L’HÈGIRA A ABISSÍNIA

La primera hègira a Abissínia

El cinquè any de la profecia (bi’tha) del nostre Mestre Rasulul·lah, malgrat les tortures dels politeistes, el nombre dels musulmans continuava creixent. Però els politeistes també augmentaven les tortures i no deixaven de fer tot el que podien. Al nostre Mestre, el Profeta, li dolia molt que els seus Companys patissin tortures insuportables i que els esquarteressin, lligats pels peus amb cordes a camells que tiraven en direccions oposades. Aquestes tortures es feien cada dia més violentes, i el seu cor ple de compassió no les podia suportar.

Un dia va reunir els nobles Companys i els va dir: «Oh Companys meus! Escampeu-vos ara per la terra. Al·là ta’ala aviat us tornarà a reunir.»

Ells li van preguntar: «Ya Rasulal·lah! On anirem?» El nostre Profeta va assenyalar amb la seva mà beneïda el país d’Abissínia i va dir: «Allà! Aneu a la terra d’Abissínia!1 Perquè allà hi ha un rei que no oprimeix ningú dels qui són al seu costat. I és una terra de rectitud. Quedeu-vos-hi fins que Al·là ta’ala us obri una sortida i un camí de salvació de les dificultats en què us trobeu.»

Així, el Sobirà del món, Muhàmmad Mustafa (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), havia decidit que els seus Companys s’alliberessin de les tortures i que ell continuaria tot sol la lluita contra els politeistes de la Meca. El nostre estimat Profeta, que en néixer havia dit: «La meva umma! La meva umma!», ara es sacrificava ell mateix per la salvació dels seus Companys. Amb aquest permís seu, una part dels nobles Companys deixava la seva pàtria i emigrava!.. Però, com que se separaven del nostre estimat Profeta, la seva tristesa també era molt gran.

En aquesta primera hègira van prendre part hazrat Uthman i la seva esposa, hazrat Ruqayya, filla de Rasulul·lah; Abu Hudhayfa i la seva esposa, Sahla bint Suhayl; Zubayr ibn Awwam, Mussab ibn Umayr, Abdurrahman ibn Awf; Abu Salama ibn Abdulàssad i la seva esposa, Umm Salama; Hàtib ibn Amr; Àmir ibn Rabia i la seva esposa, Layla bint Abi Hathma; Uthman ibn Maz’un; Abu Sabra ibn Abi Ruhm i la seva esposa, Umm Kulthum bint Suhayl; Suhayl ibn Bayda i Abdul·lah ibn Mas’ud (radiyal·lahu anhum).2 El nostre Mestre, el Profeta, va dir de hazrat Uthman: «Sens dubte, Uthman és el primer home que ha emigrat amb la seva esposa després del profeta Lut.»

Una part dels nobles Companys, muntats, i una altra part, a peu, van sortir d’amagat de la Meca. Quan la caravana va arribar a Xuayba, per la bondat d’Al·là Altíssim, hi havien arribat dos vaixells mercants. Els Companys van pagar als mercaders mitja moneda d’or cadascun i s’hi van embarcar. En aquell moment, els politeistes, que se n’havien assabentat, es van llançar a perseguir els Companys. Quan van arribar a la platja, els emigrants (muhàjirs) ja s’havien embarcat i s’havien fet a la mar, i per això no en van poder atrapar cap. Els seus esforços van ser en va, i se’n van tornar descoratjats. Els Companys van arribar sans i estalvis a Abissínia pel mar Roig.3 El sobirà d’Abissínia, el Najaixí, va instal·lar els musulmans al seu país i els va tractar molt bé.

«Oh Companys meus! Escampeu-vos ara per la terra. Al·là ta’ala aviat us tornarà a reunir» Hadit xarif

Després que els Companys van marxar a Abissínia, va ser revelada la sura an-Najm. Quan Rasulul·lah recitava aquesta sura als qurayxites al Màsjid al-Haram, en arribar a les aleies dinou i vint, on s’esmenten els ídols dels politeistes, el maleït xaitan hi va intercalar coses com ara: «Els ídols són ídols excelsos; se n’espera la intercessió.» Els politeistes es van pensar que aquestes paraules les havia dit Rasulul·lah i van dir: «Ja que ell s’ha avingut a la nostra religió, també nosaltres hem fet les paus amb ell.» Aleshores, quan Walid ibn Mughira va anar a trobar Rasulul·lah i li va dir: «D’ara endavant no et tocarem», el nostre Mestre, el Profeta, es va quedar astorat. Aquesta notícia de «pau» (!) dels politeistes va arribar als Companys d’Abissínia a la fi del noble mes de ramadà. Els musulmans d’Abissínia van rebre la notícia: «A la Meca, els politeistes i els musulmans han fet un acord!» Aleshores van pensar: «La nostra hègira, l’abandó de la nostra terra i de les nostres llars, va ser per l’enemistat dels politeistes. Ara la seva enemistat s’ha convertit en amistat. Anem, doncs, i tinguem l’honor de servir Rasul al-Àkram (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam).» En aquell moment, Jibril alayhis-salam va fer saber a Rasulul·lah aquest ardit del xaitan. Rasulul·lah se’n va entristir molt. Janab al-Haqq va revelar la cinquanta-dosena aleia de la sura al-Hajj, que diu, segons el sentit: «Quan els rasuls posseïdors de xaria que vam enviar abans de tu, i els nabís que els seguien, volen recitar una noble aleia o dir alguna cosa de si mateixos, el xaitan barreja alguna cosa en el que reciten o diuen. Al·là ta’ala separa del que és veritable el que el xaitan hi ha barrejat. Després consolida les Seves aleies. Al·là ta’ala coneix l’estat dels homes i executa el Seu judici.» Quan van sentir aquesta aleia, els politeistes van tornar a turmentar i a torturar els musulmans. Els emigrants, amb el permís del sobirà d’Abissínia, van venir a Makka al-Mukàrrama el mes de xawwal. Però van descobrir que la notícia que havien rebut era falsa.4 Quan van saber el que havia passat, es van quedar desconcertats. Després van venir a la presència del nostre Mestre, el Profeta, i van dir d’Abissínia: «Allà hem trobat bon veïnatge i protecció. Ningú no ha tocat la nostra religió, no hem estat maltractats. Tampoc no hem sentit cap paraula desagradable. Hem adorat Al·là ta’ala en pau.»5 Van explicar llargament que l’aigua, l’aire i els fruits d’Abissínia donaven força; que hi havia quatre llocs de culte; que cada dia s’hi sacrificaven camells i ovelles; que els pobres i els forasters hi eren convidats i ben tractats; que el seu rei els visitava, els donava protecció i els treia les dificultats; i van manifestar la seva satisfacció.6 Havien estat a Abissínia més de dos mesos.

