BONES NOVES
La vinguda del nostre estimat Profeta, Muhàmmad alayhis-salam, va ser anunciada, des d’Adam alayhis-salam, a tots els profetes i a les seves ummes; quan el seu naixement es va acostar, molts dels esdeveniments que havien de succeir van ser anunciats per endavant com a bones noves.
En la veritable Tawrat1 – el llibre revelat a Mussa2 alayhis-salam i després falsejat – hi ha escrit:
«Ell és una persona tan beneïda que la seva aspiració és elevada i el seu ajut, abundant. És l’estimat dels pobres i el metge dels rics. És el més bell dels bells, el més pur dels purs. És amable en la conversa, just en el repartiment, recte en tot tracte. Amb els incrèduls és dur i sever. Respecta els vells, té tendresa i compassió pels petits. Agraeix fins i tot el poc. Té compassió dels captius. Té sempre el rostre somrient. El seu riure és un somriure; no riu a riallades. És ummí: sense llegir ni escriure res, tot li ha estat fet saber. Ell és el missatger (rasul) d’Al·là ta’ala. No és de mal caràcter ni de cor dur. No crida en veu alta als mercats ni a les places. La seva umma és de bon caràcter. En els llocs elevats invoquen el nom d’Al·là ta’ala. Els seus muetzins, als minarets, criden la gent al namaz (l’oració ritual, salat). Fan l’ablució (wudú) i fan el namaz. En el namaz arrengleren les files i estan drets en una sola línia. A la nit, el so dels seus tasbihs se sent com el brunzit de les abelles. Naixerà a la Meca. De Medina a Damasc, tot serà sota el seu govern. El seu nom és Muhàmmad, i Jo li he donat el nom de Mutawàkkil. No el retiraré del món fins que no hagi abolit les religions corrompudes i no hagi escampat i establert la religió veritable i recta. Ell cridarà la gent al Haqq; per la seva benedicció, els ulls que no hi veuen s’obriran i hi veuran, les orelles que no hi senten hi sentiran. La negligència sortirà dels cors…»3
En el veritable Zabur4 – el llibre revelat a Dawud5 alayhis-salam i després falsejat – hi ha escrit:
«Ell és un home de mà oberta, és a dir, generós. No s’enfada mai. És molt amable. Té el rostre bell, les paraules dolces, la cara lluminosa. És el metge dels homes. Plora molt, riu poc. Dorm poc, reflexiona molt. La seva constitució és harmoniosa i bella. Les seves paraules guanyen els cors, atrauen les ànimes… Oh Meu Habib! Desembeina l’espasa de l’esforç i, amb tota la teva força, en el camp de l’heroisme, pren venjança dels incrèduls.
Amb un bell llenguatge, escampa arreu la Meva lloança i la Meva glorificació. Els caps de tots els incrèduls s’inclinaran davant les teves mans dotades de karama…»
En el veritable Injil6 – el llibre revelat a Issa7 alayhis-salam i després falsejat – hi ha escrit:
«Senyor meu! Fes-me de la umma de Muhàmmad alayhis-salam!» Mussa alayhis-salam
«Ell no menja gaire; no és avar. No enganya, no parla malament de ningú, no té mai pressa. No es venja per si mateix. No és mandrós. No murmura de ningú…»
A un endeví que li preguntava quin era el nom del Profeta que havia de venir i quins eren els senyals de la seva vinguda, Issa alayhis-salam li va dir:
«El nom del Missatger és d’una bellesa digna d’admiració. Quan Al·là ta’ala va crear la seva ànima, li va donar aquest nom, el va posar dins la Seva majestat celestial i va dir: “Espera, oh Àhmad! En honor teu he creat el Paradís, el món i moltes criatures. Te’ls dono de regal. Qui et doni valor rebrà valor de Mi. Qui et maleeixi (injuriï), Jo el maleiré. T’enviaré al món com el Meu Missatger salvador. La teva paraula serà pura veritat. La terra i el cel podran desaparèixer, però el teu camí durarà per sempre.” El seu nom sagrat és Àhmad.» Aleshores la gent reunida al voltant d’Issa va alçar la veu i va cridar: «Oh Àhmad! Vine de pressa a salvar el món!»
