LA SEVA BI’THA1 I LA SEVA CRIDA

La primera revelació

Quan el nostre Mestre, el Profeta, tenia quaranta anys, es va retirar de nou, en un mes de ramadà, a la cova de la muntanya de Hirà i es va submergir en la meditació. La nit del 17 de ramadà, de diumenge a dilluns, passada la mitjanit, va sentir una veu que el cridava pel seu nom. Quan va alçar el cap i va mirar al voltant, va sentir la mateixa veu per segona vegada i va veure que de sobte un nur ho cobria tot. Tot seguit, Jibril3 alayhis-salam es va presentar davant d’ell i li va dir: «Llegeix!» El nostre Mestre li va respondre: «No sé llegir!» Aleshores l’àngel el va agafar i el va estrènyer fins que li van faltar les forces, i li va dir: «Llegeix!» Ell li va tornar a respondre: «No sé llegir!» L’àngel el va estrènyer una altra vegada i li va dir: «Llegeix!» Quan va dir: «No sé llegir!», el va estrènyer per tercera vegada. Després el va deixar anar i li va portar les cinc primeres nobles aleies de la sura al-Alaq, que diuen, segons el sentit: «(Oh Muhàmmad alayhis-salam!) Llegeix en el nom del teu Senyor, Al·là, que ha creat totes les coses! Ell ha creat l’home de sang coagulada (alaq)! Llegeix, que Al·là és d’una gran generositat. Ell ensenya amb el càlam, ensenya el que no sabien.»4 Muhàmmad alayhis-salam va recitar juntament amb ell. Així va venir la primera revelació, i així va sortir el sol de l’Islam, que va il·luminar el món sencer.5

El nostre Mestre Rasulul·lah sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam, amb una gran esgarrifança i emoció, va sortir de la cova de la muntanya de Hirà i va començar a baixar. Quan va arribar a la meitat de la muntanya, va sentir una veu. Jibril alayhis-salam li va dir: «Oh Muhàmmad! Tu ets el missatger d’Al·là ta’ala, i jo soc Jibril», i va colpejar el terra amb el taló. Del lloc on va colpejar va brollar aigua, i va començar a fer l’ablució. El nostre Mestre, el Profeta, l’observava atentament. Quan Jibril alayhis-salam va acabar l’ablució, va dir al nostre Mestre, el Profeta, que fes l’ablució tal com l’havia vista fer. Quan el nostre estimat Profeta va haver acabat l’ablució, Jibril alayhis-salam va fer d’imam6 i van fer un namaz de dos ràkats.

Després d’això, Jibril alayhis-salam li va dir: «Oh Muhàmmad! El teu Senyor et fa arribar la Seva salutació!», i tot seguit li va comunicar que Ell havia dit: «Tu ets el Meu Missatger per als jinns i per als homes. Crida’ls, doncs, al tawhid.» Després es va separar d’ell i va pujar al cel. Així, el nostre estimat Profeta va veure Jibril alayhis-salam i també hi va parlar.

La salutació de les pedres i dels arbres

Fins que va arribar a casa seva, llar de felicitat, el nostre Mestre, el Profeta, va sentir que cada pedra i cada arbre per on passava li deia: «As-salamu alayka ya Rasulal·lah!» Quan va arribar a casa, va dir: «Cobriu-me! Cobriu-me!», i va reposar fins que li va passar l’esgarrifança. Després va explicar el que havia vist a la nostra mare hazrat Khadija i va dir: «Jibril (alayhis-salam) ha desaparegut dels meus ulls. Però la seva majestat, la seva força i el temor que inspira no m’han deixat. He tingut por que em diguin boig i que deixin anar la llengua per difamar-me.» Hazrat Khadija, que esperava aquests fets i aquests dies i hi estava preparada, va dir: «Que Al·là ta’ala et protegeixi. Haqq ta’ala et concedeix el bé i no vol per a tu res més que el bé. Per Al·là ta’ala, crec que seràs el profeta d’aquesta umma. Perquè estimes l’hoste. Dius la veritat i ets digne de confiança. Ajudes els febles, protegeixes els orfes i socorres els desvalguts. Tens bon caràcter; qui té aquestes qualitats no té res a témer.»7

Després van anar a trobar Waraqa ibn Nawfal per preguntar-li sobre aquest fet. Waraqa, després d’escoltar el que va explicar el nostre Mestre Rasulul·lah, va dir: «Bona nova per a tu, oh Muhàmmad alayhis-salam! Juro per Al·là ta’ala que tu ets el darrer profeta que va anunciar hazrat Issa. L’àngel que se t’ha aparegut és Jibril alayhis-salam, que abans de tu va venir a Mussa alayhis-salam. Ah! Tant de bo fos jove! Tant de bo arribés al temps en què et faran sortir de la Meca, per córrer a ajudar-te! Molt aviat rebràs l’ordre de comunicar la religió i de fer el jihad.» I va besar la mà beneïda del nostre Mestre, el Profeta. Poc temps després, va traspassar.8

