Com es va fer musulmà Salman al-Farissí
Dia rere dia, el nur de l’Islam s’escampava, i el nom beneït del nostre Mestre Rasulul·lah, cada vegada que se sentia, anava guanyant lloc en els cors. Els homes de saber que esperaven amb anhel la seva vinguda corrien a Medina, cercant-lo plens d’emoció, i tenien l’honor d’abraçar la fe. Un d’ells era hazrat Salman al-Farissí. Ell va explicar així com es va fer musulmà: «Jo soc del poble de Jayy, de la ciutat d’Isfahan, a Pèrsia (l’Iran). El meu pare era l’home més ric del poble; teníem moltes terres i molts béns. Jo era l’únic fill de la casa i l’únic estimat del meu pare. Per això em va criar com una noia. No em deixava sortir de casa. Com que era majús (adorador del foc), em va ensenyar el mazdeisme tal com ell volia, sense ometre res. A casa sempre cremava un foc, i nosaltres l’adoràvem i ens hi prosternàvem.
Com que el meu pare tenia molts béns i moltes propietats, un dia em va fer sortir i em va dir: “Fill meu! Quan jo mori, tu seràs l’amo d’aquests béns; per això, ves a conèixer els teus béns i les teves terres.” Jo vaig dir: “D’acord”, i vaig recórrer els nostres horts.
Un dia, anant a veure els camps, vaig trobar una església. Vaig sentir les veus dels cristians i, quan m’hi vaig acostar, vaig veure que a dins feien la seva adoració. Com que mai no havia vist res de semblant, em vaig quedar admirat. Perquè la nostra adoració no era res més que encendre un foc i prosternar-s’hi. Ells, en canvi, adoraven un Al·là que no es veu. Em vaig dir: “Per Al·là, la religió d’aquests és la veritable, i la nostra és falsa.” Me’ls vaig estar mirant amb curiositat fins al vespre. Abans que arribés als nostres camps, es va començar a fer fosc. Quan els vaig preguntar: “On és l’origen d’aquesta religió?”, van dir: “A Damasc.” Després, quan els vaig preguntar: “Si vaig a Damasc, també m’acceptaran?”, van respondre: “Sí, t’acceptaran.” Quan els vaig preguntar: “Hi ha entre vosaltres algú que hagi d’anar aviat a Damasc?”, em van parlar d’una caravana que hi aniria al cap d’un temps. Les persones amb qui vaig parlar eren poques i havien vingut de Damasc a Isfahan. Ocupat amb ells, vaig trigar a tornar a casa. El meu pare, en veure que no tornava, havia començat a buscar-me i havia enviat gent darrere meu.
Em van buscar i no em van trobar. Mentre eren tots neguitosos, vaig tornar a casa. El meu pare va dir: “On has estat fins ara? No hi ha cap lloc on no t’hàgim buscat.” Vaig respondre: “Papa! Avui he sortit a recórrer els camps. Però pel camí he trobat una església cristiana. Hi he entrat. He vist que creuen en un Al·là que no veuen i que governa totes les coses i té poder sobre elles. M’he quedat admirat de la seva adoració. Me’ls he estat mirant fins al vespre. He comprès que la seva religió és la veritable.” En sentir això, el meu pare va dir: “Oh fill meu! T’equivoques; la religió dels teus pares i dels teus avis és més recta que la seva. La seva religió és corrompuda. Ves amb compte, no et deixis enganyar ni t’ho creguis!” I jo vaig dir: “No, la seva religió és millor que la nostra; la seva és la veritable, i la nostra és falsa.” El meu pare es va enfadar molt per això, em va lligar de mans i de peus i em va tancar a casa.
En aquest estat, esperava sempre notícies de la caravana que havia d’anar a Damasc. Finalment vaig saber que els monjos cristians preparaven la caravana.
Vaig deslligar les cordes, vaig fugir i vaig anar a l’església on era la caravana. Vaig explicar que no podia quedar-me en aquelles terres, em vaig unir a la caravana i vaig prendre el camí de Damasc. A Damasc vaig preguntar pel savi més gran de la religió cristiana. Me’n van indicar un; el vaig anar a trobar i li vaig explicar la meva situació. Li vaig dir que volia quedar-me amb ell i servir-lo, i li vaig demanar que m’ensenyés el cristianisme i que em fes conèixer Al·là ta’ala. Ell ho va acceptar. Vaig començar, doncs, a servir-lo i a fer les feines de l’església. I ell m’ensenyava el cristianisme.
