L’EPISODI DE RAJÍ

Hazrat Àssim ibn Thàbit, un dels millors arquers de l’expedició militar d’Úhud, havia matat en aquella expedició els politeistes Mussafi ibn Talha i el seu germà Hàrith. La seva mare, Sulafa bint Sa’d, famosa per la seva rancúnia, va prometre que donaria cent camells a qui li portés el cap de hazrat Àssim ibn Thàbit, que havia matat els seus dos fills. Va jurar que beuria vi en el crani de hazrat Àssim. A més, en un destacament (sariyya) enviat pel nostre Mestre Rasulul·lah, Abdul·lah ibn Unays havia matat Khàlid ibn Sufyan, dels fills de Lihyan; per això els fills de Lihyan es van posar d’acord amb les tribus d’Àdal i de Qara. Aquestes dues tribus, que vivien als voltants de la Meca, van fer un pla i van preparar uns emissaris. Els van dir: «Direu que us heu fet musulmans. Direu: “Donarem la zakat; demanem mestres que la recullin i que ens ensenyin l’Islam.” Matarem una part dels qui vinguin i prendrem la nostra venjança. L’altra part la portarem a la Meca i la vendrem a Qurayx.»

El mes de safar de l’any quart de l’hègira, una delegació de sis o set homes d’aquestes dues tribus va venir a trobar el nostre Mestre, el Profeta, i li va dir: «Ens hem fet musulmans; envia’ns mestres que ens ensenyin el noble Alcorà i la religió.»

En aquell temps, el nostre estimat Profeta havia preparat un destacament de deu homes per comprovar si els politeistes de la Meca es preparaven per a la guerra o no. Quan va venir també aquesta delegació de les tribus d’Àdal i de Qara a demanar mestres, va enviar aquesta patrulla de reconeixement de deu homes juntament amb els qui havien vingut, perquè investigués la situació, l’examinés i l’hi fes saber.

En aquest destacament hi havia, d’entre els nobles Companys, Màrthad ibn Abi Màrthad, Khàlid ibn Abi Bukayr, Àssim ibn Thàbit, Khubayb ibn Adiyy, Zayd ibn Dathinna, Abdul·lah ibn Tàriq, Mu’àttib (Mughir) ibn Ubayd i tres Companys més, els noms dels quals no es coneixen (radiyal·lahu anhum).

Aquesta patrulla de reconeixement, amagant-se de dia i caminant de nit, va arribar una matinada, a l’hora de l’alba, a l’aiguada de Rají. Hi van reposar una estona i van menjar dàtils de Medina de la bona varietat anomenada ajwa. Després van marxar d’allà, van pujar a una muntanya propera i s’hi van amagar.

Una dona de la tribu de Hudhayl que pasturava ovelles havia vingut també a l’aiguada de Rají. En veure els pinyols de dàtil, va comprendre que allà s’hi havien menjat dàtils de Medina. Cridant: «Aquí hi ha estat gent vinguda de Medina!», ho va fer saber a la seva tribu.

En aquell moment, un dels membres de la delegació de les tribus d’Àdal i de Qara, que anava amb aquest destacament de deu Companys, se’n va separar amb una excusa. Va anar de seguida a trobar els fills de Lihyan i els ho va fer saber.

En rebre aquesta notícia, els fills de Lihyan es van posar en marxa. Van enviar contra aquest petit destacament una força de dos-cents homes, cent dels quals eren arquers. Aquesta colla de politeistes va trobar hazrat Àssim ibn Thàbit i els seus companys dalt de la muntanya i els va envoltar. Mentrestant, també se’ls va unir l’home que havia informat els politeistes sobre els deu Companys. Els nobles Companys van comprendre aleshores que els havien enganyat i, decidits a combatre, van desembeinar les espases. En adonar-se’n, els politeistes van intentar enganyar-los dient: «Si baixeu cap a nosaltres, no matarem cap de vosaltres. Us en donem la nostra paraula ferma. Per Al·là, no us volem matar. Però volem treure per vosaltres un rescat dels habitants de la Meca.»

«Per als qui, després d’haver estat ferits, encara van respondre a la crida d’Al·là ta’ala i del Seu Profeta, i sobretot per als d’entre ells que fan el bé i es guarden del mal, hi ha una retribució molt gran» Al Imran: 172

L’episodi de Rají

Àssim ibn Thàbit, Màrthad ibn Abi Màrthad i Khàlid ibn Abi Bukayr (radiyal·lahu anhum) van rebutjar totes les seves propostes dient: «Mai no acceptarem les paraules ni els juraments dels politeistes.» Hazrat Àssim ibn Thàbit va dir: «He jurat no acceptar mai la protecció dels politeistes. Per Al·là, no baixaré a rendir-me enganyat per la seva protecció i per les seves paraules.» Va alçar les mans i va suplicar: «Al·là meu! Fes saber al Teu Profeta el nostre estat.» Al·là ta’ala va acceptar la súplica de hazrat Àssim i va fer saber al nostre Mestre Rasulul·lah el que els passava.

