L’EDUCACIÓ DELS NOBLES COMPANYS

El Màsjid an-Nabawí

Quan el nostre Mestre, el Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), va honorar Medina, va desitjar, com a primera obra, que es construís una mesquita on educaria els seus Companys i on es faria el namaz en congregació. En aquell moment, Jibril alayhis-salam va venir i va dir: «Ya Rasulal·lah! Al·là ta’ala t’ordena que Li construeixis una casa (mesquita) de pedra i de tova.» El Habib al-Àkram va voler comprar de seguida als seus amos el lloc on la seva camella Qaswà s’havia ajupit quan van arribar a Medina. Els amos desitjaven molt regalar-l’hi i deien: «Ya Rasulal·lah! El seu preu només l’esperem de Janab al-Haqq. Et regalem aquest lloc per la satisfacció d’Al·là.» Malgrat això, el nostre Mestre no va acceptar el regal i els en va pagar el preu amb escreix.1

Mentre d’una banda s’anivellava i s’arranjava el terreny, de l’altra es tallaven toves i es carretejaven pedres. Finalment, enllestits tots els preparatius, es van reunir per posar-hi els fonaments. La primera pedra dels fonaments la va posar Muhàmmad Mustafa (sal·lal·lahu ta’ala alayhi wa sal·lam) amb les seves mans beneïdes. Després va dir, per ordre: «Que Abu Bakr posi la seva pedra al costat de la meva! Que Úmar posi la seva pedra al costat de la d’Abu Bakr! Que Uthman posi la seva pedra al costat de la d’Úmar! Que Alí posi la seva pedra al costat de la d’Uthman!» Quan la seva ordre es va haver complert, va dir als nobles Companys que hi havia allà: «Poseu-hi també vosaltres les vostres pedres.» I ells les van començar a posar.

En la construcció de la mesquita, començant pel nostre estimat Profeta, tots els nobles Companys van treballar sense aturar-se ni descansar. Van carregar pedres i toves a les seves esquenes beneïdes. Van alçar els fonaments de pedra fins a un metre i mig d’alçada i al damunt van aixecar les parets de tova. Un dia, el nostre Mestre Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) portava una tova. Un dels seus Companys es va acostar a la seva noble presència i, amb una cortesia extraordinària, li va dir: «Ya Rasulal·lah! Em permets que porti jo la tova?» El Segell dels Profetes, amb una delicadesa encara més gran, li va fer saber que ell mateix tenia més necessitat de guanyar recompensa (thawab), i no li va donar la tova. Li va aconsellar que anés també ell a buscar una pedra.

El nostre Mestre Rasulul·lah era un dels qui més treballaven en la construcció del Màsjid an-Nabawí. Carregava les roques més feixugues i, amb el seu pit beneït panteixant, les portava als mestres d’obres. Mentre portava aquestes pedres i aquestes toves, anunciava el valor de l’obra que es feia i els dons que s’assolirien, i encoratjava els seus Companys.

En veure aquest esforç del nostre Mestre, els musulmans treballaven amb un gran amor. Tant, que mentre cadascú portava una tova, Ammar ibn Yàssir en portava dues: una pel nostre Mestre, el Profeta, i una altra per ell mateix. Quan el nostre Mestre Rasulul·lah ho va veure, se li va acostar. Va passar les seves mans beneïdes per l’esquena de hazrat Ammar i va dir: «Oh fill de Sumayya! Tu tens dues recompenses; els altres, una!»

Les parets de la mesquita es van acabar en poc temps, i la mesquita es va cobrir. Les cambres, segons el costum àrab, eren de branques de palmera i estaven cobertes per dalt amb feltre de pèl. A les portes només hi penjava una cortina. Les cambres eren als costats sud-est i nord de la mesquita. La majoria tenien la porta oberta a la mesquita. L’alçada del sostre era un pam més que l’estatura d’un home d’alçada mitjana. Entre la cambra de hazrat Fàtima i la de hazrat Àïxa hi havia una porta. A més, tocant a la mesquita, es van construir per al nostre Mestre Rasulul·lah dues cambres de tova. També aquestes es van cobrir amb troncs i branques de palmera. Amb el temps, aquestes cambres van arribar a ser nou. Acabada la construcció de la mesquita, el nostre Mestre, el Profeta, es va traslladar de la casa de hazrat Khàlid ibn Zayd a la casa que s’havia construït per a ell.2

