EL SULTÀ DE L’UNIVERS, EL NOSTRE MESTRE, EL PROFETA

La creació del seu nur beneït

Abans de tot, és a dir, abans de crear res, Al·là ta’ala va crear el nur beneït del nostre estimat Profeta, Muhàmmad alayhis-salam. La majoria dels nostres savis del tafsir i del hadit han fet saber: «Janab al-Haqq va crear del Seu propi nur una essència (jàwhar) subtil i grandiosa, i d’aquesta essència va fer sorgir, en l’ordre degut, tot l’univers. Aquesta essència s’anomena “Nur Muhammadí”. El principi i l’origen de totes les ànimes i de tots els cossos és aquesta essència.»

«Si no fos per tu, si no fos per tu, no hauria creat les criatures!» Hadit qudsí

Un dia, Jàbir ibn Abdul·lah, un dels Companys, va preguntar: «Ya Rasulal·lah! Què va crear Al·là ta’ala abans de tot?» Rasulul·lah va respondre: «Abans de tot, va crear del Seu propi nur el nur del teu Profeta, és a dir, el meu nur. Aleshores no hi havia ni Lawh, ni Qàlam, ni Paradís, ni Infern, ni àngel, ni cels (samawat), ni terra (ard), ni sol, ni lluna, ni homes, ni jinns.»

Quan van ser creats el cor i el cos beneït d’Adam alayhis-salam, el Nur Muhammadí va ser posat entre les seves dues celles. Quan li va ser donada l’ànima, Adam alayhis-salam es va adonar que tenia al front un nur que brillava com l’estel Venus.

Quan Adam alayhis-salam va ser creat, va comprendre per inspiració que Janab al-Haqq s’adreçava a ell com a Abu Muhàmmad, és a dir, pare de Muhàmmad. Quan Adam va preguntar: «Senyor meu! Per què m’has donat la kunya d’Abu Muhàmmad?», Al·là ta’ala li va dir: «Oh Adam! Aixeca el cap!» Adam alayhis-salam va aixecar el cap i va mirar: va veure a l’Arx al-A’là5, escrit amb nur, el nom del nostre estimat Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), el nom Àhmad. Aleshores va preguntar: «Senyor meu! Qui és aquest?» Al·là ta’ala va dir: «Aquest és un profeta de la teva descendència. El seu nom en els cels és Àhmad, i a la terra, Muhàmmad. Si no fos per ell, no t’hauria creat. No hauria creat ni la terra ni els cels.»6

El seu nur passa de fronts purs a fronts purs

Quan Adam alayhis-salam va ser creat, el nur beneït del nostre estimat Profeta, Muhàmmad alayhis-salam, va ser posat en el seu front. Aquest nur hi va començar a brillar. Tal com es fa saber en el llibre «Tafsir-i Mazharí», a partir d’Adam alayhis-salam va passar per pares purs i mares pures fins a arribar al nostre Mestre, el Profeta. Al·là ta’ala ho va fer saber en una noble aleia7, segons el sentit:

«Tu, és a dir, el teu nur, portat sempre d’un a l’altre dels qui es prosternen, s’ha transformat en tu i ha arribat a tu.»8

En un hadit xarif es va dir: «Al·là ta’ala va crear els homes. Em va fer sorgir de la millor part dels homes. Després va escollir la millor d’aquestes parts (a Aràbia). Em va fer sorgir d’ella. Després va escollir la millor de les cases, de les famílies, i d’ella em va portar al món. Per tant, la meva ànima i el meu cos són els millors de les criatures. El meu llinatge, els meus avantpassats, són els millors dels homes.»

En un altre hadit xarif es va dir: «Al·là ta’ala va crear totes les coses del no-res. D’entre totes les coses va estimar els homes i els va donar valor; d’entre els homes, va establir a Aràbia els que va escollir. D’entre els escollits d’Aràbia em va escollir a mi. Em va posar entre els escollits, els millors homes de cada època. Per tant, qui estima a Aràbia els qui estan lligats a mi, els estima per mi. Qui els és hostil, m’és hostil a mi.»

