EL MI’RAJ

El nostre estimat Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va explicar l’Islam a tothom qui veia i a totes les tribus, tant als qui venien per al pelegrinatge (hajj) com als qui venien a la Meca i a les fires per comerciar. Els va demanar que el protegissin i que l’ajudessin a fer arribar l’Islam a la gent. Però ningú no es va fer musulmà ni va voler protegir-lo. I encara més, el van insultar, el van oprimir, el van turmentar, se’n van burlar i el van desmentir. El Mestre dels mons estava molt cansat, afamat, assedegat, afligit i ple de tristesa. Així passaven els seus dies, i aquest estat durava fins ben entrada la nit. Els politeistes de la Meca el seguien contínuament; no solament impedien que es fessin musulmans els qui venien a visitar la Kaba, sinó que no paraven d’oprimir Habib al-Àkram. El nostre Mestre Rasulul·lah ja no tenia on anar. Pertot arreu hi havia enemics. Uns quants mesos a la Meca van passar enmig d’una gran aflicció.

La nit del vint-i-set del noble mes de rajab, va anar directament a casa d’Umm Hani, filla del seu oncle Abu Tàlib, que es trobava al barri d’Abu Tàlib. Aleshores Umm Hani encara no havia arribat a la fe. Quan va preguntar: «Qui és?», el nostre Mestre Rasulul·lah va respondre: «Soc Muhàmmad, el teu cosí. Si m’acceptes, he vingut com a hoste.»

Umm Hani va dir: «Que la meva vida sigui sacrificada per un hoste com tu, veraç, digne de confiança, de llinatge il·lustre i honorable. Només que, si m’haguessis avisat abans de venir, hauria preparat alguna cosa. Ara no tinc res per donar-te a menjar.» El nostre Mestre Rasulul·lah va dir: «No vull ni menjar ni beure. Res d’això no m’importa. Em basta un lloc per adorar el meu Senyor i suplicar-Li.»

Umm Hani va fer entrar el nostre estimat Profeta i li va donar una estora, un gibrell i una gerra. Honorar l’hoste que arribava i protegir-lo de l’enemic es considerava entre els àrabs el deure més honrós. Que a l’hoste d’una casa li passés cap mal era una gran vergonya per a l’amo de la casa. Umm Hani va pensar: «Té molts enemics a la Meca. Fins i tot n’hi ha que el volen matar. Per guardar el meu honor, el vetllaré fins al matí.» Va agafar l’espasa del seu pare i es va posar a fer voltes al voltant de la casa. Rasulul·lah havia estat molt ferit aquell dia. Va fer l’ablució (wudú) i va començar a implorar el seu Senyor, a demanar perdó i a suplicar que els servents arribessin a la fe i obtinguessin la felicitat. Estava molt cansat, afamat i afligit. Es va estirar damunt l’estora i es va adormir tot seguit.

En aquell moment, Al·là ta’ala va dir a Jibril alayhis-salam: «He afligit molt el Meu estimat Profeta. He ferit molt el seu cos beneït i el seu cor delicat. Fins i tot en aquest estat, continua suplicant-Me. No pensa en res fora de Mi. Ves, porta’m el Meu Habib! Mostra-li el Meu Paradís i el Meu Infern. Que vegi els dons que he preparat per a ell i per als qui l’estimen. Que vegi els càstigs que he preparat per als qui no creuen en ell i per als qui el fereixen amb les seves paraules, els seus escrits i els seus actes. Jo mateix el consolaré. Jo mateix embenaré les ferides del seu cor delicat.»

Quan Jibril alayhis-salam va arribar al costat de Rasulul·lah, el va trobar profundament adormit.

No va gosar despertar-lo. Tenia figura d’home. Li va besar la planta del peu beneït. Com que Jibril no té cor ni sang, els seus llavis freds van despertar Rasulul·lah. Rasulul·lah va reconèixer de seguida Jibril alayhis-salam i, tement molt que el seu Senyor s’hagués enutjat amb ell, li va dir: «Oh germà meu Jibril! Per què has vingut a una hora tan intempestiva? Que potser he comès alguna falta? He disgustat el meu Senyor? O em portes alguna notícia amarga?»

«No vull ni menjar ni beure. Res d’això no m’importa. Em basta un lloc per adorar el meu Senyor i suplicar-Li» Hadit xarif

Jibril alayhis-salam va dir: «Oh tu, el més excels de tots els éssers creats! Oh estimat del Creador, oh mestre dels profetes, Profeta honorable i gran, font de les bones obres i deu de les excel·lències! El teu Senyor et saluda i et crida a la Seva presència. T’ho prego, aixeca’t i anem.» El nostre estimat Profeta va fer l’ablució. Jibril alayhis-salam va posar al cap beneït del nostre Mestre Rasulul·lah un turbant de nur, el va vestir amb una vestidura de nur i li va cenyir a la cintura beneïda un cinyell de robí. A la seva mà beneïda li va posar un bastó de maragda guarnit amb quatre-centes perles. Cada perla brillava com l’estel Venus. Als seus peus beneïts li va calçar unes sandàlies de maragda verda.

Després, agafats de la mà, van anar a la Kaba. Allà Jibril alayhis-salam va obrir el pit beneït del nostre estimat Profeta. Li va treure el cor i el va rentar amb aigua de Zamzam. Després va portar una copa plena de saviesa (hikma) i de fe, la hi va abocar a dins i li va tancar el pit.