Arriba l’ordre de comunicar la religió

Així va arribar al nostre estimat Profeta la primera revelació, en què li va ser fet saber que era profeta. Després es va interrompre i no va venir durant tres anys. Mentrestant, un àngel anomenat Israfil alayhis-salam va venir i li va ensenyar algunes coses. Allò no era revelació. Durant aquest temps, el nostre Mestre Rasulul·lah de vegades patia molt. Cada vegada que s’entristia, Jibril alayhis-salam se li apareixia i li deia: «Oh Habibul·lah! Tu ets el profeta d’Al·là ta’ala», i li calmava la tristesa. El nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Era en el temps que la revelació s’havia interromput. Quan baixava de la muntanya de Hirà, de sobte vaig sentir una veu que venia de la banda del cel. Vaig mirar amunt i vaig veure Jibril (alayhis-salam). Estava assegut en un setial entre la terra i el cel. Em va venir por. Vaig arribar a casa i vaig dir: “Cobriu-me amb alguna cosa.” Aleshores Haqq ta’ala va enviar les primeres aleies de la sura al-Muddàththir, que diuen, segons el sentit: “Oh Muhàmmad alayhis-salam, tu que t’embolcalles amb el teu mantell! Aixeca’t i adverteix (els incrèduls amb el càstig d’Al·là ta’ala)! Proclama la grandesa del teu Senyor, exalça’L! Mantén pura la teva roba!”9 Des d’aleshores, la revelació ja no es va interrompre més.»

L’Honor de l’univers (alayhi afdalus-salawat) va començar a cridar la gent a l’Islam i a comunicar les ordres i les prohibicions d’Al·là ta’ala. Jibril alayhis-salam, quan portava la revelació, de vegades prenia forma humana i venia amb l’aspecte de Dihya al-Kalbí, un dels nobles Companys. De vegades infonia la revelació al cor del nostre Mestre, el Profeta; aleshores el nostre Mestre Rasulul·lah no el veia. De vegades la revelació venia en somnis, i de vegades amb un brunzit esfereïdor.

Aquesta era, per al nostre Mestre, el Profeta, la manera més feixuga i més penosa de rebre la revelació. En aquests estats, fins i tot el dia més fred, del front beneït de Rasulul·lah en queien gotes de suor, i, si anava muntat en un camell, el camell s’ajupia a terra pel pes de la revelació. Els Companys que eren al seu costat també sentien el pes de la revelació. Jibril alayhis-salam va venir algunes vegades també amb la seva pròpia forma i aspecte.

«Oh Muhàmmad, tu que t’embolcalles amb el teu mantell! Aixeca’t i adverteix (els incrèduls amb el càstig d’Al·là ta’ala)! Proclama la grandesa del teu Senyor, exalça’L!» Muddàththir: 1–3

Al·là ta’ala també va revelar al nostre Mestre, el Profeta, sense àngel i sense vel, és a dir, sense cap intermediari. Això va passar la nit del Mi’raj. La comunicació de l’Islam per Muhàmmad Mustafa sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam, que va començar la seva missió profètica amb la vinguda de la primera revelació, va durar vint-i-tres anys. Tretze d’aquests anys van passar a la Meca, i deu a Medina. El noble Alcorà va ser revelat i completat en un període de 22 anys, 2 mesos i 22 dies.

Muhàmmad alayhis-salam era ummí, és a dir, no havia llegit llibres, no havia escrit i no havia rebut lliçons de ningú. Havia nascut i crescut a la Meca i s’havia format entre persones conegudes. Malgrat això, va donar notícia dels coneixements i dels fets que es troben en la Tawrat, en l’Injil i en els llibres escrits en les èpoques grega i romana. Per fer conèixer l’Islam, a finals de l’any sisè i a començaments del setè de l’hègira, va enviar cartes als sobirans de Bizanci, de Pèrsia i d’Abissínia i a altres reis àrabs. Van venir a la seva presència més de seixanta ambaixadors estrangers. Això es fa saber així en el noble Alcorà, segons el sentit: «Abans que vingués aquest noble Alcorà, tu no llegies cap llibre. Ni escrivies. Si haguessis sabut llegir i escriure, haurien pogut dir: “Ho has après d’altres.”»10

En un hadit xarif també es va dir: «Jo soc Muhàmmad, el Profeta ummí… Després de mi no hi ha profeta.»11 I en el noble Alcorà es diu així: «Ell (Muhàmmad alayhis-salam) no parla per si mateix. Les seves paraules li són fetes saber i ensenyades per revelació.»12

Els primers musulmans (Sabiqun al-Islam)

Després que al nostre Mestre, el Profeta, li va venir la primera revelació, la primera a creure va ser la nostra mare hazrat Khadija.13 Sense cap vacil·lació, va acceptar immediatament l’Islam i va tenir l’honor de ser la primera musulmana.