Quan Haqq ta’ala va crear Adam,
Amb Adam va guarnir aquest món.
Va fer que els àngels es prosternessin davant d’Adam,
I el Senyor generós molts favors li va donar.
Va posar al seu front el nur de Mustafa,
I va dir: «Sàpigues, aquest és el nur del Meu Habib».
Aquest nur es va posar al seu front,
I s’hi va quedar durant molt de temps.
Després, sàpigues-ho, va passar al front de Hawwa,
I també s’hi va quedar molts mesos i anys.
Va néixer Xit – a ell va passar el nur,
I al seu front el nur va resplendir.
Va arribar a Ibrahim i també a Ismaïl,
Si contés la resta, llarg seria el relat.
Així, com les baules d’una cadena, sense trencar-se,
Va anar passant fins a arribar a Mustafa.
Quan va venir el que és misericòrdia per als mons,
El nur hi va arribar i en ell es va posar.
Si voleu salvar-vos del foc,
Amb amor i amb anhel, reciteu la salat!

«Tu, és a dir, el teu nur, portat sempre d’un a l’altre dels qui es prosternen, s’ha transformat en tu i ha arribat a tu» Xuarà: 219

Com que Adam alayhis-salam, el primer home creat, portava en si la partícula de Muhàmmad alayhis-salam, el nur del Profeta brillava al seu front. Aquesta partícula va passar a hazrat Hawwa, d’ella a Xit alayhis-salam, i així va anar passant d’homes purs a dones pures i de dones pures a homes purs. El nur de Muhàmmad alayhis-salam també va passar, juntament amb la partícula, de fronts purs a fronts purs. Sempre que els àngels miraven el rostre d’Adam alayhis-salam, veien al seu front el nur de Muhàmmad alayhis-salam i demanaven perdó (feien istighfar) per ell.

Quan era a punt de traspassar, Adam alayhis-salam va dir al seu fill Xit alayhis-salam: «Fill meu! Aquest nur que brilla al teu front és el nur del darrer Profeta, Muhàmmad alayhis-salam. Confia’l a esposes creients, castes i pures, i fes la mateixa recomanació al teu fill!»

Fins a arribar a Muhàmmad alayhis-salam, tots els pares van fer aquesta recomanació als seus fills. Tots la van complir i es van casar amb les noies més il·lustres i més ben educades. El nur, passant pels fronts purs d’homes i dones, va arribar al seu veritable amo. Quan un dels avantpassats del nostre Mestre Rasulul·lah tenia dos fills, o quan una tribu es dividia en dues branques, el nur del nostre Profeta Muhàmmad alayhis-salam es trobava sempre en la branca més honorable i més excel·lent. En cada segle, aquell que era el seu avantpassat es reconeixia pel nur del seu rostre. Hi havia una nissaga escollida que portava el seu nur; en cada segle, el rostre de l’home d’aquesta nissaga era bellíssim i molt lluminós. Per aquest nur es distingia entre els seus germans, i la tribu a què pertanyia era més excelsa i més honorable que les altres tribus.9

El nostre Mestre, el Profeta, va dir en un hadit xarif: «Cap dels meus avantpassats no va cometre adulteri. Al·là ta’ala em va portar al món de pares purs i bons i de mares pures. Si un dels meus avantpassats tenia dos fills, jo era en el millor i el més excel·lent d’ells.» Aquest nur, que des d’Adam alayhis-salam anava passant de generació en generació, va arribar a Taruh, d’ell al seu fill Ibrahim alayhis-salam i després al seu fill Ismaïl alayhis-salam. El nur, que també al seu front brillava com el sol, va passar de la seva descendència a Adnan, d’ell a Ma’add i d’ell a Nizar. Quan va néixer Nizar, el seu pare Ma’add, en veure el nur al front del fill, es va alegrar; va oferir un gran banquet i va dir: «Per a un fill així, aquest banquet és poca cosa», i per això el nom del fill va quedar Nizar, és a dir, «poca cosa». Després, el nur va anar passant, baula rere baula, fins a arribar al seu veritable amo, el Segell dels Profetes (Khàtam al-Anbiyà), el nostre estimat Profeta, Muhàmmad alayhis-salam.

El nostre Mestre, el Profeta, va dir en un hadit xarif: «Jo soc Muhàmmad, fill d’Abdul·lah, fill d’Abdulmúttalib, fill de Hàixim (Amr), fill d’Abd Manaf (Mughira), fill de Qussayy (Zayd), fill de Kilab, fill de Murra, fill de Ka’b, fill de Luayy, fill de Ghàlib, fill de Fihr, fill de Màlik, fill de Nadr, fill de Kinana, fill de Khuzayma, fill de Múdrika (Àmir), fill d’Ilyàs, fill de Múdar, fill de Nizar, fill de Ma’add, fill d’Adnan. Sempre que la comunitat a què pertanyo s’ha dividit en dues, Al·là ta’ala, sens dubte, m’ha posat en la millor de les dues parts…»10

