L’EXPEDICIÓ MILITAR DE BADR
Aquesta expedició militar s’anomena també segona Badr, Badr al-Qital i Badr al-Kubrà. L’èxit dels nobles Companys en els destacaments va començar a espantar els incrèduls. Ara les seves caravanes ja sortien en combois i acompanyades de soldats. El segon any de l’hègira, els politeistes de la Meca van recollir capital de cada família i van enviar a Damasc una caravana de mil camells. Al capdavant hi havia Abu Sufyan, un dels notables de la Meca, que encara no s’havia fet musulmà.1 Per protegir la caravana s’havia encarregat també una quarantena de guardes… Un cop venudes les mercaderies, comprarien armes amb tots els diners, i aquestes armes es farien servir en la guerra contra els musulmans.
Quan Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va saber que els politeistes havien enviat a Damasc una gran caravana per comerciar, va encarregar a alguns dels muhàjirs que esbrinessin la situació. Quan van arribar al lloc anomenat Dhu-l-Uxayra, van saber que la caravana ja havia passat i van tornar a Medina. Si es prenien les armes i els béns de les mans de la gent de la incredulitat (kufr), no podrien fer mal a la gent de l’Islam, i la seva resistència quedaria trencada. Per això el nostre Mestre Rasulul·lah va avaluar la situació i va començar de seguida els preparatius de guerra.
Va deixar en lloc seu Abdul·lah ibn Umm Maktum perquè dirigís el namaz.2 Va enviar hazrat Talha ibn Ubaydul·lah i Saïd ibn Zayd com a patrulla de reconeixement, per saber quan tornaria la caravana.3 Com que l’esposa de hazrat Uthman estava greument malalta, li va ordenar que es quedés a Medina. Després va donar una missió a quatre persones més. Així, els qui tenien una missió encomanada eren vuit.
L’ocasió no era per deixar-la perdre. El nostre Mestre, el Profeta, va fer de seguida els preparatius i, emportant-se tres-cents cinc Companys d’entre els muhàjirs i els ansar, el dia dotze del noble mes de ramadà es va posar en marxa cap a Badr. Amb els qui tenien una missió encomanada, el seu nombre arribava a 313.4 Seixanta-quatre d’ells eren muhàjirs.
Badr era un lloc on s’ajuntaven els camins que anaven a la Meca, a Medina i a Síria.
Per prendre part en aquesta campanya, fins i tot nois que tot just començaven a ser grans, i fins i tot dones, suplicaven el nostre Mestre, el Profeta. Umm Waraqa va venir a la presència del nostre Mestre Rasulul·lah i va dir: «Que el meu pare i la meva mare siguin sacrificats per tu, ya Rasulal·lah! Si m’ho permets, vull anar amb vosaltres. Embenaré les ferides dels ferits i tindré cura dels malalts. Potser Al·là ta’ala em concedirà també a mi el grau de xahid!» Aleshores el Habib al-Àkram (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) li va dir: «Queda’t a casa teva i recita el noble Alcorà. Sens dubte, Al·là ta’ala et concedirà el grau de xahid.»
«Queda’t (oh Umm Waraqa) a casa teva i recita el noble Alcorà. Sens dubte, Al·là ta’ala et concedirà el grau de xahid» Hadit xarif
El recorregut de l’expedició militar de Badr
Sa’d ibn Abi Waqqàs va explicar: «Quan el nostre Mestre Rasulul·lah va voler fer tornar els nois que volien venir amb nosaltres a l’expedició, vaig veure que el meu germà Umayr intentava amagar-se en un racó perquè no el veiessin. Aleshores tenia setze anys. Li vaig dir: “Què et passa, que t’amagues així?” Em va respondre: “Tinc por que el nostre Mestre Rasulul·lah em trobi petit i em faci tornar! I jo desitjo prendre part en l’expedició i que Al·là ta’ala em concedeixi el grau de xahid.” Quan en aquell moment ho van fer saber al nostre Mestre Rasulul·lah, va dir al meu germà: “Torna-te’n.” Aleshores el meu germà Umayr es va posar a plorar. El Habib al-Àkram, oceà de misericòrdia, no va poder resistir les seves llàgrimes i li va donar permís. I l’espasa del meu germà, com que ell mateix no se la podia cenyir, la hi vaig cenyir jo a la cintura.»5 L’estendard del nostre estimat Profeta, el Mestre dels mons, el portaven Mussab ibn Umayr, Sa’d ibn Mu’adh i hazrat Alí.6 Els nobles Companys només tenien tres cavalls i setanta camells. Un dels cavalls era de Miqdad, un altre de Zubayr i el tercer de Màrthad ibn Abi Màrthad. Dues o tres persones muntaven per torns un mateix camell. El nostre Mestre Rasulul·lah muntava per torns amb hazrat Alí, Abu Lubaba i Màrthad ibn Abi Màrthad. Però tots ells, perquè el Missatger alayhis-salam no anés a peu i fes tot el camí dalt del camell, li suplicaven: «Que les nostres vides siguin sacrificades per tu, ya Rasulal·lah! No baixis del camell. Nosaltres caminarem en lloc de la teva excelsa persona.» Però el Sultà de l’univers no es considerava diferent d’ells i va dir: «Ni vosaltres sou més forts que jo per caminar, ni jo, pel que fa a la recompensa i al premi, en puc prescindir ni en tinc menys necessitat que vosaltres.» Rasul al-Àkram (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) i els seus excelsos Companys caminaven pel desert sota una calor abrusadora. A més, dejunaven. Per escampar l’Islam, els nobles Companys suportaven moltes privacions i seguien el nostre Mestre, el Profeta, amb amor i amb ardor. Perquè al final hi havia la satisfacció d’Al·là ta’ala i del Seu Missatger, hi havia el grau de xahid i el Paradís, que tant desitjaven… El nostre estimat Profeta, mirant l’estat dels seus Companys, va fer aquesta súplica: «Al·là meu! Ells van a peu. Dona’ls Tu muntures! Al·là meu! Van descoberts i nus. Vesteix-los Tu! Al·là meu! Tenen fam; sacia’ls. Són pobres; enriqueix-los amb el Teu favor i la Teva generositat!»
Mentre el nostre Mestre, el Profeta, i el seu exèrcit beneït avançaven cap a Badr sota aquella calor intensa, també la caravana dels politeistes que venia de Damasc s’havia acostat a Badr. Els dos Companys que el nostre Mestre, el Profeta, havia enviat per obtenir notícies de la caravana van saber que podia arribar a Badr en un o dos dies i van tornar de pressa. Quan els de la caravana van arribar al poble on ells havien obtingut la notícia, van preguntar als vilatans: «Teniu notícies dels espies dels musulmans?» Ells van respondre: «No ho sabem. Però van venir dos homes, es van asseure una estona allà i després es van aixecar i se’n van anar.»
Abu Sufyan va anar al lloc que li havien indicat i, examinant-lo, va esclafar els excrements de camell que hi havia a terra i hi va veure a dins pinyols de farratge. Va dir: «Aquest és farratge de Medina. Em penso que aquells dos homes són espies de Muhàmmad (alayhis-salam).» Suposant que els musulmans eren molt a prop, el va envair una gran por. Inquiet per la sort de la caravana, va decidir caminar nit i dia, sense perdre temps, i anar de pressa a la Meca per la costa del mar Roig. A més, va enviar a la Meca com a missatger un home anomenat Damdam ibn Amr al-Ghifarí, perquè hi fes saber la situació.7
«Al·là meu! Ells (els meus Companys) van a peu. Dona’ls Tu muntures! Al·là meu! Van descoberts i nus. Vesteix-los Tu! Al·là meu! Tenen fam; sacia’ls. Són pobres; enriqueix-los amb el Teu favor i la Teva generositat!» Hadit xarif
Quan aquest home va arribar a la Meca, es va estripar la camisa per davant i per darrere. Va girar del revés el bast del seu camell. En un estat estrany, es va posar a cridar, gemegant i clamant: «Socors! Socors!… Oh qurayxites! Acudiu!… Muhàmmad i els seus Companys han atacat la vostra caravana i els béns vostres que porta Abu Sufyan. Si hi arribeu a temps, podreu salvar la vostra caravana!…»
Els habitants de la Meca, en sentir-ho, es van reunir de seguida i van fer els seus preparatius. Van aplegar set-cents homes muntats en camells, cent genets i cent cinquanta soldats a peu. Quan van dir a Abu Làhab: «Vinga, uneix-t’hi tu també!», ell, per por, es va excusar amb una malaltia. En lloc seu hi va enviar As ibn Hixam. Un politeista anomenat Umayya ibn Khàlaf es preparava per a la guerra amb molta desgana. Perquè havia sentit que el nostre Mestre, el Profeta, havia dit: «Els meus Companys mataran Umayya.» I tenia por, perquè sabia que ell no s’apartava mai de la veritat. Per això, davant la insistència d’Abu Jahl, va al·legar que era vell i molt gras. Però, com que Abu Jahl el va acusar de covardia, es va veure obligat a anar-hi.
L’exèrcit dels politeistes era d’uns mil homes. Tots portaven cuirasses de ferro. Duien amb ells dones de bona veu. Tampoc no s’havien oblidat d’endur-se instruments musicals i begudes. Amb un exèrcit tan poderós, es pensaven que vencerien en un moment no ja tres-cents homes, sinó fins i tot un exèrcit de mil. Fins i tot n’hi havia que, abans de sortir, ja calculaven qui matarien i quin botí s’endurien. Però el desig més gran de tots ells era fer desaparèixer l’Islam. Aquest ramat desenfrenat de politeistes es va posar en camí al so dels panderos que tocaven les dones i de les cançons que cantaven.
Mentrestant, Abu Sufyan ja s’havia allunyat força de Badr i havia avançat un bon tros cap a la Meca. Quan es va assegurar que el perill havia passat, va enviar a Qurayx un home seu anomenat Qays ibn Imri-l-Qays amb aquest missatge: «Oh comunitat de Qurayx! Vau sortir de la Meca per protegir la vostra caravana, els vostres homes i els vostres béns. Nosaltres ens hem salvat del perill. Ara torneu-vos-en!…» I els va aconsellar encara: «Guardeu-vos d’anar a Medina a lluitar contra els musulmans!»
Quan Qays va portar la notícia a l’exèrcit dels politeistes, Abu Jahl va dir: «Juro que anirem a Badr, hi farem festa tres dies i tres nits, degollarem camells i beurem vi. Les tribus dels voltants ens contemplaran, envejaran la nostra situació i veuran que no tenim por de ningú. Després d’això, ningú, per temor de la nostra imponència, no s’atrevirà a atacar-nos. Oh exèrcit invencible de Qurayx! Endavant…» Qays, en veure que Abu Jahl no estava en condicions d’escoltar consells, se’n va tornar i va fer saber la situació a Abu Sufyan. Abu Sufyan, home previsor i prudent, no es va poder estar de dir: «Ai las! Pobra Qurayx!… Això és un pla d’Amr ibn Hixam (Abu Jahl). Ho ha fet, sens dubte, per l’ambició de ser el cap de la gent. I aquesta mena de desmesura és sempre una gran mancança i un mal averany. Si els musulmans els troben, pobra Qurayx!..»
Abu Sufyan va fer arribar de pressa la caravana a la Meca i es va unir a l’exèrcit. Mentrestant, el Sobirà de l’univers (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) s’acostava a Badr amb els seus Companys. En un moment donat, va veure enmig de l’exèrcit de l’Islam Khubayb ibn Yassaf i Qays ibn Muhàrrith, dels politeistes de Medina. Tot i que Khubayb portava al cap un casc de ferro, el va reconèixer i va dir a hazrat Sa’d ibn Mu’adh: «No és aquest Khubayb?» Ell va respondre: «Sí, ya Rasulal·lah!» Khubayb era un campió valent, que coneixia l’art de la guerra. Ell i Qays van venir a la noble presència del nostre Mestre Rasulul·lah. El nostre Profeta els va preguntar: «Per què veniu amb nosaltres?» Ells van respondre: «Tu ets fill de la nostra germana i el nostre veí. Nosaltres també venim amb la nostra gent a recollir botí!» Quan el nostre Mestre va preguntar a Khubayb: «Has cregut en Al·là ta’ala i en el Seu Missatger?», ell va respondre: «No.» El Missatger alayhis-salam va dir: «Aleshores, torna-te’n! Qui no és de la nostra religió no pot estar amb nosaltres.» Khubayb va dir: «Tothom coneix la meva valentia, el meu heroisme i que soc un campió que obre ferides en el pit de l’enemic. Lluitaré al teu costat contra el teu enemic, pel botí.» El nostre Mestre, el Profeta, no va acceptar la seva ajuda.
Al cap d’una estona de camí, Khubayb va repetir la seva petició, però el nostre Profeta li va fer saber que, mentre no es fes musulmà, el seu desig no podia ser acceptat. Quan van arribar al lloc anomenat Rawhà, Khubayb va venir a la presència de Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) i va dir: «Ya Rasulal·lah! He cregut que Al·là ta’ala és el Senyor dels mons i he cregut en la teva profecia; he abraçat la fe.» Aleshores el Sobirà de l’univers es va alegrar molt. També Qays, després de tornar a Medina, va ser honorat amb la fe (radiyal·lahu anh).
Quan l’exèrcit de l’Islam va arribar a la vall de Safrà, va rebre la notícia que els habitants de la Meca havien format un exèrcit i marxaven cap a Badr per salvar la seva caravana. El nostre Mestre, el Profeta, va reunir els seus Companys i els va consultar sobre aquesta situació. Perquè els musulmans de Medina, quan havien fet el jurament de fidelitat al nostre Mestre Rasulul·lah a Àqaba, li havien promès: «Ya Rasulal·lah! Vine a la nostra ciutat. Allà et protegirem del teu enemic, encara que ens costi la vida, i et seguirem.» Ara, en canvi, havien sortit de Medina. I davant d’ells hi havia un exèrcit enemic moltes vegades superior a ells en nombre, en armes i en béns.