Hazrat Àssim va dir als politeistes: «Nosaltres no tenim por de morir, perquè tenim clarividència en la nostra religió (si morim, caurem xahids i anirem al Paradís).» Quan el cap dels politeistes li va dir: «Oh Àssim! No et perdis a tu mateix ni els teus companys; rendeix-te!», Àssim ibn Thàbit va respondre amb fletxes. Mentre tirava les fletxes, recitava aquests versos:

Soc fort, no em falta res.
La corda gruixuda del meu arc és ben tibada.
La mort és veritat; la vida, vana i passatgera.
Tot el que està decretat ha d’arribar.
Els homes, tard o d’hora, tornen a Al·là.
Si jo no combato amb vosaltres,
la meva mare (de tristesa) perdrà el seny.

Al buirac d’Àssim hi havia set fletxes. Amb cada fletxa que va tirar va matar un politeista. Quan se li van acabar les fletxes, en va crivellar molts amb la llança. Però també la llança es va trencar. De seguida va desembeinar l’espasa, en va trencar la beina i la va llençar. (Això volia dir que combatria fins a morir i que no es rendiria.) Després va fer aquesta súplica: «Oh Al·là meu! Fins avui he protegit la Teva religió. Et demano que, al final d’aquest dia, protegeixis i guardis el meu cos.» Els crits d’«Al·lahu akbar!» de hazrat Àssim ibn Thàbit i dels altres Companys feien ressonar les muntanyes. Deu mujàhids combatien a mort contra dos-cents homes, i els qui se’ls acostaven rebien el càstig del que feien. Finalment, Àssim (radiyal·lahu anh), ferit a les dues cames, va caure a terra. Els incrèduls, com que li tenien molta por, ni tan sols quan va caure no s’hi van poder acostar, i el van fer xahid tirant-li fletxes de lluny. Aquell dia, dels deu Companys que hi havia, set van caure xahids i tres van ser fets presoners.

Els fills de Lihyan van voler tallar el cap beneït d’Àssim ibn Thàbit per vendre’l a Sulafa bint Sa’d. Però, com que Al·là ta’ala havia acceptat la súplica de hazrat Àssim ibn Thàbit, va enviar un eixam d’abelles. Les abelles es van quedar com un núvol damunt d’Àssim ibn Thàbit. Els politeistes no s’hi van poder acostar. Finalment van dir: «Deixeu-ho estar; quan es faci fosc, les abelles se n’aniran, i nosaltres li tallarem el cap i ens l’endurem.»

Al vespre, Al·là ta’ala va fer caure una pluja violenta. Pels barrancs van córrer torrentades que es van endur el cos beneït de hazrat Àssim ibn Thàbit a un lloc desconegut. Per més que el van buscar, no el van trobar. Per això els politeistes no van aconseguir tallar cap part del cos de hazrat Àssim ibn Thàbit.

«Oh Al·là meu! Fins avui he protegit la Teva religió. Et demano que, al final d’aquest dia, protegeixis i guardis el meu cos!» Àssim ibn Thàbit (radiyal·lahu anh)

Quan es parlava del fet que les abelles havien protegit hazrat Àssim, hazrat Úmar deia: «Al·là ta’ala, sens dubte, protegeix el Seu servent creient. Així com Àssim ibn Thàbit, en vida, es va guardar dels politeistes, també Al·là ta’ala, després de la seva mort, va protegir el seu cos i no va deixar que els politeistes el toquessin.» Per això, quan es recordava Àssim ibn Thàbit, l’anomenaven «aquell a qui van protegir les abelles».1

Els tres Companys fets presoners eren Khubayb ibn Adiyy, Zayd ibn Dathinna i Abdul·lah ibn Tàriq (radiyal·lahu anhum). Els fills de Lihyan els van lligar tots tres amb cordes d’arc. D’entre ells, Abdul·lah ibn Tàriq no va consentir que el portessin als politeistes de la Meca. Es va resistir per no anar-hi. Va cridar: «Els meus companys que han estat fets xahids han estat honorats amb el Paradís!» Va trencar les lligadures de les mans, però els fills de Lihyan el van apedregar i el van fer xahid també a ell. Hazrat Khubayb ibn Adiyy i Zayd ibn Dathinna van tenir paciència pensant: «Potser trobarem l’ocasió de complir la missió de reconeixement que ens ha donat Rasulul·lah.»