El nostre Mestre, el Profeta, va ensenyar a la nostra mare hazrat Khadija a fer l’ablució tal com Jibril alayhis-salam li havia ensenyat. Després el nostre Mestre, el Profeta, va fer d’imam, i van fer junts un namaz de dos ràkats. La nostra mare Khadija va obeir de la manera més perfecta cada paraula i cada ordre del nostre estimat Profeta. Així va assolir graus molt elevats davant d’Al·là ta’ala. Quan el nostre Mestre Rasulul·lah s’entristia o patia per les burles dels qui ho negaven, ella el consolava i li treia la tristesa. Li deia: «Ya Rasulal·lah! No t’entristeixis ni t’afligeixis. Al final la nostra religió s’enfortirà i els politeistes periran. El teu poble t’obeirà…» Per aquest suport de la nostra mare Khadija, un dia Jibril alayhis-salam va venir i va dir: «Ya Rasulal·lah! Fes arribar a Khadija la salutació d’Al·là ta’ala.» El nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Oh Khadija! Heus aquí que Jibril (alayhis-salam) et fa arribar la salutació d’Al·là ta’ala.»14

Una altra vegada, el nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Al·là ta’ala m’ha ordenat que doni a Khadija la bona nova d’una casa de perla al Paradís. Allà no hi ha malaltia, ni tristesa, ni mal de cap.»

Després de hazrat Khadija, el primer dels adults a fer-se musulmà va ser hazrat Abu Bakr, un dels amics íntims del nostre Mestre Rasulul·lah. Vint anys abans, hazrat Abu Bakr havia tingut un somni: «La lluna plena havia baixat del cel i havia vingut a la Kaba al-Muàzzama; s’havia fet a trossos, i cada tros havia caigut damunt una de les cases de la Meca; després aquests trossos s’havien ajuntat i havien pujat al cel. Però el tros que havia caigut damunt la casa d’Abu Bakr no havia pujat al cel. Hazrat Abu Bakr, en veure-ho, havia tancat de seguida la porta de la casa, com si volgués impedir que aquell tros de lluna se n’anés.»

Abu Bakr s’havia despertat del somni emocionat i, quan es va fer de dia, havia corregut de seguida a un dels savis jueus i li havia explicat el somni. Aquell savi li havia respost: «És un d’aquests somnis confusos; per això no s’interpreta.» Però el somni va continuar inquietant Abu Bakr, i la resposta del jueu no el va satisfer. Una vegada que va anar a comerciar, el seu camí va passar per la terra del monjo Bahira. Quan va demanar a Bahira la interpretació del somni que havia tingut, Bahira li va preguntar: «D’on ets?» Quan hazrat Abu Bakr va respondre: «De Qurayx», Bahira li va dir: «Allà sorgirà un profeta, i el nur de la guia recta arribarà a tots els racons de la Meca. Tu seràs el seu visir en vida i, després de la seva mort, el seu califa.» Hazrat Abu Bakr es va meravellar molt d’aquesta resposta. No va explicar a ningú aquest somni ni les seves interpretacions fins que el nostre Mestre, el Profeta, va fer pública la seva profecia. Quan el nostre estimat Profeta Muhàmmad alayhis-salam va fer pública la seva profecia, hazrat Abu Bakr va córrer de seguida a trobar el nostre Mestre, el Profeta, i li va preguntar: «Els profetes tenen proves de la seva profecia; quina és la teva prova?» El nostre Mestre, el Profeta, li va respondre: «La prova de la meva profecia és aquell somni la interpretació del qual vas demanar a un savi jueu. Aquell savi et va dir: “És dels somnis confusos; no s’interpreta.” Després el monjo Bahira el va interpretar correctament», i, adreçant-se a hazrat Abu Bakr, va dir: «Oh Abu Bakr! Et crido a Al·là i al Seu Missatger.»

Aleshores hazrat Abu Bakr va dir: «Dono testimoni que tu ets el missatger d’Al·là ta’ala, que la teva profecia és veritat i és un nur que il·lumina el món», i es va fer musulmà.

Segons una altra narració, hazrat Abu Bakr, abans que al nostre Mestre, el Profeta, li vingués la profecia, havia anat al Iemen a comerciar. En aquell viatge, al Iemen es va trobar amb un vell de la tribu d’Azd que havia llegit molts llibres. Aquest vell va mirar hazrat Abu Bakr i li va dir: «Em sembla que ets de la gent de la Meca.» Hazrat Abu Bakr va dir: «Sí, així és», i entre ells va tenir lloc aquesta conversa:

«Ets de Qurayx?»

«Sí!»

«Ets dels Banu Tamim?»

«Sí!»

«Encara queda un senyal.» «Quin?»

«Descobreix-te el ventre, que el vegi.»

«Digues-me: què pretens amb això?»

«He llegit en els llibres que a la Meca vindrà un profeta. Dues persones l’ajudaran. Una és jove, l’altra és vella. El jove convertirà moltes dificultats en facilitat i n’apartarà moltes calamitats. I el vell té la pell clara, és prim de cintura i té una piga negra damunt el ventre. Em sembla que aquesta persona ets tu. Descobreix-te el ventre, que el vegi.»

