L’EXPEDICIÓ MILITAR DEL FOSSAT

Va esclatar un llamp

Cada dia es començava a cavar el fossat de bon matí i es continuava fins al vespre. Un dia, mentre cavaven, hazrat Alí ibn Hàkam es va ferir al peu. El van fer pujar a cavall i el van portar a la presència del nostre Mestre, el Profeta. El Mestre dels mons li va passar la mà pel peu dient: «Bismil·lahir-rahmanir-rahim.» Per un miracle del nostre Mestre, en un instant la sang del peu se li va estroncar i el dolor se li va passar. Es continuava cavant el fossat. En un moment donat, els Companys van topar amb un lloc molt dur. No hi havia manera de cavar-lo. Van anar a trobar Rasul al-Àkram i li van fer saber la situació. Ell hi va venir i va baixar al fossat. Va demanar un recipient amb aigua. En va prendre un glop i el va tornar a abocar al recipient. Després va escampar l’aigua sobre el lloc dur. Va agafar la maça i, d’un sol cop, va desfer aquell lloc com si fos sorra. Ara allà es cavava amb facilitat. Durant aquest cop, el ventre beneït del nostre estimat Profeta es va descobrir, i els qui eren allà van veure que, a causa de la fam, el nostre Mestre s’havia lligat una pedra sobre l’estómac beneït. En veure el nostre Mestre Rasulul·lah en aquest estat, hazrat Jàbir ibn Abdul·lah es va presentar davant seu i li va demanar permís: «Que el meu pare i la meva mare siguin sacrificats per tu, ya Rasulal·lah! Si m’ho permets, aniré un moment fins a casa i tornaré.» El que va passar després d’obtenir el permís, hazrat Jàbir ho va explicar així:

«Quan em va donar permís, vaig anar a casa i vaig preguntar a la meva esposa: “He vist en el Missatger alayhis-salam un estat de fam que no es pot suportar. Tenim a casa res per menjar?” Ella em va dir: “No tenim res més que aquest cabrit i uns quants grapats d’ordi.” De seguida vaig degollar el cabrit, i la meva esposa va moldre l’ordi al molinet de mà i en va fer farina. Després en va pastar la massa. Va posar la carn en una olla de terrissa i la va començar a coure al forn de terra (tandur). Quan jo tornava on era Rasulul·lah, la meva esposa em va recomanar amb insistència que no féssim un mal paper per ser poc el menjar. Aleshores vaig anar a trobar el nostre Mestre Rasulul·lah i li vaig dir: “Ya Rasulal·lah! Tinc una mica de menjar. Pren amb tu una o dues persones i vine a menjar a casa nostra!”

Aleshores el nostre Mestre Rasulul·lah em va dir: “Digues a la teva esposa que, fins que jo no arribi, no tregui del forn ni l’olla de la carn ni el pa.” Després es va girar cap als mujàhids i va dir: “Oh gent del Fossat! Jàbir ens ha preparat un convit i ens convida a menjar. El seu menjar és abundant i bo. Aixequeu-vos! Anem al convit de Jàbir!” En rebre aquesta ordre, els nobles Companys es van aplegar i van començar a caminar darrere el nostre Profeta. Jo vaig tornar de seguida a casa, vaig explicar a la meva esposa el que havia passat i li vaig dir: “I ara, què farem?” Ella em va preguntar: “El Missatger alayhis-salam no et va preguntar quant menjar hi havia?” Jo li vaig dir: “M’ho va preguntar i l’hi vaig dir.” La meva esposa em va preguntar: “Has convidat tu els nobles Companys, o els ha convidat el nostre Mestre Rasulul·lah?” Quan li vaig dir: “Els ha convidat Rasulul·lah”, em va consolar dient: “El Missatger alayhis-salam ho sap millor.”

Poc després, el rostre lluminós del nostre Mestre, el Profeta, va aparèixer a la nostra porta. Va dir als Companys, que eren molts: “Entreu sense empènyer-vos els uns als altres.”… Els meus germans Companys es van asseure en grups de deu. Nabí al-Múhtaram va fer una súplica perquè el pa i la carn s’omplissin de benedicció. Després, sense treure l’olla del forn, en treia amb el cullerot el que hi havia a dins, ho posava sobre els pans que agafava i ho oferia als seus Companys. Va continuar així fins que tots els Companys van quedar saciats. Juro que, tot i que els qui van menjar eren més de mil, el pa i la carn continuaven igual que abans. Després de menjar també nosaltres, vam repartir el que va sobrar entre els nostres veïns.»3

Hazrat Salman al-Farissí cavava fossats amb molta destresa. Feia tot sol la feina de deu homes. Mentre ell i els seus companys cavaven el tros que se’ls havia assignat, van topar amb una roca blanca, molt dura i grossa. Van fer molts esforços per trencar-la, però tot el seu esforç va ser en va. A més, les maces, els pics i les pales se’ls havien trencat. Hazrat Salman es va presentar davant el nostre estimat Profeta i li va exposar la situació: «Que el meu pare i la meva mare, i la meva vida, siguin sacrificats per tu, ya Rasulal·lah! Mentre cavàvem el fossat, hem topat amb una roca dura. Tot i que se’ns han trencat totes les eines de ferro, no l’hem poguda ni moure de lloc.» Habib al-Àkram (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) hi va anar, honorant-los amb la seva presència, i va demanar una maça. Els nobles Companys que eren allà esperaven amb curiositat el resultat. El Sultà dels profetes va baixar al fossat. Dient «Bismil·lahir-rahmanir-rahim», va aixecar la maça i va colpejar la roca amb tanta força que d’aquell cop va esclatar un llamp que va il·luminar Medina, i se’n va desprendre un tros de roca.

Rasul al-Àkram va dir el takbir: «Al·lahu akbar!» Els Companys, en sentir-lo, també van dir el takbir. Després va colpejar la roca amb la maça per segona vegada. Altre cop un llamp que il·luminava tots els voltants!…

«Jo també vull tenir part en la recompensa que guanyeu treballant» Hadit xarif

I trossos que es desprenien de la roca… El nostre estimat Profeta va tornar a dir el takbir: «Al·lahu akbar!» Els nobles Companys el van seguir i també van dir el takbir. Quan la maça va caure per tercera vegada, va esclatar un altre llamp que va il·luminar tots els voltants, i la roca es va fer a trossos. El Mestre dels mons va tornar a dir el takbir: «Al·lahu akbar!» Els seus honorables Companys el van seguir i van tornar a dir el takbir.

