L’EXPEDICIÓ MILITAR D’ÚHUD

Qui donarà a aquesta espasa el que li correspon?

En un moment en què cap dels dos bàndols no es podia estar quiet al seu lloc, el nostre estimat Profeta va mostrar l’espasa que tenia a la mà. Hi havia escrit aquest vers:

En la covardia hi ha vergonya; en avançar, honor i prestigi.
L’home, per tenir por, no s’escapa del destí.

I el van sentir dir: «Qui pren de mi aquesta espasa?» En sentir-ho, molts dels nobles Companys van estendre les mans alhora per agafar-la. Quan el nostre Profeta va tornar a dir: «Qui la pren per donar-li el que li correspon?», els nobles Companys van callar i es van fer enrere. D’entre els qui demanaven l’espasa amb fervor, Zubayr ibn Awwam va dir: «Jo la prenc, ya Rasulal·lah.» El nostre Profeta no va donar l’espasa a hazrat Zubayr. Tampoc no van ser acceptades pel nostre Profeta les peticions d’Abu Bakr, d’Úmar i d’Alí (radiyal·lahu anhum).

Abu Dujana va preguntar: «Ya Rasulal·lah! Quin és el dret d’aquesta espasa?» El nostre estimat Profeta va dir: «El seu dret és colpejar amb ella l’enemic fins que es torci i es doblegui. El seu dret és que no matis amb ella cap musulmà i que no fugis amb ella davant els incrèduls. És que combatis amb ella en el camí d’Al·là fins que Al·là ta’ala et concedeixi la victòria o el martiri.» Aleshores Abu Dujana va dir: «Ya Rasulal·lah! Jo la prenc per donar-li el que li correspon.» El nostre Profeta li va lliurar l’espasa que tenia a la mà.14

Abu Dujana (radiyal·lahu anh), a més de ser molt coratjós i valent, obrava amb molta astúcia en els camps de batalla i observava sense cap falta el hadit xarif «La guerra és astúcia»15. Quan va rebre l’espasa, hazrat Abu Dujana es va posar a caminar cap al camp de batalla amb un pas altiu, solemne i orgullós, recitant versos. No duia a sobre res més que una camisa i, al cap, el seu turbant vermell.

Aquesta manera de caminar de hazrat Abu Dujana no va ser ben vista entre els nobles Companys. Aleshores el nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Aquesta és una manera de caminar que, fora d’aquests llocs (els camps de batalla), és causa de la ira d’Al·là ta’ala», i així va fer saber que caminar amb altivesa només és jàïz (lícit) davant l’enemic.

Khàlid ibn Walid, des de les files dels politeistes, ja no podia esperar més i es va llançar a l’atac amb les forces que tenia sota el seu comandament. El nostre estimat Profeta també va donar l’ordre d’atac als nobles Companys, que no es podien estar quiets. En un instant, el camp de batalla es va omplir dels crits d’«Al·lahu akbar!». Al capdavant de tots, comandant les forces sense cuirassa, hazrat Hamza va començar a descarregar les espases que tenia a les mans contra tot incrèdul que se li presentava. Les forces de Khàlid ibn Walid, que venien amb una gran fúria, van ser rebutjades immediatament. Aleshores Khàlid ibn Walid, per atacar per l’esquena pel pas de la muntanya, va fer una gran volta i va arribar al turó d’Aynayn. Però hazrat Abdul·lah ibn Jubayr i els cinquanta valents que tenia sota el seu comandament els van rebutjar amb una pluja de fletxes.

Ara la batalla s’havia encès de debò. Els dos bàndols combatien amb totes les forces. Cada Company lluitava com a mínim amb quatre politeistes i s’esforçava per avançar.

«Oh Companys meus! A les persones que són poques en nombre, combatre l’enemic els resulta difícil. Si mostren fermesa i esforç, Al·là ta’ala les fa arribar a l’alleujament» Hadit xarif

Hazrat Hamza, d’una banda, cridava: «Al·lahu akbar! Al·lahu akbar!», i de l’altra deia: «Jo soc el lleó d’Al·là ta’ala!», i avançava desfent l’enemic. Safwan ibn Umayya, dient als qui l’envoltaven: «On és Hamza? Mostreu-me’l», escrutava el camp de batalla. De sobte, els seus ulls es van posar en algú que combatia amb dues espases, i va preguntar: «Qui és aquest que combat?» Els qui l’envoltaven van dir: «És l’home que busques! Hamza!» Safwan va dir: «Fins avui no he vist cap altre home tan aferrissat i tan intrèpid com ell, llançant-se a matar la seva pròpia gent.»

Quan la batalla era més encesa, Zubayr ibn Awwam, dels muhàjirs, dolgut perquè no li havien donat l’espasa, es va dir a si mateix: «Jo he demanat l’espasa a Rasulul·lah, però l’ha donada a Abu Dujana. I jo soc el fill de Safiyya, la seva tia paterna. A més, soc qurayxita. I, a més, jo l’havia demanada primer. Aniré a veure què farà Abu Dujana més que jo.» Després va començar a seguir Abu Dujana. Hazrat Abu Dujana deia el takbir, «Al·lahu akbar!», i abatia tot politeista que trobava. Un dels politeistes més ferotges, de cos enorme, cobert de cuirassa per totes bandes, de manera que només se li veien els ulls, es va trobar amb Abu Dujana. Primer va ser ell qui va atacar hazrat Abu Dujana. Abu Dujana es va protegir del cop amb l’escut. L’espasa del politeista es va clavar a l’escut d’Abu Dujana. Va estirar l’espasa, però no la va poder treure. Ara era el torn d’Abu Dujana. D’un sol cop d’espasa va matar el seu rival.

Després d’això, Abu Dujana, abatent tot home sense fe que li sortia al davant, va arribar fins on eren les dones que, al peu de la muntanya, incitaven els politeistes amb els seus panderos. Però, tot i tenir l’espasa alçada, va desistir de matar Hind, l’esposa d’Abu Sufyan.16 En veure-ho, Zubayr ibn Awwam es va dir a si mateix: «Al·là i el Seu Missatger saben millor que jo a qui s’havia de donar l’espasa.» I va dir: «Per Al·là, no he vist ningú que combati i colpegi millor que ell.»

Miqdad ibn Àswad, Zubayr ibn Awwam, hazrat Alí, hazrat Úmar, Talha ibn Ubaydul·lah i Mussab ibn Umayr eren, tots ells, com fortaleses inexpugnables. Els gloriosos Companys, veient que el nostre Mestre, el Profeta, combatia molt a prop de l’enemic i atacava una vegada i una altra, no es podien estar quiets. Pensant que a Rasulul·lah li podia arribar algun mal, s’aplegaven al seu voltant i no deixaven respirar l’enemic cobert de cuirasses. En aquell moment es va veure que hazrat Abdul·lah ibn Amr havia caigut xahid. Era el primer xahid d’Úhud. Els seus companys, en veure’l caure xahid, es van convertir en lleons i, per la satisfacció d’Al·là ta’ala, es van llançar enmig de l’enemic.

En un moment en què la batalla era molt encesa, es van trobar hazrat Abdul·lah ibn Jahx, símbol de la bravesa, i hazrat Sa’d ibn Abi Waqqàs, el mestre dels arquers. Tots dos estaven ferits en diverses parts del cos. Hazrat Sa’d ibn Abi Waqqàs explica: «A Úhud, era un moment violent de la batalla. De sobte, Abdul·lah ibn Jahx se’m va acostar, em va agafar de la mà i em va portar al peu d’una roca. I em va dir: “Ara fes tu aquí una súplica, i jo diré ‘Amín’. Després jo faré una súplica i tu diràs ‘Amín’!” Jo li vaig dir: “D’acord.” Vaig fer aquesta súplica: “Al·là meu! Envia’m enemics molt forts i durs. Que hi combati sense pietat. Que els mati tots. Que torni com a ghazi (vencedor).” A aquesta súplica meva ell va dir amb tot el cor: “Amín.”

Després ell mateix va començar a suplicar: “Al·là meu! Envia’m enemics durs, que hi combati sense pietat. Que doni al jihad el que li correspon. Que els mati tots. Al final, que un d’ells em faci xahid. Després, que em talli els llavis, el nas i les orelles. Que arribi a la Teva presència banyat en sang. I quan Tu em preguntis: ‘Abdul·lah! Què has fet dels teus llavis, del teu nas i de les teves orelles?’, que jo digui: ‘Al·là meu! Amb ells he comès moltes faltes; no els he fet servir com calia. M’ha fet vergonya portar-los a la Teva presència. En una batalla on era el meu estimat Profeta, m’he cobert de pols i de terra, i així he vingut.’” El meu cor no volia dir “Amín” a una súplica així. Però, com que ell ho volia i jo li havia donat abans la meva paraula, vaig dir “Amín” a contracor.