«Ell (Muhàmmad alayhis-salam) no parla per si mateix. Les seves paraules li són fetes saber i ensenyades per una revelació» Najm: 3–4

Aleshores hazrat Abu Bakr es va descobrir el ventre beneït; en veure la piga negra damunt el melic, el vell va dir: «Per Al·là, aquesta persona ets tu», i va fer a Abu Bakr moltes recomanacions. Quan va acabar els seus negocis, hazrat Abu Bakr va anar a acomiadar-se del vell i li va demanar que recités uns quants versos sobre el nostre Mestre, el Profeta. Aleshores el vell va recitar dotze dístics, i hazrat Abu Bakr se’ls va aprendre de memòria.

Quan hazrat Abu Bakr va tornar del viatge a Makka al-Mukàrrama, notables de Qurayx com ara Uqba ibn Abi Mu’ayt, Xayba, Abu Jahl i Abu-l-Bakhtarí van anar a visitar-lo a casa seva. El nostre honorable Abu Bakr els va preguntar: «Ha passat res entre vosaltres?» Ells li van respondre: «Pot haver-hi un fet més estrany que aquest? L’orfe d’Abu Tàlib pretén ser profeta i diu que vosaltres, els vostres pares i els vostres avis sou en una religió falsa. Si no fos per la consideració que et tenim, no l’hauríem deixat viu fins ara. Tu ets amic íntim seu; resol tu aquesta qüestió.»

Hazrat Abu Bakr se’ls va treure de sobre i va saber que el nostre Mestre, el Profeta, era a casa de hazrat Khadija. Hi va anar i va trucar a la porta. Quan el nostre Mestre, el Profeta, el va sortir a rebre, li va preguntar: «Oh Muhàmmad! Què és això que es diu de tu?» El nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Jo soc el profeta de Haqq ta’ala. He estat enviat a tu i a tots els fills d’Adam. Creu, perquè obtinguis la satisfacció de Haqq ta’ala i preservis la teva ànima de l’Infern.»

Quan hazrat Abu Bakr va preguntar: «Quina és la prova d’això?», Rasul al-Àkram va dir: «La prova és la història del vell que vas veure al Iemen.» Hazrat Abu Bakr va dir: «Al Iemen vaig veure molts vells i molts joves.» El nostre Mestre, el Profeta, va respondre: «El vell que et va confiar dotze dístics i me’ls va enviar a mi», i va recitar tots aquells versos. Quan hazrat Abu Bakr va preguntar: «Qui t’ho ha fet saber?», el nostre Mestre, el Profeta, va respondre: «M’ho ha fet saber l’àngel que venia als profetes abans de mi.» Tan bon punt va sentir això, va dir: «Dona’m la mà», va agafar la seva mà beneïda i es va fer musulmà dient: «Axhadu an la ilaha il·lal·lah, wa axhadu anna Muhammadan abduhu wa rasuluh.»15 Amb una alegria excelsa que sentia per primera vegada en la seva vida, hazrat Abu Bakr va tornar a casa com a musulmà. Així es va dir també en un hadit xarif: «Tothom a qui vaig proposar la fe arrufava les celles i mirava amb vacil·lació. Només Abu Bakr as-Siddiq no va tenir cap vacil·lació ni cap demora a acceptar la fe.»

Un dia, quan el nostre Mestre, el Profeta, feia el namaz amb la nostra mare hazrat Khadija, hazrat Alí els va veure. Aleshores tenia deu o dotze anys. Després del namaz va preguntar: «Què és això?» Rasul al-Àkram sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam va dir: «Aquesta és la religió d’Al·là ta’ala. Et crido a aquesta religió. Al·là ta’ala és un de sol; no té copartícip. Et crido a creure en Al·là, que és un de sol i no té igual ni copartícip…» Hazrat Alí va dir: «Primer ho consultaré amb el meu pare.» Rasulul·lah li va dir: «Si no vens a l’Islam, no expliquis aquest secret a ningú!» L’endemà al matí, hazrat Alí es va presentar davant Rasulul·lah, va dir: «Ya Rasulal·lah! Ensenya’m l’Islam», i es va fer musulmà.16

Hazrat Alí va ser el tercer dels qui es van fer musulmans. L’abnegació que va mostrar en el camí de Rasul al-Àkram i el fet d’haver-lo preferit a si mateix estan per damunt de tota lloança.

Zayd ibn Hàritha és dels primers que van creure. Després de hazrat Khadija, de hazrat Abu Bakr i de hazrat Alí, va ser el quart, i entre els esclaus alliberats va tenir l’honor de ser el primer musulmà. Juntament amb ell es va fer musulmana també la seva esposa, Umm Àyman.17

Hazrat Abu Bakr, quan es va fer musulmà, va anar de seguida a trobar els amics que estimava molt. Els va convèncer també que es fessin musulmans. Els principals d’aquests amics són personalitats excelses i notables del seu poble, d’entre els més destacats dels nobles Companys, com ara Uthman ibn Affan, Talha ibn Ubaydul·lah, Zubayr ibn Awwam, Abdurrahman ibn Awf i Sa’d ibn Abi Waqqàs.18 Aquestes vuit persones que es van fer musulmanes després de la nostra mare hazrat Khadija s’anomenen Sabiqun al-Islam, és a dir, els primers musulmans. Hazrat Uthman explica així com es va fer musulmà: «Jo tenia una tia materna que era endevina. Un dia la vaig anar a visitar. Em va dir: “T’està destinada una esposa. Però ni tu no hauràs vist cap dona abans que ella, ni ella no haurà vist cap home abans que tu. Serà una dama de rostre bell i de vida austera, i filla d’un gran profeta.”

