L’HÈGIRA
El fet que les tribus d’Aws i de Khazraj s’haguessin fet musulmanes de cop i la possibilitat que els musulmans de la Meca s’unissin als de Medina van espantar i enfurismar terriblement els politeistes. L’actitud dels politeistes de la Meca, quan van saber del segon jurament d’Àqaba, es va tornar molt violenta i extremament perillosa. Per als musulmans, quedar-se a la Meca havia arribat a ser insuportable. Amb el darrer jurament d’Àqaba, Medina s’havia convertit per als musulmans en un lloc on trobarien pau i refugi. Desitjaven trobar la manera d’emigrar d’aquella ciutat i anar a unes terres on poguessin respirar una mica i viure amb una mica de llibertat. Van exposar la seva situació al nostre Mestre, el Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), i li van demanar permís per emigrar. Ell va recomanar paciència als seus Companys, perquè encara no s’havia donat permís per deixar la Meca. Finalment va arribar el permís diví tan esperat per a l’hègira. Aquell dia, el nostre estimat Profeta, ple d’alegria, va anar a trobar els nobles Companys i va dir: «Se m’ha fet saber el lloc on emigrareu. És Yathrib (Medina). Emigreu-hi. Uniu-vos allà als vostres germans musulmans. Al·là ta’ala els ha fet germans vostres. Ha fet de Yathrib (Medina) per a vosaltres una pàtria on trobareu seguretat i pau.» Amb el permís i el consell del nostre Mestre Rasulul·lah, els musulmans van començar a emigrar a Medina, grup rere grup, els uns darrere dels altres.1 El nostre Mestre, el Profeta, recomanava amb insistència als qui emigraven que actuessin amb la màxima prudència i precaució. Per no cridar l’atenció dels politeistes, els musulmans es posaven en camí en petites caravanes i es movien tan secretament com podien. Abu Salama, el primer que va emigrar a Medina, havia patit molt a les mans dels politeistes. Al cap d’un temps, els politeistes, adonant-se del que passava, van començar a fer tornar enrere els musulmans que se’ls posaven a la vista quan sortien per fer l’hègira, a separar les dones dels marits i a llançar a la presó aquells sobre els quals tenien poder, i els van sotmetre a tota mena de turments. Per fer-los abandonar la religió, els van infligir tota mena de sofriments. Però, per por que esclatés una guerra interna, no gosaven matar-los. Els musulmans, malgrat tot, aprofitaven qualsevol ocasió i prenien els camins de Medina. Un dia, també hazrat Úmar es va cenyir l’espasa. Va agafar les fletxes i la llança i, davant de tothom, va fer set vegades el tawaf al voltant de la Kaba. Després va dir en veu alta als politeistes que hi havia allà: «Mireu, també jo emigro en el camí d’Al·là ta’ala per protegir la meva religió. Si algú vol deixar la seva dona viuda, els seus fills orfes i la seva mare plorant, que em surti al pas darrere d’aquella vall!..» Així, hazrat Úmar i una vintena de musulmans es van posar en camí cap a Medina en ple dia, sense cap temor. Per por d’ell, ningú no va gosar tocar aquella caravana. D’aleshores ençà, les emigracions no es van aturar, i els nobles Companys anaven arribant a Medina grup rere grup.
«Se m’ha fet saber el lloc on emigrareu. És Yathrib (Medina). Emigreu-hi» i «Uniu-vos allà als vostres germans musulmans. Al·là ta’ala els ha fet germans vostres. Ha fet de Yathrib (Medina) per a vosaltres una pàtria on trobareu seguretat i pau» Hadit xarif
El camí de l’hègira
Mentrestant, també hazrat Abu Bakr va demanar permís per emigrar. Rasul al-Àkram (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va dir: «Tingues paciència. Tinc l’esperança que Al·là ta’ala també a mi em donarà permís. Emigrarem junts.» Quan hazrat Abu Bakr va preguntar: «Que el meu pare i la meva mare siguin sacrificats per tu! Hi ha aquesta possibilitat?», el nostre Profeta el va alegrar dient: «Sí, n’hi ha.» Hazrat Abu Bakr va comprar dos camells per vuit-cents dírhams i es va posar a esperar aquell dia. A la Meca ja només hi havien quedat el nostre estimat Profeta, hazrat Abu Bakr, hazrat Alí, els pobres, els malalts, els vells i els creients que els politeistes havien llançat a la presó.
D’altra banda, els habitants de Medina (els ansar) van rebre molt bé els habitants de la Meca que emigraven (els muhàjirs) i els van acollir com a hostes. Entre ells es va formar una unió molt forta.
Davant la possibilitat que també Rasulul·lah emigrés i es posés al capdavant dels musulmans, els politeistes de la Meca es van alarmar. Es van reunir a Dar an-Nadwa, on s’aplegaven per tractar els afers importants, i van començar a parlar del que havien de fer. El xaitan s’hi va presentar en la figura del Xaykh Najdí, és a dir, d’un vell del Najd. Va escoltar el que deien. Es van fer diverses propostes, però cap no va agradar. Aleshores el xaitan es va ficar en la conversa i va donar la seva opinió: «Res del que heu pensat no pot ser una solució, perquè el rostre somrient i la llengua dolça que té desfan qualsevol mesura. Penseu un altre remei.»
