TURMENT, TORTURA I OPRESSIÓ

Que s’assequin les mans d’Abu Làhab

La casa del nostre Mestre, el Profeta, era entre les cases de dos politeistes ferotges, Abu Làhab i Uqba ibn Mu’ayt. Aquests aprofitaven qualsevol ocasió per turmentar el nostre estimat Profeta. Fins i tot, a la nit, llançaven budells d’animals davant la porta del nostre Mestre Rasulul·lah. El seu oncle Abu Làhab no en tenia prou amb això: el turmentava llançant-li pedres des de la casa del seu veí Adiyy.

La seva dona, Umm Jamil, no es quedava enrere: escampava pels camins per on havia de passar Rasulul·lah branques espinoses que ella mateixa recollia, perquè se li clavessin als peus beneïts. Un dia, mentre Abu Làhab abocava davant la porta del nostre Mestre, el Profeta, la porqueria que havia portat, el va veure hazrat Hamza. Va córrer de seguida, va agafar el seu germà Abu Làhab i li va abocar al cap la porqueria que havia portat.

Després d’aquestes vexacions d’Abu Làhab i de la seva dona, va ser revelada sobre ells la sura al-Màssad (Tabbat), que comença amb les paraules: «Que s’assequin les mans d’Abu Làhab, i ja s’han assecat…» Quan Umm Jamil, la dona d’Abu Làhab, va sentir que havia baixat una sura sobre ells, va començar a buscar el nostre Mestre, el Profeta. Quan va saber que era a la Kaba, va agafar una pedra enorme i hi va anar. En aquell moment, hazrat Abu Bakr gaudia de l’honor de la conversa del nostre Profeta.

En veure Umm Jamil amb la pedra a la mà, va dir: «Ya Rasulal·lah! Ve Umm Jamil. És una dona molt malvada; tinc por que et faci mal. Si et retiressis a un racó, no t’exposaries a les seves vexacions.» El nostre Mestre Rasulul·lah va dir: «No em podrà veure.» Umm Jamil es va plantar davant de hazrat Abu Bakr i va dir paraules vils: «Oh Abu Bakr! Digues de pressa on és aquest amic teu! M’ha satiritzat a mi i al meu marit i ha parlat malament de nosaltres. Si ell és poeta, jo i el meu marit també som poetes. Doncs ara jo també el satiritzo. Nosaltres ens rebel·lem contra ell, no acceptem la seva profecia i la seva religió tampoc no ens agrada. Juro que, si el veiés, li clavaria aquesta pedra al cap…» Quan hazrat Abu Bakr va dir: «El meu mestre no és poeta i no t’ha satiritzat», Umm Jamil va girar cua i se’n va anar. Hazrat Abu Bakr es va girar cap al nostre Mestre, el Profeta, i li va preguntar: «Ya Rasulal·lah! No t’ha vist?» Ell va dir: «No m’ha vist. Al·là ta’ala ha posat els seus ulls en un estat en què no em podien veure.»2

D’entre les filles beneïdes del nostre Mestre, el Profeta, hazrat Umm Kulthum estava promesa amb Utayba, fill d’Abu Làhab, i hazrat Ruqayya amb l’altre fill d’aquest, Utba; però encara no s’havien casat.

Quan va ser revelada la sura al-Màssad, Abu Làhab, destinat a l’Infern, la seva dona i els notables de Qurayx van proposar a Utba i a Utayba: «Prenent les seves filles, li heu alleugerit la càrrega. Repudieu les seves filles, perquè passi dificultats. Us donarem la noia de Qurayx que vulgueu.» Ells van dir: «D’acord, les hem repudiades.» Utayba, un home vil, encara va anar més lluny: es va presentar a la noble presència del nostre Profeta (sal·lal·lahu ta’ala alayhi wa sal·lam) i el va insultar així: «Oh Muhàmmad! Jo no reconec ni tu ni la teva religió. També he repudiat la teva filla. D’ara endavant, ni tu m’estimis ni jo a tu! Ni tu vinguis a mi, ni jo vindré a tu!…» Després es va llançar sobre el nostre estimat Profeta i el va agafar pel coll beneït de la roba. Li va esquinçar la camisa i el va insultar. Aleshores el nostre estimat Profeta el va maleir dient: «Senyor meu! Llança contra ell una de les Teves feres!» Quan el desgraciat Utayba va anar a explicar al seu pare el que havia passat, Abu Làhab va dir: «Tinc por de la súplica de Muhàmmad contra el meu fill.» Al cap d’uns dies, Abu Làhab va enviar el seu fill Utayba a Damasc per negocis. La caravana va fer parada per passar la nit en un lloc anomenat Zarqa. Un lleó va començar a rondar pels voltants. Tan bon punt el va veure, Utayba va dir: «Ai de mi! Juro que la maledicció de Muhàmmad (alayhis-salam) ha estat acceptada. Aquest lleó em devorarà! Encara que ell sigui a la Meca, el meu assassí és ell!» Al cap d’una estona, el lleó va desaparèixer. Van fer dormir Utayba en un lloc una mica elevat. A la nit, el lleó va tornar. Ensumant un per un els de la caravana, va arribar fins a Utayba. Li va saltar a sobre, li va obrir el ventre, li va agafar el cap i, mossegant-lo d’una manera horrible, el va rematar. Utayba va expirar cridant: «No us deia jo que Muhàmmad és el més veraç dels homes?» I Abu Làhab, quan va saber que un lleó havia esquarterat el seu fill, va plorar dient: «No us deia jo que tenia por de la súplica de Muhàmmad contra el meu fill?»3

«Que s’assequin les mans d’Abu Làhab (que pereixi!), i ja s’han assecat. No li han servit de res ni els seus béns (heretats del seu pare) ni el que ha guanyat. Entrarà en un foc flamejant, i també la seva dona, com a portadora de llenya, amb una corda trenada al coll» Tabbat: 1–5

El nostre estimat Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) cridava els homes a la felicitat eterna; els convidava a creure en l’existència i en la unicitat d’Al·là ta’ala i s’esforçava perquè no cremessin a l’Infern. Els politeistes, en canvi, deien: «Aquesta és la religió dels nostres pares», i continuaven adorant els ídols. El nostre Mestre, el Profeta, els convidava a viure com a éssers humans, a ser dignes i honrats, a alliberar-se de la vilesa i a elevar-se a graus alts i sublims. Ells, però, s’obstinaven en la seva tossuderia. Abu Làhab era el primer dels qui l’insultaven i el turmentaven. Seguia Rasulul·lah constantment i s’esforçava a apartar la gent d’escoltar-lo i a sembrar dubtes en la seva ment. En els llocs de reunió i a les fires, cada vegada que el nostre Mestre Rasulul·lah deia: «Oh homes! Digueu “La ilaha il·lal·lah” i us salvareu!», ell el seguia de seguida i deia: «Oh homes! Aquest que parla és el meu nebot. No cregueu de cap manera les seves paraules. Mantingueu-vos lluny d’ell!»

Un dia, Muhàmmad alayhis-salam feia el namaz a la noble Kaba. Un grup de set politeistes d’entre els notables de Qurayx, entre els quals hi havia Abu Jahl, Xayba ibn Rabia, Utba ibn Rabia i Uqba ibn Abi Mu’ayt, va venir i es va asseure en un lloc a prop de Rasulul·lah. Per allà hi havia els budells i les restes d’una camella degollada el dia abans. El vil Abu Jahl es va girar cap als qui l’acompanyaven i va fer una proposta abominable: «Qui de vosaltres agafa aquests budells de camella i els posa entre les espatlles de Muhàmmad quan es prosterni?» Uqba ibn Abi Mu’ayt, el més opressor, el més cruel, el més despietat i el més desgraciat dels qui hi eren, es va aixecar de seguida dient: «Jo ho faré.» Mentre el nostre Profeta era en prosternació (sajda), li va posar sobre les espatlles beneïdes els budells amb tot el que contenien. Els politeistes que ho miraven van esclafir a riure a riallades. El nostre Mestre, el Profeta, allargava la prosternació i no aixecava el seu cap beneït. En aquell moment, Abdul·lah ibn Mas’ud, un dels nobles Companys, va veure el que passava. Ell va explicar aquest esdeveniment així:

«Quan vaig veure Rasulul·lah en aquell estat, la sang em va pujar al cap. Però jo no tenia ni poble ni tribu que em protegissin de les mans dels politeistes. No tenia ningú i era feble. En aquell moment no tenia forces ni per parlar. M’estava dret, mirant Rasulul·lah amb una gran tristesa.

Tant de bo hagués tingut aleshores la força o un protector capaç de defensar-me dels politeistes, per treure i llençar el que havien posat sobre l’espatlla beneïda del Missatger alayhis-salam! Mentre jo esperava així, van avisar hazrat Fàtima, la filla de Rasulul·lah. Fàtima aleshores era petita. Va venir corrent i va llençar el que el seu pare tenia a sobre. Va maleir els qui ho havien fet i els va dir paraules dures. El nostre Mestre Rasulul·lah, com si no hagués passat res, va acabar el namaz i va dir tres vegades:

“Al·là meu! Et remeto aquest grup de Qurayx! Al·là meu! Et remeto Abu Jahl, Amr ibn Hixam! Al·là meu! Et remeto Utba ibn Rabia! Al·là meu! Et remeto Xayba ibn Rabia! Al·là meu! Et remeto Uqba ibn Mu’ayt! Al·là meu! Et remeto Umayya ibn Khàlaf! Al·là meu! Et remeto Walid ibn Utba! Al·là meu! Et remeto Umara ibn Walid!”

En sentir aquesta maledicció, els politeistes van deixar de riure i van començar a tenir por, perquè creien que la súplica feta a la Baytul·lah seria acceptada. El nostre Mestre Rasulul·lah va dir a Abu Jahl: “Per Al·là, o deixes de fer això, o Al·là ta’ala farà caure una calamitat sobre el teu cap.” Juro per Al·là ta’ala que vaig veure cadascun dels homes que Rasulul·lah havia anomenat mort i estès a terra a la batalla de Badr, i després llançat a la fossa de Badr com una carronya podrida per la calor.»