Després vam desembeinar les espases i vam continuar combatent. Tots dos matàvem tothom qui se’ns posava al davant. Ell combatia amb una bravesa extrema i desfeia les files enemigues. Colpejava l’enemic una vegada i una altra i tornava a llançar-se a l’atac amb un desig inesgotable de caure xahid. Mentre combatia cridant “Al·lahu akbar! Al·lahu akbar!…”, se li va trencar l’espasa. En aquell instant, el nostre estimat Profeta li va allargar una branca de palmera i li va ordenar que continués combatent. Aquesta branca, com a miracle (mújiza), es va convertir en espasa, i ell va continuar lluitant amb tothom qui se li posava al davant. Va matar moltíssims enemics. Cap al final de la batalla, per les fletxes que li va llançar un politeista anomenat Abu-l-Hàkam, va assolir el martiri que desitjava. Quan va caure xahid, els incrèduls es van llançar sobre el seu cadàver i li van tallar el nas, els llavis i les orelles. Va quedar tot tenyit de sang.»

A les files dels mujàhids hi havia un home anomenat Quzman. Va trencar la beina de l’espasa i, dient: «Morir és molt millor que fugir!», es va llançar amb l’espasa nua entre els politeistes. Quzman va mostrar molt de valor i d’heroisme. Tot sol va matar set o vuit incrèduls. Finalment, ferit, va caure a terra. Els nobles Companys, admirats d’aquest heroisme seu, ho van fer saber al nostre Mestre, el Profeta, i ell va dir: «Aquest és de la gent de l’Infern (Jahannam).» Hazrat Qatada ibn Nu’man va anar on era Quzman i li va dir: «Oh Quzman! Que el martiri et sigui beneït!» Quzman va respondre: «Jo no he combatut per zel de la religió, sinó perquè els qurayxites no vinguessin a Medina a arrasar el meu palmerar!» Després es va foradar amb una fletxa les venes del canell i es va suïcidar. Així es va comprendre la saviesa de les paraules del nostre Mestre, el Profeta: «Aquest és de la gent de l’Infern!»

Des del començament de la batalla, tots els nobles Companys, amb el Mestre dels mons, el nostre estimat Profeta, al capdavant, van lliurar un gran combat. Amb atacs violents van fer retrocedir l’exèrcit dels politeistes. La colla de politeistes, que demanava profit i ajut als ídols que s’havien fet de pedra i de fusta i que adoraven dient «Lat, Uzza, Húbal!», es va desbaratar davant aquest heroisme dels mujàhids i es va posar a fugir. Les dones que havien vingut per incitar-los a la guerra, llançant crits estridents, intentaven atrapar els soldats que fugien.

Quan els politeistes qurayxites, abandonant el camp de batalla i deixant els béns que havien portat, es van posar a fugir cap a la Meca, els soldats de l’Islam, joiosos, van lloar Al·là ta’ala per haver assolit la victòria que Ell els havia promès. Malgrat la seva superioritat, moltes vegades més gran en nombre i en força, els politeistes havien quedat desfets davant els musulmans. Mentre fugien trepitjant-se els uns als altres, els gloriosos Companys els perseguien i abatien els qui atrapaven. En aquella confusió, hazrat Hànzala ibn Abi Àmir, que s’acabava de casar, va atrapar Abu Sufyan, el comandant en cap de l’exèrcit dels politeistes, que intentava fugir a cavall. Colpejant amb l’espasa les potes del cavall, el va fer caure. Abu Sufyan, caigut a terra, va començar a cridar amb totes les forces: «Oh qurayxites!… Socorreu-me!… Soc Abu Sufyan! Hànzala em vol esquarterar amb l’espasa!…» Els politeistes que intentaven fugir amb ell, tot i veure-ho, només pensaven a salvar la pròpia vida i no es van preocupar del seu comandant.

«La guerra és astúcia» Hadit xarif

Però en aquell instant el politeista Xaddad ibn Àswad, que era just darrere hazrat Hànzala, li va clavar la llança a l’esquena. Hazrat Hànzala, dient «Al·lahu akbar!», encara va voler fer una escomesa, però va caure a terra xahid, i la seva ànima beneïda va volar cap al Paradís. Rasul al-Àkram (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va dir: «He vist els àngels rentant Hànzala amb aigua de pluja, en una safata de plata, entre el cel i la terra.» Abu Ussaydí va contar: «Quan vaig sentir aquestes paraules de Rasulul·lah, vaig anar on era Hànzala. Del cap li degotava aigua de pluja. Vaig tornar i ho vaig fer saber a Rasul al-Àkram. A hazrat Hànzala li van dir “Ghassil al-Malàïka”, és a dir, aquell a qui van rentar els àngels.»17

En veure que els politeistes fugien, alguns dels arquers que eren al pas d’Aynayn, creient que la batalla s’havia acabat, van abandonar els seus llocs. El seu comandant, Abdul·lah ibn Jubayr, i dotze homes es van quedar als seus llocs.18

La bravesa de hazrat Alí

En aquest moment, Khàlid ibn Walid, comandant de la unitat d’arquers de Qurayx, que esperava a l’aguait i mirava d’aprofitar qualsevol ocasió, en veure que els mujàhids del pas havien minvat, va posar en moviment els genets que tenia sota el seu comandament.

Khàlid i Ikrima ibn Abi Jahl van arribar en un instant al pas d’Aynayn. Hazrat Abdul·lah ibn Jubayr i els seus companys lleials i fidels es van arrenglerar en fila, ben espaiats. Van fer ploure fletxes sobre l’enemic fins que es van esgotar les fletxes dels seus buiracs. Després van combatre amb les llances i, quan van arribar al cos a cos, cridant «Al·lahu akbar! Al·lahu akbar!», van fer moltes proeses amb les espases. Entre els qui tenien fe i els qui no en tenien la proporció era molt desigual: un contra vint-i-cinc. Els nobles i gloriosos Companys van combatre fins a l’última gota de sang per complir l’ordre del seu Profeta. L’un rere l’altre van beure la copa del martiri; els seus cossos beneïts van caure a terra i les seves ànimes van volar al Paradís (radiyal·lahu anhum).

Els politeistes, per rancúnia, van despullar hazrat Abdul·lah i van crivellar de llançades el seu cos beneït. Li van obrir el ventre i li van treure les entranyes.

Khàlid ibn Walid i Ikrima, després de fer xahids els mujàhids del pas, van atacar ràpidament l’exèrcit de l’Islam per l’esquena. Els nobles Companys, en veure aparèixer de sobte l’enemic darrere seu, no van tenir temps de reagrupar-se, perquè molts d’ells fins i tot havien deixat les armes. Tot va canviar de cop. Els politeistes qurayxites, que fugien al davant, en veure que Khàlid ibn Walid havia passat a l’atac per l’esquena, van tornar enrere. Els mujàhids havien quedat entre dos focs. L’enemic, atacant pel davant i per darrere, va començar a estrènyer els mujàhids. Els Companys van perdre el contacte els uns amb els altres. Es van veure obligats a dispersar-se.19

Hazrat Alí va contar: «Em vaig llançar enmig d’una unitat de politeistes entre els quals hi havia també Ikrima ibn Abi Jahl. Em van envoltar; en vaig passar la majoria a punta d’espasa. Em vaig llançar dins d’una altra unitat i també en vaig deixar fora de combat moltíssims. Com que la meva hora encara no havia arribat, no em va passar res. Durant una estona no vaig poder veure Rasulul·lah. Em vaig dir: “Juro que ell no és home d’abandonar el camp de batalla i anar-se’n. Segurament Al·là ta’ala, per les nostres accions inconvenients, l’ha retirat d’entre nosaltres i l’ha elevat! Ara no em queda cap altre camí que morir combatent”, i vaig trencar la beina de la meva espasa. Quan vaig atacar els politeistes i els vaig dispersar, vaig veure que Rasulul·lah havia quedat enmig d’ells. Aleshores vaig comprendre que Al·là ta’ala protegia Rasulul·lah amb els Seus àngels.»