En un altre hadit xarif va dir: «Al·là ta’ala va escollir Ismaïl d’entre els fills d’Ibrahim. D’entre els fills d’Ismaïl va escollir els fills de Kinana. D’entre els fills de Kinana va escollir Qurayx. De Qurayx va escollir els fills de Hàixim. D’entre els fills de Hàixim va escollir els fills d’Abdulmúttalib. I d’entre els fills d’Abdulmúttalib em va escollir a mi.»11

L’honorable llinatge del nostre Mestre, el Profeta, fins a Adnan és el següent:

Muhàmmad alayhis-salam Abdul·lah Abdulmúttalib (Xayba) Hàixim (Amr) Abd Manaf (Mughira) Qussayy (Zayd) Kilab Murra Ka’b Luayy Ghàlib Fihr Màlik Nadr Kinana Khuzayma Múdrika (Àmir) Ilyàs Múdar Nizar Ma’add Adnan

El seu avi, hazrat Abdulmúttalib

El nostre Mestre, el Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), és de la branca dels fills de Hàixim, de la tribu de Qurayx. El seu pare és Abdul·lah. El pare d’Abdul·lah era Xayba. Xayba, l’avi del nostre Profeta, va néixer a Medina. Quan el seu pare Hàixim va traspassar, Xayba encara era un infant. Un dia, a Medina, davant la casa dels seus oncles materns, s’exercitava a tirar amb arc amb els seus amics. Els grans que els observaven, pel nur que brillava al front de Xayba, van endevinar que era fill d’algú honorable, i en van quedar admirats.

Quan va arribar el torn de Xayba, va tibar l’arc i va llançar la fletxa contra el blanc. Quan la fletxa va fer ple, va exclamar, exaltat: «Soc el fill de Hàixim. És clar que la meva fletxa toca el blanc!» Per aquestes paraules van comprendre que era fill de Hàixim, el de la Meca. Aleshores Hàixim ja no era viu.

Un dels fills d’Abd Manaf, quan va tornar a la Meca, va dir a Múttalib, germà de Hàixim: «El teu nebot Xayba, que viu a Medina, és un noi molt intel·ligent. Al seu front brilla un nur que deixa tothom admirat. Està bé que un infant tan preuat visqui lluny de tu?» Aleshores Múttalib se’n va anar de seguida a Medina i va portar el seu nebot Xayba a la Meca. Pels carrers de la Meca, als qui preguntaven «Qui és aquest noi?», ell responia: «És el meu esclau.» Des d’aleshores el nom de Xayba va quedar Abdulmúttalib, que vol dir «esclau de Múttalib».12

«Fill meu! Aquest nur que brilla al teu front és el nur del darrer Profeta, Muhàmmad alayhis-salam. Confia’l a esposes creients, castes i pures, i fes la mateixa recomanació al teu fill!» Adam alayhis-salam

Abdulmúttalib va viure amb el seu oncle Múttalib fins que aquest va traspassar. Del cos beneït d’Abdulmúttalib en sortia una olor de mesc. Al seu front brillava el nur de Muhàmmad alayhis-salam, el habib d’Al·là ta’ala, que escampava béns i benediccions al seu voltant. Sempre que a la Meca no plovia i hi havia sequera, els habitants de la Meca agafaven Abdulmúttalib per la mà, el portaven a la muntanya de Thabir i l’imploraven que fes una súplica. Ell no decebia ningú i suplicava a Al·là ta’ala que concedís la pluja. I Janab al-Haqq, per la benedicció del nur del nostre estimat Profeta, que brillava al front d’Abdulmúttalib, acceptava la seva súplica i enviava pluja abundant. Així el valor i el prestigi d’Abdulmúttalib creixien dia rere dia. Els habitants de la Meca el van elegir com a cap. Ningú no se li oposava, i qui es posava sota la seva autoritat hi trobava pau i tranquil·litat. Fins i tot els sobirans d’aquella època reconeixien la virtut i la grandesa d’Abdulmúttalib. Només el Cosroes, rei de Pèrsia, l’envejava i li tenia una enemistat oberta i amagada. Abdulmúttalib era hanif, és a dir, musulmà.13 Era en el camí del tawhid, creia en l’existència i en la unicitat d’Al·là, no tenia cap altre pensament que Ell, i seguia la religió del seu avantpassat Ibrahim alayhis-salam, que era hanif. Per això no va adorar mai els ídols, ni tan sols s’hi va acostar.