Issa va fer moltes súpliques per ser de la umma de Muhàmmad alayhis-salam – aquell la bona nova del qual es troba fins i tot en els Evangelis d’avui, a qui els cristians anomenen «Paràclit», nom que s’ha traduït per «Consolador», i que és l’únic veritable Consolador. Poc abans del Dia del Judici, Al·là ta’ala el farà baixar de nou a la terra. Aleshores Issa alayhis-salam actuarà segons la religió de Muhàmmad alayhis-salam: declararà halal el que ell va declarar halal, i haram el que va declarar haram. Paràclit vol dir Àhmad. I Àhmad és un dels noms de Muhàmmad alayhis-salam.
En l’Injil hi ha escrit també:
«Si hagués vingut aquell Munhamanna que ha de venir de part del Senyor, aquell Ruh al-Quds que ha de venir de part del Senyor, ell donaria testimoni de mi. Vosaltres també en donareu testimoni, perquè fa molt de temps que sou amb mi. Us he dit aquestes coses perquè no dubteu ni ensopegueu.» La paraula Munhamanna, en siríac, vol dir Muhàmmad.8
L’Època de la Ignorància (Jahiliyya)
Abans que l’Honor de l’univers vingués al món, el món sencer estava submergit, en el pla espiritual, en unes tenebres (zulmat) terribles. Els homes s’havien extraviat sense límit ni mesura; les religions enviades per Al·là ta’ala havien estat oblidades; el lloc de les lleis divines l’havien ocupat les idees i els pensaments sortits del cap dels homes. Totes les criatures patien intensament per la crueltat i l’opressió dels homes.
En totes les nacions de la faç de la terra, Al·là ta’ala havia estat oblidat, i la creença en el tawhid (la unicitat d’Al·là), font de la pau, de la felicitat i de l’alegria, havia desaparegut. La tempesta de la incredulitat (kufr) havia arrencat la fe dels cors, i en lloc de la creença en Al·là ta’ala s’hi havia instal·lat la idea d’adorar els ídols.
La religió portada per Mussa alayhis-salam havia estat oblidada, i la Tawrat, falsejada. Els Fills d’Israel s’havien enemistat els uns amb els altres. La religió d’Issa, portada per Issa alayhis-salam, també s’havia corromput del tot; ja no tenia cap relació amb la veritable religió. S’havia acceptat la Trinitat, és a dir, la idea de tres déus. L’original de l’Injil s’havia perdut; els sacerdots l’havien alterat al seu gust. Tots dos llibres havien deixat de ser la paraula d’Al·là. A Egipte regia la llei de la Tawrat falsejada; a Bizanci, la religió d’Issa alterada, és a dir, el cristianisme. A Pèrsia s’adorava el foc, i el foc dels adoradors del foc no s’havia apagat en mil anys sencers. A la Xina dominaven religions inventades com el confucianisme, i a l’Índia, el budisme.
Els habitants d’Aràbia encara estaven més perduts i extraviats. Havien posat tres-cents seixanta (360) ídols a la Kaba al-Muàzzama, a la qual Al·là ta’ala dona tant de valor. I la Kaba al-Muàzzama era una rèplica, de la mateixa mida, de la casa anomenada «Bayt al-Ma’mur», que els àngels visiten a l’Arx. Qui havia mancat al respecte a la Kaba, Janab al-Haqq l’havia anihilat en el temps més breu.
La tribu de Jurhum també havia passat de mida en l’adulteri i la disbauxa. El seu rei, en veure les accions tan irrespectuoses i tan vils d’aquella tribu, els va advertir així: «Oh jurhumites! Torneu en vosaltres, respectant el Haram ax-Xarif d’Al·là ta’ala i la seguretat del Haram! Sabeu el que va passar a cadascuna de les ummes de Hud, de Sàlih i de Xuayb (alayhimus-salam), que van viure abans que vosaltres, i com van perir. Ordeneu-vos el bé els uns als altres i prohibiu-vos el mal. No us enganyeu confiant en la vostra força passatgera. A la Meca, guardeu-vos de girar l’esquena al Haqq i d’oprimir, perquè l’opressió causa la perdició dels homes. Juro per Al·là ta’ala que no hi ha hagut ningú que habités en aquesta regió, oprimís i girés l’esquena al Haqq sense que Al·là ta’ala li tallés la descendència, n’arrenqués les arrels i portés un altre poble al seu lloc. La gent de la Meca que persisteix en el seu extraviament i gira l’esquena al Haqq no podrà romandre aquí gaire temps. Sabeu el que va passar als pobles de Tasm, de Jadís i d’Amàliqa, que abans que vosaltres habitaven aquesta regió, que van viure més que vosaltres, que eren més forts, més nombrosos i més rics que vosaltres. El menyspreu que van tenir pel Haram ax-Xarif, el fet de girar l’esquena al Haqq i d’enfonsar-se en l’opressió van ser la causa que fossin expulsats d’aquest lloc beneït. Heu vist i heu sentit que Al·là ta’ala en va expulsar uns enviant-los formigues petites, d’altres per la fam, i d’altres per l’espasa!»