Un dia, Abu Jahl va dir als politeistes de Qurayx, a la Baytul·lah: «Oh gent de Qurayx! Ja veieu que Muhàmmad no deixa de criticar la nostra religió, de parlar malament dels nostres ídols i dels nostres pares que els adoraven, i de mirar-nos com a insensats. Us juro davant vostre que demà, quan vingui aquí a fer el namaz i es prosterni, li clavaré amb força al cap una pedra que jo mateix a penes puc portar. Aleshores, protegiu-me o no dels fills d’Abdulmúttalib, com vulgueu. Un cop jo l’hagi mort, que els seus parents em facin el que vulguin…» Els politeistes que hi havia el van esperonar: «Et jurem que et protegirem i que no et lliurarem a ningú. Només cal que el matis!» Al matí, Abu Jahl va venir a la Kaba amb una pedra enorme a la mà. Es va asseure amb els politeistes i es va posar a esperar. El nostre estimat Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), com sempre, va venir a la Baytul·lah i va començar a fer el namaz. Abu Jahl es va aixecar i va caminar cap a Rasulul·lah per colpejar-lo amb la pedra enorme que tenia a la mà. Tots els politeistes seguien l’escena amb ànsia. Quan Abu Jahl es va acostar a Rasulul·lah, de sobte va començar a tremolar. La pedra enorme li va caure de la mà, la cara se li va tornar de color de cendra i va recular ple de terror. Els politeistes, astorats, van córrer cap a Abu Jahl i li van preguntar: «Oh Amr ibn Hixam! Digues, què ha passat?» Abu Jahl va dir: «Just quan alçava la pedra per matar-lo, em va sortir al davant un camell furiós. Juro que en tota la meva vida no he vist ni he sentit parlar d’un camell com aquell, de potes tan altes, de dents tan esmolades, tan imponent. Si m’hi hagués acostat una mica més, segur que m’hauria mort.» Un altre dia, Abu Jahl va reunir els politeistes i els va preguntar: «L’orfe d’Abdul·lah fa el namaz aquí i frega la cara a la terra?» Ells van dir: «Sí.» Abu Jahl, que només esperava aquestes paraules, va dir: «Si el veig així, li aixafaré el cap amb el peu.» Un dia, el mestre dels profetes s’havia posat a fer el namaz a la Kaba. Abu Jahl seia amb els seus companys. Es va aixecar i va caminar cap a Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam). S’hi va acostar ben a prop. Però, de sobte, passant-se la mà per la cara, va arrencar a fugir. Els politeistes van anar cap a ell i li van dir: «Què ha passat? Què és aquest estat teu?» Abu Jahl va respondre: «Entre nosaltres va aparèixer un pou de foc. Quan vaig veure que unes persones se m’abraonaven, vaig tornar enrere.» Els notables dels politeistes, com ara Walid ibn Mughira, Abu Jahl (Amr ibn Hixam), Àswad ibn Múttalib, Umayya ibn Khàlaf, Àswad ibn Abd Yaghuth, As ibn Wa’il i Hàrith ibn Qays, cada vegada que veien Rasulul·lah se’n burlaven dient: «Aquest també es pensa que és profeta i que Jibril ve a trobar-lo.» Un dia que Habib al-Àkram estava molt afligit per això, Jibril alayhis-salam va venir i va portar unes nobles aleies. Segons el sentit:

«(Oh Meu Missatger!) En veritat, també es van burlar dels profetes enviats abans de tu. Els qui se’n burlaven i se’n mofaven (dels profetes), com a paga de la seva burla, es van veure envoltats per tots costats per la calamitat i el càstig.»4 «Certament, Nosaltres et bastem contra els qui es burlen de tu, els qui, juntament amb Al·là ta’ala, reconeixen un altre déu. Aviat sabran (el final que els espera). Sabem bé que el teu pit s’estreny i que el teu cor s’angoixa per les seves paraules (per la seva associació de copartícips a Al·là, per les seves injúries contra el noble Alcorà i per les paraules de burla que t’adrecen).»5

«Oh Abu Jahl! Per Al·là, o deixes de fer això, o Al·là ta’ala farà caure una calamitat sobre el teu cap» El nostre estimat Profeta, Muhàmmad alayhis-salam

Un dia, mentre el Sultà de l’univers feia el tawaf al voltant de la Kaba al-Muàzzama, Jibril alayhis-salam va venir i va dir: «He rebut l’ordre d’acabar amb ells (amb els qui es burlen).» Al cap d’una estona, Walid ibn Mughira va passar pel seu davant. Jibril alayhis-salam va preguntar: «Quina mena d’home és aquest que passa?» El nostre Mestre, el Profeta, va respondre: «És un dels pitjors servents d’Al·là ta’ala.» Jibril alayhis-salam va assenyalar la cama de Walid i va dir: «Ja n’he acabat.» Al cap d’una estona passava As ibn Wa’il. Va preguntar també per ell i, en rebre la mateixa resposta, li va assenyalar el ventre i va dir: «A aquest també l’he posat al seu lloc.» Quan va passar Àswad ibn Múttalib, li va assenyalar els ulls; en veure Abd Yaghuth, el cap. I quan passava Hàrith ibn Qays, li va assenyalar el ventre i va dir: «Oh Muhàmmad! Al·là ta’ala t’ha salvat del mal d’aquests. Aviat cadascun d’ells serà tocat per una calamitat.»

Una espina es va clavar al peu d’As ibn Wa’il. Per més remeis que li van fer, no van trobar cura per al seu mal. Finalment, el peu se li va inflar com el coll d’un camell i va expirar cridant: «L’Al·là de Muhàmmad m’ha mort!»

Àswad ibn Múttalib es va quedar cec. Jibril alayhis-salam li va fer topar el cap contra un arbre i el va fer perir.

Àswad ibn Abd Yaghuth, quan era en un lloc anomenat Bad-i Samum, es va tornar negre de cara i de cos. Quan va arribar a casa, no el van reconèixer i el van fer fora de la porta. Va morir de ràbia, picant amb el cap contra la porta de casa seva.

Hàrith ibn Qays havia menjat peix salat. La set li va anar creixent sense parar. Per més aigua que bevia, no se sadollava. Al final va rebentar. A Walid ibn Mughira, al seu torn, se li va clavar un tros de ferro al panxell. La ferida no se li va curar, va perdre molta sang i també ell va expirar cridant: «L’Al·là de Muhàmmad m’ha mort!»

Així, cadascun d’ells va rebre la paga del que havia fet. A més, en nobles aleies es va fer saber que els politeistes romandran eternament a l’Infern. Un dia, el nostre estimat Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) es va trobar Hàkam ibn Abi-l-As. Quan el nostre Profeta se’n va separar, Hàkam, burlant-se per darrere del nostre Mestre Rasulul·lah, va començar a fer ganyotes amb la boca, amb la cara i amb el cos.

Rasul al-Àkram (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va veure amb el nur de la profecia el que feia Hàkam i va fer una súplica perquè es quedés així. Un tremolor se li va apoderar del cos, i es va quedar així fins a la fi de la seva vida.

Les tortures infligides als nobles Companys

Els politeistes no turmentaven només el nostre Mestre, el Profeta. Torturaven també els seus gloriosos Companys (radiyal·lahu anhum). Escollien sobretot els pobres i els qui no tenien ningú, i sense cap escrúpol els infligien tota l’opressió i la tirania de què eren capaços, coses que la ment no pot ni imaginar. Els qui més van patir la tortura van ser Bilal al-Habaixí, Zinnira Khatun, Khabbab ibn Aratt, Ammar ibn Yàssir i la seva família (radiyal·lahu anhum ajma’in). A alguns els cremaven amb pedres escalfades pel sol; a d’altres els tenien sense menjar ni beure i els torturaven dient: «Abandona la religió de Muhàmmad!» Ells, però, suportaven amb paciència aquests turments insuportables i no abandonaven mai la religió de l’Islam.

Al·là és Un, Al·là és Un

Hazrat Bilal, esclau d’un politeista anomenat Umayya ibn Khàlaf, s’havia fet musulmà per mitjà d’Abu Bakr as-Siddiq. Com que, dels seus dotze esclaus, Bilal era el que Umayya estimava més, l’havia fet guardià del temple d’ídols. Quan hazrat Bilal es va fer musulmà, va posar tots els ídols del temple en posició de prosternació. Quan la notícia va arribar a Umayya, aquest es va quedar horroritzat. El va fer cridar i li va preguntar: «T’has fet musulmà. Diuen que et prosternes davant el Senyor de Muhàmmad; és així?» Hazrat Bilal va respondre: «Sí. Em prosterno davant Al·là ta’ala, el Gran i l’Excels.» En rebre aquesta resposta, que no li va agradar gens, Umayya va començar de seguida a turmentar-lo i a torturar-lo. Al migdia, quan el sol era ben amunt, el despullava i el cremava posant-li sobre el cos nu pedres abrusades per la calor. Després d’amuntegar una part d’aquelles pedres, que cremaven com el foc, sobre la seva esquena i una altra sobre el seu ventre, li deia: «Abandona la religió de l’Islam!… Creu en els ídols Lat i Uzza!» I hazrat Bilal manifestava la seva fe dient: «Al·là ta’ala és Un! Al·là ta’ala és Un!»

Cada vegada que veia aquesta paciència seva, Umayya ibn Khàlaf es tornava boig de ràbia, l’arrossegava per sobre d’espines, li feria el cos i el torturava. Hazrat Bilal, sense fer cas de la sang que li rajava a dolls del cos, deia: «Al·là meu! Estic satisfet del que ve de Tu! Al·là meu! Estic satisfet del que ve de Tu!», i es mantenia ferm en la seva fe. Hazrat Bilal va explicar així el seu estat:

«Aquell malvat d’Umayya em lligava en la calor del dia, i a la nit em turmentava. Era un dia calorós. Com sempre, va tornar a començar la tortura. Per fer-me abandonar l’Islam, cada vegada que em deia: “Adora els nostres ídols! Renega de l’Al·là de Muhàmmad, renega’n, renega’n!”, jo deia: “Al·là és Un! Al·là és Un!” Per desfogar la seva ràbia, aquell dia em va posar damunt del pit una roca enorme. En aquell moment vaig perdre el sentit. Quan vaig tornar en mi, vaig veure que m’havien tret la roca de sobre i que el sol s’havia amagat darrere un núvol. Vaig donar gràcies a Al·là ta’ala i em vaig dir: “Oh Bilal! Tot el que ve de Janab al-Haqq és bell i agradable.”»

Un altre dia, Umayya ibn Khàlaf va treure Bilal al-Habaixí a fora per torturar-lo. Li va treure la roba, deixant-lo només amb unes calces, el va estirar sobre la sorra roent sota una calor abrusadora i li va amuntegar pedres a sobre. Els politeistes s’hi van aplegar i li infligien tortures terribles dient-li: «Si no abandones la teva religió, et matarem.» I Bilal al-Habaixí, sota aquelles tortures insuportables, deia: «Al·là és Un! Al·là és Un!» En aquell moment passava per allà el nostre estimat Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam). Quan va veure l’estat de hazrat Bilal al-Habaixí, se’n va entristir molt i va dir: «Pronunciar el nom d’Al·là ta’ala et salvarà.»