Quan el nostre Mestre Rasulul·lah va preguntar als seus Companys què en pensaven, Abu Bakr as-Siddiq i Úmar al-Faruq, d’entre els muhàjirs, es van aixecar l’un després de l’altre i van declarar que calia lluitar contra l’exèrcit enemic. També es va aixecar Miqdad ibn Àswad, d’entre els muhàjirs, i va dir: «Ya Rasulal·lah! Compleix l’ordre d’Al·là ta’ala, sigui quina sigui. Avança amb la Seva ordre. Som sempre amb tu; no ens separem de tu ni un instant. No et direm unes paraules com les que els Fills d’Israel van dir a Mussa alayhis-salam: “Oh Mussa! Mentre el poble dels tirans, dels opressors, sigui en aquella terra, nosaltres no hi anirem ni entrarem mai en aquella regió. Ves, doncs, tu i el teu Senyor plegats, i lluiteu-hi vosaltres dos. Nosaltres ens quedarem asseguts aquí…”8 Sacrifiquem la nostra vida i el nostre cap en el camí d’Al·là ta’ala i del Seu Missatger. Jurem per Al·là ta’ala, que t’ha enviat com a profeta veritable, que, encara que ens enviïs a Abissínia, a l’altra banda del mar, hi anirem. No et contradirem mai en res, ni en la cosa més petita. Som a punt per complir tots els teus desitjos. Que el meu pare, la meva mare i la meva vida siguin sacrificats per tu, ya Rasulal·lah…»
«Qui no és de la nostra religió no pot estar amb nosaltres» Hadit xarif
L’expedició militar de Badr
Aquestes paraules de Miqdad van alegrar moltíssim el nostre estimat Profeta, que va fer súpliques de bé per ell.9
Aquí l’opinió dels musulmans de Medina era molt important. Perquè eren més nombrosos i havien promès de protegir Rasulul·lah a Medina. No havien fet cap promesa de lluitar fora de Medina. Quan es va entendre aquest pensament, Sa’d ibn Mu’adh, d’entre els ansar, es va posar dret i va dir: «Ya Rasulal·lah! Si m’ho permets, parlaré en nom dels ansar.» Quan li van donar permís, va dir: «Ya Rasulal·lah! Nosaltres hem cregut en tu i hem confirmat la teva profecia. Tot el que has portat és veritat i és just. Sobre això t’hem donat la nostra paraula ferma i t’hem jurat escoltar i obeir. No ens farem mai enrere d’aquesta paraula; vagis on vagis, som a les teves ordres. Posem la teva ordre damunt dels nostres caps. Sacrifiquem la nostra vida i el nostre cap en el teu camí. Jurem per Al·là ta’ala, que t’ha enviat com a profeta veritable, que, si et llancessis al mar, ens hi llançaríem darrere teu. Cap de nosaltres no es quedarà ni un pas enrere. El que hi hagi en el teu noble cor, ordena-ho, i ho complirem. Que també els nostres béns, juntament amb les nostres vides, siguin sacrificats per tu. No girarem mai l’esquena a l’enemic. Som pacients en la batalla. La nostra esperança és alegrar-te i obtenir la teva satisfacció. Que la misericòrdia d’Al·là ta’ala sigui sobre tu…» Els nobles Companys que van sentir aquestes paraules es van emocionar molt. Tots van declarar que s’hi adherien de tot cor. Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) en va quedar molt satisfet. Va fer súpliques per hazrat Sa’d i pels seus Companys. Tots els dubtes havien desaparegut. Per nombrós i fort que fos l’enemic, els gloriosos Companys marxarien sense parpellejar cap al martiri darrere el nostre estimat Profeta, i obtindrien la satisfacció d’Al·là ta’ala i del Seu Missatger. Amb el Mestre de l’univers al capdavant, no hi havia lloc on no anessin… L’Honor del món, en veure la fidelitat i l’ardor dels seus Companys envers ell, els va donar aquesta bona nova: «Endavant, marxeu! Alegreu-vos amb el favor d’Al·là ta’ala. Per Al·là, és com si ara mateix estigués mirant els llocs del camp de batalla on cauran ferits els homes de Qurayx, i els estigués veient!» Després d’aquesta bona nova, els nobles Companys van seguir el nostre Mestre Rasulul·lah amb amor.
La vinguda dels àngels en ajuda
Era la nit de dijous a divendres quan van arribar als voltants de Badr. El nostre estimat Profeta va dir als seus Companys: «Espero que, a la boca del pou que hi ha al costat d’aquell petit turó, pugueu obtenir algunes informacions.» Hi va enviar el lleó d’Al·là ta’ala, hazrat Alí, Sa’d ibn Abi Waqqàs, Zubayr ibn Awwam i alguns altres dels seus Companys. Hazrat Alí i els seus companys van anar de seguida a la boca del pou. Hi van veure els camellers i els aiguaders de Qurayx. Aquests, en veure els musulmans, van fugir. Però dos d’ells van ser capturats. L’un era Àslam, esclau dels fills de Hajjaj, i l’altre, Arid Abu Yassar, esclau dels fills d’As ibn Saïd.
Quan els van portar a la presència del nostre Mestre, el Profeta, Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) els va preguntar: «On són els qurayxites?» Ells van respondre: «Han acampat darrere aquell turó de sorra que es veu allà.» El nostre Mestre va preguntar: «Quants són els qurayxites?» Van dir: «No ho sabem.» A la pregunta «Quants camells degollen cada dia?» van respondre: «Un dia nou, un altre dia deu.» Aleshores el nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Són menys de mil i més de nou-cents.» Va tornar a preguntar: «Qui hi ha d’entre els notables de Qurayx?» Quan van dir: «Utba, Xayba, Hàrith ibn Amr, Abu-l-Bakhtarí, Hakim ibn Hizam, Abu Jahl, Umayya ibn Khàlaf…», el nostre Mestre Rasulul·lah es va girar cap als seus Companys i va dir: «La gent de la Meca us ha lliurat els fills de les seves entranyes.» Després va preguntar a aquells dos: «Quan veníeu, hi va haver algú de Qurayx que se’n tornés?» Ells van respondre: «Sí. Akhnas ibn Abi Xariq, dels Banu Zuhra, se’n va tornar.» El nostre Mestre va dir: «Tot i que ell mateix no és en el camí recte i no coneix ni l’altra vida, ni Al·là ta’ala, ni el Llibre, ha mostrat el camí recte als Banu Zuhra… A part d’ells, se’n va tornar algú més?», i van rebre aquesta resposta: «Se’n van tornar els fills d’Adiyy ibn Ka’b.»10
«Ya Rasulal·lah! Compleix l’ordre d’Al·là ta’ala, sigui quina sigui. Avança amb la Seva ordre. Som sempre amb tu; no ens separem de tu ni un instant» Miqdad ibn Àswad (radiyal·lahu anh)
El nostre Mestre, el Profeta, per advertir els qurayxites per darrera vegada, els va enviar hazrat Úmar amb una proposta d’acord. Úmar ibn al-Khattab els va dir: «Oh poble obstinat! El Missatger alayhis-salam diu: “Que tothom desisteixi d’aquest afer i se’n torni en pau. Perquè lluitar contra altres que no sigueu vosaltres m’és més acceptable que lluitar contra vosaltres!…”»
Davant aquesta proposta, Hakim ibn Hizam, d’entre els politeistes de Qurayx, va avançar i va dir: «Oh comunitat de Qurayx! Muhàmmad ha estat molt equànime amb vosaltres. Accepteu de seguida el que demana. Si no feu el que diu, juro que d’ara endavant no tindrà amb vosaltres cap equanimitat!…» Abu Jahl, irritat per aquestes paraules de Hakim, va dir: «No ho acceptarem mai, i no ens en tornarem fins que no ens haguem venjat dels musulmans, perquè mai més ningú no s’atreveixi a atacar la nostra caravana», i va tancar els camins de la pau. Hazrat Úmar se’n va tornar.
Aquella nit, el nostre Mestre, el Profeta, i els seus gloriosos Companys van arribar a Badr abans que els politeistes i van acampar en un lloc a prop dels pous. El nostre Mestre, el Profeta, va consultar els seus Companys i els va demanar l’opinió sobre el lloc on calia establir el campament. D’entre ells, Hubab ibn Múndhir, que aleshores només tenia trenta-tres anys, es va aixecar i va demanar la paraula. Quan li va ser concedida, va preguntar: «Ya Rasulal·lah! Aquest és un lloc que Al·là ta’ala t’ha ordenat per establir-hi el campament i on cal quedar-se necessàriament? O ha estat escollit per una opinió personal, com a mesura de guerra?» El nostre Mestre, el Profeta, va dir: «No! Aquest lloc ha estat escollit com a mesura de guerra.»
Aleshores hazrat Hubab va dir: «Que el meu pare, la meva mare i la meva vida siguin sacrificats per tu, ya Rasulal·lah!
Nosaltres som gent de guerra. Coneixem bé, a més, aquests paratges. Al pou que hi ha a prop del lloc on acamparan els qurayxites hi ha aigua dolça i abundant. Si ens ho permets, acampem-hi. Tapem tots els pous dels voltants. Després fem una cisterna i omplim-la d’aigua. Mentre lluitem contra l’enemic, cada vegada que tinguem set vindrem a beure de la nostra cisterna. L’enemic, en canvi, no trobarà aigua i quedarà esgotat.»11 En aquell moment, Jibril alayhis-salam va portar la revelació que feia saber que aquesta idea era encertada. El nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Oh Hubab! L’opinió encertada és la que has indicat», i es va aixecar. Van anar tots junts al pou indicat. Van tapar tots els pous, llevat del d’aigua dolça, i van fer una gran cisterna. La van omplir d’aigua i hi van posar recipients per beure.
En aquell moment, hazrat Sa’d ibn Mu’adh va venir a la noble presència del nostre Mestre, el Profeta, i li va proposar: «Ya Rasulal·lah! Vols que et fem, amb branques de palmera, un cobert d’ombra on puguis seure?» L’Honor del món va quedar satisfet d’aquesta idea de Sa’d i va fer una súplica per ell. De seguida es va fer el cobert d’ombra. El Sultà dels profetes, amb els seus honorables Companys, va recórrer i examinar el camp de batalla. De tant en tant s’aturava i, mostrant un per un amb les seves mans beneïdes els llocs on serien morts els politeistes qurayxites, deia: «In xa Al·lah, demà al matí, aquí és el lloc on caurà ferit tal! In xa Al·lah, demà al matí, aquí és el lloc on caurà ferit tal! Aquí mateix! Aquí!..»
Més tard, hazrat Úmar ho va explicar així: «Vaig veure que cadascun d’ells era ferit i mort exactament damunt del lloc on Rasul al-Àkram havia posat la seva mà beneïda. No eren ni una mica més endavant ni més enrere.»
El Mestre dels mons (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va dividir els nobles Companys en tres grups. Va donar l’estendard dels muhàjirs a Mussab ibn Umayr, el de la tribu d’Aws a Sa’d ibn Mu’adh i el de la tribu de Khazraj a Hubab ibn Múndhir. Cadascú es va reunir sota el seu estendard.12 El nostre Mestre va disposar l’exèrcit en files i el va posar en ordre.
Mentre ordenava l’exèrcit, va tocar amb la vara que tenia a la mà beneïda el pit de Sawad ibn Ghaziyya, que havia sortit de la fila, i li va dir: «Posa’t en línia, oh Sawad!» Sawad va dir: «Ya Rasulal·lah! La vara que tens a la mà m’ha fet mal. Per Al·là ta’ala, que t’ha enviat amb la religió veritable, amb el Llibre i amb la justícia, jo també et vull tocar així amb la vara.» Tots els nobles Companys van quedar astorats d’aquestes paraules. Es podia demanar el talió (qisàs) al Mestre de l’univers? Es podia fer una cosa així? Però el nostre Mestre Rasulul·lah es va obrir la part de davant de la seva camisa beneïda i va dir: «Vinga, aplica el talió i pren el teu dret.» Aleshores hazrat Sawad, amb una gran alegria i amb amor, va besar el pit beneït del Habib al-Àkram (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam).
Mentre tothom esperava el talió, davant l’escena que van veure, els seus germans van admirar Sawad i van envejar el seu estat. Quan el nostre estimat Profeta li va preguntar: «Per què ho has fet?», Sawad va dir: «Que el meu pare, la meva mare i la meva vida siguin sacrificats per tu, ya Rasulal·lah! Avui veig que, per ordre d’Al·là ta’ala, m’ha arribat el terme de la vida, i tinc por de separar-me de la teva excelsa persona. Per això he desitjat que, en aquests darrers minuts que passem junts, els meus llavis toquessin el teu cos beneït. He volgut que això fos un mitjà perquè el Dia del Judici intercedeixis per mi i així em salvi del càstig.» Davant aquest amor, el nostre Mestre, el Profeta, també es va commoure molt i va fer una súplica per hazrat Sawad.
L’ala dreta del beneït exèrcit de l’Islam la comandaria l’heroic mujàhid Zubayr ibn Awwam, i l’ala esquerra, Miqdad ibn Àswad.13
Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va voler consultar els seus honorables Companys sobre la manera de començar la batalla i va preguntar: «Com lluiteu vosaltres?» Àssim ibn Thàbit es va posar dret, amb l’arc i la fletxa a la mà, i va donar la seva opinió: «Ya Rasulal·lah! Quan els qurayxites s’acostin a uns cent metres de nosaltres, llancem-los fletxes. Després, quan arribin a la distància d’una pedra llançada amb la mà, llancem pedres. Quan s’acostin tant que les llances els arribin, lluitem amb les nostres llances fins que es trenquin. Després desembeinem les espases i lluitem!» Aquesta tàctica va agradar al nostre Mestre, el Profeta. Va donar als seus Companys aquesta instrucció: «No abandoneu les vostres files. Mantingueu-vos ferms als vostres llocs, sense moure-us. No comenceu la batalla mentre jo no en doni l’ordre. No malbarateu les vostres fletxes abans que l’enemic s’acosti. Quan l’enemic aparti l’escut, llanceu les vostres fletxes. Quan l’enemic s’hagi acostat del tot, llanceu pedres amb la mà. Quan siguin a prop, feu servir les vostres llances. Quan estigueu pit contra pit amb l’enemic, lluiteu amb les vostres espases…»
«In xa Al·lah, demà al matí, aquí és el lloc on caurà ferit tal! In xa Al·lah, demà al matí, aquí és el lloc on caurà ferit tal! Aquí mateix! Aquí!..» Hadit xarif
Després es van posar sentinelles i es va donar descans als nobles Companys. Per la saviesa d’Al·là ta’ala, van caure en un son tan profund que no podien ni aixecar les parpelles. Quan el nostre Mestre, el Profeta, es va retirar al cobert d’ombra fet de branques de palmera, hazrat Abu Bakr i després Sa’d ibn Mu’adh van desembeinar les espases i van fer guàrdia a la porta del cobert. El nostre estimat Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), alçant les seves mans beneïdes, amb una gran tristesa, va començar a suplicar Al·là ta’ala: «Senyor meu! Si fas perir aquest grapat de gent, ja no se T’adorarà mai més sobre la faç de la terra…» Aquesta súplica commovedora va durar fins a l’alba.
El lloc on havia acampat el beneït exèrcit de l’Islam era un sorral. Per això costava de caminar, i els peus s’enfonsaven en la sorra. Pel favor d’Al·là ta’ala i per la benedicció de la súplica del nostre Mestre Rasulul·lah, aquella nit va començar a caure una pluja cada vegada més forta, i baixaven torrents fins a fer desbordar els rierols. Es van omplir els recipients d’aigua, i el terra es va endurir tant que els peus ja no s’hi enfonsaven.
Els politeistes, en canvi, es van quedar enmig del fang i de la riuada.
Després de l’alba, el nostre Mestre Rasulul·lah va despertar els seus Companys per al namaz.