«El que sentiu de mi, expliqueu-ho també als vostres germans de religió! Feu-vos-ho sentir els uns als altres!» Hadit xarif
Més tard, però, vaig comprendre que era un home dolent. Perquè amagava les almoines (sadaqa), l’or i la plata que els cristians portaven per donar als pobres, i no les donava als necessitats. N’havia aplegat ni més ni menys que set gerres d’or i de plata. Ningú fora de mi no ho sabia. Al cap d’un temps es va morir.
Els cristians es van reunir per enterrar-lo. Jo els vaig dir: “Per què li reteu tant d’honor? No és un home digne d’aquest honor!” Van dir: “D’on ho treus, això?”, i no em van creure. Aleshores els vaig mostrar el lloc de l’or que havia aplegat. Van desenterrar les set gerres d’or i de plata, i després van dir: “Aquest home no és digne de ser amortallat ni enterrat”; el van llançar en un lloc qualsevol i el van cobrir de pedres. Un altre home va ocupar el seu lloc.1
Aquest era de debò un home de saber i ascètic, que no donava cap importància a aquest món. Desitjava l’altra vida, treballava sempre per ella i nit i dia s’entregava a l’adoració. El vaig estimar molt i em vaig quedar molt de temps amb ell. El servia de bon grat. Fèiem l’adoració junts.
Un dia li vaig preguntar: “Oh mestre meu! Fa molt de temps que soc amb tu i t’he estimat molt, perquè obeeixes les ordres d’Al·là ta’ala i et guardes del que Ell ha prohibit. Quan moris, què he de fer? Què em recomanes?” Ell va respondre: “Fill meu, a Damasc no hi ha quedat ningú capaç de redreçar la gent. Vagis a qui vagis, et pervertirà. Però a Mossul hi ha un home; et recomano que el busquis.”
Quan va morir, me’n vaig anar a Mossul, vaig trobar l’home que m’havia indicat i li vaig explicar el que m’havia passat. Em va acceptar al seu servei. També ell era, com l’altre, un home de molt de valor, deslligat d’aquest món, que es dedicava sense parar a l’adoració. També el vaig servir molt de temps. Però un dia es va posar malalt. Quan era a punt de morir, li vaig fer les mateixes preguntes. Em va recomanar un home de Nusaybin. Quan va morir, me’n vaig anar de seguida a Nusaybin. Vaig trobar l’home de qui m’havia parlat i li vaig dir que em volia quedar amb ell. Ho va acceptar, i vaig estar una temporada al seu servei. Quan es va posar malalt, li vaig demanar que m’enviés a un altre. Aquesta vegada em va descriure un altre home, que vivia a Ammúriya, una ciutat bizantina. Quan va morir, vaig prendre el camí d’Ammúriya. També vaig trobar aquest home de qui m’havia parlat, em vaig posar al seu servei i m’hi vaig quedar molt de temps.
Després, també se li va acostar la mort. Quan li vaig demanar que em confiés a algú, va dir: “Per Al·là, ara no conec ningú així. Però s’acosta la vinguda del Profeta dels darrers temps”, i en va enumerar els senyals: “Sorgirà d’entre els àrabs, emigrarà de la seva pàtria i s’establirà en una ciutat de moltes palmeres, situada entre terrenys pedregosos.
Accepta el regal, però no accepta l’almoina. Entre les seves dues espatlles hi ha el segell de la profecia.” Quan també aquest home va morir, seguint les seves paraules, vaig decidir anar a la terra dels àrabs. Treballant a Ammúriya, havia arribat a tenir uns quants bous i unes quantes ovelles. Una caravana de la tribu dels Banu Kalb havia de sortir cap a la terra dels àrabs. Quan els vaig dir: “Aquests bous i aquestes ovelles seran vostres; porteu-me a la terra dels àrabs!”, van acceptar la meva proposta i em van emportar amb ells. Però quan vam arribar al lloc anomenat Wadi-l-Qurà, em van trair i, dient que era un esclau, em van vendre a un jueu. Al lloc on vivia el jueu vaig veure horts de palmeres. Vaig pensar: “El lloc on ha d’emigrar el Profeta dels darrers temps deu ser aquest.” Però no m’hi vaig poder avenir de cap manera. Vaig servir una temporada aquell jueu. Després em va vendre al seu cosí. Aquest em va comprar i em va portar a Medina. Quan vaig arribar a Medina, m’hi vaig sentir de seguida a gust, com si ja l’hagués vista abans. Ara els meus dies passaven a Medina; treballava a la vinya i a l’hort del jueu que m’havia comprat i el servia. Al mateix temps, esperava amb impaciència assolir el meu veritable propòsit.