«Els creients no són sinó germans» Hujurat: 10

YA RASULAL·LAH!
El que sempre fa embogir d’enyor els amants
– és el teu rostre, ya Rasulal·lah.
El que matí i vespre els fa sospirar de dolor
– és l’enyor de tu, ya Rasulal·lah!
El que fa del meu ofici, dia i nit, el plany,
el que abrusa el meu cor en el foc de l’enyor,
el que fa plorar sense parar els meus ulls
– és estar lluny de tu, ya Rasulal·lah!
El favor d’Al·là que van veure els asfiyà,3
el goig i la puresa que van tastar els awliyà,4
l’altura que van assolir els profetes, oh rei,
– és la teva grandesa, ya Rasulal·lah!
Tingues compassió de mi, estranger errant;
soc culpable: tingues misericòrdia d’aquest rostre ennegrit;
tenir tendresa per l’orfe i pel desvalgut
– és el teu costum, ya Rasulal·lah!
Oh intercessor dels pecadors, nur de l’Únic,
Nasûhî és el teu propi servent: no el rebutgis.
Sigues generós, no l’apartis de la porta del teu favor:
ell és de la teva umma, ya Rasulal·lah!
Nasûhî Üsküdârî

El gemec del tronc de palmera

Al Màsjid an-Nabawí hi havia un tronc de palmera clavat a terra. Els divendres, el nostre Mestre, el Profeta, pronunciava la khutba recolzat en aquesta columna de la mesquita, anomenada Hannana.

Més tard va fer fer un mínbar de tres graons. Un divendres, el nostre Mestre Rasulul·lah i els nobles Companys s’havien reunit al Màsjid an-Nabawí. Quan el nostre Mestre va pujar al mínbar nou per a la khutba, el tronc sec de palmera en què abans es recolzava va començar a plorar i a gemegar amb una veu que recordava el plor d’una camella prenyada, de manera que tothom el sentia. Tots els nobles Companys, admirats, van escoltar aquella veu. Però la veu no parava de cap manera. Aleshores el Mestre dels mons va baixar del mínbar i va acaronar el tronc amb les seves mans beneïdes. En aquell mateix instant, el plor i el gemec es van aturar. Els Companys, en veure aquest amor i aquesta passió del tronc sec de palmera pel nostre Profeta, no van poder contenir les llàgrimes.

Sobre aquest esdeveniment, hazrat Anas ibn Màlik va dir: «Fins i tot la mesquita va tremolar amb la seva veu», i Ibn Abi Wadaa va dir: «El tronc de palmera es va esberlar i es va moure del seu lloc. No va callar fins que el nostre Mestre Rasulul·lah va venir i hi va posar la seva mà beneïda.»

El nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Juro per Al·là ta’ala, en el poder del qual és la meva vida, que, si no l’hagués acaronat, hauria continuat plorant així fins al Dia del Judici, d’enyor i de tristesa per mi.» En una altra narració es fa saber això: el Missatger alayhis-salam es va girar cap al tronc sec de palmera i va dir: «Si vols, et tornaré a l’hort on eres. Tornaràs a treure branques i fulles i tornaràs al teu estat d’abans. Si vols, et plantaré al Paradís, perquè els amics d’Al·là ta’ala mengin dels teus fruits.» El nostre Mestre Rasulul·lah va parar l’orella i el va sentir dir: «Planta’m al Paradís, perquè els amics d’Al·là ta’ala mengin de mi i jo sigui en un lloc on no envelleixi ni em podreixi.» També els qui eren al costat del nostre Mestre, el Profeta, van sentir aquestes paraules de l’arbre. Aleshores el nostre Mestre Rasulul·lah li va respondre: «Faré el que desitges.» Després, girant-se cap als seus Companys, va dir: «Ha preferit la morada eterna (dar al-baqà) a la morada efímera (dar al-fanà, aquest món).»5 Després, per ordre de Rasulul·lah, el tronc de palmera va ser enterrat.