Després de dirigir el namaz de l’alba, els va parlar de l’excel·lència del jihad contra l’enemic i del martiri, i els va encoratjar per a la batalla. Va dir: «Certament, Al·là ta’ala ordena el que és veritable i just. No accepta de ningú l’obra que no es fa per obtenir la Seva satisfacció… Esforceu-vos a complir l’ordre en què el nostre Senyor us ha promès, en aquests llocs, la Seva misericòrdia i el Seu perdó, i sortiu victoriosos de la prova! Perquè la Seva promesa és veritat, la Seva paraula és veraç i el Seu càstig és sever. Jo i vosaltres estem lligats a Al·là ta’ala, el Hayy i el Qayyum. En Ell ens hem refugiat, a Ell ens hem aferrat, en Ell ens hem recolzat. I a Ell és el nostre darrer retorn. Que Al·là ta’ala em perdoni a mi i a tots els musulmans!..»
El dia disset del noble mes de ramadà va sortir el sol d’un divendres. D’aquí a poc començaria la batalla més implacable, més desigual, més important i més gran de la història…
D’una banda hi havia l’Honor del món (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) i un grapat dels seus honorables Companys, que no dubtaven ni un àtom a sacrificar la vida; de l’altra, una turba d’incrèduls desenfrenats i desbordants d’odi, reunida per ofegar l’Islam en una cullera d’aigua i fer desaparèixer un profeta honorat amb la dignitat de ser el habib d’Al·là ta’ala. Malauradament, entre ells hi havia també parents de Rasul al-Àkram. També ells havien vingut a Badr per lluitar contra el seu estimat nebot.
El nostre Mestre, el Profeta, va tornar a passar revista a l’ordre del seu exèrcit i va repetir les instruccions que havia donat. En aquell moment, els politeistes de Qurayx van sortir del seu campament i van començar a afluir cap a la vall de Badr. La majoria anaven coberts de cuirasses. Amb una gran supèrbia i arrogància, s’havien llançat a l’atac contra l’exèrcit de l’Islam. Quan el nostre Mestre Rasulul·lah va veure els politeistes en aquest estat, va entrar a la tenda amb hazrat Abu Bakr i, alçant les seves mans beneïdes, va començar a suplicar Janab al-Haqq: «Senyor meu! Heus aquí els politeistes de Qurayx, que venen amb tota la seva supèrbia i la seva arrogància!… Et desafien i desmenteixen el Teu Profeta. Al·là meu! Et demano que compleixis la promesa d’ajuda i de victòria que m’has fet!… Al·là meu! Si vols la perdició d’aquest grapat de musulmans, després ja no hi haurà ningú que T’adori!…»
Així, sense parar, demanant ajuda una vegada i una altra, suplicava Al·là ta’ala. Aquesta súplica del nostre Mestre, el Profeta, extraordinàriament commovedora i que esqueixava les entranyes, va continuar fins que, absort, la capa (rida) li va caure de la seva espatlla beneïda. Hazrat Abu Bakr, que no podia suportar aquesta súplica tan sentida, va aixecar de terra amb gran reverència la capa beneïda i, mentre la posava sobre l’espatlla beneïda del nostre Mestre, el va consolar dient: «Que la meva vida sigui sacrificada per tu, ya Rasulal·lah! Ja n’hi ha prou de tant suplicar!… Has insistit molt en la súplica al teu Senyor! Sens dubte, Al·là ta’ala et donarà aviat la victòria que t’ha promès.» En aquell instant, el Mestre dels mons va sortir de la tenda recitant aquestes nobles aleies, en què es diu, segons el sentit: «Aquesta multitud (de Badr) serà sens dubte desfeta aviat, i giraran l’esquena i fugiran. Més ben dit, el veritable temps del seu càstig és el Dia del Judici. El càstig d’aquell temps és més terrible i més amarg.»14
El nostre estimat Profeta es va posar al capdavant del seu exèrcit. Va recitar als seus gloriosos Companys aquestes nobles aleies: «Oh vosaltres que heu cregut! Quan us trobeu amb una tropa enemiga, mantingueu-vos ferms i invoqueu molt Al·là ta’ala, perquè us salveu… Així potser arribareu a la benaurança. Obeïu Al·là i el Seu Missatger. No disputeu entre vosaltres; si no, fracassareu, i el vigor (la força, el poder) que teniu a les mans se n’anirà. Sigueu pacients, perquè Al·là ta’ala és amb els pacients.»15
Aquesta seria la primera batalla lliurada contra l’enemic amb tot l’exèrcit reunit. La batalla era a punt de començar. L’emoció havia arribat al súmmum. Quan Rasul al-Àkram va recitar la noble aleia que diu, segons el sentit: «Invoqueu molt Al·là ta’ala…», tots els nobles Companys, a una sola veu, van començar a dir «Al·lahu akbar!… Al·lahu akbar!…» i a suplicar Janab al-Haqq que els concedís la victòria. Ja només esperaven un senyal del nostre Mestre, el Profeta. Segons el costum d’aquell temps, abans que els dos exèrcits s’enfrontessin, els valents de totes dues bandes sortien al camp i lluitaven entre ells. En aquests duels creixien a totes dues bandes la fúria i el desig de combatre, i s’escalfaven per a la batalla. Àmir ibn Hadramí, d’entre els politeistes, sense respectar aquesta regla i trepitjant-la, va llançar una fletxa contra l’exèrcit de l’Islam. La fletxa va tocar Mihja, d’entre els muhàjirs; va morir xahid, i la seva ànima beneïda va pujar al Paradís. El mestre dels profetes va donar, per aquest primer xahid, aquesta bona nova: «Mihja és el sayyid (el cap) dels xahids.» Els nobles Companys ja no es podien estar quiets als seus llocs. Però, sense una ordre del nostre Mestre, no podien fer el més petit moviment.
«Senyor meu! Heus aquí els politeistes de Qurayx, que venen amb tota la seva supèrbia i la seva arrogància!… Et desafien i desmenteixen el Teu Profeta. Al·là meu! Et demano que compleixis la promesa d’ajuda i de victòria que m’has fet!…» Hadit xarif
L’interior de cadascun va començar a bullir com un volcà!..
En aquell moment es va veure que tres homes es llançaven al davant de l’exèrcit dels politeistes. Eren, dels fills de Rabia, enemics aferrissats de l’Islam: Utba, el seu germà Xayba i el seu fill Walid. Van cridar cap als mujàhids: «Hi ha entre vosaltres algú capaç de lluitar amb nosaltres?» D’entre els nobles Companys, hazrat Abu Hudhayfa va avançar primer per lluitar contra el seu pare Utba, però el Sultà dels mons li va dir: «Atura’t tu!» Aleshores, d’entre els mujàhids de Medina, els fills d’Afrà Khatun, Mu’adh i Mu’awwidh, i Abdul·lah ibn Rawaha van avançar. Es van plantar davant Utba, Xayba i Walid. Amb l’espasa a la mà, esperaven a punt.
Els politeistes, volent que es donessin a conèixer, van preguntar: «Qui sou vosaltres?» Quan ells van respondre: «Som dels musulmans de Medina», els politeistes van dir: «No tenim res a veure amb vosaltres! Volem els fills d’Abdulmúttalib. Amb ells volem lluitar», i, girant-se cap a l’exèrcit de l’Islam, van cridar: «Oh Muhàmmad! Envia contra nosaltres els nostres iguals, de la nostra pròpia gent!»
Rasul al-Àkram (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), després de fer una súplica per aquests tres valents Companys que eren al camp, els va ordenar que tornessin als seus llocs. Després, recorrent amb la mirada els seus Companys, va dir: «Oh fills de Hàixim! Aixequeu-vos! Lluiteu en el camí del Haqq contra els qui han vingut a apagar el nur d’Al·là ta’ala amb les seves religions falses, ja que Al·là ta’ala ha enviat el vostre Profeta precisament per això. Aixeca’t, oh Ubayda! Aixeca’t, oh Hamza! Aixeca’t, oh Alí!»
Els lleons d’Al·là ta’ala, hazrat Hamza, hazrat Alí i hazrat Ubayda, es van posar els cascs i van sortir al camp. Quan es van posar davant d’ells, els politeistes van dir: «Qui sou vosaltres? Si sou els nostres iguals, lluitarem amb vosaltres.» Quan ells van respondre: «Jo soc Hamza! Jo soc Alí! Jo soc Ubayda!», els politeistes van dir: «Vosaltres també sou homes honorables com nosaltres. Acceptem de lluitar amb vosaltres.» Els heroics mujàhids de l’Islam primer van convidar els politeistes a la fe, però ells no ho van acceptar. Aleshores tots tres alhora van desembeinar les espases i es van llançar sobre els politeistes. Hazrat Hamza i hazrat Alí van matar d’un sol cop els incrèduls Utba i Walid. Hazrat Ubayda va ferir Xayba. També Xayba va ferir Ubayda. Hazrat Hamza i hazrat Alí van acudir en ajuda d’Ubayda i van matar Xayba allà mateix. Van agafar hazrat Ubayda en braços i el van portar a la presència del nostre Mestre Rasulul·lah.16 Del turmell beneït de hazrat Ubayda ibn Hàrith rajaven sang i medul·la. Sense fer gens de cas del seu estat, va preguntar: «Que la meva vida sigui sacrificada per tu, ya Rasulal·lah! Si moro en aquest estat, no soc xahid?» El nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Sí, tu ets xahid», i li va donar la bona nova que era dels del Paradís. (Hazrat Ubayda radiyal·lahu anh va traspassar en el camí de tornada de la batalla, al lloc anomenat Safrà.) Els politeistes, que en aquest duel havien perdut tres dels seus homes importants, van quedar desconcertats. Tot i així, Abu Jahl, per aixecar la moral del seu exèrcit, intentava consolar-los dient: «No us fixeu en la mort d’Utba, de Xayba i de Walid; es van precipitar en el combat i van morir en va! Juro que no tornarem fins que no agafem els musulmans i els lliguem amb cordes!…» Els heroics nobles Companys, per la seva banda, estaven impacients per castigar com més aviat millor amb les seves espases aquella turba de politeistes. I el nostre Mestre, el Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), repetia aquesta súplica, que no es treia de la seva llengua beneïda: «Al·là meu! Compleix la promesa que m’has fet!.. Al·là meu! Si fas perir aquest grapat de la comunitat de l’Islam, ja no quedarà sobre la faç de la terra ningú que T’adori!…»
En aquell moment, de les files dels politeistes, Abdurrahman, un dels arquers més agosarats i més certers de Qurayx, fill de hazrat Abu Bakr, que encara no s’havia fet musulmà, va sortir al camp i va demanar un contrincant. En aquella calor de migdia del mes de juliol, es va veure també que, de les files dels mujàhids, un home duia de seguida la mà a l’espasa i avançava. Era hazrat Abu Bakr, l’heroi honorat per haver estat el primer a fer-se musulmà i pel grau de Siddiq, el més excels dels homes després dels profetes… S’havia llançat endavant per lluitar contra el seu propi fill. Però el Mestre dels mons li va dir: «Oh Abu Bakr! No saps que per a mi tu ets com l’ull meu que hi veu i l’orella meva que hi sent? No t’allunyis de mi! Tota aflicció que arriba al meu cos i al meu cor s’alleuja en veure el teu rostre beneït. Amb tu el meu cor s’enforteix.»
Així li va impedir de lluitar. Abu Bakr as-Siddiq no es va poder estar de dir al seu fill: «Oh malvat! On ha quedat el teu vincle amb mi?»
Aleshores es va veure que el Sultà dels profetes, el Habib al-Àkram, s’inclinava a terra i agafava un grapat de sorra. Llançant aquesta sorra contra l’enemic, va dir: «Que se’ls ennegreixin els rostres!.. Al·là meu! Posa la por en els seus cors i el tremolor en els seus peus!», i, girant-se cap als seus Companys, va donar l’ordre: «A l’atac!.. Ataqueu!» Els gloriosos Companys, que només esperaven un senyal, es van començar a moure segons les instruccions donades abans. Entre els crits de «Al·lahu akbar!… Al·lahu akbar!…», les fletxes van començar a xiular, les pedres a trobar els seus blancs i les llances a xocar contra les cuirasses… Els lleons d’Al·là ta’ala: hazrat Hamza lluitava amb dues espases, una a cada mà; hazrat Alí, hazrat Úmar, Zubayr ibn Awwam, Sa’d ibn Abi Waqqàs, Abu Dujana17 i Abdul·lah ibn Jahx entraven per un extrem de les files dels politeistes i en sortien per l’altre, deixant els incrèduls desconcertats. Cadascun d’ells s’havia convertit en una fortalesa inexpugnable. Els crits de «Al·lahu akbar!… Al·lahu akbar!…» omplien el món, i la grandesa de la majestat d’Al·là ta’ala queia com una maça sobre el cap dels incrèduls. El nostre Mestre, el Profeta, suplicava Al·là ta’ala dient: «Ya Hayy! Ya Qayyum! Ya Hayy! Ya Qayyum!» Hazrat Alí va dir: «A Badr, el més valent i el més heroic de tots nosaltres era el Missatger alayhis-salam. També era ell qui estava més a prop de les files dels politeistes. Quan ens vèiem en perill, ens refugiàvem al seu costat.»
Els politeistes van posar enmig d’ells el seu cap, Abu Jahl. Van vestir un d’ells com Abu Jahl perquè s’hi assemblés. El nom d’aquell desventurat era Abdul·lah ibn Múndhir. Hazrat Alí es va llançar sobre Abdul·lah i, davant els ulls d’Abu Jahl, li va tallar el cap. Després van vestir així Abu Qays. També el va matar hazrat Hamza.
Hazrat Alí lluitava amb un politeista. El politeista havia brandat l’espasa contra hazrat Alí, i l’espasa s’havia quedat clavada a l’escut. Quan hazrat Alí, descarregant la seva Dhu-l-Fiqar sobre el cos cuirassat del politeista, el partia, amb cuirassa i tot, de l’espatlla fins al pit, va veure brillar una espasa damunt del seu cap. Va abaixar el cap de pressa. Mentre l’amo de l’espasa resplendent deia: «Té! Aquesta és de Hamza ibn Abdulmúttalib!», el cap del politeista va rodolar per terra amb el casc i tot. Hazrat Alí es va girar i va veure el seu oncle hazrat Hamza lluitant amb dues espases. El nostre Profeta, cada vegada que veia els seus Companys lluitar amb tanta valentia, els lloava dient: «Ells són els lleons d’Al·là ta’ala sobre la terra.»
«Al·là meu! Compleix la promesa que m’has fet!.. Al·là meu! Si fas perir aquest grapat de la comunitat de l’Islam, ja no quedarà sobre la faç de la terra ningú que T’adori!…» Hadit xarif
En un moment donat, es va trencar l’espasa de hazrat Ukkaxa, que lluitava al costat mateix del nostre Mestre Rasulul·lah. En veure-ho, el nostre estimat Profeta va agafar un bastó que va veure a terra i, allargant-l’hi, li va dir: «Oh Ukkaxa! Lluita amb això!..» Tan bon punt Ukkaxa va agafar el bastó, aquest, com un miracle (mújiza) del nostre Profeta, es va convertir en una espasa llarga, resplendent, de llom fort i tallant. Amb aquesta espasa va matar molts politeistes fins al final de la batalla.