Les paraules de la meva tia em van meravellar. Encara em va dir: “Ha vingut un profeta. Li ha baixat del cel la revelació.” Jo li vaig dir: “Oh tia meva! Un secret així no s’ha sentit mai a la ciutat. Digues, doncs, clarament aquestes paraules.” Aleshores la meva tia em va dir: “La profecia ha vingut a Muhàmmad ibn Abdul·lah. Crida la gent a la religió. En poc temps el món s’il·luminarà amb la seva religió, i els caps dels qui s’hi oposin seran tallats.”

Aquestes paraules de la meva tia em van impressionar molt. Em vaig inquietar. Entre hazrat Abu Bakr i jo hi havia una gran amistat; no ens separàvem mai l’un de l’altre. Dos dies després, vaig anar a trobar hazrat Abu Bakr per parlar d’aquest assumpte. Quan li vaig explicar el que havia dit la meva tia, em va dir: “Oh Uthman! Tu ets un home intel·ligent. Com poden unes quantes pedres que no hi veuen ni hi senten, i que no poden portar ni profit ni dany a res, ser dignes de divinitat?” Jo li vaig dir: “Dius la veritat; la paraula de la meva tia és veritat.”»

Després d’explicar l’Islam a hazrat Uthman, hazrat Abu Bakr el va portar a la presència del nostre Mestre, el Rasul ath-Thaqalayn, és a dir, el Profeta dels homes i dels jinns. El nostre estimat Profeta va dir a hazrat Uthman: «Oh Uthman! Haqq ta’ala et convida a ser hoste al Paradís. Respon tu també a aquesta invitació (accepta-la). He estat enviat a tots els homes com a guia cap al camí recte.» Hazrat Uthman, davant els estats excelsos de Rasulul·lah i les paraules que li va dir amb el rostre somrient, va quedar fora de si i, amb un gran fervor i submissió, va dir: «Axhadu an la ilaha il·lal·lah, wa axhadu anna Muhammadan abduhu wa rasuluh», i es va fer musulmà.

En els tres primers anys de la seva profecia, el nostre Mestre Rasulul·lah va cridar la gent a l’Islam en secret. La gent s’anava fent musulmana a poc a poc, d’un en un, de dos en dos. En aquest temps, el nombre dels musulmans només va arribar a trenta. Feien les seves adoracions a casa i recitaven i aprenien de memòria en secret les nobles aleies del noble Alcorà que anaven baixant.

«Els Sabiqun al-Islam, és a dir, els primers musulmans: Abu Bakr as-Siddiq, Alí ibn Abi Tàlib, Zayd ibn Hàritha, Uthman ibn Affan, Abdurrahman ibn Awf, Sa’d ibn Abi Waqqàs, Zubayr ibn Awwam i Talha ibn Ubaydul·lah» (radiyal·lahu anhum ajma’in)

La crida als parents propers

Amb la revelació de la sura al-Muddàththir, el nostre Mestre Rasulul·lah havia començat a cridar la gent a la religió de l’Islam. Aquesta crida la feia en secret. Al cap d’un temps va baixar la noble aleia que diu, segons el sentit: «Adverteix els teus parents propers amb el càstig d’Al·là ta’ala i crida’ls a la religió veritable.»19 Aleshores el nostre Mestre, el Profeta, Muhàmmad alayhis-salam, va enviar hazrat Alí a cridar els seus parents a la religió i els va convidar a tots a casa d’Abu Tàlib. Els va posar al davant un plat de menjar que només n’hi havia per a una persona i una tassa de llet. Va començar ell primer, dient Bismil·lah, i va dir als parents que havien vingut: «Serviu-vos.» Els qui havien vingut eren quaranta. Però el menjar que els havia posat al davant els va saciar a tots i no va minvar gens. Els presents es van quedar astorats davant aquest miracle. Després del menjar, el nostre Mestre, el Profeta, estava a punt de prendre la paraula per cridar els seus parents a l’Islam. Aleshores el seu oncle Abu Làhab, amb hostilitat, va dir: «No hem vist mai una bruixeria com la d’avui. El vostre parent us ha embruixat. Oh fill del meu germà! No he vist mai cap altre home que portés tant de mal i de maldat com tu n’has portat», i va continuar amb paraules de menyspreu.

El nostre Profeta va dir a Abu Làhab: «M’has fet un mal que ni Qurayx ni totes les tribus àrabs no em podrien fer!» Es van dispersar sense que cap d’ells es fes musulmà. Poc temps després d’aquest fet, va tornar a convidar els seus parents. Hazrat Alí els va tornar a cridar a tots.