Abu Jahl, el cap dels qurayxites, va dir: «Escollim un home fort de cada tribu. Que es llancin sobre Muhàmmad amb l’espasa a la mà. Que el colpegin amb les espases i vessin la seva sang. Que no se sàpiga qui l’ha mort. Així, tant si volen com si no, s’hauran d’acontentar amb el preu de la sang (diya). Nosaltres pagarem el preu de la seva sang i ens traurem aquest maldecap del damunt.» Aquesta idea va agradar també al xaitan, que la va aprovar i la va recomanar amb fervor.2
Mentre els politeistes estaven ocupats en aquests preparatius, Jibril alayhis-salam va venir i va fer saber a Rasul al-Àkram la decisió dels politeistes. Li va dir també que aquella nit no dormís al seu llit i li va comunicar l’ordre d’Al·là ta’ala sobre l’hègira. Davant aquesta ordre divina, el nostre estimat Profeta va dir a hazrat Alí que s’ajagués al seu llit i que tornés als seus amos els béns que li havien estat confiats, i va afegir: «Aquesta nit ajeu-te al meu llit i dorm-hi, i cobreix-te també amb aquest mantell meu! No tinguis por; no et passarà cap mal.»
Hazrat Alí es va ajeure tal com el nostre Mestre, el Profeta, li havia ordenat. Aleshores tenia vint-i-tres anys. Estava disposat a sacrificar sense cap por la seva pròpia vida en lloc de Habibul·lah.
La nit de l’hègira, els incrèduls van encerclar la llar venturosa del nostre Mestre Rasulul·lah. Aquella nit van ser revelades les primeres aleies de la sura Ya-Sin. En sortir de la seva casa beneïda, el nostre Mestre, el Profeta, va recitar sobre ells la noble aleia 9 de la sura Ya-Sin, que diu: «Hem posat davant d’ells una barrera i darrere d’ells una barrera, i els hem cobert; per això ja no hi veuen»; després va agafar de terra un grapat de terra i el va escampar sobre el cap dels incrèduls. (Es diu que tots aquells sobre el cap dels quals va caure aquella terra van morir a l’expedició militar (ghazwa) de Badr.) El nostre Mestre Rasulul·lah va passar entre ells sa i estalvi i va arribar a casa de hazrat Abu Bakr. Cap dels politeistes no l’havia pogut veure.
«Oh Abu Bakr! Tingues paciència. Tinc l’esperança que Al·là ta’ala també a mi em donarà permís. Emigrarem junts» Hadit xarif
Al cap d’una estona, algú es va acostar als politeistes i els va preguntar: «Què espereu aquí?» Ells van respondre: «Que Muhàmmad surti de casa.» L’home va dir: «Juro que Muhàmmad ha passat entre vosaltres i se n’ha anat, i encara us ha escampat terra sobre el cap.» Els politeistes es van portar les mans al cap. I, en efecte, hi van trobar terra. Es van espolsar la terra de la cara i del cap. De seguida es van llançar contra la porta i van entrar. Quan van veure hazrat Alí al llit del Missatger alayhis-salam, van preguntar on era Rasul al-Àkram.
Hazrat Alí va dir: «No ho sé! Que potser m’havíeu encarregat de vigilar-lo?» Aleshores van empènyer i maltractar hazrat Alí. Els incrèduls van sortir i es van posar a buscar el nostre Mestre Rasulul·lah. Pel que fa a hazrat Alí, el van retenir una estona al costat de la Kaba i després el van deixar anar.3
Després van anar a casa de hazrat Abu Bakr i van interrogar Asmà, filla de hazrat Abu Bakr. Com que ella no va respondre, la van pegar. Tot i que van buscar per tot arreu, no els van poder trobar, i es van posar fora de si. Abu Jahl, el més ferotge d’ells, va fer cridar pregoners per la Meca i els seus voltants i va prometre 100 camells a qui trobés i portés el nostre estimat Profeta i hazrat Abu Bakr, o a qui fes saber on eren. En sentir aquesta promesa, algunes persones cobejoses de riquesa es van armar, van muntar a cavall i es van posar a buscar-los.
Quan el nostre Mestre Rasulul·lah, en arribar a casa de hazrat Abu Bakr, va dir: «Se m’ha donat permís per emigrar», hazrat Abu Bakr as-Siddiq va preguntar, commogut: «Deixa’m fregar la cara amb la pols dels teus peus beneïts, ya Rasulal·lah!.. Vindré jo amb tu?» El nostre Mestre va respondre: «Sí…» Hazrat Siddiq va plorar d’alegria. Entre llàgrimes va dir: «Que el meu pare, la meva mare i la meva vida siguin sacrificats per tu, ya Rasulal·lah! Els camells són a punt. Accepta el que vulguis.» El Sultà dels mons va dir: «No munto un camell que no sigui meu. (Només) el compraré pagant-ne el preu.» Davant aquesta ordre categòrica, hazrat Siddiq, sense cap altra sortida, va dir el preu del camell. Hazrat Abu Bakr va cridar un home anomenat Abdul·lah ibn Urayqit, famós com a guia, el va llogar a sou perquè els mostrés el camí i li va ordenar que, al cap de tres dies, portés els camells a la cova de la muntanya de Thawr.