Hazrat Salman va allargar la mà. El nostre estimat Profeta va pujar del fossat. Quan Salman al-Farissí va dir: «Que el meu pare i la meva mare, i la meva vida, siguin sacrificats per tu, ya Rasulal·lah! Acabo de veure una cosa que no havia vist mai en tota la meva vida. Quina és la saviesa d’això?», el nostre Mestre, el Profeta, es va girar cap als seus Companys i els va preguntar: «Vosaltres també heu vist el que ha vist Salman?» Ells van respondre: «Sí, ya Rasulal·lah! Quan has colpejat la roca amb la maça, hem vist esclatar un llamp molt fort. Quan has dit el takbir, també l’hem dit nosaltres.» El nostre Mestre, el Profeta, va dir: «A la llum del primer cop se m’han mostrat els palaus del Cosroes (a Madaïn). Jibril (alayhis-salam) ha vingut i m’ha fet saber: “La teva umma serà senyora d’aquelles terres.” Al segon cop s’han mostrat els palaus vermells de la província dels bizantins (de Síria). Jibril (alayhis-salam) ha vingut i m’ha dit: “La teva umma serà senyora també d’aquell país.” Al tercer s’han mostrat els palaus de Sanà (del Iemen). Jibril (alayhis-salam) m’ha fet saber: “La teva umma també posseirà aquell lloc.”»

Després, quan el Sultà de l’univers va descriure el palau del Cosroes de Pèrsia a Madaïn, hazrat Salman, que era d’aquella terra, va dir: «Que la meva vida sigui sacrificada per tu, ya Rasulal·lah! Juro per Al·là ta’ala, que t’ha enviat amb la religió veritable i amb el Llibre, que aquells palaus són exactament com els has descrit. Dono testimoni que tu ets el Missatger d’Al·là ta’ala.» El nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Oh Salman! Síria serà conquerida, sens dubte. Heracli fugirà al racó més apartat del seu país. Vosaltres dominareu Síria de punta a punta. Ningú no us podrà fer front. El Iemen serà conquerit, sens dubte. Aquesta “Terra d’Orient” també serà conquerida, sens dubte, i el Cosroes serà mort. Al·là ta’ala us concedirà aquestes conquestes després de mi.»4

Hazrat Salman al-Farissí va fer saber: «He vist complir-se totes aquestes bones noves del nostre Mestre Rasulul·lah.»

L’enemic era a punt d’arribar. El fossat es cavava a tota velocitat, i s’intentava acabar-lo com més aviat millor. Els mujàhids només deixaven la feina en cas de necessitat, demanant permís al nostre Mestre, el Profeta, i, un cop satisfeta la necessitat, tornaven corrents a la feina.

Els hipòcrites, en canvi, actuaven amb una gran deixadesa: venien a treballar quan volien i se n’anaven quan volien, sense demanar permís. A més, es burlaven de la manera com treballaven els Companys, i fins i tot de les bones noves que donava el nostre Mestre, el Profeta, dient: «Nosaltres ens amaguem als fossats per por de l’enemic, i ell ens promet els palaus del Iemen, dels bizantins i de Pèrsia. Ens sorprèn aquest estat vostre!…»

Aleshores, en la noble aleia revelada sobre els mujàhids, es va dir, segons el sentit: «Els veritables creients són només aquells que creuen en Al·là ta’ala i en el Seu Missatger i que, quan són amb ell (amb Rasulul·lah) per a un afer comú (social, que concerneix tothom), no se’n van sense haver-li demanat permís. Per tant, (oh Meu Habib!) els qui et demanen permís són els qui creuen de veritat en Al·là ta’ala i en el Seu Missatger. Quan aquests creients et demanin permís per a algun dels seus afers, dona permís a qui vulguis d’entre ells i demana per a ells el perdó d’Al·là ta’ala. Sens dubte, Al·là ta’ala és Ghafur ar-Rahim, molt perdonador, molt misericordiós.»5

En les nobles aleies revelades sobre els hipòcrites es va dir, segons el sentit: «No considereu la crida del Missatger d’Al·là ta’ala com la crida que us feu els uns als altres entre vosaltres! Al·là ta’ala coneix, sens dubte, els qui d’entre vosaltres, fent-se escut els uns dels altres, fugen d’amagat (escapolint-se). Que els qui s’oposen a la Seva ordre es guardin de caure en una prova en aquest món i en un càstig dolorós en l’altra vida! Atenció! Tot el que hi ha en els cels i a la terra és d’Al·là ta’ala. Ell sap en quin estat sou (totes les vostres qualitats i intencions, si sou creients o hipòcrites). El Dia del Judici, en què sereu retornats a Ell, Al·là ta’ala us farà saber tot el que heu fet. Al·là ta’ala ho sap tot.»6

Feia sis dies que s’havia començat a cavar el fossat. Cadascú havia acabat la seva feina com calia. Però un lloc, per manca de temps, no s’havia pogut cavar prou ample ni prou fondo. El nostre Mestre, el Profeta, va manifestar la seva preocupació per aquell lloc i va dir: «Els politeistes no podran passar per cap altre lloc que per aquí.» Hi va posar sentinelles.

Al·là ta’ala és el millor protector

Quan l’exèrcit politeista ja era molt a prop de Medina, Huyayy, el cap dels jueus fills de Nadir, va fer saber al comandant de l’exèrcit dels qurayxites que els jueus de Qurayza, a Medina, tenien un pacte amb els musulmans, però que ell podia enganyar el seu cap, Ka’b ibn Àssad, i atreure’l al seu bàndol. El comandant li va dir: «Oh Huyayy! Ves de seguida a trobar Ka’b ibn Àssad. Que trenquin el pacte que han fet amb els musulmans i que ens ajudin.» Un dels articles d’aquest pacte era aquest: «Si un exèrcit enemic ataca Medina, fer pinya amb els musulmans i plantar cara a l’enemic.»

