L’ANY DE LA TRISTESA

El dolor pels fills

Qàssim, el fill gran del nostre Mestre, el Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), havia traspassat als disset mesos. Anys després d’aquest fet dolorós, va traspassar també el seu altre fill, Abdul·lah. Amb les llàgrimes que li queien dels ulls beneïts, el nostre Mestre Rasulul·lah es va girar cap a la muntanya i va dir: «Oh muntanya! Si el que m’ha passat a mi t’hagués passat a tu, no ho hauries resistit i t’hauries esfondrat!», i així va expressar la seva pena. A la pregunta de la nostra mare hazrat Khadija: «Ya Rasulal·lah! On són ara?», va respondre: «Són al Paradís.»

Amb la mort dels dos fills del Sultà de l’univers, el nostre estimat Profeta, els politeistes es van alegrar molt. Incrèduls com Abu Jahl, aprofitant l’ocasió, van aixecar un gran rebombori pertot arreu: «Ara Muhàmmad és abtar: s’ha tallat la seva descendència. No li queda cap fill mascle que continuï el seu llinatge. Quan ell mateix mori, el seu nom i la seva fama s’oblidaran.»

Aleshores Al·là ta’ala va revelar la sura al-Kawthar i va consolar el Seu Missatger. Segons el sentit: «(Oh Meu Habib!) Certament, t’hem donat el Kawthar (t’hem concedit l’estany del Kawthar, un bé immens). Fes, doncs, el namaz per al teu Senyor i sacrifica. Sens dubte, el privat de tot bé i sense descendència és el qui t’ataca amb la llengua (dient-te que no tens descendència). (Qui et diu abtar és ell mateix sense descendència, sense honor i sense renom. Quant a tu, Meu Habib, la teva descendència pura, la teva fama i el teu honor duraran fins al Dia del Judici. També a l’altra vida se t’han reservat honors immensos que no passen pel pensament.)»1

La mort d’Abu Tàlib

Els dies que van seguir el traspàs dels fills del nostre Mestre Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), Abu Tàlib va emmalaltir, i la malaltia se li agreujava dia rere dia. Quan ho van saber, els politeistes de Qurayx van pensar així: «Abu Tàlib, mentre ha viscut, s’ha esforçat molt a protegir Muhàmmad. Ara s’acosta l’hora de la seva partença. Anem a visitar-lo, ni que sigui en el seu darrer moment. Perquè Hamza, un valent sense igual entre els àrabs, i Úmar, la majestat, la força i l’audàcia del qual són tan evidents com el sol, també s’han fet musulmans. Cada dia venen persones de les tribus àrabs i el segueixen en grups. Així els musulmans són més nombrosos dia rere dia, i la seva veu omple el món. Tal com estan les coses, o bé els hem de seguir, o bé hem d’estar preparats per a la guerra i el combat. Anem a trobar Abu Tàlib, expliquem-li la situació i que ens reconciliï. Que nosaltres no ataquem la seva religió, i que ell no ataqui la nostra.» Amb aquest pensament van anar a trobar Abu Tàlib. Personatges coneguts com Uqba, Xayba, Abu Jahl i Umayya ibn Khàlaf es van asseure als coixins que hi havia al costat del llit d’Abu Tàlib i li van dir: «Creiem en la teva grandesa i reconeixem la teva superioritat. Per això no t’hem portat mai la contrària. Tenim por que, quan tu siguis mort, Muhàmmad s’enfronti a nosaltres i que l’enemistat entre nosaltres continuï. Reconcilia’ns, perquè no ataquem els uns la religió dels altres.»

«Oh muntanya! Si el que m’ha passat a mi t’hagués passat a tu, no ho hauries resistit i t’hauries esfondrat!» Hadit xarif

Com les tombes de molts grans de l’Islam, també el mausoleu de la primera esposa del nostre estimat Profeta (sal·lal·lahu ta’ala alayhi wa sal·lam),
la nostra mare hazrat Khadija (radiyal·lahu anha), va ser enderrocat i esborrat.