Però ells no van fer cas. Finalment, Al·là ta’ala també els va arruïnar a ells, per aquest extraviament… En una època així, a la beneïda Meca, el centre de la faç de la terra, la incredulitat corria com un torrent, i l’interior de la Baytul·lah s’havia omplert de centenars d’ídols com Lat, Uzza i Manat. L’opressió havia arribat al seu límit extrem, i la immoralitat era tinguda per motiu d’orgull. Aràbia es trobava, en els plans religiós, espiritual, social i polític, en unes tenebres generalitzades, en una ignorància completa, en el desenfrenament, l’extraviament i la perdició. En aquest temps, anomenat l’Època de la Ignorància (Jahiliyya), la gent vivia en general com a nòmades i estava dividida en tribus. L’Època de la Ignorància va ser una època plena de tenebres (zulmat). Les tribus àrabs, en constant baralla, consideraven els atacs i el pillatge un mitjà de vida. A Aràbia, formada per tribus entre les quals l’opressió i el pillatge s’havien generalitzat, tampoc no hi havia cap ordre polític ni cap ordre social. A més, tot el que es pugui anomenar beguda, joc, adulteri, robatori, opressió, mentida i immoralitat s’havia escampat sense límits. Es recorria a l’opressió com a l’instrument més implacable i més esgarrifós que el fort feia servir contra el feble. La dona era comprada i venuda com una simple mercaderia. Alguns consideraven el naixement d’una filla una calamitat i una deshonra. Aquesta concepció terrible havia arribat a tal punt que ajeien vives les nenes petites en clots oberts a la sorra i, sense fer gens de cas dels seus crits esgarrifosos ni dels seus braços que se’ls aferraven al coll cridant «Papa! Papa!..», les cobrien de terra i les abandonaven a la mort. La consciència no els feia cap mal per aquestes accions; al contrari, les consideraven un acte d’heroisme. En resum, entre la gent d’aquell temps, les belles qualitats com la tendresa, la compassió, la bondat i la justícia semblaven haver desaparegut.
«Us anuncio la bona nova que després de mi vindrà un missatger anomenat Àhmad» Issa alayhis-salam
Hi havia, però, entre els àrabs d’aquella època, un aspecte digne d’esment: la literatura, l’eloqüència i la puresa del llenguatge eren molt valorades i havien arribat al seu punt més alt. Donaven una gran importància al poeta i a la poesia, i ho consideraven un gran motiu d’orgull. Un poeta de talent donava prestigi a si mateix i a la seva tribu. En èpoques determinades se celebraven fires, amb concursos de poesia i d’oratòria. Els poemes o els discursos dels guanyadors es penjaven a la paret de la Kaba. Els set poemes més famosos penjats a la paret de la Kaba en l’Època de la Ignorància s’anomenaven «Mu’al·laqat as-Sab’a», és a dir, «els set poemes penjats».
En aquell temps, els habitants d’Aràbia estaven dividits també quant a la creença. Uns eren del tot incrèduls i no admetien res fora de la vida d’aquest món. Uns altres creien en Al·là ta’ala i en el Dia del Judici, però no admetien que vingués un profeta d’entre els homes. D’altres creien en Al·là ta’ala, però no creien en l’altra vida. Una altra gran part cometia xirk (associava copartícips a Al·là ta’ala) i adorava ídols. Cadascun dels politeistes tenia un ídol a casa.
El món s’havia enfosquit de tal manera, i les tenebres l’havien envoltat de tal manera, que els homes havien abandonat la fe en Al·là ta’ala, el Creador de totes les coses, i la Seva adoració. En la seva confusió adoraven com a «déus» els fenòmens que es produeixen en l’univers i les coses creades per Janab al-Haqq, sobretot els ídols que ells mateixos esculpien, amb les seves pròpies mans, en pedra i en fusta.
