EL SETGE

El començament del setge

El setè any de la bi’tha… Els politeistes s’esforçaven sense parar per impedir que l’Islam penetrés en els cors i s’escampés. Tot i així, cada dia que passava els musulmans eren una mica més nombrosos. Les tortures i les crueltats que patien no els apartaven del seu camí; al contrari, feien que s’arrapessin encara més els uns als altres i que s’unissin més estretament. Cap d’ells no abandonava la seva religió, i no dubtaven a sacrificar la vida pel nostre Mestre Rasulul·lah. Les tribus de fora de la Meca que ho sentien eren cada vegada més curioses, i les llums de l’Islam arribaven a llocs cada vegada més llunyans. Quan els politeistes van saber que els homes que havien enviat a Abissínia no havien aconseguit el seu propòsit, i fins i tot que el Najaixí Àshama s’havia fet musulmà, protegia els musulmans i els tractava bé, es van tornar com bojos. Per venjar-se’n amb escreix i arrencar l’Islam d’arrel, es van reunir i van prendre aquesta decisió terrible: «Sigui on sigui, el vegin on el vegin, Muhàmmad ha de morir sense falta!…»

Els incrèduls van fer per això jurament rere jurament.

Quan Abu Tàlib va saber aquesta decisió dels politeistes, es va afligir molt. Va témer per la vida del seu nebot beneït, el fill de les seves entranyes. Va reunir la seva tribu i els va ordenar que protegissin el Sultà de l’univers contra els politeistes de Qurayx. Els fills de Hàixim, moguts pel zel del parentiu, es van unir per complir aquesta ordre. Per això van invitar el nostre Mestre, el Profeta, i tots els seus Companys que creien en ell al Xi’b d’Abu Tàlib, és a dir, al barri d’Abu Tàlib, que es trobava dalt d’un turó al nord de la Meca, a uns tres quilòmetres de la Baytul·lah. El nostre Mestre Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va reunir els seus Companys i es va establir al Xi’b. Dels fills de Hàixim, només Abu Làhab es va oposar a la decisió de protegir el nostre Mestre, el Profeta, i no va anar al Xi’b. Els politeistes, ell inclòs, es van unir i van començar a espiar l’ocasió de matar el nostre Profeta.1

Quan van veure que el nostre Mestre, el Profeta, i els seus Companys s’havien aplegat al barri d’Abu Tàlib, els politeistes es van tornar a reunir i van prendre aquesta decisió: «Fins que Muhàmmad alayhis-salam no sigui lliurat als qurayxites perquè el matin, no es prendrà cap noia dels fills de Hàixim!… No se’ls donarà cap noia en matrimoni!… No se’ls vendrà res!… No se’ls comprarà res!… Ningú no s’hi reunirà ni hi parlarà, ningú no els tractarà!… Ningú no entrarà a les seves cases ni als seus barris!… Mai no s’acceptarà cap petició de pau que vingui d’ells!… Mai no se’n tindrà compassió!…»

Van segellar aquesta decisió, que un politeista anomenat Mansur ibn Ikrima havia escrit en un full, i la van penjar a la paret de la Kaba al-Muàzzama perquè tothom la veiés i la complís.

Quan aquesta notícia va arribar al nostre estimat Profeta, es va afligir molt i va fer una súplica (du’a). La seva súplica va ser acceptada a l’instant, i les mans del desgraciat Mansur es van assecar en un moment. Els politeistes es van quedar astorats i van dir: «Mireu! En pagament de l’opressió que hem fet als fills de Hàixim, a Mansur se li han assecat les mans i l’ha tocat una desgràcia.» En lloc de tornar en si, es van enfurismar encara més. Van posar guardes a l’entrada dels camins que menaven al Xi’b i van impedir que hi entressin menjar i roba. Van dir als venedors que arribaven a la Meca que no entressin al Xi’b ni hi portessin les seves mercaderies, i que, si calia, ells mateixos les comprarien a preu alt. Així creien que els qui eren al Xi’b moririen de fam o que els fills de Hàixim se’n penedirien i els lliurarien el nostre Mestre, el Profeta. Aquesta situació durava cada any fins al temps de la visita a la Kaba.