Un dia era dalt d’una palmera, treballant. El meu amo parlava amb algú sota l’arbre. En un moment donat van dir: “Que peresquin les tribus d’Aws i de Khazraj! Ha arribat a Quba un home de la Meca. Diu que és profeta. I aquestes tribus l’accepten i entren en la seva religió…” En sentir aquestes paraules, gairebé vaig perdre el sentit. Vaig baixar de seguida i vaig preguntar a aquell home: “Què dius?” El meu amo em va dir: “Què hi tens a veure, tu? Per què ho preguntes? Ocupa’t de la teva feina!”, i em va clavar una bufetada. Aquell dia, quan es va fer fosc, vaig agafar uns quants dàtils i me’n vaig anar de seguida a Quba. Vaig entrar on era el nostre Mestre Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) i li vaig dir: “Tu ets un home virtuós, i tens pobres amb tu. He portat aquests dàtils com a almoina.”
Rasulul·lah va dir als Companys que eren amb ell: “Veniu, mengeu dàtils.” Ells en van menjar. Però ell no en va menjar gens. Em vaig dir: “Heus aquí un dels senyals. No accepta l’almoina.” Després que el nostre Mestre Rasulul·lah va honorar Medina, vaig agafar uns quants dàtils més i els vaig portar a Rasulul·lah. Vaig dir: “Això és un regal.” Aquesta vegada en va menjar amb els Companys que eren amb ell. Em vaig dir: “Heus aquí que també ha aparegut el segon senyal.” Els dàtils que havia portat eren uns vint-i-cinc. En canvi, els pinyols dels dàtils menjats eren un miler. Pel miracle del nostre Mestre Rasulul·lah, els dàtils s’havien multiplicat. Em vaig dir: “He vist un altre senyal.” Vaig tornar a anar a la presència de Rasulul·lah. Enterraven un difunt. Com que desitjava veure el segell de la profecia, m’hi vaig acostar ben a prop. Ell va comprendre el meu desig i es va aixecar la camisa. Quan la seva esquena beneïda va quedar descoberta, vaig veure el segell de la profecia; el vaig besar de seguida i vaig plorar. En aquell mateix instant vaig pronunciar la kalimat ax-xahada i em vaig fer musulmà.
Després vaig explicar a Rasulul·lah, un per un, els fets que havia viscut. Li va agradar. Em va ordenar que els expliqués també als nobles Companys. Els nobles Companys es van reunir, i jo els vaig explicar el que m’havia passat fins als detalls més petits…»2
Quan Salman al-Farissí va abraçar la fe, com que no sabia la llengua àrab, va demanar un intèrpret. L’intèrpret jueu que va venir deia el contrari de les lloances que ell feia del nostre estimat Profeta. En aquell moment, Jibril alayhis-salam va venir i va fer saber correctament a Rasulul·lah les paraules de hazrat Salman. El jueu, en adonar-se del que passava, va pronunciar la kalimat ax-xahada i es va fer musulmà.
Després de fer-se musulmà, Salman al-Farissí va continuar sent esclau una temporada. Quan el nostre estimat Profeta li va dir: «Allibera’t de l’esclavitud, oh Salman!», ell va anar a trobar el seu amo i li va dir que volia ser alliberat. El jueu, que hi va consentir de mala gana, ho va acceptar amb la condició que plantés tres-cents plançons de palmera, que els fes créixer fins que donessin dàtils i que li donés mil sis-cents dírhams d’or (segons una narració, uns quatre mil dírhams de plata).
Ho va fer saber al nostre Mestre Rasulul·lah. Ell va dir als seus Companys: «Ajudeu el vostre germà.» Van reunir per a ell tres-cents plançons de palmera. El nostre Mestre Rasulul·lah va dir: «Prepara’n els clots i, quan estiguin a punt, avisa’m.» Quan va haver preparat els clots i l’hi va fer saber, ell va venir al lloc i va plantar els plançons amb les seves pròpies mans beneïdes. Un d’ells l’havia plantat hazrat Úmar. Llevat del que havia plantat hazrat Úmar, tots van donar dàtils aquell mateix any, amb el permís d’Al·là ta’ala. El nostre Mestre Rasulul·lah va arrencar també aquell únic plançó, el va tornar a plantar amb la seva pròpia mà beneïda, i va donar dàtils en el mateix instant que el va plantar.
