L’EXPEDICIÓ MILITAR DELS BANU NADIR
Amr ibn Umayya (radiyal·lahu anh), quan era presoner a Maüna, es va alliberar de les lligadures i, tornant cap a Medina, va trobar pel camí dos politeistes dels Banu Àmir. Va matar aquells dos incrèduls. Ells havien entrat sota la protecció de Rasulul·lah, però Amr no ho sabia. Va arribar a Medina i va exposar el cas a Rasulul·lah. El nostre Mestre, el Profeta, va declarar que Amr havia comès un error i li va ordenar que en lliurés el preu de la sang (diya) als seus hereus.
Entre les tribus dels Banu Àmir i dels Banu Nadir hi havia amistat. Els Banu Nadir respectaven també el dret de veïnatge. Per tant, per al pagament d’aquest preu de la sang calia la mediació de la tribu dels Banu Nadir.
Després de l’expedició militar d’Úhud, l’any quart de l’hègira, en el mes de rabí al-awwal, Rasulul·lah va prendre amb ell, d’entre els nobles Companys, hazrat Abu Bakr, Úmar, Alí, Zubayr, Talha, Sa’d ibn Mu’adh i Ussayd ibn Hudayr (radiyal·lahu anhum) i va anar als Banu Nadir. Els van exposar la qüestió. Ells van dir que estaven disposats a ajudar a pagar el preu de la sang d’aquells dos incrèduls i van afegir: «Espereu una mica, que preparem menjar.» En aquell moment, el Missatger alayhis-salam era assegut, amb l’esquena recolzada a la paret de la casa on s’havien aturat, i els Companys, reunits, seien al seu voltant. Aleshores Huyayy ibn Akhtab va dir: «Oh jueus! Mai més no tindreu ocasió de trobar Muhàmmad així, tot sol. Que un de vosaltres pugi al terrat d’aquesta casa i des d’allà li deixi caure una pedra al cap, i així ens en desfarem.» Amr ibn Jahhax va dir: «Jo ho faré.» Per més que Sal·lam ibn Mixkam els ho va intentar impedir, no va servir de res. Ell els va dir: «Deixeu córrer això! Li ho faran saber. Això serà causa que es trenqui el nostre pacte, i d’aquí en poden venir coses molt dolentes.» Els jueus dels Banu Nadir no li van fer cas. En aquell instant va venir Jibril alayhis-salam i ho va fer saber a Rasulul·lah. El nostre Mestre, el Profeta, sense dir res als Companys, es va aixecar d’aquella reunió com qui va a fer una gestió i se’n va anar a Medina. Així l’atemptat va quedar sense efecte.
Aleshores el Mestre dels mons va enviar Muhàmmad ibn Màslama a aquella tribu jueva, que havia trencat el pacte, i li va dir: «Ves als jueus dels fills de Nadir! Digues-los: “Rasulul·lah m’ha enviat a vosaltres per comunicar-vos aquesta ordre: Sortiu del meu país i aneu-vos-en! No visqueu aquí amb mi! Vosaltres heu tramat un atemptat contra mi. Us dono un termini de deu dies. Passat aquest termini, a qualsevol de vosaltres que sigui vist per aquí se li tallarà el coll.”»
Quan hazrat Muhàmmad ibn Màslama els va comunicar aquesta ordre, de por, van començar a preparar-se per a la marxa. Però el cap dels hipòcrites, Abdul·lah ibn Ubayy, els va enviar a dir: «No sortiu de cap manera de la vostra fortalesa. No abandoneu els vostres béns ni el vostre país. Venim a ajudar-vos amb dos mil dels meus homes.»
En saber-ho, el Sultà de l’univers va marxar amb els seus nobles Companys contra la fortalesa dels fills de Nadir, que era a quatre quilòmetres del Màsjid an-Nabawí. A Medina va quedar com a substitut hazrat Ibn Umm Maktum. L’estendard el portava hazrat Alí. La fortalesa va ser envoltada, i va començar el setge. Els jueus, que abans havien desafiat els nobles Companys, no van gosar sortir de la fortalesa. Tampoc no va arribar l’ajut dels hipòcrites.
