LA SEVA INFANTESA

Lliurat a una dida

Quan la nostra mare Àmina va prendre als braços el seu fill lluminós, va ser com si oblidés el dolor de la mort del seu marit, hazrat Abdul·lah. Després que la seva mare alletés el nostre Mestre, el Profeta, durant nou dies, la senyora Thuwayba, esclava d’Abu Làhab, li va fer de dida uns quants dies. La senyora Thuwayba ja havia alletat abans hazrat Hamza, i després va alletar també Abu Salama. El hàfiz Ibn Jazarí diu: «Abu Làhab va ser vist en somnis, i li van preguntar en quin estat es trobava. Va dir: “Pateixo el turment de la tomba. Però cada any, la nit del dia dotze del mes de rabí al-awwal, el meu turment s’alleuja. Em refresco xuclant l’aigua fresca que surt d’entre dos dels meus dits. La nit que Rasulul·lah va venir al món, la meva esclava anomenada Thuwayba me’n va donar la bona nova. I jo, d’alegria, la vaig alliberar i li vaig ordenar que li fes de dida. Per això el meu turment s’alleuja aquestes nits.”» En aquell temps, la gent de la Meca tenia per costum confiar els fills a una dida. Els infants, enviats als altiplans dels voltants, de bon aire i d’aigua dolça, es quedaven un temps al costat de les dides a qui havien estat confiats. La causa n’era la calor de la Meca. Cada any venien a la Meca amb aquest fi moltes dones. Cadascuna se n’anava amb un infant per alletar-lo. Quan retornaven els infants ja crescuts, rebien una bona paga i molts regals. L’any que va néixer el nostre Mestre, el Profeta, també van venir a la Meca, amb la intenció de fer de dides, moltes dones de la tribu dels Banu Sa’d, que vivia als altiplans. Cadascuna ja havia pres un infant per alletar. Entre les tribus dels voltants de la Meca, la tribu dels Banu Sa’d era molt famosa per l’honor, la generositat, la valentia i la modèstia, i per parlar l’àrab amb correcció. Els notables de la tribu de Qurayx volien que els seus fills fossin confiats sobretot a aquesta tribu. Aquell any, al territori dels Banu Sa’d hi regnaven una forta sequera i una gran fam. La senyora Halima, d’aquesta tribu, explica així aquella situació: «Aquell any jo anava pels camps collint herbes, i donava gràcies a Al·là ta’ala per haver-les trobat. De vegades passaven tres dies sense que em posés res a la boca. Estant així, vaig tenir un fill. D’una banda hi havia la fam, de l’altra el patiment del part. Hi havia moments que, de fam, no distingia la terra del cel ni la nit del dia. Una nit em vaig adormir al desert. En somnis, algú em va submergir en una aigua més blanca que la llet i em va dir: “Beu d’aquesta aigua.” En vaig beure fins a saciar-me. Després va insistir que en tornés a beure. Vaig beure i beure; era més dolça que la mel. “Que la teva llet sigui abundant, oh Halima! Em reconeixes?”, em va preguntar. Quan li vaig dir que no el reconeixia, em va dir: “Jo soc la lloança i la gratitud que has manifestat en la teva aflicció. Oh Halima! Ves a la Meca. Allà un ‘Nur’ serà el teu company, i t’ompliràs de benediccions. No expliquis aquest somni a ningú!” Quan em vaig despertar, vaig trobar els pits plens de llet, i vaig veure que l’aflicció i la fam m’havien abandonat.» Aquell any, a causa de la fam, havien vingut a la Meca més dides que els altres anys, per alletar infants a canvi d’una paga i alleujar així la seva aflicció.

«Nosaltres no hem estat creats per jugar» Hadit xarif

El desert dels fills de Sa’d

Totes tenien pressa per prendre els fills de les famílies riques. Les dones que havien arribat de pressa ja havien pres cadascuna el seu infant. Però, com que el nostre Mestre, el Profeta, era orfe, pensant que no rebrien una bona paga, no s’havien mostrat gens disposades a prendre’l. Entre aquestes dones hi havia també la senyora Halima, coneguda per la castedat, la puresa, la dolcesa (hilm), el pudor i el bon caràcter. Com que la bèstia que muntaven era feble, havien arribat tard a la Meca. Però aquest retard va ser per a ells la causa d’obtenir més del que buscaven. Voltant per la Meca amb el seu marit, van veure que els fills de les famílies riques ja havien estat presos. Tanmateix, no volien tornar amb les mans buides. Tornar amb un infant havia esdevingut el seu únic desig.