L’any tretzè de la bi’tha, el dia 27 del mes de safar, un dijous, el nostre Mestre, el Profeta, i Abu Bakr as-Siddiq es van posar en camí, emportant-se una mica de menjar.
Hazrat Abu Bakr anava al voltant de Rasulul·lah, ara a la dreta, ara a l’esquerra, ara al davant, ara al darrere. Quan el nostre Profeta li va preguntar per què ho feia, va dir: «Per apartar el perill que pugui venir de qualsevol banda. Si ve algun mal, que vingui primer a mi. Que la meva vida sigui sacrificada per la teva persona excelsa, ya Rasulal·lah!»
El Sobirà del món va dir: «Oh Abu Bakr! Voldries que la desgràcia que m’ha de caure al damunt et caigués a tu en lloc meu?» Hazrat Siddiq va respondre: «Sí, ya Rasulal·lah! Juro per Al·là ta’ala, que t’ha enviat amb la religió veritable com a profeta veritable, que vull que la desgràcia que vingui em caigui a mi en lloc teu.»4
Com que les sandàlies del nostre estimat Profeta eren estretes, es van esquinçar pel camí; els seus peus beneïts es van ferir, i ja no tenia forces per caminar. Amb molta dificultat van pujar la muntanya i van arribar a la cova. Quan van ser a l’entrada, hazrat Abu Bakr va dir: «Per Al·là, ya Rasulal·lah, no hi entris! Deixa’m entrar a mi primer. Si hi ha alguna cosa nociva, que em toqui a mi, i que cap pena, cap dolor no arribi a la teva persona beneïda», i hi va entrar. Va escombrar i netejar l’interior. A dreta i a esquerra hi havia molts forats, grans i petits. Va esquinçar el seu mantell i va tapar els forats, però un va quedar obert. També aquest el va tapar amb el taló i va convidar Rasulul·lah a entrar. El nostre Mestre, el Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), va entrar, va posar el seu cap beneït a la falda d’Abu Bakr i es va adormir.
En aquell moment, una serp va picar hazrat Siddiq al peu. Perquè Rasulul·lah no es despertés, va suportar el dolor i no es va moure gens. Però quan una llàgrima seva va caure sobre el rostre beneït de Rasulul·lah, aquest va preguntar: «Què ha passat, oh Abu Bakr?» Hazrat Abu Bakr va respondre: «Una serp ha sortit del forat que he tapat amb el peu i m’ha picat.» Quan el nostre Mestre Rasulul·lah va untar la ferida d’Abu Bakr amb una mica de saliva de la seva boca beneïda perquè es curés, el dolor va cessar a l’instant i va quedar guarit.
Mentre el nostre Mestre Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) i Abu Bakr as-Siddiq eren a dins, els politeistes, seguint el rastre, van arribar a l’entrada de la cova. Van veure que una aranya havia teixit la seva teranyina sobre l’entrada i que dos coloms hi havien fet niu. El rastrejador Kurz ibn Àlqama va dir: «Aquí s’acaba el rastre.» Els incrèduls van dir: «Si haguessin entrat aquí, la teranyina de l’entrada estaria esquinçada.»
Quan alguns van dir: «Ja que hem arribat fins aquí, que un de vosaltres entri a la cova i miri!..», l’incrèdul Umayya ibn Khàlaf va dir: «Que no teniu gens de seny? Què hi heu de fer, en aquesta cova coberta de capes i capes de teranyines? Juro que aquesta aranya va teixir la seva teranyina abans que Muhàmmad nasqués.»
Mentre els politeistes discutien a l’entrada, a dins hazrat Abu Bakr es va omplir d’inquietud i va dir: «Ya Rasulal·lah! Per Al·là, no pateixo per mi mateix. Però tinc por que a la teva persona excelsa li passi alguna cosa. Si em maten, soc un sol home; no canviarà res. Però si a tu et passa algun mal, tota la umma perirà i la religió s’enfonsarà.» El Sultà de l’univers va dir: «Oh Abu Bakr! No t’entristeixis!.. Sens dubte, Al·là ta’ala és amb nosaltres.»