El Mestre dels mons, Rasul al-Àkram (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), d’una banda lluitava i, de l’altra, deia aquest hadit xarif beneït, que enardia els seus Companys: «Juro per Al·là ta’ala, en el poder del qual és la meva existència, que els qui avui lluiten esperant la satisfacció de Janab al-Haqq, mostrant paciència i fermesa, i els qui són morts mentre avancen sense girar l’esquena, Haqq ta’ala, certament, els posarà en el Seu Paradís.» Umayr ibn Humam, en sentir aquestes paraules beneïdes, va dir: «Quina meravella! Quina meravella! Així doncs, per entrar al Paradís no em cal res més que morir xahid!», i va fer els seus atacs encara més seguits. D’una banda lluitava contra l’enemic i, de l’altra, deia: «A Al·là ta’ala no s’hi va amb provisions materials, sinó només amb el temor de Haqq ta’ala, amb les obres per a l’altra vida i mostrant paciència i fermesa en el jihad. Totes les altres provisions, sens dubte, s’acaben i s’esgoten!…» Així va lluitar fins que va morir xahid.
La batalla s’havia fet violentíssima!… Sobre un sol Company es llançaven alhora almenys tres politeistes. Res no intimidava els gloriosos nobles Companys, que intentaven arribar a cadascun d’ells amb l’espasa. Cada vegada que deien «Al·lahu akbar! Al·lahu akbar!..» recobraven forces i no es cansaven d’atacar una vegada i una altra. En un moment donat, l’atac dels politeistes es va fer més violent, i els nobles Companys es van trobar en una situació difícil. En aquell moment, el nostre Mestre Rasulul·lah va entrar amb hazrat Abu Bakr a la seva tenda feta de branques de palmera. El nostre Profeta es va tornar a adreçar a Al·là ta’ala en súplica íntima (munajat). Implorava: «Senyor meu! Concedeix-me l’ajuda que m’has promès!…» En aquell instant va arribar la revelació, en què es deia, segons el sentit: «En aquella hora demanàveu ajuda i victòria al vostre Senyor, i Ell, dient-vos: “Certament Jo vindré en ajuda vostra amb mil àngels que se succeiran els uns als altres”, va respondre aquesta petició vostra i va acceptar la vostra súplica.»18 El nostre Mestre, el Profeta, es va aixecar de seguida i va dir: «Bona nova, oh Abu Bakr! T’ha arribat l’ajuda d’Al·là ta’ala! Allà hi ha Jibril. Dalt dels turons de sorra, aguantant les regnes del seu cavall, armat, espera l’ordre.» Com es fa saber en la sura al-Anfal, Janab al-Haqq havia dit als àngels, segons el sentit: «Quan el teu Senyor va revelar als àngels: “Jo soc amb vosaltres (per socórrer i ajudar els musulmans). Vinga, sosteniu els creients (amb la bona nova de la victòria) i doneu-los força i vigor. Ara llançaré el terror i la por en els cors dels incrèduls. Colpegeu-los per damunt del coll i trenqueu-los les articulacions dels dits de les mans i dels peus, les juntures.” Perquè ells es van oposar a Al·là ta’ala i al Seu Missatger. I qui s’oposa a Al·là ta’ala i al Seu Missatger, (incorre en el Seu càstig:) el càstig d’Al·là ta’ala és molt sever!»19
Davant aquesta ordre, Jibril, Mikaïl i Israfil alayhimus-salam, prenent cadascun mil àngels, van ocupar per ordre els seus llocs al costat del nostre estimat Profeta, a la seva dreta i a la seva esquerra.20
Jibril alayhis-salam s’havia cenyit al cap un turbant groc. Els altres àngels portaven al cap turbants blancs. Havien deixat caure les puntes dels turbants a l’esquena i muntaven cavalls blancs. El Sobirà del món va dir als seus Companys: «Els àngels porten senyals i distintius. Feu-vos també vosaltres un senyal i un distintiu!»
Zubayr ibn Awwam es va cenyir al cap, a manera de turbant, un drap groc, i Abu Dujana, un de vermell. Hazrat Alí es va posar un plomall blanc, i hazrat Hamza es va clavar al pit una ploma d’ala d’estruç. Amb l’entrada dels àngels en la batalla, la situació va canviar en un instant. Abans que cap dels nobles Companys hagués brandat l’espasa contra l’incrèdul que tenia al davant, el cap d’aquest se separava del tronc i queia a terra. Es veia que, a la dreta i a l’esquerra del nostre Mestre, el Profeta, al seu davant i al seu darrere, unes persones desconegudes lluitaven contra els politeistes.
Hazrat Sahl va explicar: «A la batalla de Badr, quan algú de nosaltres brandava l’espasa sobre el cap d’un politeista, vèiem que, abans que l’espasa arribés al blanc, el cap se separava del cos i rodolava per terra!…»
Com va ser mort Abu Jahl
El portaestendard dels politeistes, Abu Aziz ibn Umayr, va ser fet presoner. El seu comandant, Abu Jahl, per encoratjar els qurayxites, recitava poemes sense parar i intentava aixecar la moral dels seus soldats. Atacava com un jovenet i es vanagloriava dient: «La meva mare em va portar al món per a dies com aquests!…», i esperonava els joves. Ubayda ibn Saïd, d’entre els politeistes, s’havia vestit de cuirassa de cap a peus. Només se li veien els ulls. Girant-se damunt del cavall ara cap a un costat, ara cap a l’altre, desafiava a la seva manera dient: «Soc Abu Dhat al-Karix! Soc Abu Dhat al-Karix!», és a dir, «soc el de la gran panxa, el pare de la panxa». L’heroic mujàhid hazrat Zubayr ibn Awwam se li va acostar, li va apuntar la llança directament a l’ull i, dient «Al·lahu akbar!», la hi va llançar. La llança va encertar el blanc i el va fer caure del cavall. Quan hazrat Zubayr va córrer cap a ell, Ubayda ja era mort. Tot i que li va recolzar el peu a la galta i va estirar amb totes les forces, la llança va sortir amb prou feines, i torta. L’heroisme que hazrat Zubayr va mostrar en la batalla de Badr va ser immens. No li havia quedat cap lloc del cos sense ferida. El seu fill Urwa ho va explicar així: «El meu pare havia rebut tres cops d’espasa greus. Un era al coll. La ferida havia deixat una marca tan fonda que hi podia ficar el dit.» També Abdurrahman ibn Awf lluitava aferrissadament contra els qurayxites i, sense fer cas de la sang que li rajava de les ferides, abatia tothom qui se li posava al davant. Hazrat Abdurrahman va explicar així un fet del qual va ser testimoni: «En un moment donat ja no tenia ningú al davant. Mirant a la dreta i a l’esquerra, vaig veure dos joves dels ansar. Vaig voler estar al costat del més fort i més decidit dels dos. Un d’aquests dos joves em va mesurar amb la mirada i, girant-se cap a mi, em va preguntar: “Oh oncle! Coneixes Abu Jahl?” Li vaig respondre: “Sí, el conec”, i li vaig preguntar: “Oh fill del meu germà, què faràs amb Abu Jahl?” Em va dir: “M’han dit que insulta Rasulul·lah. Juro per Al·là ta’ala que, si el veig, no me’n separaré fins que no el mati o no mori jo mateix.” Confesso que em van admirar aquestes paraules tan decidides i fermes que un jove deia en la seva exaltació.
«Oh Abu Bakr! No saps que per a mi tu ets com l’ull meu que hi veu i l’orella meva que hi sent? No t’allunyis de mi! Tota aflicció que arriba al meu cos i al meu cor s’alleuja en veure el teu rostre beneït. Amb tu el meu cor s’enforteix» Hadit xarif
L’altre d’aquests dos joves també em va examinar amb els ulls i va dir el mateix que el primer. En aquell moment vaig veure Abu Jahl! Anava amunt i avall sense parar enmig de l’exèrcit de Qurayx. Quan vaig dir: “Oh joves! Aquell home que va i ve a corre-cuita, d’una banda a l’altra, és Abu Jahl”, ells de seguida van empunyar les espases i van anar cap a Abu Jahl.
Van començar a lluitar. Aquests joves eren els germans Mu’adh i Mu’awwidh, fills d’Afrà Khatun.» En aquell moment, Mu’adh ibn Amr, un dels herois d’entre els nobles Companys, va trobar l’ocasió d’acostar-se a Abu Jahl. Es va llançar sobre Abu Jahl, que anava muntat en un cavall de cua llarga, i li va descarregar a la cama, amb tota la força, un cop d’espasa. La cama d’Abu Jahl va caure a terra. En aquell moment, Ikrima, que acudia en ajuda del seu pare i encara no s’havia fet musulmà, va començar a lluitar amb hazrat Mu’adh ibn Amr.
En aquell instant, els germans Mu’adh i Mu’awwidh es van llançar endavant com un falcó. Abatent tothom qui els sortia al davant, van arribar fins a Abu Jahl. El van colpejar amb les espases fins que el van creure mort.
Hazrat Mu’adh ibn Amr, per la seva banda, en el combat amb Ikrima havia estat ferit a la mà i al braç. La seva mà beneïda havia quedat tallada pel canell i penjava de la pell. Mu’adh ibn Amr, completament lliurat al combat, no tenia temps d’ocupar-se de la mà ni d’embenar-la per curar-la. Fins i tot amb la mà tallada penjant de la pell, lluitava heroicament.
Al·lahu akbar!… Quina fe tan forta!… Quina escena tan digna de ser vista!… Després de lluitar així una estona, hazrat Mu’adh va veure que podia moure’s menys. La causa n’era la mà tallada. Se la va posar de seguida sota el peu, la va arrencar i la va llançar…21
Nawfal ibn Khuwàylid, un dels enemics aferrissats de l’Islam, era un dels campions més admirats de Qurayx. Cridava sense parar i s’esforçava per excitar i enardir el ramat dels politeistes. En veure’l en aquest estat, el nostre Mestre, el Profeta, havia fet aquesta súplica: «Al·là meu! Ajuda’m contra Nawfal ibn Khuwàylid. Dona-li el que es mereix.» El lleó d’Al·là ta’ala, hazrat Alí, en veure el politeista Nawfal, es va llançar de seguida sobre ell. Va descarregar l’espasa amb tanta violència que, tot i que tenia les cames cobertes per la cuirassa, les hi va tallar totes dues d’un sol cop. Després, colpejant-li el coll amb l’espasa, li va separar el cap del tronc.22
Umayya ibn Khàlaf, que havia ajagut Bilal al-Habaixí sobre la sorra ardent i li havia posat al pit pedres enormes, era un dels politeistes més aferrissats. Aquest gran enemic de l’Islam, que aprofitava totes les ocasions per torturar Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), també a la vall de Badr intentava reunir els politeistes i s’esforçava per apagar el nur de l’Islam. Hazrat Bilal, en veure’l així, se li va acostar amb l’espasa desembeinada, se li va plantar al davant i, dient: «Oh Umayya ibn Khàlaf, cap de la incredulitat (kufr)!… Que jo no em salvi, si tu et salves!», es va llançar sobre ell. I tan bon punt va cridar: «Oh germans ansar! Acudiu, que el cap de la incredulitat és aquí!», els nobles Companys van envoltar Umayya i el van matar de seguida.23
A l’exèrcit dels politeistes ja no hi quedava ningú al capdavant. Cap d’ells no sabia què fer, i intentaven fugir a l’atzar. La fortalesa de la incredulitat s’havia enfonsat. Els gloriosos Companys van continuar la persecució. Una part dels politeistes va ser feta presonera. Entre els presoners hi havia també Abbàs, l’oncle del nostre estimat Profeta.24
La victòria va ser dels qui creuen
El nostre Mestre, el Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), va preguntar als seus gloriosos Companys: «Algú té notícies de Nawfal ibn Khuwàylid?» Hazrat Alí va avançar i va dir: «Ya Rasulal·lah! L’he mort jo.» El nostre estimat Profeta, molt content d’aquesta notícia, va dir el takbir: «Al·lahu akbar!», i va dir: «Al·là ta’ala ha acceptat la meva súplica sobre ell.»
Quan li van dir que Umayya ibn Khàlaf havia estat mort, també es va alegrar molt i va dir: «Al-hamdu lil·lah! Gràcies siguin donades a Al·là ta’ala. El meu Senyor ha confirmat el Seu servent i ha fet prevaler la Seva religió.»
Rasul al-Àkram va dir sobre Abu Jahl: «Què deu haver fet Abu Jahl, què n’ha estat? Qui hi anirà a mirar?», i va ordenar que el busquessin entre els morts. El van buscar, però no el van trobar. El nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Busqueu-lo; tinc una paraula sobre ell. Si no el reconeixeu, mireu la cicatriu del genoll. Un dia, ell i jo érem en un banquet d’Abdul·lah ibn Jud’an. Tots dos érem joves. Jo era una mica més gran que ell. En l’estretor, el vaig empènyer. Va caure de genolls. Un dels genolls se li va ferir, i la cicatriu d’aquesta ferida no se li va esborrar mai més del genoll.»
Aleshores Abdul·lah ibn Mas’ud va anar a buscar Abu Jahl. El va trobar ferit i el va reconèixer. Li va dir: «Ets tu Abu Jahl?» Li va posar el peu sobre el coll. El va agafar per la barba, l’hi va estirar i li va dir: «Oh enemic d’Al·là ta’ala! Al final Al·là ta’ala t’ha humiliat i envilit?» Abu Jahl va dir: «Per què m’hauria d’humiliar i envilir! Oh pastor d’ovelles! Que Al·là t’humiliï i t’envileixi. T’has enfilat a un lloc ben difícil d’escalar! Digues-me més aviat: de quina banda són avui la victòria i el triomf?» Hazrat Ibn Mas’ud va dir: «La victòria és de la banda d’Al·là i del Seu Missatger.» Mentre li treia el casc del cap, li va dir: «Oh Abu Jahl! Et mataré.» Abu Jahl va dir: «No ets el primer que mata el gran del seu poble. Però, de debò, que tu em matis em pesarà molt. Almenys talla’m el coll a prop del pit, perquè el meu cap sembli imponent!», i va mostrar fins a quin punt havien arribat la seva incredulitat (kufr), la seva supèrbia i la seva arrogància.
Ibn Mas’ud, com que no podia tallar el cap d’Abu Jahl amb la seva pròpia espasa, l’hi va tallar amb l’espasa d’Abu Jahl i, portant-ne les armes, la cuirassa, el casc i el cap, ho va posar tot davant del nostre Mestre, el Profeta, dient: «Que el meu pare i la meva mare siguin sacrificats per tu, ya Rasulal·lah! Aquest és el cap d’Abu Jahl, l’enemic d’Al·là ta’ala.» El nostre estimat Profeta va dir: «Ell és Al·là; no hi ha cap déu fora d’Ell.» Després es va aixecar i, amb els seus Companys, va anar fins on hi havia el cadàver d’Abu Jahl. Allà va dir: «Lloat sigui Al·là ta’ala, que t’ha fet vil i menyspreable.
