LA SEVA JOVENTUT I EL SEU CASAMENT

La seva joventut

Muhàmmad alayhis-salam, el més excels dels homes en tots els aspectes, ja en els anys de la seva joventut era molt més apreciat per la gent de la Meca que els de la seva edat. L’estimaven pel seu bon caràcter, per un tracte amb la gent d’una bondat mai vista, per la seva serenitat, per la seva dolcesa i per les seves altres qualitats excelses. La gent l’admirava per aquestes virtuts. Per la veracitat i la fiabilitat tan sorprenents que hi veien, la gent de la Meca li va donar el sobrenom d’«al-Amín», és a dir, «aquell en qui sempre es pot confiar». Així, ja en la seva joventut, es va fer famós amb aquest nom.

En els anys de joventut del nostre Profeta, els àrabs vivien en plena Època de la Ignorància (Jahiliyya). L’adoració dels ídols, la beguda, el joc, l’adulteri, la usura i moltes altres accions lletges s’havien estès entre ells. Muhàmmad alayhis-salam detestava profundament aquell estat corromput d’ells i es mantenia sempre lluny de totes les seves maldats. Tota la gent de la Meca coneixia aquesta manera de ser seva i se’n meravellava. Com que detestava profundament els ídols, no s’hi acostava mai. No va menjar mai la carn dels animals sacrificats als ídols. En la seva infantesa i en la seva joventut pasturava les seves pròpies ovelles a la muntanya de Jiyad i als seus voltants, i així es guanyava la vida. D’aquesta manera es mantenia lluny d’aquella societat corrompuda fins a l’extrem. Una vegada va dir als nobles Companys: «No hi ha hagut cap profeta que no hagi pasturat ovelles.» Quan li van preguntar: «Ya Rasulal·lah! Tu també n’has pasturat?», va respondre: «Sí, jo també n’he pasturat.»

Quan el nostre estimat Profeta tenia uns vint anys, l’ordre públic a la Meca s’havia desfet del tot. L’opressió s’havia generalitzat fins a l’extrem, i ja no hi havia seguretat ni per als béns, ni per a la vida, ni per a l’honor. Els habitants de la Meca cometien injustícies i opressions contra els forasters que hi venien a comerciar i a visitar la Kaba. Els oprimits no trobaven on acudir per recuperar els seus drets. En aquell temps, un habitant de la Meca anomenat As ibn Wa’il va prendre per la força les mercaderies d’un comerciant iemenita que havia vingut a la Meca a comerciar, i se les va apropiar. Davant d’això, el iemenita va pujar a la muntanya d’Abu Qubays i, clamant, va demanar ajuda a les tribus perquè li fos retornat el seu dret. Arran de fets com aquest, que mostraven que l’opressió havia arribat al seu límit extrem, els notables dels fills de Hàixim, dels fills de Zuhra i d’altres tribus es van reunir a casa d’Abdul·lah ibn Jud’an. Van decidir que no es cometria opressió ni injustícia contra ningú, ni del país ni foraster, que s’impediria l’opressió i que es retornarien els drets als qui havien estat tractats injustament. Amb aquest propòsit van fundar una lliga de la justícia.1

Aquesta lliga, en la qual el nostre estimat Profeta va participar quan era jove i en la fundació de la qual va tenir una gran influència, es va anomenar Hilf al-Fudul.

Abans, dos homes anomenats Fadl i un d’anomenat Fudayl també havien fundat una lliga semblant. Aquest nom li va ser donat en referència a la lliga que ells havien fundat abans.

«Heus aquí que a Muhàmmad alayhis-salam, de qui tot el món ha confirmat quin home tan perfecte era, fins i tot els seus pitjors enemics, els incrèduls més rebels, l’anomenaven, per la seva extrema rectitud i lleialtat, Muhàmmad al-Amín (Muhàmmad, el digne de confiança)» Hussayn Hilmi ibn Saïd (rahmatul·lahi alayh)

Fires i mercats famosos d’Aràbia i dels seus voltants

A l’home li arriba la part que li toca,
Al foraster no el deixen desemparat.
Què pot fer l’ànima d’Eyyübî,
Si l’estimat de l’ànima no està content?
Sobirà meu, Habib de l’Altíssim,
La teva bellesa és remei per a tot dolor.
Com et podria ser fidel
L’amant que no donés l’ànima?