Al voltant de la Kaba feia súpliques a Al·là ta’ala i Li oferia la seva adoració.

Zamzam

Un dia, en somnis, algú li va dir: «Oh Abdulmúttalib! Aixeca’t i cava Tayyiba!», i va desaparèixer. L’endemà li va dir: «Aixeca’t, cava Barra!» El tercer dia la mateixa persona li va ordenar: «Aixeca’t, cava Madnuna!» Els somnis no s’aturaven. El quart dia, la mateixa persona li va tornar a dir: «Oh Abdulmúttalib! Aixeca’t, cava el pou de Zamzam!», i Abdulmúttalib va preguntar: «Què és Zamzam? On és el pou?» La persona va respondre: «Zamzam és una aigua que no minva mai i el fons de la qual no s’abasta. N’hi ha prou per a tots els pelegrins que venen dels quatre cantons del món. Va brollar del lloc on Jibril alayhis-salam va colpejar amb l’ala. És l’aigua que Al·là ta’ala va crear per a Ismaïl alayhis-salam. Sacia els assedegats. Alimenta els afamats i és guariment per als malalts. T’indicaré el lloc. Quan sacrifiquen animals, aboquen les restes en un cert indret. Quan hi siguis, vindrà un corb de bec vermell.

Furgarà la terra amb el bec. En el lloc on el corb furgui, veuràs també un formiguer. Allà mateix és el lloc de Zamzam.»14

Al matí, Abdulmúttalib va prendre amb ell el seu fill Hàrith, va anar a la Kaba i es va posar a esperar, ple d’expectació. En un moment donat, tal com s’havia dit en el somni, el corb de bec vermell va venir, es va posar en un clot que hi havia i va començar a picar la terra amb el bec. A sota va aparèixer un formiguer. Abdulmúttalib i el seu fill Hàrith van començar de seguida a cavar-hi. Després de cavar una estona, va aparèixer la boca del pou. En veure-ho, Abdulmúttalib va començar a dir el takbir: «Al·lahu akbar, Al·lahu akbar!»

Els qurayxites, que des del començament seguien atentament l’excavació del pou, es van girar cap a ell i li van dir: «Oh Abdulmúttalib! Aquest és el pou del nostre pare Ismaïl. També nosaltres hi tenim dret. Ens has de fer partícips d’aquesta obra!» Però Abdulmúttalib s’hi va oposar de seguida i va respondre: «No! Aquesta obra és un deure que se m’ha concedit només a mi.» Aleshores els qurayxites van dir: «Estàs sol. A part d’un sol fill, no tens ningú. Així no ens pots fer front!»

El pou de Zamzam

era dins del Màsjid al-Haram, davant
del cantó de la Pedra Negra. Tenia
un brocal de pedra. El seu sòl era
enllosat de marbre i
inclinat cap a les parets.
Abdulhamid Khan I l’havia fet
construir de manera que no s’hi filtrés l’aigua.
Aquesta bella obra d’art,
preuat record
de la història,
va ser enderrocada el 1963. La boca del pou i
uns quants metres al seu voltant
van ser rebaixats diversos metres sota terra.
Després el van cobrir del tot
i el van enllosar de marbre. Avui
aquest pou no es veu.

Aleshores es va sentir el cor encongit, perquè li retreien que no tenia ningú. Va alçar les mans al cel i va suplicar: «Senyor meu! Concedeix-me deu fills. Si acceptes aquesta súplica meva, en sacrificaré un al costat de la Kaba.»15

Abdulmúttalib va considerar que l’excavació prenia un caire perillós i que al final hi podria haver enfrontaments violents. Per això va deixar de cavar i va optar pel camí de l’acord.

Va voler que la qüestió la resolgués un àrbitre. Finalment van decidir que un endeví (kahin) que vivia a Damasc trobaria una solució al cas. Es van posar en camí amb un grup de notables de Qurayx. Pel camí, la caravana, extenuada per la set i la calor, ja no es podia moure. Haurien donat la vida per una gota d’aigua. Tot i que aquest era l’únic desig que tenien, trobar aigua enmig del desert abrusador era impossible.

En un moment en què tothom havia perdut l’esperança, Abdulmúttalib els va cridar: «Veniu, veniu! Reuniu-vos! He trobat prou aigua per a vosaltres i per als vostres animals!» Mentre Abdulmúttalib, que portava al front el nur beneït de Muhàmmad alayhis-salam, buscava aigua, la pota del seu camell havia topat amb una gran pedra i, quan la pedra es va moure, l’aigua havia brollat de sota. Tothom hi va acudir corrent.