Com es va fer musulmà hazrat Hamza

El sisè any de la bi’tha… La veu de l’Islam, cada dia que passava, s’escampava de boca en boca, arribava als cors i anava encara més lluny. Això feia embogir els politeistes de Qurayx; malgrat tots els seus esforços, no podien impedir l’expansió de l’Islam. En els llibres «Dalail an-Nubuwwa» i «Ma’arij an-Nubuwwa» es fa saber el següent:

Un dels politeistes, anomenat Walid, tenia un ídol. Es reunien al turó de Safà i adoraven aquell ídol. Un dia, el nostre Mestre, el Profeta, va anar a trobar-los i va convidar els politeistes a la fe. Un jinn incrèdul va entrar dins d’aquell ídol i va dir paraules inconvenients contra el nostre estimat Profeta. L’Honor del món (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) se’n va entristir. Un altre dia, un ésser que no es deixava veure va saludar el nostre Mestre, el Profeta, i li va dir: «Ya Rasulal·lah! Un jinn incrèdul ha dit coses inconvenients sobre tu. L’he trobat i l’he mort. Voldries honorar demà amb la teva presència el turó de Safà? Tu els tornaràs a convidar a l’Islam. I jo entraré dins d’aquell ídol i diré paraules en lloança teva.» El nostre Mestre, el Profeta, va acceptar la proposta d’aquell jinn, anomenat Abdul·lah.

L’endemà, el nostre estimat Profeta hi va anar i va tornar a convidar els politeistes a la fe.

Abu Jahl també hi era. El jinn musulmà va entrar dins de l’ídol que els politeistes tenien a les mans i va dir paraules i poemes bells sobre el nostre estimat Profeta i sobre l’Islam. En sentir aquestes paraules, els politeistes van fer miques l’ídol que tenien a les mans i es van llançar sobre Rasulul·lah. Els seus cabells beneïts van quedar esbullats. El seu rostre beneït es va tenyir de sang. Ell va suportar aquests maltractaments i turments i va dir: «Oh qurayxites! Em pegueu. Però jo soc el vostre Profeta.» Després se’n va anar d’allà i va tornar a casa. Una serventa havia vist aquest fet de cap a cap. En aquell moment, hazrat Hamza caçava a la muntanya. Quan estava a punt de disparar una fletxa a una gasela, la gasela va parlar i li va dir: «Oh Hamza! En lloc de disparar-me una fletxa a mi, més valdria que disparessis fletxes als qui volen matar el fill del teu germà.» Hazrat Hamza, sorprès per aquestes paraules, va emprendre de pressa el camí de casa. Tenia el costum, quan tornava de caçar, de passar primer pel Haram ax-Xarif per fer el tawaf i després anar a casa. Aquell dia, mentre feia el tawaf, la serventa se li va acostar i li va explicar el que Abu Jahl havia fet a Muhàmmad alayhis-salam. Quan hazrat Hamza va sentir que havien insultat el nostre Mestre, el Profeta, se li va encendre la sang del parentiu. Va agafar les armes i va anar on eren els politeistes. Va dir: «Ets tu qui ha dit paraules dolentes al fill del meu germà i li ha ferit el cor? Doncs la meva religió també és la seva religió. Si en tens prou forces, fes-me també a mi el que li has fet a ell!» I, amb l’arc que portava penjat al coll, va obrir el cap a Abu Jahl. Els incrèduls que hi havia es volien llançar sobre hazrat Hamza. Però Abu Jahl va dir: «No el toqueu; Hamza té raó. He dit paraules dolentes al seu nebot.» Quan hazrat Hamza se’n va haver anat, Abu Jahl va dir als qui l’envoltaven: «Compte, no us fiqueu amb ell! S’enfadarà amb nosaltres i es farà musulmà. I amb ell Muhàmmad es farà fort.» Perquè Hamza era un home respectat, estimat i fort. Perquè hazrat Hamza no es fes musulmà, Abu Jahl havia consentit fins i tot que li obrissin el cap. Hazrat Hamza va anar a trobar el nostre Mestre, el Profeta, i li va dir: «Oh Muhàmmad! T’he venjat d’Abu Jahl. L’he deixat banyat en sang. No t’entristeixis, alegra’t!» El nostre estimat Profeta va dir: «Jo no m’alegro d’aquestes coses.» Quan hazrat Hamza va dir: «Per alegrar-te i treure’t la tristesa, faré el que vulguis!», el nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Només m’alegraré si creus i salves el teu cos preuat del foc de l’Infern.»

Hazrat Hamza es va fer musulmà a l’instant. Sobre ell va baixar una noble aleia. Segons hazrat Abdul·lah ibn Abbàs, aquell de qui es parla en el noble Alcorà, en la cent vint-i-dosena aleia de la sura al-Anam, com «aquell a qui es va donar vida i es va fer arribar al nur» és hazrat Hamza, i aquell de qui es parla com «el qui va a les palpentes en les tenebres» és Abu Jahl.

Hazrat Hamza va anar a trobar els politeistes, els va fer saber que s’havia fet musulmà i que protegiria Muhàmmad alayhis-salam, el habib d’Al·là ta’ala, encara que li costés la vida, i va recitar una qassida. En la qassida que va recitar, va dir: «Lloança a Al·là ta’ala, perquè ha inclinat el meu cor a l’Islam i a la veritat. Aquesta religió l’ha enviada Al·là ta’ala, el Senyor dels mons, que coneix tot el que fan els Seus servents, que tracta tothom amb la Seva bondat i el poder del qual s’imposa a totes les coses. Quan es recita el noble Alcorà, les llàgrimes brollen dels ulls dels qui tenen cor i seny. El noble Alcorà va ser revelat a Muhàmmad alayhis-salam en aleies exposades en una llengua clara i bella. Ell, Muhàmmad Mustafa, és entre nosaltres un home beneït, la paraula del qual és escoltada i davant del qual s’inclinen els caps. Oh politeistes! No perdeu el seny ni deixeu que se us enfosqueixin els ulls per dir contra ell paraules dures, feixugues i grolleres. Si us deixeu endur per un pensament així, ningú no el podrà tocar sense passar per damunt dels cadàvers de nosaltres, els musulmans.»