Finalment es van trobar amb un personatge que inspirava respecte i tenia un semblant molt afable. Era Abdulmúttalib, el cap de la Meca. Quan va saber què volien, els va dir que prenguessin el seu net i que, gràcies a ell, assolirien una gran fortuna i la felicitat. L’amor i l’afabilitat d’Abdulmúttalib els atreien. Van acceptar de seguida la seva proposta. Després, el vell avi va portar la senyora Halima a casa de hazrat Àmina.

La senyora Halima ho explica així: «Quan vaig arribar al costat de l’infant, dormia plàcidament, embolcallat amb bolquers, damunt una roba de seda verda, i al seu voltant s’escampava olor de mesc. Em vaig quedar meravellada i en un instant me’l vaig estimar tant que el meu cor no va consentir a despertar-lo. Quan li vaig posar la mà al pit, es va despertar, em va mirar i va somriure. I jo, captivada per aquell somriure, vaig quedar fora de mi. Després, pensant que la seva mare no em donaria un infant tan bell i tan beneït, li vaig tapar la cara i el vaig prendre de seguida als braços. Li vaig donar el pit dret, i va començar a mamar. Li vaig donar el pit esquerre, i no en va mamar. Abdulmúttalib es va girar cap a mi i em va dir: “Que tinguis bones noves! Entre les dones, no n’hi ha cap que hagi obtingut un do com el teu!”1

Després de donar-me el seu fill estimat, la senyora Àmina em va dir: “Oh Halima, fa tres dies vaig sentir una veu que deia: ‘La dona que alletarà el teu fill és de la tribu dels Banu Sa’d, de la nissaga d’Abu Dhuayb.’” Aleshores li vaig respondre: “Jo soc de la tribu dels Banu Sa’d, i la kunya del meu pare és Abu Dhuayb.”»

La senyora Halima va explicar també: «La senyora Àmina em va explicar molts altres fets i em va fer les seves recomanacions. Jo també li vaig explicar el somni que havia tingut abans de venir a la Meca i les veus que, pel camí, em venien de la dreta i de l’esquerra dient: “Que tinguis bones noves, oh Halima! Tindràs la sort d’alletar aquell nur que enlluerna els ulls i il·lumina els mons.”»

La senyora Halima diu: «Vaig prendre Muhàmmad alayhis-salam i vaig sortir de casa de hazrat Àmina. Vaig anar on era el meu marit. Ell també, en mirar la cara de l’infant que duia als braços, va quedar fora de si i va dir: “Oh Halima! Fins avui no havia vist mai un rostre tan bell!” I, en veure les benediccions que vam obtenir tan bon punt el vam tenir amb nosaltres, va dir: “Oh Halima! Sàpigues que has pres un infant molt beneït i d’un rang elevat.” Jo li vaig respondre: “Per Al·là! Això és justament el que desitjava; he obtingut el que volia.”»

Des del moment que la senyora Halima i el seu marit van prendre Muhàmmad alayhis-salam i van sortir de la Meca, van començar a rebre la seva benedicció. El seu ase esquifit, que abans no podia anar de pressa, ara corria com un cavall de raça. Tot i que la caravana amb què havien vingut havia sortit abans que ells i ja era molt lluny, la van atrapar i la van deixar enrere. Quan van arribar al territori dels Banu Sa’d, van obtenir una abundància i una benedicció mai vistes. Les mamelles dels seus animals, que abans donaven poca llet, s’omplien fins a vessar. Els veïns, en veure-ho, es van meravellar i van comprendre clarament que era a causa de l’infant que havien pres per alletar. El nostre Mestre, el Profeta, només mamava del pit dret de la seva dida, la senyora Halima.

«Cap dels meus avantpassats no va cometre adulteri. Al·là ta’ala em va portar al món de pares purs i bons i de mares pures» Hadit xarif

El pit esquerre el deixava per al seu germà de llet. Als dos mesos gatejava. Als tres mesos s’aguantava dret; als quatre, caminava agafant-se a la paret. Als cinc mesos va caminar; als sis, va començar a caminar de pressa. Als set mesos ja anava a tot arreu. Als vuit mesos va començar a parlar de manera entenedora, i als nou, amb tota claredat. Als deu mesos va començar a tirar amb arc.

