L’ÈPOCA DE MADINA AL-MUNÀWWARA
Amb l’hègira del nostre estimat Profeta a Medina, l’any tretzè de la bi’tha, el dia 12 de rabí al-awwal de l’any 622 dC, va començar l’època de Medina, que havia de durar deu anys. Quan el nostre Mestre, el Profeta, va honorar la casa de hazrat Khàlid ibn Zayd Abu Ayyub al-Ansarí, va preferir viure al pis de baix i s’hi va instal·lar.1 Així, l’honor d’acollir el Mestre de l’univers i de tenir-lo a casa seva va correspondre a aquesta persona beneïda.
Hazrat Khàlid ho va explicar així: «Quan Rasulul·lah va honorar casa meva, va preferir viure al pis de baix. Nosaltres vivíem al pis de dalt i això ens afligia molt. Un dia li vaig dir: “Que el meu pare i la meva mare siguin sacrificats per tu, ya Rasulal·lah! El meu cor no es resigna que jo visqui a dalt i tu a baix; no em sembla bé. Em pesa molt. Te’n prego, permet que la teva persona excelsa visqui a dalt i nosaltres a baix.” Aleshores va dir: “Oh Abu Ayyub! Que siguem al pis de baix de la casa és més adequat i més còmode per a nosaltres.” Amb la idea de rebre més a gust els qui venien a visitar-lo, va considerar convenient quedar-se al pis de baix. Nosaltres, per la nostra banda, ens vam quedar al pis de dalt de la casa.
Un dia se’ns va trencar el càntir de l’aigua. Per por que l’aigua vessada degotés sobre Rasulul·lah i el molestés, la meva dona i jo vam estendre de seguida damunt l’aigua l’únic cobertor de vellut que teníem per tapar-nos.»
Abu Ayyub al-Ansarí se sentia extremament incòmode d’estar al pis de dalt. Finalment, ell mateix va baixar al pis de baix i va fer pujar el nostre Mestre Rasulul·lah. Hazrat Abu Ayyub va explicar: «Sempre enviàvem el sopar que fèiem al nostre Mestre Rasulul·lah. Quan ens tornava el que en sobrava, jo i la meva dona, Umm Ayyub, buscàvem els llocs que la mà de Rasulul·lah havia tocat, en menjàvem d’allà i en rebíem benedicció. Una nit, Rasulul·lah va tornar el menjar amb ceba o amb all que li havíem fet i enviat. Com que no hi vaig veure el senyal de la seva mà, vaig anar a trobar-lo plorant i li vaig dir: “Ya Rasulal·lah! Que el meu pare i la meva mare siguin sacrificats per tu! Has tornat el sopar. Però no hi he vist el senyal de la teva mà beneïda. I jo i Umm Ayyub busquem, en el menjar que tornes, els llocs que ha tocat la teva mà i en rebem benedicció.” Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va dir: “He notat una olor en aquesta verdura. Per això no n’he menjat. Jo soc un home que parla amb l’àngel.” Li vaig preguntar: “Aquest menjar és haram?” Va dir: “No! Però per l’olor no m’ha agradat.” Aleshores vaig dir: “El que no t’agrada a tu tampoc no m’agrada a mi!” El nostre Profeta va dir: “Mengeu-vos-el vosaltres.” Aleshores ens el vam menjar, i mai més no vam fer per a Rasulul·lah menjar amb aquella verdura.
Una altra vegada vaig preparar menjar just per al nostre Mestre Rasulul·lah i per a Abu Bakr i els el vaig portar a la seva presència. Rasulul·lah va dir: “Oh Abu Ayyub! Convida trenta dels notables dels ansar.” Mentre jo pensava que el menjar era poc i que potser Rasul al-Àkram el creia molt, va tornar a dir: “Oh Abu Ayyub! Convida trenta dels notables dels ansar.” Entre mil pensaments, vaig convidar trenta homes dels ansar, i van venir. Van menjar d’aquell menjar i es van saciar. Van comprendre que allò era un miracle (mújiza); la seva fe es va enfortir i van tornar a fer el jurament de fidelitat. Després se’n van anar. Quan aquests Companys escollits se n’havien anat, aquesta vegada va dir: “Convida seixanta homes.” Com que veia que, per miracle, el menjar no minvava, em vaig alegrar encara més i vaig convidar seixanta homes a la presència de Rasulul·lah.