La nostra primera alquibla: el Màsjid al-Aqsà / Jerusalem

Després Jibril alayhis-salam, assenyalant un animal blanc anomenat Buraq que havia portat del Paradís, va dir: «Ya Rasulal·lah! Munta-hi! Tots els àngels t’esperen.» En aquell moment, una tristesa va caure sobre el nostre Mestre, el Profeta, que es va submergir en la meditació. Aleshores, quan Al·là ta’ala va dir a Jibril alayhis-salam: «Oh Jibril! Pregunta-li! Per què està trist el Meu Habib?», el nostre Mestre (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va respondre: «He rebut tant d’honor i tanta consideració. M’ha vingut al pensament: com estarà el Dia del Judici la meva umma, que és feble? Com suportaran tants pecats, drets durant cinquanta mil anys a la plana d’Arasat, i com travessaran el Sirat, que és un camí de trenta mil anys?» Va venir l’ordre divina: «Oh Meu Habib! Tranquil·litza el teu cor. Per a la teva umma faré que el temps de cinquanta mil anys sigui com un instant. No t’afligeixis!»

El nostre Mestre, el Profeta, va muntar el Buraq. El Buraq anava molt de pressa: a cada passa arribava més enllà d’on abastava la vista. Durant el viatge, Jibril alayhis-salam va dir al nostre estimat Profeta que baixés en certs indrets i que fes el namaz. El Mestre dels mons va baixar, doncs, exactament tres vegades i va fer el namaz. Després Jibril alayhis-salam li va preguntar si sabia quins eren els llocs on havia fet el namaz. Donant-ne ell mateix la resposta, li va fer saber que el primer lloc on havia baixat era Medina i que emigraria a aquella ciutat. Li va fer saber també que els altres llocs eren, per ordre, el mont Sinaí, on hazrat Mussa havia parlat amb Al·là ta’ala d’una manera sense direcció i desconeguda, i finalment Betlem, on havia nascut Issa alayhis-salam. Després van arribar al Màsjid al-Aqsà, a Jerusalem.

Al Màsjid al-Aqsà, Jibril alayhis-salam va foradar una roca amb el dit i hi va lligar el Buraq. Les ànimes d’alguns dels profetes del passat s’hi havien reunit en figura humana. Per al namaz en congregació, es va dir per torn als profetes Adam, Nuh i Ibrahim (alayhimus-salam) que en fossin l’imam. Ells es van excusar i no ho van acceptar. Jibril va dir: «Essent-hi tu, ningú altre no pot ser imam», i va fer passar al davant Habibul·lah.

El nostre Mestre, el Profeta, essent l’imam dels profetes, va fer amb ells un namaz de dos ràkats. El que va passar després, ho va explicar així: «Jibril (alayhis-salam) em va portar un vas de vi del Paradís i un vas de llet. Vaig prendre la llet. Jibril (alayhis-salam) em va dir: “Has escollit la fitra (la felicitat dels dos mons).” Després em van oferir dos gots més. En un hi havia aigua, en l’altre mel, i vaig beure de tots dos. Jibril va dir: “La mel indica que la teva umma durarà fins al Dia del Judici, i l’aigua, que la teva umma serà purificada dels seus pecats.” Després vam pujar junts al cel. Jibril (alayhis-salam) va trucar a la porta. Van preguntar: “Qui ets?” “Soc Jibril.” “I qui és el qui t’acompanya?” “És Muhàmmad (alayhis-salam).” “Se li ha enviat (la revelació i la invitació del Mi’raj per pujar al cel)?” “Sí, se li ha enviat”, va dir. “Benvingut sigui el qui arriba! Quin viatger tan excel·lent és el qui ve!”, van dir, i de seguida es va obrir la porta i em vaig trobar davant d’Adam (alayhis-salam). Em va dir “Benvingut” i va fer una súplica per mi… A la dreta i a l’esquerra d’Adam alayhis-salam hi havia, com ombres, les ànimes d’uns quants homes. Adam alayhis-salam, cada vegada que mirava a la dreta, somreia, i cada vegada que mirava a l’esquerra, plorava. Jibril alayhis-salam li va dir: “Ya Rasulal·lah, aquestes ombres són les ànimes dels fills que venen de la descendència d’Adam. Els de la dreta són gent del Paradís, i els de l’esquerra, gent de l’Infern! Quan mira a la dreta, somriu; quan mira a l’esquerra, plora!”

«Oh tu, el més excels de tots els éssers creats! Oh estimat del Creador, oh mestre dels profetes, Profeta honorable i gran, font de les bones obres i deu de les excel·lències! El teu Senyor et saluda i et crida a la Seva presència. T’ho prego, aixeca’t i anem» Jibril alayhis-salam

Allà vaig veure moltíssims àngels. Tots estaven drets (qiyam), amb recolliment i submissió, ocupats en el dhikr “Subbuhun quddusun Rabbul-malaikati war-ruh”. Vaig preguntar a Jibril: “L’adoració d’aquests àngels és aquesta?” “Sí. Des que van ser creats, i fins al Dia del Judici, estan drets. Demana a Haqq ta’ala que concedeixi aquesta adoració a la teva umma”, em va dir. Ho vaig demanar a Haqq ta’ala. Va acceptar la meva súplica. Aquest és el qiyam que hi ha en el namaz.

(Allà) vaig passar per un grup. Els àngels els esclafaven el cap, i el cap tornava al seu estat d’abans. Els el tornaven a colpejar, i tornava a quedar com abans. “Qui són aquests?”, vaig preguntar. Em va dir: “Són els qui abandonen el namaz del divendres (jumua) i la congregació, i els qui no fan complets els rukus i les prosternacions.”

Vaig veure un grup. Estaven afamats i nus. Els zabanís (els àngels de l’Infern) els menaven a pasturar a l’Infern. “Qui són aquests?”, vaig preguntar. Em va dir: “Són els qui no tenen compassió dels pobres i els qui no paguen la zakat.”