El jueu Huyayy es va separar de l’exèrcit politeista i, de nit, va anar a casa de Ka’b, el cap dels Banu Qurayza. Va trucar a la porta, es va donar a conèixer i va dir: «Oh Ka’b! T’he portat tot l’exèrcit de Qurayx i moltes tribus, com els fills de Kinana i de Ghatafan, en un exèrcit de deu mil homes. Ara Muhàmmad i els seus Companys ja no se’n podran salvar. Hem jurat, amb els qurayxites, que no ens mourem d’aquí fins que no els haguem anihilat del tot!…» Quan Ka’b va manifestar la seva preocupació: «Si Muhàmmad i els seus Companys no poden ser morts, i els qurayxites i els de Ghatafan se’n tornen a les seves terres, ens quedarem sols aquí. Tinc por que al final ens matin a tots!…», Huyayy li va dir: «Perquè aquesta por se’t passi, demana setanta homes dels qurayxites i dels de Ghatafan com a ostatges. Mentre aquests ostatges siguin amb tu, ells no podran marxar d’aquí. I si són vençuts i se’n van, jo no em separaré de vosaltres. La desgràcia que us arribi a vosaltres m’arribarà també a mi.» Així va enganyar Ka’b i, després, els altres jueus. Els va fer esquinçar el tractat que tenien amb els musulmans. D’aquesta manera, el pacte va quedar trencat.

Huyayy va tornar a l’exèrcit politeista i va explicar el que havia passat. Va fer saber que els Banu Qurayza atacarien els musulmans per l’esquena.

«Oh gent del Fossat! Jàbir ens ha preparat un convit i ens convida a menjar. El seu menjar és abundant i bo. Aixequeu-vos! Anem al convit de Jàbir!» Hadit xarif

El setè dia, els politeistes, amb un gran exèrcit de deu mil homes, van arribar a la banda nord i nord-oest de Medina i hi van establir el seu campament. Aquest campament era a l’altra banda del lloc on s’havia cavat el fossat. El que pretenien els politeistes era, amb aquell gran exèrcit, cremar i arrasar Medina de cap a cap, fer desaparèixer el nostre Mestre, el Profeta, i els seus Companys i anihilar l’Islam. En aparença, era un exèrcit enorme, al qual era difícil fer front. Quan van veure l’obstacle del fossat, que ni se’ls havia passat pel cap, els politeistes es van quedar desconcertats i se’ls va ensorrar el coratge, perquè el fossat era tan ample que ni un bon cavall llançat al galop el podia saltar. Qui hi queia tampoc no en sortia fàcilment, i per a un home amb cota de malla era dificilíssim enfilar-se’n a dalt. Quan va saber que els politeistes havien arribat, el nostre estimat Profeta va reunir de seguida els seus Companys, cansats per sis dies de feina sense parar, i va establir el campament en aquesta banda del fossat, al peu de la muntanya de Sal’. Al darrere tenien la muntanya de Sal’ i Medina; al davant, el fossat, i més enllà, l’enemic… Altre cop, Ibn Umm Maktum va quedar a Medina com a lloctinent del nostre Mestre, el Profeta. Les dones i els infants van ser instal·lats a les fortificacions. L’exèrcit de l’Islam, de tres mil homes, tenia trenta-sis genets. Els estendards els portaven hazrat Zayd ibn Hàritha i hazrat Sa’d ibn Ubada.7 La tenda de cuir del nostre Mestre Rasulul·lah es va plantar al peu de la muntanya de Sal’. Els nobles Companys, que encara havien de fer tantes proeses, van començar a seguir atentament els moviments de l’enemic. En aquell moment, es va veure que hazrat Úmar arribava a la presència del nostre estimat Profeta. Va dir: «Ya Rasulal·lah! He sentit dir que els jueus de Qurayza han trencat el pacte que hi havia entre nosaltres i que es preparen per fer-nos la guerra!» Davant aquesta notícia inesperada, el Mestre dels mons va respondre: «Hasbunal·lahu wa ni’mal-wakil (Al·là ta’ala ens basta. Quin excel·lent protector que és!)». Se’n va afligir molt. Ara l’exèrcit de l’Islam havia quedat entre dos focs: al nord i a l’oest, els exèrcits politeistes; al sud-est, els jueus. El nostre Mestre Rasulul·lah va enviar hazrat Zubayr ibn Awwam a la fortalesa dels fills de Qurayza. Hazrat Zubayr hi va anar i es va assabentar de la situació. Quan va tornar, va explicar el que havia vist: «Ya Rasulal·lah! Els he vist reparar les seves fortaleses i fer exercicis i maniobres de guerra. A més, estaven aplegant els seus animals.» Aleshores Habib al-Àkram (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va enviar Sa’d ibn Mu’adh, Sa’d ibn Ubada, Khawwat ibn Jubayr, Amr ibn Awf i Abdul·lah ibn Rawaha als fills de Qurayza perquè els aconsellessin i els fessin renovar el pacte.8 Aquests cinc Companys encarregats de la missió van anar a la fortalesa dels jueus de Qurayza i els van aconsellar. Però el consell no servia de res. A més, havien començat a insultar-los. Com a darrera paraula, van dir: «Expulsant els nostres germans, els fills de Nadir, de la seva terra, ens heu trencat els braços i les ales. I qui s’ha cregut que és, Muhàmmad? Entre ell i nosaltres no hi ha cap paraula ni cap pacte. Hem jurat llançar-nos tots alhora sobre el vostre Profeta i matar-lo. Sens dubte, donarem suport i ajuda als nostres germans!…» Hazrat Sa’d ibn Mu’adh i els seus companys es van presentar davant el nostre Mestre Rasulul·lah i li van explicar la situació de manera velada, perquè no tothom l’entengués. El nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Mantingueu en secret la vostra notícia. Reveleu-la només a qui ja la sap. Perquè la guerra consisteix en estratègia i en enganys.»9

Els nobles Companys, en aquesta banda del fossat, esperaven el nostre Mestre, el Profeta, i es preguntaven com haurien d’actuar. Poc després, el Sultà de l’univers va venir on eren els seus heroics Companys i va dir el takbir: «Al·lahu akbar! Al·lahu akbar!» En sentir-ho, els gloriosos Companys van dir el takbir a una sola veu, proclamant la grandesa del noble nom de Janab al-Haqq, i van sembrar la por en el cor dels incrèduls, que a l’altra banda del fossat bullien com la sorra. Quan van sentir els takbirs, els politeistes van dir: «Segur que a Muhàmmad i als seus Companys els ha arribat alguna notícia joiosa.»

