ELS JURAMENTS D’ÀQABA

El primer jurament d’Àqaba

L’any onzè de la bi’tha, en el mes de dhul-hijja, As’ad ibn Zurara i onze companys seus van tornar a la Meca en el temps del pelegrinatge. Feia exactament un any de la trobada anterior amb el Mestre dels mons. Aquell any, els politeistes feien als musulmans més mal i més turments que cap altre any. Vigilaven sense parar el nostre Mestre Rasulul·lah i torturaven tothom qui parlava amb ell. Quan ho van saber, els de Medina es van comprometre a trobar-se amb el nostre Profeta de nit, a Àqaba. Quan es va fer fosc, es van trobar. Li van manifestar la seva fidelitat, li van prometre que se sotmetrien a totes les seves ordres i a tots els seus desitjos, i li van fer el jurament de fidelitat (bay’a). En aquest pacte es van comprometre «a no associar copartícips a Al·là ta’ala, a no cometre adulteri, a no robar, a guardar-se de la calúmnia i a no matar els fills per por de la vergonya o de la manca de sustent».1

El nostre estimat Profeta va fer d’aquests 12 homes – dos de la tribu d’Aws i els altres de la tribu de Khazraj – representants de les seves tribus. Ells havien d’explicar l’Islam a les seves tribus i ser-ne, en nom d’elles, garants davant el nostre Mestre Rasulul·lah. As’ad ibn Zurara va ser designat representant de tots ells. Els 5 que havien estat a la trobada d’Àqaba de l’any anterior i els 7 que acabaven d’acceptar l’Islam eren aquests: dels fills de Màlik ibn Najjar, As’ad ibn Zurara, Awf ibn Hàrith i Mu’adh ibn Hàrith; dels fills de Zurayq ibn Àmir, Rafi ibn Màlik i Dhakwan ibn Abdiqays; dels fills de Ghanm ibn Awf, Ubada ibn Sàmit; dels fills de Ghusayna, Yazid ibn Tha’laba; dels fills d’Ajlan ibn Zayd, Abbàs ibn Ubada; dels fills de Haram ibn Ka’b, Uqba ibn Àmir; dels fills de Sawad ibn Ghanm, Qutba ibn Àmir; dels fills d’Abdulaixhal ibn Juxam, Abu-l-Haytham Màlik ibn Tayyihan; i dels fills d’Amr ibn Awf, Uwaym ibn Sàïda.

El sol que va néixer a Medina

Després del primer jurament (pacte) d’Àqaba, hazrat As’ad ibn Zurara i els seus companys, de tornada a Medina, van explicar l’Islam a les seves tribus nit i dia i les van cridar a la religió veritable. Com a fruit d’aquesta crida, l’Islam es va començar a escampar ràpidament per Medina. Tant, que les tribus d’Aws i de Khazraj, abans enemigues l’una de l’altra, es van unir i van demanar al nostre Mestre Rasulul·lah un mestre per poder aprendre millor l’Islam. Rasul al-Àkram (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), per ensenyar el noble Alcorà i l’Islam, va enviar a Medina com a mestre hazrat Mussab ibn Umayr, un dels seus Companys de la Meca. Hazrat Mussab es va allotjar a casa de hazrat As’ad. Junts anaven de casa en casa i donaven a conèixer l’Islam a tothom. Demanaven a la gent que estimés Rasulul·lah i que prometés esforçar-se en cos i ànima per protegir-lo de tots els seus enemics. Així els preparaven per al jurament que s’havia de fer a Rasulul·lah. El cap de la tribu de hazrat As’ad ibn Zurara era Sa’d ibn Mu’adh, i tots dos eren parents. Com que en aquell temps era costum entre els àrabs guardar-se d’ofendre els parents, Sa’d ibn Mu’adh, que encara no havia abraçat la fe, no va anar a casa de hazrat As’ad ibn Zurara a impedir el que s’hi feia. Com a cap de tribu, no hi volia intervenir ell mateix. Per això va dir a Ussayd ibn Hudayr, un dels notables de la seva tribu: «Ves al nostre barri, mira aquest home que ha vingut i fes el que hagis de fer. Si As’ad no fos fill de la meva tia materna, no t’ho encarregaria a tu.»