La senyora Halima va explicar: «Quan va començar a parlar, les seves primeres paraules van ser: “La ilaha il·lal·lahu wal·lahu akbar. Wal-hamdu lil·lahi rabbil-alamin.” Des d’aquell dia, no va allargar la mà a res sense esmentar el nom d’Al·là ta’ala. No menjava res amb la mà esquerra. Quan va començar a caminar, es mantenia lluny dels llocs on jugaven els infants i els deia: “Nosaltres no hem estat creats per a això.” Cada dia un nur com la llum del sol l’envoltava i després s’esvaïa. Parlava amb la lluna, i cada cop que li feia un senyal, la lluna es movia.»

A causa de la sequera van caure en una gran aflicció, i una vegada van sortir a fer la súplica de la pluja. Van portar amb ells Muhàmmad alayhis-salam, van fer la súplica i, per amor d’ell, van obtenir pluja abundant i benedicció. La senyora Halima explica: «Quan Muhàmmad alayhis-salam va fer dos anys, el vaig desmamar. Després, el meu marit i jo vam anar a la Meca per tornar-lo a la seva mare. Però havíem obtingut tantes benediccions per ell que separar-nos-en i no tornar a veure el seu rostre beneït ens era molt penós. Vaig explicar a la seva mare tot el que passava amb ell. La senyora Àmina va dir: “El meu fill té una gran dignitat.” Jo vaig dir: “Per Al·là, no he vist mai ningú més beneït que ell.” Després, trobant moltes excuses, vaig demanar a la senyora Àmina que es quedés una mica més amb nosaltres. No ens va decebre i va permetre que es quedés amb nosaltres. Vam tornar amb ell a la nostra tribu. Gràcies a això, la nostra casa es va omplir de benedicció, i els nostres béns, les nostres possessions i el nostre renom van créixer. Vam obtenir dons sense compte.»2

Un núvol damunt el seu cap beneït

La senyora Halima va explicar: «Un dia, el Sobirà del món (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) em va preguntar: “Durant el dia no veig els meus germans. Per què?” Li vaig dir: “Van a pasturar les ovelles. No tornen a casa fins a la nit.” Aleshores em va dir: “Envia’m també amb ells. Jo també vull pasturar les ovelles.” Vaig buscar excuses i li vaig donar moltes raons. Al final, perquè estigués content, li vaig dir: “D’acord.”

L’endemà li vaig pentinar els cabells beneïts, el vaig vestir i el vaig enviar amb els seus germans de llet.

Durant uns quants dies hi va anar i en va tornar. Un dia, quan la seva germana de llet Xaymà va tornar del camp, li vaig preguntar: “On és el meu fill Muhàmmad, la nina dels meus ulls?” Em va dir: “Al desert.” Quan li vaig preguntar: “Com pot suportar aquesta calor el bocí de les meves entranyes?”, Xaymà em va respondre: “Oh mareta! Mai no li passarà res de mal. Perquè un núvol, damunt el seu cap beneït, es mou sempre amb ell; així està protegit de la calor del sol.” Quan li vaig dir: “Què dius? És ben veritat el que dius?”, m’ho va jurar. Només aleshores em vaig tranquil·litzar.

L’obertura del seu pit beneït (Xaqq as-sadr)

Una altra vegada, cap al migdia, el seu germà de llet Damra va venir a trobar-me i em va dir: “Mare! Corre de pressa!… Pasturàvem les ovelles amb el meu germà qurayxita. De sobte van venir tres homes vestits de verd. Van prendre el meu germà del nostre costat i el van portar al cim de la muntanya. El van ajeure d’esquena i li van obrir el ventre amb un ganivet. Quan he vingut a avisar-te, encara hi eren. No sé si el meu germà és viu o no.” La senyora Halima va continuar així: En aquell instant la sang em va pujar al cap. Hi vam arribar de pressa i el vam veure. De seguida li vaig besar el rostre i el cap beneïts i li vaig preguntar: “Oh nina dels meus ulls! Oh fill meu, misericòrdia per als mons! Què és això? Què t’ha passat? Qui t’ha molestat?”