«Oh Meu Profeta! Et basten Al·là i els creients que segueixen les teves petjades!» Anfal: 64

Segons els costums, en aquell temps no es vessava sang. Per això els fills de Hàixim anaven lliurement a la Meca i miraven de cobrir, comprant, les necessitats de tot un any. Quan un d’ells anava a un mercader a comprar alguna mercaderia, notables dels politeistes com Abu Làhab i Abu Jahl hi acudien de seguida i deien als mercaders: «Oh mercaders! Apugeu molt els preus als Companys de Muhàmmad, de manera que, de tan cars, ningú no pugui comprar res! Si per això les vostres mercaderies no es venen i us queden a les mans, nosaltres estem disposats a comprar-les totes.» Ells, doncs, demanaven preus alts per les seves mercaderies, i els musulmans se’n tornaven sense haver comprat res…

En aquest camí, el nostre estimat Profeta, la nostra mare hazrat Khadija i el nostre honorable Abu Bakr as-Siddiq van gastar tots els seus béns, mirant d’apaivagar els crits dels infants, que de fam pujaven fins al cel. Els donaven a menjar escorces d’arbres, arrels d’herbes i fins i tot trossos de cuir sec. Els pares i les mares, sense cap remei, s’havien quedat pell i ossos. El nostre Mestre, el Profeta, el primer, i els altres nobles Companys es van lligar pedres sobre els ventres beneïts per la fam. Si algun politeista, per compassió, els portava d’amagat alguna cosa, el pegaven i l’insultaven durament. En una paraula, les anades i vingudes s’havien tallat, i els creients s’havien vist en una situació molt difícil.

Els politeistes esperaven que, amb aquesta crueltat tan dura, els fills de Hàixim cedissin i Abu Tàlib els lliurés el nostre Mestre, el Profeta. Però els musulmans del barri d’Abu Tàlib, ben al contrari del que ells pensaven, protegien el nostre Mestre, el Profeta, i recorrien a tota mena de precaucions perquè no li passés cap mal. Per impedir un possible atemptat, Abu Tàlib posava guardes per torns al lloc on dormia el nostre Mestre Rasulul·lah i feia que dormís tranquil a casa seva. El nostre Mestre, el Profeta, per la seva banda, sense cap recança, no perdia ni un segon per complir l’ordre d’Al·là ta’ala i escampar l’Islam; s’esforçava a cridar la gent a la religió per ser causa que se salvessin de l’Infern, i en aquest camí continuava amb paciència els seus consells. Un dia, perquè també els politeistes de Qurayx que el desmentien comprenguessin què vol dir la fam, el nostre Mestre Rasulul·lah va fer aquesta súplica: «Al·là meu! Ajuda’m contra aquests donant-los a ells també set anys de fam, com els set anys de fam del temps de Yússuf (alayhis-salam).» Els dies següents no va caure del cel ni una gota de pluja. La terra es va torrar de set. Ja no es veia a terra ni una planta verda. Els politeistes de Qurayx no sabien què els passava. Miraven d’escapar de la mort menjant carronya d’animals morts de fam i pells de gos podrides.

També els seus fills van començar a gemegar i a plorar de fam. Molts van morir de fam. De tanta fam, quan miraven el cel, ho veien tot com cobert de fum. Va semblar que tornaven en si i comprenien la grandesa de l’opressió que havien comès. D’entre ells van enviar Abu Sufyan a la noble presència del nostre Mestre, el Profeta. Abu Sufyan va venir i va jurar dient: «Oh Muhàmmad! Tu dius que has estat enviat com a misericòrdia per als mons, i ens ordenes de creure en Al·là i de respectar els drets del parentiu. Però el teu poble s’està morint de sequera i de fam. Fes una súplica al teu Senyor perquè aquesta calamitat ens sigui apartada; Al·là accepta la súplica que tu fas. Si fas una súplica així, tots creurem!…»

