El viatge de la Meca a Taïf

La invitació a la fe als habitants de Taïf

Els politeistes, tot i haver vist moltíssims miracles del nostre estimat Profeta, per obstinació no creien; i encara més, no deixaven de turmentar i oprimir els fills, els germans, els parents i els amics que s’havien fet musulmans. Aquestes opressions i tortures, que cada vegada eren més dures, van afligir molt el nostre estimat Profeta. Va pensar d’anar a Taïf, prop de la Meca, per invitar-ne els habitants a l’Islam. Per això, prenent amb ell Zayd ibn Hàritha, va anar a Taïf.

Es va trobar amb els fills d’Amr, d’entre els notables de Taïf: Abd Yalil, Habib i Mas’ud. Els va explicar l’Islam i els va demanar que creguessin en Al·là ta’ala. Ells, lluny de creure, el van insultar i encara li van dir: «Al·là ta’ala no ha trobat ningú altre que tu per enviar com a profeta? Que potser Al·là ta’ala és incapaç d’enviar com a profeta un altre que no siguis tu? Surt de la nostra terra i ves-te’n on vulguis!.. El teu poble no ha acceptat el que dius, i per això has vingut aquí, oi? Jurem que també nosaltres ens mantindrem lluny de tu. No t’acceptarem cap petició.»

El nostre Mestre Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) els va deixar amb tristesa. Durant deu dies, o un mes, va invitar a l’Islam la tribu de Thaqif, però cap d’ells no va creure; i encara més, se’n van burlar, el van turmentar i el van esbroncar. Van posar en fila infants i joves a les vores del camí per on havia de passar, els van fer apedregar-lo i els van llançar contra ell. Contra les pedres que llançaven els joves de Taïf, hazrat Zayd feia del seu cos un escut i mirava d’impedir que el nostre Profeta patís cap mal. Hazrat Zayd donava voltes al voltant del nostre estimat Profeta i s’hi escarrassava perquè les pedres no el toquessin. Perquè el cos beneït del Profeta no patís cap mal, no feia cas de les pedres que el tocaven a ell. Que no esperava, ell, l’ocasió de donar la vida en dies com aquells? Doncs ara apedregaven el Mestre dels mons i, turmentant-lo i torturant-lo, intentaven fer-lo fora de la seva terra.

Com més corria hazrat Zayd d’un costat a l’altre per protegir el nostre Mestre, el Profeta, més pedres li tocaven, l’una rere l’altra, el cap, el cos i els peus. Per això hazrat Zayd va quedar tot cobert de sang. Donava tot el que tenia per protegir el seu estimat Profeta i cridava amb tota la veu als opressors que llançaven pedres: «Atureu-vos!.. No el colpegeu!.. Ell és el Mestre dels mons! És Rasulul·lah!.. Feu el meu cos a trossos, però que el nostre Profeta no pateixi cap mal!..» Les pedres que passaven per damunt de Zayd ibn Hàritha i arribaven al nostre Mestre Rasulul·lah li havien deixat els peus beneïts amarats de sang.

El nostre estimat Profeta, trist, cansat i ferit, es va acostar a la vinya de dos germans anomenats Utba i Xayba. Allà, el nostre Mestre Rasulul·lah, per qui tots els creients voldrien donar la vida, es va eixugar la sang que li regalimava dels peus beneïts.

Va fer l’ablució (wudú) i, sota un arbre, va fer un namaz de dos ràkats. Després va alçar les mans beneïdes i va començar a fer súpliques íntimes al seu Senyor.

Els amos de la vinya l’observaven. Havien vist el que havia passat al nostre Mestre Rasulul·lah i eren testimonis del seu desemparament. Se’ls va despertar la compassió. Li van enviar raïm amb un esclau seu anomenat Addàs. En començar a menjar el raïm, el nostre estimat Profeta va pronunciar la bàsmala. L’esclau que havia portat el raïm era cristià. En sentir la bàsmala, es va sorprendre i va preguntar: «Fa anys que soc aquí i no he sentit mai unes paraules així de ningú. Quines paraules són aquestes?»

