L’EXPEDICIÓ MILITAR DE BADR LA PETITA
Aquesta expedició militar (ghazwa) també s’anomena Badr al-Maw’id i Badr as-Sughrà. Quan Abu Sufyan, en tornar d’Úhud, havia dit: «L’any que ve, tornem a lluitar a Badr», hazrat Faruq al-A’zam (radiyal·lahu anh), per indicació de Habib al-Àkram (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), li havia respost: «Així sigui.» Abu Sufyan reunia soldats i incitava els qurayxites a la guerra i al combat, però en el fons del cor no ho volia. Tot i així, perquè la gent no digués que no havia mantingut la paraula, es posava al capdavant del poble. En aquell temps, Nu’aym ibn Mas’ud al-Axja’í havia arribat a la Meca. Va parlar de com l’exèrcit de l’Islam estava a punt per al combat i en va descriure la força i el poder. Abu Sufyan li va dir: «Si vas a Medina i fas que Muhàmmad i els seus Companys renunciïn a sortir a combatre, et donaré vint camells de tres anys. Que Suhayl ibn Amr sigui fiador d’aquesta promesa meva.» Nu’aym hi va consentir. Va anar a Medina i va anunciar que l’exèrcit dels incrèduls era molt nombrós. Una part dels Companys va quedar indecisa. Però Abu Bakr i Úmar (radiyal·lahu anhuma) es van presentar davant el Profeta i li van proposar de sortir de Medina. El nostre Mestre Rasulul·lah se’n va alegrar i va dir: «Per Al·là, en el poder del qual és la meva vida, que sens dubte sortiré a combatre.» Va deixar Abdul·lah ibn Rawaha com a lloctinent seu a Medina i va lliurar l’estendard a hazrat Alí.
En aquell temps, els politeistes de la Meca, sota el comandament d’Abu Sufyan, es van posar en marxa cap a Badr amb dos mil soldats per impedir que l’Islam s’escampés. El Mestre dels mons, amb mil cinc-cents dels seus heroics Companys, va arribar a Badr abans que ells. Quan els politeistes van saber que els mujàhids havien arribat a Badr abans que ells, la por els va entrar al cor. Només van poder avançar fins a Marr az-Zahran. No van gosar enfrontar-se amb els heroics soldats de l’Islam. Amb la por al cor, i prenent com a pretext la carestia d’aquell any, se’n van tornar a la Meca. La gent de la Meca se’n va burlar i els va fer objecte d’escarni.
Els musulmans només tenien dos cavalls, però les seves mercaderies eren abundants. A Badr les van vendre per molts diners. Era a mitjan mes de dhul-qada. Van obtenir grans guanys. Rasul al-Àkram, amb els seus gloriosos Companys, va esperar els politeistes a Badr durant vuit dies. Després, amb alegria i amb honor, van prendre el camí de Medina.
L’expedició militar de Dhat ar-Riqà
Aquesta expedició va tenir lloc el mes de muhàrram. Un home que havia vingut a Medina a vendre ovelles va fer saber als musulmans que els Banu Anmar i els Banu Salama reunien tropes contra ells. La notícia va arribar al Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam). Va deixar hazrat Uthman com a lloctinent seu a Medina i, amb una força de quatre-cents homes – o, segons una narració, de set-cents –, va sortir de Medina la nit de dissabte a diumenge, el dia deu d’aquell mes. Van arribar al lloc on eren els politeistes, però no hi van trobar ningú fora de les dones. Els homes dels politeistes havien fugit a les muntanyes. Perquè els politeistes no paressin emboscades i no ataquessin, aquells indrets van ser saquejats, i les tribus politeistes dels voltants van quedar intimidades.1 Després de quinze dies d’expedició, van tornar a Medina.
«Per Al·là, en el poder del qual és la meva vida, que sens dubte sortiré a combatre» Hadit xarif
L’expedició militar de Muraysí
L’expedició militar de Dumat al-Jandal
El nostre Mestre Rasulul·lah va sortir en expedició, amb un exèrcit de mil homes, contra les tribus que vivien a Dumat al-Jandal, que molestaven els viatgers que anaven i venien de Damasc i que amenaçaven Madina al-Munàwwara. Era un dilluns, cap a la fi del mes de rabí al-awwal. Va deixar Siba’ ibn Urtufa com a lloctinent seu a Medina. Quan van saber que arribava l’exèrcit de l’Islam, les tribus enemigues van fugir. Després de quedar-s’hi uns quants dies, els musulmans van tornar a Medina cap al dia vint de rabí al-àkhir.2
L’expedició militar de Muraysí
Aquesta expedició també s’anomena l’expedició dels Banu Mustaliq. Muraysí és el nom dels pous d’aigua de la tribu de Khuza’a a Qudayd i del bastió que s’hi havia construït per protegir-los. Aquest indret era alhora l’avançada de la tribu dels Banu Khuza’a.