«Oh qurayxites! Em pegueu. Però jo soc el vostre Profeta» El nostre estimat Profeta, Muhàmmad alayhis-salam

La conversió de hazrat Hamza va alegrar molt el nostre estimat Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam). Amb ell entre les seves files, els musulmans es van enfortir molt. Amb la conversió de hazrat Hamza, la situació va canviar. Perquè els habitants de la Meca sabien que hazrat Hamza era guerrer, valent, generós d’esperit, lluitador i un gran heroi. Per això els politeistes de Qurayx ja no podien maltractar els musulmans sense cap motiu; temien sobretot la força de l’espasa de hazrat Hamza.7

Pel teu amor m’he posat en camí,
Intercessió, ya Rasulal·lah!
Soc pecador, tinc el rostre negre,
Intercessió, ya Rasulal·lah!

Com es va fer musulmà hazrat Úmar

La religió de l’Islam s’escampava dia rere dia, i el nur del noble Alcorà il·luminava les ànimes. Aquells a qui estava destinat creien i arribaven a la guia recta com un do d’Al·là ta’ala. Aquestes persones beneïdes, honorades amb la condició de nobles Companys (radiyal·lahu anhum), amb les mans unides i els cors units, giravoltaven al voltant del nostre Mestre Rasulul·lah com papallones entorn de la llum. Tenien el seu desig més petit i el seu senyal més lleu per una ordre solemne, competien per complir-los i ni tan sols dubtaven a sacrificar-hi la vida. La inquietud i l’angúnia dels politeistes, en canvi, havien arribat al màxim. Perquè també hazrat Hamza, un dels herois que tothom assenyalava amb el dit, s’havia fet musulmà i havia pres lloc a les files de Rasulul·lah. Aquest fet inesperat va fer perdre del tot el seny als politeistes. Per això Úmar, fill de Khattab (que encara no era musulmà), va sortir un dia de casa amb la intenció de matar el nostre Mestre Rasulul·lah allà on el veiés.

Va trobar el nostre estimat Profeta fent el namaz al Màsjid al-Haram. Mentre esperava que acabés el namaz, el que recitava li va cridar l’atenció, i es va posar a escoltar amb curiositat. Habib al-Àkram recitava la noble sura al-Haqqa. Segons el sentit: «El Dia del Judici, la vinguda del qual és veritat!… Què és el Dia del Judici, la vinguda del qual és veritat (ho saps)? Què t’ha fet saber què és el Dia del Judici, la vinguda del qual és veritat? Thamud i Ad (els pobles) van desmentir el Dia del Judici, pel terror del qual tremolaran els cors. El poble de Thamud va ser destruït per la seva insolència (pel crit de Jibril alayhis-salam).

Pel que fa al poble d’Ad, va ser destruït per un vent (un huracà) devastador, brunzent, furiós i violent. Al·là ta’ala va llançar aquell huracà contra ells durant set nits i vuit dies seguits. (Van quedar en un estat tal que, si aleshores hi haguessis estat present,) els hauries vist morts i abatuts com troncs buits de palmera arrencats de soca-rel i estesos per terra! Veus ara res que n’hagi quedat (algú, algun ésser viu…)? També el Faraó, els qui van ser abans d’ell i els habitants de les ciutats capgirades (el poble de Lut) van cometre sempre aquell error (el xirk i la rebel·lió)… Així es van rebel·lar contra el profeta del seu Senyor (contra Lut alayhis-salam i els altres). Aleshores els va atrapar un càstig més violent que el que va caure sobre les altres ummes… En veritat, quan l’aigua ho va cobrir tot (en el diluvi de Nuh), Nosaltres us vam portar en l’arca (a vosaltres, és a dir, els avantpassats que són la causa de la vostra existència), perquè us servís de lliçó i perquè les orelles que ho sentissin ho guardessin i ho aprenguessin de memòria.

Quan es bufi una sola vegada la Trompeta, i la terra i les muntanyes siguin alçades del seu lloc i xocades violentament l’una contra l’altra fins a desfer-se, aquell dia s’esdevindrà el Judici. Aquell dia el cel, sense força ni solidesa, s’esquinçarà i es desfarà.

Els àngels són als confins del cel (esperen l’ordre del seu Senyor). Aquell dia, vuit àngels (d’entre els qui són al voltant del cel) carregaran l’Arx del teu Senyor. Aquell dia sereu presentats (davant d’Al·là ta’ala per rendir comptes), de manera que cap secret vostre (que, quan éreu al món, us pensàveu haver amagat) no quedarà ocult (a Al·là ta’ala). Aleshores, aquell a qui hagin donat el llibre a la mà dreta dirà (alegrant-se): “Preneu, llegiu el meu llibre! En veritat, jo sabia amb certesa que hauria de fer front al meu compte.”

Aquest viurà una vida plaent, en un Paradís elevat… els (fruits) del qual seran a l’abast de la mà. (Se’ls dirà:) “Mengeu i beveu de gust, en recompensa de les bones obres que vau enviar al davant en els dies passats (en el món).”

Pel que fa a aquell a qui hagin donat el llibre a la mà esquerra, aquest dirà: “Ai! Tant de bo no m’haguessin donat el meu llibre… Tant de bo no hagués sabut quin és el meu compte! Ai! Tant de bo aquella (la mort) hagués posat un final definitiu (a la meva vida) (i no hagués ressuscitat)! Els meus béns no m’han servit de res. (Tot) el meu poder (la meva força, la meva prova, tot el que tenia) s’ha separat de mi i s’ha esvaït!..” (Al·là ta’ala dirà als àngels encarregats de l’Infern:) “Agafeu-lo i lligueu-lo (amb les mans al coll)!.. Després llanceu-lo al Jahim (el lloc de turment més violent de l’Infern)! Després poseu-lo (de nou) dins d’una cadena de setanta colzes de llargada!.. Perquè ell no creia en Al·là ta’ala, l’Excels. No incitava a donar menjar al pobre (per no parlar de donar-n’hi ell mateix). Per això avui aquí no té cap parent (ni amic que se’n compadeixi). Ni té cap altre aliment que el ghislin (el pus barrejat amb sang de la gent de l’Infern), que no mengen sinó els qui pequen (a consciència) (els incrèduls)…”»8 Hazrat Úmar escoltava amb admiració el que recitava el nostre Mestre, el Profeta. En tota la seva vida no havia sentit paraules tan belles. Ell mateix ho va explicar més tard així: «Em va meravellar l’eloqüència, l’harmonia i la concisió d’aquelles paraules que escoltava. Em vaig dir: “Juro que aquest deu ser un poeta, com diuen els qurayxites!”» En aquell moment, el nostre Profeta va continuar recitant les nobles aleies: «Juro per allò que veieu i per allò que no veieu que, sens cap dubte, ell (el noble Alcorà) és una paraula portada (de part del seu Senyor) per un missatger molt honorat davant d’Al·là ta’ala. No és paraula de poeta. Que poc que creieu!..»9 Hazrat Úmar va explicar: «Em vaig tornar a dir: “Aquest deu ser un endeví, perquè ha entès el que em passava pel cap!..”» Rasulul·lah continuava recitant la sura: «Tampoc no és paraula d’endeví. Que poc que reflexioneu!.. Ell (el noble Alcorà) ha estat revelat de part del Senyor dels mons (a Muhàmmad alayhis-salam, per mitjà de Jibril alayhis-salam). Si ell (el Profeta) s’hagués inventat contra Nosaltres algunes paraules (que Nosaltres no hem dit), sens dubte l’hauríem agafat amb força i després, sens cap dubte, li hauríem tallat la vena de la vida (l’aorta) i l’hauríem fet perir!