Rasulul·lah li va preguntar: «D’on ets?» Addàs va respondre: «Soc de Nínive.» Rasulul·lah va dir: «Així ets de la terra de Yunus (alayhis-salam).» Addàs va preguntar: «I tu, d’on coneixes Yunus? Aquí ningú no el coneix.» Rasulul·lah va dir: «És el meu germà. Ell també era profeta, com jo.»

Addàs va dir: «L’amo d’aquest rostre tan bell i d’aquestes paraules tan dolces no pot ser un mentider. Crec que tu ets el Missatger d’Al·là.» Es va fer musulmà i va dir: «Ya Rasulal·lah! Fa anys que serveixo com a esclau aquests opressors, aquests mentiders. Es mengen el dret de tothom. Enganyen tothom. No tenen res de bo. Per aplegar béns d’aquest món i satisfer els seus desigs, s’atreveixen a qualsevol baixesa. Els detesto. Vull anar-me’n amb tu, tenir l’honor de servir-te, ser el blanc de les ofenses que et faran els ignorants i els ximples, i donar la vida per protegir el teu cos beneït.»2

El nostre Mestre Rasulul·lah, somrient, va dir: «Queda’t ara amb els teus amos! D’aquí a poc temps sentiràs el meu nom pertot arreu. Aleshores vine amb mi.»

«Atureu-vos!.. No el colpegeu!.. Ell és el Mestre dels mons! És Rasulul·lah! Feu el meu cos a trossos, però que el nostre Profeta no pateixi cap mal!» Zayd ibn Hàritha (radiyal·lahu anh)

Després de reposar una mica, es van posar en camí cap a la Meca. Quan faltaven dues jornades per arribar a la Meca, va veure que un núvol els feia ombra. Quan s’hi va fixar, va comprendre que era Jibril alayhis-salam. Aquest fet, el nostre estimat Profeta l’havia explicat a la nostra mare Àïxa as-Siddiqa.

En el «Sahih al-Bukharí» i en el «Musnad» d’Àhmad ibn Hànbal es fa saber això: un dia, la nostra mare hazrat Àïxa havia preguntat: «Ya Rasulal·lah! T’ha passat mai un dia més dolorós que el dia d’Úhud?», i el nostre Mestre Rasulul·lah li havia respost així: «Per Al·là, del teu poble vaig patir turments que no vaig patir ni dels incrèduls que hi havia a l’expedició militar (ghazwa) d’Úhud. Quan em vaig presentar a Ibn Abd Yalil ibn Abd Kulal (és a dir, quan li vaig fer saber la meva profecia i el vaig invitar a la religió), no ho va acceptar. Em vaig separar d’ells amb un dolor tan gran que no vaig tornar en mi fins que vaig arribar al lloc anomenat Qarn ath-Tha’alib. Allà vaig alçar el cap. Vaig veure que un núvol estenia la seva ombra damunt meu. Vaig mirar, i dins del núvol hi havia Jibril (alayhis-salam). Em va cridar i em va dir: “Oh Muhàmmad! Hazrat Haqq ta’ala ha sentit les paraules del teu poble sobre tu. I ha sabut també que no t’han volgut protegir. T’ha enviat aquest àngel, encarregat de les muntanyes, perquè li ordenis el que vulguis.” També aquell àngel em va cridar i, després de saludar-me, em va dir: “Oh Muhàmmad! Tal com ha dit Jibril, hazrat Haqq ta’ala m’ha enviat a tu, a mi, l’àngel de les muntanyes, perquè m’ordenis el que vulguis. Estic a les teves ordres. Si vols que aquestes dues muntanyes escarpades (la muntanya de Qu’ayqi’an i la muntanya d’Abu Qubays) s’ajuntin l’una amb l’altra com si es tanquessin damunt dels habitants de la Meca (i esclafessin del tot els politeistes), ordena-ho i les ajuntaré.” No hi vaig consentir i vaig dir: “(No! Jo he estat enviat com a misericòrdia per als mons.) Suplico que Al·là ta’ala faci sortir de la descendència d’aquests politeistes una generació que adori només Janab al-Haqq i que no associï res a Al·là ta’ala.”»