Oh enemic d’Al·là! Tu eres el faraó d’aquesta umma.» Després va donar gràcies a Al·là ta’ala dient: «Senyor meu! Has complert la promesa que m’havies fet.» Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va fer embenar les ferides dels nobles Companys ferits. Va fer identificar els qui havien mort xahids. Hi havia hagut catorze xahids: sis dels muhàjirs i vuit dels ansar. Mentre les ànimes beneïdes de tots ells volaven cap al Paradís, dels politeistes que s’esforçaven per apagar el nur de l’Islam, setanta van ser morts i setanta, fets presoners. Rasulul·lah va enviar Abdul·lah ibn Rawaha i Zayd ibn Hàritha a Medina per anunciar la victòria. El nostre Mestre, el Profeta, va dirigir el namaz fúnebre (janaza)25 dels xahids i els va fer enterrar. Van llançar vint-i-quatre dels cadàvers dels politeistes en un pou sec, i els altres en clots, tots junts, i els van cobrir de terra. El Mestre dels mons, amb els seus honorables Companys, va venir a la vora del pou i va dir: «Oh vosaltres que heu estat llançats al pou!» Després, enumerant els noms dels politeistes morts juntament amb els noms dels seus pares, va dir: «Oh Utba ibn Rabia! Oh Umayya ibn Khàlaf! Oh Abu Jahl ibn Hixam!.. Quin poble tan dolent vau ser per al vostre Profeta! Vosaltres em vau desmentir, i d’altres em van creure i em van reconèixer com a veraç. Vosaltres em vau fer fora de la meva ciutat i de la meva terra, i d’altres em van obrir les portes i em van estrènyer contra el pit. Vosaltres em vau fer la guerra, i d’altres em van ajudar. Heu obtingut el que el meu Senyor us va prometre? Jo he obtingut la victòria que el meu Senyor em va prometre.»
«(Oh Companys meus!) Els àngels porten senyals i distintius. Feu-vos també vosaltres un senyal i un distintiu!» Hadit xarif
Hazrat Úmar va preguntar: «Ya Rasulal·lah! Parles a gent que ja són cadàvers podrits?» Aleshores Rasul al-Àkram va dir: «Pel dret del meu Senyor, que m’ha enviat com a profeta veritable, dic que vosaltres no em sentiu millor que ells. Però ells no poden respondre.»
Els politeistes, fugint a corre-cuita del camp de batalla per salvar la vida, no s’havien pogut endur res del que havien portat. Tot va caure a les mans dels musulmans. El nostre Mestre, el Profeta, va repartir els béns del botí entre tots els seus Companys que havien pres part en la batalla de Badr i els qui tenien una missió encomanada. Es van quedar a Badr tres nits més i, dinou dies després, van tornar a Medina. Mentrestant, Abdul·lah ibn Rawaha i Zayd ibn Hàritha, enviats com a portadors de la bona nova, s’havien acostat a Medina. El diumenge, a l’hora del duhà (a mitja matinada), quan van arribar al lloc anomenat Aqiq, es van separar. Abdul·lah ibn Rawaha va entrar a Medina per una banda i Zayd ibn Hàritha per una altra. Anaven de casa en casa anunciant la victòria. Abdul·lah ibn Rawaha, el poeta del nostre Mestre Rasulul·lah, anunciava la victòria en veu alta dient:
Oh comunitat dels ansar! Us porto la bona nova:
Sa i estalvi és el Profeta d’Al·là.
Els politeistes han estat morts i fets presoners,
I entre els presoners hi ha homes de gran renom.
Els fills de Rabia i de Hajjaj, tots sencers,
Han mort a Badr, i també Abu Jahl, Amr ibn Hixam.
Hazrat Àssim ibn Adiyy va preguntar: «Oh Ibn Rawaha! És veritat el que dius?» Abdul·lah ibn Rawaha va dir: «Sí, per Al·là, és veritat! In xa Al·lah, demà vindrà també Rasulul·lah, amb els presoners lligats de mans!»
El traspàs de hazrat Ruqayya
Aquell dia havia traspassat hazrat Ruqayya (radiyal·lahu anha), filla del nostre estimat Profeta. El seu espòs, hazrat Uthman, n’havia dirigit el namaz fúnebre. La notícia de la victòria, que va arribar enmig d’aquesta tristesa, els va alleujar una mica.
El nostre Mestre, el Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), amb els seus Companys, va lloar Al·là ta’ala, que li havia concedit la victòria de Badr, i es va prosternar en una prosternació d’agraïment; després es va posar en camí cap a Madina al-Munàwwara amb els presoners.
Abdul·lah ibn Rawaha i Zayd ibn Hàritha, que abans havien portat la bona nova, havien explicat el que havia passat a la batalla de Badr i qui havia mort xahid. Els infants, les dones i els qui tenien una missió encomanada, que s’havien quedat a Medina, es van alegrar molt de la victòria. Van sortir a rebre el nostre Mestre, el Profeta. Entre els qui havien mort xahids hi havia també Hàritha ibn Suraqa. La mare de hazrat Hàritha, Rubayyi, havia sabut que el seu fill havia estat tocat per una fletxa enemiga mentre bevia aigua de la cisterna, i havia mort xahid. La nostra mare Rubayyi, en sentir aquesta notícia, havia dit: «Mentre el Missatger alayhis-salam no arribi, no ploraré pel meu fill. Quan honori Medina amb la seva venturosa arribada, l’hi preguntaré. Si el meu fill és al Paradís, no ploraré gens. Però si és a l’Infern, en lloc de llàgrimes vessaré sang dels meus ulls.»
Quan el nostre estimat Profeta, amb els seus beneïts nobles Companys, va honorar Medina amb la seva arribada, Rubayyi va anar a la seva presència i va dir: «Que el meu pare i la meva mare siguin sacrificats per tu, ya Rasulal·lah! Coneixes l’amor que tinc pel meu fill Hàritha. Ha mort xahid i ha entrat al Paradís? Si és així, tindré paciència. Si no és així, vessaré dels meus ulls llàgrimes de sang.» El Habib al-Àkram li va donar aquesta bona nova: «Oh Umm Hàritha! El teu fill no és en un sol Paradís, sinó en més d’un. El seu lloc és el Firdaws.» Aleshores Rubayyi va dir: «Ja no ploraré pel meu fill.» El Sultà de l’univers va demanar un recipient amb aigua. Per compassió, va ficar la seva mà beneïda a l’aigua i la va treure. Va fer beure d’aquesta aigua a la mare i a la germana de hazrat Hàritha. A més, els va passar aquesta aigua pel cap i per la cara. Des d’aquell dia, la cara de Rubayyi i de la seva filla va ser molt lluminosa. I van tenir una vida molt llarga. El Preceptor de l’univers alayhi afdalus-salawat va repartir entre els seus Companys els setanta presoners portats a Medina i va ordenar que se’ls tractés bé. Sobre la sort dels presoners encara no havia arribat cap revelació d’Al·là ta’ala. Rasulul·lah, després de consultar els seus Companys, va decidir alliberar els presoners a canvi d’un rescat (fidya).
La quantitat del rescat es va fixar segons els béns de cada presoner. D’entre els qui no tenien diners, els qui sabien llegir i escriure ensenyarien a llegir i a escriure a deu persones de Medina que no en sabien, i després podrien anar-se’n a la Meca. El nostre Mestre, el Profeta, va dir al seu oncle Abbàs, que era entre els presoners: «Oh Abbàs! Paga el rescat per tu mateix, pel fill del teu germà, Uqayl (Aqil) ibn Abi Tàlib, i per Nawfal ibn Hàrith. Perquè tu ets ric.» Hazrat Abbàs va dir: «Ya Rasulal·lah! Jo soc musulmà. Els qurayxites em van portar a Badr per la força.» Rasulul·lah va dir: «Al·là ta’ala coneix el teu Islam. Si dius la veritat, Al·là ta’ala et donarà certament la recompensa per això. Però, en aparença, ets contra nosaltres. Per això cal que paguis el teu rescat.» Abbàs va dir: «Ya Rasulal·lah! No tinc més fortuna que els 800 dírhams que em vau prendre com a botí.» El nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Oh Abbàs! I aquelles monedes d’or, per què no en parles?» Ell va preguntar: «Quines monedes d’or?» El nostre estimat Profeta va dir: «Les monedes d’or que vas donar a la teva esposa, Umm al-Fadl, filla de Hàrith, el dia que havies de sortir de la Meca! Quan les hi vas donar, no hi havia ningú més amb vosaltres. Tu vas dir a Umm al-Fadl: “No sé què em passarà en aquesta campanya. Si em passa una desgràcia i no torno, aquesta part és teva, aquesta part és per a Fadl, aquesta per a Abdul·lah, aquesta per a Ubaydul·lah i aquesta per a Qútham.”» Aleshores hazrat Abbàs es va quedar astorat i va dir: «Juro que, quan vaig donar aquestes monedes d’or a la meva esposa, no hi havia ningú amb nosaltres. Com ho saps?» Quan el nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Al·là ta’ala m’ho ha fet saber», Abbàs va dir: «Dono testimoni que tu ets el missatger d’Al·là ta’ala i que dius la veritat», i va pronunciar la kalimat ax-xahada.26 Quan es va fer musulmà, el nostre Mestre, el Profeta, va encarregar a hazrat Abbàs una missió a la Meca. Li va ordenar que protegís els musulmans d’allà i que enviés notícies sobre els enemics de l’Islam.
«Pel dret del meu Senyor, que m’ha enviat com a profeta veritable, dic que vosaltres no em sentiu millor que ells (els cadàvers dels politeistes). Però ells no poden respondre» Hadit xarif
Es va enviar notícia als qurayxites, derrotats a la batalla de Badr, que podien recuperar els seus presoners a canvi d’un rescat. Però Nadr ibn Hàrith, que abans de l’hègira havia infligit moltíssims maltractaments i tortures al mestre dels profetes, va ser decapitat. També va ser mort el vil Uqba ibn Abi Mu’ayt, que havia tingut la desgràcia de posar uns budells de camell sobre l’esquena beneïda del Missatger alayhis-salam mentre feia el namaz a la Kaba. Quan el cap d’aquest enemic aferrissat de l’Islam va ser separat del tronc, Rasulul·lah va lloar Al·là ta’ala. Acostant-s’hi, va dir: «Per Al·là, no conec ningú tan dolent com tu, que vas negar Al·là ta’ala, el Seu missatger i el noble Alcorà, i vas sotmetre el teu profeta a una tortura rere l’altra.»
Els presoners, fins que els seus no els van rescatar pagant, es van quedar amb els nobles Companys alayhimur-ridwan. Tots els Companys van tractar molt bé els presoners i els van fer partícips del seu menjar.
Abu Aziz, germà de Mussab ibn Umayr, era entre els presoners. Ell va explicar: «Jo també era presoner a casa d’un musulmà de Medina. Em tractaven molt bé: em donaven el pa que havien de menjar al matí i al vespre, i ells mateixos es veien obligats a menjar només dàtils. Si algun d’ells aconseguia un tros de pa, me’l portava directament a mi. Jo, avergonyit, tornava el pa a qui me l’havia portat. Però ell me’l tornava a donar.»
També un qurayxita anomenat Yazid, d’entre els presoners, ho va explicar així: «Quan els musulmans venien de Badr cap a Medina, ens van fer muntar a nosaltres, els presoners, dalt dels animals, i ells mateixos van anar a peu.»
Entre els presoners hi havia també Abu-l-As ibn Rabí, fill de la germana de Khadija radiyal·lahu anha i gendre del nostre Mestre, el Profeta. Abu-l-As era un dels mercaders de la Meca i tenia molts béns. Era famós per la seva fidelitat en els dipòsits i per la seva rectitud. Quan des de la Meca s’enviaven els rescats dels presoners, hazrat Zaynab, per completar el rescat, havia enviat també el collaret que la seva mare li havia regalat el dia de les noces. Quan van arribar els rescats, el Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va reconèixer el collaret i va dir: «Oh Companys meus, si us sembla bé, envieu a la meva filla Zaynab el seu presoner amb el seu rescat.» Els nobles Companys hi van estar d’acord. Amb la condició que enviés Zaynab a Medina, es va permetre a Abu-l-As tornar a la Meca amb els seus béns. Abu-l-As va fer posar en camí Zaynab i els qui anaven amb ella, juntament amb el seu germà Kinana. Els politeistes, en saber-ho, es van enfurismar i van enviar alguns dels seus homes darrere d’ells. Els van atrapar a Dhu Tuwà. Quan Habbar ibn al-Àswad va llançar la llança, el camell es va espantar i va fer caure hazrat Zaynab a terra. Kinana va escampar les fletxes davant seu i va dir que mataria amb una fletxa qualsevol que atemptés contra Zaynab. Va fer sortir Zaynab de la Meca i la va portar fins a l’etapa del camí. Hazrat Zaynab va emmalaltir per les ferides que havia rebut. Estava embarassada; quan va arribar a Medina, va perdre la criatura. El Missatger alayhis-salam, en saber-ho, es va entristir molt.
La derrota dels politeistes a Badr i la seva fugida del camp de batalla en un estat lamentable van provocar a la Meca una gran consternació. S’havia produït un resultat que no esperaven de cap manera, que ni tan sols els havia passat pel cap. Abu Làhab i els altres politeistes no van creure les paraules del primer que va portar la notícia. Quan Abu Sufyan, que havia fugit del camp de batalla, va arribar a la Meca, el van fer venir de seguida a la seva presència. Abu Làhab li va preguntar: «Oh fill del meu germà! Explica’ns: com ha anat?» Abu Sufyan es va asseure allà en un lloc. Molts l’escoltaven drets. Abu Sufyan ho va explicar així:
«No m’ho preguntis: quan ens vam trobar amb els musulmans, era com si tinguéssim les mans i els braços lligats. Van fer el que van voler. En van matar una part de nosaltres i en van fer presonera una altra part. Juro que no censuro ni retrec res a cap dels nostres. Perquè en aquell moment ens vam trobar, entre la terra i el cel, amb uns homes vestits de blanc, muntats en cavalls grisos. No hi havia res que els pogués resistir, ni ningú que els pogués fer front!»
Hi havia allà hazrat Abu Rafi, esclau d’Abbàs, que, tot i haver-se fet musulmà en els primers temps de l’Islam, no feia públic el seu Islam per por de la maldat dels politeistes. Abu Rafi, que els escoltava en silenci, d’alegria ho va oblidar tot i se li va escapar: «Per Al·là, aquells eren àngels!»