Com la vegada anterior, els van posar menjar al davant. Després del menjar, el nostre Mestre, el Profeta, es va aixecar i va dir: «La lloança pertany només a Al·là ta’ala. Només a Ell demano ajuda. Crec en Ell i en Ell confio. Sé amb certesa i faig saber que no hi ha cap déu fora d’Al·là ta’ala; Ell és un de sol. No té igual ni copartícip.» Després va continuar així les seves paraules: «No us dic mai mentida; us faig saber la veritat… Us crido a creure en Al·là ta’ala, que és un de sol i fora del qual no hi ha cap déu. Jo soc el profeta que Ell ha enviat a vosaltres i a tota la humanitat. Per Al·là, morireu com us adormiu, sereu ressuscitats com us desperteu del son i haureu de retre comptes de tot el que hàgiu fet; rebreu recompensa per les vostres bones accions i càstig per les vostres males accions. I això és o bé romandre per sempre al Paradís, o bé romandre per sempre a l’Infern. D’entre els homes, els primers que adverteixo amb el càstig de l’altra vida sou vosaltres.»

Després d’escoltar aquestes paraules, Abu Tàlib va dir: «Oh nebot meu honorable! No conec res de més valor que ajudar-te. Fem nostres els teus consells i els acceptem, i confirmem de cor les teves paraules. Els qui ara són reunits aquí són els fills del teu avi Abdulmúttalib. Sens dubte, jo també en soc un. Al que tu desitgis, jo seré el primer de nosaltres a córrer-hi. Et prometo que no deixaré ni un instant d’envoltar-te i de protegir-te. Continua amb allò que se t’ha ordenat. Però, pel que fa a separar-me de la meva antiga religió, no he trobat el meu nafs (l’ego que incita al mal) disposat a obeir-me.»

Llevat d’Abu Làhab, els parents i els oncles que hi havia van parlar amb dolcesa. Però Abu Làhab va dir paraules insolents i va llançar amenaces: «Oh fills d’Abdulmúttalib! Atureu-lo vosaltres, abans que uns altres l’agafin per la mà i l’aturin. Si avui accepteu el que diu, caureu en la humiliació i en el menyspreu. Si us poseu a protegir-lo, us mataran a tots…» En resposta a Abu Làhab, la tia paterna del nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Oh germà meu! Et sembla bé deixar sense ajuda el fill del meu germà i la seva religió? Per Al·là, els savis que viuen avui anuncien que del llinatge d’Abdulmúttalib vindrà un profeta. Heus aquí aquest profeta.»

Davant aquestes paraules, Abu Làhab va continuar amb les seves converses lletges. Abu Tàlib, enfadat amb Abu Làhab, li va dir: «Oh covard! Per Al·là, mentre siguem vius, serem els seus ajudants i protectors.» I, girant-se cap a Muhàmmad alayhis-salam, li va dir: «Oh fill del meu germà! Fes-nos saber quan vulguis cridar la gent a creure en el teu Senyor; ens armarem i sortirem amb tu.» Aleshores l’Honor de l’univers va tornar a prendre la paraula i va dir: «Oh fills d’Abdulmúttalib! Per Al·là, entre els àrabs no hi ha cap home que hagi portat al seu poble res de més excel·lent ni de millor que el que jo us he portat, que és un bé per a la vostra vida d’aquest món i per a la vostra altra vida (és a dir, aquesta religió). Us crido a dir dues paraules lleugeres per a la llengua i feixugues a la balança: que doneu testimoni que no hi ha cap déu fora d’Al·là i que jo soc el Seu servent i el Seu missatger. Al·là ta’ala m’ha ordenat que us cridi a això. Quin de vosaltres, doncs, acceptarà aquesta crida meva i serà el meu ajudant en aquest camí?» Ningú no va dir res. Tots van abaixar el cap. El nostre Mestre, el Profeta, va repetir aquestes paraules tres vegades. Cada vegada que les deia, hazrat Alí s’aixecava. La tercera vegada, hazrat Alí va dir: «Ya Rasulal·lah! Encara que sigui el més petit d’ells en edat, jo seré el teu ajudant.» Aleshores el nostre Mestre Rasulul·lah va agafar la mà de hazrat Alí.

Els altres es van dispersar, astorats. El Habib d’Al·là ta’ala sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam es va entristir molt per aquesta actitud dels seus parents.

Però, sense defallir, va continuar la seva crida perquè se salvessin de l’Infern i assolissin la felicitat.

En el quart any de la bi’tha va baixar la noble aleia 94 de la sura al-Hijr. Quan va arribar l’ordre divina que diu, segons el sentit: «(Oh Meu Habib!) Proclama obertament el que se t’ordena (les ordres i les prohibicions). Aparta’t dels politeistes! No facis cas de les seves paraules!», el nostre estimat Profeta va començar a cridar obertament a l’Islam els habitants de la Meca. Un dia va pujar al turó de Safà i va dir: «Oh gent de Qurayx! Reuniu-vos aquí i escolteu les meves paraules!» Quan les tribus es van haver reunit, va preguntar: «Oh poble meu! Heu sentit mai de mi una paraula mentidera?» Tots alhora van dir: «No, no n’hem sentit mai cap.» Va dir: «Al·là ta’ala m’ha concedit la profecia i m’ha enviat a vosaltres com a profeta.» Després va recitar la noble aleia 158 de la sura al-Araf, que diu, segons el sentit: «(Oh Meu Habib!) Digues-los: “Oh homes! Jo soc el Missatger d’Al·là ta’ala, Amo de les terres i dels cels, vingut a tots vosaltres. Ell és qui fa morir i qui fa viure tot ésser viu. No hi ha cap déu (digne d’adoració) fora d’Ell.”» El seu oncle Abu Làhab, que era entre els qui l’escoltaven, enfadat i obstinat en la incredulitat (kufr), va cridar: «El fill del meu germà s’ha tornat boig! No escolteu la paraula de qui no adora els nostres ídols i abandona la nostra religió!» Els qui eren allà es van dispersar, i ningú no va creure. Tot i que sabien que el nostre Mestre, el Profeta, era veraç i de caràcter excels, li van girar l’esquena i se li van tornar enemics.