«S’acosta la vinguda del Profeta dels darrers temps. Sorgirà d’entre els àrabs, emigrarà de la seva pàtria i s’establirà en una ciutat de moltes palmeres, situada entre terrenys pedregosos. Accepta el regal, però no accepta l’almoina. Entre les seves dues espatlles hi ha el segell de la profecia» El monjo d’Ammúriya
Hazrat Salman al-Farissí va explicar: «Un dia, un home em buscava i preguntava: “On és el pobre mukàtab (l’esclau que ha pactat amb el seu amo obtenir la llibertat per una quantitat determinada) Salman al-Farissí?” Em va trobar i em va donar un tros d’or de la mida d’un ou que tenia a la mà. El vaig agafar, vaig anar a trobar el nostre Profeta i li vaig exposar el cas.
Rasulul·lah em va tornar l’or i va dir: “Pren aquest or i paga el teu deute!” Quan vaig dir: “Ya Rasulal·lah! Aquest or no té el pes que demana el jueu”, el nostre Mestre Rasulul·lah va agafar l’or i el va passar per damunt de la seva llengua beneïda. Després va dir: “Pren-lo! Al·là ta’ala pagarà amb això el teu deute.” Per Al·là, vaig pesar aquell or, i pesava exactament el que es demanava. També el vaig portar i el vaig lliurar. Així em vaig deslliurar de l’esclavitud.»3
A partir d’aquell dia, Salman al-Farissí es va unir als Ashab as-Suffa.
Els àngels venien a escoltar
El nostre Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) recitava el noble Alcorà d’una manera tan bella, tan dolça i tan commovedora que fins i tot els no musulmans que l’escoltaven quedaven meravellats. Eren molts els qui es feien musulmans en sentir-lo.
Hazrat Barà ibn Àzib va explicar: «Una vegada, després del namaz de la nit, vaig sentir el nostre Mestre Rasulul·lah recitar la sura at-Tin. Recitava d’una manera tan bella que mai no havia sentit ningú de veu i de recitació més perfectes que les seves.»
Entre els nobles Companys n’hi havia molts que tenien una veu molt bella i que ploraven i feien plorar en recitar el noble Alcorà. Un d’ells era Ussayd ibn Hudayr. Una nit, va lligar el cavall al seu costat i es va posar a recitar la sura al-Baqara. Mentre recitava, el cavall de sobte es va espantar. Hazrat Ussayd va callar, i el cavall es va calmar. Va començar a recitar, i el cavall es va tornar a espantar. Quan va callar, es va calmar. Quan va reprendre la recitació, el cavall es va espantar una altra vegada. Yahya, el fill d’Ussayd ibn Hudayr, era ajagut en un lloc a prop del cavall. Tement que el cavall fes mal al nen, va deixar de recitar.
Mirant al cel, va veure, dins d’una boira semblant a l’ombra d’un núvol blanc, unes coses que brillaven com llànties. Quan va deixar de recitar, va veure que aquelles coses brillants pujaven cap al cel i se n’anaven.
Quan es va fer de dia, va anar a la noble presència del nostre estimat Profeta i li va explicar el que li havia passat.
Quan el nostre Mestre Rasulul·lah li va preguntar: «Saps què eren?», hazrat Ussayd va respondre: «Que el meu pare i la meva mare siguin sacrificats per tu, ya Rasulal·lah! No ho sé.»
El nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Eren àngels. S’havien acostat a la teva veu. Si haguessis continuat recitant, t’haurien escoltat fins a l’alba, i la gent també els hauria vist i contemplat. No s’haurien amagat dels ulls de la gent.»
Un dels qui recitaven el noble Alcorà amb una gran commoció era hazrat Abu Bakr as-Siddiq. Quan, fent el namaz, començava a recitar, no es podia contenir, i les llàgrimes li queien a doll dels seus ulls beneïts. Els qui el veien admiraven aquest estat seu. Un dia, els politeistes es van reunir i van dir: «Aquest home plora recitant amb commoció el que ha portat el profeta. Tenim por que les nostres dones i els nostres fills quedin captivats per aquest estat seu i es facin musulmans.»
Com es va fer musulmà Abdul·lah ibn Salam
Un dels qui es van enamorar del nostre estimat Profeta en veure el seu rostre beneït, i que es van fer musulmans, meravellats, en sentir les seves paraules beneïdes i el noble Alcorà que recitava, va ser hazrat Abdul·lah ibn Salam.