Aquesta lliga va impedir l’opressió i va restablir l’ordre públic, que s’havia desfet a la Meca. La seva influència va durar molt de temps. Després que li va ser fet saber que era profeta, el nostre Mestre Rasulul·lah en va parlar als nobles Companys i va dir: «Jo també vaig ser present en el jurament que es va fer a casa d’Abdul·lah ibn Jud’an. Aquell jurament m’és més estimat que posseir camells de pèl vermell (riquesa). Si ara em cridessin a una assemblea així, hi acudiria.»2

La seva dedicació al comerç

Els habitants de la Meca es dedicaven des de sempre al comerç i se’n guanyaven la vida. Abu Tàlib, l’oncle del nostre Mestre, el Profeta sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam, també es dedicava al comerç. Quan el nostre estimat Profeta tenia uns vint-i-cinc anys, les dificultats per guanyar-se la vida havien augmentat molt a la Meca. Per això els habitants de la Meca van preparar una gran caravana de comerç per anar a Síria. Aquells dies, Abu Tàlib va anar a trobar el nostre Mestre Rasulul·lah i li va dir: «Oh nebot meu honorable! La pobresa ha arribat al límit extrem. Aquests darrers anys, que hem passat entre la fam i la lluita, no ens han deixat res a les mans. Heus aquí que la caravana de Qurayx ja està preparada i és a punt de sortir cap a Síria. La senyora Khadija també enviarà mercaderies amb la caravana. Segur que busca persones de confiança per fer aquesta feina. Sens dubte necessita algú com tu, digne de confiança, pur i lleial. Estaria bé que hi anéssim a parlar i aconseguíssim que hi anessis com a representant seu. Sens dubte et preferirà als altres. En realitat jo no vull que vagis a Síria, perquè tinc por que els jueus d’allà et facin algun mal. Però no trobo cap altra sortida.» El nostre Mestre, el Profeta, li va dir: «Fes com vulguis.»

Hazrat Khadija era una dama de gran fama a Aràbia per la seva bellesa, els seus béns, la seva intel·ligència, la seva castedat, el seu pudor i la seva educació. Per això, de tot arreu eren molts els qui la pretenien i la desitjaven. Però ella, a causa d’un somni que havia tingut, no havia fet cas de ningú. En somnis, la lluna havia baixat del cel i li havia entrat al si, i el nur de la lluna, sortint-li de sota el braç, havia il·luminat tot el món. Al matí, va explicar aquest somni a Waraqa ibn Nawfal, que era parent seu. Waraqa li va dir: «El Profeta dels darrers temps ja ha vingut al món. Es casarà amb tu, i en el teu temps li baixarà la revelació (wahy)3. El nur de la seva religió omplirà el món. La primera a creure en ell seràs tu. Aquest Profeta serà de Qurayx i dels Banu Hàixim.»

Hazrat Khadija es va alegrar molt d’aquesta resposta i va començar a esperar la vinguda d’aquell Profeta.

Hazrat Khadija es dedicava al comerç i s’associava amb les persones amb qui arribava a un acord. Abu Tàlib va explicar la situació a la nostra mare hazrat Khadija. Aleshores hazrat Khadija va convidar el nostre Mestre Rasulul·lah a casa seva per veure’l i parlar-hi.

Quan el nostre Mestre la va honorar amb la seva visita, ella el va rebre amb la màxima reverència i respecte. En veure la delicadesa del nostre Mestre, el Profeta, i el seu semblant pur i immaculat, en va quedar admirada. Va dir al nostre Mestre Rasulul·lah: «Sé que ets veraç, digne de confiança, segur i de bon caràcter. Per aquesta feina et donaré una paga moltes vegades més gran que la que mai no he donat a ningú…» Després d’acordar també l’import de la paga, la nostra mare hazrat Khadija va donar a Rasulul·lah la roba que necessitaria en aquest servei i el va acomiadar de casa seva amb el cor en pau. A més, va donar a Màyssara una altra roba preuada perquè Rasulul·lah se la posés pel camí.