Quan Abu Bakr as-Siddiq va dir: «Ya Rasulal·lah! Que la meva vida sigui sacrificada per tu! Si un d’ells abaixa el cap i mira, ens veurà!», el nostre Mestre va dir: «Oh Abu Bakr! Som dos, i el tercer és Al·là ta’ala. No t’entristeixis!.. Sens dubte, Haqq ta’ala és amb nosaltres.» Els politeistes se’n van tornar sense mirar a dins.5
Al·là ta’ala diu sobre això en el noble Alcorà, segons el sentit: «Si vosaltres no l’ajudeu (el Meu Habib), (recordeu aquell temps:) quan els incrèduls el van fer sortir (de la Meca) com el segon de dos (amb hazrat Abu Bakr), quan eren a la cova (al cim de la muntanya de Thawr), Al·là ta’ala l’havia ajudat (Rasulul·lah). Aleshores ell havia dit al seu company (Abu Bakr as-Siddiq): “No t’entristeixis; l’ajuda i el socors d’Al·là ta’ala, sens dubte, són amb nosaltres.” Al·là ta’ala va fer descendir sobre ell la Seva sakina, que dona tranquil·litat als cors, el va enfortir (el Seu Habib) amb un exèrcit (espiritual) que vosaltres no vèieu (el va protegir amb els àngels) i va rebaixar del tot la paraula dels incrèduls. La paraula (del tawhid) d’Al·là ta’ala, en canvi, és molt excelsa (va escampar el nom d’Al·là per tot el món i el va fer prevaler). Al·là ta’ala és el Vencedor absolut. Ell sol és l’amo del judici i de la saviesa.»6
«Per Al·là, ya Rasulal·lah, no hi entris! Deixa’m entrar a mi primer. Si hi ha alguna cosa nociva, que em toqui a mi, i que cap pena, cap dolor no arribi a la teva persona beneïda» Abu Bakr as-Siddiq (radiyal·lahu anh)
El nostre estimat Profeta i hazrat Abu Bakr es van quedar en aquella cova tres dies i tres nits. Abdul·lah, fill de hazrat Abu Bakr, venia de nit a la cova i els explicava el que havia sentit a la Meca; i Àmir ibn Fuhayra, esclau alliberat d’Abu Bakr i pastor dels seus ramats, els portava llet a la nit i esborrava les petjades.
El quart dia, la nit de diumenge a dilluns, poc abans de l’alba, el nostre estimat Profeta va sortir de la cova de Thawr i va muntar la seva camella anomenada Qaswà. Segons una narració, va fer muntar hazrat Abu Bakr a la gropa. A l’altre camell hi van muntar hazrat Àmir ibn Fuhayra i Abdul·lah ibn Urayqit, que coneixia bé els camins.
El Mestre dels mons (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) se separava de Makka al-Mukàrrama, la seva pàtria, la més preuada de les ciutats, lloada per Al·là ta’ala. Va girar la camella cap al Haram ax-Xarif i, entristit, va dir: «Per Al·là! Tu ets el millor dels llocs que Al·là ta’ala ha creat i el més estimat davant del meu Senyor! Si no m’haguessin expulsat de tu, no me n’hauria anat. No hi ha per a mi cap pàtria més bella ni més estimada que tu. Si el meu poble no m’hagués expulsat de tu, no me n’aniria, ni em faria pàtria i llar en cap altre lloc que no fossis tu.»
En aquell instant, Jibril alayhis-salam va baixar i va dir: «Ya Rasulal·lah! Enyores la teva pàtria? La trobes a faltar?» El nostre Mestre va respondre: «Sí, l’enyoro!» Jibril alayhis-salam va recitar la noble aleia 85 de la sura al-Qàssas, que li anunciava la bona nova que finalment tornaria a la Meca, i va consolar el seu cor beneït.
El viatge transcorria tranquil. Els politeistes, tot i que buscaven per tot arreu, no els podien trobar; Janab al-Haqq protegia el Seu Habib de la seva maldat. Quan el nostre Mestre Rasulul·lah va arribar a un lloc anomenat Qudayd, es va aturar davant la tenda d’una dona anomenada Umm Ma’bad, assenyada i casta, famosa per la seva generositat. Li volien comprar menjar, dàtils i carn. Umm Ma’bad va dir: «Si en tingués, no us en vendria per diners, sinó que us faria un banquet i us honoraria. Per la sequera i les dificultats de la vida, no ens ha quedat res.» Quan li van preguntar: «Hi ha llet?», va respondre: «No. Els animals són eixuts.» El Sultà de l’univers (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), assenyalant una ovella magra que hi havia al costat de la tenda, va dir: «Oh Umm Ma’bad! Per què és lligada aquí aquesta ovella?» Ella va respondre: «S’ha quedat endarrere del ramat perquè està molt malalta i dèbil. No ha tingut forces per anar-hi.» Quan va preguntar: «Té gens de llet? Em permets que la munyi?», ella va dir: «Que el meu pare i la meva mare siguin sacrificats per tu! No té llet, però res no t’impedeix de munyir-la.»
El nostre Mestre Rasulul·lah es va acostar a l’ovella i va esmentar el nom d’Al·là ta’ala. Després de fer una súplica demanant benedicció, va passar la seva mà beneïda per la mamella de l’ovella. En aquell mateix instant, la mamella es va omplir de llet, que va començar a rajar. De seguida van portar un recipient i el van omplir. El va donar primer a Umm Ma’bad. Després que Umm Ma’bad va haver begut, el va donar a hazrat Abu Bakr i als altres, i van beure fins a saciar-se. Al final va beure ell mateix. Després va tornar a tocar amb la seva mà beneïda la mamella de l’ovella, la va munyir i va demanar el recipient més gran de la tenda. També aquest el va omplir i el va lliurar a Umm Ma’bad. Segons una narració, aquella ovella va viure encara divuit anys, i ells, per la benedicció de l’Honor del món, en van viure de la llet matí i vespre. Quan ells ja se n’havien anat, va arribar el marit d’Umm Ma’bad i va veure la llet. Content, va preguntar: «D’on ha sortit aquesta llet?» Umm Ma’bad va respondre: «Ha vingut una persona beneïda i ha honorat casa nostra. El que veus és fruit de la seva himma i de la seva benedicció.» El marit va preguntar: «Me’l pots descriure? Com són els seus trets, quin aspecte té?»