Ell em va dir: “Quan vaig sortir de casa, vaig veure dos homes vestits de verd. Un portava a la mà un gerro de plata, i l’altre, una gibrella de maragda verda. La gibrella era plena d’una cosa més blanca que la neu. Em van portar al cim de la muntanya. Un d’ells em va ajeure d’esquena. Mentre jo mirava, em va obrir el pit fins al melic. No vaig sentir gens de dolor ni de pena. Hi van ficar la mà i en van treure tot el que hi havia dins. Ho van rentar amb aquella cosa blanca i ho van tornar a posar al seu lloc. Un d’ells va dir a l’altre: ‘Aixeca’t; ara faré jo el meu servei.’ Va ficar-hi la mà i em va treure el cor. El va partir en dos trossos, en va treure una cosa negra i la va llençar. I va dir: ‘Aquesta era la part del xaitan en el teu cos. L’hem treta i l’hem llençada. Oh estimat d’Al·là ta’ala! T’hem posat a resguard dels suggeriments (waswasa)3 i dels paranys del xaitan.’ Després em van omplir el cor amb una cosa subtil i suau que portaven. El van segellar amb un segell de nur. Encara ara sento en tots els meus membres la frescor d’aquell segell. Quan un d’ells va posar la mà damunt el lloc obert, la ferida es va curar. Després em van pesar amb deu persones de la meva umma, i jo vaig pesar més. Em van pesar amb mil persones, i un altre cop vaig pesar més. Aleshores un d’ells va dir a l’altre: ‘Deixa ja de pesar-lo. Per Al·là, encara que el pesessis amb tota la seva umma, pesaria més.’ Després cadascun d’ells em va besar la mà i el rostre, i em van deixar aquí i se’n van anar.” El lloc obert es veia clarament al seu pit beneït.»4

Aquest esdeveniment, que va viure el nostre estimat Profeta i que es fa saber en la primera aleia de la sura ax-Xarh del noble Alcorà, s’anomena «Xaqq as-sadr», és a dir, l’obertura del seu pit.

Després que a Muhàmmad alayhis-salam li va ser fet saber que era profeta, alguns dels nobles Companys li van dir: «Ya Rasulal·lah! No ens parlaries de tu mateix?» I ell va dir: «Soc la súplica del meu avantpassat Ibrahim. Soc la bona nova del meu germà Issa!

I soc el somni de la meva mare. Quan estava embarassada de mi, va veure que en sortia un nur que il·luminava els palaus de Síria… Vaig ser alletat i criat entre els fills de Sa’d ibn Bakr.»

Passats els quatre anys, la senyora Halima el va portar a la Meca i el va tornar a la seva mare. El seu avi Abdulmúttalib va fer a la senyora Halima regals molt grans i la va omplir de favors. En deixar-lo a la Meca, la senyora Halima va expressar el dolor de la separació amb aquestes paraules: «És com si la meva ànima i el meu cor s’haguessin quedat amb ell.»

«Mentre vaig alletar Muhàmmad (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), vaig estar summament contenta d’ell. No embrutava mai res. Orinava una vegada de dia i una vegada de nit, i fins a la mateixa hora no tornava a orinar» La senyora Halima

El traspàs de la seva honorable mare

El nostre estimat Profeta sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam va créixer al costat de la seva mare fins als sis anys. Quan tenia sis anys, va anar a Medina amb la seva mare i amb una esclava anomenada Umm Àyman, per visitar els parents i la tomba del seu pare, Abdul·lah.

S’hi van estar un mes. A Medina, el nostre Mestre, el Profeta, va aprendre a nedar en una bassa que pertanyia als fills de Najjar. En aquell temps, un savi jueu va veure en ell els senyals de la profecia. Se li va acostar i li va preguntar el nom. Quan va dir «Àhmad», aquell savi va exclamar: «Aquest infant serà el Profeta dels darrers temps!» A més, alguns dels savis jueus que hi havia també van veure en ell els senyals de la profecia i van comentar entre ells que seria profeta.

Umm Àyman, que va sentir aquestes paraules, va explicar el que passava a la nostra mare hazrat Àmina; i la seva mare beneïda, tement que li passés algun mal, el va prendre i es va posar en camí per tornar a la Meca. Quan van arribar a un lloc anomenat Abwà, la nostra mare hazrat Àmina va emmalaltir. La malaltia es va agreujar, i perdia sovint el coneixement.