«Si un musulmà guanya el que és halal, no depèn de ningú i ajuda els seus veïns i els seus parents, el Dia del Judici serà resplendent i lluminós com la lluna plena» Hadit xarif

La nostra mare hazrat Khadija havia après els senyals de la profecia del seu cosí Waraqa ibn Nawfal, un cristià savi. També en aquesta visita del nostre Mestre Rasulul·lah va reconèixer en ell els atributs de la profecia. Per això va dir al seu esclau anomenat Màyssara: «Quan la caravana surti de la Meca, posa a les mans de Muhàmmad alayhis-salam el ronsal del camell, perquè la gent de la Meca no en faci comentaris. Quan us hàgiu allunyat de la ciutat i ja no es vegi, vesteix-lo amb aquesta roba preuada.»

Després va guarnir el més bell dels seus camells d’una manera digna dels sultans i va dir a Màyssara: «Fes-lo muntar en aquest camell amb un gran respecte, pren el ronsal a la mà i considera’t el servidor d’aquella excelsa persona! No facis res sense el seu permís, i no estalviïs la teva vida per guardar-lo i protegir-lo dels perills! No us entretingueu gaire als llocs on aneu i torneu de pressa, perquè no quedem avergonyits davant els fills de Hàixim. Si compleixes al peu de la lletra el que et dic, t’alliberaré i et donaré tants béns com vulguis.»

La caravana va estar a punt. Els habitants de la Meca es van aplegar en grans multituds per acomiadar els seus. Els parents del nostre estimat Profeta, els seus oncles i els grans dels fills de Hàixim també hi eren presents. Quan la tia paterna del nostre Profeta va veure el Missatger d’Al·là ta’ala sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam amb roba de servent i amb el ronsal del camell a la mà, li van fallar les forces dels genolls. Va plorar i va clamar. Gemegant i vessant llàgrimes, va expressar així el seu dolor: «Oh Abdulmúttalib! Oh gran home que vas cavar el pou de Zamzam! Oh Abdul·lah! Aixequeu-vos de les vostres tombes, gireu el cap cap aquí i mireu l’estat d’aquest beneït!» Abu Tàlib també tenia els mateixos sentiments i era en el mateix estat. Dels ulls beneïts del nostre Mestre Rasulul·lah, que veien el Haqq, van caure llàgrimes com perles, i va dir: «No m’oblideu de cap manera. Recordeu que pateixo pena i aflicció en terra estranya.» Tots els qui van sentir aquestes paraules es van posar a plorar. Els àngels del cel també van participar en aquest estat i van dir: «Senyor nostre! Aquest és Muhàmmad alayhis-salam, a qui has fet el Teu habib i has concedit el grau més alt. Quina és la saviesa d’aquest estat?» Al·là ta’ala els va dir: «Sí, ell és el Meu Habib. Però vosaltres no coneixeu el secret de l’amor. No podeu penetrar els secrets que hi ha entre l’estimat i el qui estima. Aquest grau no el coneix ningú. D’aquest afer amagat, ningú no n’entén res.»

Finalment, quan la caravana es va posar en marxa i la Meca ja no es veia, Màyssara, d’acord amb l’ordre que havia rebut, va vestir el nostre estimat Profeta amb la roba preuada. El va fer muntar en el camell cobert de diverses teles i molt bellament guarnit. I va prendre el ronsal a les seves pròpies mans.

En aquest viatge, els de la caravana van veure que un núvol que feia ombra al nostre estimat Profeta, enviat com a misericòrdia per als mons, i dos àngels en forma d’ocell anaven amb ell, damunt seu, fins al final del viatge.4

Pel camí, després que ell va passar la seva mà beneïda per les potes de dos camells que, cansats fins al punt de no poder caminar, s’havien quedat enrere de la caravana, els camells de sobte van accelerar el pas. En veure aquest i molts altres prodigis semblants, el van estimar moltíssim i van comprendre que la seva dignitat seria molt elevada.