Els fills de Lihyan els van portar tots dos a la Meca. Els politeistes que havien perdut parents a les batalles de Badr i d’Úhud cremaven d’odi i de set de venjança i buscaven una ocasió. Hujayr ibn Abi Ihab at-Tamimí, un dels politeistes, va comprar hazrat Khubayb per venjar el seu germà mort a l’expedició militar de Badr, i Safwan ibn Umayya va comprar hazrat Zayd ibn Dathinna per venjar el seu pare, Umayya ibn Khàlaf, mort a l’expedició militar de Badr. La intenció dels politeistes era matar-los tots dos. Però, com que eren en els mesos en què consideraven prohibit fer la guerra, els van empresonar, cadascun en un lloc diferent, i van esperar que passés el temps. Tots dos Companys van mostrar en aquest captiveri una gran paciència, resistència i noblesa.

Màwiya, una esclava alliberada que vivia a la casa on estava empresonat hazrat Khubayb ibn Adiyy (aquesta dona es va fer musulmana més tard), va contar:

«Khubayb estava empresonat en una cambra de la casa on jo vivia. Mai no he vist un presoner millor que ell. Un dia vaig mirar i vaig veure que tenia a la mà un raïm enorme, gros com un gerro. En menjava. Cada dia el veien amb un raïm així a la mà. En aquella estació, i a més a la Meca, era del tot impossible trobar raïm. Al·là ta’ala li donava el sustent. A la cambra on estava empresonat feia el namaz i recitava el noble Alcorà. Les dones que l’escoltaven recitar el noble Alcorà ploraven i se’n compadien. De vegades, quan li preguntava: “Desitges alguna cosa?”, em deia: “Dona’m aigua dolça; no em portis carn dels animals sacrificats per als ídols; i avisa’m abans del moment que em vinguin a matar; no vull res més.” Quan es va fixar el dia que el matarien, vaig anar a dir-l’hi. Quan ho va saber, no va canviar gens ni va mostrar el més mínim senyal de tristesa.

Quan aquell dia es va acostar, va dir que volia fer la neteja del cos abans de morir i va demanar una navalla. Vaig posar una navalla a la mà del meu fill i l’hi vaig enviar. Quan el nen va entrar on era ell, de cop vaig tenir por. Vaig dir: “Ai de mi! Aquest home degollarà el nen amb la navalla. De tota manera, a ell el mataran.” Vaig córrer a veure el nen. Khubayb havia pres de la mà del nen la navalla que jo havia enviat i havia assegut el nen al seu genoll per fer-li carícies. En veure-ho, em vaig espantar molt i em vaig posar a cridar. Ell, comprenent què passava, va dir: “Et penses que mataré aquest nen? En la nostra religió no hi ha res de semblant. Prendre una vida injustament no s’escau al nostre estat ni a la nostra dignitat.”»

Va arribar el dia que els politeistes havien fixat per matar Khubayb ibn Adiyy i Zayd ibn Dathinna. Aquell dia, de bon matí, van deslligar les cadenes dels presoners i els van portar, fora de la Meca, al lloc anomenat Tan’im. (Tan’im és a 5–8 km de la Kaba. La muntanya que hi ha allà s’anomena també muntanya de Tan’im.) La gent de la Meca i els notables dels politeistes s’havien reunit per presenciar-ne l’execució. Al voltant hi havia una gran multitud.

Al lloc on havien d’executar els presoners, els politeistes havien alçat dues forques. Quan van voler pujar hazrat Khubayb a la forca i lligar-lo, va dir: «Deixeu-me fer un namaz de dos ràkats.» El van deixar i li van dir: «Fes-lo allà.» Khubayb es va posar de seguida a fer el namaz i, amb humilitat (khuixú), va fer un namaz de dos ràkats. Els politeistes reunits, les dones i els infants el miraven amb emoció. Quan va acabar el namaz, va dir: «Per Al·là, si no fos que pensaríeu que he allargat el namaz per por de la mort, l’hauria allargat i n’hauria fet més.» El primer que va fer un namaz de dos ràkats en ser executat i que va ser la causa que esdevingués costum i sunna és hazrat Khubayb ibn Adiyy. El nostre Mestre, el Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), quan va saber que havia fet un namaz de dos ràkats en ser executat, va trobar aquest acte seu encertat i adequat.2

Després que hagués fet el namaz, van pujar hazrat Khubayb a la forca i el van lligar. Li van girar el rostre de l’alquibla cap a Medina. Després li van dir: «Som-hi, abandona la teva religió! Et deixarem lliure.» Ell els va respondre així: «Per Al·là, no l’abandono! Encara que el món sencer fos meu i em fos donat, no abandonaria l’Islam!»