«Adverteix els teus parents propers amb el càstig d’Al·là i crida’ls a la religió veritable» Xuarà: 214

Un altre dia, obeint l’ordre d’Al·là ta’ala: «Proclama el que se t’ordena (les ordres i les prohibicions)», el nostre Mestre, el Profeta, va tornar a pujar al turó de Safà. Amb una veu alta i potent, va cridar la gent: «Ya sabahah! Veniu aquí, reuniu-vos; us he de donar una notícia important!»20 Davant aquesta crida, les tribus van acudir corrent i es van reunir. Van començar a esperar, astorades i encuriosides. Els qui no van venir van enviar els seus homes per saber per què es reunien. Un grup dels qui havien vingut va començar a preguntar: «Oh Muhàmmad al-Amín! Per què ens has reunit aquí? Quina notícia ens has de donar?» Ell va començar a parlar amb la invocació: «Oh tribus de Qurayx!» Tothom l’escoltava amb gran atenció. Va continuar: «El meu cas i el vostre són com el d’un home que, en veure l’enemic, corre a avisar la seva família i, tement que l’enemic arribi abans que ell a la seva família i li faci mal, crida: “Ya sabahah!” (L’enemic ens ha encerclat, ens ha envoltat! Ha arribat el matí! Prepareu-vos de seguida per al combat!) Oh gent de Qurayx! Si us digués que darrere d’aquesta muntanya hi ha un exèrcit enemic a punt d’atacar-vos, em creuríeu?» Ells van dir: «Sí, et creuríem. Perquè fins ara no hem vist en tu res més que la veracitat. No t’hem vist mai mentir!…»

Aleshores, anomenant totes les tribus de Qurayx: «Oh fills de Hàixim! Oh fills d’Abd Manaf! Oh fills d’Abdulmúttalib!» (enumerant-les així), va continuar: «Jo soc per a vosaltres l’anunciador d’un càstig sever que vindrà sens cap dubte. Al·là ta’ala m’ha ordenat que advertís els meus parents més propers amb el càstig de l’altra vida. Us crido a creure dient: La ilaha il·lal·lahu wahdahu la xarika lah (Al·là és un de sol, no hi ha cap déu fora d’Ell). I jo soc el Seu servent i el Seu missatger. Si hi creieu, anireu al Paradís. Mentre no digueu “La ilaha il·lal·lah”, no us podré procurar cap profit en aquest món, ni cap part en l’altra vida.» D’entre les tribus que l’escoltaven, Abu Làhab va dir: «Per això ens has reunit?», i va llançar contra el nostre estimat Profeta una pedra que va agafar de terra. Dels altres no va venir cap oposició així; es van dispersar parlant entre ells.21

Encara que em posessin el sol a la mà dreta!

Després d’aquestes crides, on fos que el nostre estimat Profeta veiés una persona o un grup, els explicava l’Islam. Va fer saber que la veritable salvació només és possible allunyant-se de seguir el nafs, de l’opressió, de la injustícia i de tota mena de males accions, i creient en Al·là ta’ala. Els qui seguien els desigs del seu nafs i les seves passions, els qui aixafaven els febles i els qui anaven massa lluny en la insolència s’hi van oposar amb violència. Veient que es posaria fi a totes les seves accions corrompudes, van negar el que Muhàmmad alayhis-salam feia saber. Es van tornar enemics d’ell i dels qui creien. Els politeistes, al començament, se’n burlaven. Després van decidir augmentar la pressió i les tortures. Volien intimidar els creients i apagar la causa de l’Islam. Al capdavant d’ells hi havia Abu Jahl, Utba, Xayba, Abu Làhab, Uqba ibn Abi Mu’ayt, As ibn Wa’il, Àswad ibn Múttalib, Àswad ibn Abd Yaghuth, Walid ibn Mughira…

Un dia, Utba, Xayba i Abu Jahl van dir a Abu Tàlib: «Tu ets el nostre gran. Nosaltres sempre t’hem mostrat respecte i t’hem honorat. Però ara el fill del teu germà ha fundat una religió nova. Injuria els nostres ídols i ens acusa de ser incrèduls. Aconsella’l. Fes-lo desistir d’això. Si no en desisteix, nosaltres sabem com acabar amb ell…»