Vaig passar per un grup. Els havien posat al davant menjars exquisits. D’una banda hi havia una carronya. Ells deixaven els menjars exquisits i es menjaven la carronya. “Qui són aquests?”, vaig preguntar. Em va dir: “Aquests són els homes i les dones que han deixat el halal i s’han decantat cap al haram (prohibit per Al·là); són els qui, tenint béns halal, menjaven el haram.”

Vaig veure (unes) persones que, pel pes excessiu de la càrrega que portaven a l’esquena, ja no tenien forces per moure’s. En aquest estat cridaven la gent i li demanaven que els posés encara més càrrega. “Qui són aquests?”, vaig preguntar. Em va dir: “Aquests són els qui traeixen el que se’ls ha confiat (amana). Fins i tot després d’haver pres el dret de la gent, continuen oprimint.”

Vam passar per un grup de persones que es tallaven la pròpia carn i se la menjaven. “Qui són aquests?”, vaig preguntar. Jibril (alayhis-salam) em va dir: “Aquests són els qui murmuren dels altres i els qui porten i duen xafarderies.”

Vaig veure un grup de persones de cara negra i ulls blaus, amb el llavi de dalt que els arribava al front i el llavi de baix que els penjava fins als peus, i de la boca dels quals rajaven sang i pus. Els feien beure, en copes de foc, la sang i el pus verinosos que regalimen de l’Infern, i ells bramaven com ases. “Qui són aquests?”, vaig preguntar. Em va dir: “Aquests són els qui beuen begudes embriagadores.”

Vam trobar un grup de persones que eren castigades amb la llengua arrencada del cap i amb la figura canviada en la d’un khinzir (porc). Jibril (alayhis-salam) va dir: “Aquests són els qui fan fals testimoni.”

Vam trobar un altre poble. Tenien el ventre inflat i penjant, el color tornat blavós, les mans i els peus lligats, i no es podien aixecar del lloc. Vaig preguntar per ells a Jibril. Em va dir: “Aquests són els qui es mengen la usura (riba).”1

Vam trobar unes dones. Tenien la cara negra i els ulls blaus. Les havien vestit amb roba de foc. Els àngels les colpejaven amb maces de foc. Elles udolaven com gossos i porcs. “Qui són aquestes?”, vaig preguntar. Jibril va dir: “Aquestes són les dones que cometen adulteri i les que fan mal als seus marits.”

Vaig veure un grup. Eren moltíssims. Estaven tancats a les valls de l’Infern. El foc els cremava, tornaven a la vida, i el foc els tornava a cremar. “Qui són aquests?”, vaig preguntar. Em va dir: “Aquests són els qui desobeeixen els pares.”

Vaig passar per un grup. Sembraven, i en un instant el sembrat creixia i treia espiga. “Qui són aquests?”, vaig preguntar. Jibril va dir: “Són els qui fan les seves adoracions per a Al·là ta’ala.”

Vaig arribar a una mar. És impossible descriure l’estat meravellós d’aquesta mar. Era més blanca que la llet i tenia onades com muntanyes. “Quina mar és aquesta?”, vaig preguntar. Em va dir: “El nom d’aquesta mar és la Mar de la Vida. Quan Haqq ta’ala ressusciti els morts, farà ploure d’aquesta mar. Els cossos podrits i desfets tornaran a la vida i s’aixecaran de les tombes com brota l’herba…”

Després vam pujar al segon cel. Jibril (alayhis-salam) va tornar a trucar a la porta. Li van dir: “Qui ets?” “Soc Jibril.” “I qui és el qui t’acompanya?” “És Muhàmmad alayhis-salam.” “Se li ha enviat la revelació i la invitació del Mi’raj?” “Sí, se li ha enviat”, va dir. “Benvingut sigui el qui arriba! Quin viatger tan excel·lent és el qui ve!”, es va dir, i de seguida es va obrir la porta. Em vaig trobar al costat dels dos cosins per part de mare, Issa i Yahya ibn Zakariyya (alayhimas-salam). Em van dir “Benvingut” i van fer una súplica per mi… (Issa alayhis-salam era d’estatura mitjana i de pell blanca, color de blat.)

Vaig trobar un grup d’àngels. Estaven en files, i tots en ruku. Tenien un tasbih que els era propi. Estan sempre en ruku, sense aixecar el cap ni mirar amunt. Jibril (alayhis-salam) va dir: “Aquesta és l’adoració d’aquests àngels. Demana-la a Haqq ta’ala perquè la concedeixi a la teva umma.”

Vaig fer la súplica. La va acceptar i va concedir el ruku en el namaz. Després vam pujar al tercer cel. Després de les mateixes preguntes i respostes, es va obrir la porta i em vaig trobar al costat de Yússuf (alayhis-salam). Vaig mirar i vaig veure que se li havia donat la meitat de la bellesa. Em va dir “Benvingut” i va fer una súplica per mi…

Vaig veure moltíssims àngels. Estaven en files, tots en prosternació. Des que van ser creats estan prosternats i glorifiquen amb un tasbih que els és propi. Jibril (alayhis-salam) va dir: “Aquesta és l’adoració d’aquests àngels. Demana a Al·là ta’ala que faci fàcil aquesta obra a la teva umma.” Ho vaig demanar a Haqq ta’ala. Ho va acceptar i us ho va concedir en el namaz.