El nostre Mestre, el Profeta, va donar als seus Companys la bona nova que sortirien victoriosos, dient: «Oh comunitat dels musulmans! Alegreu-vos amb la conquesta i l’auxili d’Al·là ta’ala!» Els gloriosos Companys havien pres part fins aleshores en molts destacaments (sariyyes) i en les expedicions de Badr i d’Úhud. Amb el permís d’Al·là ta’ala i per la benedicció de la súplica de Rasul al-Àkram, havien derrotat cada vegada els politeistes, superiors en nombre i en força. Tenint al capdavant la «Corona» de tots els éssers, no hi podia haver feina que no poguessin fer ni penalitat que no poguessin suportar. El temps era fred, la carestia severa, la fam extrema… Molts, inclòs el nostre Mestre, el Profeta, s’havien lligat pedres al ventre beneït. A l’altra banda, l’enemic bullia com la sorra! Però, per als gloriosos Companys, la multitud dels enemics i les penalitats que patien no tenien cap importància. Al·là ta’ala era el millor protector… A Ell s’havien lligat, en Ell es recolzaven, en Ell s’havien refugiat. Els principals comandants de Qurayx i els caps de les altres tribus que havien vingut amb Qurayx, abans de decidir un atac general, van començar a buscar al llarg del fossat un lloc per on poguessin passar. Van recórrer el fossat d’una punta a l’altra. Finalment, es van aturar en el lloc estret que havia quedat a mig fer per la pressa, i van concloure que convenia atacar per allà. Els soldats politeistes anaven darrere els seus comandants i, mirant tan aviat el fossat com els gloriosos Companys, no se’n sabien avenir. Deien: «Juro que això no és un mètode a què recorrin els àrabs. Segur que l’hi ha aconsellat aquell home persa!» Quan els comandants qurayxites, mostrant als soldats el lloc estret del fossat, van preguntar: «Qui és capaç de saltar per aquí i passar a l’altra banda?», cinc genets es van destacar d’entre ells. Havien de passar a l’altra banda del fossat per lluitar-hi cos a cos. Els gloriosos Companys i els soldats politeistes van començar a observar amb curiositat què farien aquells cinc genets. Els genets es van fer enrere per agafar embranzida. Després van girar el cap dels cavalls cap al lloc més estret del fossat i els van llançar a tota brida. Els cinc cavalls de raça, corrent al galop, van aconseguir passar d’un salt a l’altra banda del fossat. Molts genets els van voler seguir, però no ho van aconseguir i es van quedar a l’altra banda del fossat. Entre els qui havien passat hi havia un lluitador molt fort, anomenat Amr ibn Abdud, que no havia tocat mai terra amb l’esquena; tothom li tenia por i ningú no gosava fer-li front. Ell sol valia per tot un exèrcit. El fet que, d’entre un exèrcit de deu mil homes, fos ell qui es presentava allà ja ho demostrava. Anava cobert de cota de malla de cap a peus. Dalt del seu cavall tenia un posat imponent. Aquest home, que només amb el seu aspecte sembrava la por en els cors, va cridar als mujàhids: «Si hi ha algú capaç de lluitar amb mi, que surti a la palestra!…» En veure aquell monument de supèrbia, hazrat Alí es va presentar davant el nostre estimat Profeta i li va demanar permís: «Que la meva vida sigui sacrificada per tu, ya Rasulal·lah! Deixa’m lluitar amb ell.» Ni tan sols portava cota de malla.

«Oh Salman! Síria serà conquerida, sens dubte. Heracli fugirà al racó més apartat del seu país. Vosaltres dominareu Síria de punta a punta. Ningú no us podrà fer front. El Iemen serà conquerit, sens dubte. Aquesta “Terra d’Orient” també serà conquerida, sens dubte, i el Cosroes serà mort. Al·là ta’ala us concedirà aquestes conquestes després de mi» Hadit xarif

Els nobles Companys el miraven amb una enveja sana. El nostre estimat Profeta es va treure la seva beneïda cota de malla i la va fer vestir a hazrat Alí. Li va cenyir la seva espasa. Es va treure el turbant del cap beneït i l’hi va cargolar al cap amb les seves pròpies mans beneïdes. Després va suplicar així: «Al·là meu! A l’expedició de Badr, Ubayda, el fill del meu oncle, i a l’expedició d’Úhud, el meu oncle Hamza van morir xahids (màrtirs). Al meu costat m’ha quedat Alí, el meu germà i el fill del meu oncle. Protegeix-lo Tu. Concedeix-li el Teu auxili. No em deixis tot sol!» Els nobles Companys van dir: «Amín!» Entre súpliques i takbirs, el Lleó d’Al·là ta’ala, avançant a peu, es va plantar davant Amr ibn Abdud, que era dalt del seu cavall com un colós. Amr, que anava cobert de cota de malla per tot arreu excepte els ulls, no va reconèixer aquell heroi i li va preguntar qui era. Quan ell es va presentar dient: «Soc Alí ibn Abi Tàlib», Amr, com si se’n compadís, li va dir: «Oh fill del meu germà! El teu pare és amic meu. Per això no vull vessar la teva sang. No hi ha entre els teus oncles algú que em pugui fer front?» Hazrat Alí, en canvi, el va provocar dient: «Oh Amr! Per Al·là, jo sí que vull vessar la teva sang. Però no cal que tots dos estiguem en les mateixes condicions? No és això el que escau a l’honor de la valentia? Jo vaig a peu, i tu, a cavall!…»

En sentir-ho, a Amr se li va encendre l’orgull de valent: va baixar de seguida del cavall i, després de tallar-li les potes amb l’espasa, es va plantar furiós davant hazrat Alí. Quan era a punt d’atacar, el Lleó d’Al·là ta’ala li va preguntar: «Oh Amr! He sentit dir que has jurat que, quan et trobessis amb algú de Qurayx, li concediries un dels seus dos desitjos. És veritat?» Quan ell va respondre: «Sí, és veritat», aquesta vegada el va invitar a la fe: «Doncs el meu primer desig és que creguis en Al·là ta’ala i en el Seu Missatger i que et facis musulmà!» En sentir-ho, Amr es va enfadar i va dir: «Deixa-ho córrer! No ho necessito!» Hazrat Alí li va dir: «El meu segon desig és que deixis el combat i te’n tornis a la Meca. Perquè, si el Missatger alayhis-salam venç l’enemic, amb aquesta actitud l’hauràs ajudat!…» Quan Amr va dir: «Deixa-ho córrer també! He jurat que no em perfumaré fins que no m’hagi venjat. Si tens un altre desig, digues-me’l!», hazrat Alí li va respondre: «Oh enemic d’Al·là ta’ala! Ara ja no queda res més que lluitar amb tu!»