Umm Ma’bad va dir: «Aquella persona beneïda que he vist era d’una figura molt harmoniosa i de rostre somrient. Als ulls hi tenia un lleu to vermellós, i a la veu, delicadesa. Les seves pestanyes beneïdes eren llargues. El blanc dels ulls era molt blanc i el negre, molt negre, com si per natura els tingués pintats de kohl. Tenia els cabells negres i la barba espessa. Quan callava, hi havia en ell una gravetat i una dignitat. Quan parlava, somreia, i les paraules li queien de la boca dolçament, com perles enfilades en un collaret. De lluny semblava molt imponent; de prop, molt agradable i atractiu. Els qui eren amb ell corrien en cos i ànima a complir les seves ordres.» I així va enumerar encara moltes altres de les seves belles qualitats. El marit, que l’escoltava admirat, va dir: «Juro que aquest és l’home que busquen els qurayxites. Si el trobés, tindria l’honor de servir-lo i no me n’apartaria.» El marit d’Umm Ma’bad va anar darrere del nostre Mestre Rasulul·lah, el va atrapar a la vall de Rim i es va fer musulmà. Va tenir l’honor de ser un dels Companys. Més tard també Umm Ma’bad es va fer musulmana.7
Suraqa ibn Màlik
Els politeistes buscaven sense parar Muhàmmad alayhis-salam i hazrat Abu Bakr, que s’havien posat en camí cap a Medina. Si no els trobaven, se’ls presentaria un perill molt gran, perquè pensaven que els musulmans fundarien un «Estat islàmic» i que en poc temps els podrien anihilar. Per això els politeistes hi van posar totes les seves forces. Van prometre a qui matés o capturés el nostre Mestre, el Profeta, i hazrat Abu Bakr, a més de cent camells, béns i diners sense compte. Aquesta notícia es va escampar també entre els fills de Múdlij, la tribu a què pertanyia Suraqa ibn Màlik.
Suraqa ibn Màlik era hàbil a seguir rastres. Per això es va interessar de prop pel que passava.
Un dimarts, els fills de Múdlij s’havien reunit a Qudayd, la regió on vivia Suraqa ibn Màlik. A la reunió també hi era Suraqa ibn Màlik. En aquell moment, un dels homes de Qurayx va arribar i va dir a Suraqa: «Oh Suraqa! Per Al·là, fa un moment he vist una petita caravana de tres o quatre persones que anava cap a la costa. Deuen ser Muhàmmad i els seus Companys.» Suraqa va comprendre de què es tractava. Però, com que la recompensa oferta era molt gran, la volia obtenir tot sol. Per això no volia que ningú més no se n’assabentés. «No, els que has vist són tal i tal. Han passat fa una estona. També nosaltres els hem vist», va dir, com si no hi hagués res d’important.
Suraqa ibn Màlik va esperar encara una mica. Sense cridar l’atenció, se’n va tornar a casa. Va dir al seu criat que agafés el seu cavall i les seves armes i que l’esperés darrere de la vall. Ell mateix va agafar la llança i en va girar la punta cap avall, perquè la seva lluïssor no cridés l’atenció. Va fer anar el cavall al galop. Seguint el camí, finalment en va trobar les petjades. S’hi va acostar tant que fins i tot sentia el noble Alcorà que recitava el nostre Mestre, el Profeta. Rasul al-Àkram (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), però, no mirava enrere de cap manera. Hazrat Abu Bakr, en mirar enrere, va veure Suraqa i es va alarmar. El nostre Mestre, el Profeta, li va dir, com a la cova: «No t’entristeixis; Al·là ta’ala és amb nosaltres.»