Abdul·lah ibn Salam, que coneixia bé la Tawrat i l’Injil, era, abans d’abraçar la fe, un savi jueu. Ell mateix explica així com es va fer musulmà: «Jo havia estudiat amb el meu pare la Tawrat i els seus comentaris. Un dia, el meu pare em va explicar els atributs, els senyals i les obres del profeta que havia de venir en els darrers temps, i va dir: “Si ve de la descendència de Harun, el seguiré; si no, no el seguiré!” I va morir abans que Rasulul·lah arribés a Medina.
Quan vaig sentir que Rasulul·lah havia proclamat a la Meca la seva profecia, jo ja coneixia els seus atributs, el seu nom i el temps de la seva vinguda. Per això em vaig quedar esperant-lo. Fins que vaig saber per algú que Rasulul·lah s’allotjava a casa dels fills d’Amr ibn Awf, al lloc anomenat Quba, a prop de Medina, vaig amagar als jueus aquest estat meu i vaig callar.
Un dia, mentre collia dàtils frescos d’una palmera del meu hort, un dels fills de Nadir va cridar: “Avui ha arribat l’home dels àrabs!” Em va agafar un tremolor. De seguida vaig dir el takbir: “Al·lahu akbar.” En aquell moment, la meva tia paterna, Khàlida bint Hàrith, era asseguda sota l’arbre. Era una dona molt vella. En sentir el meu takbir, em va renyar, irritada: “Que Al·là et deixi amb les mans buides i no et faci arribar al que esperes! Per Al·là, si haguessis sentit que venia Mussa ibn Imran4, no te n’hauries alegrat més!” Jo li vaig dir: “Oh tia! Per Al·là, ell és germà de Mussa ibn Imran i profeta com ell. Va pel seu camí i ha estat enviat amb el mateix tawhid amb què va ser enviat ell.”
Aleshores ella em va dir: “Oh fill del meu germà! Que potser és el profeta que, segons se’ns ha anunciat, seria enviat a prop del Dia del Judici?” “Sí”, li vaig respondre. “Aleshores tens raó”, va dir ella.5
Quan Rasulul·lah va emigrar a Medina, de seguida em vaig barrejar amb la gent per veure’l. Tan bon punt vaig veure el seu rostre beneït, la seva cara lluminosa, vaig dir: “Aquest rostre no pot ser el rostre d’un mentider!” Rasulul·lah explicava l’Islam i donava consells a la gent reunida. El primer hadit xarif que hi vaig sentir de Rasulul·lah va ser aquest: “Escampeu entre vosaltres la salutació de pau (salam), alimenteu els qui tenen fam, practiqueu la silat ar-rahim (visiteu els parents pròxims) i feu el namaz quan la gent dorm. Així entrareu al Paradís en pau.”
L’Honor del món (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), reconeixent-me pel nur de la profecia, va dir: “No ets tu Ibn Salam, el savi de Medina?” Quan vaig respondre: “Sí”, el nostre estimat Profeta va dir: “Acosta’t”, i em va fer aquesta pregunta: “Oh Abdul·lah! Digues-m’ho, per Al·là ta’ala! No has llegit i après en la Tawrat els meus atributs?” Jo vaig dir: “Em pots dir quins són els atributs d’Al·là ta’ala?”
Davant aquesta pregunta, Rasulul·lah va esperar una mica, i Jibril alayhis-salam va fer baixar la sura al-Ikhlas. Quan vaig sentir aquesta sura que va recitar el nostre Mestre Rasulul·lah, vaig dir de seguida al nostre Profeta: “Sí, ya Rasulal·lah! Dius la veritat. Dono testimoni que no hi ha cap déu fora d’Al·là ta’ala i que tu ets el Seu servent i el Seu Missatger”, i, pronunciant la kalimat ax-xahada, em vaig fer musulmà.» Després vaig dir: «Ya Rasulal·lah! Els jueus són un poble opressor, que menteix fins a deixar la gent astorada i que llança acusacions sense fonament i calúmnies. Si saben que m’he fet musulmà abans que tu els preguntis pel meu caràcter i per tota la meva condició, sens dubte em calumniaran davant teu d’una manera inimaginable. Pregunta’ls primer per mi!» I em vaig amagar en un racó de la casa. Després de mi va entrar un grup de notables dels jueus. El nostre Mestre Rasulul·lah va preguntar als jueus: «Quin home és Abdul·lah ibn Salam, que viu entre vosaltres?» Els jueus van dir: «És el més elevat dels nostres savis i el fill del més gran dels nostres savis! Ibn Salam és el millor de nosaltres i el fill del millor de nosaltres!» Aleshores el nostre Mestre Rasulul·lah va preguntar als jueus: «Si s’hagués fet musulmà, què en diríeu?»