Poc després que el nostre Profeta hagués tornat a casa, hazrat Abu Bakr va anar a trobar-lo. El nostre Profeta va explicar a Abu Bakr as-Siddiq la tortura que patia Bilal al-Habaixí i li va dir: «Me n’he entristit molt.» Hazrat Abu Bakr hi va anar de seguida. Va dir als politeistes: «Què hi guanyeu, fent això a Bilal? Veneu-me’l.» Ells li van dir: «Encara que ens donessis un món ple d’or, no te’l vendríem. Però te’l canviarem pel teu esclau Àmir.» Àmir, l’esclau de hazrat Abu Bakr, s’ocupava dels seus negocis i guanyava molts diners. A més dels seus béns personals, tenia deu mil monedes d’or. Era l’ajudant de hazrat Abu Bakr i li duia tots els afers. Però era incrèdul i persistia en la seva incredulitat. Hazrat Abu Bakr va dir: «Us dono Àmir, amb tots els seus béns i tots els seus diners, a canvi de Bilal.» Umayya ibn Khàlaf i els altres politeistes es van alegrar molt i van dir: «Hem enganyat Abu Bakr.»

«(Oh Meu Missatger!) En veritat, també es van burlar dels profetes enviats abans de tu. Els qui se’n burlaven i se’n mofaven (dels profetes), com a paga de la seva burla, es van veure envoltats per tots costats per la calamitat i el càstig» Anam: 10

Hazrat Abu Bakr va treure de seguida les pedres feixugues que Bilal al-Habaixí tenia a sobre i el va posar dret. Bilal al-Habaixí havia quedat molt afeblit per les tortures terribles. Agafant-lo de la mà, el va portar directament a la presència del nostre estimat Profeta i li va dir: «Ya Rasulal·lah! Avui he alliberat Bilal per la satisfacció d’Al·là.» El nostre Mestre Rasulul·lah se’n va alegrar molt i va fer moltes súpliques per hazrat Abu Bakr. En aquell moment, Jibril alayhis-salam va portar les aleies disset i divuit de la sura al-Layl, que anuncien la bona nova que Abu Bakr és lluny de l’Infern. En aquestes nobles aleies es va dir, segons el sentit: «Aquell que (com hazrat Abu Bakr) té un gran temor d’Al·là (taqwa) (i es guarda del xirk i dels pecats), que gasta els seus béns en el camí del bé per ser pur davant d’Al·là ta’ala (i assolir la promesa divina), ha estat allunyat d’ell (de l’Infern).»

Una tortura inaudita

Hazrat Khabbab ibn Aratt també va ser un dels qui van patir l’opressió perquè abandonessin la seva religió. Hazrat Khabbab tampoc no tenia ningú; era esclau d’una dona politeista anomenada Umm Anmar.

Com que no tenia cap parent que el defensés, els politeistes s’aplegaven, li despullaven el cos beneït i li esgarrapaven la pell amb espines. De vegades li posaven damunt del cos nu una camisa de ferro i el deixaven al sol. Li premien contra el cos nu pedres escalfades al sol o al foc i li deien: «Abandona la teva religió! Adora Lat i Uzza!» Khabbab, però, persistia en la seva fe i els resistia dient: «La ilaha il·lal·lah, Muhammadun Rasulul·lah.»

Un dia, els politeistes es van reunir i van encendre un foc en una plaça. Van lligar hazrat Khabbab i l’hi van portar. El van despullar i el van ajeure damunt del foc. O el farien abandonar la seva religió o el cremarien al foc. Hazrat Khabbab, estirat d’esquena enmig del foc, feia aquesta súplica: «Al·là meu! Tu veus el meu estat i coneixes la meva situació. Fes ferma la fe en el meu cor i concedeix-me una gran paciència!» Un dels politeistes va trepitjar el pit de hazrat Khabbab. Però ells no sabien que Al·là ta’ala protegeix els qui creuen.

Anys després, quan van preguntar a Khabbab per aquell esdeveniment, es va descobrir l’esquena, va mostrar les marques de les cremades i va dir: «Van encendre un foc per a mi i després, arrossegant-me, m’hi van llançar a dins. Aquell foc només el va apagar la meva pròpia carn.»

Mentre a fora torturaven així hazrat Khabbab, la seva mestressa, Umm Anmar, per fer-lo abandonar la religió, escalfava al foc un ferro i el cremava prement-l’hi contra el cap. Ell suportava tots aquests dolors per la seva religió, no feia el que li proposaven i no abandonava la seva fe.

Un dia, hazrat Khabbab es va presentar davant el nostre estimat Profeta i li va dir: «Ya Rasulal·lah! Els politeistes, a fora, allà on em veuen, em cremen al foc. A casa, la meva mestressa, Umm Anmar, em crema el cap amb un ferro roent. Et prego que facis una súplica per mi!» Després li va mostrar les cremades que tenia a l’esquena i al cap. El nostre Profeta es va compadir molt del seu estat. No va poder suportar el sofriment que patia per no abandonar la seva religió ni l’opressió que li feien, i va fer aquesta súplica: «Senyor meu! Ajuda Khabbab!» Janab al-Haqq va acceptar a l’instant la súplica del Seu Missatger i va enviar a Umm Anmar un fortíssim mal de cap. Umm Anmar gemegava de mal de cap fins a l’alba. Li van dir que el remei era cremar-se el cap amb un ferro roent. Al final va cridar Khabbab i li va ordenar que escalfés al foc la barra de ferro i li cremés el cap… I hazrat Khabbab li cremava el cap amb el ferro…

En els primers dies de l’Islam, els politeistes no feien gaire cas de la situació de Khabbab ibn Aratt. Però cada dia que passava creixia el nombre dels qui creien. Al final, tant si volien com si no, es van veure obligats a prendre-s’ho seriosament. Aleshores van intensificar les tortures contra hazrat Khabbab: el van colpejar sense mesura, el van apallissar, el van ferir, i van afegir tortura sobre tortura…

Malgrat tot això, hazrat Khabbab no va cedir ni una partícula de la seva fe. Però les vexacions i les tortures s’havien fet insuportables. Va exposar al Mestre de l’univers tot el que havia passat i li va dir: «Ya Rasulal·lah! No faràs una súplica perquè ens alliberem de les tortures que patim?»

Aleshores el nostre Mestre Rasulul·lah va dir: «Entre les ummes que us han precedit hi havia persones a qui arrencaven i rasclaven la pell i la carn amb pintes de ferro, i ni aquesta tortura no les feia abandonar la seva religió. Les partien en dues amb una serra, començant per dalt del cap, i ni aquestes tortures no les apartaven de la seva religió. Al·là ta’ala, sens dubte, completarà aquesta obra (l’Islam). La farà superior a totes les religions. Tant, que qui munti la seva cavalcadura i vagi tot sol de Sanà fins a Hadramawt no tindrà por de ningú fora d’Al·là ta’ala, i per les seves ovelles no tindrà altre neguit que l’atac del llop. Però vosaltres teniu pressa.» Després li va acaronar l’esquena i va fer una súplica per ell. Aquestes paraules afables de Rasulul·lah, que són aliment i guariment per a les ànimes, van calmar els dolors de Khabbab.

As ibn Wa’il, un politeista especialment insolent, devia a hazrat Khabbab una quantitat considerable. Khabbab hi va anar per reclamar-la. As ibn Wa’il va dir a Khabbab: «Mentre no reneguis de Muhàmmad, no et donaré el que et dec.» Hazrat Khabbab va respondre: «Per Al·là, ni en aquesta vida ni quan m’aixequi de la tomba després de la mort, no rebutjaré ni renegaré mai el meu profeta. Renuncio a tot, però no puc renegar-lo.» Aleshores As ibn Wa’il va dir: «Ressuscitarem després de la mort? Si hi ha una cosa així, aleshores tindré béns i fills. Aquell dia et pagaré el deute.»

Per aquestes paraules d’As ibn Wa’il, Al·là ta’ala va dir en el noble Alcorà, en les aleies setanta-set a setanta-nou de la sura Màryam, segons el sentit: «(Oh Meu Habib!) Has vist aquell que renega dels Nostres signes i diu: “Sens dubte, se’m donaran (el Dia del Judici) béns i fills” (As ibn Wa’il)? Ha penetrat l’ocult o ha rebut un compromís davant del Misericordiós? No, no és així! Escriurem el que diu (el Dia del Judici n’hi demanarem comptes) i li augmentarem el càstig cada vegada més.»

Tortura fins a perdre el sentit

En la tortura, els politeistes no feien diferència entre dones i homes. Zinnira Khatun, una de les primeres musulmanes, que no tenia ningú, també era esclava. Quan els politeistes van saber que s’havia fet musulmana, no van dubtar gens a torturar-la a ella també. Obligaven Zinnira Khatun a adorar els ídols Lat i Uzza, li estrenyien la gola i la torturaven fins que, sense poder respirar, perdia el sentit. Tot i així, no abandonava mai la seva religió ni feia el que deien. Sobretot Abu Jahl la va torturar moltíssim. Per aquest motiu, els ulls de Zinnira van deixar de veure-hi. Una vegada, quan Abu Jahl li va dir: «Ho veus? Lat i Uzza t’han deixat cega!», Zinnira Khatun, com a mostra de la seva fe, va dir: «Oh Abu Jahl! Per Al·là, no és com tu dius. Els ídols que anomenes Lat i Uzza no serveixen per a res; no saben res ni dels qui els adoren ni dels qui no els adoren. El meu Senyor, sens dubte, té poder per tornar-me la llum dels ulls i retornar-me al meu estat d’abans.»

«(Oh Bilal!) Pronunciar el nom d’Al·là ta’ala et salvarà» Hadit xarif

Abu Jahl es va quedar astorat davant la fe inquebrantable de hazrat Zinnira. Al·là ta’ala havia acceptat la súplica de Zinnira, i els seus ulls hi veien encara millor que abans. Abu Jahl i els politeistes de Qurayx, tot i veure-ho, es van obstinar i no van creure. A més, van dir: «Això també és una bruixeria del seu profeta! No us estranyen aquests insensats que segueixen el camí de Muhàmmad? Si el camí que segueixen fos bo i veritable, l’hauríem seguit nosaltres abans que ells. És a dir, que un esclau ha trobat la veritat abans que nosaltres?»

Aleshores Al·là ta’ala va revelar l’onzena aleia de la sura al-Ahqaf. Segons el sentit: «Aquells incrèduls van dir dels qui creuen: “Si hi hagués algun bé en això (en l’Islam), ells (els pobres, els desvalguts) no ens hi haurien passat al davant, no hi haurien corregut abans que nosaltres.” I, com que no han trobat amb ell (amb el noble Alcorà, com els creients) la guia recta, diran (per negar el noble Alcorà): “Aquest noble Alcorà (que Muhàmmad s’ha inventat) és una mentida antiga.”»