Quan van arribar al lloc anomenat Bosra, es van aturar de nou prop del monestir que hi havia. El monjo Bahira, que per molts senyals que havia vist havia comprès i havia dit que ell seria el darrer profeta, havia mort, i en el seu lloc n’hi havia un altre, anomenat Nastura. El monjo Nastura, observant la caravana de Qurayx que havia vingut a acampar prop del monestir, va veure que algú s’asseia sota un arbre sec que hi havia allà a prop i que en aquell mateix instant l’arbre reverdia. Aleshores va preguntar a Màyssara: «Qui és aquell que és sota aquell arbre?» Màyssara va dir: «És un home de la tribu de Qurayx, de la gent del Haram.» El monjo va dir: «Fins ara sota aquest arbre no s’hi ha assegut ningú fora d’un profeta.» I després va preguntar: «Té una mica de vermellor als ulls?» Màyssara va respondre: «Sí, en té, i mai no se li’n va dels ulls.» Aleshores Nastura va dir: «Per Al·là ta’ala, que va fer baixar l’Injil a Issa alayhis-salam, aquest home serà el darrer profeta. Tant de bo pogués arribar al temps en què rebrà l’ordre de la profecia!»

Quan Muhàmmad alayhis-salam venia les mercaderies de la senyora Khadija al mercat de Bosra, un jueu que hi regatejava, com que no el creia, li va dir: «Jura pels ídols anomenats Lat i Uzza, i et creuré.» Aleshores Muhàmmad alayhis-salam va dir: «Jo no juro mai pel nom d’aquests ídols! Quan passo pel seu costat, giro la cara cap a una altra banda.» El jueu, que també va veure en ell els altres senyals, va dir: «Tens raó. Per Al·là, aquest home és algú que serà profeta», i va expressar la seva admiració dient: «Els nostres savis han trobat en els llibres la seva descripció.»

Màyssara es gravava en la memòria, punt per punt com en un brodat, tot el que veia en el nostre Mestre Rasulul·lah i el que en sentia dir, i la seva admiració per ell creixia dia rere dia. En el cor de Màyssara hi havia nascut un gran amor pel Mestre dels mons. Ara el servia amb goig i amb reverència, i complia amb un gran amor el més petit senyal seu. Les mercaderies que havien portat es van vendre, i per la benedicció del nostre Mestre, el Profeta, es va obtenir un guany moltes vegades més gran que de costum. La caravana va emprendre el camí de tornada. Quan van arribar al lloc anomenat Marr az-Zahran, Màyssara va proposar al nostre estimat Profeta que portés la bona notícia a la Meca. El nostre Mestre ho va acceptar, es va separar de la caravana i va cuitar el seu camell cap a la Meca.

La senyora Nafissa bint Munya va explicar: «S’acostava el temps de l’arribada de la caravana. La senyora Khadija pujava cada dia amb les serventes dalt de la casa i esperava la caravana mirant els camins. Un d’aquells dies, jo era al costat de Khadija. De sobte, de lluny va aparèixer un home muntat en un camell. Damunt d’ell, un núvol i dos àngels en forma d’ocell li feien ombra, i el nur del front beneït del nostre Profeta resplendia com la lluna. La senyora Khadija va comprendre qui venia, i el seu cor es va alegrar. Però, fent veure que no ho sabia, va preguntar: “Qui deu ser aquest que ve en un dia tan calorós?” Les serventes van dir: “Aquest que ve s’assembla a Muhàmmad (alayhis-salam)”, i es van meravellar del que veien.»

Poc després, Rasul al-Àkram sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam va arribar a la residència de la nostra mare Khadija i li va explicar el que havia passat. Amb la bona notícia que li va portar, la va alegrar molt.

Al cap d’un temps, la caravana va entrar a la Meca. Màyssara va explicar un per un a la nostra mare hazrat Khadija que durant el viatge s’havia fet ombra al nostre Mestre, el Profeta, el que havia dit el monjo Nastura, com s’havien accelerat els camells febles i molts altres prodigis semblants que havia vist. Va lloar el nostre Mestre, el Profeta, tant com li va permetre la llengua. Hazrat Khadija ja sabia aquestes coses, però aquestes paraules van augmentar la seva certesa. Va advertir Màyssara: «No expliquis a ningú això que has vist!»5

«Jo no juro mai pel nom d’aquests ídols! Quan passo pel seu costat, giro la cara cap a una altra banda» Hadit xarif

La nostra mare Khadija va anar a trobar Waraqa ibn Nawfal per explicar-li el que havia sentit. Waraqa, que va escoltar amb una gran admiració el que havia passat, va dir: «Oh Khadija, si això que expliques és veritat, Muhàmmad alayhis-salam serà el profeta d’aquesta umma.»