Amr es va riure d’aquestes paraules i va dir: «Quina cosa més estranya! Mai no m’hauria passat pel cap que a la terra dels àrabs hi hagués un valent capaç de fer-me front! Oh fill del meu germà! Juro que no et vull matar, perquè el teu pare era amic meu. Jo voldria tenir al davant algú dels nobles de Qurayx, com Abu Bakr o com Úmar.» Quan hazrat Alí va dir: «Sigui com sigui, jo he sortit aquí per matar-te», a Amr la sang li va pujar al cap. Aixecar l’espasa i abatre-la va ser tot u. El lleó d’Al·là ta’ala, hazrat Alí (karramal·lahu wajhah), que s’esperava una cosa així, va saltar de costat com un llamp i va parar el cop amb l’escut. Però Amr ja havia esmicolat molts escuts com aquell. Ni els escuts més forts no resistien el seu cop. I així va ser també aquesta vegada. L’escut de hazrat Alí es va fer a trossos, i a més l’espasa li va fregar el cap i el va ferir. Ara era el torn de hazrat Alí d’atacar.

Refugiant-se en Al·là ta’ala i dient «Ya Al·lah!..», va abatre la Dhu-l-Fiqar sobre el coll d’Amr. Al mateix instant, en l’exèrcit de l’Islam van començar a ressonar crits de «Al·lahu akbar!.. Al·lahu akbar!..», que feien gemegar la terra i el cel, i en l’exèrcit dels incrèduls es van començar a alçar laments… Sí, la súplica del Sultà dels profetes, la corona de tots els éssers, havia estat acceptada. Amr, aquell gegant, era estès a terra; mentre la sang li rajava del cos com d’una canal, el cap li havia sortit volant amb l’elm i tot. En veure caure Amr, en qui més confiaven, els seus companys es van llançar de seguida sobre hazrat Alí. En veure-ho, els nobles Companys hi van acudir corrents. Zubayr ibn Awwam va ferir Nawfal ibn Abdul·lah i el va fer caure amb el cavall dins el fossat.

Hazrat Alí va baixar al fossat i va partir Nawfal en dos. Els altres van travessar el fossat a gran pena i van fugir enrere. El comandant en cap de l’exèrcit politeista, per la seva banda, ja havia caigut en una gran desesperació des del començament de la batalla.

Ara la forma de la batalla ja estava definida. El fossat impedia el combat cos a cos. Van intentar causar-se baixes els uns als altres a cops de fletxa. Això no servia de res més que per allargar el desenllaç. Els politeistes, comprenent que d’aquesta manera no podrien vèncer, van decidir que el camí més convenient era atacar per totes les bandes del fossat i es van llançar a l’atac. L’enorme exèrcit enemic de deu mil homes s’esforçava per travessar el fossat, i el gloriós exèrcit de l’Islam, de tres mil homes, s’esmerçava, amb fletxes i pedres, a no deixar-los passar. Havia començat una lluita terrible. Aquesta lluita va durar fins al vespre.

A la nit, Rasul al-Àkram (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va posar sentinelles en diversos punts del fossat. Ell mateix es va posar a fer guàrdia al lloc estret. Va enviar a Medina una patrulla de cinc-cents homes i els va ordenar que diguessin el takbir en veu alta pels carrers. Així, qualsevol perill que pogués venir dels jueus o dels politeistes de Qurayx s’evitaria a temps, i les dones i els infants quedarien protegits.

Els jueus de Qurayza, per la seva banda, van enviar Huyayy ibn Akhtab als politeistes i els van demanar una força de dos mil homes per fer atacs nocturns. De nit volien atacar les dones i els infants que havien quedat sense defensa. Però les rondes que els mujàhids feien fins a l’alba i els takbirs que deien amb crits d’«Al·lahu akbar!» els van sembrar al cor una gran por. Es van retirar a les seves fortaleses i es van posar a esperar una ocasió. De tant en tant, intentaven entrar a Medina en grups petits.

Una nit, Ghazzal, un dels notables dels fills de Qurayza, amb una tropa de deu homes, va aconseguir arribar fins a la casa fortificada on era la nostra mare Safiyya, tia paterna del nostre Mestre, el Profeta. A dins hi havia dones i infants. No tenien ni una sola arma per defensar-se. Els jueus primer van començar a llançar fletxes contra la casa, i després van intentar entrar-hi. Un d’ells va aconseguir passar al pati interior i es va posar a observar els voltants per veure com podia entrar. En aquell moment, l’heroica tia del nostre estimat Profeta va recomanar als qui eren amb ella que no fessin cap soroll, va baixar i se’n va anar al costat de la porta. Es va embolicar bé el cap amb un mocador i, després de prendre l’aspecte d’un home, va agafar un bastó i es va posar un ganivet a la cintura. Va obrir la porta a poc a poc, es va acostar per darrere a aquell jueu i li va descarregar el bastó amb violència sobre el cap. Sense perdre ni un instant, va matar el jueu, que havia caigut a terra. Després va llançar el cap del jueu mort als jueus que, a fora, estaven ocupats llançant fletxes. Quan van veure als seus peus el cap tallat del seu company, els jueus es van espantar molt i van començar a fugir.

Al mateix temps, rondinaven: «Ens havien dit que els musulmans havien enviat tots els seus homes a la guerra, sense deixar ni un sol home a casa!…»10 Al matí, la guerra va continuar amb la mateixa violència. Les fletxes volaven brunzint per l’aire. El Mestre dels mons (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va dir als seus gloriosos Companys: «Juro per Al·là ta’ala, en el poder del qual és la meva existència, que les penalitats que patim us seran tretes de sobre, sens dubte, i que sereu portats a l’alleujament.» Així els va aconsellar que tinguessin paciència i els va donar la bona nova que la victòria seria dels creients. En rebre aquesta bona nova, els heroics Companys van oblidar penalitats com la fam i la carestia.

«Oh comunitat dels musulmans! Alegreu-vos amb la conquesta i l’auxili d’Al·là ta’ala!» Hadit xarif

Van treballar en cos i ànima i no van deixar que ni un sol politeista travessés el fossat.