Quan tornava de Taïf cap a la Meca, el nostre Mestre, el Profeta, va reposar una mica al lloc anomenat Nakhla. En un moment donat, es va posar a fer el namaz. Un grup dels jinns de Nusaybin que passava per allà va sentir les aleies del noble Alcorà que recitava el nostre estimat Profeta, i es van aturar a escoltar. Després van parlar amb el nostre Mestre, el Profeta, i es van fer musulmans. El nostre Mestre, el Profeta, els va dir: «Quan arribeu al vostre poble, feu-los arribar també la meva invitació a la fe. Inviteu-los també a ells a la fe.»

Quan aquells jinns van anar al seu poble i els ho van fer saber, tots els jinns que ho van sentir van creure.3 Això es fa saber en el noble Alcorà, a la sura al-Jinn, i en els famosos llibres de hadit xarif anomenats «Bukharí» i «Muslim».

Quan s’acostava a la Meca, els creients van fer arribar aquest missatge al nostre Mestre Rasulul·lah: «Els qurayxites s’han assabentat del mal tracte que t’han donat aquells miserables de Taïf. Si entres ara, poden augmentar la seva opressió.» Quan va arribar a Hirà, el nostre Mestre, el Profeta, va enviar algú a Suhayl ibn Amr per demanar-li que el prengués sota la seva protecció. Com que aquell desventurat no ho va acceptar, va enviar missatge a Mut’im ibn Adí. Aquest va acceptar la petició. Habib al-Àkram i Nabí al-Múhtaram va entrar a la Meca sota la protecció de Mut’im ibn Adí. Mut’im ho va fer saber als qurayxites. Rasulul·lah va fer el tawaf del Bayt ax-Xarif i va besar la Pedra Negra. Al cap d’uns quants dies, va dir a Mut’im: «Ja no em quedaré més sota la teva protecció.» Mut’im també ho va acceptar. Janab al-Haqq va guardar el Seu Habib sota la Seva pròpia protecció.

Digueu «La ilaha il·lal·lah» i salveu-vos

Rasul alayhis-salam va continuar invitant la gent al camí veritable. Davant d’això, els politeistes es van tornar a desfermar i van començar a cometre tortures i opressions encara més grans que abans. Aleshores Janab al-Haqq va ordenar al nostre Mestre, el Profeta, que, en el temps de la visita a la Kaba, es trobés amb les tribus àrabs que venien de visita i les invités a l’Islam. Després d’aquesta ordre, el nostre estimat Profeta va començar a anar a les fires de Dhu-l-Majaz, d’Ukaz i de Majanna, que se celebraven als voltants de la Meca.

Hi anava sovint i invitava les tribus a la unicitat d’Al·là ta’ala i a adorar-Lo, i els demanava que acceptessin que ell era profeta. Els anunciava que, si ho acceptaven, Janab al-Haqq els donaria el Paradís. A aquestes invitacions, que el nostre Mestre, el Profeta, feia gairebé implorant, malauradament cap d’ells no hi parava l’orella; uns es comportaven amb grolleria i l’insultaven, d’altres arrufaven les celles i deien paraules ofensives. I els politeistes de Qurayx el seguien i corrompien les tribus a què anava.