«Al·là ta’ala m’ha fet saber que estima quatre persones. M’ha ordenat que estimi aquestes quatre. Són Alí, Abu Dharr, Miqdad i Salman» Hadit xarif
Els jueus van respondre: «Que Al·là el guardi d’una cosa així!»
Aleshores vaig sortir del lloc on m’havia amagat i, donant testimoni de la seva veritat, vaig dir: «Oh comunitat dels jueus! Temeu Al·là ta’ala! Accepteu el que us ha arribat. Juro per Al·là ta’ala – i vosaltres mateixos ho sabeu – que aquest és el missatger d’Al·là ta’ala, el nom i els atributs del qual heu vist escrits en la Tawrat que teniu a les mans. Dono testimoni que no hi ha cap déu fora d’Al·là ta’ala. Dono testimoni també que Muhàmmad alayhis-salam és el Seu servent i el Seu missatger.» Aleshores els jueus van dir: «És el pitjor de nosaltres i el fill del pitjor de nosaltres!», em van atribuir tota mena de defectes i de calúmnies i van parlar malament de mi. Jo vaig dir: «Això és precisament el que temia. Ya Rasulal·lah! No t’havia dit que són un poble opressor, mentider, calumniador, que no s’està de cap maldat? Ara tot ha sortit a la llum!» Rasulul·lah va dir als jueus: «El vostre primer testimoni ens n’hi ha prou; el segon és innecessari.» Aleshores vaig tornar de seguida a casa.
Vaig convidar la meva família i els meus parents a l’Islam. Tots es van fer musulmans, la meva tia inclosa.
La meva fe va irritar molt els jueus. Per això van començar a pressionar-me. Fins i tot alguns savis jueus van intentar fer-me abandonar l’Islam dient: «D’entre els àrabs no en surt cap profeta; aquest home teu és un rei», però no ho van aconseguir.
Juntament amb ell, Tha’laba ibn Sa’ya, Ussayd ibn Sa’ya, Àssad ibn Ubayd i alguns altres jueus es van fer musulmans sincerament. Però alguns savis jueus van dir: «A Muhàmmad només l’han cregut els dolents d’entre nosaltres. Si fossin dels bons, no haurien abandonat la religió dels seus pares.» Aleshores Al·là ta’ala, responent-los, va revelar una noble aleia i va dir, segons el sentit: «Ells (la Gent del Llibre) no són tots iguals. Entre la Gent del Llibre hi ha una comunitat dedicada a l’adoració i a l’obediència, que a les hores de la nit, prosternada, recita les aleies d’Al·là ta’ala.»6
Dia rere dia el meu estat empitjora del tot, ya Rasulal·lah!
Que s’adrecin per fi els meus actes – ajuda’m, ya Rasulal·lah!
S’ha desbocat aquest meu nafs tan vil, m’ha fet seguir el xaitan;
Amb tanta rebel·lia, què puc fer? – Refugi, ya Rasulal·lah!
Seria possible escapar dels capricis del nafs i del xaitan,
Si de tu no m’arriba la guia (hidaya), ya Rasulal·lah?
Quan les teves efusions i el teu favor arriben un instant a un pecador,
El seu camí, en els dos mons, és salvació, ya Rasulal·lah!
He venerat l’ordre i la prohibició; al haram no he dit halal.
La fi de cada pecat ha estat el penediment, ya Rasulal·lah!
Oh Missatger dels homes i dels jinns, el més excels dels homes,
Per la meva sinceritat, concedeix-me la intercessió, ya Rasulal·lah!
«Escampeu entre vosaltres la salutació de pau (salam), alimenteu els qui tenen fam, practiqueu la silat ar-rahim i feu el namaz quan la gent dorm. Així entrareu al Paradís en pau» Hadit xarif
Una vista antiga de Madina al-Munàwwara (1890)
Alguns esdeveniments del primer any de l’hègira
El primer any de l’hègira van traspassar As’ad ibn Zurara, Barà ibn Ma’rur i Kulthum ibn Hidm, dels ansar, i Uthman ibn Maz’un, dels muhàjirs. A més, hazrat Abu Bakr i Bilal al-Habaixí radiyal·lahu anhuma, que no van resistir el clima i l’aigua de Medina, van emmalaltir de febres palúdiques. Aleshores Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va fer aquesta súplica: «Senyor meu! Així com ens has fet estimar la Meca, fes-nos estimar també Medina, i concedeix-nos-hi benedicció i abundància de sustent.» I Janab al-Haqq va acceptar la seva súplica i va fer que els muhàjirs estimessin Medina.