Els soldats enemics s’havien acostat fins al costat de Rasul al-Àkram (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam). La situació era molt perillosa. El nostre estimat Profeta es mantenia dret com una muntanya escarpada, ferm, sense moure’s del seu lloc. D’una banda combatia l’enemic i, de l’altra, mirant de reunir els seus Companys dispersos, deia: «Oh fulà, vine cap a mi! Oh fulà, vine cap a mi! Jo soc Rasulul·lah.

Qui torni cap a mi tindrà el Paradís!» Hazrat Abu Bakr, hazrat Úmar, Abdurrahman ibn Awf, Talha ibn Ubaydul·lah, Alí ibn Abi Tàlib, Zubayr ibn Awwam, Abu Dujana, Abu Ubayda ibn Jarrah, Sa’d ibn Mu’adh, Sa’d ibn Abi Waqqàs, Hubab ibn Múndhir, Ussayd ibn Hudayr, Sahl ibn Hunayf, Àssim ibn Thàbit i Hàrith ibn Simma (radiyal·lahu anhum) van fer en un instant un cercle al voltant del nostre estimat Profeta i, per protegir-lo, van aixecar una muralla viva.

En aquell moment es va sentir la veu de hazrat Abbàs ibn Ubada, que cridava per reunir els nobles Companys dispersos: «Oh germans meus! Aquesta desgràcia que ens ha caigut a sobre és la conseqüència de no haver complert l’ordre del nostre Profeta. No us disperseu! Veniu al voltant del nostre Profeta! Si no ocupem el nostre lloc entre els qui el protegeixen i som la causa que a Rasulul·lah li arribi algun mal, ja no tindrem cap excusa per presentar davant el nostre Senyor!» Hazrat Abbàs ibn Ubada, acompanyat de Khàrija ibn Zayd i d’Aws ibn Arqam, es va llançar amb l’espasa nua enmig de l’enemic entre crits d’«Al·lahu akbar!». Van combatre heroicament per Rasulul·lah, per protegir-lo. Khàrija ibn Zayd havia rebut dinou ferides. Les dels altres no eren menys. I tots tres van assolir el grau del martiri, que tant havien desitjat.

En aquell moment tan perillós, els nobles Companys van començar a reunir-se a poc a poc al voltant del nostre Mestre, el Profeta. Els politeistes van envoltar el nostre estimat Profeta i els seus gloriosos Companys, que li feien escut amb el cos. Avançant per totes bandes en unitats, estrenyien el cercle. El Mestre dels mons, en veure que un grup de qurayxites es llançava endavant, va dir als seus Companys que eren al seu costat, disposats a sacrificar la vida: «Qui fa front a aquesta unitat?», i es va veure que hazrat Wahb ibn Qàbus es llançava endavant dient: «Que la meva vida sigui sacrificada per tu, ya Rasulal·lah! Jo els faig front!» Aquest valent, que no deixava de tenir als llavis el noble nom d’Al·là ta’ala, es va ficar amb l’espasa nua enmig dels politeistes. El nostre Mestre, el Profeta, va dir: «T’anuncio la bona nova del Paradís.» I, en veure la fermesa i l’esforç que mostrava davant l’enemic, va dir: «Al·là meu! Tingues-ne misericòrdia! Tingues-ne compassió!»

Sa’d ibn Abi Waqqàs, en veure que els politeistes havien envoltat hazrat Wahb i l’havien fet xahid a cops de llança, es va llançar endavant per ajudar-lo, es va ficar enmig de l’enemic i va fer proeses mai vistes. Va deixar fora de combat molts incrèduls. Fent retrocedir també els altres, va tornar al costat del seu estimat Profeta. Rasul al-Àkram va dir de hazrat Wahb: «Jo estic satisfet de tu. Que Al·là ta’ala també ho estigui.» El Habib al-Àkram, en veure que una companyia de politeistes, trencant el cercle dels mujàhids, avançava cap a ell, va dir a hazrat Alí: «Ataca’ls!» Hazrat Alí va atacar, va matar Amr ibn Abdul·lah i va posar els altres en fuga. Quan se li va trencar l’espasa, el nostre Profeta li va donar Dhu-l-Fiqar. Mentre venia un altre grup, el nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Oh Alí! Aparta de mi el mal d’aquests!» El Lleó d’Al·là ta’ala, que havia sacrificat la seva vida per Rasulul·lah, va passar immediatament a l’atac. Va matar Xayba ibn Màlik i va fer retrocedir els altres. En aquell instant va venir Jibril alayhis-salam i va dir al nostre Mestre, el Profeta: «Ya Rasulal·lah! Això que ha fet Alí és un acte extraordinari de noble valentia.» El nostre Mestre Rasulul·lah va dir: «Ell és de mi, i jo soc d’ell.»

«He vist els àngels rentant Hànzala amb aigua de pluja, en una safata de plata, entre el cel i la terra» Hadit xarif

Jibril alayhis-salam va dir també: «I jo soc de vosaltres dos.» En aquell mateix instant es va sentir una veu que deia: «No hi ha valent com Alí, ni espasa com Dhu-l-Fiqar.»

Els politeistes, quan van comprendre que no es podrien acostar al nostre estimat Profeta, van començar a tirar fletxes. Les fletxes que tiraven o li passaven per damunt, o queien davant seu, a la seva dreta o a la seva esquerra.

Els nobles Companys, que combatien jugant-se la vida per fer retrocedir l’enemic, tan bon punt ho van veure, es van aplegar al voltant del Mestre dels mons i van començar a fer dels seus cossos beneïts un escut contra les fletxes que arribaven. Quan el nostre Mestre, el Profeta, va ordenar als seus Companys que responguessin amb fletxes, els Companys també van començar a tirar fletxes contra l’enemic. El nostre estimat Profeta va fer seure hazrat Sa’d ibn Abi Waqqàs davant seu. Hazrat Sa’d, un tirador molt precís, va començar a fer ploure de pressa sobre l’enemic les seves fletxes, l’una rere l’altra. Cada vegada que treia una fletxa del buirac, és a dir, de l’estoig de les fletxes, deia: «Senyor meu! Aquesta és la Teva fletxa. Fereix amb ella l’enemic!», i el nostre Mestre, el Profeta, deia: «Al·là meu! Accepta la súplica de Sa’d! Al·là meu! Adreça la fletxa de Sa’d!… Continua, Sa’d! Continua! Que el meu pare i la meva mare siguin sacrificats per tu!» Així, a cada fletxa que tirava, el nostre Mestre, el Profeta, repetia les mateixes súpliques.

Quan se li van acabar les fletxes a hazrat Sa’d, el nostre estimat Profeta li va donar les seves pròpies fletxes i les hi va fer tirar. Cada fletxa de hazrat Sa’d ibn Abi Waqqàs tocava un enemic o l’animal que muntava.

Mentre els politeistes tiraven fletxes, hazrat Abu Talha tapava el davant del nostre estimat Profeta, fent del seu cos i del seu escut una protecció contra cada fletxa que arribava, i de tant en tant feia uns crits que desconcertaven l’enemic. El nostre Mestre, el Profeta, va dir: «En l’exèrcit, la veu d’Abu Talha val més que cent homes.» Abu Talha, cada cop que en tenia ocasió, no deixava de tirar fletxes contra els politeistes; tirava amb força i molt de pressa, i cap de les seves fletxes no es perdia. Cada vegada que Rasul al-Àkram, amb curiositat per veure les fletxes que tirava, alçava el seu cap beneït, Abu Talha, per por que una fletxa toqués Rasulul·lah, li deia: «Que el meu pare, la meva mare i la meva vida siguin sacrificats per tu, ya Rasulal·lah! No alcis el teu cap beneït, que no et toqui cap fletxa enemiga i et faci mal! El meu cos és escut per al teu cos beneït i és sacrificat per tu! Mentre no m’hagin degollat, no arribaran fins a tu! Mentre jo no mori, no et passarà res!…» Així preferia el nostre estimat Profeta a si mateix.