Després vaig arribar al quart cel. Tenia una porta de nur, feta de plata pura. Hi havien posat un cadenat de nur. Sobre el cadenat hi havia escrit: “La ilaha il·lal·lah Muhammadun Rasulul·lah”. Després de les mateixes preguntes i respostes, em vaig trobar al costat d’Idrís (alayhis-salam). Em va dir “Benvingut” i va fer una súplica per mi. Al·là ta’ala va dir d’ell (segons el sentit): “L’hem elevat a un lloc alt.”2

Vaig veure un àngel assegut en un tron, afligit i trist. Al seu voltant hi havia tants àngels que només Janab al-Haqq en sap el nombre. A la seva dreta vaig veure àngels lluminosos (nuranís). Anaven vestits de verd i feien una olor molt agradable. Els seus rostres eren tan bells que no se’ls podia mirar. A la seva esquerra hi havia àngels que llançaven foc per la boca. Davant d’ells hi havia llances i fuets de foc. Tenien uns ulls que ningú no en suportava la mirada. L’àngel assegut al tron tenia ulls del cap als peus. Mirava sense parar el registre que tenia al davant i no n’apartava els ulls ni un instant. Davant seu hi havia un arbre. A cada fulla hi havia escrit el nom d’una persona. Davant seu hi havia també una cosa semblant a un gibrell. Tan aviat en treia alguna cosa amb la mà dreta i la lliurava als àngels lluminosos que tenia a la dreta, com en treia alguna cosa amb la mà esquerra i la donava als àngels tenebrosos (zulmanís) que tenia a l’esquerra. Quan vaig mirar (aquest) àngel, em va entrar una por al cor. Vaig preguntar a Jibril: “Qui és aquest àngel?” Em va dir: “És Azraïl. Ningú no té forces per veure-li el rostre.” Jibril se li va acostar i li va dir: “Oh Azraïl!

«“Benvingut sigui el qui arriba! Quin viatger tan excel·lent és el qui ve!”, van dir, i de seguida es va obrir la porta i em vaig trobar davant d’Adam (alayhis-salam)» Hadit xarif

Aquest és el Profeta dels darrers temps, el Habib, l’estimat d’Al·là ta’ala.” Azraïl (alayhis-salam) va aixecar el cap i va somriure. Es va alçar, em va mostrar reverència i em va dir: “Benvingut! Haqq ta’ala no ha creat ningú més honorable que tu. I la teva umma és superior a totes les ummes. Jo tinc més compassió de la teva umma que els seus pares i les seves mares.” Aleshores li vaig dir: “Tinc una petició per fer-te. La meva umma és feble. Tracta’ls amb dolcesa. Pren-los l’ànima amb suavitat.” Em va dir: “Pel dret d’Al·là ta’ala, que t’ha enviat com el darrer profeta i t’ha fet el Seu Habib, Al·là ta’ala m’ordena setanta vegades cada dia i cada nit:

‘Pren les ànimes de la umma de Muhàmmad amb dolcesa i amb facilitat, i ocupa’t dels seus afers amb bondat.’ Per això jo també mostro a la teva umma més tendresa que les seves mares i els seus pares.” Després vam pujar al cinquè cel. Allà vam trobar Harun3 (alayhis-salam). Em va dir “Benvingut” i va fer una bona súplica per mi. Vaig veure l’adoració dels àngels del cinquè cel. Estaven tots drets i miraven els dits dels seus peus. No miraven mai cap altre lloc i glorificaven en veu alta. Vaig preguntar a Jibril (alayhis-salam): “L’adoració d’aquests àngels és així?” Em va dir: “Sí; demana a Haqq ta’ala que concedeixi aquesta adoració a la teva umma.” Vaig fer la súplica. Janab al-Haqq la va concedir. Després vam pujar al sisè cel. Allà vam trobar Mussa (alayhis-salam). Em va dir “Benvingut” i va fer una bona súplica per mi.

Després vam pujar al setè cel. Després de les mateixes preguntes i respostes, vaig trobar Ibrahim (alayhis-salam) amb l’esquena recolzada al Bayt al-Ma’mur. En aquest Bayt al-Ma’mur hi entren cada dia setanta mil àngels (i el torn no els torna a arribar mai més). Vaig saludar Ibrahim (alayhis-salam). Em va tornar la salutació i em va dir: “Benvingut, profeta virtuós, fill virtuós.” (Després:) “Oh Muhàmmad! La terra del Paradís és molt delicada i el seu sòl és pur. Digues a la teva umma que hi plantin molts arbres.” Li vaig preguntar: “Com es planten arbres al Paradís?” Em va dir: “Recitant el tasbih ‘La hawla wa la quwwata il·la bil·lah’ (i, segons una altra narració, ‘Subhanal·lahi wal-hamdu lil·lahi wa la ilaha il·lal·lahu wal·lahu akbar’).” (Jibril alayhis-salam) després em va portar a la Sidrat al-Muntahà. La Sidrat al-Muntahà és un arbre que té l’arrel al sisè cel i el tronc i les branques per damunt del setè cel; les seves fulles eren com orelles d’elefant i els seus fruits, com torres.4 Era com un arbre que amb la seva ombra cobrís tots els cels i el Paradís. Quan es manifestava el nur de la majestat i de la grandesa d’Al·là ta’ala, es revestia de colors, es guarnia de robins, de maragdes i de joies semblants, i es tornava tan bell que cap de les criatures que Al·là ta’ala ha creat no en pot descriure la bellesa.

Jibril (alayhis-salam) em va portar més enllà de la Sidrat al-Muntahà i es va acomiadar de mi. Li vaig dir: “Oh Jibril! Em deixes sol?” Jibril (alayhis-salam) va quedar angoixat. Va començar a tremolar davant la majestat de Haqq ta’ala i va dir: “Oh Muhàmmad! Si faig una passa (més), periré davant la grandesa d’Al·là ta’ala. Tot el meu ésser cremarà i s’anihilarà.”»