Hazrat Sa’d ibn Mu’adh, un dels més destacats dels nobles Companys, lluitava amb un gran heroisme. Durant el combat, el va ferir al braç una fletxa que va disparar un politeista anomenat Hibban ibn Qays ibn Araqa. La fletxa li va tocar una artèria i li va fer perdre molta sang. Ferit, en veure que els qui l’envoltaven s’esforçaven per estroncar-li la sang, hazrat Sa’d va comprendre que el seu estat era greu i va fer aquesta súplica: «Senyor meu! Si Qurayx ha de continuar la guerra, concedeix-me vida. Perquè res no m’agrada tant com lluitar contra aquests politeistes que han turmentat el Teu Missatger i l’han desmentit. Si la guerra entre nosaltres s’acaba, eleva’m al grau de xahid. Però no prenguis la meva ànima abans que no hagi vist la fi dels Banu Qurayza.» La seva súplica va ser acceptada, i la sang se li va estroncar. Els hipòcrites com Abdul·lah ibn Ubayy, que semblava que lluitaven entre els nobles Companys, s’ho prenien amb molta calma i no s’acostaven a les primeres línies. A més, feien tot el que podien per desanimar els mujàhids i intentaven sembrar la discòrdia dient: «Muhàmmad no para de prometre-us els tresors de l’emperador bizantí i del Cosroes. I ara som tancats dins el fossat. De por, ni tan sols podem anar a fer les nostres necessitats. Al·là i el Seu Missatger no fan res més que enganyar-nos, i tampoc no ens prometen res d’aquest món!…» Quan es trobaven en un destret, prenien com a pretext que l’enemic podia atacar les seves cases i abandonaven els seus llocs. Aquest comportament dels hipòcrites era un altre turment i una altra penalitat. L’exèrcit politeista hi posava totes les forces per arribar com més aviat millor a un desenllaç, però davant la defensa heroica dels honorables Companys no aconseguia res. El lloc que més atacaven era el pas estret. El nostre estimat Profeta no se’n separava i encoratjava els seus Companys al combat. Els nobles Companys, que desitjaven obtenir l’honor de lluitar al costat del nostre Mestre, el Profeta, van fer al camp de batalla proeses mai vistes. En un moment donat, es va veure que els politeistes començaven a disparar una pluja violenta de fletxes. Totes apuntaven a la tenda on era el Sultà de l’univers.

Una cota de malla cobria el cos beneït del nostre estimat Profeta, i al seu cap beneït hi duia un elm. Es mantenia dret i ferm davant la tenda i, segons el curs de la batalla, donava ordres als seus Companys. De vegades els politeistes queien de sobte sobre el punt que semblava més feble, i els beneïts Companys hi acudien corrents i lluitaven amb un amor ardent fins a rebutjar els enemics de la religió.

«Un sol cop d’espasa d’Alí val més que les adoracions de tots els homes i de tots els jinns» Hadit xarif

L’expedició militar del Fossat

Aquella lluita mai vista era violentíssima: els heroics Companys no tenien temps ni de mirar al costat. Aquell dia, la lluita que havia començat al matí es va allargar fins a hores avançades. Cada vegada que arribava l’hora d’un namaz, els gloriosos Companys deien: «Ya Rasulal·lah! No hem pogut fer el nostre namaz», i el Mestre dels mons, el Sultà de l’univers, responia amb una gran tristesa: «Per Al·là, jo tampoc no l’he pogut fer.» Cap a l’hora del namaz de la nit, amb un atac violentíssim, van fer recular i van dispersar la turba de politeistes que no els deixava fer la seva adoració. Els qurayxites i els de Ghatafan, que no es van poder refer d’aquella dispersió, es van retirar al seu campament per passar-hi la nit. Els mujàhids van anar cap a la tenda del nostre estimat Profeta. Aleshores l’Honor del món (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), enviat com a misericòrdia per als mons, tot i que maleir no era el seu noble costum, no es va poder contenir pel namaz i va maleir els politeistes dient: «Així com ells ens han tingut ocupats fins a la posta del sol i ens han impedit de fer el nostre namaz, que Al·là ta’ala també els ompli de foc les cases, els ventres i les tombes!» Després de fer els namazs del migdia, de la tarda i del capvespre, que havien quedat per recuperar (qada), va dirigir com a imam el namaz de la nit.

Senyor meu, desbarata els incrèduls

Després d’aquestes lluites que havien lliurat per anihilar del tot l’Islam, els politeistes van comprendre que els musulmans no podien ser vençuts de dia. Per a ells, l’únic remei era organitzar, amb la mateixa violència, atacs nocturns. Només així podrien ser vençuts els musulmans. Van posar de seguida en pràctica aquesta decisió i, juntament amb els jueus fills de Qurayza, van començar a fer atacs nocturns. Els politeistes, que havien dividit els seus soldats en grups, atacaven per torns. Aquesta situació va durar dies. Amb el nostre estimat Profeta al capdavant, els heroics Companys, tot i estar afamats, sense dormir i cansats, van continuar la defensa. No van deixar passar cap soldat enemic a aquesta banda del fossat. Aquella defensa, feta en cos i ànima, va ser més temible, més violenta, més angoixosa i més feixuga que totes les expedicions anteriors.

Entre els politeistes, que feia dies que lluitaven, va començar a faltar el menjar. Els seus cavalls i els seus camells també es van començar a morir, perquè no trobaven per terra ni un grapat d’herba seca. Per això, el comandant dels politeistes va enviar als jueus de Qurayza una tropa, sota el comandament de Dirar ibn Khattab, per obtenir provisions. Els jueus, que ho sacrificaven tot pels incrèduls, van carregar de seguida vint càrregues de camell de blat, d’ordi, de dàtils i de palla per als animals i les hi van lliurar. Quan Dirar tornava content amb els seus soldats, prop de Quba es van trobar amb un grup de Companys. Els heroics Companys els van atacar a l’instant. Després d’un combat sagnant, van posar en fuga els politeistes, van lliurar els camells carregats al nostre Mestre, el Profeta, i van ser objecte de moltes súpliques seves.11 El Sultà de l’univers (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), en aquell combat violent que va durar gairebé un mes, es compadia dels seus heroics Companys, que passaven per situacions molt difícils, i els mostrava una tendresa moltes vegades més gran que la dels seus propis pares. Davant aquests esforços sobrehumans dels seus gloriosos Companys, ell posava a terra el seu front beneït i implorava així Al·là ta’ala per ells:

«Oh Tu, que acudeixes a l’auxili dels qui es troben en un destret! Al·là meu, que respons a la súplica dels necessitats i dels desemparats! Tu veus i coneixes, sens dubte, el meu estat i el dels meus Companys. Senyor meu! Desbarata els incrèduls (fes-los patir la derrota), sembra la discòrdia entre ells, dona’ns l’auxili contra ells i concedeix-nos la victòria!..»