«(Oh Makka al-Mukàrrama!) No hi ha per a mi cap pàtria més bella ni més estimada que tu. Si el meu poble no m’hagués expulsat de tu, no me n’aniria, ni em faria pàtria i llar en cap altre lloc que no fossis tu» Hadit xarif
Segons la narració de hazrat Bukharí, quan en aquell moment hazrat Abu Bakr va fer saber a Rasul al-Àkram que un genet els havia atrapat, el nostre Mestre, el Profeta, va fer aquesta súplica: «Senyor meu! Fes-lo caure!» Segons una altra narració, quan Suraqa va arribar ben a prop d’ells, hazrat Abu Bakr es va posar a plorar. Quan Rasul al-Àkram li va preguntar per què plorava, va dir: «Per Al·là, no ploro per mi. Ploro de por que et passi algun mal.» Suraqa s’hi va acostar tant que podia atacar el nostre Mestre, el Profeta. Va dir: «Oh Muhàmmad! Qui et protegirà avui de mi?» El Sobirà del món va respondre: «Em protegeix Al·là ta’ala, el Jabbar i el Qahhar.» En aquell instant, les dues potes del davant del cavall de Suraqa es van enfonsar a la terra fins als genolls. Quan el va poder alliberar i va intentar atacar de nou, les potes del cavall es van tornar a enfonsar a la terra. Per molt que Suraqa forcés el cavall, no el podia treure d’allà de cap manera. No li quedava res més a fer. Sense sortida, va començar a implorar el nostre Mestre Rasulul·lah, que era tot tendresa i compassió. El nostre Profeta, que reunia en si totes les perfeccions i el bon caràcter i que havia estat creat amb el caràcter i la natura més excelsos, va acceptar el seu prec. Suraqa deia: «Oh Muhàmmad! He comprès que estàs protegit. Fes una súplica perquè me’n pugui deslliurar. D’ara endavant, no et faré mai cap mal. I als qui et persegueixen no els diré ni una paraula de tu.» Quan el Mestre de l’univers va suplicar: «Senyor meu! Si és veraç i sincer en la seva paraula, allibera el seu cavall», Al·là ta’ala va acceptar aquesta súplica. El cavall de Suraqa ibn Màlik no va poder sortir del clot fins després d’aquesta súplica. En aquell moment, del lloc on s’havien enfonsat les potes del cavall pujava cap al cel una cosa semblant al fum. Suraqa va quedar astorat i, per tot el que havia passat, va comprendre que Muhàmmad alayhis-salam estava sempre protegit. Havia estat testimoni de moltes coses. Finalment va dir: «Oh Muhàmmad! Jo soc Suraqa ibn Màlik! No tinguis cap recel de mi. Et dono la meva paraula: d’ara endavant no faré res que no t’agradi. El teu poble ha promès una gran recompensa a qui us capturi a tu i als teus companys.» I li va explicar un per un els plans dels politeistes de Qurayx. Fins i tot els va voler donar provisions per al viatge i un camell per muntar, però el nostre estimat Profeta no ho va acceptar i li va dir: «Oh Suraqa! Mentre no acceptis la religió de l’Islam, no desitjo ni demano el teu camell ni el teu bestiar. Guarda en secret que ens has vist; amb això n’hi ha prou.» Ibn Sa’d, per la seva banda, ho narra així: quan Suraqa va dir al nostre Mestre, el Profeta: «Ordena’m el que vulguis», el nostre Mestre Rasulul·lah va dir: «Queda’t a la teva terra. No deixis que ningú ens atrapi.» Quan Al·là ta’ala vol, tot succeeix. Quan s’hi confia amb sinceritat i es camina pel camí de la Seva satisfacció, succeeixen coses que la raó no abasta. Suraqa, que havia sortit com un lleó que rugeix, amb la cobdícia de matar el nostre Mestre Rasulul·lah i d’obtenir grans recompenses, ara era com un infant mans i dòcil. Al·là ta’ala, que té poder sobre totes les coses, havia girat el cor de Suraqa cap al bé perquè no fes mal al Seu Habib. Sens dubte, Al·là ta’ala no havia de deixar sol el Seu Habib (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), perquè ell era el Seu estimat Profeta, que Ell havia enviat per misericòrdia envers els homes, perquè assolissin la benaurança (la felicitat) eterna en aquest món i en l’altra vida. Després d’això, Suraqa se’n va tornar pel mateix camí. I no va explicar a cap de les persones que va trobar el que li havia passat.8
Arriba el Sultà de l’univers
El nostre Mestre, el Profeta, hazrat Abu Bakr, Àmir ibn Fuhayra i el seu guia, Abdul·lah ibn Urayqit, després d’una setmana de viatge, l’any tretzè de la bi’tha (l’any 622 dC), el dia vint del mes de setembre, el dia vuit del mes de rabí al-awwal de l’any primer de l’hègira, un dilluns, a l’hora del duhà (a mitja matinada), van arribar al poble de «Quba». Es van allotjar a casa d’un musulmà anomenat Kulthum ibn Hidm. Els primers muhàjirs, abans i tot que Rasul al-Àkram arribés a Medina, havien convertit en lloc per fer el namaz un assecador de dàtils que pertanyia als fills d’Amr ibn Awf, a Quba. Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), en arribar a Quba, va engrandir aquest lloc d’oració i va construir la primera mesquita. Van fer els seus namazs al Màsjid de Quba. El Màsjid de Quba va ser lloat en la noble aleia 108 de la sura at-Tawba, que diu, segons el sentit: «…la mesquita fonamentada sobre la taqwa».9