Abu Tàlib va fer venir el nostre Mestre, el Profeta, i li va dir: «Tots els notables de Qurayx et demanen que no et fiquis en la seva religió. Si ho acceptes, treballaran a les teves ordres i seran els teus auxiliars.» El Mestre dels mons va dir: «Oh oncle! Jo només els vull invitar a una paraula; per aquesta paraula, tots els àrabs se’ls sotmetran, i els qui no són àrabs també els pagaran la jizya.» I als notables de Qurayx els va dir: «Sí! Si em dieu una paraula, per ella dominareu tots els àrabs, i els qui no són àrabs també se us sotmetran.» Abu Jahl va dir: «D’acord. La direm deu vegades. Quina és aquesta paraula?» Quan el nostre Mestre Rasulul·lah va dir: «Si dieu “La ilaha il·lal·lah” i llenceu els ídols que adoreu fora d’Al·là ta’ala», els politeistes van dir de seguida: «Demana’ns qualsevol altra cosa!…» El nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Encara que em portéssiu el sol i me’l poséssiu a les mans, no us demanaria res més que això.»

Els politeistes van dir: «Oh Abu-l-Qàssim! Ens fas una proposta molt estranya. Nosaltres volem tenir-te consideració, i tu no ens la tens a nosaltres!», i es van aixecar i se’n van anar. Quan se n’havien anat, Abu Tàlib va dir al nostre Mestre, el Profeta: «El que has demanat als qurayxites era ben encertat. Has dit la veritat.» Aquestes paraules de l’oncle van donar esperança al nostre Mestre Rasulul·lah, que, comprenent que Abu Tàlib podia arribar a la fe, li va dir: «Oh oncle! Digues una sola vegada “La ilaha il·lal·lah”!.. Perquè pugui intercedir per tu el Dia del Judici.» Abu Tàlib va respondre: «Tinc por que la gent m’ho retregui dient: “Ha tingut por de morir i per això s’ha fet musulmà.” Si no fos per això, et donaria aquesta satisfacció», i així va mostrar que allò pesava al seu nafs (l’ego que incita al mal); i, com que la malaltia se li anava agreujant, va morir.2

El traspàs de la nostra mare hazrat Khadija

L’any desè de la bi’tha, tres dies després de la mort d’Abu Tàlib, també la nostra beneïda mare hazrat Khadija – la companya de penes del nostre Mestre Rasulul·lah i la seva companya de vida durant vint-i-cinc anys –, després dels tres anys de setge passats entre penes i aflicions, va traspassar als 65 anys, a començament del mes de ramadà, tres anys abans de l’hègira.3 L’Honor de l’univers (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va enterrar la nostra mare hazrat Khadija amb les seves pròpies mans beneïdes. La seva separació el va entristir molt.

La mort, l’una rere l’altra, de la nostra mare hazrat Khadija i del seu oncle Abu Tàlib en un mateix any va submergir el nostre Mestre, el Profeta, en la tristesa. Per això aquest any va ser anomenat «Sanat al-Huzn», és a dir, l’Any de la Tristesa.

El traspàs de la nostra mare hazrat Khadija va trasbalsar el nostre estimat Profeta i el va entristir més enllà de tota mesura. Perquè ella havia estat la primera a arribar a la fe i a donar crèdit al nostre Mestre Rasulul·lah. A més, era el seu suport més gran i la qui el consolava. Quan tothom li era enemic, ella li havia obert tot el seu cor i s’havia omplert de l’amor del nostre Profeta. Havia gastat pel camí de l’Islam tots els seus béns, tota la seva fortuna, tot el que tenia, i per servir el nostre estimat Profeta havia ajuntat la nit amb el dia. No havia afligit mai Rasulul·lah, no l’havia ferit mai. El nostre Mestre, el Profeta, ho explicava de tant en tant, i així recordava les virtuts de la seva beneïda esposa.