Dar al-Arqam

El nostre estimat Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) s’entristia molt per l’opressió i les tortures que els politeistes infligien als seus Companys. Calia un lloc segur per escampar i aprendre l’Islam. El nostre Mestre va escollir per a aquest deure sagrat la casa de hazrat Arqam.6 Aquesta casa era a l’est del turó de Safà, en un carrer estret, en un lloc una mica elevat. D’allà estant es veia fàcilment la Kaba al-Muàzzama. L’entrada i la sortida de la casa eren molt adequades per vigilar els qui anaven i venien. A més, hazrat Arqam era un dels notables de la Meca, un home de gran prestigi. Habib al-Àkram explicava l’Islam als seus Companys en aquella casa. Els qui estaven a punt de fer-se musulmans hi venien, eren honorats amb l’Islam i rebien benedicció escoltant les paraules beneïdes del nostre Mestre Rasulul·lah, que són remei per als cors. Escoltaven el nostre Mestre, el Profeta, sense gosar respirar, com si un ocell se’ls hagués posat al cap i hagués d’alçar el vol si parlaven. Aprenien de memòria les seves paraules beneïdes sense perdre’n ni una, com si se les beguessin. El nostre Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) dedicava els seus dies a la casa d’Arqam i, de matí a vespre, s’ocupava de formar els seus Companys. Aquell lloc va ser la primera caserna dels musulmans, el «Dar al-Islam». Els primers musulmans s’hi reunien i així quedaven protegits de tota mena de maldats dels politeistes.

Tortura fins a la mort

Ammar ibn Yàssir explica: «Volia anar a Dar al-Arqam, veure Rasulul·lah i fer-me musulmà. A la porta em vaig trobar hazrat Suhayb. Quan li vaig preguntar: “Què fas aquí?”, ell em va fer la mateixa pregunta. Jo li vaig dir: “Vull entrar a la presència de hazrat Muhàmmad, escoltar les seves paraules i fer-me musulmà.” Ell em va dir: “Jo també havia vingut per això.” Vam entrar junts a la seva elevada i honorable presència. Ens va exposar l’Islam, i ens vam fer musulmans de bon grat.»7

Ammar era un dels mujàhids que no dubtaven a declarar obertament el seu Islam. Per no abandonar la seva religió, suportava les tortures més dures. Quan els politeistes el trobaven sol, el portaven a les roques de la Meca, a un indret anomenat Ramda, li treien la roba i li posaven una camisa de ferro.

Així el deixaven sota el sol abrusador i el torturaven. De vegades li cremaven l’esquena amb foc, i patia tortures sense fi. Cada vegada li deien: «Renega!… Renega!… Adora Lat i Uzza i salva’t!…» Hazrat Ammar, suportant amb una gran paciència aquestes tortures insuportables, responia: «El meu Senyor és Al·là, el meu profeta és Muhàmmad alayhis-salam.» Els politeistes encara s’enfurismaven més per això, li posaven damunt del pit roques cremades per la calor i de vegades el llançaven dins d’un pou per intentar ofegar-lo. Un dia, Ammar ibn Yàssir, honorat amb la presència del nostre estimat Profeta, li va dir: «Ya Rasulal·lah! Les tortures que ens infligeixen els politeistes han arribat al límit.» El nostre Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) es va compadir de l’estat de hazrat Ammar i li va dir: «Tingues paciència, oh pare de Yaqzan!» I després va fer aquesta súplica: «Senyor meu! No facis tastar el càstig de l’Infern a ningú de la família d’Ammar!»

El primer xahid, la primera sang

El pare de hazrat Ammar, Yàssir, la seva mare, Sumayya, i el seu germà, Abdul·lah, s’havien fet musulmans amb tota la família. Els politeistes infligien a la mare, al pare i al germà de hazrat Ammar tortures encara més grans que les que infligien a ell. Durant la tortura volien fer-los pronunciar paraules d’incredulitat; ells, però, responien: «Encara que ens arrenqueu la pell i ens talleu la carn a tires, no us farem cas», i deien: «La ilaha il·lal·lah, Muhammadun Rasulul·lah.» Un altre dia, mentre torturaven tota la família de Yàssir en un lloc anomenat Batha, el nostre Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) passava per allà. En veure les tortures insuportables dels seus Companys, es va entristir molt. Quan hazrat Yàssir li va preguntar: «Ya Rasulal·lah! La nostra vida passarà sempre així, entre tortures?», el nostre Mestre va dir: «Tingueu paciència, oh família de Yàssir! Alegreu-vos, oh família d’Ammar! Sens cap dubte, el lloc de la vostra recompensa és el Paradís.» Un altre dia, els politeistes de la Meca turmentaven i torturaven Ammar amb foc. El nostre Mestre Rasulul·lah va honorar aquell lloc amb la seva presència i va dir: «Oh foc! Sigues fresc i inofensiu per a Ammar, com ho vas ser per a Ibrahim (alayhis-salam)!» Més tard, quan Ammar es descobria l’esquena, s’hi veia la marca del foc. Aquella marca era d’abans de la súplica de Rasulul·lah. Un altre dia, mentre sotmetien a tortura la família de Yàssir, van matar a fletxades hazrat Yàssir i el seu fill, hazrat Abdul·lah, que van morir xahids. Abu Jahl va fer lligar amb cordes els peus beneïts de hazrat Sumayya. Va fer lligar dos camells als extrems de les cordes i, fent-los caminar en direccions oposades, va fer esquarterar hazrat Sumayya, que va morir xahid. Quan el nostre Mestre, el Profeta, i els nobles Companys (alayhimur-ridwan) van saber que el despietat, cruel i opressor Abu Jahl i els altres politeistes havien fet morir xahids, a força de tortures, la família de Yàssir, se’n van entristir profundament. Aquell fet va fer que els Companys s’unissin encara més estretament els uns amb els altres.8 Quan els nobles Companys volien fer el namaz, anaven a llocs on no hi havia ningú i hi feien en secret la seva adoració. Un d’aquells dies, Sa’d ibn Abi Waqqàs, Saïd ibn Zayd, Abdul·lah ibn Mas’ud, Ammar ibn Yàssir i Khabbab ibn Aratt feien el namaz en un indret anomenat Abu Dubb, en una de les valls de la Meca. En aquell moment, Akhnas ibn Xariq i alguns politeistes, que els anaven seguint, se’ls van acostar i van començar a burlar-se de la seva adoració i a denigrar-la. Sense poder suportar-ho, hazrat Sa’d ibn Abi Waqqàs i els seus companys es van llançar contra els politeistes. Hazrat Sa’d, amb un os de camell que li va venir a la mà, va colpejar el cap d’un dels incrèduls i l’hi va obrir. Els politeistes van fugir espantats. Així, per primera vegada, els musulmans van vessar sang d’incrèdul.

«Oh Abu Jahl! Per Al·là, no és com tu dius. Els ídols que anomenes Lat i Uzza no serveixen per a res; no saben res ni dels qui els adoren ni dels qui no els adoren. El meu Senyor, sens dubte, té poder per tornar-me la llum dels ulls i retornar-me al meu estat d’abans» Zinnira Khatun (radiyal·lahu anha)

Com es va fer musulmà hazrat Abu Dharr Ghifarí

Les persones, una a una, arribaven a la guia recta, i el nur de l’Islam, escampant-se també fora de la Meca, començava a il·luminar el món. Davant la notícia del naixement de l’Islam i de la seva expansió, els politeistes recorrien a tots els mitjans per impedir-ho. Finalment, aquesta notícia també va arribar a la tribu dels Banu Ghifar. Abu Dharr Ghifarí, tan bon punt la va sentir, va enviar a la Meca el seu germà Unays i li va demanar que investigués la situació. Unays va anar a la Meca i va ser present a l’assemblea del nostre Mestre, el Profeta. Va tornar meravellat. Quan el seu germà, hazrat Abu Dharr, li va preguntar: «Quines notícies portes?», ell va respondre: «Germà! Per Al·là, he vist una persona molt excelsa, que sempre ordena el bé i la bondat i aparta de les maldats.» Quan Abu Dharr Ghifarí li va preguntar: «I què diu la gent d’ell?», el seu germà Unays, un dels poetes famosos d’aquell temps, va respondre: «Diuen que és poeta, endeví, bruixot. Però les seves paraules no s’assemblen a les dels endevins ni a les dels bruixots. També he comparat el que diu amb tota mena de poemes dels poetes. Tampoc no s’hi assembla. Aquestes paraules sense igual no es poden mesurar amb les de ningú. Per Al·là, aquell home fa saber la veritat, diu el que és cert. Els qui no creuen en ell són mentiders i estan extraviats.» Davant aquesta notícia, Abu Dharr Ghifarí va decidir anar a la Meca, veure el nostre Mestre, el Profeta, i fer-se musulmà. Agafant un bastó i unes quantes provisions, va prendre el camí de la Meca ple d’ardor. Quan va arribar a la Meca, no va explicar a ningú què el portava, perquè els politeistes tenien una enemistat violenta contra el nostre Mestre, el Profeta, i contra els qui s’havien fet musulmans de nou, i augmentaven cada vegada més les seves vexacions. Torturaven moltíssim sobretot els musulmans que no tenien ningú i els forasters. Abu Dharr no coneixia ningú a la Meca. Era foraster i estrany. Per això no va preguntar res a ningú. Al costat de la Kaba, aguaitava l’ocasió de veure Rasulul·lah i buscava algun senyal per saber on era. Cap al vespre es va retirar en un racó d’un carrer. Hazrat Alí va veure Abu Dharr. Comprenent que era foraster, se’l va endur a casa. Com que Alí no li va preguntar res de la seva situació, Abu Dharr no li va revelar el seu secret. Quan es va fer de dia, va tornar a la Kaba. Tot i que va voltar fins al vespre, no va aconseguir el que volia. Va anar a seure al mateix lloc del dia abans. Hazrat Alí, aquella nit, també passava per allà. Dient: «Aquest pobre encara no ha trobat la casa que busca», se’l va tornar a endur a casa. Al matí, Abu Dharr va tornar a la Baytul·lah i es va retirar al seu racó. Hazrat Alí el va tornar a convidar a casa seva. Aquesta vegada li va preguntar d’on venia i per què havia vingut. Hazrat Abu Dharr li va dir: «Si em promets fermament que em donaràs una informació veritable, t’ho diré.» Quan hazrat Alí li va dir: «Parla; no revelaré a ningú la teva situació», Abu Dharr Ghifarí va dir: «He sentit que aquí ha aparegut un profeta. He vingut per parlar amb ell i arribar fins a ell.» El nostre honorable hazrat Alí li va dir: «Has trobat el bon camí, has obrat amb seny. Ara mateix vaig a trobar aquest home. Segueix-me i entra tu també a la casa on jo entri. Si pel camí m’adono que algú et vol fer mal, faré veure que m’arreglo la sabata. Aleshores tu, sense esperar-me, passa de llarg i segueix caminant.» Abu Dharr Ghifarí va seguir hazrat Alí. Finalment va tenir l’honor de veure el rostre beneït del nostre Mestre, el Profeta, i el va saludar dient: «As-salamu alaykum.»