Aleshores Ussayd ibn Hudayr va agafar la llança i se’n va anar a la casa on era hazrat Mussab ibn Umayr. Quan hi va arribar, va començar a parlar amb ira: «Per què heu vingut a casa nostra? Enganyeu la gent! Si no voleu perdre la vida, aneu-vos-en d’aquí immediatament!» En veure’l tan irritat, Mussab ibn Umayr li va respondre amb molta dolcesa i delicadesa: «Seu una estona i escolta les nostres paraules! Comprèn el nostre propòsit; si t’agrada, l’acceptaràs. Si no, ens ho impediràs…» Ussayd es va calmar, va dir: «Tens raó», va clavar la llança a terra i es va asseure. Va escoltar la parla dolça de hazrat Mussab, les seves paraules que penetraven en el cor i les aleies del noble Alcorà que recitava amb una veu bella. Fora de si, va exclamar: «Que n’és de bell, això!» Després va preguntar: «Què cal fer per entrar en aquesta religió?» L’hi van explicar, i Ussayd ibn Hudayr, pronunciant la kalimat ax-xahada, es va fer musulmà. Tan content que no podia estar-se quiet, hazrat Ussayd va dir: «Me’n vaig i us enviaré un home. Si ell es fa musulmà, a Medina no quedarà ningú del seu poble que no hagi abraçat la fe…», i es va aixecar i se’n va anar a corre-cuita. Va anar dret a trobar Sa’d ibn Mu’adh. Quan el va veure, Sa’d ibn Mu’adh va dir: «Juro que Ussayd no torna amb la mateixa cara amb què se’n va anar.» Després li va preguntar: «Què has fet, oh Ussayd?» Hazrat Ussayd ibn Hudayr, que desitjava molt que Sa’d ibn Mu’adh es fes musulmà, va respondre: «He parlat amb aquell home (Mussab ibn Umayr) i no els he vist res de dolent. Però hem sentit dir que els Banu Hàritha, recelosos perquè el teu cosí As’ad acull a casa seva un home així, s’han posat en camí per matar-lo.» Aquestes paraules van ferir profundament Sa’d ibn Mu’adh, perquè uns quants anys abans, en una guerra, havien vençut els Banu Hàritha i els havien obligat a refugiar-se a Khaybar. Un any després els havien perdonat i els havien permès de tornar a la seva terra. Per això, la idea que prenguessin una actitud així va enfurismar molt Sa’d ibn Mu’adh. En realitat, però, no hi havia res d’això. Ussayd ibn Hudayr havia recorregut a aquest ardit per impedir que Sa’d ibn Mu’adh fes mal a la seva tia materna i al fill d’aquesta, As’ad ibn Zurara, i, per tant, a Mussab ibn Umayr. Així li va preparar el terreny perquè passés al seu costat i, finalment, es fes musulmà. Davant aquestes paraules d’Ussayd ibn Hudayr, Sa’d ibn Mu’adh es va aixecar d’una revolada i se’n va anar a trobar hazrat As’ad ibn Zurara. Quan hi va arribar, va veure As’ad i Mussab ibn Umayr asseguts, conversant en una pau i una calma perfectes. Se’ls va acostar i va dir: «Oh As’ad! Si no hi hagués parentiu entre nosaltres, no podries fer aquestes coses…» Hazrat Mussab ibn Umayr va respondre a aquestes paraules: «Oh Sa’d! Espera una mica, seu, escolta’ns i comprèn… Si les nostres paraules t’agraden, molt bé; si no t’agraden, no te les proposarem, i tu t’aixecaràs i te n’aniràs!» Davant aquestes paraules suaus i dolces, Sa’d ibn Mu’adh es va calmar, es va asseure en un racó i els va començar a escoltar. Hazrat Mussab ibn Umayr va explicar primer l’Islam a Sa’d ibn Mu’adh. Li va exposar els fonaments de l’Islam. Després va recitar, amb la seva veu dolça i bella, un fragment del noble Alcorà. A mesura que recitava, l’estat de Sa’d ibn Mu’adh canviava, i ell anava quedant fora de si. Davant l’eloqüència sense igual del noble Alcorà, el cor se li va estovar i en va quedar profundament commogut. Sense poder contenir-se, va preguntar: «Què feu vosaltres per entrar en aquesta religió?» Mussab ibn Umayr li va ensenyar de seguida la kalimat ax-xahada. Ell també, dient «Axhadu an la ilaha il·lal·lah wa aix-hadu anna Muhammadan abduhu wa rasuluh», es va fer musulmà. Per la pau i l’alegria que sentia d’haver-se fet musulmà, Sa’d ibn Mu’adh no podia estar-se quiet. Se’n va anar de seguida a casa i va fer l’ablució major (ghusl), tal com li havien ensenyat. Després va demanar que el seu poble es reunís. Prenent amb ell Ussayd ibn Hudayr, va anar al lloc on era la gent. Adreçant-se als fills d’Abdulaixhal, va preguntar: «Oh fills d’Abdulaixhal! Què en penseu, de mi?» Ells van respondre a una sola veu: «Tu ets el nostre cap i el més gran de nosaltres; nosaltres et seguim!» Davant aquestes paraules, Sa’d ibn Mu’adh va dir: «Aleshores us anuncio a tots: he tingut l’honor de fer-me musulmà. Vull que també vosaltres cregueu en Al·là ta’ala i en el Seu Missatger. Si no hi creieu, no parlaré amb cap de vosaltres ni us veuré mai més!..»