Els politeistes, en rebre aquesta resposta, li van dir: «Voldries ara que Muhàmmad fos al teu lloc i que el matessin a ell? Si dius “sí”, et salvaràs i viuràs tranquil a casa teva!» Khubayb va dir: «Jo no consentiria de cap manera ni que una espina es clavés al peu de Muhàmmad alayhis-salam!»

Els politeistes, burlant-se’n i rient entre ells, van dir: «Oh Khubayb! Abandona la religió de l’Islam! Si no l’abandones, et matarem sens dubte!» Khubayb els va respondre: «Ja que soc en el camí d’Al·là ta’ala, que em matin no té per a mi cap importància.»

Després d’això, Khubayb va fer aquesta súplica: «Al·là meu! Aquí no veig cap altre rostre que el rostre de l’enemic. Al·là meu! Fes arribar de part meva la salutació al Teu Missatger. Fes saber al Teu Missatger el que ens han fet!», i va dir: «As-salamu alayka ya Rasulal·lah.» En el moment que Khubayb feia aquesta súplica, el nostre estimat Profeta era assegut amb els nobles Companys. Zayd ibn Hàritha va contar: «Un dia, Rasulul·lah, assegut amb els seus Companys, va dir: “Wa alayhis-salam.” Els nobles Companys van dir: “Ya Rasulal·lah! A la salutació de qui respon això?” Ell va dir: “És la resposta a la salutació del nostre germà Khubayb. Jibril (alayhis-salam) m’ha portat la salutació de Khubayb.”»3

Els politeistes qurayxites reunits al voltant de Khubayb, dient: «Aquest és l’home que va matar els vostres pares», van llançar contra ell els joves amb les seves llances, i aquests van començar a ferir el seu cos beneït. En aquell moment, el rostre de Khubayb es va girar cap a la Kaba. Els politeistes el van girar cap a Medina. Hazrat Khubayb va fer aquesta súplica: «Al·là meu! Si jo soc un servent que Tu acceptes, gira el meu rostre cap a l’alquibla.» El seu rostre es va tornar a girar cap a l’alquibla. Cap dels politeistes no li va poder girar el rostre cap a cap altre costat que no fos la Kaba. Mentrestant, Khubayb, dalt de la forca, va recitar un poema on deia que el feien xahid tot sol, foraster enmig dels enemics. Quan els politeistes van començar a torturar-lo clavant-li al cos les llances que tenien a les mans, va dir: «Per Al·là, ja que em maten com a musulmà, caigui del costat que caigui en ser colpejat, no m’amoïno! Tot això és en el camí d’Al·là ta’ala.»

«Jo no consentiria de cap manera ni que una espina es clavés al peu de Muhàmmad alayhis-salam!» Khubayb ibn Adiyy (radiyal·lahu anh)

Després d’això, Khubayb va maleir així els politeistes: «Al·là meu! Anihila tots els politeistes de Qurayx! Dispersa les seves comunitats! Pren-los la vida un per un; no en deixis cap de viu!» En sentir aquesta imprecació, els politeistes van tenir molta por, i una part d’ells va fugir d’allà i se’n va allunyar. Alguns dels qui es van quedar van començar a clavar-li les llances l’una rere l’altra; un d’ells li va clavar la llança al pit, i la llança li va sortir per l’esquena. Mentre la sang li brollava del cos i ell exhalava l’últim alè, gronxant-se a la forca, Khubayb va caure xahid dient: «Axhadu an la ilaha il·lal·lah wa axhadu anna Muhammadan abduhu wa rasuluh.»4

El cos de Khubayb ibn Adiyy (radiyal·lahu anh) va quedar quaranta dies penjat a la forca. El seu cos no es va podrir ni va fer pudor. En rajava sempre sang fresca. El nostre estimat Profeta va enviar, d’entre els nobles Companys, hazrat Zubayr ibn Awwam i Miqdad ibn Àswad perquè en portessin el cos. Van entrar a la Meca d’amagat, de nit. Van baixar Khubayb de la forca on estava penjat, el van carregar en un camell i es van posar en camí cap a Medina. Els politeistes, quan ho van saber, van marxar contra ells en una gran multitud. Els dos Companys, per defensar-se, van deixar el cos a terra. Poc després van veure que la terra, al lloc on havien deixat el cos, s’havia obert, havia rebut el cos i s’havia tancat. Aleshores van prendre el camí de Medina.

També van lligar hazrat Zayd ibn Dathinna a l’altra forca que havien alçat. El van voler forçar a abandonar la seva religió. Però els politeistes no van aconseguir res més que enfortir la fe de Zayd. Aleshores van cobrir Zayd amb una pluja de fletxes. Finalment, va ser fet xahid per Nistas, esclau alliberat de Safwan ibn Umayya.