«Tingueu paciència, oh família de Yàssir! Alegreu-vos, oh família d’Ammar! Sens cap dubte, el lloc de la vostra recompensa és el Paradís» Hadit xarif

Aquesta salutació va ser la primera salutació de salam feta en l’Islam, i Abu Dharr Ghifarí va ser la primera persona a saludar així. El nostre Mestre, el Profeta, va respondre a la seva salutació i va dir: «Que la misericòrdia d’Al·là ta’ala sigui sobre tu.» Després el nostre Mestre, el Profeta, li va preguntar: «Qui ets?» Ell va dir: «Soc de la tribu de Ghifar.» «Des de quan ets aquí?», li va preguntar el nostre Mestre, el Profeta. «Fa tres dies i tres nits que soc aquí.» «Qui t’ha alimentat?» «No he trobat res per menjar ni per beure fora de l’aigua de Zamzam. Cada vegada que bevia de Zamzam, no sentia gens de fam ni de set.» El nostre Profeta va dir: «Zamzam és beneïda. Sacia el qui té fam.» Després d’això, Abu Dharr Ghifarí va dir al nostre Mestre, el Profeta: «Fes-me conèixer l’Islam.» El nostre Profeta li va recitar la kalimat ax-xahada; ell la va repetir, va ser honorat amb l’Islam i es va unir als primers musulmans.9 Després de fer-se musulmà, hazrat Abu Dharr Ghifarí va dir al nostre Profeta: «Ya Rasulal·lah! Juro per Janab al-Haqq, que t’ha enviat com a profeta veritable, que proclamaré això obertament enmig dels politeistes.» Va anar al costat de la Kaba i va dir en veu alta: «Oh gent de Qurayx! Axhadu an la ilaha il·lal·lah wa axhadu anna Muhammadan abduhu wa rasuluh – Dono testimoni que no hi ha cap déu fora d’Al·là ta’ala i que Muhàmmad alayhis-salam és el Seu servent i el Seu rasul.» En sentir això, els politeistes se li van llançar a sobre de seguida. Colpejant-lo amb pedres, bastons i trossos d’os, el van deixar banyat en sang. Hazrat Abbàs, en veure-ho, va dir: «Deixeu aquest home, que el matareu! És d’una tribu que viu al camí per on passa la vostra caravana de comerç. Com hi passareu d’ara endavant?» I va alliberar hazrat Abu Dharr de les mans dels politeistes. Abu Dharr, per l’alegria d’haver estat honorat amb l’Islam, no podia estar-se quiet. L’endemà, al costat de la Kaba, va tornar a proclamar la kalimat ax-xahada, cridant amb tota la força de la veu. Els politeistes el van apallissar també aquesta vegada, i va caure a terra. De nou hazrat Abbàs hi va arribar a temps i el va alliberar de les seves mans. El nostre Mestre, el Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), va ordenar a hazrat Abu Dharr Ghifarí que tornés a la seva terra i hi escampés l’Islam. Davant aquesta ordre, va tornar enmig de la seva tribu i els va parlar de la unicitat d’Al·là ta’ala i que Muhàmmad alayhis-salam és el Seu rasul. Els va dir que el que ell feia saber era veritable i cert, i que els ídols que adoraven eren falsos, buits i sense sentit. Una part de la gentada que l’escoltava va començar a protestar. En aquell moment, el cap de la tribu, Haffaf, va fer callar els qui cridaven i va dir: «Atureu-vos, escoltem què ens explicarà.» Aleshores hazrat Abu Dharr va continuar així: «Abans de fer-me musulmà, un dia vaig anar a l’ídol Nuhm i li vaig posar llet al davant. Vaig veure com un gos s’hi acostava, es bevia la llet i embrutava l’ídol. Vaig comprendre amb certesa que l’ídol no tenia cap poder per impedir-ho. Com us pot agradar d’adorar un ídol que fins i tot un gos ha ultratjat? No és una bogeria, això? Això és el que vosaltres adoreu.» Tothom estava amb el cap cot. Quan un d’ells va preguntar: «I què fa saber aquest profeta de qui parles? Com has entès que diu la veritat?», hazrat Abu Dharr va dir en veu alta: «Ell fa saber que Al·là ta’ala és Un, que no hi ha cap déu fora d’Ell, que Ell és el Creador de totes les coses i el Posseïdor i l’Amo de totes les coses… Crida els homes a creure en Ell… Convida a la bondat, al bon caràcter i a l’ajuda mútua. Fa saber com és de lleig enterrar vives les nenes, i totes les altres maldats, injustícies i opressions que cometeu, i ordena de guardar-se’n.» I va explicar l’Islam llargament. Va enumerar un per un els extraviaments en què es trobava la seva tribu. Després en va exposar el dany i la lletjor.

D’entre els qui l’escoltaven, moltes persones, començant pel cap de la tribu, Haffaf, i pel seu propi germà, Unays, es van fer musulmanes.10

El noble Alcorà recitat obertament a la Kaba

Un dia, els nobles Companys s’havien reunit en un lloc solitari i parlaven entre ells. Van dir: «Per Al·là, fora de Rasulul·lah, encara no hi ha hagut ningú capaç de fer escoltar obertament el noble Alcorà a aquests politeistes de Qurayx. Hi ha algú que els el reciti obertament i els el faci escoltar?» Hi era també hazrat Abdul·lah ibn Mas’ud. Va dir: «Jo els el faré escoltar.» Quan alguns dels Companys li van dir: «Oh Abdul·lah! Tenim por que els politeistes et facin mal. Volem un home que tingui un poble i una tribu capaços de protegir-lo dels politeistes quan calgui», ell va insistir: «Doneu-me permís, deixeu-m’hi anar. Janab al-Haqq em protegirà.» L’endemà, a l’hora de la duha (a mig matí), va anar al Maqam Ibrahim. Els politeistes s’hi havien reunit. Ibn Mas’ud, dret, va pronunciar la noble bàsmala (Bismil·lahir-rahmanir-rahim) i va començar a recitar la sura ar-Rahman. Els politeistes, dient-se els uns als altres: «Què diu el fill d’Umm Abd? Segur que recita el que ha portat Muhàmmad», se li van llançar a sobre. A cops de puny, a puntades de peu i a bufetades li van deixar la cara i els ulls morats, fins a fer-lo irreconeixible. Però ell continuava recitant sota les bufetades i els cops de puny. Va tornar al costat dels nobles Companys amb la cara i els ulls plens de ferides i de blaus. Els nobles Companys se’n van entristir molt i van dir: «Ja teníem por que et passés això. Al final t’ha passat el que temíem.» Però Abdul·lah ibn Mas’ud no estava gens trist. Va dir: «Mai no havia vist els enemics d’Al·là ta’ala tan febles com avui. Si voleu, demà al matí els en puc fer escoltar un altre tant.» Els nobles Companys van dir: «No, ja n’hi ha prou. Has fet escoltar a aquells incrèduls ferotges el que no els agrada.»11

Com es va fer musulmà Tufayl ibn Amr

En els anys que el nostre Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va començar a escampar obertament l’Islam a la Meca, aconsellava la gent dia i nit i la convidava a la religió de l’Islam. Els politeistes de la Meca s’esforçaven a fer fracassar aquests esforços del nostre Mestre Rasulul·lah. Contra els qui acceptaven el que ell explicava i creien, consideraven lícita tota mena de mentides, calúmnies i tortures. Si veien algú que s’havia trobat o havia parlat amb el nostre Mestre, el Profeta, anaven de seguida a trobar aquella persona i recorrien a tota mena d’ardits i de mentides perquè no l’escoltés ni cregués el que deia. Per impedir que els qui venien de fora a la Meca es trobessin amb ell, no s’estaven de fer tot el que podien. En una època en què els musulmans passaven estretors i patien les vexacions dels incrèduls, Tufayl ibn Amr Dawsí va arribar a la Meca. En veure-ho, els caps dels politeistes van anar a trobar-lo i li van dir: «Oh Tufayl! Has vingut a la nostra terra. L’orfe d’Abdulmúttalib, que ha sorgit entre nosaltres, té moltes coses sorprenents. Les paraules que diu són com bruixeria. Separa el fill del pare, el germà del germà, el marit de la dona! Amb les idees que escampa, ho ha capgirat tot. El fill que sent la seva paraula ja no mira el seu pare: el segueix a ell. Ja ningú no escolta ningú, i es fan musulmans. Tenim por que aquesta calamitat de la separació que ens ha caigut a sobre us caigui també a tu i al teu poble. El nostre consell és aquest: no parlis amb ell de cap manera! No li diguis ni una paraula ni escoltis la seva. No paris l’orella al que explica! Ves amb molt de compte. Tampoc no et quedis gaire temps aquí. Ves-te’n de seguida!» Tufayl ibn Amr explica així el que va passar després:

«Per Al·là, aquell home fa saber la veritat, diu el que és cert. Els qui no creuen en ell són mentiders i estan extraviats» Hazrat Unays Ghifarí (radiyal·lahu anh)