«(Oh oncle!) Només m’alegraré si creus i salves el teu cos preuat del foc de l’Infern» Hadit xarif

I cap de vosaltres no ho hauria pogut impedir! Sens dubte, ell (el noble Alcorà) és una exhortació decisiva per als qui tenen taqwa. Sabem bé que entre vosaltres hi ha qui el desmenteix (així com hi ha qui el confirma). Sens dubte, ell (el noble Alcorà) serà per als incrèduls (que a l’altra vida vegin els dons concedits als qui el van confirmar) un dol (inevitable). Sens dubte, ell (el noble Alcorà) és el haqq al-yaqin (és, certament, la realitat del coneixement cert; consisteix en coneixement cert). Glorifica, doncs, el nom del teu Senyor, l’Excels.»10

Hazrat Úmar va dir: «Quan Rasulul·lah va acabar de recitar tota la sura, em va néixer al cor una inclinació cap a l’Islam.» Tres dies després que hazrat Hamza es fes musulmà, Abu Jahl va reunir els politeistes i els va dir: «Oh Qurayx! Muhàmmad ha injuriat els nostres ídols. Ha dit que els nostres avantpassats, que van viure abans que nosaltres, pateixen el càstig a l’Infern i que nosaltres també hi anirem!..

No hi ha cap altre remei que matar-lo!.. A qui el mati li donaré cent camells vermells i or sense compte!..» En un instant va desaparèixer del cor d’Úmar, fill de Khattab, la inclinació cap a l’Islam. Va saltar del seu lloc i va dir: «Això no ho farà ningú més que el fill de Khattab.» Ells l’aplaudien dient: «Som-hi, fill de Khattab! Volem veure’t!»

Es va cenyir l’espasa i es va posar en camí. Pel camí es va trobar Nu’aym ibn Abdul·lah, que li va preguntar: «On vas amb tanta violència i tanta còlera, oh Úmar?» Ell li va dir: «Vaig a matar Muhàmmad, que ha sembrat la divisió enmig del poble i ha fet el germà enemic del germà.» Nu’aym li va dir: «Oh Úmar! Això és difícil. Els seus Companys giravolten al seu voltant com papallones i tremolen per ell, perquè no li passi res. És molt difícil acostar-s’hi. Encara que el matis, no t’escaparàs de les mans dels fills d’Abdulmúttalib.»

Hazrat Úmar es va enfurismar molt per aquestes paraules i, dient: «O és que tu també ets dels seus? Primer acabaré amb tu!», va posar la mà a l’espasa. Nu’aym li va dir: «Oh Úmar! Deixa’m! Ves més aviat a veure la teva germana Fàtima i el seu marit Saïd ibn Zayd: ells també s’han fet musulmans.» Hazrat Úmar no es va creure aquestes paraules. Nu’aym li va dir: «Si no t’ho creus, ves-hi i pregunta-ho! Ho comprendràs.»

Si hazrat Úmar duia a terme aquest propòsit, la divisió de religió desapareixeria, però sorgiria la venjança de sang, costum dels àrabs, i Qurayx, dividida en dues, entraria en combats inacabables. Així, no solament Úmar ibn Khattab, sinó tots els fills de Khattab serien morts. Però Úmar ibn Khattab, com que era molt fort, valent i colèric, no va poder pensar en això. Neguitós per la seva germana, va anar de seguida a casa seva.

En aquell temps acabava de ser revelada la sura Ta-Ha. Saïd i Fàtima (radiyal·lahu anhuma) l’havien fet escriure, havien fet venir a casa seva un dels Companys anomenat hazrat Khabbab ibn Aratt i la recitaven. Hazrat Úmar va sentir les seves veus des de la porta. Va trucar a la porta amb molta força. En veure’l colèric, amb l’espasa a la cintura, van amagar l’escrit i van amagar també hazrat Khabbab. Després van obrir la porta. Quan va entrar, va preguntar: «Què llegíeu?» Ells van dir: «Res.»

Encara més enfurismat, va cridar: «Doncs és veritat el que he sentit: vosaltres també us heu deixat enganyar per la seva bruixeria!» Va agafar hazrat Saïd pel coll de la roba i el va llançar a terra. Quan la seva germana va voler salvar el seu marit, també a ella, ple de còlera, li va clavar una bufetada a la cara. Quan va veure que de la cara li començava a rajar sang, es va compadir de la seva germana. Fàtima estava ferida i banyada en sang. Però la força de la fe la va moure i, refugiant-se en Al·là ta’ala, va dir: «Oh Úmar! Per què no et fa vergonya davant d’Al·là i no creus en el Profeta que Ell ha enviat amb aleies i miracles? Doncs jo i el meu marit hem estat honorats amb l’Islam. Encara que ens tallis el cap, no ens en farem enrere.» I va recitar la kalimat ax-xahada.

Davant aquesta fe de la seva germana, hazrat Úmar es va estovar de sobte i es va asseure a terra. Amb veu suau va dir: «Vinga, mostreu-me aquest llibre que llegíeu.» Fàtima li va dir: «Mentre no et purifiquis, no te’l donaré.» Hazrat Úmar va fer l’ablució major (ghusl).

Després Fàtima va portar el full del noble Alcorà. Hazrat Úmar llegia bé. Va començar a llegir la sura Ta-Ha. La puresa de llenguatge, l’eloqüència, els sentits i les excel·lències del noble Alcorà li van anar estovant el cor a poc a poc. Quan va llegir la noble aleia que diu, segons el sentit: «Tot el que hi ha als cels i a la terra, tot el que hi ha entre ells i tot el que hi ha sota la terra (de set capes) és d’Ell»11, es va submergir en una reflexió profunda. Va dir: «Oh Fàtima! Tots aquests éssers sense fi són de l’Al·là que vosaltres adoreu?» La seva germana li va respondre: «I tant que sí! N’hi ha cap dubte?» La seva sorpresa va anar creixent, i va dir: «Oh Fàtima! Nosaltres tenim prop de mil cinc-centes estàtues d’or, de plata, de bronze i de pedra, esculpides i guarnides. Cap d’elles no té res a la faç de la terra.» Va llegir una mica més i va meditar la noble aleia que diu, segons el sentit: «Fora d’Al·là ta’ala, no hi ha cap déu ni cap adorat veritable a qui s’hagi de retre adoració i culte. D’Ell són els noms més bells.»12 Va dir: «De veritat, que n’és, de cert!» En sentir aquestes paraules, Khabbab va saltar del lloc on era amagat i va dir el takbir. Després va dir: «Bona nova, oh Úmar! Rasulul·lah va fer una súplica a Al·là ta’ala dient: “Senyor meu! Enforteix aquesta religió amb Abu Jahl o amb Úmar!” Heus aquí que aquesta fortuna, aquesta felicitat, t’ha tocat a tu.»