«Aleshores us anuncio a tots: he tingut l’honor de fer-me musulmà. Vull que també vosaltres cregueu en Al·là ta’ala i en el Seu Missatger» Sa’d ibn Mu’adh (radiyal·lahu anh)

Sanat as-Surur (L’any de l’alegria)

Tan bon punt els fills d’Abdulaixhal van saber que el seu cap, Sa’d ibn Mu’adh, s’havia fet musulmà i que els cridava també a ells a l’Islam, es van fer tots musulmans. Aquell dia, fins al vespre, van fer ressonar el cel de Medina amb la kalimat ax-xahada i amb el so dels takbirs.2 Poc després que els fills d’Abdulaixhal es fessin musulmans tots junts, tota la gent de Medina, amb les tribus d’Aws i de Khazraj, va acceptar l’Islam. Cada casa es va il·luminar amb el nur de l’Islam. Sa’d ibn Mu’adh i Ussayd ibn Hudayr van trencar tots els ídols que pertanyien a les seves tribus. Quan això es va fer saber al nostre estimat Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), en va quedar molt content. Els musulmans de la Meca estaven plens d’alegria. Per això aquell any (621 dC) va ser anomenat «Sanat as-Surur» (l’any de l’alegria).

As-salatu wa-s-salamu alayka ya Rasulal·lah!
As-salatu wa-s-salamu alayka ya Habibal·lah!
As-salatu wa-s-salamu alayka ya Sayyidal-awwalina wal-akhirin!