El nostre Mestre, el Profeta, als 12 anys va anar a comerciar fins a Bosra amb el seu oncle Abu Tàlib; als 17, al Iemen amb el seu oncle Zubayr; als 20, a Síria amb hazrat Abu Bakr; i als 25, de nou a Síria, per vendre les mercaderies de la nostra mare hazrat Khadija.6 Va viatjar quatre vegades justes. Fora d’aquests viatges, no va viatjar enlloc més.

El seu casament amb la nostra mare hazrat Khadija

La nostra mare hazrat Khadija, per la bona nova que li havia donat Waraqa ibn Nawfal i en veure les belles qualitats del nostre estimat Profeta, va desitjar ser la seva esposa i tenir l’honor de servir-lo. Nafissa bint Munya se’n va adonar i va fer d’intermediària. Amb aquesta intenció es va presentar davant l’excelsa presència de Rasul al-Àkram i li va preguntar: «Oh Muhàmmad! Què és el que impedeix la teva excelsa persona de casar-se?» El nostre Profeta va dir: «No tinc prou diners per casar-me.» La senyora Nafissa va dir: «Oh Muhàmmad! Si et vols casar amb una dama casta i honorable, posseïdora de béns i de bellesa, estic disposada a servir-te.» El nostre estimat Profeta va preguntar: «Qui és aquesta dama?» Ella va dir: «És Khadija bint Khuwàylid.» Quan el nostre Mestre Rasulul·lah va preguntar: «Qui farà d’intermediari en això?», ella va dir: «Això ho faig jo», i es va retirar de la seva presència. Va anar a trobar hazrat Khadija i li va donar la bona nova. Hazrat Khadija va cridar els seus parents Amr ibn Àssad i Waraqa ibn Nawfal i els va explicar la situació. A més, va enviar un missatge al nostre Mestre Rasulul·lah per convidar-lo a honorar-la amb la seva visita a una hora determinada. Abu Tàlib i els seus germans també van fer els seus preparatius i hi van anar amb el nostre Mestre, el Profeta.

La nostra mare hazrat Khadija va arranjar i guarnir la casa. En agraïment per aquell dia, va regalar totes les seves joies a les serventes. Després les va alliberar. El nostre Mestre Rasulul·lah, amb els seus oncles, va honorar amb la seva visita la casa de la nostra mare Khadija. Abu Tàlib va dir: «Lloança al nostre Creador, que ens ha fet de la descendència d’Ibrahim alayhis-salam i del llinatge d’Ismaïl alayhis-salam. Ens ha fet guardians de la Baytul·lah. Ens ha concedit aquella casa beneïda, que és l’alquibla dels homes i al voltant de la qual els mons fan el tawaf, i el Haram ax-Xarif, que Ell protegeix de tot mal. Muhàmmad, fill del meu germà Abdul·lah, és un home que, sigui qui sigui el de Qurayx amb qui se’l compari, el supera. És cert que té pocs béns, però als béns no se’ls dona valor. Perquè els béns són com l’ombra: passen de mà en mà i se’n van. L’honor i la superioritat del meu nebot us són coneguts a tots. Ara ell demana Khadija bint Khuwàylid en matrimoni lícit. Quant voleu que es doni de mahr7 dels meus béns? Juro que el rang de Muhàmmad serà elevat.» Waraqa ibn Nawfal va confirmar aquestes paraules.

Amr ibn Àssad, oncle patern de la nostra mare Khadija, va dir: «Sigueu testimonis que he donat Khadija bint Khuwàylid per esposa a Muhàmmad alayhis-salam.» Així es va concloure el contracte de nikah. Segons una narració, el mahr va ser de 400 mithqals d’or; segons una altra, de cinc-cents dírhams; i segons una altra, de 20 camells.8

Per al banquet de noces, Abu Tàlib va degollar un camell i va oferir un àpat com no se n’havia vist mai fins aleshores. El matrimoni es va celebrar. La nostra mare hazrat Khadija va regalar al nostre Mestre, el Profeta, tot el que posseïa i va dir: «Tots aquests béns pertanyen a la teva excelsa persona. I jo tinc necessitat de tu i et soc deutora.»