Segons el que van fer saber l’imam Àhmad, Bayhaqí, Tabaraní i Ibn Ishaq, Rabia ibn Abbad va relatar: «Jo era jove. Havia anat a Mina amb el meu pare. Rasul alayhis-salam anava als llocs on acampaven les tribus àrabs i deia: “Oh fills de tal! Soc el missatger (rasul) d’Al·là ta’ala, que us ordena que llenceu aquests ídols que adoreu i que adoreu Al·là ta’ala sense associar-Li res, que cregueu en mi i em doneu crèdit, i que em protegiu fins que hagi explicat i complert el deure per al qual he estat enviat per Haqq ta’ala!…”

Darrere seu anava un home guerxo, amb els cabells trenats, que deia: “Oh fills de tal! Aquest us prohibeix d’adorar els nostres ídols Lat i Uzza i us invita a una religió que s’ha inventat ell mateix!.. Guardeu-vos-en! No l’escolteu ni l’obeïu!..” Vaig preguntar al meu pare: “Qui és aquest que el segueix?” Em va dir: “És el seu oncle Abu Làhab.”»

Tabaraní va relatar de Tàriq ibn Abdul·lah: «Havia vist Rasul alayhis-salam a la fira de Dhu-l-Majaz. Perquè la gent el sentís, cridava en veu alta: “Oh homes! Digueu ‘La ilaha il·lal·lah’ (no hi ha cap déu fora d’Al·là ta’ala) i salveu-vos!” Un home que el seguia li llançava als peus les pedres que li venien a les mans i deia: “Oh gent! No el cregueu!.. Guardeu-vos-en! Perquè és un mentider!..” Tant és així que les pedres que el tocaven li havien fet sagnar els peus beneïts, i ell continuava la seva crida sense defallir ni cansar-se. Van preguntar: “Qui és aquest jove?” Algú va respondre: “És un jove dels fills d’Abdulmúttalib.” Quan van preguntar: “I qui és el que llança les pedres?”, va dir: “És el seu oncle Abu Làhab.”»

L’imam Bukharí, en el seu «at-Tarikh al-Kabir», i Tabaraní, en el seu «al-Mu’jam al-Kabir», esmenten això: Múdrik ibn Munib ho va transmetre del seu pare, i aquest del seu avi, que va dir: «Havíem anat amb el meu pare a Mina i hi havíem acampat. Vam topar amb un grup de gent. Un home els deia: “Oh homes! Digueu La ilaha il·lal·lah i salveu-vos!” D’entre la gent que l’envoltava, uns li escopien en aquell rostre tan bell, d’altres li tiraven terra al cap, i d’altres l’injuriaven i l’insultaven de diverses maneres. Això va durar fins al migdia. Aleshores va arribar una nena amb un gerro d’aigua a la mà. En veure’l en aquell estat, es va posar a plorar. Aquell home, després de beure l’aigua, es va girar cap a la nena i li va dir: “Filla meva! No tinguis por que el teu pare caigui en un parany i el matin, ni que sigui humiliat!” Després vam preguntar als qui hi havia allà: “Qui és aquest home i qui és aquesta nena?” Ens van dir: “Aquest és Muhàmmad, dels fills d’Abdulmúttalib, i la que té al costat és la seva filla Zaynab.”»

«Ell (Yunus alayhis-salam) és el meu germà. Ell també era profeta, com jo» Hadit xarif

Saïd ibn Yahya ibn Saïd al-Umawí, en el seu «Maghazi», ho va transmetre del seu pare; aquest ho va transmetre d’Abu Nu’aym i d’Abdurrahman Amirí, i Abdurrahman Amirí, de molta gent. Van dir: un dia, el nostre estimat Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va anar a la fira d’Ukaz. Va arribar on eren els Banu Àmir i els va preguntar: «Oh Banu Àmir! Com protegiu entre vosaltres els qui es refugien al vostre costat?» Ells van respondre: «Ningú no ens pot dir ni una paraula ofensiva, ningú no es pot escalfar al nostre foc sense el nostre permís!..» El nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Jo soc el Missatger d’Al·là ta’ala. Si vinc amb vosaltres, em protegireu fins que hagi fet arribar als homes el deure de la profecia que el meu Senyor m’ha donat?» Ells van preguntar: «De quina gent de Qurayx ets?» Quan el nostre Mestre va dir: «Dels fills d’Abdulmúttalib», van dir: «Si ets dels fills d’Abdulmúttalib, per què no et protegeixen ells?» El nostre Mestre Rasulul·lah va dir: «Els primers a desmentir-me han estat ells.» El grup dels Banu Àmir va dir: «Oh Muhàmmad! Ni et rebutgem ni creiem en el que has portat. Però et protegirem fins que hagis fet arribar als homes el deure de la teva profecia.»