L’any cinquè de l’hègira, Hàrith ibn Abi Dirar, cap dels fills de Mustaliq, havia reunit molts homes per lluitar contra el nostre Mestre, el Profeta. Els armava amb la intenció de marxar contra Medina. Quan la notícia va arribar al nostre estimat Profeta, de seguida van sortir en expedició contra els fills de Mustaliq amb una tropa de set-cents homes. Es va establir el campament vora el pou de Muraysí, i primer es va invitar els fills de Mustaliq a l’Islam. No ho van acceptar, i van començar el combat llançant fletxes. Complint l’ordre del nostre Mestre Rasulul·lah: «Ataqueu tots junts, de sobte!», els nobles Companys van matar deu dels fills de Mustaliq. El cap de la tribu va salvar la vida fugint, però la seva filla Barra i sis-centes persones de la seva tribu van caure presoneres. El botí es va repartir. Barra es va presentar davant el nostre Mestre, el Profeta, i li va dir: «He convingut amb l’amo a qui m’ha tocat en el repartiment que obtindré la llibertat per nou monedes d’or. Ajuda’m!» El nostre Mestre, el Profeta, per compassió, li va concedir aquest desig i la va comprar. Després la va alliberar i li va retornar la llibertat. Gràcies a la crida a l’Islam del nostre estimat Profeta, es va fer musulmana. El Mestre dels mons, que es va alegrar moltíssim que s’hagués fet musulmana, la va honorar, com a recompensa, prenent-la per esposa (nikah). En veure-ho, tots els nobles Companys van dir: «Ens fa vergonya fer servir com a criats els parents de la nostra mare, que és de la família de Rasulul·lah», i van alliberar els seus presoners. Aquest matrimoni va ser la causa que centenars de presoners recobressin la llibertat.
El nostre estimat Profeta va canviar el nom de la seva beneïda esposa, de Barra a Juwayriya. De la nostra mare hazrat Juwayriya, la nostra mare hazrat Àïxa deia: «No he vist cap dona millor ni més plena de benedicció que Juwayriya.»3
Mentre l’exèrcit de l’Islam, victoriós, prenia el camí de la lluminosa Medina, les tribus politeistes dels voltants es van espantar i van comprendre com era de perillós gosar atacar els musulmans.
Alguns fets de l’any cinquè de l’hègira
En tornar de l’expedició de Muraysí (dels Banu Mustaliq), va bufar un vent molt fort. Els Companys es van pensar que l’enemic volia venir a Medina a saquejar-la. Rasulul·lah va dir: «No tingueu por. Medina és un lloc segur; a cada racó hi ha àngels que la guarden. Però avui ha mort un hipòcrita. Era Zayd ibn Fura’a, amic d’Ubayy Salul.»
«No he vist cap dona millor ni més plena de benedicció que Juwayriya» Hazrat Àïxa (radiyal·lahu anha)
En aquesta expedició també hi havien anat les mares dels creients hazrat Àïxa i Umm Salama. Els hipòcrites van llançar una calúmnia contra la nostra mare hazrat Àïxa. Alguns musulmans també s’havien deixat enganyar per aquestes calúmnies. Van ser revelades nobles aleies que van posar al descobert les calúmnies dels hipòcrites, i hazrat Àïxa va ser lloada.4 Rasulul·lah va dir: «Alegra’t amb aquesta bona nova, oh Àïxa! Haqq ta’ala t’ha declarat innocent. Ha donat testimoni de la teva puresa.» El Profeta alayhis-salam va reunir els Companys a la mesquita. Va pronunciar una khutba i va recitar les sublims aleies que havien estat revelades. Per la benedicció d’aquestes nobles aleies, els dubtes es van esvair del cor dels creients, i els qui havien gosat aquesta calúmnia van rebre el seu càstig. En tornar d’aquesta expedició, va ser revelada l’aleia del tayàmmum.5
El collaret d’Àïxa (radiyal·lahu anha) es va tornar a perdre en un lloc anomenat Salsala, que era a prop de Medina. Hi van esperar fins que el collaret es trobés. En aquell lloc no hi havia aigua, i els Companys tampoc no en portaven. Rasulul·lah alayhis-salam dormia amb el cap sobre els genolls d’Àïxa as-Siddiqa. Els nobles Companys van exposar a hazrat Abu Bakr que no tenien aigua. Ell va anar on era Rasulul·lah, i Rasulul·lah alayhis-salam es va despertar. Al·là ta’ala va revelar l’aleia del tayàmmum. Els Companys van fer el tayàmmum i van fer el namaz de l’alba. Després van fer muntar Àïxa (radiyal·lahu anha) al camell. Quan el camell es va aixecar, es va trobar el collaret.
Avui ets el nur del món i l’estimat d’Al·là;
No allunyis mai els qui t’estimen de la teva porta.
Que el teu noble nom no deixi mai la meva llengua:
És remei per al meu cor afligit; l’ànima en treu delícia.
Espero que cadascun dels teus noms intercedeixi per mi:
Àhmad i Mahmud, Abu-l-Qàssim, Muhàmmad Mustafa.
Si d’ell es va dir «Wax-Xams» i també «Wad-Duhà»,
Què hi ha de mal a comparar amb el sol i la lluna el seu rostre i el seu front?
Kanûnî Sultân Süleymân (Muhibbî)