Per tots els cantons del camp d’Úhud continuava, amb tota la seva violència, un combat implacable i terrible; uns a cavall i altres a peu, prosseguien la lluita entre la fe i la incredulitat. Els nobles Companys encara no s’havien pogut reagrupar. Al voltant del nostre Mestre, el Profeta, només una trentena de Companys giraven com papallones nocturnes. Feien dels seus propis cossos un escut contra les fletxes, les llances i els cops d’espasa que arribaven. El seu únic desig era complir l’ordre del nostre Mestre, el Profeta, i allunyar d’ell tot mal que li pogués arribar. Hazrat Hamza, el cap dels valents, en aquella confusió s’havia separat del nostre Mestre, el Profeta. Combatia enmig d’una multitud, amb una espasa a cada mà, i amb els crits d’«Al·lahu akbar!…» sembrava la por en el cor de l’enemic. Fins aleshores havia matat tot sol trenta-un politeistes i n’havia deixat molts sense braç o sense cama. En un moment en què dispersava la colla de politeistes enmig de la qual havia anat a parar, Siba’ ibn Umm Anmar va desafiar hazrat Hamza dient: «Hi ha algun valent que em pugui fer front?» Hazrat Hamza va dir: «Vine cap aquí, fill de la dona que circumcidava! Així, tu desafies Al·là i el Seu Missatger?», i, sense donar-li temps ni de parpellejar, el va agafar per les cames i el va estendre a terra.20 Se li va posar a sobre i li va separar el cap del cos. Després va veure que, darrere la roca del davant, Wahxí, que encara no s’havia fet musulmà, l’apuntava amb una llança a la mà. Es va dirigir de seguida cap a ell, però, en arribar a un clot obert per les torrentades que tenia al davant, li va relliscar el peu i va caure d’esquena. En aquell instant se li va obrir la cuirassa a l’altura del ventre. Wahxí, aprofitant l’ocasió, va llançar la llança!… La llança va volar, es va clavar en el cos beneït de hazrat Hamza i el va travessar. El més gran dels herois, dient «Al·là meu!», es va desplomar allà mateix. Havia caigut xahid, havia assolit el rang que tant desitjava. Havia sacrificat la seva vida en el camí d’Al·là ta’ala, pel seu estimat Profeta (radiyal·lahu anh).

«Oh Sa’d! Que el meu pare i la meva mare siguin sacrificats per tu! Senyor meu! Fes que les seves fletxes arribin al blanc i accepta les seves súpliques!» Hadit xarif

En aquell moment, a les files enemigues, algú incitava els politeistes a atacar el Mestre de l’univers (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) dient: «Oh gent de Qurayx! No deixeu de combatre Muhàmmad, que no ha respectat els drets del parentiu i ha dividit el vostre poble. Si Muhàmmad se salva, que jo no em salvi!…» Era la veu d’Àssim ibn Abi Awf. Hazrat Abu Dujana va sentir aquesta veu. Combatent sense parar, va trobar Àssim ibn Abi Awf i el va matar de seguida. Però el politeista Ma’bad, que era darrere seu, va descarregar l’espasa amb tota la força contra hazrat Abu Dujana. Per un favor d’Al·là ta’ala, Abu Dujana, deixant-se caure a terra amb un moviment sobtat i molt ràpid, es va salvar del cop mortal. Es va aixecar de seguida, va colpejar Ma’bad amb l’espasa i el va matar.

L’objectiu dels politeistes qurayxites era el Mestre dels mons. Gastaven totes les seves forces per poder-se-li acostar. Però de cap manera no aconseguien passar els seus Companys gloriosos i honorables, que giraven al seu voltant com papallones i que, per por que li arribés algun mal, no dubtaven ni una partícula a sacrificar la vida. Aquests trenta valents herois van dir davant el nostre Mestre Rasulul·lah: «Ya Rasulal·lah! Per no apartar-nos mai del teu costat, els nostres rostres són protecció i escut davant el teu rostre beneït; els nostres cossos són sacrificats pel teu cos beneït; només cal que tu estiguis sa i estalvi!»

Els politeistes atacaven en grups. L’Honor del món, assenyalant un grup, va dir als seus valents Companys que eren al seu costat i li feien escut amb el cos: «Qui sacrifica per nosaltres el seu cos en el camí d’Al·là ta’ala?», i cinc Companys de Medina es van llançar endavant. Aquestes papallones valentes, davant els ulls beneïts del nostre Mestre Rasulul·lah, dient takbirs i girant sense parar, van combatre. Finalment, quatre d’ells van caure xahids allà mateix. Quan el cinquè, ferit en catorze llocs, va caure a terra, el Mestre dels mons va dir: «Acosteu-lo al meu costat.» De totes les parts del cos li rajava sang. El nostre estimat Profeta es va asseure i va fer dels seus peus beneïts un coixí per al seu cap. Aquest Company afortunat, que en aquest estat va assolir l’honor del martiri, era hazrat Umara ibn Yazid.

La bravesa de Talha ibn Ubaydul·lah

En un moment en què els politeistes s’havien acostat molt, el nostre Profeta va dir: «Qui fa front a aquells, qui els atura?» Hazrat Talha ibn Ubaydul·lah, dient: «Jo! Ya Rasulal·lah!», es va voler llançar endavant. El nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Qui més hi ha com tu?» Un dels Companys de Medina, dient: «Ya Rasulal·lah! Jo!», va demanar permís. Quan el nostre estimat Profeta va dir: «Som-hi, fes-los front tu», es va llançar endavant i es va abraonar sobre els politeistes.

Va fer proeses sense igual. Després de matar alguns homes sense fe, va beure la copa del martiri.21 Rasul al-Àkram va tornar a dir: «Qui resisteix a aquests?» De nou, abans que ningú, es va presentar hazrat Talha. Quan el nostre Mestre, el Profeta, va preguntar: «Qui més hi ha com tu?», un home beneït d’entre els ansar va dir: «Jo els faig front, ya Rasulal·lah.» El nostre Profeta va dir: «Som-hi, fes-los front tu.» També ell va caure xahid combatent contra els politeistes. Així, tots els Companys que en aquell moment eren al costat del nostre Mestre, el Profeta, van assolir el martiri combatent.

Al costat del Sultà de l’univers ja no hi quedava ningú fora de hazrat Talha ibn Ubaydul·lah. Hazrat Talha, tement que a Rasulul·lah li arribés algun mal, corria cap a totes bandes i combatia sense pietat els incrèduls. La rapidesa amb què brandava l’espasa, la manera com en un instant responia a l’enemic per tots els costats de Rasulul·lah i feia del seu cos un escut contra les fletxes, les llances i els cops d’espasa eren una cosa sense igual. Hazrat Talha girava com una papallona i no feia cap cas de les espases que el tocaven. El seu desig era protegir el Sultà de l’univers i, en aquest camí, caure xahid com els seus altres germans. No li quedava al cos cap lloc sense ferida; a la roba ja no s’hi veia res més que sang. Malgrat això, acudia a tots els costats alhora. En aquell moment, hazrat Abu Bakr i hazrat Sa’d ibn Abi Waqqàs van arribar al costat de Rasul al-Àkram.

Mentrestant, el mestre dels valents, hazrat Talha, per la pèrdua de sang, va caure desmaiat a la terra calenta. Estava tot crivellat de cops d’espasa, de llança i de fletxa. Tenia seixanta-sis ferides grosses i tantes de petites que no es podien comptar. El nostre estimat Profeta va ordenar a hazrat Abu Bakr que corregués de seguida a socórrer hazrat Talha. Abu Bakr as-Siddiq va ruixar amb aigua el rostre beneït de hazrat Talha perquè tornés en si. Hazrat Talha ibn Ubaydul·lah, tan bon punt va tornar en si, va dir: «Oh Abu Bakr! Rasulul·lah està bé?», i va mostrar així el grau més bell d’amor i de fidelitat. Estimar Rasul al-Àkram i sacrificar la vida pel seu cos beneït no pot anar més enllà d’això. Quan hazrat Abu Bakr va dir: «Rasulul·lah està bé. Ha estat ell qui m’ha enviat», Talha va respirar alleujat i va dir: «Gratitud infinita a Al·là ta’ala. Mentre ell sigui viu, qualsevol desgràcia no és res.» En aquell moment van arribar uns quants Companys més.

El Mestre dels mons, Muhàmmad Mustafa (sal·lal·lahu ta’ala alayhi wa sal·lam), va anar al costat de hazrat Talha. El mujàhid ferit, en veure Rasulul·lah viu, va plorar d’alegria. El nostre Mestre, el Profeta, li va passar la mà pel cos i després, alçant les mans, va suplicar: «Al·là meu! Dona-li la guarició, concedeix-li força.» Com a miracle de Rasul al-Àkram, hazrat Talha es va posar dret del tot sa i va tornar a combatre l’enemic. El nostre estimat Profeta va dir d’ell: «El dia d’Úhud vaig veure que sobre la terra no hi havia ningú a prop meu, fora de Jibril a la meva dreta i de Talha ibn Ubaydul·lah a la meva esquerra.»22 «Qui vulgui veure un home del Paradís caminant sobre la terra, que miri Talha ibn Ubaydul·lah.»