Van beure fins a saciar la set i va ser com si tornessin a la vida.

Avergonyits davant aquesta grandesa d’Abdulmúttalib, els qurayxites van dir: «Oh Abdulmúttalib! Ja no tenim res a dir-te. Tu ets el més digne de cavar el pou de Zamzam. No en discutirem mai més amb tu. Ja no cal anar a l’àrbitre; ens en tornem.» I van prendre el camí de la Meca. Gràcies al nur que brillava al seu front, Abdulmúttalib va obtenir l’honor de cavar el pou de Zamzam i de fer-ne brollar l’aigua.16

«Zamzam alimenta i és guariment per al malalt» Hadit xarif

El fill destinat al sacrifici

Després de cavar el pou de Zamzam, la fama i la glòria d’Abdulmúttalib van créixer encara més. Van passar els anys. Janab al-Haqq va acceptar la súplica que li havia sortit del fons del cor i va concedir a Abdulmúttalib, a més de Hàrith, deu fills i sis filles. Els noms d’aquests fills eren Qútham, Abu Làhab, Abdulka’ba, Hajl, Zubayr, Abu Tàlib, Abdul·lah, Ghaydaq, Dirar i Muqàwwim [Hamza i Abbàs encara no havien nascut]. Les filles eren Safiyya, Àtika, Umm Hakim Bayda, Barra, Umayma i Arwa. D’entre els seus fills, Abdulmúttalib estimava sobretot Abdul·lah, perquè el nur que havia estat al seu propi front havia començat a brillar al front d’Abdul·lah.

Un dia, en somnis, es va dir a Abdulmúttalib: «Oh Abdulmúttalib! Compleix la teva prometença!»

Al matí, Abdulmúttalib va sacrificar un marrà. A la nit, en somnis, se li va ordenar: «Sacrifica una cosa més gran que això!» Al matí va sacrificar un bou. Quan en somnis se li va tornar a ordenar de sacrificar una cosa més gran que això, va preguntar: «Què hi ha més gran que això?» Aleshores se li va dir: «Vas prometre que sacrificaries un dels teus fills si se’t concedien deu fills. Compleix la teva prometença!»

L’endemà, Abdulmúttalib va reunir els seus fills i els va explicar la súplica que havia fet anys enrere. Després va comunicar als fills que n’havia de sacrificar un. No hi va trobar cap oposició. Al contrari, ells hi van consentir dient: «Pare! Compleix la teva prometença! Ets lliure de fer el que vulguis!» Abdulmúttalib ho va fer a sorts per determinar quin dels fills seria sacrificat. La sort va caure en el fill que més estimava: Abdul·lah, que portava al front el nur de Muhàmmad alayhis-salam, el habib d’Al·là ta’ala. Abdulmúttalib va trontollar un instant; els ulls se li van omplir de llàgrimes. Havia de complir la paraula donada a Al·là ta’ala. Agafant amb una mà el ganivet i amb l’altra Abdul·lah, el fill de les seves entranyes, es va dirigir a la Kaba per complir la paraula donada al seu Senyor. El pare, amb els ulls plens de llàgrimes, va enllestir tots els preparatius per sacrificar Abdul·lah. En aquell moment, els notables de Qurayx seguien l’esdeveniment amb mirades plenes d’astorament.

D’entre ells, l’oncle matern d’Abdul·lah va dir: «Oh Abdulmúttalib! Atura’t! Nosaltres no consentirem de cap manera que degollis aquest fill teu. Si fas una cosa així, es convertirà en costum entre els qurayxites. Tothom prometrà de sacrificar el seu fill i el degollarà. No siguis tu qui obri el camí a una cosa semblant! Satisfés el teu Senyor d’una altra manera!» Després va proposar: «Consulta un endeví, perquè t’indiqui un camí.»

Davant aquestes paraules, Abdulmúttalib va anar a trobar un endeví anomenat Qutba (o Sajak), que vivia a Khaybar, i li va exposar la situació. L’endeví va preguntar: «Entre la vostra gent, quin és el preu de la sang (diya) d’una persona?» Quan va rebre la resposta «Deu camells», va dir: «Fes-ho a sorts entre deu camells i el teu fill. Si la sort cau en el teu fill, afegeix-hi deu camells més i continua així, augmentant-los i fent-ho a sorts, fins que caigui en els camells.»