En els darrers dies, el nostre estimat Profeta repetia sovint aquesta súplica. Els politeistes, pels sofriments que també els causava la carestia, hi posaven totes les forces per fer desaparèixer com més aviat millor els musulmans. Un vespre en què lluitaven així, un home de l’exèrcit politeista, en el cor del qual havia entrat l’amor a l’Islam, es va presentar davant el nostre Mestre, el Profeta. Era Nu’aym ibn Mas’ud, de la tribu de Ghatafan. Va dir al nostre estimat Profeta: «Ya Rasulal·lah! He vingut a confirmar que Al·là ta’ala és U i que tu ets el profeta veritable. Lloat sigui Al·là, he tingut l’honor de fer-me musulmà. Fins ara he lluitat contra tu. D’ara endavant lluitaré contra els incrèduls. Estic disposat a fer tot el que m’ordenis! Ya Rasulal·lah! Ni tan sols la meva gent no sap que m’he fet musulmà.» Rasul al-Àkram li va dir: «Podries ficar-te entre aquests incrèduls i, sembrant la discòrdia, intentar separar-los els uns dels altres?» Ell va preguntar: «Ya Rasulal·lah! Amb l’ajut d’Al·là ta’ala, els puc separar els uns dels altres. Però tinc permís per dir tot el que vulgui?» El nostre Mestre li va dir: «La guerra és astúcia; pots dir el que vulguis.»

Hazrat Nu’aym ibn Mas’ud primer va anar a trobar els jueus de Qurayza i els va dir: «Ja sabeu l’afecte que us tinc. Però el que parlarem ha de quedar entre nosaltres; que ningú no ho sàpiga!» Els jueus van jurar: «Ningú no ho sabrà.» Aleshores hazrat Nu’aym va dir: «L’afer d’aquest home (del nostre Mestre, el Profeta) és, sens dubte, una calamitat. Sabeu el que va fer als fills de Nadir i de Qaynuqa. Tots vau veure com els va expulsar de les seves terres i de les seves llars. Ara els qurayxites i els de Ghatafan han vingut i lluiten contra els musulmans, i vosaltres els ajudeu. Tot i que fa dies que lluitem, encara no hem arribat a cap resultat. Si continua així, sembla que el setge s’allargarà. Els béns, les propietats, les terres i els fills dels qurayxites i dels de Ghatafan no són aquí, com els vostres. Si en aquesta guerra troben l’ocasió i vencen, recolliran el botí i se n’aniran. Si són derrotats, se n’aniran i us deixaran sols cara a cara amb els musulmans. I vosaltres no teniu ni força ni poder per plantar cara als musulmans. L’estat actual de la guerra mostra que els musulmans obtindran la victòria. Si passa el que suposo, els musulmans no us deixaran sense passar-vos a fil d’espasa. Per això ens cal prendre de pressa alguna mesura!…»12 Els jueus, que van escoltar aquestes paraules amb una gran agitació i amb por, van quedar molt satisfets que hazrat Nu’aym es preocupés tant per ells i li van dir: «Ens has mostrat com cal la teva amistat. Digues-nos també quina mesura hem de prendre.» Nu’aym ibn Mas’ud, que justament esperava això, els va dir: «El que és encertat és això: no entreu de cap manera en guerra contra els musulmans sense haver pres com a ostatges alguns dels notables de Qurayx i de Ghatafan! Mentre els ostatges siguin amb vosaltres, ells no podran fugir de la guerra!» Els jueus, convençuts que també allò era una mesura excel·lent, li van donar les gràcies i el van tractar amb honors i atencions. Hazrat Nu’aym es va separar dels jueus i se’n va anar dret al campament de Qurayx. Va dir als seus comandants: «Sabeu la meva enemistat contra Muhàmmad i com us estimo, a vosaltres. M’he assabentat d’una cosa i, com exigeix la nostra amistat, he considerat un gran deure fer-vos-la saber. Però m’heu de prometre i jurar que no fareu saber a ningú el que us diré!» Ells ho van jurar i li van dir amb curiositat: «Parla, t’escoltem.» Ell els va dir: «Sapigueu que els jueus de Qurayza s’han penedit d’haver-se aliat amb vosaltres i han enviat a dir a Muhàmmad: “Prendrem com a ostatges, perquè els tallin el coll, alguns dels notables de Qurayx i de Ghatafan, i te’ls lliurarem. Després, units a tu, lluitarem fins a arrencar d’arrel els politeistes! Però has de perdonar els nostres germans, els fills de Nadir, i retornar-los les seves terres!” I Muhàmmad ha acceptat aquestes peticions dels jueus! Si els jueus us demanen ostatges, no ho accepteu de cap manera: els mataran a tots! Que ningú no senti el que us he dit!…» Els qurayxites van donar moltes gràcies a hazrat Nu’aym per aquella notícia important i el van tractar amb gran consideració.

«Juro per Al·là ta’ala, en el poder del qual és la meva existència, que les penalitats que patim us seran tretes de sobre, sens dubte, i que sereu portats a l’alleujament» Hadit xarif

Nu’aym ibn Mas’ud (radiyal·lahu anh) va sortir d’allà i se’n va anar a trobar els de Ghatafan. També a ells els va dir el que havia explicat als qurayxites.

L’endemà, el comandant de Qurayx va enviar a dir als fills de Qurayza: «Ara quedar-nos aquí se’ns ha fet molt difícil, perquè fa fred i els nostres animals es moren de fam. Preparem-nos bé aquesta nit i demà llancem tots junts un atac violent.» Els jueus van respondre: «Nosaltres no lluitem el dissabte, i a més, perquè puguem prendre part en el combat amb vosaltres, ens heu de lliurar com a ostatges molts dels vostres notables. Si el setge s’allarga i vosaltres, impotents, us en torneu al vostre país, ens haureu lliurat a Muhàmmad. Si ens doneu ostatges, no ens abandonareu!…» Quan aquesta notícia va arribar al comandant de Qurayx, va dir: «Doncs les paraules de Nu’aym ibn Mas’ud eren veritat!», i va tornar a enviar a dir als jueus: «No us donarem com a ostatge ni un sol dels nostres homes. Si demà veniu a lluitar amb nosaltres, molt bé; si no, ens en tornarem al nostre país, i vosaltres us quedareu cara a cara amb Muhàmmad i els seus Companys!…»

En sentir-ho, els jueus de Qurayza van pensar que les paraules de Nu’aym s’havien confirmat i van respondre: «En aquest cas, nosaltres tampoc no farem pinya amb vosaltres per lluitar contra els musulmans…» Així, la por va entrar al cor de tots dos bàndols.13 Jibril alayhis-salam va venir al nostre Mestre, el Profeta, i li va donar la bona nova que Al·là ta’ala desbarataria els politeistes amb un huracà. Aleshores el Mestre dels mons es va posar de genolls sobre els seus genolls beneïts i, allargant les seves mans beneïdes, va expressar el seu agraïment a Al·là ta’ala dient: «Al·là meu! T’agraeixo que hagis tingut compassió de mi i dels meus Companys.» Després va comunicar la bona nova als seus heroics Companys. Aquella nit era la nit de divendres a dissabte. Una foscor terrible ho cobria tot; no s’hi veia a un pam del nas. Aleshores va venir una gelada intensa i, darrere seu, va començar a bufar un vent fortíssim.