Abu Tàlib els va calmar i els va fer tornar, i ho va amagar al nostre Profeta perquè no s’entristís. Al cap d’un temps, els politeistes es van tornar a reunir i van anar a trobar Abu Tàlib. Li van dir: «Ja havíem vingut a veure’t abans i t’havíem fet saber la situació. No vas fer cas de les nostres paraules. Ell continua parlant malament dels nostres ídols. Ja no podem més. Lluitarem amb tots dos fins a l’última gota de la nostra sang. A la Meca, o desapareix ell o desapareixem nosaltres.» Abu Tàlib va intentar calmar-los, però ells es van obstinar en la seva tossuderia.22

Abu Tàlib no volia que el nostre Mestre Rasulul·lah es dolgués, però tampoc no desitjava que esclatés cap enemistat entre ell i el seu poble. Va anar a trobar el nostre Profeta i li va dir: «Oh Muhàmmad! Tot el poble s’ha unit en l’enemistat contra tu i han vingut a queixar-se a mi. L’enemistat entre parents no és bona. Volen que no els anomenis incrèduls i que no els critiquis dient que van per un camí corromput.» Aleshores Habib al-Àkram va dir:

«Oh oncle! Sàpigues això: encara que em posessin el sol a la mà dreta i la lluna a la mà esquerra (prometessin el que prometessin), jo no abandonaré mai aquesta religió ni deixaré de transmetre-la i de fer-la saber als homes. O bé Al·là ta’ala escamparà aquesta religió per tot el món i el meu deure s’haurà acomplert, o bé donaré la vida en aquest camí.» I es va posar dret. Els seus ulls beneïts s’havien omplert de llàgrimes.

En veure que el nostre Mestre Rasulul·lah s’havia entristit, a Abu Tàlib li va saber greu el que havia dit i, abraçant-se-li al coll, li va dir: «Oh fill del meu germà! Continua el teu camí, fes el que vulguis. Mentre jo visqui, t’empararé i et protegiré.»23

Quan deu dels notables dels politeistes van comprendre que Abu Tàlib protegia hazrat Muhàmmad, van prendre amb ells Umara ibn Walid i van anar a trobar Abu Tàlib. Li van fer una proposta impossible d’acceptar: «Oh Abu Tàlib! Saps que aquest Umara és el més ben plantat, el més fort i el de millor caràcter dels joves de la Meca. A més, és poeta. Te’l donarem: fes-lo servir en els teus afers. A canvi d’Umara, dona’ns Muhàmmad i el matarem. Un home per un home! Què més vols?» Abu Tàlib es va indignar moltíssim en sentir aquestes paraules i va dir: «Doneu-me primer els vostres fills. Jo els mataré. Després us donaré el meu nebot.» Aleshores els politeistes, comprenent la gravetat de la cosa, van dir: «Però els nostres fills no fan el que fa ell…» Abu Tàlib va dir: «Juro que el meu nebot val més que tots els vostres fills junts. És a dir, que vosaltres em donareu el vostre fill perquè jo l’alimenti, i us endureu el fill de les meves entranyes per matar-lo!… Fins i tot la camella no enyora ni protegeix cap altra cria que la seva. Això és molt lluny del seny i de la lògica. La cosa ja ha passat de mida. Qui sigui enemic de Muhàmmad (alayhis-salam), el fill de les meves entranyes, jo soc enemic seu. Sapigueu-ho bé i feu el que pugueu!»24 Els politeistes es van aixecar enfurismats i se’n van anar. Abu Tàlib va reunir de seguida els fills de Hàixim i els fills d’Abdulmúttalib. Els va exposar la situació i els va convèncer d’ajudar el nostre estimat Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam). Els braços que s’alcessin per matar Rasulul·lah serien trencats. En això es van unir contra els politeistes. Només Abu Làhab no s’hi va afegir. Abu Tàlib els va dir: «Oh valents! Demà, que cadascú es cenyeixi l’espasa i em segueixi!»

«Oh oncle! Sàpigues això: encara que em posessin el sol a la mà dreta i la lluna a la mà esquerra (prometessin el que prometessin), jo no abandonaré mai aquesta religió ni deixaré de transmetre-la i de fer-la saber als homes. O bé Al·là ta’ala escamparà aquesta religió per tot el món i el meu deure s’haurà acomplert, o bé donaré la vida en aquest camí» El nostre estimat Profeta, Muhàmmad alayhis-salam

L’endemà, Abu Tàlib va anar a casa del nostre Mestre, el Profeta, i tots junts es van dirigir al Haram ax-Xarif. Els valents dels fills de Hàixim els seguien. Van arribar a la Kaba i es van plantar davant dels politeistes. Abu Tàlib va dir als politeistes: «Oh gent de Qurayx! He sentit que heu decidit matar el fill del meu germà. Sabeu que aquests joves que tinc al darrere, amb la mà a l’espasa, esperen impacients un senyal meu? Juro que, si mateu Muhàmmad, no en deixaré cap de vosaltres amb vida!…» Després va començar a recitar poemes en lloança del nostre estimat Profeta. Els politeistes que hi havia, amb Abu Jahl al capdavant, es van dispersar.