«Oh oncle! Digues una sola vegada “La ilaha il·lal·lah”!.. Perquè pugui intercedir per tu el Dia del Judici» Hadit xarif

Un dia, mentre el nostre Profeta era fora, hazrat Khadija havia sortit a buscar-lo. Jibril alayhis-salam es va aparèixer a hazrat Khadija en figura d’home. La nostra mare hazrat Khadija li volia preguntar pel nostre Mestre, el Profeta, però, pensant que podia ser un dels enemics, se’n va tornar. Quan va veure el nostre estimat Profeta a casa, li va explicar el que havia passat. L’Honor de l’univers va dir: «Saps qui era aquell que has vist i a qui em volies preguntar? Era Jibril (alayhis-salam). M’ha dit que et fes arribar la seva salutació. I m’ha dit també que et fes saber això: al Paradís se t’ha preparat un edifici fet de perles. I allà, és clar, no hi haurà res de trist, de penós, de feixuc ni d’afeixugador com aquí.»

A un se li va quedar la mà enlaire, un altre es va quedar cec

El nostre estimat Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), amb converses que no tenien igual, il·luminava els cors dels seus Companys, els més afortunats dels homes. Explicava les nobles aleies que eren revelades i no deixava res sense explicar ni sense fer entendre. Al mateix temps, perquè també els politeistes arribessin a la fe, anava als llocs on es reunien i, sense cansar-se ni defallir, els invitava a la fe. Abu Jahl i Walid ibn Mughira se n’irritaven molt i deien: «Si les coses van així, Muhàmmad farà passar tothom a la seva religió i no deixarà ningú que adori els nostres ídols.» Un dia van decidir que l’únic mitjà d’acabar amb això era matar el Mestre dels mons, el nostre estimat Profeta. Abu Jahl va prendre amb ell Walid ibn Mughira i uns quants joves dels fills de Makhzum i va anar a la Baytul·lah. En aquell moment, el nostre estimat Profeta feia el namaz. Abu Jahl, amb una pedra a la mà, es va llançar de seguida endavant. En l’instant que va alçar la mà per colpejar amb la pedra Habib al-Àkram i Nabí al-Múhtaram, les mans se li van quedar immòbils enlaire. No va poder fer res i es va quedar astorat. Així mateix se’n va tornar al lloc d’on venia. Quan va arribar al costat dels politeistes, la mà li va tornar al seu estat d’abans i la pedra va caure a terra. Un dels fills de Makhzum va agafar la mateixa pedra i, dient: «Ja ho veureu! Jo el mataré!..», va avançar cap al nostre Mestre, el Profeta. Quan s’hi va acostar, de cop es va quedar cec i ja no veia res del seu voltant. Aleshores els fills de Makhzum van avançar tots junts cap al nostre estimat Profeta. En l’instant que van ser ben a prop del nostre Mestre, el Profeta, el van deixar de veure. Però sentien la seva veu beneïda. Quan caminaven cap al lloc d’on venia la veu, la veu se sentia darrere seu; quan es giraven enrere, tornava a venir del lloc d’abans. Van ser testimonis d’això diverses vegades. Al final, astorats, van deixar aquell lloc sense haver pogut fer res al nostre Mestre Rasulul·lah.

El prometatge de hazrat Àïxa i de hazrat Sawda

Quan hazrat Khadija (radiyal·lahu anha) va traspassar, ja no hi havia ningú que portés la casa de Rasulul·lah. La senyora Khawla bint Hakim, en veure aquesta situació, va anar a la presència del Sobirà del món i li va dir: «Ya Rasulal·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam)! Et cal una companya que t’escaigui i una esposa digna del teu servei. Si ho vols, et demanaré una esposa.» Rasulul·lah va dir: «Oh Khawla, on hi ha una dona digna d’aquest servei?» Khawla va dir: «Si vols una donzella, hi ha Àïxa, la filla del teu amic Abu Bakr. Si vols una vídua, et convé Sawda bint Zam’a.» Rasul alayhis-salam va dir: «Demana-me-les totes dues.» Rasulul·lah es va prometre primer amb hazrat Àïxa i després amb Sawda. A hazrat Sawda la va portar a casa seva a la Meca. El casament amb hazrat Àïxa es va celebrar a Medina, el mes de xawwal del segon any de l’hègira.