Abdulmúttalib va tornar de seguida a la Meca i va fer com l’endeví havia dit. Augmentant de deu en deu el nombre de camells, ho va fer a sorts moltes vegades. La sort sempre queia en Abdul·lah. Però quan el nombre de camells va arribar a cent, la sort va caure en els camells. Per estar-ne més segur, ho va fer a sorts encara dues vegades. Totes dues vegades la sort va caure en els camells. Dient takbirs – «Al·lahu akbar! Al·lahu akbar!» –, Abdulmúttalib va sacrificar els camells. De la carn, ni ell ni cap dels seus fills no en va prendre res. La va repartir tota entre els pobres.17

Des dels temps d’Adam alayhis-salam, hi ha hagut també l’episodi del sacrifici d’Ismaïl alayhis-salam. Com que el llinatge del nostre Mestre, el Profeta, es remunta a Ismaïl alayhis-salam, ell va dir: «Soc el fill de dos homes destinats al sacrifici.»18

El seu pare, hazrat Abdul·lah

Quan va néixer Abdul·lah, que portava al front el nur del nostre Profeta Muhàmmad alayhis-salam, el Mestre dels dos mons, la Gent del Llibre es va donar la notícia els uns als altres: «El pare del Profeta dels darrers temps ha vingut al món a la Meca.» Els Fills d’Israel tenien una túnica teixida de llana; havia estat de Yahya alayhis-salam, que la portava quan va morir xahid (màrtir), i la seva sang beneïda havia tacat aquella túnica. En els seus llibres hi havia escrit: «Quan aquesta sang es renovi i comenci a degotar, el pare del Profeta dels darrers temps vindrà al món.» Per aquest senyal, la Gent del Llibre va comprendre que Abdul·lah havia nascut. Tot i que, per enveja, van intentar moltes vegades matar-lo, Al·là ta’ala va protegir Abdul·lah per la benedicció del nur que portava al front.

Quan Abdul·lah va arribar a l’edat de la pubertat (bulugh), es va distingir entre els homes tant pel bon caràcter com per la bellesa. Sobretot quan va fer divuit anys, la seva bellesa va córrer de boca en boca. El nur del seu front brillava com el sol, i el cor de les noies que el veien, tant si volien com si no, s’inclinava cap a ell. La seva bellesa i la seva fama es van escampar fins a Egipte.

De prop i de lluny, tothom va començar a competir per donar-li les filles en matrimoni. Molts sobirans van venir a trobar Abdulmúttalib i li van proposar que prengués les seves filles per al seu fill. També van declarar que estaven disposats a qualsevol sacrifici per això. De la mateixa manera, prop de dues-centes noies van venir fins a la Meca i van manifestar el desig de casar-se amb Abdul·lah. Però Abdulmúttalib les rebutjava una per una amb paraules adequades.

Perquè Abdulmúttalib buscava per al seu fill una noia hanif, és a dir, musulmana – la més ben educada, la més il·lustre i la més bella –, fidel a la religió dels avantpassats, que seguien des d’Ibrahim alayhis-salam.

Quan van comprendre que el Profeta dels darrers temps anunciat en els seus llibres no seria del seu poble, els Fills d’Israel, per enveja, van jurar matar Abdul·lah. Amb aquest fi van enviar a la Meca setanta homes armats. Es van posar a l’aguait esperant una ocasió. Finalment, un dia que Abdul·lah havia sortit al camp, en un moment en què creien que ningú no els veia, van desembeinar les espases i es van llançar sobre ell. Aquell dia, per saviesa divina19, Wahb ibn Abd Manaf, un dels parents d’Abdul·lah, també havia sortit a caçar amb uns quants companys. Just en aquell instant van veure els Fills d’Israel que es llançaven sobre Abdul·lah. Moguts per l’amor al parentiu, van decidir d’anar a socórrer Abdul·lah. Però els adversaris eren molt nombrosos. Era evident que serien vençuts en aquell combat. Finalment van considerar millor escollir el camí de l’advertiment. Quan s’hi acostaven, van veure molts genets que no s’assemblaven a ningú d’aquest món, muntats en cavalls negres i amb l’espasa a la mà, que sorgien de l’invisible com un llamp, es llançaven sobre els Fills d’Israel entre crits de takbir, els passaven tots a punta d’espasa i desapareixien. Wahb es va quedar astorat davant el que havia vist, i va comprendre com era de protegit Abdul·lah i com era de preuat davant d’Al·là ta’ala.

Quan va arribar a casa, va explicar el que havia passat a la seva esposa. Tots dos van reconèixer que el jove digne de la seva filla era Abdul·lah i van decidir donar-li Àmina en matrimoni.