Així, deixant de banda les opressions i les tortures que havien comès, s’havien vist en un destret i havien començat a implorar el nostre Mestre Rasulul·lah. El nostre Mestre, el Profeta, no els va retreure el que havien fet; davant la seva promesa «Creurem», va alçar les mans beneïdes i va fer una súplica a Janab al-Haqq. Al·là ta’ala va acceptar la súplica del Seu Habib i va enviar sobre la Meca pluja abundant; la terra es va saciar d’aigua i les plantes van començar a reverdir. Els politeistes, tot i haver-se lliurat de la sequera i de la fam, van oblidar la paraula donada i van persistir en la incredulitat (kufr)…

En les nobles aleies que va revelar com a resposta a aquests, Al·là ta’ala va dir, segons el sentit: «Però ells (no creuen en Al·là ta’ala ni en la persona de Muhàmmad alayhis-salam; pel que fa al noble Alcorà, a l’altra vida i a la resurrecció…) es distreuen enmig del dubte. Espera, doncs, (oh Meu Habib!) el dia que el cel portarà un fum evident. Aquest fum cobrirà del tot tots els homes. És un càstig terrible! (Els homes) diran: “Senyor nostre! Aparta de nosaltres aquest càstig, i creurem.” Com poden reflexionar i treure’n lliçó, si ja els ha vingut un profeta que els aclareix les veritats? Després se’n van apartar i van dir: “És un boig instruït per altres.” Quan apartem una mica aquest càstig, tornareu al vostre estat d’abans. El dia que seran agafats amb una gran violència (el dia de Badr), Nós, sens dubte, (en) prendrem venjança. Per la Meva majestat, sens dubte, abans d’aquests (els politeistes de Qurayx) ja havíem posat a prova el poble del Faraó. Els va venir de part Nostra un profeta honorable (que és Mussa alayhis-salam). Ell els va dir: “Lliureu-me els servents d’Al·là (els Fills d’Israel). (Envieu-los amb mi. Deixeu-los anar, no els turmenteu.) Sens dubte, jo soc per a vosaltres un profeta digne de confiança, enviat per Al·là ta’ala amb la revelació. No us mostreu superbs davant Al·là ta’ala, perquè he vingut a vosaltres amb una prova que aclareix que la meva crida és veritable, amb un miracle evident. Sapigueu que em refugio en Al·là ta’ala, el meu Senyor i el vostre Senyor, contra el fet que em lapideu i em mateu; Ell em protegeix. Si no em doneu crèdit i no creieu en mi, deixeu-me en pau. (Renuncio al bé que em pugueu fer; que almenys el vostre mal no m’arribi.)” (Com que no van creure i el van desmentir, i a més van començar a fer-li tota mena de turments i vexacions,) Mussa (alayhis-salam) va suplicar a Al·là ta’ala i va dir: “Senyor meu! Aquests són un poble que persisteix en la incredulitat.” Al·là ta’ala va revelar a Mussa (alayhis-salam) i li va dir: “Surt de nit (d’Egipte) amb els Meus servents (els Fills d’Israel)! El Faraó i els seus seguidors, quan sàpiguen que heu sortit, sens dubte us perseguiran. Després de travessar el mar amb el teu poble, deixa’l tal com és (no tornis a colpejar amb el bastó per tancar els camins que s’han obert; deixa’ls oberts). Perquè el Faraó i el seu exèrcit entraran en aquells camins i seran engolits, s’ofegaran.”»2

La fi del setge

Els politeistes es van desdir de la seva paraula «Creurem» i van tornar a oprimir. Un dia, Al·là ta’ala va fer saber per revelació al nostre Mestre, el Profeta, «que havia enviat un corc (una arna) contra el document del pacte penjat a la Kaba, i que aquell cuquet s’havia menjat tots els escrits fora del nom d’Al·là ta’ala…». El nostre Mestre, el Profeta, va dir a Abu Tàlib: «Oh oncle! Al·là ta’ala, que és el meu Senyor, ha enviat un corc contra el document del pacte dels qurayxites. Fora del nom d’Al·là ta’ala, no hi ha deixat res del que s’hi deia – l’opressió, el trencament dels lligams de parentiu, la calúmnia… –; ho ha destruït tot.»