El primer tractat escrit
Abans de l’hègira del nostre Mestre Rasulul·lah, Abdul·lah ibn Ubayy, cap de la tribu de Khazraj, a Medina, havia de ser elegit rei de Medina. Però quan, amb els juraments de fidelitat d’Àqaba i després amb l’hègira, la major part de les tribus d’Aws i de Khazraj es van fer musulmanes, la reialesa d’Abdul·lah ibn Ubayy no es va realitzar. Per això Abdul·lah ibn Ubayy tenia rancor, primer de tot, al nostre Mestre, el Profeta, i als nobles Companys que eren muhàjirs, i després als Companys de Medina; però no podia mostrar obertament la seva enemistat. Amb unes quantes persones semblants a ell, va formar el grup dels hipòcrites (munàfiqs). Davant dels musulmans deien que havien entrat en la religió de l’Islam, però a les seves esquenes se’n burlaven. Van començar a sembrar d’amagat les llavors de la hipocresia (nifaq) i a provocar la discòrdia (fitna). Van anar tan lluny que fins i tot van intentar transmetre a l’inrevés i alterar les paraules beneïdes de l’Honor del món (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam).
Mentrestant, els politeistes de la Meca tampoc no s’estaven quiets: intentaven fer contra el nostre Mestre Rasulul·lah a Medina el que no havien pogut fer a la Meca. Així com enviaven cartes amenaçadores als politeistes de Medina, enviaven també a les tribus jueves de Medina cartes i missatges plens d’amenaces. Aquestes amenaces van fer que els jueus s’acostessin al nostre Mestre Rasulul·lah.
En aquell temps, els jueus van venir a la presència del nostre Mestre Rasulul·lah i van dir: «Hem vingut a fer la pau amb tu. Fem un tractat, perquè no ens fem mal els uns als altres.» El nostre Profeta va fer amb ells un tractat de cinquanta-cinc articles. Algunes de les decisions que s’hi van prendre són aquestes:
1- Aquest tractat és un document escrit per Rasulul·lah Muhàmmad alayhis-salam entre els musulmans de la Meca i de Medina, els qui els segueixen, els qui s’hi uniran més endavant i els qui lluiten al seu costat.
2- Sens dubte, ells formen una comunitat distinta de la resta dels homes.
3- Cada tribu pagarà en comú el rescat dels seus captius (segons la justícia que regeix entre els musulmans).
4- Els musulmans s’oposaran als qui provoquin desordre entre ells, encara que siguin els seus propis fills.
5- Els jueus que segueixin els musulmans no patiran cap injustícia; al contrari, també seran ajudats.
6- Els jueus formaran un sol grup amb els musulmans, i cadascú complirà els preceptes de la seva pròpia religió.
7- Cap dels jueus no podrà sortir en una expedició militar sense el permís de Muhàmmad alayhis-salam.
8- Ningú no farà mal a aquell amb qui ha pactat, i el qui pateixi injustícia serà socorregut en qualsevol cas.
9- La vall de Medina és, per als qui fan aquest tractat, un territori inviolable i haram.
10- Els politeistes de la Meca i els qui els ajuden no rebran protecció de cap manera.
11- Contra els qui ataquin Medina, els musulmans i els jueus s’ajudaran mútuament.