Els nobles Companys mantenien la fortalesa sota control i no hi deixaven passar ni un ocell. Al final d’un setge que va durar més de vint dies, els jueus es van rendir. Deixant als musulmans totes les seves armes, el seu or i la seva plata, van ser expulsats, una part a Síria i una altra a Khaybar. Així, dels jueus de la regió de Medina, només hi van quedar els fills de Qurayza.1
«Els jueus van planejar matar-me! Quan Jibril m’ho va fer saber, em vaig aixecar!» Hadit xarif
Esdeveniments importants de l’any quart de l’hègira
Aquest any es va revelar la noble aleia que va fer haram (prohibit per Al·là) beure begudes embriagadores.2 Hazrat Zaynab bint Khuzayma, una de les beneïdes esposes de Rasul al-Àkram (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), va traspassar als trenta anys, vuit mesos després del mes de rabí al-àkhir en què havia estat honorada amb el nikah de Rasulul·lah.3 També aquest any va néixer hazrat Hussayn, el segon fill de hazrat Alí i de hazrat Fàtima.4 El marit de hazrat Umm Salama, que havia estat ferit a l’expedició militar d’Úhud i després havia traspassat, havia deixat uns quants fills. La nostra mare Umm Salama, ja gran, s’havia quedat en una situació difícil. El nostre estimat Profeta se’n va compadir molt i, per misericòrdia, la va honrar prenent-la en nikah.5
El traspàs de Fàtima bint Àssad
La mare de hazrat Alí, Fàtima bint Àssad, també va traspassar aquest any.6 El nostre estimat Profeta se’n va entristir molt i va dir: «Avui ha traspassat la meva mare!» El nostre estimat Profeta, després de la mort del seu avi Abdulmúttalib, havia crescut al costat d’ella. Quan va anunciar la seva profecia, ella va tenir de seguida l’honor de fer-se musulmana. Per això el Sultà de l’univers la tenia com una mare i li mostrava molt de respecte. Per la compassió que li tenia, es va treure la camisa beneïda que portava i va ordenar que l’hi posessin com a mortalla. Després de dirigir el namaz fúnebre, va fer saber que setanta mil àngels havien estat presents en aquell namaz. Va anar fins a la tomba i hi va baixar. Perquè la vida a la tomba li fos tranquil·la i agradable, va fer un gest com qui eixampla la tomba cap als racons i després s’hi va estirar.
Quan va sortir de la tomba, els seus ulls beneïts eren plens de llàgrimes, i les seves llàgrimes beneïdes havien caigut sobre la tomba. Ai, Senyor meu! Quina misericòrdia era aquesta?… I quina dona tan afortunada era aquesta?… Fins i tot hazrat Úmar no es va poder contenir i va preguntar: «Que la meva vida sigui sacrificada per tu, ya Rasulal·lah! Has fet per aquesta dona el que no has fet per ningú!», i el nostre estimat Profeta, el més fidel dels fidels, va dir: «Després d’Abu Tàlib, ningú no m’ha fet tant de bé com aquesta bona dona. Ella era la meva mare. Mentre els seus propis fills passaven gana, ella primer m’atipava a mi. Mentre els seus propis fills anaven amb la roba plena de pols i de terra, ella primer em pentinava i m’untava els cabells amb oli de roses. Ella era la meva mare! L’he vestida amb la meva camisa com a mortalla perquè sigui vestida amb les robes del Paradís. M’he estirat al seu costat a la tomba perquè la vida a la tomba li sigui suau i fàcil. Jibril m’ha portat de part d’Al·là ta’ala la notícia: “Aquesta dona és del Paradís.”» Després d’això, va fer aquesta súplica per la nostra mare Fàtima bint Àssad: «Que Al·là ta’ala et perdoni, t’esborri les faltes i et recompensi. Oh mare meva! Que Al·là ta’ala tingui misericòrdia de tu. Tu, passant gana, em vas atipar. No et vesties per vestir-me a mi, no menjaves per donar-me de menjar a mi. Qui dona la vida i qui dona la mort és Al·là ta’ala. Ell viu per sempre. Ell no mor. Al·là meu! Perdona la meva mare Fàtima bint Àssad i esborra-li les faltes! Fes-li saber la seva resposta (hujja). Eixampla la seva tomba. Oh Al·là, el més misericordiós dels misericordiosos! Pel dret meu, el Teu profeta, i pel dret dels profetes anteriors, accepta aquesta súplica meva.»
Altres esdeveniments importants de l’any quart de l’hègira
Abdul·lah, el fill de sis anys que hazrat Uthman havia tingut de hazrat Ruqayya, va traspassar. El Mestre dels mons va dirigir el namaz fúnebre del seu net i el va posar ell mateix a la tomba. S’havia entristit molt; les seves llàgrimes beneïdes van caure sobre la tomba. Va alçar la làpida amb les seves mans beneïdes i va dir: «Al·là ta’ala té misericòrdia dels Seus servents que són compassius i de cor tendre.»7
Tu ets el sultà dels missatgers, rei gloriós, Mestre meu.
Per als desvalguts ets la fortuna eterna, Mestre meu.
En el diwan diví tu ets el primer, Mestre meu.
Pel decret «La’amruk» ets confirmat, Mestre meu.
Tu ets Àhmad, Mahmud i Muhàmmad, Mestre meu,
sultà que el Haqq ens ha confirmat, Mestre meu.
La teva essència fa resplendir les ànimes despreses.
La pols de la teva porta és on els àngels freguen el rostre.
La teva mirada és el mirall de la visió de la manifestació divina;
Abu Bakr, Úmar, Uthman i Alí són els teus amics.
Tu ets Àhmad, Mahmud i Muhàmmad, Mestre meu,
sultà que el Haqq ens ha confirmat, Mestre meu.
La teva khutba es recita al mínbar del regne de l’eternitat.
La teva sentència es compleix al tribunal del Dia de la Retribució.
El crit de la teva arribada ressona a l’Arx d’Al·là.
Els teus noms nobles se celebren a la terra i al cel.
Tu ets Àhmad, Mahmud i Muhàmmad, Mestre meu,
sultà que el Haqq ens ha confirmat, Mestre meu.
Şeyh Galib
«Després d’Abu Tàlib, ningú no m’ha fet tant de bé com aquesta bona dona (Fàtima bint Àssad). Ella era la meva mare» Hadit xarif
L’expedició militar de Badr la Petita