A més de tots aquests, hi havia també creients de fe recta, anomenats «hanifs», que seguien la religió anunciada per hazrat Ibrahim. Aquests creien en Al·là ta’ala i es mantenien lluny dels ídols. Abdul·lah, el pare del nostre Mestre, el Profeta, el seu avi Abdulmúttalib, la seva mare i algunes altres persones seguien la religió d’Ibrahim alayhis-salam.
Fora dels creients hanifs, tots els grups eren en el camí de la falsedat i estaven submergits en grans tenebres.
Zulumat i ab-i hayat
Abu Mujàhid Anwar ibn Nazif rahmatul·lahi alayh va dir: «L’ab-i hayat es troba en les zulumat.» L’ab-i hayat és l’aigua de la vida, que fa immortal qui la beu; zulumat vol dir tenebres. Se suposa que aquesta aigua es troba en boscos verges, entre animals ferotges, en la foscor més profunda, en els racons més amagats dels boscos.
Arribar a aquesta aigua és tan difícil que sembla impossible. Es diu que qui supera aquests obstacles feixucs i arriba a aquesta aigua no mor. També la creença d’Ahl as-Sunna és com l’ab-i hayat que seria darrere la muntanya de Qaf, en el racó més remot dels boscos verges. Qui beu una gota d’aquesta aigua que flueix cap a l’eternitat obté els dons eterns. Com diu un vers: «L’ab-i hayat es troba en els llocs foscos!»
Hazrat Hussayn Hilmi ibn Saïd quddissa sirruh va dir: «Qui en beu una gota ja no mor; al Paradís l’espera la vida eterna. L’ab-i hayat es troba en els llocs on hi ha gent dolenta i corrompuda, bid’es i incredulitat.»
Ve el Sultà de l’univers
El món estava trist, els éssers estaven tristos, els cors estaven tristos, i els rostres havien oblidat el somriure. Calia un heroi que fos, per als homes – que Al·là ta’ala havia creat superiors a les altres criatures –, la causa de la salvació de l’Infern. I faltava molt poc perquè vingués al món. El món es preparava per rebre l’amo del nur que, des d’Adam alayhis-salam fins a aquell dia, havia anat passant de fronts purs a fronts purs. Venia l’Home sense igual, que mostraria als homes i als jinns la felicitat eterna!… Venia l’Home Excels, font de tendresa i de compassió, adornat amb el caràcter del seu Senyor!…
Venia l’amo del Maqam Mahmud, la corona dels intercessors!… Venia el Preceptor de l’univers, l’essència dels éssers, el mestre dels homes! Venia el Sultà dels profetes, el qui acudeix en auxili el Dia de la Reunió (màhxar)!… Venia el Habib d’Al·là ta’ala, el Seu estimat, aquell en honor del qual hem estat creats, el nostre estimat Profeta, misericòrdia per als mons!.. Venia el nostre Mestre, el Profeta, hazrat Muhàmmad Mustafa (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam)…
Van dir: un fill com el teu fill
No ha vingut al món des que el món va ser creat.
Una dignitat tan bella com la d’aquest fill teu
A cap mare no l’ha donada el Jalil.
Gran fortuna has obtingut, oh Àmina,
De tu naixerà el de bon caràcter.
Aquest que ve és el sultà del coneixement diví,
Aquest que ve és la mina del tawhid i de la saviesa.
Un dels seus noms és Mahmud, un altre és Àhmad,
La seva existència és misericòrdia per a tot el món.
Per amor d’aquest que ve, el firmament gira,
El seu rostre anhelen els homes i els àngels.
«El Dia del Judici, jo soc el sayyid dels primers i dels darrers. Faig saber la veritat; no me’n vanaglorio» Hadit xarif
La regió de Makka al-Mukàrrama
Va venir un ocell blanc, batent les ales,
I amb força em va acaronar l’esquena.
En aquella hora va néixer el Sultà de la Religió,
De nur es van inundar els cels i la terra.
Si voleu salvar-vos del foc,
Amb amor i amb anhel, reciteu la salat!
As-salatu wa-s-salamu alayka ya Rasulal·lah!
As-salatu wa-s-salamu alayka ya Habibal·lah!
As-salatu wa-s-salamu alayka ya Sayyidal-awwalina wal-akhirin.