Aquesta noble aleia i aquesta súplica van esborrar i escombrar l’enemistat que hi havia en el cor de hazrat Úmar. De seguida va dir: «On és Rasulul·lah?» El seu cor ja s’havia lligat a Rasulul·lah. Aquell dia, Rasul al-Àkram (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) aconsellava els seus Companys a casa de hazrat Arqam. Els nobles Companys s’hi havien reunit: veient el seu rostre ple de nur i escoltant les seves paraules dolces i penetrants, polien els seus cors i, passant d’un estat a un altre en un delit, un goig i una alegria sense fi, refrescaven les seves ànimes.

Des de la casa d’Arqam van veure arribar hazrat Úmar. Portava l’espasa. Com que era imponent i fort, els nobles Companys van envoltar Rasulul·lah. Hazrat Hamza va dir: «Què hi ha per témer d’Úmar? Si ha vingut amb bona intenció, que sigui benvingut. Si no, abans que desembeini l’espasa, li faré volar el cap!» En aquell moment, Rasulul·lah va dir: «Deixeu-lo passar, que entri!»

«Tampoc no és paraula d’endeví. Que poc que reflexioneu!.. Ell (el noble Alcorà) ha estat revelat de part del Senyor dels mons (a Muhàmmad alayhis-salam, per mitjà de Jibril alayhis-salam)» Haqqa: 42–43

Jibril alayhis-salam ja havia fet saber abans que hazrat Úmar venia a abraçar la fe i que era en camí. El nostre Mestre Rasulul·lah va rebre hazrat Úmar somrient i va dir: «Deixeu-lo, aparteu-vos del seu costat.» Hazrat Úmar es va agenollar davant de Rasulul·lah. Rasulul·lah va agafar hazrat Úmar pel braç i li va dir: «Vine a la fe, oh Úmar!» I ell, amb un cor pur, va pronunciar la kalimat ax-xahada. Els nobles Companys, d’alegria, van fer pujar fins al cel les veus del takbir.

Després de fer-se musulmà, hazrat Úmar va explicar així el seu estat:

«Quan em vaig fer musulmà, els nobles Companys s’amagaven dels politeistes i feien en secret la seva adoració. Això em va saber molt de greu i vaig preguntar: “Ya Rasulal·lah! No som nosaltres en la veritat?” El nostre Mestre, el Profeta, va dir: “Sí. Juro per Al·là ta’ala, que té el meu ésser en el Seu poder, que, tant si sou morts com si sou vius, sens dubte sou en la veritat.”

Aleshores vaig dir: “Ya Rasulal·lah! Ja que nosaltres som en la veritat i els politeistes en el camí fals, per què amaguem la nostra religió? Per Al·là, nosaltres tenim més dret i som més dignes de proclamar la religió de l’Islam davant la incredulitat. La religió d’Al·là ta’ala s’imposarà a la Meca sens cap dubte. Si el nostre poble ens tracta amb equitat, tant de bo; si vol passar de mida, lluitarem contra ells.” El nostre Mestre Rasulul·lah va dir: “Som molt pocs!”

Jo vaig dir: “Ya Rasulal·lah! Juro per Al·là ta’ala, que t’ha enviat com a Profeta veritable, que no quedarà cap assemblea de politeistes on no m’assegui a parlar de l’Islam sense vacil·lar i sense por. Sortim ara a la llum!” Quan ho va acceptar, vam sortir en dues files i vam caminar cap al Haram ax-Xarif. Al capdavant d’una de les files anava Hamza, i al capdavant de l’altra, jo. Amb passos ferms, com si féssim farina la terra, amb un caminar greu i imponent, vam entrar al Màsjid al-Haram. Els politeistes de Qurayx miraven ara a mi, ara a Hamza. Van caure en una tristesa i una aflicció tan grans que potser mai en la seva vida no s’havien vist en una desesperació semblant.» En veure arribar així hazrat Úmar, Abu Jahl es va avançar i li va preguntar: «Oh Úmar! Què és això?» Hazrat Úmar, sense fer-li gens de cas, va dir: «Axhadu an la ilaha il·lal·lah wa axhadu anna Muhammadan abduhu wa rasuluh.» Abu Jahl no va saber què dir. Es va quedar glaçat. Hazrat Úmar es va girar cap a aquella colla de politeistes i va dir: «Oh Qurayx!… Qui em coneix, ja em coneix! Qui no em coneix, que sàpiga que jo soc Úmar, fill de Khattab… Qui vulgui deixar vídua la seva dona i orfes els seus fills, que es mogui del seu lloc! Qui es mogui, el trossejaré amb la meva espasa i el deixaré estès a terra!…» Aleshores els politeistes de Qurayx es van dispersar en un instant i se’n van allunyar. Rasulul·lah i els seus excelsos Companys es van posar en fila i van dir el takbir en veu alta. Els cels de la Meca van ressonar amb els clams dels nobles Companys: «Al·lahu akbar!… Al·lahu akbar!…» Per primera vegada es va fer el namaz públicament al Haram ax-Xarif.13 Quan hazrat Úmar es va fer musulmà, va baixar la seixanta-quatrena aleia de la sura al-Anfal. Segons el sentit: «Oh Meu Profeta! Com a ajuda, et basten Al·là ta’ala i els creients que segueixen les teves petjades.» Algunes persones que vacil·laven en el dubte, en veure que hazrat Úmar s’havia fet musulmà, van escollir l’Islam i van ser honorades amb la condició de Companys.

D’aleshores ençà, el nombre dels musulmans va començar a créixer dia rere dia com una allau.

«Senyor meu! Enforteix aquesta religió amb Abu Jahl o amb Úmar!» Hadit xarif

En tota obra invocava el nom del Rahman aquella mina de generositat,
De la lloança i la glorificació era mina el Profeta, aquella mina de generositat.
Era el lloc dels favors divins, la font del saber i de la dolcesa,
De bon caràcter tenia plena l’ànima aquella mina de generositat.
Per amor d’Al·là, amb les criatures del Haqq era benigne i humil,
A tots els homes feia favor i bé aquella mina de generositat.