Amb aquest tractat, els jueus (en aparença) havien de mantenir amistat amb els musulmans, no guardar-los rancor i no mostrar-los enemistat.7
Oh Meu Habib! No t’entristeixis
Els jueus, que amagaven per dins la seva enemistat, després de signar aquest tractat van començar a venir en grups a la presència del nostre Mestre, el Profeta. Li feien preguntes que, segons ells, eren molt difícils. Per les respostes que rebien, comprenien que ell era el profeta veritable. Però, per obstinació i per enveja, no hi creien. Aleshores el nostre estimat Profeta va dir: «Si deu dels savis jueus haguessin cregut en mi, tots els jueus hi haurien cregut.» Al·là ta’ala va consolar el nostre Mestre Rasulul·lah, entristit d’aquesta manera, amb aquesta noble aleia: «(Oh Meu Habib!) Oh Missatger gloriós! Que no t’entristeixi (l’estat d’)aquells que s’afanyen dins la incredulitat (kufr), d’entre els qui diuen amb la boca “Hem cregut” tot i que els seus cors no creuen (els hipòcrites), i d’entre els jueus. Ells escolten sense parar la mentida i espien (d’entre els fills de Qurayza) per a un altre poble (els jueus de Khaybar) que no ve a la teva presència. Canvien de lloc les paraules i les veritats que senten, i les expliquen de manera que s’allunyin de la veritat. I diuen: “Si se us dona això (aquesta fatwa), accepteu-ho; si no se us dona, guardeu-vos-en!” Si Al·là ta’ala vol que algú caigui en la prova (fitna), tu no podràs de cap manera impedir la voluntat d’Al·là ta’ala. Són persones el cor de les quals Al·là ta’ala no ha volgut purificar. Per a ells hi ha en aquest món menyspreu i desgràcia, i en l’altra vida un càstig immens.»8
A causa del tractat que s’havia fet, alguns dels Companys havien trabat amistat amb els jueus, que eren els seus veïns. Al·là ta’ala també els ho va prohibir i va dir: «Oh vosaltres que heu cregut! No prengueu per amics íntims altres (els incrèduls i els hipòcrites) que no siguin els vostres germans de religió. Ells no deixen de fer-vos mal i de sembrar la corrupció, i desitgen que caigueu en l’angoixa. El rancor i l’enemistat que us tenen ja els vessen per la boca. I l’enemistat que amaguen en els seus cors és encara més gran. Si reflexioneu i ho compreneu, us hem explicat les aleies sobre la seva enemistat (us hem mostrat amb tota claredat les coses a què heu de parar atenció).»9
Els politeistes de la Meca no paraven d’incitar i d’amenaçar els politeistes, els hipòcrites i els jueus de Medina i les tribus dels voltants de Medina. S’esforçaven per apagar com més aviat millor el nur de l’Islam i buscaven la manera de fer desaparèixer el cos beneït del nostre estimat Profeta.
«Si deu dels savis jueus haguessin cregut en mi, tots els jueus hi haurien cregut» Hadit xarif
Davant aquestes accions dels hipòcrites i dels politeistes, el nostre Mestre Rasulul·lah seguia sempre el camí de la pau. Alguns dels nobles Companys creien que ja calia fer front a l’enemic i feien aquesta súplica: «Senyor meu! Per a nosaltres no hi ha res més preuat que lluitar, en el Teu camí, contra aquests politeistes. Aquests politeistes qurayxites han desmentit la profecia del Teu Habib i l’han obligat a sortir de la Meca. Al·là meu! Ben segur que ens permetràs de fer-los la guerra!..» El nostre Mestre Rasulul·lah, en canvi, esperava en això l’ordre d’Al·là ta’ala i actuava segons el que s’ordenés. Per fi n’havia arribat el moment. En la revelació que va portar Jibril alayhis-salam es deia: «Lluiteu també vosaltres, en el camí d’Al·là ta’ala, contra els qui us fan la guerra. Però no traspasseu els límits ni cometeu excessos. Certament, Al·là ta’ala no estima els qui cometen excessos. Mateu-los (els incrèduls) allà on els trobeu. Així com ells us van fer sortir (de la Meca), feu-los sortir també vosaltres. La fitna del seu xirk és pitjor que matar algú. Mentre ells no lluitin contra vosaltres al Màsjid al-Haram, no els feu la guerra allà. Però, si us maten allà, mateu-los també vosaltres allà. Aquest és el càstig dels incrèduls. Si deixen de negar Al·là ta’ala i de combatre, (deixeu-ho també vosaltres. Perquè) certament Al·là ta’ala perdona moltíssim i és molt misericordiós.»10
En una noble aleia revelada més tard es va dir: «Feu la guerra a aquests politeistes fins que no quedi rastre de la fitna del xirk i la religió sigui només d’Al·là ta’ala (fins que només s’adori Al·là ta’ala). Si desisteixen (del xirk), (no hi haurà cap injustícia contra ells.) L’hostilitat (el càstig) només és contra els injustos.»11
Ma madahtu Muhammadan bi-maqalati,
Lakin madahtu maqalati bi-Muhammadin.
(No puc lloar Muhàmmad alayhis-salam;
Amb ell dono valor als meus escrits.)
Imam Rabbaní (rahmatul·lahi alayh)