«Al·là meu! Ajuda’m contra aquests donant-los a ells també set anys de fam, com els set anys de fam del temps de Yússuf (alayhis-salam)!» Hadit xarif

Quan Abu Tàlib li va preguntar: «T’ho ha fet saber el teu Senyor?», el nostre Mestre, el Profeta, va respondre: «Sí.» Aleshores Abu Tàlib va dir: «Dono testimoni que tu només dius la veritat.» Es va vestir de seguida i va anar a la Kaba. Hi seien els notables dels politeistes. En veure arribar Abu Tàlib, van dir: «Segur que ve a lliurar-nos Muhàmmad!..» Quan va ser al seu costat, Abu Tàlib va dir: «Oh assemblea de Qurayx! El fill del meu germà, que és al-Amín i que no ha dit mai cap mentida, m’ha fet saber que un corc s’ha menjat tots els escrits del full que vau escriure, fora del nom d’Al·là ta’ala. Au, porteu el paper que vau escriure contra nosaltres, i vegem-ho!.. Si aquestes paraules són certes, juro que tots nosaltres el continuarem protegint fins a la mort. I vosaltres, deixeu ja aquesta opressió i aquest mal comportament…» Els politeistes, agitats, van despenjar el full de la paret de la Kaba i el van portar. Quan Abu Tàlib va dir: «Llegiu-lo!», un d’ells va obrir el full per llegir-lo i va veure que s’havien esborrat tots els escrits fora de «Bismika Al·lahumma».3 Els politeistes no sabien què dir ni què fer. Com que alguns d’ells fins i tot se’n van desdir, van aixecar aquest setge tan dur, que durava des de feia tres anys, que havia deixat dolors inoblidables i havia obert ferides profundes en els cors. Però no van renunciar de cap manera a la seva enemistat; al contrari, van mostrar encara més duresa. Van provar tots els camins per impedir que l’Islam s’escampés. Malgrat tots aquests esforços, l’Islam s’escampava ràpidament; el nostre estimat Profeta, Muhàmmad alayhis-salam, s’esforçava a salvar la gent que s’ofegava en les tenebres (zulmat) de l’Època de la Ignorància, i la feia arribar a la veritable felicitat. Els qui arribaven a aquesta felicitat agraïen el gran do que havien obtingut i no s’acovardien gens davant els insults i les tortures dels politeistes. Quants cors, en veure els miracles de Muhàmmad alayhis-salam i la fermesa dels musulmans en la seva religió, s’il·luminaven amb el nur de l’Islam!

La partició de la lluna en dues

Un dels grans miracles (mújizes) del nostre Mestre, el Profeta, és la partició de la lluna en dues. Un grup de politeistes, entre els quals hi havia Abu Jahl i Walid ibn Mughira, va dir a Rasul al-Àkram (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam): «Si de veritat ets profeta, parteix la lluna en dues, de manera que una meitat es vegi sobre la muntanya de Qu’ayqi’an i l’altra meitat sobre la muntanya d’Abu Qubays!..» El nostre Mestre Rasulul·lah va preguntar: «Si ho faig, creureu?» Ells van respondre: «Sí, creurem.» El nostre Mestre Rasulul·lah va suplicar a Al·là ta’ala que la lluna es partís en dues. Jibril alayhis-salam va venir de seguida al nostre estimat Profeta i li va dir: «Oh Muhàmmad! Avisa els habitants de la Meca que aquesta nit contemplin el miracle.» El nostre Mestre, el Profeta, va anunciar que la nit catorze del mes, quan la lluna fos plena (badr), és a dir, del tot rodona i en la seva màxima claror, la lluna es partiria en dues, i que la contemplessin els qui en volguessin treure lliçó. Aquella nit, quan el nostre estimat Profeta va fer un senyal amb el seu dit beneït, la lluna es va partir en dues. Una part es va veure sobre la muntanya d’Abu Qubays i l’altra sobre la muntanya de Qu’ayqi’an. Després es van tornar a unir al cel.