Mirant el seu fill estimat, Muhàmmad alayhis-salam, que era al seu capçal, li va dir: «Oh fill d’aquell que, per la bondat i l’ajuda d’Al·là ta’ala, es va salvar de la terrible fletxa de la mort a canvi de cent camells! Que Al·là ta’ala et faci beneït. Si el que he vist en somnis es compleix, seràs enviat per Al·là ta’ala, Amo de la majestat i de la generositat abundant, per fer saber als fills d’Adam el halal i el haram. Janab al-Haqq et guardarà i et protegirà dels ídols i de la idolatria que han perdurat entre els pobles.» I va recitar aquests versos:

Envelleix el que és nou, mor el que viu,
S’esgota el que és molt; hi ha qui resti jove?
També jo moriré; la meva única diferència és aquesta:
Jo t’he infantat a tu – aquest és el meu honor.
Deixo darrere meu un fill de bé,
Tanco els ulls amb el cor en pau.
El meu nom restarà per sempre en les llengües,
El teu amor viurà sempre en els cors.

Després va traspassar. Hi va ser enterrada. La nostra mare Àmina tenia vint anys quan va traspassar. Umm Àyman va prendre amb ella el Mestre dels mons i, després d’un viatge de pocs dies, el va portar a la Meca i el va lliurar al seu avi Abdulmúttalib.5

La seva mare i el seu pare eren creients

El pare i la mare de Habib al-Àkram sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam eren en la religió d’Ibrahim alayhis-salam.6 És a dir, eren creients. Els savis de l’Islam han fet saber que eren en la religió d’Ibrahim alayhis-salam i que, després que a Muhàmmad alayhis-salam li va ser fet saber que era profeta, van ser ressuscitats per ser de la seva umma, van sentir i van pronunciar la kalimat ax-xahada i així van ser també d’aquesta umma.7

Al costat del seu avi beneït

Muhàmmad alayhis-salam va créixer al costat del seu avi fins als vuit anys. El seu avi Abdulmúttalib era un home estimat a la Meca, que dirigia diversos afers; era imponent, pacient, de bon caràcter, recte, valent i generós. Donava menjar als pobres, i fins i tot als animals que passaven fam i set els donava aliment.

Creia en Al·là ta’ala i en l’altra vida. Es guardava de les males accions i es mantenia lluny de tots els costums lletjos de l’Època de la Ignorància (Jahiliyya). A la Meca impedia l’opressió i la injustícia, i acollia amb honor els hostes que hi arribaven. Tenia el costum de retirar-se a la muntanya de Hirà durant el mes de ramadà. Abdulmúttalib, que estimava els infants i era ple de tendresa, estrenyia contra el pit el seu net estimat i no se’l separava del costat ni de dia ni de nit. Li mostrava un gran amor i una gran tendresa. A l’ombra de la Kaba s’asseia amb ell en el coixí que era només per a ell, i als qui l’hi volien impedir els deia: «Deixeu el meu fill; la seva dignitat és elevada.»8 Recomanava amb insistència a Umm Àyman, la mainadera del nostre Mestre, el Profeta, que en tingués molta cura, dient-li: «Cuida bé el meu fill. La Gent del Llibre diu del meu fill que serà el profeta d’aquesta umma.» Umm Àyman va dir: «En la seva infantesa no el vaig veure mai queixar-se ni de fam ni de set. Al matí bevia un glop d’aigua de Zamzam. Quan li volíem donar menjar, deia: “No en vull, estic sadoll.”»

Quan Abdulmúttalib dormia o era sol a la seva cambra, no permetia que ningú hi entrés llevat de Muhàmmad. L’estrenyia amb tendresa contra el pit, l’acaronava i es delectava moltíssim amb les seves paraules i els seus gestos. A taula el posava al seu costat, l’asseia a la falda, li donava el millor i el més saborós del menjar, i no s’asseia a taula fins que ell no arribava. Va tenir molts somnis sobre ell i va ser testimoni de molts esdeveniments.

Una vegada hi va haver sequera i fam a la Meca. Abdulmúttalib, a causa d’un somni que havia tingut, va agafar Muhàmmad alayhis-salam per la mà, va pujar a la muntanya d’Abu Qubays i va fer aquesta súplica: «Al·là meu, per amor d’aquest infant, alegra’ns amb una pluja plena de benedicció.» La seva súplica va ser acceptada, i va caure una pluja abundant. Els poetes d’aquell temps van cantar aquest fet en els seus poemes.