Fins a aquest lloc, el Mestre dels mons havia vingut amb Jibril alayhis-salam. Aquí Jibril alayhis-salam es va mostrar a Rasulul·lah en la figura en què havia estat creat, amb les seves sis-centes mil ales esteses, de cadascuna de les quals s’escampaven perles i robins.

Després va arribar una catifa verda del Paradís, anomenada Rafraf, que brillava més que el sol. S’ocupava contínuament del dhikr d’Al·là ta’ala, i el so del tasbih omplia el món on es trobava. Va saludar el nostre Mestre, el Profeta. El nostre Mestre Rasulul·lah es va asseure damunt el Rafraf. En un instant van pujar a grans altures i van travessar setanta mil vels, anomenats hijabs. La distància entre un hijab i l’altre era immensa. A cada vel hi havia àngels encarregats. El Rafraf va fer passar el nostre Mestre, el Profeta, per aquells vels un per un. Així van deixar enrere el Kursí, l’Arx i els mons de les ànimes. Habib al-Àkram i Nabí al-Múhtaram (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), en passar cada vel, sentia que se li ordenava: «No tinguis por, oh Muhàmmad! Acosta’t, acosta’t!» Es va acostar tant que va arribar al grau de Qaba Qawsayn. D’una manera desconeguda, incomprensible i inexplicable, va arribar a les altures que Al·là ta’ala va voler. Sense lloc, sense temps, sense direcció i sense qualitat es va produir la visió (ru’ya), és a dir, va veure Al·là ta’ala. Sense ulls, sense orelles, sense intermediari i sense mitjà va parlar amb el seu Senyor. Va obtenir dons que cap criatura no pot conèixer ni comprendre.

Hazrat Imam Rabbaní diu en els seus «Maktubat»: «Aquell Sobirà (alayhis-salatu wa-s-salam), la nit del Mi’raj, no va veure el seu Senyor en aquest món; El va veure en l’altra vida. Perquè aquella nit Rasul alayhis-salam va sortir del cercle del temps i del lloc. Va trobar un instant sense principi i sense fi. Va veure el començament i el final com un sol punt. Aquella nit va veure com els qui han d’anar al Paradís hi entraran milers d’anys després, i com hi seran. Veure en aquell grau no és veure en aquest món. És veure amb la visió de l’altra vida.»

Quan es va dir al nostre Mestre, el Profeta: «Glorifica el teu Senyor!», ell va dir de seguida: «At-tahiyyatu lil·lahi was-salawatu wat-tayyibat» (és a dir: que totes les lloances, els elogis i les glorificacions que es fan amb les llengües, tots els serveis i actes d’obediència que es fan amb el cos, i totes les bones obres i favors que es fan amb els béns siguin per a Al·là ta’ala).

«Haqq ta’ala no ha creat ningú més honorable que tu. I la teva umma és superior a totes les ummes» Azraïl alayhis-salam

Primer, Al·là ta’ala va saludar el Seu Habib, sense ulls, sense orelles, sense intermediari i sense lloc, dient: «As-salamu alayka ayyuhan-nabiyyu wa rahmatul·lahi wa barakatuh» (Oh Meu Missatger! Que la Meva salutació, la Meva benedicció i la Meva misericòrdia siguin sobre tu). El nostre Mestre, el Profeta, va respondre: «As-salamu alayna wa ala ibadil·lahis-salihin» (Senyor meu! Que la salutació sigui també sobre nosaltres i sobre els Teus servents virtuosos).

Els àngels, en sentir-ho, van dir tots alhora: «Axhadu an la ilaha il·lal·lah wa axhadu anna Muhammadan abduhu wa rasuluh» (Sé i crec, com si ho veiés amb els meus ulls, que no hi ha cap déu digne d’adoració fora d’Al·là ta’ala, i que Muhàmmad alayhis-salam és el Seu servent i el Seu missatger).

Quan el nostre Mestre, el Profeta, va dir «As-salamu alayna…», Al·là ta’ala va dir: «Oh Meu Habib! Aquí no hi ha ningú fora de nosaltres dos. Per què has dit “alayna” (sobre nosaltres)?» El nostre Mestre Rasulul·lah va respondre així:

«Al·là meu! Encara que els cossos de la meva umma no són amb mi, les seves ànimes sí que hi són. La meva mirada de sol·licitud i tot el meu afany no són lluny d’ells. Tu m’has saludat i m’has allunyat de tots els mals. Com podria privar d’aquest gran honor i d’aquest favor la meva umma pobra i afligida, que patirà la fitna dels darrers temps? Com la podria deixar sense part en un do així?»

Al·là ta’ala va dir: «Oh Meu Habib! Aquesta nit ets el Meu hoste. Demana’M: què vols?» El nostre Mestre Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va dir: «Vull la meva umma (Senyor meu!)»

Segons una narració, Haqq ta’ala va repetir aquesta pregunta set-centes vegades. El nostre Mestre Rasulul·lah va respondre totes les vegades: «Vull la meva umma.» Quan Al·là ta’ala va dir: «Sempre vols la teva umma», ell va demanar: «Senyor meu! El qui demana soc jo, el qui dona ets Tu. Fes-me do de tota la meva umma.» Janab al-Haqq va dir: «Si aquesta nit et fes do de tota la teva umma, no es manifestarien ni la Meva misericòrdia ni el teu honor. Aquesta nit te n’he donat una part. Dues parts les he deixat per més endavant. El Dia del Judici, tu les demanaràs i Jo les perdonaré. Perquè així es facin evidents la Meva misericòrdia i el teu honor (la teva dignitat).»