L’arribada de les famílies a Medina

Quan el Sobirà del món (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) i hazrat Abu Bakr van emigrar, havien deixat els fills a la Meca. En un hadit xarif narrat per l’imam Bukharí, hazrat Àïxa va explicar que el nostre Mestre Rasulul·lah li havia dit: «Oh Àïxa! M’has estat mostrada dues vegades en somnis. Em sembla que veia la teva imatge en un tros de teixit de seda verda, i se’m va dir: “La mestressa d’aquesta imatge és la teva futura esposa.”» Després d’aquest somni (un any després del traspàs de la nostra mare hazrat Khadija), el nostre Mestre, el Profeta, i la nostra mare hazrat Àïxa s’havien promès quan encara eren a la Meca. Però el casament encara no s’havia celebrat. La nostra mare hazrat Àïxa ho va explicar així: «Quan Rasulul·lah va emigrar a Medina, ens va deixar a la Meca, a nosaltres i a les seves filles. Després d’honorar Medina, ens va enviar el seu esclau alliberat Zayd ibn Hàritha i Abu Rafi, amb dos camells i 500 dírhams per a les despeses del viatge, perquè compressin el que calgués.

El meu pare també va enviar amb ells Abdul·lah ibn Urayqit amb dos o tres camells, i va escriure al meu germà Abdul·lah ordenant-li que fes muntar en els camells la meva mare, a mi i a la meva germana Asmà, i que ens fes posar en camí. Jo, la meva mare Umm Ruman, les filles de Rasulul·lah, hazrat Fàtima az-Zahrà i Umm Kulthum, la seva esposa Sawda, i també Umm Àyman i Ussama, ens vam posar en camí tots junts. Quan vam arribar al lloc anomenat Qudayd, Zayd va comprar tres camells més amb els 500 dírhams. També Talha ibn Ubaydul·lah es va unir a la caravana. Quan, venint de Mina, vam arribar a un lloc anomenat Bayd, el meu camell es va desbocar. Jo era dins la llitera. La meva mare era al meu costat. La meva mare es debatia cridant: “Ai, filleta meva! Ai, nuvieta meva!” Al·là ta’ala va calmar el nostre camell i ens va salvar. Finalment vam arribar a Medina. Jo vaig baixar amb la família del meu pare. La família del nostre Mestre Rasulul·lah va baixar davant les seves cambres.»

«Si no l’hagués abraçat (la Hannana), hauria plorat fins al Dia del Judici per la meva separació» Hadit xarif

La nostra mare hazrat Àïxa va viure una temporada a casa del seu pare, hazrat Abu Bakr. El seu casament es va celebrar després de l’expedició militar de Badr.

Que n’és d’afortunat aquell home
que té l’Alcorà per lectura!
I que, en sentir l’adhan i l’iqama,
té el cor ple de fe!

L’adhan Muhammadí

Un cop construït el Màsjid an-Nabawí, no hi havia cap manera d’anunciar, a les hores del namaz, que l’hora havia arribat i de cridar els musulmans a la mesquita. Només es deia: «As-salatu jami’a (Veniu al namaz)».

Un dia, el nostre Mestre Rasulul·lah es va aconsellar amb els seus Companys i els va preguntar com s’havia de cridar els creients a la mesquita a les hores del namaz. Uns van proposar que, per anunciar les hores del namaz, es toqués el naqus, és a dir, la campana, com els cristians; d’altres, que es toqués la trompeta, com els jueus. Uns altres encara van donar la seva opinió dient: «A l’hora del namaz, encenem un foc i alcem-lo enlaire.» El nostre Mestre Rasulul·lah no va acceptar cap d’aquestes propostes.6

Abdul·lah ibn Zayd ibn Tha’laba i hazrat Úmar van veure en somnis que es cridava amb l’adhan. Hazrat Abdul·lah va anar a trobar el nostre estimat Profeta i li va explicar el somni així: «He vist un home amb un xal verd i un davantal lligat a la cintura, que tenia una campana a la mà. Li he preguntat: “Em vens la campana que tens a la mà?” M’ha dit: “Què en faràs?” Quan li he dit: “La tocaré per anunciar les hores del namaz”, aquell home m’ha respost: “T’ensenyaré una cosa millor que això”, i, girant-se cap a l’alquibla, ha començat a recitar en veu alta: “Al·lahu akbar, Al·lahu akbar…” Quan ha acabat, ha dit: “I també quan t’aixequis per fer el namaz”, i ha repetit l’adhan, afegint-hi cap al final la frase “Qad qamati-s-salah”.»