Van passar també al poble de Quba el dia vint-i-tres de setembre, en què el dia i la nit són iguals, i el dia dotze de rabí al-awwal, un divendres, van sortir cap a Medina. A l’hora del namaz del migdia es van aturar a la vall de Ranuna, entre Medina i Quba. Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) hi va fer el primer namaz del divendres (jumua) i hi va pronunciar també la primera khutba.10 I el mateix dia van arribar a Medina. [Més tard, en record del primer namaz del divendres, s’hi va construir una mesquita anomenada «Màsjid al-Jumua».] Mentrestant, hazrat Alí, que s’havia quedat a la Meca, es va asseure al lloc on el nostre Mestre Rasulul·lah s’asseia sempre al costat de la noble Kaba. Va fer anunciar: «Qui tingui alguna cosa en mans de Rasul al-Àkram, que vingui a recollir-la.» Tothom va venir, va dir el senyal del que era seu i va recollir el que havia confiat. Així els dipòsits van ser lliurats als seus amos. El lleó d’Al·là, hazrat Alí, va anar al lloc on s’aplegaven els incrèduls de Qurayx i va dir: «In xa Al·lahu ta’ala, demà me’n vaig a Madina al-Munàwwara. Teniu res a dir? Digueu-ho mentre encara soc aquí.» Tots van abaixar el cap i no van dir res. Quan va clarejar, hazrat Alí va recollir els objectes personals de Rasul al-Àkram i es va posar en camí. Li van barrar el pas 4–5 homes de Qurayx, però ell hi va lluitar i els va vèncer. Després, pel camí, li va sortir al pas Miqdad ibn Àswad. També el va abatre d’un sol cop i el va convidar a la fe. I ell també es va fer musulmà. Reprenent el camí, va atrapar el nostre Mestre Rasulul·lah a Quba, amb els peus inflats i regalimant sang. Al final d’aquest viatge, en què s’amagava de dia i caminava a peu de nit, havia arribat a un estat en què ja no podia anar a la presència del nostre Profeta. Quan Rasul al-Àkram ho va saber, hi va anar ell mateix. En veure hazrat Alí, es va compadir del seu estat, va abraçar el seu cosí estimat i abnegat, li va acaronar amb les seves mans beneïdes els peus fins i delicats, que havien suportat milers de penes en el camí del Haqq, i va suplicar per la seva salut. Es diu fins i tot que, per aquest sacrifici de hazrat Alí, va ser revelada la sublim aleia que diu, segons el sentit: «Entre els homes n’hi ha que sacrifiquen la seva vida (ells mateixos) per la satisfacció d’Al·là ta’ala».1112
«Oh Suraqa! Ara mateix és com si et veiés portant els braçalets del Cosroes (rei de Pèrsia), cenyint-te el seu cinturó i posant-te la seva corona» Hadit xarif
Els nobles Companys que havien emigrat abans a Medina i els musulmans de Medina, quan van saber que el Sultà de l’univers havia sortit de la Meca per fer l’hègira, van començar a esperar la seva arribada amb ardor i emoció. Per això van posar sentinelles als afores de Madina al-Munàwwara, i es delien per rebre el nostre Mestre en el moment que honorés la seva ciutat. Els qui cremaven d’amor per ell van esperar dies i dies amb els ulls clavats en l’horitzó, com el desert abrusador anhela l’aigua.
Finalment, de sobte, es va sentir una veu: «Ja arriben! Ja arriben!..» Els qui van sentir la veu es van posar a escrutar amb la mirada el mig del desert ardent. Sí!.. Sí!.. També ells van veure que els hostes tan esperats, malgrat la calor abrusadora del sol en el desert roent, avançaven cap a ells amb una gran majestat. Plens d’alegria, es van començar a cridar els uns als altres: «Bona nova!.. Bona nova!.. Rasulul·lah arriba!.. El nostre Profeta arriba!.. Alegreu-vos, oh gent de Medina! Feu festa! Habibul·lah arriba!.. La corona dels nostres caps arriba!..» En un instant la notícia va omplir els carrers de Madina al-Munàwwara. Des de l’infant de set anys fins al vell de setanta, des dels ancians fins als malalts, tothom esperava aquesta notícia joiosa sense igual.
Tots els habitants de Medina es van posar la seva millor roba i van córrer a rebre el Mestre dels mons. El so dels takbirs feia ressonar el cel, i les llàgrimes d’alegria corrien com torrents. Bufava un aire en què es barrejaven la tristesa i la felicitat, i Medina vivia el dia més bell de la seva història. D’una banda hi havia els qui havien posat preu al cap del Habib d’Al·là ta’ala, a qui tothom coneixia pel sobrenom d’«amín»; de l’altra, els qui el volien protegir a ell i als seus companys, estrènyer-los contra el pit i donar la vida per ells.
Els habitants de Medina volien veure com més aviat millor el rostre lluminós del nostre estimat Profeta. Des que Medina era Medina, mai no havia viscut un moment tan joiós i tan beneït. Era una festa com no se n’havia viscut cap fins aquell dia. En aquesta festa sense igual, com no se n’havia vist mai ni se’n veurà, els infants, els joves, els adults, aquella gent afortunada, per primera vegada, alhora i a una sola veu, cantaven aquest poema:13
Tala’a-l-badru alayna,
La lluna plena s’ha alçat sobre nosaltres
Min thaniyyati-l-wada’,
Des dels turons de Wada’.
Wajaba-x-xukru alayna,
Donar gràcies s’ha fet un deure per a nosaltres,
Ma da’a lil·lahi da’.
Sempre que algú cridi cap a Al·là.
Ayyuha-l-mab’uthu fina,
Oh tu, que ens has estat enviat,
Ji’ta bi-l-amri-l-muta’,
Has portat l’ordre d’Al·là (Amrul·lah).