La segona hègira a Abissínia

Quan els nobles Companys (alayhimur-ridwan) van tornar a la Meca, els politeistes van tornar a turmentar-los i a torturar-los. La seva opressió anava augmentant cada vegada més. Practicaven tota mena de tortures sense cap escrúpol. Un dia, hazrat Uthman va dir: «Ya Rasulal·lah! He vist que Abissínia és un bon lloc de comerç. Un mes de comerç hi dona molt de guany. Fins que Al·là ta’ala designi el lloc de l’hègira, no hi pot haver un lloc millor per als musulmans. Si més no, els creients s’alliberaran dels turments de Qurayx. El Najaixí ens ha fet molts favors i ens ha fet molt de bé.» Aleshores el nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Torneu a Abissínia, perquè estigueu protegits pel nom d’Al·là ta’ala.» Quan hazrat Uthman va dir: «Ya Rasulal·lah! Si tu hi anessis, potser es farien musulmans. Com que són de la Gent del Llibre, vindrien de pressa a l’Islam i no et negarien la seva ajuda», el nostre estimat Profeta va dir: «No se m’ha ordenat de buscar la tranquil·litat i el repòs. Pel que fa a l’hègira, espero la noble ordre d’Al·là ta’ala. Faré tal com se m’ordeni.»

El sisè any de la bi’tha, segons una narració, una caravana de cent una persones d’entre els nobles Companys (radiyal·lahu anhum), 83 homes i 18 dones, es va posar en camí cap a Abissínia per segona vegada. Al capdavant d’aquesta caravana havia estat posat hazrat Jà’far ibn Abi Tàlib. Van arribar sans i estalvis al país del Najaixí. Hazrat Umm Salama (radiyal·lahu anha) va explicar així el que els va passar a Abissínia: «Quan vam arribar a Abissínia, hi vam trobar un veí molt bo. Aquell veí era el rei Najaixí. Va satisfer tots els nostres desigs. Podíem complir les ordres de la nostra religió com volíem. Podíem adorar Al·là ta’ala lliurement i no patíem cap maltractament. No sentíem cap paraula dolenta.» Quan els politeistes de la Meca van saber aquesta situació, van decidir enviar dos ambaixadors al rei d’Abissínia. Per al Najaixí, a més d’objectes de gran valor, es van preparar regals de cuir de la Meca, que li agradava molt. També es va pensar en regals per als religiosos i per als dignataris de l’Estat. D’aquesta missió se’n van encarregar Abdul·lah ibn Abi Rabia i Amr ibn As. A aquests dos ambaixadors els van ensenyar el que havien de dir a la presència del Najaixí. Els van dir: «Abans de parlar amb el rei, doneu els regals a cadascun dels seus patriarques i comandants. Després oferiu els del Najaixí. Un cop fet això, demaneu que us lliurin els musulmans que hi ha allà. No doneu ocasió que el Najaixí es trobi i parli amb els musulmans.»14 Els ambaixadors van arribar a Abissínia. Després de veure els dignataris de l’Estat i de donar-los els regals, van dir a cadascun d’ells: «Entre nosaltres han sorgit unes quantes persones. S’han inventat una religió nova, que ni nosaltres ni vosaltres coneixem. Volem tornar aquests que han vingut a la seva terra. Quan parleu amb el vostre rei sobre ells, esforceu-vos perquè ens els lliurin sense que es parli amb els qui han vingut. Els qui més se’n poden ocupar són els seus propis pares i mares i els seus veïns. Ells els coneixen molt bé.»15 Els patriarques van acceptar la proposta. Després, els ambaixadors de la Meca van oferir els regals del Najaixí. El rei Najaixí va acceptar els regals, els va convidar i va parlar una estona amb ells.

«Torneu a Abissínia, perquè estigueu protegits pel nom d’Al·là ta’ala» Hadit xarif

Els ambaixadors van dir al Najaixí: «Oh rei! Unes quantes persones d’entre nosaltres s’han refugiat al teu país. Així com han abandonat la religió del seu propi poble, tampoc no han entrat en la teva religió. Tenen una religió inventada al seu gust. Ni nosaltres ni tu no coneixem aquesta religió. Ens han enviat a tu els notables del poble a què pertanyen. Aquests notables són els pares i els parents propers dels homes que s’han refugiat al teu país. El que volen és que els qui han vingut siguin retornats. Perquè ells en coneixen més de prop l’estat. Saben millor què és el que ells no aproven de la seva pròpia religió…» El que més desitjaven tant Amr ibn As com Abdul·lah ibn Abi Rabia era que el Najaixí escoltés aquestes paraules i actués d’acord amb els seus desitjos. Quan els ambaixadors van haver dit aquestes paraules, els patriarques del Najaixí van prendre la paraula i van dir: «Tenen tota la raó. El seu poble se’n pot ocupar millor i jutjar millor què aproven i què no aproven. Per això, lliura aquests homes, perquè ells se’ls emportin a la seva terra i al seu poble.» El rei Najaixí es va enfadar molt per aquestes paraules i va dir: «Per Al·là, no! No lliuraré aquests homes. No puc trair homes que s’han refugiat a mi i han vingut al meu país. M’han preferit a d’altres i han vingut a la meva terra. Per això convidaré al meu palau els emigrants que han vingut, els preguntaré què tenen a dir davant les paraules d’aquests homes i escoltaré les seves respostes. Si els emigrants són com diuen aquests, els lliuraré als qui han vingut i els retornaré al seu poble. Si no és així, els protegiré i els faré el bé mentre siguin al meu país.» Ja abans d’això el Najaixí havia estudiat els llibres celestials. Sabia que s’acostava el temps de la vinguda de Muhàmmad alayhis-salam, que el seu poble li diria mentider, no creuria en ell i el faria fora de la Meca. El Najaixí va preguntar als ambaixadors de la Meca: «En qui creuen?» Ells van dir: «És Muhàmmad.» En sentir aquest nom, el Najaixí va comprendre que era profeta, però no ho va deixar veure. Va tornar a preguntar als qui havien vingut: «Quina és la seva religió i la seva doctrina, i a què crida?» Amr va dir: «No té doctrina.» El Najaixí va dir: «Com puc lliurar un grup que s’ha refugiat a mi, sense conèixer la seva doctrina i la seva religió? Reunim un consell. Fem-los venir també a ells. Posem-los cara a cara amb vosaltres. Que s’aclareixi la situació de tots vosaltres. I que jo conegui també la seva religió.» Van convidar els musulmans al palau. Els musulmans primer es van consultar entre ells i van parlar: «Què hem de dir que agradi al rei d’Abissínia i s’adigui amb el seu temperament?» Hazrat Jà’far va dir: «Per Al·là, el que sabem d’aquesta qüestió és només el que el nostre Profeta ens ha ordenat. Sigui quin sigui el resultat, estem satisfets.» Tots ho van acceptar i, després d’acordar que només parlaria hazrat Jà’far, es van presentar davant del Najaixí. També el rei Najaixí va reunir els seus savis. Es va formar un gran consell. Després van fer entrar els emigrants. Els musulmans, en entrar, van fer la salutació de salam.