Aleshores el nostre Mestre Rasulul·lah va dir: «El somni és veritable. Ensenya aquestes paraules a Bilal, perquè les reciti!» A això se’n va dir adhan.7

Hazrat Bilal va pujar a un terrat alt, a prop de la noble mesquita, i va recitar el primer adhan amb les paraules que se li havien ensenyat.

Quan va sentir la veu de l’adhan, hazrat Úmar va venir corrent a la presència del nostre Mestre Rasulul·lah. Li va dir que havia vist en somnis exactament les paraules que havia dit hazrat Bilal. Aquella nit, també alguns dels nobles Companys havien tingut el mateix somni. En aquest moment va ser revelada la noble aleia 9 de la sura al-Jumua, i això es va fer saber també per revelació (wahy).

Un dia, a l’hora del namaz de l’alba, Bilal al-Habaixí va cridar dues vegades davant la porta del nostre estimat Profeta: «As-salatu khayrun mina-n-nawm.»8 Això va agradar al nostre Mestre, el Profeta. Va dir: «Bilal, quina paraula més bella! Quan recitis l’adhan de l’alba, digues també això.» Així, aquesta frase es va començar a dir també en l’adhan de l’alba.

Bilal al-Habaixí, que va ser muetzí fins al traspàs del nostre Profeta, tenia una veu potent, molt bella i extremament commovedora. Quan començava a recitar l’adhan, tothom l’escoltava amb un gran amor i en èxtasi, i quedava fora de si. Quan recitava l’adhan, feia plorar tothom.

Que els nobles Companys es cridessin els uns als altres a la mesquita, a les hores del namaz, amb l’adhan Muhammadí va semblar molt estrany als politeistes i als jueus de Medina. Quan es recitava l’adhan, se’n burlaven i en feien befa. Contra aquestes burles seves, Al·là ta’ala va dir en el noble Alcorà, segons el sentit: «Quan crideu al namaz amb l’adhan, ells el prenen com a joc i diversió. Això és perquè són un poble que no raona.»9

El muetzí va cridar, es va aixecar i va dir l’iqama,
va girar el rostre cap a la Kaba i va formular la intenció.
En sentir-lo, els creients van escoltar amb respecte,
després es van posar a fer el namaz i van adorar el seu Senyor.

Ashab as-Suffa

El nostre Mestre, el Profeta, va fer fer, tocant a la paret nord del Màsjid an-Nabawí, un cobert de branques de palmera. Va ordenar que hi visquessin els Companys solters que havien emigrat de la Meca i que no tenien béns ni propietats.10 Aquests Companys solters, juntament amb els pobres dels ansar i dels muhàjirs, vivien sota el gran cobert anomenat Suffa, al costat del Màsjid an-Nabawí, i s’ocupaven d’aprendre i d’ensenyar la ciència. El seu nombre variava entre deu i quatre-cents. La major part del temps eren setanta. Aquests Companys no s’apartaven mai del nostre Mestre Rasulul·lah i no es perdien mai cap de les seves converses. Nit i dia recitaven el noble Alcorà, aprenien la ciència i memoritzaven els hadits xarifs. Passaven la major part dels dies dejunant i no s’apartaven ni un instant de l’adoració i de l’obediència. Els qui s’hi formaven eren enviats a les tribus que feia poc que s’havien fet musulmanes i els ensenyaven el noble Alcorà i la noble sunna, és a dir, la religió de l’Islam. Aquests Companys beneïts, dotats de moltíssimes virtuts, eren un gran exèrcit del coneixement (irfan). El nostre Mestre, el Profeta, els estimava molt, s’asseia a conversar amb ells i menjava en la seva companyia. Els qui vivien allà s’anomenaven «Ashab as-Suffa». Un dia, el nostre Mestre Rasulul·lah va mirar els Ashab as-Suffa i va pensar en com n’eren, de pobres. Tot i estar en aquest estat, adoraven amb el cor en pau i resplendent. El nostre Mestre, el Profeta, compadit, els va dir: «Oh gent de la Suffa! Bones noves per a vosaltres! Si de la meva umma en queda algú que estigui satisfet de les dures condicions en què viviu vosaltres, aquest serà, sens dubte, dels meus companys.»