Durant tota la seva vida de casada, la nostra mare hazrat Khadija va servir sempre el nostre Profeta Muhàmmad alayhis-salam i el va ajudar. Aquest matrimoni del nostre Mestre, el Profeta, va durar vint-i-cinc anys, fins al traspàs de la nostra mare Khadija. Quinze d’aquests anys van ser abans de la bi’tha, i deu després de la bi’tha (l’anunci que era profeta). Mentre la seva primera esposa, hazrat Khadija, va ser viva, el nostre Profeta Muhàmmad alayhis-salam no es va casar amb cap altra. Va tenir sis fills, dos nois i quatre noies. Són aquests: Qàssim, Zaynab, Ruqayya, Umm Kulthum, Fàtima i Abdul·lah (Tayyib o Tàhir). De hazrat Màriya, amb qui es va casar durant la seva profecia, va tenir també un fill anomenat Ibrahim. De les altres esposes no va tenir fills. Zaynab era la més gran de les seves filles. La filla més petita, Fàtima, era la més estimada del seu pare. Va néixer tretze anys abans de l’hègira. Els fills varons van traspassar petits, i totes les filles, llevat de hazrat Fàtima, van traspassar abans que ell. La nostra mare Fàtima va traspassar sis mesos després del nostre Mestre, el Profeta. La descendència del nostre estimat Profeta Muhàmmad alayhis-salam va continuar amb els fills de hazrat Fàtima.9

Rasul al-Àkram sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam es va continuar dedicant al comerç també després de casar-se amb la nostra mare Khadija. Amb els seus guanys acollien amb honor els hostes i ajudaven els orfes i els pobres.

Zayd ibn Hàritha

Quan Zayd ibn Hàritha era infant, havia anat amb la seva mare Su’da a visitar els parents. En aquell temps van patir l’atac d’una altra tribu. Van fer presoner Zayd. El van portar a la Meca, a la fira anomenada Suq Ukaz, i el van posar a la venda. Hakim ibn Hizam, nebot de hazrat Khadija, va comprar Zayd per 400 dírhams. Hakim ibn Hizam va regalar Zayd ibn Hàritha a la seva tia paterna, hazrat Khadija, i ella el va regalar al nostre Mestre, el Profeta. El nostre Mestre, el Profeta, el va alliberar de seguida i el va retenir al seu costat. Perquè Zayd ibn Hàritha, un cop alliberat, no tenia on anar, ni tenia ningú que en tingués més bona cura que Rasulul·lah. I ell es va quedar de molt bon grat al costat de Rasulul·lah.

El nostre Mestre, el Profeta, havia estat creat per completar tota mena de bon caràcter, visible i invisible, conegut i desconegut: la justícia, l’equitat, la compassió, l’amor als homes, el rostre somrient, la noblesa, la generositat, la fidelitat al compromís (complir la paraula donada), el respecte al dipòsit confiat, la disposició a ajudar, l’abnegació, la fiabilitat, la protecció de l’oprimit, del desvalgut i del pobre, l’amor i l’afecte als infants, la rectitud, la veracitat, la delicadesa, la modèstia, la moderació, el bon govern dels homes, el coratge i la valentia; era superior en tots els aspectes a totes les criatures que han vingut i que vindran, i, havent guanyat la confiança de tothom, havia rebut el sobrenom d’«al-Amín». Zayd ibn Hàritha, ja abans que li fos fet saber que era profeta, pel bon tracte que en rebia, l’estimava més que el seu pare i la seva mare, i no se’n volia separar mai.