«Talha i Zubayr són els meus veïns al Paradís» Hadit xarif

Per tot el front el combat continuava amb tota la seva violència. Al voltant del nostre Mestre, el Profeta, hi havia Abu Dujana, el portaestendard Mussab ibn Umayr, Talha ibn Ubaydul·lah, Nussayba Khatun, que havia vingut corrent des de les files de darrere per protegir el nostre Profeta, i uns quants Companys. Combatien contra els politeistes juntament amb el nostre Mestre Rasulul·lah. El ferotge politeista Abdul·lah ibn Hunayd, armat de cap a peus, amb cuirassa i casc, en veure el nostre estimat Profeta, va esperonar el cavall. Cridava: «Jo soc el fill de Zuhayr. Mostreu-me Muhàmmad. O jo el mato, o moro al seu costat!» Mentre llançava el cavall contra el nostre Mestre, el Profeta, hazrat Abu Dujana se li va plantar al davant i va dir: «Vine cap aquí! Jo soc un home que, amb el seu cos, protegeix el cos beneït de Muhàmmad alayhis-salam. Mentre no em trepitgis, no arribaràs fins a ell!» Colpejant amb l’espasa les potes del cavall, va fer caure Abdul·lah ibn Hunayd i, alçant l’espasa, el va abatre d’un sol cop dient: «Té, això és del fill de Kharaixa!» El Mestre dels mons, que contemplava l’escena, va fer aquesta súplica: «Al·là meu! Així com jo estic satisfet del fill de Kharaixa (Abu Dujana), estigues-ne Tu també satisfet!»

Un dels politeistes, Màlik ibn Zuhayr, tirador molt precís i arquer que tocava tot allò a què apuntava, buscava el nostre Mestre, el Profeta, per totes bandes, amb la intenció de ferir-lo amb una fletxa a la primera ocasió. Es va acostar molt al nostre Mestre Rasulul·lah, va tibar l’arc i, apuntant al cap beneït del nostre estimat Profeta, va disparar la fletxa. No hi havia temps ni per obrir i tancar els ulls. Hazrat Talha, en un instant, va obrir la mà i es va posar com a blanc. La fletxa es va clavar al palmell de la mà de hazrat Talha i li va destrossar la mà. Se li van tallar tots els nervis dels dits i se li van trencar els ossos de la mà. L’Honor del món (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va veure el que havia passat, se’n va entristir molt i va dir: «Si (en allargar la mà contra la fletxa per protegir-me) haguessis dit “Bismil·lahir-rahmanir-rahim”, els àngels t’haurien elevat als cels mentre la gent et mirava.»23

Quatre politeistes de la Meca, anomenats Abdul·lah ibn Qamia, Ubayy ibn Khàlaf, Utba ibn Abi Waqqàs i Abdul·lah ibn Xihab az-Zuhrí, s’havien posat d’acord i havien jurat posar fi a la vida de Rasul al-Àkram. En aquell moment de tanta estretor, el nostre Mestre Rasulul·lah, amb uns quants Companys al seu costat, lluitava sense treva contra l’enemic. Davant del nostre Mestre, el Profeta, hi havia el portaestendard hazrat Mussab ibn Umayr. Hazrat Mussab, per la cuirassa que portava, s’assemblava molt al nostre estimat Profeta. També ell, amb l’estendard de l’Islam a la mà dreta, havia entrat en una lluita terrible amb els politeistes. En aquell moment, Ibn Qamia, cobert de cuirasses, s’hi va acostar a cavall. Cridant amb tota la força de la veu: «Mostreu-me Muhàmmad! Si ell se salva, que jo no em salvi!», va esperonar el cavall cap al nostre Mestre, el Profeta. Hazrat Mussab i Nussayba Khatun li van fer front i van començar a combatre, fent dels seus cossos un escut per al nostre Mestre, el Profeta. Per més cops d’espasa que donaven a aquell incrèdul, a causa de la cuirassa no li feien efecte. Ibn Qamia va descarregar un cop d’espasa a Nussayba Khatun i li va destrossar l’espatlla. Després va abatre l’espasa sobre la mà dreta de hazrat Mussab, que subjectava l’estendard. Mussab ibn Umayr, amb la mà dreta tallada, va prendre amb la mà esquerra, sense deixar-lo caure a terra, el beneït estendard de l’Islam, que estimava més que la pròpia vida.

En aquell moment recitava la noble aleia que diu, segons el sentit: «Muhàmmad alayhis-salam és missatger. Abans d’ell també han vingut missatgers.»24 Aquesta vegada, Ibn Qamia va abatre l’espasa sobre la mà esquerra de hazrat Mussab. El gloriós portaestendard, amb la mà esquerra també tallada, continuava sense deixar caure a terra l’estendard de l’Islam. El valent Company va agafar l’estendard amb els braços, el va estrènyer contra el cos i va continuar fent-lo onejar. Aleshores Ibn Qamia va clavar la llança al cos del gloriós Company. També ell, com els seus altres companys, va caure xahid i va passar a l’altra vida (akhira).

Quan hazrat Mussab va caure, el gloriós estendard de l’Islam no va caure a terra: un àngel que havia pres la forma de Mussab el va agafar immediatament. Quan el nostre estimat Profeta va dir: «Endavant, oh Mussab! Endavant!», l’àngel que subjectava l’estendard va dir: «Jo no soc Mussab.» Aleshores el Sultà de l’univers va comprendre que era un àngel i va donar l’estendard a hazrat Alí.25

Ibn Qamia, en canvi, creient que hazrat Mussab era el nostre Mestre, el Profeta, va anar a corre-cuita enmig dels politeistes i es va posar a cridar: «He matat Muhàmmad!» Els politeistes que ho van sentir es van enfurir encara més, amb el plaer d’haver assolit el seu objectiu. Els nobles Companys, que no sabien la veritat del que havia passat, es van quedar com paralitzats. Per tot arreu bufava un aire de dol. Fins i tot hazrat Úmar es va quedar amb els braços caiguts, i es va asseure amb els seus companys allà on eren. Anas ibn Nadr, en veure’ls en aquell estat, va preguntar: «Per què seieu?»

Ells van respondre: «Rasulul·lah ha estat fet xahid!…» Hazrat Anas va dir: «Si Rasulul·lah ha estat fet xahid, el seu Senyor (Al·là ta’ala) és etern. Què hem de fer nosaltres, vius, després de Rasulul·lah! Som-hi, aixequeu-vos! Sacrifiquem també nosaltres la nostra vida per la causa per la qual el nostre Profeta, combatent, ha sacrificat la seva vida beneïda.» Anas va trencar la beina de la seva espasa26 i, amb crits d’«Al·lahu akbar!…», es va llançar amb l’espasa nua enmig de l’enemic. Va abatre molts dels incrèduls i va caure xahid. Només al rostre tenia setanta ferides. Com que tenia al cos ferides sense compte, ningú no el va poder reconèixer fora de la seva germana.

Molts dels nobles Companys s’havien dispersat, i una part havia assolit el martiri. Els politeistes, aprofitant aquesta dispersió, es van aplegar al voltant de Rasul al-Àkram. Amb pedres i espases intentaven fer xahid el Sultà dels dos mons. Com que duia a sobre dues cuirasses, els cops no li feien efecte. Les pedres que va llançar Utba ibn Abi Waqqàs van tocar el rostre beneït del nostre estimat Profeta i li van ferir el llavi inferior. Se li va trencar la beneïda dent rabaïyya dreta de la mandíbula inferior, és a dir, la dent incisiva. En aquell moment va arribar també el politeista anomenat Ibn Qamia i va descarregar l’espasa sobre el cap beneït del Mestre dels mons. El casc del nostre estimat Profeta es va trencar, i dues de les seves anelles se li van clavar a les temples beneïdes.