«Quan crideu al namaz amb l’adhan, ells el prenen com a joc i diversió. Això és perquè són un poble que no raona» Màïda: 58

El Habib al-Àkram (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), abans de res, proveïa les necessitats d’aquests Companys escollits, i només després mirava de satisfer les de la seva Ahl al-Bayt. Abu Hurayra va explicar: «Juro per Al·là ta’ala, fora del qual no hi ha cap déu, que de vegades em jeia amb el ventre arran de terra per la fam, i de vegades m’estrenyia contra el ventre una pedra agafada de terra. Tornava a estar en aquest estat. Aquell dia em vaig asseure en el camí per on passava Rasulul·lah per anar a la mesquita. En aquell moment, l’ornament dels dos mons, enviat com a misericòrdia per als mons, se’m va acostar escampant nur. Va comprendre el meu estat, va somriure i va dir: “Oh Abu Hurayra!” Quan vaig dir: “Que la meva vida sigui sacrificada per tu; mana, ya Rasulal·lah!”, va dir: “Vine amb mi.” El vaig seguir de seguida. Va entrar a la seva casa venturosa. A la casa hi havia un got de llet. Va dir: “Ves a la gent de la Suffa. Crida-me’ls.” Mentre anava a cridar-los, pensava per mi: “Com pot ser que amb un got de llet n’hi hagi prou per a tota la gent de la Suffa? Me’n tocarà almenys un glop?..” Els vaig cridar, vam venir a la casa venturosa, vam demanar permís i vam entrar. Quan es van haver assegut als llocs adequats, el nostre Mestre Rasulul·lah va dir: “Oh Abu Hurayra! Pren aquest got de llet i dona’ls-en!” Vaig agafar el got i el vaig començar a donar als meus companys, l’un rere l’altre. Cadascun agafava el got, en bevia fins a saciar-se i me’l tornava. Cada vegada que el recuperava, veia que el got no havia minvat gens i que continuava ple de llet. Així el vaig oferir a tots els companys que havien vingut. Tots van beure i es van saciar. Després, Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va agafar el got, em va somriure i va dir: “Oh Abu Hurayra! Només quedem tu i jo sense haver begut llet. Au, seu tu també i beu!” Em vaig asseure i vaig beure. Va dir: “Beu més!”, i vaig beure. El nostre Mestre em va dir diverses vegades: “Beu!”, i jo bevia cada vegada. Finalment vaig dir: “Que el meu pare i la meva mare siguin sacrificats per tu, ya Rasulal·lah! Ja no puc beure més. Juro per Al·là ta’ala, que t’ha enviat amb la religió veritable, que estic ben saciat.” Va dir: “Aleshores dona’m el got.” L’hi vaig donar. Després de lloar i glorificar Al·là ta’ala, va dir Bismil·lah i es va beure la llet.»

Els Companys de Medina tenien un amor mai vist per aquests Companys distingits, que aprenien la ciència a la mesquita sense perdre’s cap conversa del nostre Mestre Rasulul·lah. Un vespre, un Company de la Suffa, ja sense forces per la fam, va venir a la noble presència del nostre Mestre Rasulul·lah i li va exposar el seu estat. El nostre Mestre, el Profeta, va fer preguntar a la seva casa venturosa si hi havia res per menjar. Quan va rebre la resposta: «Ara mateix no hi ha a casa res per menjar fora d’aigua», va dir als seus Companys que hi havia allà: «Qui acollirà com a hoste aquest home famolenc?» Un dels nobles Companys de Medina es va avançar a tothom i va dir: «Que el meu pare i la meva mare siguin sacrificats per tu, ya Rasulal·lah! L’acolliré jo.» Se’n va anar a casa amb l’hoste i va dir a la seva dona: «Prepara alguna cosa per obsequiar l’hoste del nostre Mestre Rasulul·lah.» La dona va respondre: «Ara mateix no tenim a casa res més que el menjar dels infants.» El Company va dir: «Primer fes dormir els infants. Després porta aquest menjar», i, agafant el menjar, que només n’hi havia per a una persona, va entrar a la cambra on era l’hoste. Va parar taula i el va convidar a menjar. Quan van començar a menjar junts, es va aixecar i, fent veure que arreglava el llum, el va apagar. Es va tornar a asseure a taula, a les fosques. Fent com si mengés, va esperar que l’hoste se saciés. Quan l’hoste es va haver saciat, va desparar taula. Aquella nit, ell i els seus fills van passar la nit sense menjar fins a l’alba. Al matí, quan van anar a la noble presència del nostre Mestre, el Profeta, ell els va dir: «Al·là ta’ala ha quedat satisfet del que vau fer aquesta nit.» Aleshores Al·là ta’ala va revelar la noble aleia 9 de la sura al-Haxr i va dir, segons el sentit: «Ells (els ansar), encara que ells mateixos estiguin en la pobresa i la necessitat, els prefereixen (els muhàjirs) a si mateixos.»