El nostre estimat Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va dir en un hadit xarif: «Aquella nit (la nit del Mi’raj), vaig demanar a Al·là ta’ala que em confiés el rendiment de comptes de tota la meva umma. Haqq ta’ala va dir: “Oh Muhàmmad! El que tu vols amb això és que ningú no conegui les faltes de la teva umma. I el que Jo vull és això: com que ets un profeta compassiu, que les seves faltes i les seves males accions quedin amagades no solament als estranys, sinó també a tu. Oh Muhàmmad! Tu ets el seu guia. Jo soc el seu Senyor. Tu els acabes de veure. Jo els he mirat i els miro des de l’eternitat sense principi fins a l’eternitat sense fi. Oh Muhàmmad! Si no M’agradés parlar amb la teva umma, no els demanaria comptes el Dia del Judici. No els preguntaria per cap dels seus pecats, ni grans ni petits.”»

«Al·là ta’ala va dir: “Oh Muhàmmad! Obre els teus ulls beneïts i mira sota els teus peus.” Vaig mirar i vaig veure un grapat de terra. Haqq ta’ala va dir: “Totes les coses que existeixen són la pols dels teus peus. Has portat aquesta pols Meva a la presència de l’Amic? M’és més fàcil perdonar la teva umma que perdonar la pols que s’ha enganxat a la vora del vestit d’un amic.”»

T’he donat la teva umma, oh Habib!
Els he concedit el Meu Paradís.
Oh Meu Habib, què és el que has demanat?
Has implorat per un grapat de terra?

El nostre Mestre, el Profeta, va dir en un hadit xarif: «Vaig fer a Haqq ta’ala moltes preguntes. Vaig sentir les respostes. Em vaig penedir d’haver preguntat. (Algunes són aquestes:)

“Senyor meu! A Jibril li has donat sis-centes mil ales. A canvi d’això, quin és el Teu favor envers mi?” Haqq ta’ala va dir: “Un sol cabell teu M’és més estimat que les sis-centes mil ales de Jibril. Per un sol cabell teu, el Dia del Judici alliberaré milers de pecadors rebels. Oh Muhàmmad! Si Jibril estén les ales, omple l’espai entre l’orient i l’occident. Si tu intercedeixes, encara que l’espai entre l’orient i l’occident estigui ple de rebels, te’ls donaré tots.” Vaig dir: “Has fet que els àngels es prosternessin davant del meu pare Adam (alayhis-salam). A canvi d’això, quin és el Teu honor envers mi?”

Haqq ta’ala va dir: “Els àngels es van prosternar davant d’Adam perquè el teu nur era al seu front. Oh Muhàmmad! T’he donat una cosa més excelsa que això. He posat el teu nom al costat del Meu nom i l’he escrit damunt l’Arx al-A’là. Aleshores Adam encara no havia estat creat; no n’hi havia ni nom ni senyal. He escrit el teu nom a la porta dels cels, damunt dels hijabs, a les portes dels Paradisos, als palaus i als arbres, a tots els racons del Paradís. Al Paradís no hi havia res que no portés escrit: ‘La ilaha il·lal·lah Muhammadun Rasulul·lah’. Aquest grau és més excels que el grau que es va donar a Adam.”

Ja que M’he enamorat de tu, oh noble,
No han de ser teus els dos mons, oh gentil?
He fet de la teva essència el mirall de la Meva Essència,
He escrit el teu nom al costat del Meu nom.

“Senyor meu! A Nuh (alayhis-salam) li vas donar una nau. A canvi d’això, què m’has concedit?” Va dir: “T’he donat el Buraq, i en una sola nit t’he fet arribar de la terra fins a l’Arx. Has vist el Paradís i l’Infern. I a la teva umma li he donat les mesquites, perquè el Dia del Judici la teva umma, pujant a aquestes mesquites com qui puja a unes naus, travessi el Sirat en un obrir i tancar d’ulls i se salvi de l’Infern.” “Senyor meu! Als Fills d’Israel els vas fer baixar del cel el mannà i la carn d’un ocell semblant a la guatlla.” Haqq ta’ala va dir: “A tu i a la teva umma us he concedit el do d’aquest món i el de l’altra vida. Als Fills d’Israel els vaig canviar la figura humana per la figura d’os, de mona i de porc. A ningú de la teva umma no li he fet això. Encara que facin obres com les seves, no he considerat que mereixin aquesta calamitat. Oh Muhàmmad! T’he donat una sura que no té igual ni a la Tawrat ni a l’Injil. Aquesta sura és la sura al-Fàtiha. El cos de qui reciti aquesta sura esdevé haram per a l’Infern. I alleugeriré el càstig de la seva mare i del seu pare. Oh Muhàmmad! No he creat ningú més akram (més preuat, més excels, més honorable) que tu. A tu i a la teva umma us he prescrit, per a la nit i el dia, cinquanta namazs com a fard (obligació absoluta).

«Aquella nit (la nit del Mi’raj), vaig demanar a Al·là ta’ala que em confiés el rendiment de comptes de tota la meva umma» Hadit xarif

Oh Muhàmmad! El Paradís és d’aquells que accepten la Meva unicitat i no M’associen cap copartícip. A aquesta umma teva li he fet l’Infern haram. La Meva misericòrdia envers la teva umma ha sobrepassat la Meva ira.

Oh Muhàmmad! Davant Meu, tu ets més akram, més honorable que totes les criatures. El Dia del Judici et faré tants honors que el món sencer en quedarà meravellat. Oh Meu Habib! Mentre tu no entris al Paradís, està vedat als altres profetes i a les seves ummes entrar-hi. Mentre la teva umma no hi entri, cap altra umma no hi entrarà. Oh Muhàmmad! Vols veure el que he preparat per a tu i per a la teva umma?” Vaig dir: “Sí que ho vull, Senyor meu!” Es va adreçar a Israfil i li va dir: “Oh Israfil! Digues a Jibril, el Meu servent, el Meu fidel i el Meu missatger, que porti el Meu Habib al Paradís i li mostri el que he preparat al Paradís per al Meu Habib i per a la seva umma. Perquè el seu cor beneït quedi alliberat de la inquietud.”»