El segon jurament d’Àqaba

L’any dotzè de la bi’tha, l’opressió dels politeistes de la Meca sobre els musulmans va arribar al límit i es va fer insuportable. A Medina, en canvi, gràcies als serveis d’As’ad ibn Zurara i de Mussab ibn Umayr, els homes d’Aws i de Khazraj cremaven d’amor i d’entusiasme, disposats a rebre els musulmans amb els braços oberts, a estrènyer-los contra el pit i a fer per ells qualsevol sacrifici. Desitjaven que el nostre Mestre Rasulul·lah honorés Medina com més aviat millor, i prometien que per ell no estalviarien ni els béns ni la vida. Va arribar el temps del pelegrinatge. En el mes de dhul-hijja, 73 homes i 2 dones musulmans de Medina van venir a la Meca amb Mussab ibn Umayr. Després del pelegrinatge, tots es van tornar a trobar amb el nostre Profeta a Àqaba. Els 12 representants, As’ad ibn Zurara entre ells, en nom de les seves tribus, van pregar el nostre Profeta i li van proposar que emigrés a Medina. El nostre Mestre Rasulul·lah els va recitar algunes nobles aleies del noble Alcorà i després els va demanar una paraula ferma que li garantís que el protegirien tal com protegien i guardaven les seves pròpies vides, les seves esposes i els seus fills. Hi era present també hazrat Abbàs, oncle del nostre Mestre Rasulul·lah, que encara no era musulmà. Es va adreçar així a aquella assemblea que havia vingut a fer el jurament: «Oh gent de Medina! Aquest és el fill del meu germà. D’entre tots els homes, és el que més estimo. Si el reconeixeu com a veraç, si creieu en el que ha portat d’Al·là i us el voleu endur amb vosaltres, m’heu de donar una paraula ferma que em tranquil·litzi. Com sabeu, Muhàmmad alayhis-salam és dels nostres. Nosaltres l’hem protegit dels qui no creuen en ell. Viu entre nosaltres amb honor i dignitat, protegit. Malgrat tot això, s’ha apartat de tothom i ha decidit unir-se a vosaltres i anar-se’n amb vosaltres. Si teniu prou força de guerra per resistir quan totes les tribus àrabs s’uneixin i us ataquin, emprengueu aquesta obra. Parleu bé d’aquest assumpte entre vosaltres i consulteu-vos, perquè després no us dividiu. Sereu capaços de complir la paraula donada i de protegir-lo dels seus enemics? Si ho podeu fer com cal, molt bé. Però si l’heu d’abandonar després de sortir de la Meca, renuncieu-hi ara mateix, perquè visqui a la seva terra amb honor, protegit.» Aquestes paraules de hazrat Abbàs van entristir els musulmans de Medina. Era com si haguessin sentit dir que, si s’enduien el nostre Mestre Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) a la seva terra, no el podrien protegir dels politeistes i l’abandonarien al primer destret. Hazrat As’ad ibn Zurara, un dels Companys de Medina, es va girar cap al nostre Mestre, el Profeta, i va dir: «Ya Rasulal·lah! Si m’ho permets, tinc unes quantes paraules. Deixa’m que te les exposi.» Quan l’Honor de l’univers li va donar permís, hazrat As’ad va dir: «Que el meu pare i la meva mare siguin sacrificats per tu, ya Rasulal·lah! Tota crida té un camí, un mètode, suau o sever. Ara tu ens crides a una cosa que als homes els és molt difícil d’acceptar, perquè és molt penós per a la gent deixar els ídols que de sempre adoraven i acceptar l’Islam. Malgrat això, nosaltres hem acceptat l’Islam amb tot el cor. També ens has ordenat de tallar els lligams amb els nostres parents politeistes, i també això ho hem acceptat amb sinceritat. Saps que també això és molt difícil d’acceptar. Hem rebut amb els braços oberts la teva persona excelsa, que ni els teus propis oncles no van protegir, perquè se’t van tornar enemics, i hem considerat aquesta tasca honrosa un deure necessari per a nosaltres. Tots estem d’acord en aquestes paraules. El que diem amb la llengua, ho confirmem amb el cor. Jurem que protegirem el teu cos beneït fins a la darrera gota de la nostra sang, tal com protegim les nostres esposes i els nostres fills. Si trenquem aquest pacte, que siguem comptats entre els desventurats per no haver complert la paraula donada a Al·là ta’ala. Ya Rasulal·lah! Som fidels a aquesta paraula nostra. Que Al·là ta’ala ens concedeixi l’èxit!» Després va continuar: «Ya Rasulal·lah! Pren de nosaltres la garantia que vulguis per a tu i posa les condicions que desitgis.»

El nostre Mestre, el Profeta, els va exhortar a l’Islam i va recitar el noble Alcorà. Després va dir: «La condició que us poso per al meu Senyor és que adoreu Al·là ta’ala i que no Li associeu res. La condició que us poso per a mi i per als meus Companys és que ens acolliu, que m’ajudeu a mi i als meus Companys i que ens protegiu de tot allò de què us defenseu i us protegiu vosaltres mateixos.»

Barà ibn Ma’rur va dir: «Juro per Al·là ta’ala, que t’ha enviat com a profeta amb la religió veritable i amb el Llibre, que et protegirem tal com defensem i protegim les nostres esposes i els nostres fills! Accepta el nostre jurament, ya Rasulal·lah!» Abbàs ibn Ubada, un dels musulmans de Medina, per reforçar el pacte fet amb el nostre Mestre, el Profeta, va dir als seus companys: «Oh homes de Khazraj! Sabeu per què heu acceptat Muhàmmad alayhis-salam?» Ells van respondre: «Sí.» Aleshores va dir: «L’accepteu i el seguiu tant per al temps de pau com per al temps de guerra. Si, quan els vostres béns pateixin danys i els vostres parents i els vostres pròxims peresquin, heu de deixar el nostre Profeta sol i sense ajuda, feu-ho ara mateix. Per Al·là! Si feu una cosa així, us perdreu en aquest món i en l’altra vida! Però si el vostre seny us diu que li sereu fidels en allò a què us crida, encara que perdeu els béns i que maten els vostres parents més pròxims, aleshores preneu-lo. Per Al·là, això és un bé per al vostre món i per a la vostra altra vida.» Aleshores els seus companys van dir: «Encara que perdem els béns i que maten els nostres pròxims, no renunciarem al nostre Profeta. No ens separarem mai d’ell. Abans morir que fer-nos enrere!»