Amb un altre cop d’espasa d’Ibn Qamia, va ser ferit a l’espatlla beneïda i va caure de costat dins el clot profund que Abu Àmir havia cavat per fer-hi caure els musulmans. El nostre estimat Profeta va fer aquesta súplica contra el traïdor Ibn Qamia: «Que Al·là ta’ala et faci humiliat i desgraciat!» Ibn Qamia, molt content, va anar a trobar Abu Sufyan cridant: «He matat Muhàmmad! He matat Muhàmmad!…» Els politeistes havien assolit el seu objectiu! Ja no s’ocupaven del nostre Profeta. Es van apartar dels voltants del clot on era el nostre Mestre, el Profeta, i es van posar a combatre contra els nobles Companys.27

«Qui vulgui veure un home del Paradís caminant sobre la terra, que miri Talha ibn Ubaydul·lah» Hadit xarif

Quan Rasul al-Àkram (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va caure al clot, les seves galtes beneïdes sagnaven. Quan es va passar les mans beneïdes per la cara, va veure que les mans i la seva barba beneïda s’havien tenyit de sang. Abans que una sola gota caigués a terra, Jibril alayhis-salam hi va arribar, va recollir aquella sang beneïda i va dir: «Ya Habibal·lah! Pel dret d’Al·là ta’ala, si una gota d’aquesta sang caigués a terra, fins al Dia del Judici no hi creixeria herba.» L’Honor del món va dir: «Si una gota de la meva sang cau a terra, baixarà del cel el càstig. Senyor meu! Perdona el meu poble, perquè no saben», i suplicava que arribessin a la guia (hidaya) els qui l’havien volgut matar, els qui havien colpejat amb l’espasa el seu cos beneït, li havien trencat les dents beneïdes i li havien tenyit de sang el rostre beneït.

En aquell moment, hazrat Ka’b ibn Màlik cridava amb veu alta: «Oh musulmans! Bona nova! Rasulul·lah és aquí!…» Els gloriosos Companys, en sentir aquesta veu, hi van córrer plens d’alegria, com si tornessin a la vida. Hazrat Alí i Talha ibn Ubaydul·lah hi van arribar immediatament i el van treure del clot. Hazrat Abu Ubayda ibn Jarrah va arrencar amb les dents les anelles del casc que s’havien clavat a les temples beneïdes del nostre estimat Profeta. En arrencar aquests trossos de ferro, també se li van arrencar les dues dents del davant. Hazrat Màlik ibn Sinan, un dels nobles Companys, va xuclar la sang que regalimava del rostre beneït del nostre Mestre Rasulul·lah. Aleshores el nostre Mestre, el Profeta, va dir: «El foc de l’Infern no tocarà aquell la sang del qual s’ha barrejat amb la meva sang.»

Els politeistes van tornar a llançar-se contra ells. Els nobles Companys, amb l’alegria d’haver retrobat el nostre Mestre, el Profeta, van fer en un instant un cercle al voltant del nostre Mestre Rasulul·lah i no hi van deixar acostar cap politeista. Els politeistes, comprenent que ja no podien fer res al nostre Mestre, el Profeta, van començar a pujar al cim de la muntanya. El Sultà dels dos mons va dir a hazrat Sa’d ibn Abi Waqqàs, que era al seu costat: «Fes-los tornar enrere.» Quan hazrat Sa’d va preguntar: «Ya Rasulal·lah! Només tinc una fletxa. Com els faré tornar enrere amb ella?», Rasul al-Àkram li va repetir la mateixa ordre. Aleshores el mestre dels arquers, hazrat Sa’d ibn Abi Waqqàs, va ficar la mà al buirac i va tirar la fletxa. La fletxa va trobar el blanc i va abatre un politeista. Quan va tornar a allargar la mà al buirac, va veure que hi havia una altra fletxa. S’hi va fixar bé: era la fletxa que havia tirat una mica abans. Va morir un altre politeista. Això es va repetir moltes vegades. Com a miracle del nostre estimat Profeta, hazrat Sa’d trobava cada vegada al buirac la fletxa que havia tirat abans. Els qurayxites, veient que els seus homes morien l’un rere l’altre, van desistir de pujar a la muntanya. Van baixar i es van retirar.

Un d’ells, Ubayy ibn Khàlaf, llançant el cavall cap al nostre Mestre, el Profeta, es va posar a cridar: «On és aquest que pretén que és profeta? Que surti contra mi i que combati amb mi!» Els nobles Companys li volien sortir al pas, però el nostre estimat Profeta no ho va permetre. Va prendre la llança de hazrat Hàrith ibn Simma i va avançar ell mateix. El miserable Ubayy va esperonar el cavall i es va acostar dient: «Oh Muhàmmad! Si tu et salves, que jo no em salvi!» Anava cobert de cuirasses de cap a peus. El Mestre dels mons va llançar la llança que tenia a la mà contra el coll d’Ubayy. La llança va volar i se li va clavar al coll, entre el casc i el coll de la cuirassa. Ubayy, bramant com un bou, va rodolar del cavall a terra. Se li van trencar les costelles. Els politeistes el van aixecar i se’l van endur. Pel camí, cridant «Muhàmmad m’ha mort!…», va expirar. El nostre Mestre Rasulul·lah, amb els Companys que eren al seu costat, va començar a pujar cap a les roques d’Úhud. Quan va arribar a les roques, va voler pujar més amunt. Però, com que estava extremament cansat, portava dues cuirasses l’una sobre l’altra i havia rebut al seu cos beneït més de setanta cops d’espasa, no va tenir forces. Aleshores hazrat Talha es va carregar el nostre Mestre, el Profeta, a l’esquena i el va pujar dalt de les roques. El nostre estimat Profeta va dir: «Quan Talha ha ajudat Rasulul·lah, el Paradís s’ha fet wàjib per a ell.» Com que no li quedaven forces, va fer assegut el namaz del migdia.

Als vessants de la muntanya, els Companys, convertits cadascun en un lleó, es llançaven sobre els politeistes. Als qui havien colpejat el nostre Profeta amb l’espasa els havien convertit el món en una presó. En un moment donat, Hàtib ibn Bàlta’a es va acostar al nostre estimat Profeta i li va preguntar: «Que la meva vida sigui sacrificada per tu, ya Rasulal·lah! Qui t’ha fet això?» El nostre Mestre va dir:

«Utba ibn Abi Waqqàs m’ha llançat una pedra, m’ha tocat a la cara i m’ha trencat la dent rabaïyya.» Aleshores hazrat Hàtib va tornar a preguntar: «Ya Rasulal·lah! Cap a quin costat ha anat?» El nostre Mestre, el Profeta, li va indicar amb un gest el costat cap on havia anat. Hazrat Hàtib hi va córrer de seguida. Buscant sense parar, va trobar Utba. El va fer caure del cavall, li va tallar el cap d’un sol cop i, portant-lo a la presència de Rasulul·lah, li va donar la bona nova. El nostre Mestre, el Profeta, va fer una súplica per ell dient: «Que Al·là ta’ala estigui satisfet de tu. Que Al·là ta’ala estigui satisfet de tu.» Els politeistes no van poder resistir els nobles Companys, que s’havien reagrupat i havien tornat a passar a l’atac. Deixant prop de trenta morts, van abandonar el camp de batalla i van prendre el camí de la Meca. El rumor que el nostre Mestre, el Profeta, havia estat fet xahid havia arribat a Medina. Dones com hazrat Fàtima, hazrat Àïxa, Umm Sulaym, Umm Àyman, Hamna bint Jahx i Ku’ayba van córrer a Úhud. Hazrat Fàtima, en veure ferit el seu pare, el nostre Mestre, el Profeta, va plorar. El nostre Mestre Rasulul·lah la va consolar. Hazrat Alí va portar aigua en el seu escut. La nostra mare Fàtima va rentar amb aquella aigua el rostre beneït del nostre Mestre, el Profeta, i la sang. Però la sang de la cara no s’aturava. Quan hazrat Fàtima va cremar un tros d’estora i va prémer la cendra contra la ferida, la sang es va aturar.28

Després van baixar al camp de batalla. Primer van identificar els ferits i els van embenar les ferides. Els politeistes havien deixat alguns xahids irreconeixibles.