El Mestre dels mons, el nostre estimat Profeta, va anar amb Israfil alayhis-salam al costat de Jibril alayhis-salam. Per complir l’ordre d’Al·là ta’ala, Jibril alayhis-salam va portar el nostre Mestre, el Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), al Paradís. Hi havia àngels que esperaven amb safates a les mans: una era plena de hul·les (vestidures del Paradís), i l’altra, de nur. Jibril alayhis-salam va dir: «Ya Rasulal·lah! Aquests van ser creats vuitanta mil anys abans d’Adam alayhis-salam. En aquest lloc esperen, impacients, per escampar sobre tu i sobre la teva umma el que hi ha a les safates. El Dia del Judici, quan la teva excelsa persona i la teva umma, per ordre d’Al·là ta’ala, posin els peus al llindar del Paradís, aquests àngels escamparan sobre vosaltres les joies de les safates.» L’àngel anomenat Ridwan, encarregat del Paradís, els va rebre. Va donar bones noves al nostre Mestre, el Profeta, i li va dir: «Haqq ta’ala ha dividit el Paradís en tres parts, per donar-ne dues a la teva umma i una a les ummes dels altres profetes.» I li va fer recórrer tot el Paradís. Habib al-Àkram va dir: «Vaig veure un riu al mig del Paradís.

Corre per damunt de l’Arx. D’un mateix lloc en surten aigua, llet, vi i mel. No es barregen mai. La vora d’aquell riu era de crisòlit. Les pedres del seu llit eren joies, el seu fang era ambre i les seves herbes, safrà. Al seu voltant hi havien posat gots de plata, més nombrosos que les estrelles del cel. Al seu voltant hi havia ocells que tenien el coll com el coll del camell. Qui mengi de la seva carn i begui d’aquell riu obtindrà el beneplàcit de Haqq ta’ala. Vaig preguntar a Jibril: “Quin riu és aquest?” Em va dir: “És el Kawthar. Haqq ta’ala te l’ha donat a tu. D’aquest Kawthar corre l’aigua cap als horts que hi ha als vuit Paradisos.” A la vora d’aquell riu vaig veure tendes. Totes eren de perla i de robí. Vaig preguntar a Jibril per elles. Em va dir: “Són les estances de les teves esposes.” En aquelles tendes vaig veure huris. Els seus rostres brillaven com el sol, i totes cantaven amb tota mena de melodies. Deien: “Som alegres i contentes. No ens toca cap tristesa.

Som guarnides, no anem mai despullades. Som joves, no envellim mai. Som de bon caràcter, no ens enfadem mai. Som sempre així, no morim mai.” Les seves melodies i les seves veus arribaven als palaus i als arbres de la felicitat i omplien tots els llocs. Tenien unes veus tan belles que, si aquelles melodies arribessin al món, al món no hi hauria ni mort ni pena. Jibril em va dir: “Vols veure’n els rostres?” “Sí que ho vull”, vaig dir. Va obrir la porta d’una tenda. Vaig mirar. Vaig veure figures tan belles que, encara que en descrivís la bellesa durant tota la meva vida, no podria acabar. Els seus rostres eren més blancs que la llet, les galtes, més vermelles que el robí i més brillants que el sol. La pell era més suau que la seda i lluminosa com la lluna, i el perfum, més agradable que el mesc. Els cabells eren negríssims: d’unes, trenats; d’altres, recollits; d’altres, deixats anar; quan seien, els quedaven al voltant com una tenda, i quan s’alçaven, els arribaven fins als peus. Davant de cadascuna hi havia una servent. Jibril va dir: “Aquestes són per a la teva umma.”»

El nostre Mestre, el Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), va dir: «Vaig veure els jardins i els horts dels vuit Paradisos i tota mena de dons. Em va venir al pensament el desig de veure també l’Infern i els seus graus. Jibril em va agafar de la mà i em va portar a Màlik, l’àngel més gran de l’Infern. Li va dir: (“Oh Màlik! Hazrat Muhàmmad vol veure els llocs dels enemics a l’Infern; mostra-li l’Infern.”)» Quan Màlik va treure la coberta de damunt l’Infern, l’Infern va començar a bullir i a inflar-se amb tanta violència que el nostre Mestre, el Profeta (alayhis-salatu wa-s-salam), va veure amb certesa com l’Infern ho agafa i ho crema tot, els càstigs de la set a l’Infern, les cadenes del càstig, les serps i els escorpins del càstig, i alguns dels càstigs que hi ha allà.

«Màlik va obrir els estrats de l’Infern. Vaig veure els set estrats (tots). El setè estrat s’anomena Hàwiya. El seu càstig era molts cops més gran que el dels altres estrats. Vaig preguntar a Màlik: “Quina gent és castigada en aquest estrat?” Màlik va dir: “Hi són castigats el Faraó, Qarun i els hipòcrites (munàfiqs) de la teva umma.” El sisè estrat és Lazà. Allà són castigats els politeistes (els qui no tenen cap religió). El cinquè estrat és Hútama. Allà són castigats els adoradors del foc i del bou i els budistes.