«Soc el fill de dos homes destinats al sacrifici» Hadit xarif

Abdulmúttalib, per la seva banda, havia sentit parlar de la bellesa, la castedat, el pudor i la pietat d’Àmina, filla de Wahb, el cap de la tribu dels Banu Zuhra. També pel llinatge eren parents: les seves nissagues s’unien unes quantes generacions enrere. Va anar a casa de Wahb a demanar aquesta noia per al seu fill Abdul·lah. Quan Abdulmúttalib va fer la petició, Wahb va dir: «Oh cosí! Nosaltres hem rebut aquesta proposta abans que tu», i li va explicar l’esdeveniment que havia presenciat. Després va afegir: «La mare d’Àmina va tenir un somni. Segons va explicar, un nur va entrar a casa nostra i la seva claror va omplir la terra i els cels. També jo he vist aquesta nit, en somnis, el nostre avantpassat Ibrahim alayhis-salam. M’ha dit: “Jo mateix he celebrat el nikah d’Abdul·lah, fill d’Abdulmúttalib, amb la teva filla Àmina. Accepta’l tu també!” Des d’aquest matí estic sota l’efecte d’aquest somni. Em preguntava quan vindrien.» En sentir aquestes paraules, dels llavis d’Abdulmúttalib van sortir les paraules: «Al·lahu akbar! Al·lahu akbar!»

Finalment va casar el seu fill Abdul·lah, de divuit anys, amb Àmina, la filla de Wahb, de catorze anys. Sobre el casament d’Àmina i Abdul·lah hi ha també altres narracions.20

El seu nur beneït passa a la seva mare

Quan el nur beneït del Sobirà del món (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va passar a la seva mare, els llops i els ocells es van anunciar els uns als altres la bona nova:

«S’acosta el temps en què el Mestre de l’univers honorarà el món amb la seva vinguda; ell és l’amín21 de la terra, el sol de l’època.» Aquella nit, tots els ídols de la Kaba van caure de bocaterrosa. Els xaitans es van quedar impotents i ja no podien fer el que feien. Els àngels van esmicolar el tron d’Iblís i el van llançar al mar, i durant quaranta dies van castigar Iblís i el van turmentar. Després ell va fugir, va pujar a la muntanya d’Abu Qubays i va fer un crit esgarrifós. Tots els seus exèrcits, en sentir aquest crit d’Iblís, es van reunir al seu voltant. Ell els va dir: «Ai de vosaltres! S’acosta el naixement de Muhàmmad alayhis-salam. D’ara endavant Lat i Uzza ja no seran adorades. El nur del tawhid s’escamparà per tot el món.» Aquella nit, tots els bruixots i els endevins van quedar impotents en els seus oficis. L’endevinació es va acabar. Els seus encanteris van perdre l’efecte. Aquella nit, els habitants de la terra van sentir una veu del cel: «S’acosta el temps en què el Profeta dels darrers temps vindrà amb milers de béns i de dons.»

En aquell temps hi havia sequera a Makka al-Mukàrrama. Feia anys que no plovia. No hi havia ni una fulla verda als arbres; no es veia ni rastre de collita. La gent havia caigut en l’angoixa i no sabia què fer. Després que el nur beneït del nostre estimat Profeta va passar de hazrat Abdul·lah a hazrat Àmina, va ploure tant i la collita va ser tan abundant que aquell any el van anomenar «l’any de l’abundància». Durant els nou mesos que el va portar a les entranyes, hazrat Àmina no va sentir cap dolor ni cap dificultat.

Quan la nostra mare Àmina estava embarassada de dos mesos, el seu marit Abdul·lah havia anat a Damasc per negocis. A la tornada es va posar malalt. Va traspassar a Dar an-Nàbigha, als voltants de Medina, al costat dels seus oncles materns, els fills de Najjar, als divuit o als vint-i-cinc anys.22 Quan la notícia va arribar a la Meca, tota la ciutat es va enfonsar en la tristesa.23

«Quan Abdul·lah, el pare del nostre Mestre, el Profeta, va traspassar abans que nasqués el seu fill, els àngels van dir: “Senyor nostre! El Teu Missatger ha quedat orfe”» Abdul·lah ibn Abbàs (radiyal·lahu anhuma)

Abdul·lah ibn Abbàs (radiyal·lahu anhuma), un dels Companys, va relatar: «Quan Abdul·lah, el pare del nostre Mestre, el Profeta, va traspassar abans que nasqués el seu fill, els àngels van dir: “Senyor nostre! El Teu Missatger ha quedat orfe.” Al·là ta’ala va dir: “Jo soc el seu protector i el seu suport.”»