El monjo de Najran

Un dia que Abdulmúttalib era assegut al costat de la Kaba, un monjo de Najran se li va acostar i va començar a conversar-hi. En un moment donat va dir: «Hem llegit que en els llibres hi ha escrits els atributs del profeta que vindrà l’últim d’entre els fills d’Ismaïl. Aquest lloc, és a dir, la Meca, és el lloc del seu naixement. Els seus atributs són aquests i aquests!», i va començar a enumerar-los un per un. En aquell moment, el nostre estimat Profeta va arribar on eren. El monjo de Najran el va començar a observar atentament; després se li va acostar, li va mirar els ulls, l’esquena i els peus, i va dir, emocionat:

«Janab al-Haqq et guardarà i et protegirà dels ídols i de la idolatria que han perdurat entre els pobles» La senyora Àmina

«És aquest. Aquest infant és de la teva descendència?» Quan Abdulmúttalib va dir: «És el meu fill!», el monjo de Najran va replicar: «Segons el que hem llegit en els llibres, el seu pare no ha de ser viu!» Abdulmúttalib va explicar: «És el fill del meu fill. El seu pare va morir abans que ell nasqués, quan la seva mare n’estava embarassada.» Aleshores el monjo va dir: «Ara has dit la veritat.» Llavors Abdulmúttalib va dir als seus fills: «Escolteu el que es diu del fill del vostre germà; vetlleu per ell i protegiu-lo bé.»

El traspàs del seu avi beneït

Quan s’acostava el traspàs d’Abdulmúttalib, va reunir els seus fills i els va dir: «Ha arribat el moment que me’n vagi d’aquest món a l’altra vida. L’única cosa que em preocupa és aquest orfe. Tant de bo la meva vida fos llarga per continuar amb amor aquest servei! Però què hi podem fer? La vida no m’abastarà. Ara el meu cor i la meva llengua cremen en el foc d’aquesta enyorança. Vull confiar aquesta perla a un de vosaltres. Quin de vosaltres vetllarà com cal pels seus drets i no faltarà en el seu servei?» Abu Làhab es va agenollar i va dir: «Oh cap dels àrabs! Si tens al cap algú a qui confiar aquest dipòsit, molt bé; si no, aquest servei el faré jo.» Abdulmúttalib li va dir: «Tens molts béns. Però tens el cor dur i poca compassió. I el cor d’un orfe és ferit i delicat. Es trenca de seguida.» Alguns dels altres fills van repetir la mateixa petició. Abdulmúttalib, dient les particularitats de cadascun, no els va acceptar. Quan va arribar el torn d’Abu Tàlib, aquest va dir: «Jo ho desitjo més que tots ells. Però, essent presents els grans, no em convenia avançar-me. Els meus béns són pocs, però la meva lleialtat és més gran que la dels meus germans.» Abdulmúttalib va dir: «Dius la veritat. Qui mereix aquest servei ets tu. Però jo, en tots els afers, el consulto a ell i faig segons el seu desig. I cada vegada arribo al resultat encertat. També en això el consultaré. Aquell de vosaltres que ell esculli, jo també l’accepto.»

Després es va girar cap al nostre estimat Profeta i li va preguntar: «Oh nina dels meus ulls! Amb l’enyorança de tu me’n vaig cap a l’altra vida. Quin d’aquests oncles teus esculls?»

El nostre Mestre, el Profeta, es va aixecar en aquell instant, es va abraçar al coll d’Abu Tàlib i es va asseure a la seva falda. Aleshores Abdulmúttalib es va sentir molt alleujat i va dir: «Lloança a Al·là ta’ala. Això és el que jo també desitjava.» Després es va girar cap a Abu Tàlib i li va preguntar: «Oh Abu Tàlib! Aquesta perla no ha conegut la tendresa de pare i mare. Per això, vetlla per ell i tingues-ne cura amb tot l’amor. Et considero superior als meus altres fills. T’he confiat aquest dipòsit gran i preuadíssim. Perquè tu i el seu pare sou fills de la mateixa mare. Protegeix-lo com a tu mateix. Acceptes aquest testament meu?» Ell va respondre: «Sí, l’accepto.» Aleshores Abdulmúttalib va abraçar el nostre estimat Profeta, li va besar el cap i el rostre beneïts i en va aspirar l’olor. Després va dir: «Sigueu tots testimonis que no he aspirat mai una olor més bella que aquesta, ni he vist un rostre més bell que aquest.»9