«Obriu pas a la camella! Se li ha ordenat on s’ha d’ajupir» Hadit xarif
Madina al-Munàwwara i els seus voltants
Van venir i van menjar d’aquell menjar. Tots se’n van tornar confirmant el miracle de Rasulul·lah. Després va dir: “Crida noranta homes dels ansar.” Els vaig cridar, i van venir. Per ordre de Rasulul·lah, es van asseure a taula de deu en deu i van menjar; i tots se’n van anar després d’haver vist aquest gran miracle. Així, cent vuitanta persones van menjar d’aquell menjar. I el menjar era només el que jo havia portat, i era com si ningú no l’hagués tocat.»2
L’agermanament dels ansar i els muhàjirs
Per establir a Madina al-Munàwwara una unió encara més estreta, el nostre Mestre, el Profeta, va fer germans els uns dels altres els muhàjirs, que havien emigrat, i els ansar, que els havien acollit a casa seva. Hazrat Alí, que havia quedat l’últim, va creure que se n’havien oblidat i va preguntar: «Ya Rasulal·lah! T’has oblidat de mi?» Aleshores el Mestre dels mons va dir: «Tu ets el meu germà en aquest món i en l’altra vida.» Aquest agermanament es fonamentava en l’ajuda mútua material i espiritual. Així, la tristesa d’estar lluny de la pàtria, de la llar i dels parents quedaria, ni que fos en part, alleujada. De fet, els musulmans de Medina ja havien obert els braços als seus germans muhàjirs, que havien deixat la seva terra per poder viure i escampar la religió d’Al·là ta’ala; els havien convidat a casa seva i s’havien esforçat en cos i ànima per ajudar-los en tot. Amb l’establiment d’aquest agermanament, es van unir encara més sincerament els uns als altres. El nostre Mestre Rasulul·lah va fer cada muhàjir germà d’un dels ansar de temperament semblant al seu. Aquest agermanament arribava al punt de compartir fins i tot els béns heretats dels pares.3
Cada habitant de Medina dividia en dues parts la seva terra, la seva vinya, el seu hort, la seva casa, els seus béns… tot el que tenia, i en donava molt de grat la meitat al seu germà muhàjir. Hazrat Abdurrahman ibn Awf, un dels muhàjirs, va explicar: «Quan vam emigrar a Madina al-Munàwwara, el nostre Mestre Rasulul·lah em va fer germà de Sa’d ibn Rabí. Aleshores el meu germà Sa’d em va dir: “Oh germà meu Abdurrahman! Pel que fa als béns, soc el més ric dels musulmans de Medina. He dividit els meus béns en dues parts; la meitat és teva.” I jo li vaig respondre: “Que Al·là ta’ala faci que els teus béns et siguin beneïts i profitosos. Jo no necessito béns. Porta’m només al mercat on feu el vostre comerç; amb això n’hi ha prou.”»
Un sacrifici així només era possible per la germanor de l’Islam. Des d’Adam alayhis-salam fins a aquell temps hi havia hagut moltes emigracions. Però mai no hi havia hagut una hègira tan plena de sentit i tan sublim, ni entre els qui arribaven de fora i la gent del lloc una fusió tan afectuosa i una abraçada tan sincera. Així ho va dir Al·là ta’ala, segons el sentit: «Els creients no són sinó germans.»4 Amb això s’indicava que l’amor i la sinceritat veritables no poden néixer de l’interès material, sinó només de la fe i de la creença. Aquest estat dels nobles Companys s’assolia amb una sola conversa (suhba) del nostre Mestre Rasulul·lah. Les efusions (fayd) i les benediccions que brollaven, com mars, del cor beneït del nostre estimat Profeta corrien cap al cor dels nobles Companys, i per això s’estimaven els uns als altres amb una abnegació mai vista i preferien els seus germans a si mateixos.
«Senyor meu! Així com ens has fet estimar la ciutat de la Meca, fes-nos estimar també Medina. Fes-nos-la estimar més que la Meca. Senyor meu! Dona benedicció a les nostres mesures i als nostres recipients. Fes que la ciutat de Medina sigui sana per a nosaltres. Fes bell el seu aire!» Hadit xarif
Els ansar i els muhàjirs, donant-se la mà i unint els cors en aquest nou centre de l’Islam, van prometre que suportarien qualsevol sacrifici perquè la religió de l’Islam s’enfortís i que, al final, assolirien el grau de xahid (màrtir). Així, aplegats al voltant de Rasulul·lah i seguint els fonaments de la religió de l’Islam, anaven construint un ordre nou i una vida feliç. Amb l’esdeveniment de l’hègira, l’Islam havia fet el primer pas en el camí de convertir-se en un «Estat». I Madina al-Munàwwara s’anava convertint en el bressol i el centre de la religió de l’Islam.