«Juro que m’ho van repetir tantes vegades que vaig acabar decidint de no parlar amb ell i de no escoltar de cap manera les seves paraules. Fins i tot, quan vaig entrar a la Kaba, per si de cas, tement sentir les seves paraules, em vaig arribar a tapar les orelles amb cotó. L’endemà al matí vaig anar a la Kaba. Vaig veure el Missatger alayhis-salam que hi feia el namaz. Em vaig aturar en un lloc a prop d’ell. Per la saviesa de Janab al-Haqq, algunes de les coses que recitava em van arribar a les orelles. Que belles que eren les paraules que vaig sentir! Em vaig dir: “No soc un home incapaç de distingir el bo del dolent. I, a més, soc poeta. Per què no hauria d’escoltar el que diu aquest home? Si les seves paraules em semblen belles, les acceptaré; si no em semblen belles, les deixaré.” Em vaig amagar en un racó i vaig esperar-m’hi fins que Rasulul·lah va acabar el namaz i va emprendre el camí de casa. Aleshores el vaig seguir. Quan va entrar a casa, hi vaig entrar jo també i li vaig dir: “Oh Muhàmmad alayhis-salam! Quan vaig arribar a aquesta terra, el teu poble em va dir això i allò… Volien que em mantingués lluny de tu. De por, em vaig tapar les orelles amb cotó per no sentir la teva paraula. Però Al·là ta’ala m’ha fet sentir una part del que recitaves. M’ha semblat molt bell. Ara fes-me saber el que m’hagis de dir! Estic disposat a acceptar-ho.” El nostre Mestre Rasulul·lah em va explicar l’Islam i em va recitar una mica del noble Alcorà. Juro que mai en la meva vida no havia sentit paraules més belles que aquelles. De seguida vaig pronunciar la kalimat ax-xahada i em vaig fer musulmà. En aquell moment vaig dir: “Ya Rasulal·lah! Soc un home respectat, la paraula del qual és escoltada enmig del meu poble. Cap d’ells no s’aparta de la meva paraula. Deixa’m anar a convidar-los també a la religió de l’Islam. Fes una súplica perquè Al·là ta’ala em concedeixi un senyal, una karama! Que aquest senyal sigui per a mi una facilitat i una ajuda quan convidi el meu poble a l’Islam!” En resposta a aquesta petició meva, el nostre Mestre Rasulul·lah va fer aquesta súplica: “Al·là meu! Concedeix-li un senyal, una prova!” Després d’això vaig tornar a la meva terra. Una nit fosca, quan vaig arribar al turó que domina la font on vivia el meu poble, em va aparèixer al front un nur com un llum d’oli i va començar a fer claror. Aleshores vaig suplicar: “Al·là meu! Passa aquest nur del meu front a un altre lloc! Que els ignorants de la tribu de Daws no el vegin i no es pensin que Al·là li ha fet sortir això al front com a càstig diví per haver abandonat la seva religió!” Aquell nur va passar de seguida a la punta del fuet que tenia a la mà i s’hi va quedar penjat com un llum d’oli. Quan m’acostava al campament de la meva tribu i començava a baixar el pendent, els qui hi eren s’assenyalaven els uns als altres el nur que brillava com un llum d’oli a la punta del meu fuet. Així vaig baixar el pendent i vaig arribar a casa. El primer que va venir a trobar-me va ser el meu pare, i em va veure en aquell estat. Per l’amor que em tenia, se’m va abraçar al coll. El meu pare era molt vell. Li vaig dir: “Pare estimat! Si et quedes en el teu estat d’abans, ni jo soc teu ni tu ets meu!” En sentir aquestes paraules meves, el meu pare es va sorprendre i em va preguntar: “Per quin motiu, fill meu?” Li vaig respondre: “Ara he entrat en la religió de Muhàmmad alayhis-salam i m’he fet musulmà.” Aleshores el meu pare va dir: “Fill meu, jo també he entrat en la religió en què tu has entrat. Que la teva religió sigui també la meva!” I, pronunciant de seguida la kalimat ax-xahada, es va fer musulmà. Després li vaig ensenyar el que sabia de la religió de l’Islam. Tot seguit es va rentar i es va posar roba neta. Més tard va venir a trobar-me la meva dona. També a ella li vaig dir les mateixes coses. Ella també ho va acceptar i es va fer musulmana. Quan es va fer de dia, vaig sortir enmig de la tribu de Daws. Els vaig explicar l’Islam i els vaig convidar a tots a l’Islam. Però van trigar a acceptar-ho. Durant molt de temps s’hi van oposar. No van deixar les seves accions de pecat i de maldat. Encara van anar més lluny i se’n van burlar de mi fent-me l’ullet i ganyotes; per la seva afició a la usura i al joc, no van escoltar les meves paraules. Es van negar a seguir l’Islam. Es van rebel·lar contra Al·là i contra el Seu Profeta.

Al cap d’un temps vaig venir a la Meca i, queixant-me del meu poble a Rasulul·lah, li vaig dir: “Ya Rasulal·lah! La tribu de Daws s’ha rebel·lat contra Al·là ta’ala. No han acceptat la crida que els vaig fer a entrar en l’Islam. Fes una súplica per ells!” El nostre estimat Profeta, la tendresa i la compassió del qual envers tothom eren immenses, va obrir les mans, es va girar cap a l’alquibla i va fer aquesta súplica: “Senyor meu! Mostra el camí recte a la gent de Daws i porta-la a la religió de l’Islam!” I a mi em va dir: “Torna amb el teu poble. Continua convidant-los a l’Islam amb rostre somrient i paraules dolces! Sigues amable amb ells!” Vaig tornar de seguida a la meva terra i no vaig deixar ni un instant de convidar a l’Islam la gent de Daws.»12

La crida a les fires

Cada any, en dies determinats, venia a la Meca gent de diverses ciutats per visitar la Kaba al-Muàzzama. Rasul al-Àkram (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) anava a rebre els qui arribaven i explicava l’Islam a cada grup. Els feia saber que Al·là ta’ala és Un, que ell mateix és el Profeta veritable i que la salvació és en això. Un dia, Walid ibn Mughira va reunir els politeistes i els va dir: «Oh gent de Qurayx! Torna a ser l’època de la visita a la Kaba. La veu de Muhàmmad s’ha escampat pel món. Les tribus àrabs venen a trobar-lo, s’inclinen per les seves paraules dolces i entren en la seva religió. Cal pensar alguna mesura contra això. Posem-nos tots d’acord, perquè, dient cadascú una cosa diferent sobre ell, no ens desmentim els uns als altres.» Els qurayxites van dir: «Oh pare d’Abd Xams! Entre nosaltres, tu ets el de mirada més àmplia. El que diguis que hem de dir, això direm també nosaltres.» Quan Walid va dir: «No, digueu-ho vosaltres i jo escoltaré», ells van dir: «Diguem que és un endeví.» Walid s’hi va oposar de seguida: «No! Juro que no és un endeví. Hem vist molts endevins. Diuen la veritat i la mentida sense cap escrúpol. El que recita Muhàmmad no s’assembla gens al que s’inventen els endevins. A més, fins avui no hem sentit mai de Muhàmmad cap mentida. Si diem això, ningú no ens creurà.» Aquesta vegada van dir: «Diguem que és un posseït, que és boig.» Walid s’hi va tornar a oposar: «No! Juro que no és ni posseït ni boig. Coneixem els bojos i els posseïts, i entenem els senyals de la bogeria. Ell no té ni ofecs, ni convulsions, ni tremolors, ni deliris. Si diem això, ens desmentiran.» Els qurayxites van dir: «Diguem que és poeta…» Walid s’hi va tornar a oposar: «Tampoc no és poeta! Coneixem molt bé tota mena de poesia. El que recita no s’assembla gens a la poesia.» Aquesta vegada van dir: «Diguem que és bruixot.» Walid va dir: «No és bruixot. Hem vist els bruixots i les bruixeries que fan, i també els coneixem. En les seves paraules no hi ha ni rastre de bruixeria. La paraula de Muhàmmad s’imposa al món sencer. Tampoc no és un desconegut. No podem apartar d’ell la gent ni impedir que hi parlin. A més, en puresa de llenguatge i en eloqüència, en parlar bellament i amb sentit, és superior als seus iguals. En una paraula, diguem d’ell el que diguem, la gent s’adonarà que les nostres paraules són mentida.» Els qurayxites, no trobant res a dir, van dir: «Tu ets entre nosaltres el més gran i el més experimentat; el que tu diguis, hi estem d’acord.»

«El nostre Profeta va fer aquesta súplica: “Senyor meu! Mostra el camí recte a la gent de Daws i porta-la a la religió de l’Islam!” I a mi em va dir: “Torna amb el teu poble! Continua convidant-los a l’Islam amb rostre somrient i paraules dolces! Sigues amable amb ells!”» Tufayl ibn Amr (radiyal·lahu anh)

Aleshores Walid ibn Mughira, després de rumiar-s’ho una estona, va pervertir els qui l’envoltaven dient: «Tot i així, el millor de tot és que diguem que és bruixot, que és mag; és el que sembla més conforme al seny. Perquè, amb les seves paraules, separa la gent del seu poble i dels seus parents. Refreda el germà amb el germà i els dos amics l’un amb l’altre.» Els qurayxites es van dispersar de seguida i van dir a la gent que havien aplegat al seu voltant a la Meca: «Muhàmmad és bruixot!…», i ho van escampar entre el poble. Quan les tribus van començar a arribar per visitar la Kaba, els van sortir al pas i no van deixar ningú sense advertir-lo que no es trobés amb el nostre Mestre, el Profeta. Per aquestes accions dels politeistes, l’Islam va començar a despertar curiositat en totes les terres àrabs, i en les ments van començar a sorgir dubtes i preguntes sobre els ídols. Al·là ta’ala va revelar nobles aleies que anunciaven que faria tastar càstigs amargs a l’incrèdul Walid ibn Mughira. Així, en les aleies onze a vint-i-nou de la sura al-Muddàththir es va dir, segons el sentit: «(Oh Meu Missatger!) Deixa’m a Mi l’afer (el càstig) d’aquell que vaig crear tot sol (privat de riquesa) (d’un incrèdul com Walid ibn Mughira)! (Jo donaré a aquest incrèdul el càstig que mereix.) Li vaig donar béns en abundància (a aquest ingrat que no posseïa res li vaig concedir moltes vinyes, horts i béns, i després el vaig fer arribar a molts dons). Li vaig donar fills sempre presents al seu costat (fills forts i vigorosos que el vetllen i el guarden, a punt per rebutjar a l’instant qualsevol agressió contra ell). Li ho vaig facilitar tot i li vaig concedir possibilitats immenses (el vaig posar en situació d’aconseguir-ho tot fàcilment i li vaig obrir el camí. A la Meca va arribar a una posició elevada. Li van donar el sobrenom de “Rayhanat al-Arab”. Es presentava al seu poble com un home molt eminent). Després (aquest cobdiciós, aquest ingrat), després de totes aquestes possibilitats, desitja que li augmentem encara més (els béns i els fills) (ho demana amb avidesa, sense reconèixer el valor dels dons que ha rebut ni mirar d’agrair-los). No! Els seus desitjos no seran atesos mai! (El desig d’aquest negador, d’aquest cobdiciós, no serà satisfet; els seus béns i els seus fills no augmentaran.) Perquè ell s’ha tornat extremadament obstinat contra les Nostres aleies. A l’Infern el faré pujar per força per una roca relliscosa on el peu no s’aguanta (el castigaré, com mereix, enmig del turment violent i dolorós de l’Infern); el faré caure en l’angoixa i el patiment! (Un dia que el nostre Mestre, el Profeta, recitava en veu alta el noble Alcorà a la Kaba, l’efecte de les nobles aleies va deixar en ell una empremta profunda. Va anar a trobar els qurayxites i els va dir: “He sentit una paraula que recitava Muhàmmad. No pot ser paraula d’home ni de jinn. Aquesta paraula no és poesia, ni és paraula d’endeví. Aquest home tampoc no menteix. Jo soc un home que ha sentit moltes paraules concises i profundes. No l’he poguda comparar amb res. L’heu vist mai mentir?” Els qurayxites, presos d’una inquietud enorme, van dir: “Ai de nosaltres! Hem perdut també aquest home intel·ligent, ric i influent! Les paraules de Muhàmmad (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) també li han fet efecte.” De seguida li van enviar Abu Jahl. Abu Jahl va venir i li va dir: “Què passa, que et veig tan abatut i afligit? La bruixeria de Muhàmmad també t’ha fet efecte a tu, o t’ha tocat alguna cosa del que li sobra dels seus béns i riqueses? Nosaltres ho hem decidit entre nosaltres: si cobeges béns i riqueses, te’n donarem tants com vulguis. No et desviïs per aquests camins torts.” Walid ibn Mughira va dir: “El més ric de Qurayx soc jo. Com em podeu proposar una cosa així?” Abu Jahl va dir: “D’acord! Aleshores, per què has dit paraules plenes de lloança sobre l’Alcorà que ell recita?”) (Aleshores aquest negador, per injuriar el noble Alcorà que havia sentit de Rasulul·lah,) va imaginar certes coses en la seva ment (s’ho va rumiar i remenar) i després va emetre un judici (va declarar el resultat del seu pensament). Que sigui maleït (que rebenti)! Com va jutjar! (Va emetre un judici incoherent, inconnex, que contradeia el que havia dit abans, un judici que no tenia cap fonament. Aquest home va sentir la necessitat d’interpretar les paraules que havia dit: “Com els puc explicar aquestes paraules que he dit?”)