Els havien tallat les orelles, el nas i altres membres, i els havien obert el ventre. Hazrat Abdul·lah ibn Jahx era entre ells. En veure-ho, el nostre estimat Profeta i els seus Companys es van entristir molt. Els més escollits dels Companys havien begut la copa del martiri i, regant amb la seva sang la terra d’Úhud, havien volat al Paradís. Però el tracte que s’havia donat als xahids era insuportable. No només el nostre Mestre, el Profeta, sinó tots els Companys sentien el cor encongit de tristesa. Davant aquesta escena, el Mestre dels mons va plorar. Amb llàgrimes que li queien dels ulls beneïts, va dir: «Jo donaré testimoni, el Dia del Judici, que aquests xahids han sacrificat la seva vida en el camí d’Al·là ta’ala. Enterreu-los amb la seva sang. Per Al·là, el Dia del Judici vindran al màhxar29 amb les ferides sagnant. El color de la seva sang serà color de sang, i la seva olor, olor de mesc.»

Després el nostre estimat Profeta va dir: «No veig Hamza. Què n’ha estat, d’ell?» Hazrat Alí el va buscar i el va trobar. El nostre Profeta hi va anar i, en trobar-se davant una escena inimaginable, no es va poder contenir. A hazrat Hamza li havien tallat les orelles, el nas i els altres membres, li havien desfigurat el rostre fins a fer-lo irreconeixible, li havien obert el ventre i li havien arrencat el fetge. El nostre Mestre, el Profeta, amb llàgrimes que li queien dels ulls beneïts, es va adreçar a hazrat Hamza i li va dir: «Oh Hamza! Mai ningú no ha patit ni patirà una desgràcia com la teva. Oh oncle de Rasulul·lah! Oh Hamza, lleó d’Al·là ta’ala i del Seu Missatger! Oh Hamza, que feies el bé! Oh Hamza, protector de Rasulul·lah! Que Al·là ta’ala tingui misericòrdia de tu!…»

«Quan Talha ha ajudat Rasulul·lah, el Paradís s’ha fet wàjib per a ell» Hadit xarif

En aquell moment es va veure una dona que venia cap a ells, amb pressa i angoixada. Era la nostra mare hazrat Safiyya, la tia paterna del nostre estimat Profeta. També ella, com les altres dones, en sentir el rumor que el nostre Mestre Rasulul·lah havia estat fet xahid, ho havia oblidat tot i havia vingut corrents a Úhud. Rasul al-Àkram, en veure la seva tia, pensant que no podria suportar l’estat dels xahids, va dir al seu fill, hazrat Zubayr ibn Awwam: «Fes tornar enrere la teva mare, que no vegi el cadàver del seu germà.» Hazrat Zubayr va córrer al costat de la seva mare. La beneïda dona, angoixada, va dir: «Fill meu! Dona’m notícies de Rasulul·lah!…» Hazrat Alí també havia arribat on eren. Quan ell va dir: «Al-hamdu lil·lah30, Rasulul·lah està bé», ella es va alleujar, però no es va poder estar de dir: «Mostreu-me’l.» Hazrat Alí li va assenyalar el Mestre dels mons. La nostra mare hazrat Safiyya, en veure viu el sol dels dos mons, es va alegrar molt i va lloar Al·là ta’ala. Aleshores va voler avançar per veure l’estat del seu germà, hazrat Hamza. Quan el seu fill Zubayr li va dir: «Mama! Rasulul·lah t’ordena que te’n tornis», hazrat Safiyya va dir: «Si he de tornar perquè no em mostrin el que li han fet, jo ja sé que el cos del meu germà ha estat tallat i esquarterat. Ell ha patit això en el camí d’Al·là ta’ala. En aquest camí, acceptem fins i tot coses pitjors que aquesta. N’esperarem la recompensa d’Al·là ta’ala. In xa Al·lah, tindrem paciència i ho suportarem.» Quan hazrat Zubayr ibn Awwam va tornar i ho va fer saber, el nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Doncs deixa-la que ho vegi.»

Hazrat Safiyya es va asseure al costat del cadàver de hazrat Hamza i va plorar en silenci. Hazrat Safiyya, quan venia, havia portat amb ella dues khirques (mantells). Les va treure i va dir: «Les he portades per al meu germà Hamza; emboliqueu-lo amb elles.» Van amortallar amb una d’aquestes khirques hazrat Hamza, el «Sayyid ax-Xuhadà», és a dir, el cap dels xahids.31 El Habibul·lah va arribar a la capçalera del portaestendard Mussab ibn Umayr. A hazrat Mussab li havien tallat les mans i estava ferit en molts llocs. Al seu voltant hi havia un bassal de sang. També aquí el nostre Mestre, el Profeta, es va entristir molt i, adreçant-se a aquests estimats xahids, va recitar la noble aleia 23 de la sura al-Ahzab, que diu, segons el sentit: «Entre els creients hi ha homes que han estat fidels a la paraula que van donar a Al·là ta’ala. Alguns d’ells han complert la paraula que havien donat de combatre fins a caure xahids (han caigut xahids). D’altres esperen encara caure xahids. No han canviat de cap manera la paraula que van donar.» Després, el nostre Mestre, el Profeta, va dir: «També el Missatger d’Al·là ta’ala és testimoni que el Dia del Judici sereu ressuscitats com a xahids en la presència d’Al·là ta’ala.»

Després es va girar cap als qui eren al seu costat i va dir: «Visiteu-los. Saludeu-los. Juro per Al·là ta’ala que, a qui els saludi en aquest món, aquests estimats xahids li tornaran la salutació el Dia del Judici.»

No van trobar res que servís de mortalla per a hazrat Mussab ibn Umayr. El seu propi caftà no li cobria del tot el cos beneït. Si li cobrien el cap, li quedaven els peus descoberts; si li cobrien els peus, li quedava el cap descobert. El Habib al-Àkram va dir: «Cobriu-li el cap amb el caftà, i els peus, amb herba idhkhir.»32

Aquest Company afortunat, que havia passat la vida servint l’Islam i havia assolit en aquest camí el grau del martiri, va deixar aquest món amb mitja mortalla.33

Es va fer el namaz fúnebre pels altres xahids, i els van enterrar amb la roba ensangonada, dos o tres en cada tomba (radiyal·lahu anhum). A l’expedició militar d’Úhud hi va haver setanta xahids. Seixanta-quatre d’ells eren dels ansar, i sis, dels muhàjirs.

Els parents de molts dels nobles Companys havien caigut xahids. Per això tenien el cor ferit. Per consolar els qui havien quedat, el Habib al-Àkram (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va dir: «Per Al·là, com m’hauria agradat caure xahid jo també, juntament amb els meus Companys, i passar la nit a la falda de la muntanya d’Úhud! Quan els vostres germans van caure xahids, Al·là ta’ala va posar les seves ànimes en el pap d’uns ocells verds.

Van als rius del Paradís i en beuen l’aigua. En mengen els fruits. Contemplen tots els racons del Paradís. Volen pels seus rosers. Després entren a les llànties d’or penjades sota l’Arx al-A’là i hi passen la nit. Quan veuen la delícia i la bellesa d’aquests menjars i d’aquestes begudes, diuen: “Tant de bo els nostres germans sabessin els dons que Al·là ta’ala ens ha concedit, perquè no defugissin el jihad ni, per por de combatre, giressin l’esquena a l’enemic!” I Al·là ta’ala va dir: “Jo els faré saber el vostre estat.”» (I Janab al-Haqq va revelar una noble aleia i va dir, segons el sentit:) «No penseu de cap manera que són morts els qui han caigut xahids en el camí d’Al·là ta’ala! Al contrari, són vius i reben el seu sustent davant del seu Senyor. Estan joiosos pel que Al·là ta’ala els ha donat (el grau del martiri que els ha concedit). Pel que fa als qui, darrere seu, encara no se’ls han unit (pel martiri), els volen donar la bona nova: “No tindran cap por i no s’entristiran.” Estan joiosos per un do i un favor que venen d’Al·là ta’ala i per la bona nova que Al·là ta’ala no deixa perdre la retribució dels creients.»34 «Al·là ta’ala se’ls manifesta i diu: “Oh servents Meus! Digueu el que desitja la vostra ànima, i Jo us ho faré tastar en abundància.” Ells diuen: “Senyor nostre! No hi ha cap do més alt que els dons que ens has concedit, perquè te’l demanem. Mengem al Paradís de les coses que desitgem. Però, si demanéssim alguna cosa, demanaríem que les nostres ànimes fossin retornades als nostres cossos, que fóssim retornats al món i que, combatent en el Teu camí, fóssim morts de nou.”»