Però no es van prosternar. Quan el Najaixí els va preguntar: «Per què no us heu prosternat?», van respondre: «Nosaltres no ens prosternem davant de ningú fora d’Al·là ta’ala. El nostre Mestre, el Profeta, ens ha prohibit de prosternar-nos davant d’altri que no sigui Al·là ta’ala, i ha dit: “La prosternació és deguda només a Al·là ta’ala.”» El Najaixí va dir als emigrants: «Oh vosaltres que heu vingut a la meva presència! Digueu-me: per què heu vingut al meu país? Quina és la vostra situació? No sou mercaders, ni teniu cap petició. Quina és la situació d’aquest profeta vostre que ha aparegut? Per què no saludeu com saluden els qui venen del vostre país?»

Jà’far (radiyal·lahu anh) va dir: «Oh rei! Primer diré tres paraules. Si dic la veritat, dona’m la raó; si menteixo, desmenteix-me. Abans de res, ordena que d’aquests homes només en parli un i que l’altre calli!»

Amr ibn As va dir: «Parlaré jo.» El Najaixí va dir: «Oh Jà’far, parla tu primer.»

Hazrat Jà’far va dir: «Tinc tres paraules. Pregunta a aquest home: som nosaltres esclaus que hagin de ser capturats i retornats als seus amos?» El Najaixí va preguntar: «Oh Amr! Són esclaus?» Amr va dir: «No! No són esclaus, són lliures!» Hazrat Jà’far va dir: «Potser hem vessat injustament la sang d’algú i hem de ser lliurats a aquells la sang dels quals ha estat vessada?» Quan el Najaixí va preguntar a Amr: «Aquests han mort algú injustament?», Amr va dir: «No, no n’han vessat ni una gota, de sang.» Hazrat Jà’far va dir al Najaixí: «Tenim béns que hàgim pres injustament dels béns d’altri i que estiguem obligats a pagar?» El Najaixí va dir: «Oh Amr! Encara que aquests pobrets haguessin de pagar molt d’or, si tenen deutes, els pagaré jo; digues!» Amr va dir: «No, ni un quirat (una unitat de moneda)!» Quan el Najaixí va preguntar: «Aleshores, què voleu d’ells?», Amr va dir: «Ells i nosaltres érem d’una sola religió i d’un sol camí. Ells l’han deixat. Han seguit Muhàmmad i la seva religió.» El Najaixí va preguntar a Jà’far: «Per què heu deixat la religió en què éreu i n’heu seguit una altra? Ja que us heu separat de la religió del vostre poble i tampoc no sou de la meva religió, com és aquesta religió en què creieu? Me’n pots donar notícia?»

Hazrat Jà’far va dir: «Oh rei! Érem un poble ignorant. Adoràvem ídols. Menjàvem carronya d’animals morts i cometíem tota mena de maldats. Trencàvem els lligams amb els nostres parents i no tractàvem bé els nostres veïns. Els nostres forts oprimien els febles i no sabien què és la compassió. Vam estar en aquest estat fins que Al·là ta’ala ens va enviar, d’entre nosaltres mateixos, un profeta la veracitat, la fidelitat, la castedat, la puresa i la noblesa de llinatge del qual coneixíem. Aquest profeta ens va convidar a creure en l’existència i en la unicitat d’Al·là ta’ala, a adorar-Lo i a abandonar les pedres i els ídols que nosaltres i els nostres avantpassats havíem anat adorant. Ens va ordenar que fóssim veraços, que no traíssim el dipòsit confiat, que respectéssim els drets del parentiu, que visquéssim bé amb els veïns i que ens guardéssim dels pecats i de vessar sang. Ens va apartar de tota mena d’immoralitat, de dir mentides, de posar la mà als béns dels orfes i de calumniar les dones honestes. Ens va ordenar que adoréssim Al·là ta’ala sense donar-Li cap igual ni associar-Li cap copartícip. I nosaltres ho vam acceptar, vam creure en tot el que va portar de part d’Al·là ta’ala i vam complir el que va dir. Vam adorar Al·là ta’ala. Vam tenir per haram el que Ell ens va fer haram i per halal el que Ell ens va fer halal, i així vam obrar. Per això el nostre poble es va fer enemic nostre i ens va oprimir. Per fer-nos abandonar la nostra religió, desistir de l’adoració d’Al·là ta’ala i tornar a adorar els ídols, ens van sotmetre a tota mena de tortures i de penalitats. Ens van oprimir. Ens van estrènyer cada vegada més. Es van ficar entre nosaltres i la nostra religió i ens en van voler separar. Aleshores nosaltres, deixant la nostra terra i les nostres llars, ens vam refugiar al teu país. T’hem preferit als altres. Hem anhelat la teva protecció i el teu veïnatge. Esperem no patir opressió ni injustícia al teu costat.» Hazrat Jà’far va continuar així el seu discurs: «Pel que fa a la salutació, t’hem saludat amb la salutació de Rasulul·lah. També entre nosaltres ens saludem així. El nostre Profeta ens ha fet saber que la salutació de la gent del Paradís també és així. Per això hem saludat així la teva elevada persona. I, com que el nostre Profeta ha dit que no es fa prosternació davant dels homes, ens refugiem en Al·là ta’ala de prosternar-nos davant d’altri que no sigui Al·là ta’ala.» El Najaixí li va preguntar: «Saps alguna cosa del que Al·là ha revelat?» Quan hazrat Jà’far va dir: «Sí», el Najaixí li va dir: «Recita-m’ho.» Hazrat Jà’far va començar a recitar les primeres aleies de la sura Màryam (també es fa saber que va recitar de les sures al-Ankabut i ar-Rum). El Najaixí plorava. Les llàgrimes que li queien dels ulls li van mullar la barba. Els monjos també van plorar. El Najaixí i els monjos van dir: «Oh Jà’far! Recita una mica més d’aquesta paraula dolça i bella.» Hazrat Jà’far va recitar des del començament de la sura al-Kahf, on es diu, segons el sentit: «Lloança a Al·là, que ha revelat al Seu servent (a Muhàmmad alayhis-salam) el Llibre recte (el noble Alcorà), en les paraules del qual no ha posat cap desviació ni en el sentit del qual ha posat cap contradicció (lluny de l’excés i de la mancança), per advertir els incrèduls amb el càstig més dur (l’Infern) que ve de la Seva (excelsa) presència, per anunciar als creients que fan bones obres una bella recompensa (el Paradís), en la qual romandran eternament, i per advertir els qui diuen: “Al·là ta’ala ha pres un fill.” Ni ells (els qui diuen: “Al·là ta’ala ha pres un fill”) ni els seus pares no en tenen cap coneixement (ni cap saber) d’això (d’aquesta paraula). Aquesta paraula que els surt de la boca és (greu i) extremadament perillosa. No diuen sinó mentida. (Oh Meu Missatger!) Si no creuen en aquest noble Alcorà, et consumiràs de tristesa i d’ira anant al seu darrere? Nosaltres hem fet del que hi ha a la terra (boscos, rius, minerals, animals i plantes…) un ornament, per posar a prova quins dels homes fan bones obres…»16