A Medina, a més dels nobles Companys, hi havia també cristians, jueus i politeistes que adoraven ídols. Els jueus formaven tres tribus: els Banu Qaynuqa, els Banu Qurayza i els Banu Nadir. Eren extremament hostils a l’Islam i, sobretot, al nostre estimat Profeta.
Mentrestant, els politeistes de la Meca van veure com un gran perill per a ells el fet que el nostre Mestre, el Profeta, hagués unit a Medina els seus Companys fent-los germans els uns dels altres. Si no resolien aviat aquest problema, els musulmans, enfortits, podrien atacar la Meca i prendre’ls les terres, les cases i la pàtria que havien deixat… Dels politeistes de la Meca, presos per aquests pensaments, van començar a arribar als musulmans de Medina cartes d’amenaça. En una d’aquestes cartes es deia: «Sens dubte, cap de les tribus àrabs amb què tenim enemistat no ens ha enfurismat tant com vosaltres. Perquè, quan ens havíeu de lliurar un home que és dels nostres, l’heu ajudat i l’heu protegit amb els braços oberts. Això és una falta molt greu per part vostra. Si us plau, aparteu-vos d’entre ell i nosaltres i deixeu-nos-el. Si les coses li van bé, serem nosaltres els qui més ens n’alegrarem. Si van al revés, també ens toca a nosaltres posar-lo a lloc!..»
A aquesta carta, hazrat Ka’b ibn Màlik va escriure una resposta molt bella, lloant el nostre Profeta.
Els politeistes de la Meca van escriure cartes d’amenaça semblants també als politeistes de Medina. També a ells els van amenaçar així: «Si no expulseu el nostre home de la vostra ciutat o no el mateu, marxarem contra vosaltres, us matarem i prendrem les vostres dones perquè ens serveixin!..»
Aleshores els politeistes de Medina es van aplegar al voltant del hipòcrita (munàfiq) Abdul·lah ibn Ubayy i van decidir fer mal al nostre Mestre Rasulul·lah a la primera ocasió que tinguessin.
Quan els musulmans ho van saber, van fer tot l’esforç de què eren capaços per protegir el nostre estimat Profeta i van fer pinya al seu voltant. Van arribar a un estat en què de nit no podien sortir al carrer ni dormir a casa seva.
Ubayy ibn Ka’b va explicar: «Quan el nostre Mestre Rasulul·lah i els seus Companys van honorar Madina al-Munàwwara, els musulmans es van convertir en el blanc de l’hostilitat de les tribus àrabs politeistes. Els Companys, armats, feien guàrdia fins a l’alba.»
Els nobles Companys s’havien convertit en un sol cos i, en les situacions de perill, corrien amb totes les forces a socórrer els seus germans musulmans. Al capdavant de tots hi havia el nostre estimat Profeta. Així com el nostre Mestre Rasulul·lah anava al davant en tota bella qualitat, també en el coratge anava al davant de tots els seus Companys. A qualsevol hora de la nit que se sentís un crit, el nostre Profeta, abans que ningú no hi arribés, ja hi era a cavall com un llamp, feia saber als seus Companys que no hi havia res a témer i els tranquil·litzava.
«Oh Alí! Tu ets el meu germà en aquest món i en l’altra vida» Hadit xarif
Del Sultà dels dos mons
ha tornat el mes en què va néixer;
de la mina del saber i la coneixença
ha tornat el mes en què va néixer.
Que vingui qui vol intercessió,
que trobi joia qui l’estima:
d’aquell que té el bon caràcter
ha tornat el mes en què va néixer.
Lluna plena de la fosca, sol del matí,
rosa del jardí de roses d’Al·là,
del Habib del Haqq, Mustafa,
ha tornat el mes en què va néixer.
On és l’amant fidel? –
que trobi repòs d’ànima i de cos:
del tresor del secret de la veritat
ha tornat el mes en què va néixer.
Qui l’estima, oh Hüdâyî,
ha aconseguit allò que cercava:
de l’Honor del món, el millor dels homes,
ha tornat el mes en què va néixer.
Una vista antiga de Medina
Màsjid an-Nabawí / Madina al-Munàwwara
El terreny on es va ajupir Qaswà, la camella del nostre Mestre Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), quan va emigrar a Madina al-Munàwwara.
El nostre estimat Profeta va comprar aquest terreny i hi va fer construir una mesquita.
Va traspassar a casa seva, contigua a aquesta mesquita,
i la seva noble tomba beneïda es va fer en aquesta mateixa cambra.
Més tard van ser enterrats en aquesta cambra hazrat Abu Bakr i hazrat Úmar (radiyal·lahu anhuma).
S’ha fet saber que en el lloc per a una persona que queda al seu costat
serà enterrat Issa alayhis-salam.