«No, hi tornaré a anar a recitar. És la primera vegada que veig els politeistes en un estat tan lamentable. La seva impotència m’alegra molt. No sento cap dolor per les tortures que m’han fet» Abdul·lah ibn Mas’ud (radiyal·lahu anh)

Després, que sigui maleït! Com va jutjar (d’una manera tan terrible)! Després va mirar (va concentrar l’atenció en la qüestió, la va tornar a examinar amb penetració i hi va tornar a pensar per tenir-la del tot sota el seu control). Després va arrufar les celles i va posar mala cara. Després va girar l’esquena a la veritat i es va inflar d’orgull. I va dir: “Això no és sinó una bruixeria heretada (que passa contínuament de l’un a l’altre) dels homes. Això no és sinó paraula d’home!”» (Ara bé, aquest home havia reconegut abans, enmig del seu poble, que el noble Alcorà és una paraula meravellosa, que no s’assembla a les paraules dels homes ni dels jinns. Després, aquest negador, per complaure el seu poble, va canviar el que havia dit i va llançar contra el noble Alcorà calúmnies que no li escauen de cap manera. Així es va fer mereixedor del càstig diví. Al·là ta’ala va dir:) «El faré entrar a l’Infern (a Sàqar, en un foc violent). Saps què és Sàqar? (Què en saps, tu, d’aquest foc violent? Tens coneixement de les seves característiques?) No deixa res ni abandona res! (No deixa subsistir ni fa desaparèixer! És a dir, no mata l’home ni el deixa viure; no fa sortir els qui hi entren ni deixa de castigar-los.) Arrenca tota la pell de l’home (la crema, l’abrusa, l’ennegreix) i en deixa al descobert els ossos.»

Els politeistes escolten el noble Alcorà

Els notables dels politeistes impedien, amb tota mena d’ardits i amb l’opressió, que la gent cregués. Prohibien als habitants de la Meca d’escoltar les nobles aleies que recitava Muhàmmad alayhis-salam. Ells mateixos, però, venien d’amagat a la nit al costat de la casa on era el nostre estimat Profeta, Muhàmmad alayhis-salam, s’amagaven en un racó i escoltaven. Quan es feia de dia i començava a clarejar, els notables dels politeistes, veient que cadascun, sense que els altres ho sabessin, havia vingut a la nit a escoltar el noble Alcorà, es retreien els uns als altres i deien: «No ho tornem a fer.» Però la nit següent, altra vegada sense que els altres ho sabessin, anaven a amagar-se en un racó i tornaven a escoltar. I al matí, quan es veien els uns als altres, es quedaven parats. Se separaven jurant que no ho tornarien a fer, però no se’n podien estar. Tanmateix, per seguir el seu nafs, per supèrbia, per por que els altres politeistes els ho retraguessin i per deixar-se endur per molts altres pensaments buits, no van creure. I també ho van impedir als altres. A més, cridaven pels carrers: «Muhàmmad és bruixot.» Un dia, cap al vespre, els politeistes es van reunir al voltant de la Kaba i van dir: «Fem cridar Muhàmmad i parlem d’aquesta qüestió! Que al final no ens ho retreguin i ens tinguin per excusats.» I van enviar un missatge al nostre Mestre Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam). Davant aquesta invitació, el nostre Mestre, el Profeta, va venir a la Kaba i es va asseure davant dels politeistes. Els politeistes van dir: «Oh Muhàmmad! T’hem fet cridar per arribar a un acord amb tu. Juro que entre els àrabs no s’ha vist mai ningú que hagi ficat el seu poble en tants maldecaps com tu! Has criticat la nostra religió! Has injuriat els nostres déus! Has menyspreat el nostre seny! Has trencat la nostra unió i ens has enfrontat els uns amb els altres! No hi ha maldat que no ens hagis portat! Si amb aquestes accions i paraules teves vols enriquir-te, et reunirem més béns dels que desitges. Si vols guanyar fama i honor, t’acceptarem com a cap al nostre davant. Si vols ser rei, proclamarem que ets rei i ens aplegarem al teu voltant. Si estàs sota l’efecte d’alguna cosa, te n’alliberarem. Si és una malaltia que ve dels jinns, gastarem tot el que tenim per trobar-ne el remei!…» El Mestre dels mons els va escoltar amb paciència i després els va donar aquesta resposta grandiosa: «Oh gent de Qurayx! No hi ha en mi res del que dieu. No he vingut amb el que us he portat ni per demanar-vos els béns, ni per guanyar entre vosaltres un gran honor i una gran fama, ni per ser rei sobre vosaltres. Però Al·là ta’ala m’ha enviat a vosaltres com a profeta i també m’ha revelat un Llibre. M’ha ordenat que sigui un portador de bones noves (amb el Paradís, per als qui de vosaltres acceptin) i un amonestador (amb l’Infern, per als qui de vosaltres no acceptin).

Jo us he transmès aquesta ordre del meu Senyor i us he aconsellat. Si accepteu el que us he portat, això serà per a vosaltres part i provisió en aquest món i en l’altra vida. Si no ho accepteu i ho rebutgeu, fins que Al·là ta’ala dicti el Seu judici entre mi i vosaltres, el que em correspon és fer front a totes les dificultats i suportar-les per complir l’ordre de Janab al-Haqq…» Abu Jahl, Umayya ibn Khàlaf i els altres politeistes van dir: «Oh Muhàmmad! Saps que no hi ha ningú que visqui en condicions més dures que nosaltres quant al sustent. Ja que ets profeta, demana al teu Senyor que aparti i s’endugui lluny aquestes muntanyes que ens ofeguen i ens fan difícil la vida! Que eixampli la nostra terra i hi faci córrer rius com els rius de Damasc i de l’Iraq! I que ressusciti alguns dels nostres avantpassats, començant per Qussayy ibn Kilab! Qussayy ibn Kilab era un home veraç i venerable. Preguntem-li si el que dius és veritat o falsedat! Si ell et dona la raó i fas el que et demanem, et donarem la raó. I així sabrem també la posició que tens davant del teu Senyor. Si no fas això per nosaltres, demana alguna cosa al teu Senyor per a tu mateix. Demana-Li que enviï un àngel que confirmi el que dius i que ens faci desistir de tu! I que el teu Senyor et doni també jardins, palaus i tresors, perquè et deslliuris de les preocupacions del sustent! Perquè tu també vas pels mercats, com nosaltres, i t’esforces per guanyar-te la vida!…» L’Honor del món els va dir: «No he estat enviat a vosaltres amb aquestes coses. Us he portat de part de Janab al-Haqq només allò amb què Al·là ta’ala m’ha enviat. Us ho he transmès. No soc home de fer peticions al meu Senyor (perquè em doni béns i riqueses)… Al·là ta’ala m’ha enviat com a portador de bones noves (amb el Paradís, per als qui de vosaltres acceptin el que he portat) i com a amonestador (amb l’Infern, per als qui de vosaltres no ho acceptin i ho rebutgin).» Aleshores els politeistes van dir: «Ja que el teu Senyor, si vol, ho fa tot sens dubte, demana-Li, doncs, que esmicoli aquest cel i el faci caure sobre nosaltres!… Mentre no ho facis, no creurem en tu!» El nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Això correspon a Al·là ta’ala. Si Ell us ho vol fer, sens dubte ho farà.» Els politeistes encara van anar més lluny i van dir: «Oh Muhàmmad! És que el teu Senyor no sabia que seuríem amb tu, què et preguntaríem i què et demanaríem, per avisar-te’n i ensenyar-t’ho per endavant? Per què no t’ha fet saber què ens farà si no acceptem el que ens transmets?… Mentre no ens portis els àngels com a testimonis de la veritat de les teves paraules, no creurem en tu… Ja no tenim cap responsabilitat envers tu. Juro que d’ara endavant no et deixarem en pau! O t’anihilem nosaltres, o tu a nosaltres…» En veure que, en lloc d’acostar-s’hi, se n’allunyaven així del tot, el nostre estimat Profeta se’n va anar del seu costat.13 Quan els politeistes de la Meca van rebutjar el Sultà de l’univers, Al·là ta’ala va enviar la revelació per mitjà de Jibril alayhis-salam i els va respondre amb nobles aleies. Els va fer saber els càstigs amargs en què havien de caure. De la quarta a l’onzena aleia de la sura al-Anam es va dir, segons el sentit: «No els arriba cap aleia de les aleies del seu Senyor (cap aleia de les aleies del noble Alcorà, cap prova d’entre les proves, cap miracle d’entre els miracles) de la qual no s’hagin apartat.

«Els beduïns, els ignorants de cor endurit, no creuen en tu. Són hipòcrites (munàfiqs) en un grau més alt» Tawba: 97