Vers:

Sigui com sigui, parlar de l’Amic és més dolç que res!

La conversa del Sultà dels cors

L’Honor de l’univers (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), per educar i perfeccionar els nobles Companys, tenia al Màsjid an-Nabawí converses (suhba) sense igual i feia córrer cap al seu cor les efusions (fayd) i les benediccions que Al·là ta’ala li havia concedit. Els qui tenien l’honor de participar en les converses del nostre Mestre, el Profeta, sentien ja des de la primera conversa un gran canvi en el cor i assolien coneixements divins (maarifa) molt elevats. Per la benedicció d’aquestes converses, els nobles Companys arribaven a estimar, més que la pròpia vida, primer el nostre estimat Profeta i després tots els seus germans Companys. Al·là ta’ala els va lloar en nobles aleies. A la noble presència del nostre Mestre Rasulul·lah s’estaven asseguts amb un gran respecte i una gran atenció, com si un ocell se’ls hagués posat al cap i hagués d’alçar el vol al més petit moviment. Així, els nobles Companys van esdevenir, després dels profetes i dels grans àngels, les més virtuoses i les més excelses de les criatures. El nostre Mestre Rasulul·lah explicava i ensenyava als seus Companys, fins als més petits detalls, les ordres i les prohibicions de la nostra religió: les condicions de la fe i de l’Islam; tots els preceptes del namaz, del dejuni, del pelegrinatge i de la zakat; l’exegesi (tafsir) de les nobles aleies; els aliments i els vestits haram i halal; els juraments, les prometences (nadhr)11 i les expiacions (kaffara); les normes del comerç; les bones maneres de menjar i beure, de vestir-se, de visitar i conversar i de saludar; les relacions de veïnatge, de parentiu i d’amistat; els preceptes del matrimoni, del manteniment (nafaqa), de la successió i de l’herència; els plets, les penes, els contractes i les societats; els coneixements de salut i d’higiene; el combat contra l’enemic i el dret de la guerra… en una paraula, tots els coneixements de la religió de l’Islam relatius a l’altra vida i a aquest món, de la A a la Z, de manera que tothom els entengués; i una qüestió que considerava important, la repetia tres vegades.12 Els coneixements relatius a les dones els ensenyava per mitjà de les seves esposes beneïdes.

El hadit xarif de Jibril

L’imam heroic dels musulmans, un dels més elevats dels nobles Companys, famós per dir sempre la veritat, el nostre estimat i gran predecessor Úmar ibn al-Khattab radiyal·lahu anh, diu:

«Era un dia així: uns quants de nosaltres, els nobles Companys, érem a la presència i al servei del nostre Mestre Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam). Aquell dia, aquella hora, era un dia tan honorable, tan preuat, que no es pot assolir mai més. Aquell dia vam tenir la sort de ser a la conversa de Rasulul·lah, de tenir l’honor de ser al seu costat i de veure el seu bell rostre, aliment de les ànimes, que dona goig i alegria als cors. (Per explicar l’honor i el valor d’aquell dia, va dir: “Era un dia així…”. Pot haver-hi un moment tan honorable i tan preuat com un dia en què s’ha tingut la sort de veure Jibril alayhis-salam en forma humana, de sentir la seva veu i de sentir de la boca beneïda de Rasulul·lah, de manera molt bella i clara, la ciència que necessiten els servents?)