Sota la protecció d’Abu Tàlib

Després del traspàs del seu avi, el Mestre de l’univers sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam, a partir dels vuit anys, va començar a viure amb el seu oncle Abu Tàlib i va créixer sota la seva protecció. En aquell temps, Abu Tàlib, com el seu pare Abdulmúttalib, era a la Meca un dels notables de Qurayx: un home estimat, respectat i la paraula del qual era escoltada. Ell també va mostrar al nostre Mestre, el Profeta, un gran amor i una gran tendresa. L’estimava més que els seus propis fills; no dormia sense tenir-lo al costat, no anava enlloc sense ell, i li deia: «Ets ple de bé, ets molt beneït!» Abu Tàlib no començava a menjar abans que ell no hi allargués la mà; volia que ell comencés primer. De vegades li feia parar una taula a part. Al matí, quan es despertava, veien que el seu rostre resplendia com la lluna i que tenia els cabells pentinats. Abu Tàlib no tenia gaires béns, i la seva família era nombrosa. Després que va prendre sota la seva protecció Rasul al-Àkram sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam, va obtenir abundància i benedicció. Quan la gent va caure en l’aflicció a causa de la sequera que hi va haver a la Meca, Abu Tàlib el va portar al costat de la Kaba i va fer una súplica. Per la seva benedicció va caure una pluja abundant. Es van deslliurar de la sequera i de la fam.10

Del llinatge de Ghàlib sortirà un Profeta,
S’alçarà entre Zamzam i la Pedra.
Amb tota la gent de la ciutat, ajudeu-lo,
Oh fills d’Àmir, la felicitat serà en el fet d’ajudar-lo.

«Ha arribat el moment que me’n vagi d’aquest món a l’altra vida. L’única cosa que em preocupa és aquest orfe. Tant de bo la meva vida fos llarga per continuar amb amor aquest servei! Però què hi podem fer? La vida no m’abastarà. Ara el meu cor i la meva llengua cremen en el foc d’aquesta enyorança» Abdulmúttalib

El viatge de la Meca a Bosra

El monjo Bahira

Quan el nostre estimat Profeta tenia uns dotze anys, un dia va veure que Abu Tàlib es preparava per a un viatge de comerç. Comprenent que no el volia portar, es va entristir i va dir a Abu Tàlib: «Amb qui em deixes en aquesta ciutat, ara que te’n vas? No tinc pare, ni ningú que tingui compassió de mi!…» Aquestes paraules van commoure molt Abu Tàlib, i va decidir portar-lo també amb ell. Després d’un llarg viatge, la caravana de comerç es va aturar a Bosra, prop d’un monestir dels cristians.11

En aquest monestir hi vivia un monjo anomenat Bahira. Aquest monjo savi, que abans havia estat un dels savis jueus i després s’havia fet cristià, tenia un llibre que havia passat de mà en mà i que es guardava en secret, i hi trobava la resposta a les preguntes que li feien. Tot i que la caravana de Qurayx havia passat per allà moltes vegades els anys anteriors, mai no s’hi havia interessat. Cada matí pujava a la teulada del monestir, mirava cap a la banda d’on venien les caravanes i esperava alguna cosa amb curiositat, com qui busca. Aquesta vegada, però, al monjo Bahira li va passar alguna cosa: es va sobresaltar, emocionat, i va saltar del seu lloc. Perquè, quan la caravana de Qurayx va aparèixer de lluny, s’havia adonat que un núvol hi venia lliscant al damunt, acompanyant-la. Aquest núvol feia ombra al nostre Mestre, el Profeta. Quan la caravana es va aturar, Bahira va veure també que les branques de l’arbre sota el qual Habib al-Àkram s’havia assegut s’inclinaven damunt d’ell, i es va emocionar encara més. De seguida va fer parar taula. Després va enviar un home i va convidar a menjar tots els qui eren a la caravana de Qurayx. Els de la caravana van deixar el nostre estimat Profeta al costat de les mercaderies i van anar a trobar el monjo. Bahira va mirar atentament els qui havien vingut i va preguntar: «Oh gent de Qurayx, hi ha algú d’entre vosaltres que no hagi vingut a menjar?» Van dir: «Sí, hi ha una persona.» Perquè, tot i que els qurayxites havien vingut, el núvol encara era allà. En veure-ho, havia comprès que algú s’havia quedat a la caravana. El monjo Bahira va demanar amb insistència que vingués també ell. Tan bon punt va arribar, Bahira el va començar a mirar atentament i a examinar-lo. Va preguntar a Abu Tàlib: «Aquest infant és de la teva descendència?» Quan Abu Tàlib va dir: «És el meu fill», Bahira va dir: «En els llibres hi ha escrit que el pare d’aquest infant no serà viu; no és el teu fill.» Aleshores Abu Tàlib va respondre: «És el fill del meu germà.» A la pregunta de Bahira: «Què va ser del seu pare?», va respondre: «El seu pare va morir poc abans que ell nasqués.» Bahira va dir: «Has dit la veritat. I què va ser de la seva mare?» Abu Tàlib va respondre: «També va morir.» Davant d’això, Bahira, dient: «Has dit la veritat», es va girar cap al nostre Mestre, el Profeta, i el va voler fer jurar pels ídols. Però el nostre estimat Profeta va dir a Bahira: «No em facis jurar pel nom dels ídols. En aquest món no tinc cap enemic més gran que ells. Els detesto.»