Rasulul·lah va dir: «Oh Abu Salama ibn Abdulàssad, oh Arqam ibn Abi-l-Arqam! Sigueu-ne testimonis!», i després va dir també als altres Companys que eren amb ell: «Sigueu-ne testimonis!» Els politeistes van veure amb els seus propis ulls un altre miracle evident. Però, lluny de complir la paraula i creure, per impedir que també els altres creguessin, van dir: «Això no és res més que un encanteri que ens ha fet Muhàmmad! Però no pot encantar tots els homes!.. Preguntem-ho també a la gent que ve d’altres terres. Vegem si també ells han estat testimonis del mateix fet. Si ho han vist, la pretensió de profecia de Muhàmmad és certa. Si no, és un encanteri.» Ho van preguntar als qui arribaven, i fins i tot van enviar gent a altres llocs perquè ho preguntessin. De tothom van sentir el mateix: «Sí, aquella nit vam veure com la lluna es partia en dues!» I tot i així ho van negar. Al capdavant dels qui ho negaven hi havia Abu Jahl. Perquè la gent no arribés al do de la fe, corrompia els cors dient: «L’encanteri de l’orfe d’Abu Tàlib ha arribat fins al cel!..»4 Per aquesta negació seva, Al·là ta’ala va revelar nobles aleies. Segons el sentit:

«L’Hora (el Dia del Judici) s’ha acostat i la lluna s’ha esberlat (s’ha partit en dues). Si ells (els incrèduls de Qurayx) veuen un miracle (que demostra la profecia de Muhàmmad alayhis-salam), se n’aparten (sense meditar-hi ni creure) i diuen: “És una màgia contínua (que no s’interromp, que ho abasta tot, poderosa).” Ells han desmentit (el Profeta o el miracle) i han seguit les seves passions (els desitjos i les apetències del seu nafs). Però cada cosa arriba al seu terme (allà on es dirigeix) i troba el seu lloc. Juro que els han arribat (als politeistes de la Meca) moltes notícies importants (preceptes, prohibicions) que els podien apartar (del mal). (Aquestes ordres i aquests coneixements són) una saviesa perfecta. Però els missatgers, les advertències i les amenaces no (els) serveixen de res. Aparta’t, doncs, tu també d’ells (oh Meu Habib, si s’obstinen a negar). El dia que el qui crida (Israfil alayhis-salam) cridi cap a una cosa mai vista i desconeguda (el lloc de la Reunió, el rendiment de comptes), sortiran de les tombes amb els ulls humiliats i abatuts (sense saber, de por i d’esglai, on anar), com llagostes escampades. Els incrèduls, corrent (amb el coll ajupit) cap al qui crida, diran: “Quin dia tan dur i tan penós és aquest per a nosaltres!”»5

Que el meu Senyor us concedeixi també la guia recta

Després que va acabar el bloqueig de tres anys que els politeistes havien imposat als musulmans, va venir a trobar el nostre Mestre Rasulul·lah un grup de gent de Najran. Eren una vintena; havien sentit parlar de l’Islam als nobles Companys que havien emigrat a Abissínia, i havien vingut a la Meca per aprendre l’Islam i obtenir la felicitat de veure el nostre Mestre, el Profeta. Es van trobar amb el nostre Mestre Rasulul·lah al costat de la Kaba al-Muàzzama. Li van fer moltíssimes preguntes i en van rebre respostes encara més belles i perfectes del que desitjaven. Els politeistes de Qurayx els observaven des de tots els costats. El nostre estimat Profeta, enviat com a misericòrdia per als mons, els va recitar algunes nobles aleies del noble Alcorà. Se’n van commoure profundament i, sense poder contenir les llàgrimes, van plorar. Després, a la invitació del nostre Mestre, plens de satisfacció i amb una gran alegria, van pronunciar la kalimat ax-xahada i van tenir l’honor de fer-se musulmans. Quan van demanar permís per tornar a la seva terra, Abu Jahl se’ls va acostar i els va adreçar aquestes paraules plenes d’insult: «No hem vist mai ningú tan ximple com vosaltres!.. Només per haver-vos assegut una vegada al seu costat, heu abandonat la vostra religió i li heu donat la raó en tot el que ha dit!..» Aquella gent, que acabava de tenir l’honor de ser dels Companys, li va respondre: «Desitgem que Al·là ta’ala us concedeixi també a vosaltres la guia recta (hidaya). L’insult i la ignorància que ens heu mostrat, nosaltres no us ho tornarem. És ben cert que no hem trepitjat cap dret vostre. Però sapigueu bé això: per les paraules d’uns quants ignorants, de cap manera no volem perdre aquest gran do que hem obtingut; no abandonarem aquesta religió veritable.»6