«La prosternació és deguda només a Al·là ta’ala» Hadit xarif

El Najaixí no es va poder contenir i va dir: «Per Al·là, això és un nur que brolla de la mateixa llàntia. Mussa i Issa (alayhimas-salam) també van venir amb ell.» Després es va girar cap als enviats de Qurayx i els va dir: «Aneu-vos-en! Per Al·là, ni us els lliuraré ni penso cap mal d’ells.» Abdul·lah ibn Abi Rabia i Amr ibn As van sortir de la presència del Najaixí.17 Amr va dir a Abdul·lah: «Juro que posaré al descobert davant el Najaixí una falta d’ells i els faré arrencar d’arrel. Ja ho veuràs!» El seu company li va respondre: «Encara que se’ns oposin, per bé o per mal som parents seus. No ho facis.» Amr va dir: «Faré saber al Najaixí que ells consideren Issa alayhis-salam un servent.» L’endemà va anar a trobar el Najaixí i li va dir: «Oh rei! Diuen paraules greus d’Issa (alayhis-salam), fill de Màryam. Envia algú a buscar-los i pregunta’ls què diuen d’Issa alayhis-salam.» El Najaixí va enviar algú als musulmans per preguntar-los què pensaven de hazrat Issa. Ells es van tornar a reunir i es van dir els uns als altres: «Si ens pregunten per Issa alayhis-salam, què respondrem?» Hazrat Jà’far va dir: «Per Al·là, direm de hazrat Issa el que Al·là ta’ala n’ha dit, el que el nostre Mestre, el Profeta, ens ha portat.» Quan van comparèixer davant el Najaixí, aquest els va preguntar: «Què dieu vosaltres d’Issa alayhis-salam, fill de Màryam?» Hazrat Jà’far va respondre: «D’Issa alayhis-salam nosaltres diem el que el nostre Mestre, el Profeta, ens ha portat de part d’Al·là ta’ala i ens ha comunicat. Acceptem que és el servent i el rasul d’Al·là ta’ala, i que és la Seva paraula, que Al·là ta’ala va dipositar en hazrat Màryam, una dona casta que havia renunciat al món i als homes i s’havia lliurat a Haqq ta’ala. Aquest és tot l’estat i tota la dignitat d’Issa, fill de Màryam. I diem que, tal com va crear hazrat Adam de la terra, també va crear Issa alayhis-salam sense pare.» Aleshores el Najaixí va allargar la mà a terra, va agafar un bri de palla i va dir: «Juro que tampoc Issa, fill de Màryam, no és res més que el que heu dit. Entre l’una cosa i l’altra no hi ha diferència ni de la mida d’aquest bri.»

Quan el Najaixí va dir això, els dignataris del govern i els comandants que l’envoltaven van començar a xiuxiuejar i a remugar entre ells.

En veure-ho, el Najaixí els va dir: «Juro que, digueu el que digueu, jo penso bé d’aquesta gent.» Després es va girar cap als emigrants musulmans i va dir: «Us felicito, a vosaltres i a aquell del costat del qual veniu! Crec fermament que ell és el rasul d’Al·là. De fet, ja l’havíem vist a l’Injil. També Issa, fill de Màryam, va anunciar aquest Missatger. Per Al·là, si fos aquí, aniria a portar-li les sabates i a rentar-li els peus! Aneu! Viviu segurs i en pau a la part intacta del meu país, lluny de tota agressió. Anihilaré qui us faci mal. Encara que em donessin una muntanya d’or, no causaria cap aflicció a cap de vosaltres!»

Després, pel que fa als regals que havien portat els enviats de Qurayx, el Najaixí va dir: «No en tinc cap necessitat! Quan Al·là ta’ala em va retornar aquest regne meu, que altres m’havien usurpat, i va fer que el poble se’m sotmetés, no em va demanar cap suborn», i els va tornar els regals. Els enviats de Qurayx van sortir de la presència del Najaixí amb les mans buides. I el Najaixí, home afortunat, havia escollit l’Islam i havia omplert d’alegria els nobles Companys.18

EL HAQQ VA CREAR L’UNIVERS
El Haqq va crear l’univers per amor de Muhàmmad,
Va crear la lluna i el sol per l’anhel de Muhàmmad.
«Sigues!», va dir, i el món va ser; es van escriure la Lawh i el Qàlam,
Es va recitar tota la Paraula en honor de Muhàmmad.
Van venir tots els awliyà, els amics d’Al·là, i a la Seva porta van fregar el front,
Van fer el dhikr del tawhid pel nur de Muhàmmad.
Uways al-Qaraní va assolir-ho, i encara en va voler més;
Es van guarnir els vuit Paradisos per amor de Muhàmmad.
Els ocells que volen pels aires, les muntanyes i les pedres reverdeixen,
Els arbres donen fruit per amor de Muhàmmad.
Van venir els qui no tenien fe, i d’ell van rebre la fe,
Van fer els cinc namazs per amor de Muhàmmad.
Van venir els àngels, es van posar en files,
Van fer els cinc namazs per amor de Muhàmmad.
Qui és Yunus per lloar-lo? Ja el lloa l’aleia de l’Alcorà.
Recorda’l, recita salawat per amor de Muhàmmad.

«Us felicito, a vosaltres i a aquell del costat del qual veniu! Crec fermament que ell és el rasul d’Al·là. De fet, ja l’havíem vist a l’Injil. També Issa, fill de Màryam, va anunciar aquest Missatger» El Najaixí Àshama