Abu Làhab li va clavar una bufetada violenta, el va aixecar i el va llançar a terra. A més, li va pegar força. Aleshores Umm al-Fadl, l’esposa de hazrat Abbàs, que era allà, no es va poder contenir. Perquè també ella ja s’havia fet musulmana. Umm al-Fadl va agafar un dels pals que hi havia a la cambra i, dient: «Com que no té ningú, l’has trobat feble, oi?», va colpejar violentament Abu Làhab. A Abu Làhab se li va obrir el cap. Sagnant, vil, menyspreable i humiliat, va girar l’esquena i se’n va anar. Set dies després, Al·là ta’ala li va donar una malaltia anomenada «pústula negra». D’aquesta malaltia va morir. Els seus fills el van deixar dues o tres nits sense enterrar. Finalment va començar a fer pudor. Tothom fugia de la malaltia que havia agafat Abu Làhab com qui fuig de la pesta (ta’un), i en sentia repugnància. Aleshores un dels qurayxites va dir als fills d’Abu Làhab: «Ai de vosaltres! No en teniu vergonya? Heu deixat el vostre pare a casa fins que ha fet pudor. Almenys enterreu-lo en algun lloc i feu-lo desaparèixer.» Els fills van respondre a aquell home: «Tenim por de la malaltia que té!» Aleshores l’home els va dir: «Aneu-hi vosaltres, que jo també hi vinc; us ajudaré.» Després es van ajuntar tots tres. El van carregar i el van deixar en un lloc apartat. Li van llançar pedres a sobre fins que ja no es veia. Així Abu Làhab va entrar a la llar on romandrà per sempre enmig del càstig i dels focs: la seva tomba, fosca, que és una fossa de l’Infern.
Entre els qurayxites fets presoners a Badr hi havia també Walid ibn Walid. L’havia capturat Abdul·lah ibn Jahx. Els germans de Walid, Hixam i Khàlid ibn Walid, que encara no s’havia fet musulmà, van venir a Medina. Abdul·lah ibn Jahx no el va voler deixar anar sense la fidya an-najat, és a dir, el preu de l’alliberament. Khàlid hi va estar d’acord, però Hixam, el seu germà de pare però d’una altra mare, no ho va acceptar. Rasulul·lah va proposar que es donessin les armes i l’equipament del seu pare. Hixam hi va estar d’acord, però Khàlid no ho va acceptar. Al final es van posar d’acord a canvi de l’espasa, la cuirassa i el casc del seu pare, que valien cent dinars. Van alliberar Walid de la captivitat i es van posar en camí cap a la Meca. Però Walid, en el camí de la Meca, a Dhu-l-Hulayfa, a quatre milles de Medina, es va separar d’ells, va anar a trobar el nostre Mestre, el Profeta, va abraçar la fe i va esdevenir un dels nobles Companys. Un temps després de fer-se musulmà, va anar a la Meca, a casa dels seus germans. Aleshores Khàlid ibn Walid li va preguntar: «Ja que t’havies de fer musulmà, per què no ho vas fer abans de pagar el rescat? Ens has fet perdre el record que ens havia quedat del nostre pare. Per què ho vas fer?» Ell va respondre: «Vaig tenir por que els qurayxites diguessin: “No ha pogut suportar la captivitat i ha seguit Muhàmmad alayhis-salam.”»
«Oh Abbàs! Al·là ta’ala coneix el teu Islam. Si dius la veritat, Al·là ta’ala et donarà certament la recompensa per això. Però, en aparença, ets contra nosaltres. Per això cal que paguis el teu rescat» Hadit xarif
Els seus germans, molt irritats per aquesta resposta, el van tancar a la presó amb alguns musulmans dels fills de Makhzum, Ayyaix ibn Abi Rabia i Salama ibn Hixam (radiyal·lahu anhuma). Walid ibn Walid radiyal·lahu anh va passar anys a la presó per haver cregut. Va patir moltes injustícies i tortures del seu oncle Hixam, un dels enemics aferrissats de l’Islam, i dels seus parents politeistes. Rasul al-Àkram (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va fer aquesta súplica per Ayyaix ibn Abi Rabia, Salama ibn Hixam i Walid, víctimes de l’opressió dels politeistes: «Al·là meu! Salva Walid ibn Walid, Salama ibn Hixam, Ayyaix ibn Abi Rabia i els altres creients (ofegats a les mans dels incrèduls) que són tinguts per febles (i impotents). Al·là meu, trepitja Múdar (Qurayx) amb més duresa (molt durament). Fes aquests anys (per a ells) semblants als anys de Yússuf.»
Per la benedicció de la súplica de Rasulul·lah, hazrat Walid va trobar una ocasió i va fugir del lloc on era lligat. Va arribar a Madina al-Munàwwara i es va reunir amb el nostre estimat Profeta. Quan el nostre Mestre Habibul·lah li va preguntar per la situació d’Ayyaix ibn Abi Rabia i de Salama ibn Hixam, li va fer saber que estaven lligats l’un a l’altre pels peus i que es retorçaven sota càstigs i tortures terribles.
El Sultà de l’univers es va entristir molt pel seu estat i va buscar la manera d’alliberar-los. Quan va preguntar qui els podria alliberar, Walid, tot i haver passat anys sota la tortura, va respondre amb un gran coratge i amor: «Ya Rasulal·lah! Jo els alliberaré i te’ls portaré.» Va tornar a la Meca i, seguint una dona que els portava menjar, va descobrir on eren els musulmans torturats. Tots dos estaven tancats en un edifici sense sostre. Walid, de nit, posant en risc la vida, va baixar amb un gran coratge per la paret i va arribar al costat dels seus companys. Aquells dos oprimits, que no tenien cap altra culpa que la d’haver cregut, eren lligats pels politeistes a una pedra i sotmesos a tota mena d’injustícies sota la calor abrusadora del desert d’Aràbia. Walid va alliberar aquests germans seus beneïts i els va fer muntar al seu camell. Ell, a peu i descalç, es va posar en camí cap a Madina al-Munàwwara per arribar com més aviat millor al costat de Rasulul·lah, a qui tant estimava. No el cremava la calor abrusadora del desert, sinó l’amor de reunir-se amb el Mestre dels mons.
Va arribar a Medina en tres dies, afamat, assedegat i descalç. Tenia els dits destrossats per les pedres. Walid ibn Walid, tot ensangonat, es va reunir amb Habibul·lah, a qui tant estimava.
La victòria de Badr va omplir els musulmans d’una gran alegria. Els politeistes, en canvi, van caure en una gran tristesa i en la desesperació. També el Najaixí, rei d’Abissínia, en saber que el nostre Mestre Rasulul·lah havia sortit victoriós, va anar de seguida a trobar els nobles Companys que eren al seu país i els va donar la bona nova dient: «Lloat sigui Al·là ta’ala, que ha fet victoriós el Seu Missatger a Badr i li ha concedit la victòria.»
Els esdeveniments després de la batalla de Badr
El nostre estimat Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) lluitava a Medina tant contra els jueus com contra els hipòcrites que semblaven musulmans, com Abdul·lah ibn Ubayy, i a més contra els politeistes. També convidava a l’Islam les tribus politeistes de fora de Medina i s’esforçava perquè fossin honorades amb l’Islam. Les expedicions de Qarqara, Banu Qaynuqa, Sawiq, Ghatafan, Bahran… van tenir lloc totes després de la batalla de Badr.
Alguns esdeveniments del segon any de l’hègira
Aquest any va arribar l’ordre que la zakat era fard (obligació absoluta), que calia donar la sadaqat al-fitr, fer els namazs de la festa i sacrificar l’animal del sacrifici. Rasulul·lah va casar la seva filla Umm Kulthum amb hazrat Uthman. Va prendre per esposes Hafsa, filla de hazrat Úmar, i Zaynab bint Khuzayma (radiyal·lahu anhunna). Va néixer hazrat Hassan, fill de hazrat Alí.
El casament amb hazrat Àïxa
El nostre Mestre, el Profeta, s’havia promès amb hazrat Àïxa quan encara era a la Meca, però encara no s’havien celebrat les noces. Un dia, hazrat Abu Bakr va preguntar al Sobirà del món: «Ya Rasulal·lah! Què t’impedeix de reunir-te amb la teva esposa?» Rasulul·lah va dir: «El dot (mahr).» Hazrat Abu Bakr va enviar a Rasulul·lah els diners del dot.27
Aleshores es van celebrar les noces de la nostra mare hazrat Àïxa. El nostre Mestre, el Profeta, tenia aleshores cinquanta-cinc anys.28 La nostra mare hazrat Àïxa era molt intel·ligent i dotada, i podia contar els fets en vers a l’instant. No oblidava mai res del que havia après i memoritzat. Era molt assenyada, intel·ligent, sàvia, culta, casta i virtuosa. Com que tenia una memòria molt forta, els nobles Companys li preguntaven moltes coses i les aprenien d’ella. Va ser lloada en una noble aleia.
L’expedició militar de Qarqarat al-Kudr
Va arribar la notícia que un grup dels Banu Sulaym i de Ghatafan s’havia reunit a Qarqara. Aleshores el nostre Mestre, el Profeta, va sortir de Medina amb dos-cents homes d’entre els muhàjirs i els ansar. A Medina s’havia deixat com a substitut hazrat Ibn Umm Maktum. L’estendard blanc el portava hazrat Alí. Van arribar al lloc. No hi van trobar ningú: els politeistes, en saber que arribava l’exèrcit de l’Islam, havien abandonat el lloc. Avançant per la vall, es van trobar amb un cameller. Li van preguntar on eren els dels Banu Sulaym i de Ghatafan. El cameller va dir: «M’havien llogat per cinc dies perquè tingués cura dels seus animals. Ara no sé on són.» Es van prendre com a botí cinc-cents camells. El pastor Yassar també va ser fet presoner. Després de passar tres nits a la vall de Qarqarat al-Kudr, es van posar en camí cap a Medina conduint els camells. El nostre Mestre, el Profeta, en un lloc anomenat Dirar, va separar la cinquena part dels camells i va repartir la resta. A cadascú li van tocar dos camells. L’endemà, mentre feien el namaz de l’alba, van veure que aquell cameller anomenat Yassar feia el namaz amb ells. El nostre Mestre, el Profeta, va alliberar aquell esclau. Després van tornar sans i estalvis a Medina.
«Per Al·là, no conec ningú tan dolent com tu (Uqba ibn Abi Mu’ayt), que vas negar Al·là ta’ala, el Seu missatger i el noble Alcorà, i vas sotmetre el teu profeta a una tortura rere l’altra» Hadit xarif
Tota ànima que crema en el foc de l’anhel sense límits es torna nur;
I el cor arruïnat pel dolor de l’amor torna a ser edificat.
L’expedició militar dels Banu Qaynuqa
Un dia, els jueus dels Banu Qaynuqa van voler burlar-se d’una dona musulmana; un dels nobles Companys, en veure-ho, va desembeinar de seguida l’espasa i va matar aquell jueu. Els jueus, per la seva banda, es van reunir i van matar aquell beneït Company, que va morir xahid. El fet es va fer saber al nostre Mestre, el Profeta. Rasul al-Àkram els va reunir al mercat de Qaynuqa i va dir: «Oh comunitat dels jueus! Temeu que us arribi un càstig com el càstig que Al·là ta’ala va donar a Qurayx, i feu-vos musulmans. Sabeu bé que soc un profeta enviat per Al·là ta’ala. Això, i també el pacte que Al·là ta’ala va fer amb vosaltres, ho heu llegit en el vostre llibre…»
«Lloat sigui Al·là ta’ala, que ha fet victoriós el Seu Missatger a Badr i li ha concedit la victòria» El Najaixí Àshama (rahmatul·lahi alayh)
L’expedició militar dels Banu Qaynuqa
Malgrat aquesta misericòrdia, els jueus, que van trencar el tractat que havien fet, van desafiar el Sultà dels mons dient: «Oh Muhàmmad! Que no t’enganyi haver derrotat un poble que no sap fer la guerra! Jurem que nosaltres som gent de guerra! Només quan comencis a lluitar amb nosaltres comprendràs quins herois som!..» Així van deixar clar que havien trencat el tractat anterior i que llançaven el desafiament. Aleshores Jibril alayhis-salam va portar la revelació, en què es deia, segons el sentit: «(Oh Meu Habib!) Si temes una traïció (una acció contrària al pacte) d’un poble que ha fet un tractat (amb tu), (abans de declarar la guerra) fes-los saber directament, amb veritat i justícia, que rebutges el seu pacte. Perquè Al·là ta’ala no estima els traïdors.»29
En una altra noble aleia es va dir, segons el sentit: «Oh Meu Missatger! Digues a aquells jueus que són incrèduls: Sens dubte sereu vençuts, i sereu reunits i arrossegats cap a l’Infern; i quin lloc tan dolent per romandre-hi és l’Infern!»30
El Habib al-Àkram, immediatament, un dissabte, a mitjan mes de xawwal, va formar un exèrcit i va marxar contra la fortalesa on eren els jueus de Qaynuqa. L’estendard blanc el portava hazrat Hamza, i a Medina s’havia deixat com a substitut Abu Lubaba.31
El beneït exèrcit va assetjar la fortalesa de Qaynuqa. Els jueus, que deien «Quins herois guerrers que som!..», lluny de resistir, ni tan sols es van atrevir a llançar una fletxa des de la seva fortalesa. Rasulul·lah va posar sota control les entrades i les sortides. Ningú no va poder sortir. Aquesta situació va durar quinze dies.32
Els jueus, presos de la por, es van rendir. Tot i que cadascun d’ells havia de ser mort, el nostre estimat Profeta, enviat com a misericòrdia per als mons, va tenir compassió i va permetre als jueus de Qaynuqa d’anar-se’n a Síria. No es va permetre a cap d’ells quedar-se en aquella regió. Així van ser expulsats de les terres de Medina.33 Els Banu Qaynuqa van abandonar les seves terres. Els seus béns i les seves armes van esdevenir botí per als musulmans.
L’expedició militar de Sawiq
Abu Sufyan, quan va arribar a la Meca fugint de la batalla de Badr, va fer la prometença de «no untar-se el cap amb oli i no acostar-se a les seves dones» fins que no s’hagués venjat de Muhàmmad (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam). El segon any de l’hègira, el diumenge, cinquè dia del mes de dhul-hijja, per complir la seva prometença, es va posar en camí cap a Medina amb dos-cents genets. Una nit va anar a casa d’algú de Medina i va preguntar pel nostre Mestre, el Profeta. Aquella persona no li va fer cas.
Ni tan sols li va obrir la porta. Sortint d’allà, es va allotjar a casa de Sal·lam ibn Mixkam. L’endemà, sortint d’allà, va arribar a la contrada d’Urayd. En aquella contrada es va trobar Ma’bad ibn Amr, dels ansar, i el seu servent, i els va matar mentre treballaven: van morir xahids. Va calar foc a un palmerar i se’n va anar dient: «He complert el meu jurament.»
Quan es va fer saber aquest fet al nostre Mestre, el Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), va deixar Abu Lubaba a Medina com a substitut i va sortir amb dos-cents homes a perseguir Abu Sufyan.
«Sens dubte sereu vençuts, i sereu reunits i arrossegats cap a l’Infern; i quin lloc tan dolent per romandre-hi és l’Infern!» Al Imran: 12
Els politeistes, en saber-ho, van començar a fugir. Per salvar-se, van fugir deixant-hi les seves càrregues i una mena de cereal que anomenaven «sawiq», juntament amb les olles que havien portat per coure’l. Els musulmans van trobar aquestes coses i les van prendre com a botí. Per això aquesta expedició s’anomena expedició de Sawiq.
El casament de hazrat Alí i hazrat Fàtima
Era el segon any de l’hègira. Hazrat Fàtima, filla de l’Honor de l’univers (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), havia fet quinze anys.