«Oh oncle! Al·là ta’ala, que és el meu Senyor, ha enviat un corc contra el document del pacte dels qurayxites. Fora del nom d’Al·là ta’ala, no hi ha deixat res del que s’hi deia – l’opressió, el trencament dels lligams de parentiu, la calúmnia… –; ho ha destruït tot» Hadit xarif

En les nobles aleies que va enviar amb motiu d’aquest fet, Al·là ta’ala va dir, segons el sentit: «Hi ha molts d’aquells a qui, abans d’aquest (el noble Alcorà), vam donar el Llibre que hi creuen (en el noble Alcorà). Quan se’ls recita (el noble Alcorà), diuen: “Hi creiem. Sens dubte, és una veritat (que ve) del nostre Senyor. Realment, ja abans d’això érem gent que havia acceptat l’Islam.” A aquests se’ls donarà dues vegades la seva recompensa, perquè han estat pacients (i ferms). Ells rebutgen el mal amb el bé i gasten (en el bé) d’allò amb què els hem proveït. Quan senten paraules lletges, se n’aparten i diuen: “Les nostres obres són per a nosaltres, i les vostres obres, per a vosaltres. La pau sigui amb vosaltres (estigueu segurs de part nostra). No busquem els ignorants (ni en volem l’amistat).”»7

LA QASIDA DE L’AIGUA8
Oh ull, no vessis llàgrimes sobre el foc del meu cor – no hi llancis aigua,
Que a flames que cremen d’aquesta manera no els és remei l’aigua.
No sé si el color de la volta que gira és color d’aigua,
O si, de les llàgrimes dels meus ulls, ha envoltat la volta que gira l’aigua.
No és estrany que el plaer de la teva espasa m’esquinci el cor a trossos,
Que, en passar, obre bretxes a les parets l’aigua.
El cor ferit parla amb temor de la punta de la teva fletxa9,
Qui té una ferida beu sempre amb compte l’aigua.
Que el jardiner abandoni el roserar a l’aigua i no s’hi afanyi:
No s’obre cap rosa com el teu rostre, encara que a mil jardins doni aigua.
Cap escrivà no aconsegueix imitar la finor del teu traç;
Encara que, com la ploma, s’hi fixi fins que als ulls li baixi l’aigua negra.
Si en recordar la teva galta s’humitegen les meves pestanyes, què hi fa?
No es perd donar, amb l’esperança de la rosa, a l’espina aigua.
El dia de la pena no neguis al cor malalt l’espasa de la teva mirada:
És bona obra donar al malalt, en la nit fosca, aigua.
Oh cor, demana la punta de la fletxa i calma l’ardor de la separació;
Tinc set; en aquest desert he de buscar aigua.
Jo anhelo els teus llavis, com l’asceta desitja el Kawthar;
Com a l’embriac li plau el vi, al qui és sobri li plau l’aigua.
Al jardí del teu carrer hi passa sense aturar-se mai,
Segurament enamorada d’aquell xiprer de pas gràcil, l’aigua.
Fet pols, en aquell carrer, li he de barrar el camí;
No la deixo anar-hi, perquè la meva rival és l’aigua.
Oh amics, si moro amb el desig de besar-li la mà,
Feu de la meva pols un càntir i porteu a l’Estimat aigua.

«Hi ha molts d’aquells a qui, abans d’aquest, vam donar el Llibre que hi creuen. Quan se’ls recita (el noble Alcorà), diuen: “Hi creiem. Sens dubte, és una veritat (que ve) del nostre Senyor. Realment, ja abans d’això érem gent que havia acceptat l’Islam”» Qàssas: 52–53

Jannat al-Mu’al·là

El cementiri on hi ha els mausoleus de molts dels nobles Companys, començant per la nostra mare
hazrat Khadija (radiyal·lahu anha).
Avui no és possible veure aquests mausoleus. Malauradament, totes aquestes belles
obres històriques van ser enderrocades.