«Tots aquests béns pertanyen a la teva excelsa persona. I jo tinc necessitat de tu i et soc deutora» Khadija al-Kubrà (radiyal·lahu anha)

La seva mare i el seu pare no sabien on havia estat portat el seu fill ni què n’havien fet. El seu pare, Hàritha, es consumia en el foc de l’enyorança del fill i anava de terra en terra buscant-lo. Recomanava amb insistència als parents i coneguts que anaven del Iemen a diversos països que li portessin alguna notícia del seu fill Zayd, i recitava poemes vessant llàgrimes:

He plorat pel meu Zayd; no sé què n’ha estat.
És viu, o la mort l’ha atrapat?
No preguntis per ell en va, oh cor!
No pots saber si la seva tomba és a la plana o a l’escarpa.
Un altre poema seu, que expressa l’enyorança del fill, és aquest:
Zayd meu, fill meu! Ai, si sabés que qui se’n va tornarà!
Per Al·là, no vull que torni ningú sinó tu.
El recordo quan bufa el vent, on sigui que vegi un infant,
I el sol, en sortir, cada matí em fa pensar en tu.
Ai, pel bocí de les meves entranyes, mil vegades ai!
Muntat en la meva cavalcadura el busco, per mal que estigui.
Ni jo ni la meva cavalcadura no coneixem l’enuig ni el cansament,
Mentre sigui possible que el meu fill sigui trobat i aparegui davant meu.
Per molt que l’esperança enganyi l’home, al final és passatgera;
Fills meus! Qays, Amr, Yazid, Jàbal! El meu Zayd us el confio.

Finalment, abans que vingués l’Islam, alguns homes de la tribu dels Banu Kalb que havien vingut a visitar la Kaba van veure hazrat Zayd i el van reconèixer. Hazrat Zayd els va dir: «Sé que la meva família clama i es lamenta per mi; feu-los arribar aquests versos», i va recitar el poema següent:

Em crema el cor; soc lluny del meu niu,
Però soc veí de la Kaba, encara que lluny de la mare i del pare.
Que la vostra pena no us cremi el cor,
Que el vostre plany per mi no pugi fins a l’Arx.
Lloança al Mawla, soc en un niu tal
Que, per l’honor i el bé que hi trobo, estic sempre en súplica.

Hàritha es va alegrar molt d’aquesta notícia. De seguida va prendre amb ell una gran quantitat de diners i va venir a la Meca amb el seu germà Ka’b. Quan va arribar a la Meca, es va informar d’on era la casa del nostre Profeta, es va presentar davant d’ell i li va dir: «Oh cap del poble de Qurayx, oh net d’Abdulmúttalib, oh fill del llinatge dels Banu Hàixim! Sou veïns del Haram ax-Xarif. Honoreu els hostes, feu el bé als captius i els allibereu del captiveri. Pel rescat del nostre fill, que és el teu esclau, et donarem tants diners com vulguis; deixa’l lliure i, et prego, no rebutgis aquesta petició nostra!» El nostre Profeta sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam va dir: «Cridem Zayd i fem-li saber la situació. Deixem-lo lliure. Si prefereix anar amb vosaltres, el podeu prendre i endur-vos-el sense donar cap diner. Si em prefereix a mi i vol quedar-se amb mi, juro per Al·là que a qui em prefereix no el deixo per ningú; es quedarà amb mi.»

Hàritha i el seu germà van quedar molt contents d’aquesta resposta del nostre Mestre, el Profeta, i van dir: «Ens has tractat amb molta justícia i equitat.»

Aleshores el nostre Mestre, el Profeta, va cridar Zayd a la seva presència i li va preguntar: «Coneixes aquests homes?» Zayd va respondre: «Sí, un és el meu pare, i l’altre, el meu oncle.» Aleshores li va dir: «Oh Zayd! Ja saps qui soc jo, i has vist la meva tendresa, la meva compassió i el meu tracte envers tu. Aquests han vingut a buscar-te. Així doncs, o em prefereixes a mi i et quedes amb mi, o els prefereixes a ells i te’n vas.»

El pare i l’oncle esperaven: «Ara ens preferirà a nosaltres, i ens endurem Zayd.» Zayd va dir: «No prefereixo ningú a tu. Tu ocupes per a mi alhora el lloc d’oncle i el de pare. Vull quedar-me amb tu.»