Aleshores Bahira el va fer jurar per Al·là ta’ala i li va preguntar: «Dorms?» Ell va dir: «Els meus ulls dormen, però el meu cor no dorm.»

Bahira li va fer encara moltes altres preguntes i en va rebre les respostes. Les respostes que va rebre concordaven exactament amb els llibres que havia llegit abans. Després va mirar els ulls beneïts del nostre estimat Profeta i va preguntar a Abu Tàlib:

«Dono testimoni que tu ets el missatger d’Al·là ta’ala!.. Heus aquí el Mestre dels mons… Heus aquí el Missatger del Senyor dels mons… Heus aquí el gran Profeta que Al·là ta’ala ha enviat com a misericòrdia per als mons!» El monjo Bahira

«Aquesta vermellor la té sempre als seus ulls beneïts?»

«Sí, no hem vist mai que se n’anés», va respondre ell.

En veure que també aquest senyal coincidia, Bahira va voler veure el segell de la profecia perquè el seu cor arribés a la plena certesa. Però el nostre Mestre, el Profeta sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam, per pudor, no va voler descobrir la seva esquena beneïda.

Aleshores Abu Tàlib va dir: «Oh nina dels meus ulls! Satisfés també aquest desig seu!» I el nostre Mestre, el Profeta, va descobrir la seva esquena beneïda, i Bahira va contemplar llargament, fins a saciar-se’n, el segell de la profecia en tota la seva bellesa. Emocionat, el va besar, i dels ulls li van brollar llàgrimes com un torrent. Després va dir:

«Dono testimoni que tu ets el missatger d’Al·là ta’ala!» I, alçant encara més la veu, va dir: «Heus aquí el Mestre dels mons… Heus aquí el Missatger del Senyor dels mons… Heus aquí el gran Profeta que Al·là ta’ala ha enviat com a misericòrdia per als mons…»

Els qurayxites que eren allà van dir, meravellats: «Que gran és el valor de Muhàmmad als ulls d’aquest monjo!»

Aleshores Bahira es va girar cap a Abu Tàlib i li va dir:

«Aquest és el darrer i el més honorable dels profetes. La seva religió s’escamparà per tota la terra i abrogarà les religions antigues. No portis aquest infant a Síria. Perquè els Fills d’Israel són enemics seus. Tinc por que facin mal al seu cos beneït. Sobre ell s’han fet molts pactes i compromisos.»

Abu Tàlib va preguntar:

«Quins són aquests pactes i compromisos?» Bahira va respondre:

«Al·là ta’ala va prendre la paraula de tots els profetes, i en darrer lloc d’Issa alayhis-salam, que anunciarien a les seves ummes la vinguda del Profeta dels darrers temps.»

Davant aquestes paraules de Bahira, Abu Tàlib va renunciar a anar a Síria. Va vendre les mercaderies a Bosra i va tornar a la Meca.12 El que havia sentit de Bahira li va ressonar a les orelles tota la vida. Encara va estimar més el nostre Mestre, el Profeta. El va protegir fins que va morir i el va ajudar en tots els seus afers.

El seu viatge al Iemen amb el seu oncle Zubayr

El nostre estimat Profeta, una persona excepcional, posseïdor en tots els seus estats de virtuts i de belleses, havia crescut i havia fet disset anys. En aquell temps, el seu oncle Zubayr, que anava al Iemen a comerciar, el va portar també amb ell perquè el seu comerç tingués benedicció. També en aquest viatge es van veure en ell molts prodigis. Quan van tornar a la Meca, es van explicar aquests prodigis, i entre la tribu de Qurayx es va començar a dir: «La dignitat d’aquest serà molt elevada.»13