Un dia, hazrat Fàtima havia entrat a la presència de Rasul al-Àkram per un servei. Rasulul·lah va veure que la seva filla havia arribat a l’edat de casar-se. Des d’aquell dia, molts van demanar la mà de la nostra mare Fàtima az-Zahrà. El Missatger alayhis-salam no els va fer cas i va dir: «El seu afer depèn de l’ordre de Haqq ta’ala.»
Un dia, Abu Bakr, Úmar i Sa’d ibn Mu’adh, asseguts a la mesquita, parlaven: «Tothom ha demanat la mà de hazrat Fàtima, tret de hazrat Alí. No s’ha fet cas de ningú.» Hazrat Siddiq va dir: «Em penso que serà per a Alí. Anem a visitar-lo i parlem-li d’aquest afer. Si al·lega la pobresa, l’ajudarem.» Sa’d va dir: «Oh Abu Bakr! Tu sempre fas el bé. Aixeca’t, que et farem companyia.» Tots tres van sortir junts de la mesquita i van anar a trobar hazrat Alí. Hazrat Alí s’havia endut el seu camell i regava el palmerar d’un dels ansar. En veure’ls, els va rebre i els va preguntar com estaven. Hazrat Abu Bakr va dir: «Oh Alí! En tota obra de bé tu ets el primer, i al costat de Rasul al-Àkram ets en un grau que no s’ha concedit a ningú. Tothom ha demanat la mà de hazrat Fàtima. No s’ha fet cas de ningú. Pensem que serà per a tu. Per què no fas el pas?»
Quan hazrat Alí ho va sentir, els seus ulls beneïts es van omplir de llàgrimes i va dir: «Oh Abu Bakr! M’has cremat el cor. Ningú no la desitja més que jo. Però l’estretor de les meves mans m’ho impedeix.» Hazrat Abu Bakr va dir: «No diguis això. Davant d’Al·là ta’ala i del Seu Missatger, el món no és res. La pobresa no pot ser cap impediment per a això. Ves i demana-la.»
Hazrat Alí diu: «Vaig entrar a la presència de Rasulul·lah amb vergonya i cohibit. Tota la majestat i la gravetat de Rasulul·lah eren damunt seu. Em vaig asseure davant d’ell i no vaig ser capaç de parlar. Rasulul·lah em va preguntar: “Per què has vingut? Tens alguna necessitat?” Vaig callar. Quan va dir: “Segur que has vingut a demanar la mà de Fàtima”, només vaig poder dir: “Sí.” (El nostre Mestre, el Profeta, va fer saber a hazrat Fàtima que hazrat Alí la demanava. Ella va callar.) El nostre Mestre, el Profeta, em va preguntar: “Què tens per donar a Fàtima com a dot?” Li vaig respondre: “No tinc res que li pugui donar, ya Rasulal·lah.”»
Li va tornar a preguntar: «On és la cota de malla khutamiyya que et vaig donar? Què se n’ha fet?» Quan va respondre: «La tinc», li va dir: «Ven-la i porta’m els diners. Com a dot, n’hi ha prou.»34 En una altra narració, quan Rasulul·lah va preguntar a hazrat Alí: «Què tens?», ell va respondre: «Tinc el meu cavall i la meva cota de malla», i Rasulul·lah va dir: «El cavall el necessitaràs, però ven la cota de malla.» I en una altra narració va dir: «Oh Alí, ves i lloga’t una casa.»
Hazrat Alí, fins que es va casar, vivia amb el nostre Mestre, el Profeta. Per ordre del nostre Mestre, el Profeta, va llogar la casa de Hàritha ibn Nu’man, a prop del Màsjid an-Nabawí, davant de la cambra de hazrat Àïxa. També va enviar la seva cota de malla al mercat. Hazrat Uthman radiyal·lahu ta’ala anh, passejant pel mercat, va reconèixer la cota de malla de hazrat Alí. Va cridar el pregoner i li va dir: «Quant en demana el propietari, d’aquesta cota?» El pregoner va dir: «En demana quatre-cents dírhams.» Uthman radiyal·lahu anh va dir: «Vine a cobrar els diners.» Després va anar a la seva llar venturosa. Va rebre la cota del pregoner i li va pagar els diners. Va dir: «Aquesta cota no escau a ningú més que a ell. I aquests diners, que els gasti en les noces. I que accepti també les nostres excuses.» Va donar els quatre-cents dírhams, hi va posar a sobre la cota de malla i ho va enviar tot com a regal a hazrat Alí. Quan hazrat Alí va anar a trobar el nostre Profeta amb la cota i els dírhams, el nostre Mestre, el Profeta, va fer moltes súpliques de bé per hazrat Uthman i va dir: «Uthman és el meu company al Paradís.» Després va cridar Bilal al-Habaixí, li va donar una part dels diners i li va ordenar: «Pren aquests diners i ves al mercat! Compra una mica d’aigua de roses i, amb la resta dels diners, mel, i desfeu-la amb aigua en un recipient net, en un racó de la mesquita. Feu un xarbet de mel perquè el beguem després de celebrar el nikah. Convida a la mesquita els meus Companys dels ansar i dels muhàjirs que hi siguin presents, i anuncia a la gent que se celebrarà el nikah de Fàtima i Alí.»
Bilal al-Habaixí va sortir i va anunciar a la gent que se celebraria el nikah de hazrat Alí i hazrat Fàtima. Els nobles Companys van venir al Màsjid an-Nabawí i el van omplir per dins i per fora. Aleshores el nostre Mestre, el Profeta, es va posar dret i va pronunciar aquesta khutba: «Tota lloança i tota gratitud pertanyen al Senyor dels mons. Ell és Aquell que és lloat pels dons que concedeix, adorat pel Seu poder i la Seva força infinits, temut pel Seu càstig i el Seu rendiment de comptes, el judici i l’ordre del qual regeixen a la terra i als cels. Ell és qui ha creat les criatures amb el Seu poder, qui les ha distingit les unes de les altres amb els Seus judicis justos i qui ha honorat els homes amb la religió (de l’Islam) i amb el profeta Muhàmmad (alayhis-salam)… Al·là ta’ala m’ha ordenat que uneixi en nikah la meva filla Fàtima amb Alí ibn Abi Tàlib. Ara us prenc per testimonis que (per ordre d’Al·là ta’ala) he unit en nikah Fàtima amb Alí ibn Abi Tàlib, amb un dot de 400 mithqals de plata. Que el meu Senyor uneixi les seves vides i faci aquesta unió beneïda per a ells. Que faci la seva descendència pura, clau de la misericòrdia, mina de saviesa i seguretat per a la umma de Muhàmmad.
Això és el que tenia per dir. Demano al meu Senyor perdó per a mi i per a vosaltres.»
Hazrat Alí també es va posar dret i va pronunciar aquesta breu khutba: «… Envio salat i salam a Muhàmmad alayhis-salam, en la presència del qual som i que m’ha unit en nikah amb la seva filla beneïda, Fàtima, amb un dot de 400 mithqals de plata. Oh germans meus de religió! Sens dubte heu sentit el que ha dit el nostre Mestre, el Profeta, i en sou testimonis. Jo també en soc testimoni i hi estic d’acord. Ho accepto exactament així. Al·là ta’ala és testimoni de les paraules de tots nosaltres i el Garant de tots nosaltres.»35
«Uthman és el meu company al Paradís» Hadit xarif
Un cop acabat el contracte del nikah, el nostre Mestre, el Profeta, va fer portar dàtils frescos i va dir: «Vinga, agafeu d’aquests dàtils i mengeu.» Tothom en va agafar i en va menjar. Després hazrat Bilal va repartir el xarbet de mel; també el van beure, i tots els Companys van fer aquesta súplica: «Barakal·lahu fikuma wa alaykuma wa jama’a xamlakuma.» Quan es va celebrar el nikah, Fàtima radiyal·lahu anha tenia quinze anys i Alí radiyal·lahu anh, vint-i-cinc.
Després del nikah, hazrat Fàtima plorava. El nostre Mestre, el Profeta, va anar al seu costat i li va dir: «Oh Fàtima! Què et passa, que plores? Juro per Al·là ta’ala que t’he unit en nikah amb el més savi dels qui t’han demanat, el més excel·lent en benignitat i en intel·ligència, i el primer que es va fer musulmà.» Hazrat Fàtima va dir: «Papa! El dot de tota noia que es casa es valora i es fixa en or i en plata. Si el meu dot també es fixa així, quina diferència hi haurà entre tu i els altres? El Dia del Judici, per tants pecadors d’entre els creients com tu intercedeixis, jo vull intercedir per les seves dones. Aquest és el meu desig.»
Quan Al·là ta’ala va fer saber que aquest desig de hazrat Fàtima havia estat acceptat, Rasulul·lah va dir: «Oh Fàtima, has demostrat que ets filla de profeta!»
Hazrat Alí va dir: «Havien passat uns quants mesos d’aquests fets. A l’assemblea no se’n va parlar més. Jo tampoc, pel pudor (hijab), és a dir, per vergonya, no vaig poder obrir la boca. Però Rasulul·lah, de vegades, quan em veia a soles, em deia: “Que bona dona que és la teva esposa! Bona nova per a tu: ella és la sayyida (la senyora) de les dones del món.”»
Aquells dies, hazrat Uqayl, germà de hazrat Alí, va dir: «Oh Alí! Ens hem alegrat d’aquest contracte de matrimoni. Però el meu desig és que aquests dos venturosos visquin junts.» Hazrat Alí va respondre: «Aquest és també el meu desig, però em fa vergonya.» Hazrat Uqayl va agafar Alí per la mà i, quan van arribar a casa del nostre Mestre, el Profeta, es van trobar Umm Àyman, la serventa de Rasulul·lah. Li van explicar la situació. Umm Àyman va dir: «No cal que vingueu vosaltres per això. Nosaltres ens posarem d’acord amb les esposes pures (azwaj tahirat) i us en donarem notícia. Perquè en aquests afers s’escolta la paraula de les dones.»
Umm Àyman ho va explicar a les esposes de Rasulul·lah. Les altres esposes pures van venir a casa de hazrat Àïxa. Recordant hazrat Khadija, van dir: «Si ella fos viva, no tindríem cap preocupació.» Rasulul·lah va plorar i va dir: «On hi ha una dona com Khadija? Quan la gent em desmentia, ella em va creure i va gastar tots els seus béns en el meu camí. Va ajudar molt la religió de l’Islam. Quan encara era viva, Haqq ta’ala em va ordenar: “Dona a Khadija la bona nova: al Paradís s’ha construït per a ella un palau de maragda.”» Les esposes de Rasulul·lah van exposar el desig de hazrat Alí. Aleshores Rasulul·lah va ordenar a Umm Àyman que cridés hazrat Alí. Quan Alí va arribar, les dones que eren a l’assemblea es van aixecar i se’n van anar. Hazrat Alí es va asseure amb el cap baix. Rasulul·lah li va preguntar: «Vols la teva esposa, oh Alí?»
Alí radiyal·lahu anh va dir: «Sí, ya Rasulal·lah! Que el meu pare i la meva mare siguin sacrificats per tu.» Rasul al-Àkram va dir a Asmà bint Umays: «Ves i prepara la casa de Fàtima.» Asmà va anar a la casa on hazrat Fàtima aniria com a núvia. Va fer un coixí de cuir nou, un altre de cuir apedaçat i un altre d’estora, i els va omplir de fibra de palmera. Rasulul·lah, després del namaz de la nit, va anar a casa de Fàtima i va examinar el que s’havia preparat.
El nostre Profeta va ordenar que amb dues terceres parts dels diners que havia portat hazrat Alí es compressin coses com ara aliments, ornaments i perfums, i amb una tercera part, roba, i va fer completar els estris de la casa. En l’aixovar i en els estris de la casa de hazrat Fàtima hi havia això: els tres coixins que havia preparat Asmà bint Umays, una catifa amb serrells, un coixí farcit de fibra de palmera, dos molins de mà, un odre d’aigua, un càntir de terrissa, un got de cuir, una tovallola, una faldilla, una pell de marrà adobada, una catifa ratllada del Iemen gastada i pelada, un llit de fulles de palmera trenades, dos vestits ratllats de factura iemenita i un cobrellit de vellut. Després Rasulul·lah va donar a hazrat Alí una mica de diners i li va dir que comprés dàtils i mantega. Hazrat Alí va explicar així el que va venir després:
«Vaig comprar dàtils amb cinc dírhams i mantega amb quatre dírhams. Els vaig portar a la presència de Rasulul·lah. Va demanar unes estovalles de cuir. Barrejant amb la seva mà beneïda els dàtils, la farina, la mantega i el iogurt, va fer una mena de plat i va dir: “Oh Alí! Ves i porta tothom qui trobis.” Vaig sortir, vaig veure molta gent, els vaig convidar a tots i, en entrar, li vaig dir: “Ya Rasulal·lah! És molta gent.”
El Mestre dels mons, l’Honor de l’univers, va dir: “Fes-los entrar de deu en deu, que mengin el ta’am (el menjar).” Així ho vaig fer. Es va fer el compte: set-centes persones, homes i dones, havien menjat i s’havien saciat.»
Després que es va menjar el banquet de noces (walima) de hazrat Alí i de Fàtima, segons va explicar Umm Àyman, el nostre Mestre, el Profeta, va dir a hazrat Alí: «Oh Alí, la meva filla Fàtima ha anat com a núvia a casa vostra. Jo també vindré després del namaz del capvespre per fer una súplica. Espereu-me.»
Quan hazrat Alí va arribar a casa, es va asseure en un racó. Hazrat Fàtima també es va asseure en un altre racó de la casa. Després Rasulul·lah va venir i va trucar a la porta. Umm Àyman va obrir la porta.
Rasulul·lah va preguntar: «És aquí el meu germà?» Umm Àyman va dir: «Que el meu pare i la meva mare siguin sacrificats per tu, ya Rasulal·lah! Qui és el teu germà?» Quan Rasulul·lah va dir: «És Alí ibn Abi Tàlib», Umm Àyman va preguntar: «Has casat la teva filla amb el teu germà?» Rasulul·lah va dir: «Sí.» Umm Àyman, per les paraules de Rasulul·lah «És aquí el meu germà?», va creure que el nikah no seria jàïz (lícit). I Rasulul·lah, en dir «Sí», va indicar que l’impediment per al matrimoni és haver nascut de la mateixa mare.
Després Rasulul·lah va preguntar a Umm Àyman: «També és aquí Asmà bint Umays?» Quan ella va respondre: «Sí», va dir: «Així, ha vingut a servir la filla de Rasulul·lah.» Quan Umm Àyman va dir: «Sí», va dir: «Que obtingui el bé», i va fer una súplica per ella.
