L’EPISODI DE BI’R MAÜNA

El mateix any, en el mes de safar, Abu Barà Àmir ibn Màlik, cap dels fills d’Àmir, a la regió del Najd, a Aràbia, va venir a Medina. Va visitar Rasul al-Àkram (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam). El nostre Mestre, el Profeta, li va explicar l’Islam i li va recomanar que es fes musulmà. Abu Barà no es va fer musulmà, però va declarar que l’Islam era una religió bella i honorable. A més, li va demanar que hi enviés alguns dels nobles Companys perquè l’Islam s’escampés pel Najd. El nostre estimat Profeta va dir: «No em refio de la gent del Najd pel que fa als homes que hi enviaria!» Àmir va dir: «Jo els prenc sota la meva protecció. Aleshores ningú no els podrà fer mal.»

El Mestre dels mons va acceptar aquest compromís ferm i va preparar una delegació de setanta homes d’entre els Ashab as-Suffa. Aquests recitaven el noble Alcorà a la nit. Tots eren hàfiz de l’Alcorà. Se’ls anomenava Ashab al-Qurrà (els recitadors). Els noms d’alguns d’ells són aquests: Àmir ibn Fahr, Amr ibn Damrí, Atiyya ibn Abdul·lah, Anas ibn Mu’àwiya, Hàkam ibn Kaysan, Hàrith ibn Simma, Ka’b ibn Zayd, Màlik ibn Thàbit, Múndhir ibn Amr, Rafi ibn Màzil, Saïd ibn Huzam, Salim ibn Milhan, Suhayl ibn Àmir, Tufayl ibn As’ad i Urwa ibn Salt (radiyal·lahu ta’ala anhum). Per ordre de Rasulul·lah, es van posar en camí sota el comandament de hazrat Múndhir ibn Amr. Rasulul·lah va fer escriure també una carta per a cadascun dels caps dels Banu Amr i dels Banu Najd i els la va enviar.

Abu Barà, que desitjava que la seva tribu fos honorada amb l’Islam, es va posar en camí abans que els Ashab as-Suffa, va arribar a la seva tribu, va declarar que havia pres la delegació sota la seva protecció i els va advertir que ningú no els toqués. Tothom va acceptar no tocar-los, fora del seu nebot Àmir ibn Tufayl. Àmir ibn Tufayl, el nebot d’Abu Barà, va armar els homes de tres tribus, s’hi va posar al capdavant i va envoltar els nobles Companys que havien arribat a Bi’r Maüna. Els Companys, envoltats per totes bandes, van empunyar les espases i van combatre tots heroicament fins a l’última gota de la seva sang. Tots, excepte dos, van beure la copa del martiri. Hazrat Amr ibn Umayya va ser fet presoner. Hazrat Ka’b ibn Zayd el van deixar allà, creient-lo mort.

Les darreres paraules d’aquests beneïts Companys que van ser fets xahids van ser: «Senyor meu! En aquest moment no hi ha ningú fora de Tu que pugui fer saber a Rasulul·lah el nostre estat. Fes-li arribar la nostra salutació!» En aquell instant, Jibril alayhis-salam va venir, extremament trist, al nostre Mestre, el Profeta, li va transmetre la seva salutació i li va dir: «Han arribat a Al·là ta’ala. Al·là ta’ala ha quedat satisfet d’ells, i ells han quedat satisfets d’Al·là ta’ala.»

El nostre Mestre, el Profeta, després de respondre: «Wa alayhis-salam», es va girar, molt trist, cap als nobles Companys i els va fer saber el que havia passat: «Els vostres germans s’han trobat amb els politeistes. Els politeistes els han esquarterat i els han crivellat de llançades…»

«Ells (els xahids de Bi’r Maüna) han arribat a Al·là ta’ala. Al·là ta’ala ha quedat satisfet d’ells, i ells han quedat satisfets d’Al·là ta’ala» Hadit xarif

L’episodi de Bi’r Maüna

La teva ànima és un punt del nur d’Al·là, ya Rasulal·lah;
la teva bellesa eleva l’ànim i eixampla els cors, ya Rasulal·lah.
L’alba del teu ésser, ple de senyals de misericòrdia,
ha dissipat les tenebres de la incredulitat; ara tothom coneix la fe, ya Rasulal·lah.
En el jardí de roses de la missió profètica, només el teu ésser, el roser,
és el plançó suprem d’Al·là, ya Rasulal·lah.
Sigues generós, oh mestre, noble prova del Mawla!
Per al dolor de Necîb, la teva efusió és remei, ya Rasulal·lah.
Sultan Ahmed III (Necîb)

En aquest episodi, mentre combatia l’enemic, un home anomenat Jabbar va clavar la llança a l’esquena de hazrat Àmir ibn Fuhayra. En aquell instant hazrat Àmir va dir: «Per Al·là, he guanyat el Paradís!» Després va ser elevat cap al cel davant els ulls de Jabbar i dels altres politeistes. Tothom en va quedar meravellat, però d’entre ells només es va fer musulmà Jabbar, que l’havia fet xahid.

El nostre Mestre, el Profeta, es va entristir molt pels episodis de Rají i de Bi’r Maüna. Durant un mes, després de cada namaz, va suplicar que una calamitat caigués sobre les tribus que havien comès aquell acte dolorós. Al·là ta’ala va acceptar la súplica del Seu Missatger. Va enviar a aquelles tribus una sequera i una fam terribles. Després, per una malaltia contagiosa, van morir set-centes persones.1

Tu ets el metge dels mons, i jo, amb el cor greument malalt,
amb l’esperança de trobar-hi guariment, te l’he portat.
A l’esquena, una muntanya de pecats; el rostre, groc com la palla;
però tinc esperança: els he portat aquí perquè s’esvaeixin.
Oh Sobirà dels mons, de tu soc enamorat, meravellat;
per la teva absència ploro nit i dia.
La teva gran misericòrdia és aigua de la vida, i jo tinc set;
si no en tinc una gota, moriré, lliuraré l’ànima.
Lloar-lo pel seu caràcter és un esforç en va;
descriure’l amb paraules encara és més difícil.
És indulgent i generós, i tan magnànim que de l’aigua surt la perla,
de la pedra surt la joia, de l’espina surt la rosa.
Si el sol escampa nur, és de les seves llums;
la gota de rosada de la rosa ve del seu rostre de rosa.
Descriure’l és cosa encara més alta que això,
però, si dic més alt, els estranys ho neguen.
Seria possible fer cabre l’univers en una partícula;
descriure’l amb paraules encara és més difícil.
Mawlana Khàlid al-Baghdadí

«Per Al·là, he guanyat el Paradís!» Àmir ibn Fuhayra (radiyal·lahu anh)

L’expedició militar dels Banu Nadir