Ja no hi quedava res a fer. Es van aplegar i es van preparar per marxar. A Úhud, on havien vingut per al jihad fi sabilil·lah, és a dir, per escampar la religió d’Al·là ta’ala, s’havia lliurat una expedició militar sense igual en la història. Allà s’havia estat testimoni de moltíssimes proeses dels nobles Companys, que els ulls no podrien veure i que superen la imaginació, i s’havia donat una lliçó més als incrèduls.

«Oh Hamza! Mai ningú no ha patit ni patirà una desgràcia com la teva. Oh oncle de Rasulul·lah! Oh Hamza, lleó d’Al·là ta’ala i del Seu Missatger! Oh Hamza, que feies el bé! Oh Hamza, protector de Rasulul·lah! Que Al·là ta’ala tingui misericòrdia de tu!» Hadit xarif

El Mestre dels mons (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) es va posar en camí cap a la lluminosa Medina amb els seus beneïts Companys. Quan van arribar al lloc anomenat Harra, va posar els seus Companys en files, va alçar les mans beneïdes i va començar a implorar Al·là ta’ala i a fer aquesta súplica: «Al·là meu! La lloança i la glorificació són sobretot per a Tu. Al·là meu! No hi ha ningú que pugui guiar al camí recte aquell que Tu has deixat en l’extraviament, ni que pugui extraviar aquell que Tu has guiat… Al·là meu! Fes-nos estimar la fe. Adorna els nostres cors amb la fe. Fes-nos detestar la incredulitat, la rebel·lia i la transgressió. Fes-nos dels qui coneixen el que és perjudicial per a la nostra religió i per al nostre món, dels qui arriben al camí recte. Al·là meu! Fes-nos viure com a musulmans i fes-nos morir com a musulmans. Uneix-nos al grup dels virtuosos i dels bons, perquè ells no són dels qui perden l’honor i la dignitat, ni dels qui abandonen la seva religió. Al·là meu! Dona el seu càstig als incrèduls que han desmentit el Teu Missatger, que s’han apartat del Teu camí i que han combatut el Teu Profeta! Fes baixar sobre ells el Teu càstig, que és veritat i realitat!… Amín!»

Els nobles Companys es van unir a aquesta súplica dient: «Amín! Amín!» El nostre estimat Profeta s’havia acostat a Medina amb els seus Companys. Les dones i els infants que s’havien quedat a Medina havien sortit als camins i, amb inquietud i tristesa, miraven de veure el Mestre de l’univers enmig de l’exèrcit que arribava. Quan veien el seu rostre lluminós, que il·lumina el món, lloaven Al·là ta’ala. Després els ulls es clavaven en l’exèrcit: buscaven els pares, els marits, els fills, els oncles materns i els oncles paterns. Si no els veien… no podien contenir les llàgrimes. Rasul al-Àkram, oceà de misericòrdia, veient la tristesa dels seus Companys, també s’entristia molt, i dels seus ulls beneïts queien llàgrimes.

En un moment donat, es va veure que Kabxa Khatun, la mare de hazrat Sa’d ibn Mu’adh, s’acostava al nostre Mestre, el Profeta. A Úhud havia caigut xahid el seu fill Amr. Quan va arribar a la seva presència venturosa, va dir: «Que el meu pare, la meva mare i la meva vida siguin sacrificats per tu, ya Rasulal·lah! Al-hamdu lil·lah, t’he vist sa i estalvi. Mentre tu estiguis bé, totes les calamitats no són res per a mi!» No va preguntar pel fill de les seves entranyes. El nostre estimat Profeta, després de donar-li el condol pel seu fill Amr, va dir: «Oh mare de Sa’d! Bona nova per a tu i per a la gent de casa seva: tots els d’entre ells que han caigut xahids s’han reunit al Paradís i s’han fet companys els uns dels altres. I ells intercediran també per la gent de casa seva.»

Kabxa Khatun va dir: «Estem satisfets de tot el que ve d’Al·là ta’ala, ya Rasulal·lah! Després d’aquestes bones noves, qui plorarà per ells! Fes una súplica pels qui han quedat enrere.» El Mestre dels mons va fer aquesta súplica: «Al·là meu! Treu la tristesa que hi ha en els seus cors! I fes dels qui han quedat enrere els millors dels qui queden enrere!»

El nostre Mestre, el Profeta, referint-se a la lluita contra els desigs del cos, va dir als seus Companys: «(Oh Companys meus! Ara) hem tornat del jihad petit i començarem el jihad gran.»35 Després va recomanar a tothom que anés a reposar a casa seva i als ferits que es curessin les ferides. Ell mateix estava ferit. Va anar directament a la seva llar feliç.

L’expedició militar de Hamrà al-Àssad

Rasul al-Àkram (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), quan va tornar a Medina, va prendre precaucions, perquè hi havia la possibilitat que els politeistes tornessin en qualsevol moment i assaltessin Medina.

El dilluns següent a l’expedició militar d’Úhud, tot i estar ferit, per mostrar que els musulmans no havien quedat afeblits pel combat del dia abans i per intimidar l’enemic, de manera que no tornés sobre Medina, va dir a Bilal al-Habaixí: «Digues: “Rasulul·lah us ordena que perseguiu l’enemic! Els qui ahir no van combatre amb nosaltres a Úhud, que no vinguin; que vinguin només els qui van prendre part en el combat!”» Quan Bilal va comunicar aquesta ordre als nobles Companys, ells, tot i que la majoria estaven ferits, es van preparar immediatament. Fins i tot dos germans greument ferits, anomenats Abdul·lah i Rafi, tan bon punt van sentir aquesta crida de Rasul al-Àkram, malgrat tots els dolors i les fiblades, van córrer a les files dels mujàhids dient: «Que potser perdrem l’ocasió de sortir en expedició amb Rasulul·lah?!»

El nostre estimat Profeta, amb els seus gloriosos Companys, va començar a perseguir els politeistes. Al lloc anomenat Rawhà van saber que els politeistes s’havien reunit i havien decidit assaltar Medina i anihilar els musulmans. Es va fer evident que també aquesta mesura havia estat un miracle del nostre Mestre, el Profeta.

Els politeistes, en sentir que Rasul al-Àkram anava contra ells, van tenir por, van abandonar el lloc on eren i van tornar a la Meca.36

El nostre Mestre, el Profeta, els va perseguir fins al lloc anomenat Hamrà al-Àssad. Dos dels politeistes van ser capturats. Hi van estar tres dies i després van tornar a Medina.

En una noble aleia, Al·là ta’ala va lloar aquests honorables Companys que van anar a Hamrà al-Àssad dient, segons el sentit: «Per als qui, després d’haver estat ferits, encara van respondre a la crida d’Al·là ta’ala i del Seu Profeta, i sobretot per als d’entre ells que fan el bé i es guarden del mal, hi ha una retribució molt gran.»37

Ibn Qamia, un dels qui a Úhud havien jurat matar el nostre estimat Profeta, quan va tornar a la Meca, un dia va pujar a la muntanya per veure les seves ovelles. Dalt de la muntanya va trobar les ovelles. D’entre elles, un marrà va venir corrents i va començar a envestir Ibn Qamia. A cops de banya, va esquarterar Ibn Qamia i el va matar.

També Abdul·lah ibn Xihab az-Zuhrí, quan anava a la Meca, va ser mossegat per una serp de taques blanques i va morir.

Tots els qui van atemptar contra el nostre Mestre, el Profeta, van rebre el seu càstig i van morir en el termini d’un any.

«Oh Companys meus! Ara hem tornat del jihad petit i començarem el jihad gran» Hadit xarif

Si el seu amic beu verí de serp, se li torna aigua de la vida;
si el seu enemic beu aigua, en verí de serp es torna l’aigua.
En cada gota ha fet onejar mil mars de misericòrdia
quan, en l’ablució, allargant-li la mà, li tocava el rostre de rosa l’aigua.
«Que arribi a la pols dels seus peus», diu, i fa segles que, sense parar,
es colpeja el cap de pedra en pedra i va errant l’aigua.
Vol escampar nur, partícula a partícula, sobre la pols del seu llindar;
no s’aparta d’aquest llindar, encara que es faci a trossos, l’aigua.
Els pecadors saben que repetir la teva lloança és remei,
així com, per guarir-se de la ressaca,
l’embriac beu aigua.
Ya Habibal·lah, ya Khayr al-Baxar, sento enyorança de tu,
com els llavis assedegats, cremant, desitgen l’aigua.
Tu ets aquell mar de generositat que, la nit del Mi’raj,
va fer arribar la rosada de la teva efusió als estels fixos i als planetes: l’aigua.