Heus aquí que, quan els va arribar la Veritat (el noble Alcorà), la van desmentir i la van rebutjar. Però aviat els arribarà la notícia (el càstig) d’allò de què es burlaven i es mofaven. No han vist (els habitants de la Meca) quantes generacions vam fer perir abans d’ells? No ho han sabut amb certesa? Els havíem donat totes les possibilitats que a vosaltres no us hem donat. Els havíem enviat del cel pluges abundants. Vam fer córrer rius per sota (dels seus horts, dels seus jardins i dels seus palaus). Després els vam fer perir a causa dels seus pecats (i perquè no van agrair aquests dons). I després d’ells vam crear altres generacions. Si t’haguéssim fet baixar un llibre escrit en paper i ells l’haguessin tocat amb les seves pròpies mans, aquells incrèduls, per obstinació, igualment haurien dit: “Això no és sinó una bruixeria evident.” I van dir encara: “Tant de bo li hagués estat enviat (a Muhàmmad alayhis-salam) un àngel (que també nosaltres poguéssim veure) (i que ens digués que ell és profeta)!” Si haguéssim enviat un àngel (i ells, tot i així, no haguessin cregut), l’afer ja estaria decidit (s’hauria sentenciat la destrucció de tots ells). I després no se’ls hauria concedit cap termini, ni el temps d’un parpelleig, ni se’ls hauria mirat. Si l’haguéssim fet (el Profeta) àngel, igualment l’hauríem fet aparèixer com un home (en forma humana) i els hauríem tornat a fer caure en el dubte en què ja eren. En veritat, també es van burlar dels profetes anteriors a tu, i la calamitat i el càstig, que eren la paga d’allò de què es burlaven, els van envoltar per tots costats. Digues: “Recorreu la terra i després mireu quin ha estat el final dels qui desmentien els profetes!”» En les aleies set a deu de la sura al-Furqan també es va dir, segons el sentit: «Els incrèduls van dir: “Quina mena de profeta és aquest? Menja i beu com nosaltres i camina pels carrers. Si fos profeta, li vindria un àngel. Tindria ajudants, i també ells ens farien saber les notícies i ens amenaçarien amb l’Infern. O el seu Senyor li enviaria tresors de diners, o tindria horts i finques i menjaria el que volgués.” Aquells opressors es van dir els uns als altres: “Si el seguiu, seguireu un home embruixat.” (Oh Meu Habib!) Mira quins mals exemples han posat sobre tu: s’han apartat del camí veritable i han caigut en l’extraviament. Ja no podran sortir de l’extraviament i trobar el camí de la guia recta. Que excelsa és la majestat d’Al·là ta’ala! Si vol, Ell et donarà (en aquest món) coses millors que aquestes: horts i jardins per sota dels quals corren rius, i et construirà palaus!» En la vint-i-unena aleia també es va dir, segons el sentit: «Els qui no esperen trobar-se amb Nosaltres van dir: “Tant de bo ens fossin enviats àngels (que ens fessin saber que Muhàmmad diu la veritat), o veiéssim el nostre Senyor!” En veritat, s’han cregut grans en si mateixos i han traspassat els límits amb una gran insolència…» En la novena aleia de la sura Saba es va dir, segons el sentit: «Si volguéssim, els faríem enfonsar sota terra (com Qarun, perquè, després de veure les Nostres aleies clares, les van desmentir), o faríem caure sobre ells trossos del cel (com vam fer amb la gent d’Ayka).» I en la noranta-setena aleia de la sura al-Isrà es va dir, segons el sentit: «…El Dia del Judici els reunirem de cara a terra, cecs, muts i sords! El seu destí és l’Infern; cada vegada que el seu foc minvi, li augmentarem les flames!» Davant les nobles aleies revelades sobre ells, els politeistes van augmentar encara més la seva enemistat.

Sobretot Ubayy ibn Khàlaf i el seu germà Umayya entristien molt el nostre Mestre Rasulul·lah. El desgraciat Ubayy es va presentar a l’elevada presència del nostre Profeta amb un os podrit. Va dir: «Oh Muhàmmad! O sigui que el teu Al·là ressuscitarà aquest os després que s’hagi podrit, oi? És a dir, que et penses que el teu Senyor ressuscitarà això després que s’hagi podrit, eh!» I va esmicolar l’os. Després en va bufar la pols cap al nostre estimat Profeta. I va continuar: «Oh Muhàmmad! Qui podrà ressuscitar això, podrit com està?» El nostre Mestre, el Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), va dir: «Sí. Al·là ta’ala et farà morir a tu i a ell… Després et ressuscitarà i et farà entrar a l’Infern.» Per aquest fet, Janab al-Haqq va revelar les nobles aleies següents. Segons el sentit: «No ha vist aquest home (negador), no ha sabut amb certesa que el vam crear d’una gota de llavor? I heus aquí que s’ha convertit en un contradictor declarat. Oblidant la seva pròpia creació, ens ha posat un exemple dient: “Qui donarà vida a aquest os, quan ja és podrit i desfet?” (Oh Meu Missatger!) Digues: “Els donarà vida Aquell que els va crear la primera vegada (quan no existien) (Al·là ta’ala), i Ell coneix perfectament tota criatura. Ell (Al·là ta’ala) és qui us fa sortir foc de l’arbre ben verd, i heus aquí que en enceneu foc. Aquell que ha creat els cels i la terra, no té poder per crear-ne d’altres de semblants? És clar que en té. Ell és el Creador de totes les coses, el qui ho sap tot…”»14

La fe de Khàlid ibn Saïd

En els primers temps de la crida a l’Islam, Khàlid ibn Saïd va tenir un somni. En el somni, era dret a la vora de l’Infern, i el seu pare l’hi volia fer caure d’una empenta. Just en aquell moment, va veure que el nostre Profeta l’agafava per la cintura i el salvava de caure a l’Infern. Es va despertar cridant i va dir: «Per Al·là, aquest somni és veritable.» Quan va sortir, es va trobar hazrat Abu Bakr i li va explicar el somni. Hazrat Abu Bakr li va dir: «El teu somni és veritable; aquest home és el profeta d’Al·là ta’ala. Ves ara mateix i segueix-lo! El seguiràs, entraràs en la religió que ha portat i estaràs amb ell. I ell et protegirà de caure a l’Infern, com has vist en el somni. El teu pare, en canvi, es quedarà a l’Infern!»

Hazrat Khàlid ibn Saïd estava sota l’efecte del somni. Sense perdre temps, va anar de seguida a un lloc anomenat Ajyad, a la presència de Muhàmmad alayhis-salam, i li va preguntar: «Oh Muhàmmad! A què convides els homes?»

El nostre Mestre, el Profeta, li va respondre: «Convido l’home a creure en Al·là, l’Únic, que no té igual ni semblant, i que Muhàmmad (alayhis-salam) és el Seu servent i el Seu profeta, i a deixar d’adorar uns trossos de pedra que no senten, no veuen, no fan cap mal ni porten cap profit, i que no coneixen ni els qui els adoren ni els qui no els adoren.»

Aleshores Khàlid ibn Saïd va dir de seguida: «Jo també dono testimoni que no hi ha cap déu digne d’adoració fora d’Al·là ta’ala, i dono testimoni que tu ets el profeta d’Al·là ta’ala!», i es va fer musulmà. La seva conversió va alegrar molt el nostre Profeta. Després d’ell, també la seva dona, Umayya, va tenir l’honor de fer-se musulmana. Hazrat Khàlid ibn Saïd volia que els seus germans també es fessin musulmans i s’hi esforçava. D’entre ells, Úmar ibn Saïd també ja s’havia fet musulmà.

«El Dia del Judici els reunirem de cara a terra, cecs, muts i sords! El seu destí és l’Infern; cada vegada que el seu foc minvi, li augmentarem les flames!» Isrà: 97

El seu pare, Abu Uhayha, enemic ferotge de l’Islam, quan va saber que Khàlid i Úmar s’havien fet musulmans i que feien el namaz en un lloc apartat de la Meca, va enviar els seus fills que no eren musulmans a buscar-los i els va fer portar a la seva presència. Després els va dir que abandonessin la religió en què havien entrat de nou. I els va començar a renyar i a pegar.

Després va dir a Khàlid ibn Saïd: «Has seguit Muhàmmad? I, tanmateix, veus que actua contra el seu poble i que, amb el que ha portat, injuria els nostres ídols i els nostres avantpassats!»

Quan hazrat Khàlid ibn Saïd va dir: «Juro per Al·là que Muhàmmad alayhis-salam diu la veritat. L’he seguit. Moriré, però no abandonaré la meva religió!», la ira del seu pare va créixer encara més. El va colpejar amb un bastó fins que el bastó es va trencar i li va dir: «Fill dolent! Ves-te’n on vulguis. Juro que no et donaré pa!» Hazrat Khàlid va dir: «Si em talles el sustent, Al·là ta’ala, sens dubte, em concedirà el meu sustent.»

El pare va amenaçar els altres fills: «Si algun de vosaltres parla amb ell, us faré el que no li he fet a ell.» I va fer tancar hazrat Khàlid al soterrani de la casa, i el va deixar tres dies sense menjar ni beure en la calor de la Meca.

Hazrat Khàlid ibn Saïd va trobar la manera d’escapar-se de les mans del pare. El seu pare va caure greument malalt. Abu Uhayha, estès al llit, malalt, per la seva enemistat contra l’Islam, deia:

«Si em curo d’aquesta malaltia i em poso dret, tothom qui és a la Meca adorarà els nostres ídols. Ningú no podrà adorar res més que ells!..» Perquè s’acabés l’enemistat del seu pare contra la religió veritable i perquè no fes mal als seus germans musulmans, hazrat Khàlid va alçar les mans i va fer aquesta súplica: «Al·là meu, que has creat els mons! No aixequis el meu pare d’aquesta malaltia!» Janab al-Haqq va acceptar la seva súplica: Abu Uhayha no es va poder aixecar del llit de malalt i va morir.

Com es va fer musulmà Mussab ibn Umayr

Mussab ibn Umayr (radiyal·lahu anh) pertanyia a una família noble i rica de Qurayx. Quan va sentir les paraules beneïdes del nostre Profeta, li va néixer al cor un gran amor. Es delia per arribar fins a ell. Finalment va anar a Dar al-Arqam i es va fer musulmà. Quan ho van saber, la seva mare i el seu pare el van privar de tot i el van començar a torturar. Per fer-li abandonar la religió, el van tancar al soterrani de casa i el van deixar dies sencers sense menjar ni beure. Sota el sol abrusador d’Aràbia li van infligir tortures dures i difícils de suportar. Però hazrat Mussab ibn Umayr va suportar amb paciència aquestes tortures dures i despietades i no va abandonar l’Islam.

Hazrat Mussab, abans de fer-se musulmà, gràcies a la riquesa de la seva família, havia estat criat en el benestar i l’abundància. Tothom l’envejava. Quan es va fer musulmà, la seva família el va privar de tot i el va sotmetre a tortures. Mussab ibn Umayr, que suportava per la seva religió tota mena de dificultats, un dia va anar a la presència del nostre Mestre Rasulul·lah. Hazrat Alí va explicar així aquella arribada seva: «Érem asseguts amb Rasulul·lah. En aquell moment va arribar Mussab ibn Umayr. Portava una roba apedaçada i feia pena de veure. Quan Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) el va veure en aquell estat, els seus ulls beneïts es van omplir de llàgrimes. Perquè Mussab, malgrat les tortures i la pobresa que patia, no havia abandonat la seva religió, Rasulul·lah va dir: “Mireu aquest home, el cor del qual Al·là ta’ala ha il·luminat. He vist com la seva mare i el seu pare l’alimentaven amb els millors menjars i les millors begudes. L’amor d’Al·là ta’ala i del Seu Missatger l’ha portat a l’estat en què el veieu.”»

«Al·là meu! Perdona’ls els pecats! Perquè no saben el que fan» Hadit xarif

Recorda el Haqq cremant d’amor!
Obtindràs dons sense fi,
Tota porta se t’obrirà,
I es farà palès el Jamalul·lah.
Xams-i Tabriz ho sap ben bé:
El món no dura, ha de perir,
Tota criatura s’esvairà,
I només Al·là roman per sempre.
Salatul·lah, salamul·lah,
Alayka ya Rasulal·lah.

L’hègira a Abissínia