Aleshores el nostre Mestre, el Profeta, es va asseure al seu costat. En aquell moment, Bayhara ibn Fàris, un dels notables dels Banu Àmir, després d’acabar les seves compres a la fira, va arribar on eren i, assenyalant el nostre Mestre, el Profeta, va preguntar als qui hi havia: «Qui és aquest?» Ells van dir: «És Muhàmmad ibn Abdul·lah.» Quan Bayhara va dir: «Què hi teniu a veure, amb ell, que l’heu fet seure al vostre costat?», van respondre: «S’ha refugiat amb nosaltres; diu que és el missatger d’Al·là i ens demana que el protegim fins que hagi fet arribar als homes el deure de la profecia.» Aleshores Bayhara es va girar cap al nostre Mestre, el Profeta, i li va dir: «Posar-nos a protegir-te vol dir fer del nostre pit el blanc de les fletxes de tots els àrabs.» I va dir a la seva gent: «No hi ha cap tribu que torni a la seva terra amb una cosa pitjor que vosaltres. Així doncs, lluitareu contra tots els àrabs i fareu dels vostres cossos el blanc de les seves fletxes, eh!.. Si el seu poble hagués vist en ell algun bé, ells serien els primers a protegir-lo. I vosaltres us poseu a acollir i a ajudar algú que el seu propi poble ha desmentit i ha allunyat del seu costat!.. Penseu molt malament!..»

Després, aquell desgraciat va gosar girar-se cap al nostre estimat Profeta i dir-li: «Ves-te’n de seguida d’entre nosaltres i torna amb el teu poble!.. Juro que, si no fossis enmig de la meva gent, ara mateix et tallaria el coll!..» Després d’aquestes paraules, el Mestre dels mons, amb una gran tristesa, va muntar al seu camell. Aquell insolent de Bayhara va fer caure del camell el nostre Mestre Rasulul·lah. Una dona dels nobles Companys anomenada Daba’a bint Àmir, que va veure el fet, va llançar un crit i va cridar els seus parents: «Com podeu consentir que es faci això al Habib d’Al·là ta’ala? No hi ha ningú que, per consideració a mi, alliberi Rasulul·lah de les mans d’aquests?» Tres dels seus cosins es van llançar de seguida contra el desventurat Bayhara. Dos homes de la gent de Bayhara el van voler ajudar, però els altres van maltractar i van apallissar Bayhara i els qui l’ajudaven. El nostre estimat Profeta, que observava aquella escena, va fer aquesta súplica pels tres que havien lluitat per ell: «Senyor meu! Concedeix a aquests la Teva benedicció!», i per Bayhara i els qui l’ajudaven: «Senyor meu! Allunya aquests de la Teva misericòrdia!»

Els qui van rebre la seva súplica de bé van tenir l’honor de fer-se musulmans, i els altres van morir incrèduls. Quan els de la tribu dels Banu Àmir van tornar a la seva terra, van explicar el que els havia passat a la Meca a un vell de la tribu que havia llegit els llibres celestials. Aquell home, en sentir el nom del nostre Profeta, els ho va retreure dient: «Oh Banu Àmir! Què heu fet? Cap dels fills d’Ismaïl no ha pretès mai fins avui falsament la profecia. Sens dubte, el que ell deia era cert i veritable. Aquesta ocasió perduda serà molt difícil de recuperar!..»

Mentre parlava amb Jibril,
Va arribar-li el Rafraf i el va saludar;
Va prendre aleshores aquell rei del món
I de seguida el va portar a la Sidra.

«Oh homes! Digueu La ilaha il·lal·lah i salveu-vos!» Hadit xarif

L’Isrà i el Mi’raj