«Oh gent de la Suffa! Bones noves per a vosaltres! Si de la meva umma en queda algú que estigui satisfet de les dures condicions en què viviu vosaltres, aquest serà, sens dubte, dels meus companys» Hadit xarif

En aquell moment se’ns va acostar un home com la lluna quan surt. La seva roba era molt blanca i els seus cabells, molt negres. No s’hi veien senyals de viatge, com pols, terra o suor. Cap de nosaltres, els Companys de Rasulul·lah, no el coneixia. És a dir, no era ningú que haguéssim vist o coneguéssim. Es va asseure davant de Rasulul·lah. Va acostar els seus genolls als genolls beneïts d’ell. (Aquest que havia vingut era Jibril. Havia pres forma humana. Jibril alayhis-salam es va asseure així per fer saber una cosa important. Això mostra que no és correcte avergonyir-se d’aprendre la ciència de la religió i que l’orgull i la supèrbia no escauen davant el mestre. Amb aquesta manera de fer, Jibril alayhis-salam ensenyava als nobles Companys que cadascú ha de preguntar als mestres, lliurement i sense encongiment, el que vol aprendre de la religió. Perquè no és correcte avergonyir-se d’aprendre la religió, ni encongir-se a l’hora de complir el dret d’Al·là ta’ala, d’ensenyar i d’aprendre.)

Aquell noble personatge va posar les mans sobre els genolls beneïts de Rasul al-Àkram i va dir: “Ya Rasulal·lah! Explica’m l’Islam, què és ser musulmà.”

Rasul al-Àkram va dir: “La primera de les condicions de l’Islam és pronunciar la kalimat ax-xahada. (Pronunciar la kalimat ax-xahada vol dir dir ‘Axhadu an la ilaha il·lal·lah wa aix-hadu anna Muhammadan abduhu wa rasuluh’. És a dir, que la persona assenyada i púber que pot parlar digui: ‘A la terra i al cel, fora d’Ell, no hi ha cap cosa ni cap ésser digne de ser adorat i servit.

L’únic Adorat veritable (ma’bud) és Al·là ta’ala. Ell és wàjib al-wujud. Tota perfecció és en Ell. En Ell no hi ha cap defecte. El Seu nom és Al·là’, i que hi cregui fermament amb el cor. I que digui també: ‘Aquell excels personatge anomenat Muhàmmad, fill d’Abdul·lah, de la descendència de Hàixim – de rostre color de rosa, blanc i rosat, lluminós i amable, de celles negres i ulls negres, de front beneït i ample, de bon caràcter, l’ombra del qual no queia a terra, de paraules dolces, anomenat àrab perquè va néixer a Aràbia, a la Meca – és el servent i el rasul, és a dir, el profeta, d’Al·là ta’ala.’)

Després, és fer el namaz quan arriba la seva hora. És donar la zakat dels béns. És dejunar cada dia durant el noble ramadà. És fer el pelegrinatge un cop a la vida, per a qui en té la capacitat.”

Quan aquell home va sentir de Rasulul·lah aquestes respostes, va dir: “Has dit la veritat, ya Rasulal·lah!” Nosaltres, els qui escoltàvem, ens vam estranyar d’aquestes paraules seves i dèiem: “Ell mateix pregunta i ell mateix ho confirma!”

Aquell home va tornar a dir: “Ya Rasulal·lah! Fes-me saber també què és la fe (iman).” (En aquest hadit xarif no s’ha de pensar en el sentit lingüístic de la fe. Perquè, com que el seu sentit lingüístic és confirmar i creure, no hi havia ningú, ni tan sols entre els àrabs ignorants, que no conegués aquest sentit. Com no l’haurien de conèixer, doncs, els nobles Companys radiyal·lahu ta’ala anhum ajma’in? Jibril alayhis-salam volia ensenyar als nobles Companys el significat de la fe. Aquí es pregunta què s’anomena fe en l’Islam.) Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va fer saber així que la fe és creure en sis coses determinades: “És creure, abans de tot, en Al·là ta’ala, en els Seus àngels, en els Seus llibres, en els Seus rasuls, en el Dia de l’altra vida, en el qadar (el destí), i que el bé i el mal provenen d’Al·là ta’ala.” Aquell home ho va tornar a confirmar dient: “Has dit la veritat.”