El pare i l’oncle es van quedar estupefactes. El pare, enfadat, va dir a Zayd: «Ai de tu! Vol dir que prefereixes l’esclavitud a la llibertat, a la teva mare, al teu pare i al teu oncle!» Zayd va respondre al seu pare: «Papa, d’aquest home he rebut una tendresa i un tracte tals que no puc preferir ningú a ell.»

El nostre Mestre, el Profeta, estimava molt Zayd. En veure aquesta fidelitat i aquest amor que li tenia, el va portar al Hijr, a la Kaba al-Muàzzama, i, adreçant-se als qui hi havia, va dir: «Sigueu testimonis: Zayd és el meu fill. Ell és el meu hereu i jo soc el seu hereu.» En veure-ho, l’enuig del pare i de l’oncle de Zayd va passar. Van tornar contents a la seva terra. Des d’aleshores, els nobles Companys van començar a anomenar Zayd «Zayd ibn Muhàmmad» (Zayd, fill de Muhàmmad). Més endavant, quan Al·là ta’ala va abolir l’adopció amb les ordres de l’aleia 5 de la sura al-Ahzab: «Crideu els vostres fills pel nom dels seus pares; això és més just davant d’Al·là», i de l’aleia 40: «Muhàmmad (alayhis-salam) no és el pare de cap dels vostres homes (com Zayd)», hazrat Zayd va començar a ser anomenat pel nom del seu pare, és a dir, «Zayd, fill de Hàritha» (Zayd ibn Hàritha).10

Àrbitre en la qüestió de la Kaba

Quan el nostre Mestre Rasulul·lah tenia uns trenta-cinc anys, va fer d’àrbitre en la qüestió de la Kaba. En aquell temps, les pluges i els torrents havien desgastat molt les parets de la Kaba. A més, un incendi que s’hi havia declarat havia malmès la Kaba.11 Calia reconstruir l’edifici. Aleshores la tribu de Qurayx va enderrocar la Kaba fins als fonaments que havia posat Ibrahim alayhis-salam i la va començar a reconstruir. Donant-ne una part a cada tribu, van alçar les parets. Les tribus, que sabien que aquesta obra era un gran honor, no es van poder posar d’acord sobre qui posaria al seu lloc la Pedra Negra. Com que cada tribu volia obtenir aquest honor, entre elles va esclatar una gran discòrdia. Els fills d’Abd ad-Dar van fer un pacte dient: «Si aquesta obra la fa algú altre que nosaltres, vessarem sang.» A causa d’aquesta discòrdia, que va durar quatre o cinc dies, poc va faltar perquè es vessés sang.

«No prefereixo ningú a tu. Tu ocupes per a mi alhora el lloc d’oncle i el de pare. Vull quedar-me amb tu» Zayd ibn Hàritha (radiyal·lahu anh)

Era un dilluns. Hudhayfa ibn Mughira, oncle matern d’Abdulmúttalib i home d’edat avançada, va assenyalar la porta dels Banu Xayba, que donava a la Kaba, i va dir: «Oh gent de Qurayx! Per jutjar la qüestió en què no us poseu d’acord, feu àrbitre entre vosaltres el primer home que entri per aquesta porta.» Els qui hi eren van acceptar la proposta i, mirant la porta dels Banu Xayba, van començar a esperar qui entraria primer i resoldria la qüestió en el seu moment més delicat. Finalment van veure entrar per la porta Muhàmmad alayhis-salam, la rectitud i el caràcter excels del qual apreciaven en extrem i a qui anomenaven al-Amín, és a dir, «aquell en qui sempre es pot confiar». Van dir: «Heus aquí al-Amín. Acceptem el seu judici.»

Quan van explicar la situació al nostre estimat Profeta Muhàmmad alayhis-salam, es va treure el mantell i el va estendre a terra. Va posar la Pedra Negra damunt el seu mantell beneït i va dir: «Que un home de cada tribu l’agafi per una punta.» Així va fer alçar la pedra fins al lloc on havia de ser posada.

Després ell mateix va prendre la pedra als braços i la va posar al seu lloc amb les seves mans honorables. Les tribus, en veure que així s’havia evitat un gran enfrontament que era a punt d’esclatar, van quedar satisfetes d’aquest gest. Van continuar les parets des d’on les havien deixat i les van acabar.12