El quart estrat és Jahim. Allà són castigats els adoradors del sol i de les estrelles. El tercer estrat és Sàqar. Allà són castigats els cristians. El segon estrat és Saïr. Allà són castigats els jueus. El primer estrat és Jahannam. El seu càstig era més lleu que el dels altres estrats. (Tot i així,) hi vaig veure setanta mil mars de foc. Cada mar era tan gran que, si hi llancessin les terres i els cels i manessin a un àngel que els busqués, encara que els busqués mil anys, no els podria trobar. Els zabanís (els àngels encarregats de l’Infern) eren tan enormes que, si un d’ells es posés les terres i els cels en un racó de la boca, no es notaria gens. Aquells mars s’agitaven i feien uns sons terribles. Si d’aquell so n’arribés al món ni que fos una mica, tots els éssers vius peririen.

Vaig preguntar: “Per a quina gent és aquest estrat?” Màlik no va respondre. Ho vaig tornar a preguntar. Va callar… Jibril va dir a Màlik: “Espera la teva resposta.” Ell es va excusar: “Dispensa’m.” Jo li vaig dir: “Sigui el que sigui, respon, perquè avui s’hi pugui posar remei.” Màlik va dir: “Ya Rasulal·lah! És per als rebels de la teva umma. Aconsella’ls, perquè es guardin d’aquest lloc terrible. Que s’allunyin de les coses que arrosseguen el seu cos a un càstig així. Aquell dia no tindré compassió dels rebels. No mostraré tendresa ni als seus vells de barba blanca ni als seus joves.”»

«El Mi’raj és el lloc on s’acaba la raó i comença la fe» Hadit xarif

El Mestre dels mons es va posar a plorar. Es va treure el turbant del cap beneït i es va posar a intercedir i a implorar (Al·là ta’ala). Parlant de la feblesa de la seva umma i que no podrien suportar un càstig així, va plorar tant que amb ell van plorar també Jibril alayhis-salam i tots els àngels. Aleshores va venir d’Al·là ta’ala aquesta paraula: «Oh Meu Habib! El teu honor i el teu valor són grans davant Meu; la teva súplica ha estat acceptada. Tranquil·litza el teu cor. T’he fet assolir el teu desig. Et donaré un grau tal que, per la teva intercessió, perdonaré un nombre immens de rebels, fins que diguis: “Prou.” Oh Meu Habib! Qui compleixi la Meva ordre se salvarà del càstig i de la pena i obtindrà la Meva misericòrdia. Obtindrà l’honor de veure’M al Paradís. A tu i a la teva umma us he prescrit, per a la nit i el dia, cinquanta namazs com a fard.»

El nostre Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va continuar: «D’aquell lloc (després) vaig arribar a l’Arx. Travessant els cels, vaig arribar al lloc on era Mussa (alayhis-salam). Em va preguntar: “Què us ha prescrit Haqq ta’ala com a fard a tu i a la teva umma?” Li vaig dir: “M’ha prescrit com a fard que es facin cinquanta namazs cada dia i cada nit.” Em va dir: “Torna al teu Senyor i demana-Li que ho alleugereixi una mica. Perquè la teva umma no ho podrà suportar. Jo he provat i he posat a prova els Fills d’Israel.” Aleshores vaig tornar al meu Senyor i vaig dir: “Senyor meu! Alleugereix una mica (aquesta ordre) a la meva umma!” I dels cinquanta en va treure només cinc. Vaig tornar a Mussa (alayhis-salam) i li vaig dir (n’ha tret cinc). Em va dir: “Torna al teu Senyor! Demana-Li que ho alleugereixi encara una mica. Perquè la teva umma no ho podrà suportar.” Així vaig anar i tornar entre Mussa (alayhis-salam) i el meu Senyor, fins que al final Al·là ta’ala va dir: “He reduït aquest namaz a cinc vegades. Per cada namaz hi ha deu recompenses. Per tant, al final continuen essent cinquanta namazs. Perquè a qui té la intenció d’una bona obra i no la pot fer, se li escriu una recompensa; i si la fa, se li n’escriuen exactament deu per una. Però qui té la intenció d’un pecat i no el comet, no se li escriu res; si el comet, se li registra només com un sol pecat.” Després vaig baixar a Mussa (alayhis-salam) i li vaig explicar el que havia passat. Em va tornar a dir: “Torna-hi i demana-Li que ho alleugereixi encara una mica.” Aleshores li vaig dir: “He suplicat tant al meu Senyor que ara tinc vergonya.”»5 Així Al·là ta’ala va consolar el cor beneït del nostre estimat Profeta, ferit per les aflicions que havia patit. Li va concedir dons que no ha donat a cap de les Seves criatures i que ningú no pot conèixer ni comprendre.

Vine aquí, tu que crems en el foc de l’amor,
Tu que et creus enamorat de l’Estimat.
Vine a escoltar el Mi’raj manifest d’aquell Rei;
Si ets enamorat, crema sense aturar-te en el foc de l’amor.
Va ser la nit de diumenge a dilluns – notícia certa –,
I aquella nit era, de fet, la Laylat al-Qadr.
Aquell de fortuna augusta i de rang excels
Era aquella nit a casa d’Umm Hani.
Els qui van venir abans no van assolir aquesta fortuna,
Ningú no va arribar a aquesta altura.
Perquè ho va veure tot i va passar més enllà,
Va arribar fins a l’excelsa Presència.
Dhu-l-Jalal, exempt de les sis direccions,
Li va mostrar la Seva bellesa, sense quant ni com.
Va veure obertament el Senyor de la majestat;
Així El veurà a l’altra vida la seva umma.
Tu, que vas pujar al Mi’raj i M’has suplicat,
He fet del namaz el Mi’raj de la teva umma.

«Oh Meu Habib! Qui compleixi la Meva ordre se salvarà del càstig i de la pena i obtindrà la Meva misericòrdia. Obtindrà l’honor de veure’M al Paradís» Hadit qudsí