«Si trenquem aquest pacte, que siguem comptats entre els desventurats per no haver complert la paraula donada a Al·là ta’ala. Ya Rasulal·lah! Som fidels a aquesta paraula nostra. Que Al·là ta’ala ens concedeixi l’èxit!» As’ad ibn Zurara (radiyal·lahu anh)

Després, girant-se cap al nostre Mestre, el Profeta, van preguntar: «Ya Rasulal·lah! Si complim aquest pacte nostre, què hi haurà per a nosaltres?» Aleshores el nostre estimat Profeta va dir: «La satisfacció d’Al·là ta’ala i el Paradís!» Cadascun d’ells va donar la paraula com a representant i home de confiança del seu poble. Primer, hazrat As’ad ibn Zurara li va estrènyer la mà dient: «Faig el jurament de complir la paraula que he donat a Al·là ta’ala i al Seu Missatger, i de fer realitat la meva promesa d’ajudar-lo amb la meva vida i amb els meus béns.» Després d’ell, cadascun va fer el jurament de la mateixa manera i va manifestar la seva alegria i el seu sotmetiment dient: «Hem acceptat la crida d’Al·là ta’ala i del Seu Missatger; hem escoltat i obeïm.» Així, sense vacil·lar, van posar la vida i els béns a disposició de Rasulul·lah. El jurament de les dones es va fer només de paraula. El nostre estimat Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) els va prendre la paraula «de no associar res a Al·là ta’ala, de no robar, de no calumniar, de no cometre adulteri, de no matar els fills, de no mentir i de no oposar-se a les bones obres…» Mentre els homes de Medina feien el jurament al nostre Mestre, el Profeta, una veu va cridar des del turó d’Àqaba: «Oh vosaltres, els qui heu acampat a Mina! El Profeta i els musulmans de Medina s’han posat d’acord per fer-vos la guerra!» D’aquesta veu, el nostre Profeta va dir: «Aquest és el xaitan d’Àqaba», i al qui cridava li va dir: «Oh enemic d’Al·là ta’ala! També amb tu ajustaré comptes!» Als homes de Medina que havien fet el jurament els va dir: «Torneu de seguida als vostres campaments.» Abbàs ibn Ubada va dir: «Ya Rasulal·lah! Juro que, si vols, demà al matí marxarem contra els incrèduls que són a Mina i els passarem tots a punta d’espasa.» El nostre Mestre, el Profeta, se’n va alegrar, però va dir: «Encara no se’ns ha ordenat d’actuar d’aquesta manera. Per ara, torneu als vostres llocs.» Segons la narració de l’imam Nassaí, transmesa per Abdul·lah ibn Abbàs, els ansar que van ser presents al jurament d’Àqaba, pel fet d’haver vingut al costat de Rasulul·lah, van esdevenir també muhàjirs.3

Altiu, el xiprer no escolta el prec de la tórtora,
si l’aigua no li cau als peus i no l’implora.
La rosa vol, amb un ardit, beure la sang del rossinyol,
si l’aigua no entra en la natura de la branca i no el salva.
L’aigua ha fet resplendir per al món la seva essència pura,
i ha seguit el camí d’Àhmad Mukhtar, aquesta aigua.
Sayyid del llinatge humà, mar de perles escollides –
els seus miracles van ser per al foc dels malvats aigua.
Per renovar l’esplendor del jardí de roses de la profecia,
amb el seu miracle va fer brollar de la roca dura l’aigua.
El seu miracle és en el món un mar sense ribes,
i d’ell va arribar fins a mil temples del foc dels incrèduls l’aigua.
Qui ho sent es mossega el dit, ple d’astorament:
el dia de l’estretor, dels seus dits va donar als ansar l’aigua.