«Oh Fàtima! Què et passa, que plores? Juro per Al·là ta’ala que t’he unit en nikah amb el més savi dels qui t’han demanat, el més excel·lent en benignitat i en intel·ligència, i el primer que es va fer musulmà» Hadit xarif
Després va fer portar un recipient amb aigua. Es va rentar les seves mans beneïdes. Va abocar a l’aigua una mica de mesc. Després va cridar hazrat Fàtima. Hazrat Fàtima, de vergonya, es mirava el vestit. Rasulul·lah va agafar una mica de l’aigua, la va escampar sobre el pit, el cap i l’esquena de Fàtima i va fer aquesta súplica: «Al·lahumma inni u’idhuha bika wa dhurriyyataha mina-x-xaytani-r-rajim» (Senyor meu, em refugio en Tu perquè la protegeixis, a ella i la seva descendència, del mal del xaitan rajim, el lapidat). Després va fer el mateix a hazrat Alí i va fer aquesta súplica: «Al·lahumma barik fihima wa barik alayhima wa barik lahuma fi naslihima.» Va recitar la sura al-Ikhlas i les Mu’awwidhatayn i va dir: «Entra on és la teva esposa amb el nom i la benedicció d’Al·là ta’ala.» Després, agafant amb les seves mans beneïdes els dos batents de la porta, va fer una súplica de benedicció i se’n va anar.36
Hazrat Alí va dir: «Quatre dies després de les nostres noces, Rasulul·lah va honorar casa nostra amb la seva visita. Ens va aconsellar amb paraules plenes de saviesa, que guanyen els cors, i va dir: “Oh Alí! Porta aigua!” Em vaig aixecar i vaig portar aigua. Va recitar una noble aleia i va dir: “Beu una mica d’aquesta aigua. Que en quedi una mica.” Així ho vaig fer. L’aigua que va sobrar me la va escampar pel cap i pel pit. Va tornar a dir: “Porta aigua.” Vaig tornar a portar aigua. Va fer a Fàtima el mateix que m’havia fet a mi. Després em va fer sortir.»
Quan ell va haver sortit, va preguntar a la seva filla sobre hazrat Alí. Fàtima va dir: «Papa, totes les qualitats de la perfecció es troben en ell. Però algunes dones de Qurayx em diuen: “El teu marit és pobre.”» Aleshores Rasulul·lah va dir: «Filla meva! Ni el teu pare ni el teu espòs no són pobres. M’han ofert tots els tresors i les riqueses de la terra i del cel. No els he acceptat. He acceptat el que és acceptat davant d’Al·là ta’ala. Filleta meva! Si sabessis el que jo sé, el món seria vil i menyspreable als teus ulls. Pel dret d’Al·là ta’ala: el teu espòs és el primer dels Companys. És també gran en l’Islam i el més profund en saber. Filla meva! Al·là ta’ala ha escollit dues persones de l’Ahl al-Bayt. L’una és el teu pare i l’altra és el teu espòs. Guarda’t de desobeir-lo i no contradiguis la seva ordre.»
L’Honor de l’univers alayhi afdalus-salawat, després d’aconsellar la seva filla, va cridar hazrat Alí. També li va confiar Fàtima, dient: «Oh Alí! Respecta els sentiments de Fàtima. Ella és una part de mi. Tracta-la bé. Si l’entristeixes, m’hauràs entristit a mi.» Els va confiar tots dos a Al·là ta’ala. Després, quan s’havia aixecat i es disposava a anar-se’n, hazrat Fàtima va dir: «Ya Rasulal·lah! La feina de dins de casa, la faig jo. La feina de fora, la fa Alí. Si em concedeixes una serventa, m’ajudarà en algunes feines. Em faràs contenta.» Rasulul·lah va dir: «Oh Fàtima! Vols que et concedeixi alguna cosa millor que una serventa, o una serventa?»
La nostra mare Fàtima va dir: «Concedeix-me el que és millor que una serventa.» Rasulul·lah va dir: «Cada dia, quan vagis a dormir, digues trenta-tres vegades “Subhanal·lah”, trenta-tres vegades “Al-hamdu lil·lah”, trenta-tres vegades “Al·lahu akbar” i una vegada “La ilaha il·lal·lahu wahdahu la xarika lah, lahu-l-mulku wa lahu-l-hamdu wa huwa ala kul·li xay’in qadir”. En total són cent paraules. El Dia del Judici hi trobaràs mil bones obres (hassana). A la Balança (Mizan) les teves bones obres pesaran.» Després el nostre Mestre, el Profeta, va sortir de casa de la seva filla i se’n va anar a la seva llar venturosa.
Com va ser mort Ka’b ibn Àxraf
Amb la victòria de Badr, la por va entrar en el cor dels jueus i dels politeistes idòlatres de Medina. Alguns jueus, tornant a l’equanimitat, van dir: «L’home els atributs del qual llegim en els nostres llibres és, sens dubte, aquest. Ja no és possible resistir-li. Perquè sempre vencerà», i es van fer musulmans. D’altres, en canvi, van dir: «Muhàmmad ha lluitat contra els qurayxites, que no entenen de guerra. Per això ha vençut. Si lluités amb nosaltres, li mostraríem com es fa la guerra i com es guanya la victòria.»
Un jueu anomenat Ka’b ibn Àxraf, quan va saber la victòria de l’exèrcit de l’Islam a Badr, va anar a la Meca mogut pel rancor que tenia als musulmans. Va reunir els politeistes d’allà, va recitar poemes perquè ataquessin Medina, els va esperonar i els va instigar. Va pactar amb ells de lluitar contra el nostre Mestre, el Profeta. Fins i tot va tramar un atemptat contra el nostre estimat Profeta. Al·là ta’ala va fer saber aquesta situació a Rasulul·lah i va dir, segons el sentit: «Aquests són els que Al·là ta’ala ha maleït (ha allunyat de la Seva misericòrdia)…»37
Aleshores Rasul al-Àkram va dir als seus honorables Companys: «Qui matarà Ka’b ibn Àxraf? Perquè ell ha ofès Al·là ta’ala i el Seu Missatger.»
Muhàmmad ibn Màslama va preguntar: «Ya Rasulal·lah! Vols que el mati jo?» Rasulul·lah va dir: «Sí, ho vull.» Muhàmmad ibn Màslama va reflexionar uns quants dies sobre aquest afer i va fer plans. Va anar a trobar els seus companys Abu Naïla, Abbad ibn Bixr, Hàrith ibn Aws i Abu Abs ibn Jabr i els va exposar la qüestió. Tots hi van estar d’acord dient: «El matarem junts.» Van anar junts a trobar el nostre Mestre, el Profeta, i van dir: «Ya Rasulal·lah! Si ens dones permís, mentre parlem amb ell, podem dir sobre tu algunes paraules que agradin a Ka’b?» El nostre Mestre, el Profeta, els va permetre de dir el que volguessin.
Aleshores Muhàmmad ibn Màslama va anar amb els seus companys a trobar Ka’b ibn Àxraf. Li va dir: «Aquest Muhàmmad ens ha demanat almoina. Ens ha carregat molts tributs. Per això he vingut a demanar-te alguna cosa en préstec.» Ka’b es va alegrar, creient que Muhàmmad ibn Màslama pensava com ell, i va dir: «Encara us cansarà més.» Muhàmmad ibn Màslama va dir: «Ja l’hem seguit una vegada. Continuarem seguint-lo. Veurem com acaba. Ara presta’ns uns quants dàtils.» Ka’b va dir: «Sí, us en prestaré, però m’heu de donar alguna cosa en penyora!» Muhàmmad ibn Màslama i els qui eren amb ell van preguntar: «Què vols?» Quan Ka’b va dir: «Vull les vostres dones en penyora», no hi van consentir. Ka’b va dir: «Aleshores doneu-me en penyora els vostres fills.» Ells van dir: «Tampoc no els podem donar en penyora. D’un d’ells es diria que el van donar en penyora per una o dues càrregues de camell de dàtils, i això seria per a nosaltres una taca inoblidable. Però et podem donar en penyora les nostres armes i les nostres cuirasses.» Ka’b va acceptar aquesta proposta. També els va dir quan havien de venir.38
«Oh Alí! Respecta els sentiments de Fàtima. Ella és una part de mi. Tracta-la bé. Si l’entristeixes, m’hauràs entristit a mi» Hadit xarif
Una nit, Muhàmmad ibn Màslama va anar a trobar Ka’b. Abu Naïla anava amb ell. Ka’b els va cridar a la fortalesa, i ell mateix va baixar a rebre’ls. La dona de Ka’b li va dir: «On vas a aquesta hora?» Ka’b va respondre: «Els qui han vingut són Muhàmmad ibn Màslama i el meu germà Abu Naïla.» La seva dona va dir: «Aquesta veu que sento no m’agrada gens. És com si en degotés sang.» Ka’b va dir: «No, són Muhàmmad ibn Màslama i el meu germà de llet Abu Naïla. És un bon jove. Encara que el cridin de nit per a un combat d’espases, hi va sense dubtar. És així.» Muhàmmad ibn Màslama va fer entrar amb ell a la fortalesa dos homes, i segons una narració, tres. Eren Abu Abs ibn Jabr, Hàrith ibn Aws i Abbad ibn Bixr.39 Hazrat Muhàmmad ibn Màslama va dir als seus companys: «Quan arribi Ka’b, li diré que li vull ensumar els cabells, li agafaré el cap i l’ensumaré. Quan veieu que li he agafat bé el cap, colpegeu-lo amb les vostres espases.» Ka’b ibn Àxraf va venir cap a ells ben vestit i escampant un bon perfum. Ibn Màslama es va acostar a Ka’b dient: «Fins avui no havia sentit mai un perfum tan bo.» Ka’b es va vanagloriar: «Les dones més perfumades dels àrabs són amb mi.» Muhàmmad ibn Màslama va dir: «Em permets que t’ensumi el cap?» Ka’b va dir que li ho permetia. Ibn Màslama el va ensumar i el va fer ensumar també als seus companys. Després va dir que el volia tornar a ensumar. Aquesta vegada, Muhàmmad ibn Màslama li va agafar el cap i va fer senyal als seus companys que el colpegessin amb les espases.
Al primer cop d’espasa, Ka’b va cridar amb violència, però no va morir. Aleshores Muhàmmad ibn Màslama el va matar amb el seu punyal. Els mujàhids que havien mort Ka’b van deixar de seguida el lloc i van arribar a Medina. Quan van donar la bona nova a Rasulul·lah, el nostre Profeta va lloar Al·là ta’ala i va fer una súplica pels mujàhids. La mort de l’incrèdul Ka’b ibn Àxraf va fer caure els jueus en una gran por. Perquè, un cop mort un cap tan destacat com Ka’b, que els matessin a ells era només qüestió de temps. Al matí es van reunir i van venir a la presència del nostre Mestre, el Profeta. Es van queixar del que havia passat aquella nit. Rasul al-Àkram va dir: «Ens molestava sempre i recitava poemes contra nosaltres. Si algú de vosaltres fa el mateix, que sàpiga que el seu càstig és l’espasa.» Davant aquesta advertència, els jueus, per por, van tornar a fer un tractat amb Rasulul·lah.40
L’expedició militar de Ghatafan
Aquesta expedició s’anomena també «expedició d’Anmar» i «expedició de Dhu Amr». Un grup dels Banu Tha’laba i dels Banu Muhàrib, reunit al lloc anomenat Dhu Amr, havia decidit saquejar tot el que trobés als voltants de Medina. El seu cap era un home anomenat Da’thur ibn Hàrith ibn Muhàrib, de sobrenom Ghawrath. El nostre Mestre, el Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), va deixar Uthman ibn Affan radiyal·lahu anh a Medina com a substitut i va sortir de Medina amb una força de quatre-cents cinquanta homes. Pel camí es van trobar un home anomenat Jabbar. Li van preguntar per l’enemic. Ell va dir: «No volen lluitar amb vosaltres. Quan us han vist, han fugit a les muntanyes.» Rasulul·lah li va presentar l’Islam. Ell el va acceptar i es va fer musulmà.
Mentre l’exèrcit de l’Islam avançava cap a la vall, va començar a ploure. Durant una estona la pluja va caure amb tota la seva força; després va anar minvant fins que va parar. Els mujàhids, amb el nostre Mestre, el Profeta, al capdavant, havien quedat xops de cap a peus. Cadascú, en un racó, s’eixugava la roba. També Rasulul·lah, per eixugar la roba, se la va treure en un lloc apartat i la va estendre sobre un arbre. Mentre reposava sota l’arbre, els incrèduls que vigilaven els soldats de l’Islam van veure Rasulul·lah sol i ho van fer saber a Da’thur ibn Hàrith. Aquest, per matar Rasulul·lah, es va acostar en silenci al lloc on reposava, va desembeinar l’espasa i va dir: «Qui et pot salvar de les meves mans?» Rasulul·lah va dir: «Al·là ta’ala em salva.» En aquell instant va venir Jibril alayhis-salam, va donar un cop al pit de Da’thur i el va tombar a terra. L’espasa li va caure de la mà. Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va prendre l’espasa de Da’thur i va dir: «Qui et salva de les meves mans?» Da’thur va respondre: «Ningú no em pot salvar», va pronunciar la kalimat ax-xahada i es va fer musulmà. Gràcies a ell, moltes persones van abraçar la fe.41 Va prometre que mai més no reuniria soldats per fer la guerra. Van tornar a Medina sense cap enfrontament armat. L’expedició va durar onze dies.
L’expedició militar de Bahran
Aquesta expedició s’anomena també «Banu Sulaym» o «expedició militar de Najran». Va arribar la notícia que un gran nombre de politeistes, reunits entre els Banu Sulaym, atacarien Medina. Hazrat Ibn Umm Maktum va quedar com a substitut. Rasulul·lah va marxar contra l’enemic amb una força de tres-cents homes. L’enemic, en saber que l’exèrcit de l’Islam s’acostava, va fugir a les muntanyes. Per això no va ser possible l’enfrontament. L’expedició va durar dotze dies.
«Ell (Ka’b ibn Àxraf) ens molestava sempre i recitava poemes contra nosaltres. Si algú de vosaltres fa el mateix, que sàpiga que el seu càstig és l’espasa» Hadit xarif
El Teu amor m’ha pres a mi mateix:
T’estimo, Senyor meu!
Que n’és, de dolç, el Teu amor:
T’estimo, Senyor meu!
Ni amb la riquesa m’alegro,
ni per la pobresa em planyo.
En el Teu amor em delecto:
T’estimo, Senyor meu!
Has manat les adoracions,
has lloat els bons estats,
has donat dons sense fi:
T’estimo, Senyor meu!
Quin nafs tan ingrat que tinc:
pel seu plaer, sempre em sacrifica!
Però jo he trobat el plaer veritable:
T’estimo, Senyor meu!
Fer bé l’adoració
i treballar també per a aquest món
és la meva feina nit i dia, perquè
T’estimo, Senyor meu!
Estimar no es fa amb paraules, oh Hilmi!
El teu Senyor ha dit: «Esforceu-vos!»
Que es vegi també en el teu estat:
T’estimo, Senyor meu!
Són tants els enemics de l’Islam,
que ataquen la religió d’amagat;
si et quedes quiet, és just, això?
T’estimo, Senyor meu!
L’enamorat, s’asseu ganduler?
Deixa que la pols toqui l’estimat?
Fes callar l’enemic i digues:
«T’estimo, Senyor meu!»