Ji’ta xarrafta-l-Madina,
Has honorat Medina,
Marhaban ya khayra da’.
Benvingut, oh el millor dels qui criden!
Anta xamsun, anta badrun,
Tu ets el sol, tu ets la lluna,
Anta nurun ala nur,
Tu ets nur sobre nur,
Anta misbahu-th-Thurayya,
Tu ets la claror de les Plèiades,
Ya Habibi, ya Rasul!
Oh estimat meu, oh Rasul!
Qad labisna thawba izzin,
Ens hem vestit de dignitat i d’honor,
Ba’da athwabi-r-riqa’,
Ens hem deslliurat dels parracs,
Wa radi’na thadya majdin,
Hem assolit la grandesa i ens hem saciat,
Ba’da ayyami-d-diya’.
Érem en la pèrdua i hem trobat el guany.
Qalat ahmaru-d-dayaji,
La lluna que esvaeix les tenebres diu:
Qul li-arbabi-l-Islam,
«Digueu a la gent de l’Islam:
Kullu man yatba’ Muhammad,
A qui segueix Muhàmmad (alayhis-salam)
Yanbaghi an la yudam.
No li feu mai cap injustícia.»
Wa ta’ahadna jami’an,
Tots junts vam donar la paraula
Yawma aqsamna-l-yamin,
El dia que vam fer el jurament:
Lan nakhuna-l-ahda yawman,
La rectitud és el nostre camí,
Wa-ttakhadhna-s-sidqa din.
En la religió no hi ha traïció.
Lastu wal·lahi nassiyyan,
Per Al·là, mai no ho oblidaré,
Ma yuqassihi-l-ibad,
No hi va haver ni un dia sense dolor,
Maxhadan ya najma amnin,
N’ets testimoni, oh estel de la seguretat:
Dhu wafain wa widad.
Gran és la teva fidelitat, gran el teu amor.
Els precs de «Benvingut, ya Rasulal·lah» i «Vine a casa nostra, ya Rasulal·lah» ressonaven per tot arreu. Alguns dels notables de Medina, agafant el ronsal de Qaswà, li suplicaven: «Ya Rasulal·lah! Vine a casa nostra…» Aleshores els va dir: «Deixeu anar el ronsal de la meva camella; ella ha rebut una ordre. Davant la casa de qui s’ajupi, allà seré hoste!»
«Entre els homes n’hi ha que sacrifiquen la seva vida per la satisfacció d’Al·là ta’ala» Baqara: 207
Tothom va quedar presa d’una gran emoció i curiositat. On s’ajupiria Qaswà? Qaswà avançava cap a l’interior de Medina i, en passar davant de cada porta, els amos de les cases li suplicaven: «Ya Rasulal·lah! Honora’ns amb la teva visita, honora’ns amb la teva visita!» El nostre Mestre, el Profeta, somrient, els deia: «Obriu pas a la camella! Se li ha ordenat on s’ha d’ajupir.»
Finalment, Qaswà es va ajupir al lloc on avui hi ha la porta de la noble mesquita del nostre Mestre, el Profeta. Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) no va baixar de la camella. L’animal es va tornar a aixecar i es va posar a caminar. Després es va ajupir al lloc d’abans i ja no es va aixecar més. Aleshores el nostre Mestre va baixar de Qaswà i va dir: «In xa Al·lah, la nostra estada és aquí», i després va preguntar: «De qui és aquest lloc?» Li van respondre: «Ya Rasulal·lah! És de Suhayl i de Sahl, els fills d’Amr.» Aquests nois eren orfes. El nostre Profeta va preguntar: «Quin dels nostres parents té la casa més a prop d’aquest lloc?» Perquè la mare d’Abdulmúttalib, l’avi del nostre Mestre Rasulul·lah, era dels fills de Najjar. Hazrat Khàlid ibn Zayd Abu Ayyub al-Ansarí va dir, ple d’alegria: «Ya Rasulal·lah! La meva casa és la més pròxima. Aquesta és la meva casa, i aquesta n’és la porta», i l’hi va mostrar emocionat. Va descarregar la càrrega de Qaswà i va convidar el nostre Mestre Rasulul·lah a entrar a casa seva.14
Els musulmans de Medina i els muhàjirs es van alegrar moltíssim de l’hègira del nostre Mestre. Aquest any s’anomena «Sanat al-Idhn».
En el moment de l’hègira, el remei dels cors, la corona de la humanitat, el Habib d’Al·là ta’ala, el nostre Mestre, el Profeta, tenia cinquanta-tres anys.
QUÈ SERÀ DE MI?
Què serà de mi, ya Rasulal·lah?
Em cremen l’ànima i el cos, ya Rasulal·lah.
Com una flama que tremola, com un encenser,
del teu amor fumejo, ya Rasulal·lah.
En l’enyor de la teva llunyania, fa tant de temps
que em vaig consumint, ya Rasulal·lah.
Tu ets el Rei per qui l’univers va ser creat; davant la teva porta sublim
inclino el cap, ya Rasulal·lah.
A la terra que vas trepitjar s’hi han obert roses,
i jo hi soc una espina, ya Rasulal·lah.
Abu Ayyub al-Ansarí radiyal·lahu anh