La senyora Àmina es va afligir molt per la mort del seu marit. En un poema va plorar així la seva pèrdua:

En una hora inesperada la mort el va prendre,
I ell era tan generós, tan compassiu.

L’episodi de l’Elefant

L’episodi de l’Elefant

Faltaven uns dos mesos per al naixement de Rasul al-Àkram (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam). En aquest temps va tenir lloc l’episodi de l’Elefant. Abraha, governador del Iemen en nom del regne d’Abissínia, que volia impedir que la gent, que acudia en multituds de tot arreu, visités la Kaba, va fer construir a Sanà, amb l’ajuda de l’emperador bizantí, una gran església anomenada «Qul·lays». Volia que la gent visités aquella església. Però els àrabs, que des de temps antics visitaven la Kaba, no van fer cap cas de l’església que Abraha havia construït. La miraven amb menyspreu. Un d’ells fins i tot la va profanar.

Irritat per això, Abraha va decidir enderrocar la Kaba; amb aquest propòsit va preparar un gran exèrcit i va marxar contra la Meca. Quan l’exèrcit d’Abraha es va acostar a la Meca, els soldats van començar a saquejar els béns dels qurayxites i es van apoderar també de dos-cents camells que pertanyien a Abdulmúttalib. Abdulmúttalib va anar a trobar Abraha i li va demanar els seus camells. Abraha va dir: «Jo he vingut a enderrocar la vostra Kaba sagrada. Tu no la vols defensar, i em vens a demanar els teus camells?»

Abdulmúttalib va dir: «Jo soc l’amo dels camells. La Kaba, sens dubte, té el seu Amo. Ell la protegirà.» «Ningú no la protegirà de mi!», va dir Abraha, i, tornant els camells a Abdulmúttalib, el va acomiadar. Després va donar a l’exèrcit l’ordre de marxar cap a la Kaba. En l’exèrcit d’Abraha hi havia un elefant anomenat «Mahmuda», que feien anar al davant de les tropes perquè creien que així obtindrien la victòria. Nuqayl ibn Labib, un dels guies d’Abraha, es va inclinar a l’orella de l’enorme elefant i li va dir: «Oh Mahmuda, la casa que vas a enderrocar és la casa d’Al·là ta’ala. Ajup-te ara mateix! No avancis! Si no, periràs!» Quan Abraha el va dirigir cap a la Kaba, l’elefant es va ajupir a terra i no es va moure. En canvi, quan el giraven cap al Iemen, de seguida arrencava a córrer.

Així, sobre l’exèrcit d’Abraha, que s’havia acostat a la Meca però no tenia forces per atacar-la, Al·là ta’ala va enviar un estol d’ocells anomenats ababil, és a dir, oronetes de muntanya. Cadascun d’aquests ocells portava tres pedres de la mida d’un cigró o d’una llentia: una al bec i dues a les potes. Les van deixar caure sobre l’exèrcit d’Abraha. Les pedres travessaven els soldats de dalt a baix, entrant pel cap. Tot soldat tocat per una pedra moria a l’instant. Tal com es fa saber en la noble aleia, l’exèrcit va quedar com fulles de sembrat devorades. En veure això, Abraha, esverat, va voler fugir. Però no va poder. El veritable blanc de les pedres era ell, i també el van tocar. Mentre fugia, la carn li anava caient a trossos, i així va morir. Aquest esdeveniment es fa saber en la sura al-Fil del noble Alcorà, segons el sentit, així: «(Oh Meu Missatger!) No has vist com va obrar el teu Senyor amb els de l’elefant (que volien destruir la Kaba) (l’exèrcit d’Abraha, equipat amb elefants)? No va fer fracassar la seva trama (d’enderrocar la Kaba al-Muàzzama)? Va enviar contra ells ocells en estols. Cadascun d’aquests ocells els llançava pedres fetes de fang i coites al foc. Finalment Al·là ta’ala els va anihilar i els va deixar com fulles de sembrat rosegades per les arnes. (Els va reduir a l’estat de fulles de sembrat rosegades i esmicolades pels cucs.)»24

«Jo soc l’amo dels camells. La Kaba, sens dubte, té el seu Amo. Ell la protegirà» Xàybat al-Hamd

Aràbia i els centres culturals del seu entorn