Després va dir encara: “Ya Rasulal·lah! Fes-me saber també què és l’ihsan.” El nostre Mestre Rasulul·lah va dir: “És que adoris Al·là ta’ala com si El veiessis. Perquè, encara que tu no El vegis, Ell, sens dubte, et veu.” Aquell home va tornar a dir: “Ya Rasulal·lah! Fes-me saber del Dia del Judici (qiyama)!” El Missatger alayhis-salam va dir: “En aquesta qüestió, el qui és preguntat no en sap més que el qui pregunta.” L’home va tornar a dir: “Aleshores fes-me saber els seus senyals.” El nostre Mestre Rasulul·lah va dir: “Que les esclaves infantin els seus amos, i que vegis els pastors descalços, nus i pobres (enriquits) competint els uns amb els altres a construir edificis alts.” Després d’això es va girar i se’n va anar. Rasulul·lah es va girar cap a mi i em va preguntar: “Oh Úmar! Saps qui era el qui preguntava?” Vaig respondre: “Al·là ta’ala i el Seu Missatger ho saben millor.” Aleshores Rasulul·lah va dir: “Era Jibril. Ha vingut a ensenyar-vos la vostra religió.”»13 El nostre Mestre, el Profeta, explicava les coses als seus Companys segons el grau de cadascú en la religió, de manera que les poguessin comprendre.

Un dia, hazrat Úmar, un dels més elevats dels nobles Companys, quan anava a la mesquita, va veure que el nostre Mestre Rasulul·lah explicava alguna cosa a Abu Bakr as-Siddiq. Va anar al seu costat i va escoltar. D’altres també ho van veure, però no es van atrevir a acostar-s’hi per escoltar. L’endemà, quan van veure hazrat Úmar, li van dir: «Oh Úmar! Ahir Rasulul·lah us explicava alguna cosa. Digues-la, perquè també nosaltres l’aprenguem.» Perquè el nostre Mestre Rasulul·lah deia sempre: «El que sentiu de mi, expliqueu-ho també als vostres germans de religió! Feu-vos-ho sentir els uns als altres!» Hazrat Úmar va dir: «Ahir, hazrat Abu Bakr havia preguntat el sentit d’una noble aleia del noble Alcorà que no havia pogut comprendre, i Rasulul·lah l’hi explicava. Vaig escoltar durant una hora i no en vaig comprendre res.» Perquè l’hi explicava segons l’elevat grau de hazrat Abu Bakr. Hazrat Úmar era tan elevat que el nostre Mestre Rasulul·lah va dir d’ell: «Jo soc el darrer dels profetes. Després de mi no vindrà cap profeta. Si després de mi vingués un profeta, Úmar seria profeta.» Tot i ser tan elevat i conèixer molt bé l’àrab, la seva llengua materna, no va comprendre l’exegesi del noble Alcorà explicada a hazrat Abu Bakr. El grau d’Abu Bakr era molt més elevat que el seu. Hazrat Abu Bakr, i fins i tot Jibril alayhis-salam, preguntaven a Rasulul·lah el sentit i els secrets del noble Alcorà. Rasulul·lah va fer saber als seus Companys l’exegesi de tot el noble Alcorà.

Així com ensenyava la religió als seus Companys, el nostre estimat Profeta jutjava els plets, escoltava els testimonis i resolia les disputes més difícils; feia un gran esforç per donar a conèixer i escampar l’Islam i per salvar del foc de l’Infern una persona més; amb el seu comportament i les seves accions era un exemple per als homes; i vetllava també perquè es prenguessin les mesures necessàries per protegir els creients de la maldat dels politeistes.

«Oh Úmar! Saps qui era el qui preguntava? Era Jibril. Ha vingut a ensenyar-vos la vostra religió» Hadit xarif

Oh bellesa que ets la llum dels ulls dels awliyà,
auxili, oh mina del nur d’Al·là!
La pols dels teus peus és kohl per als ulls dels asfiyà,
auxili, oh mina del nur d’Al·là!
Sense tu ningú no arriba al Haqq;
per l’efusió del teu favor l’home és acceptat;
tu ets «misericòrdia per als mons», oh Rasul,
auxili, oh mina del nur d’Al·là!
He comès faltes i pecats sense mesura,
m’he fet company dels qui segueixen els capricis;
intercedeix pel perdó dels meus pecats, oh generós,
auxili, oh mina del nur d’Al·là!
Oh tresor de generositat, Missatger del Majestuós,
aquest Selîmî ple de faltes, el més petit dels teus servents,
es refugia a la teva porta i et demana un do:
auxili, oh mina del nur d’Al·là!
Yavuz Sultan Selim (Selîmî)