Hazrat Hudhayfa ibn Yaman va explicar així aquella nit: «Ens trobàvem en una nit tal que fins aleshores no n’havíem vist cap de més fosca. Amb aquella foscor tan espessa, també va començar a bufar un vent terrible, amb un estrèpit semblant al del tro. En aquell moment, el nostre Mestre, el Profeta, ens va fer saber que l’exèrcit politeista s’havia omplert d’agitació i de por, i que havien caigut en desavinences entre ells. Nosaltres, pel fred intens, per la fam i per l’horror de la nit, no ens podíem aixecar; esperàvem allà on érem, coberts amb qualsevol cosa.

Rasulul·lah es va posar a fer el namaz i, després de passar una part de la nit fent el namaz, es va girar cap a nosaltres i va dir: “Hi ha entre vosaltres algú que vagi fins a l’exèrcit politeista, n’examini la situació i me’n porti notícies? Demanaré a Al·là ta’ala que qui porti aquesta notícia sigui el meu company al Paradís.” Els qui eren allà, per la fam i el fred intensos, no es van poder aixecar. Aleshores el nostre Mestre Rasulul·lah va venir al meu costat. Jo estava assegut sobre els genolls, arraulit de fred i de fam. El nostre Mestre Rasulul·lah em va tocar i em va preguntar: “Qui ets tu?” Li vaig dir: “Soc Hudhayfa, ya Rasulal·lah.” El nostre Mestre Rasulul·lah em va dir: “Ves a veure què fa aquesta gent! Fins que no tornis al meu costat, no els llancis fletxes ni pedres, ni els colpegis amb llança ni amb espasa. Fins que no tornis al meu costat, no et farà mal ni el fred ni la calor, i no seràs fet presoner ni torturat.”

Vaig agafar l’espasa i l’arc i em vaig preparar per marxar. El nostre Mestre Rasulul·lah va fer una súplica per mi: “Al·là meu, protegeix-lo pel davant i pel darrere, per la dreta i per l’esquerra, per dalt i per baix.”

Vaig començar a caminar cap als politeistes. Era com si caminés dins d’un bany calent. Per Al·là, no hi havia en mi ni por, ni fred, ni esgarrifança. Finalment vaig arribar al campament dels politeistes. Els seus comandants i els seus notables havien encès un foc en un parapet i s’hi escalfaven. Abu Sufyan deia: “Hem de marxar d’aquí.” De seguida em va venir al cap de matar-lo allà mateix. Vaig treure una fletxa del buirac i la vaig posar a l’arc. Volia tocar-lo aprofitant la llum del foc. Just quan anava a disparar, em vaig recordar que Rasulul·lah havia dit: “Fins que no tornis al meu costat, no provocaràs cap incident”, i vaig desistir de matar-lo. Després d’això, vaig trobar en mi una gran valentia. Em vaig esmunyir entre els politeistes i em vaig asseure al costat del foc. El vent violentíssim, com no se n’havia vist mai, i l’exèrcit invisible d’Al·là ta’ala (els àngels) els feien el que els havien de fer. Amb el vent, les olles se’ls bolcaven, els focs i els llums se’ls apagaven i les tendes se’ls ensorraven damunt del cap. En un moment donat, Abu Sufyan, el comandant de l’exèrcit politeista, es va aixecar i va dir: “Entre vosaltres hi pot haver sentinelles i espies; aneu amb compte! Que cadascú miri qui té al costat! Que cadascú agafi la mà de qui té assegut al costat!” Abu Sufyan semblava haver intuït que un estrany s’havia ficat entre ells. De seguida vaig allargar les mans, vaig agafar les mans dels dos homes asseguts a la meva dreta i a la meva esquerra i, abans que ells m’ho preguntessin, els vaig preguntar el nom. Així vaig evitar que em reconeguessin. Finalment, Abu Sufyan es va adreçar així al seu exèrcit: “Oh qurayxites! No sou en un lloc on es pugui romandre. Els cavalls i els camells han començat a morir. La carestia ens ha envoltat per totes bandes.

Veieu el que ens ha fet passar el vent. Aixequeu el campament ara mateix i marxeu! Jo me’n vaig!”, i va muntar al seu camell. L’exèrcit politeista es va aplegar en un estat llastimós i es va posar en camí cap a la Meca. Sobre ells plovia sorra i grava.14 Quan l’exèrcit politeista se’n va haver anat, jo també vaig caminar cap al nostre Mestre Rasulul·lah. Quan era a mig camí, em van sortir al davant uns vint genets amb turbants blancs (els àngels). Em van dir: “Fes saber a Rasulul·lah: Al·là ta’ala ha desbaratat l’enemic…” Quan vaig tornar al costat del nostre Mestre Rasulul·lah, feia el namaz sobre una catifa. Però així que vaig tornar, em van tornar el fred i el tremolor que tenia abans de marxar. Després del namaz, el nostre Mestre Rasulul·lah em va preguntar quina notícia portava. Li vaig fer saber l’estat llastimós en què havien caigut els politeistes i que se n’havien anat. Rasulul·lah es va alegrar molt d’aquesta notícia i va somriure. Feia dies que no dormíem. El nostre Profeta em va prendre al seu costat i em va tapar amb una punta de la catifa que tenia damunt. Així vam passar aquella nit fins al matí. Abans de clarejar, Rasulul·lah em va despertar. Quan es va fer de dia, no quedava ni rastre de l’exèrcit politeista.» Fins que no van ser a prop de la Meca, darrere seu va bufar un vent violent, i van sentir sense parar sons de takbir a la seva esquena.

Quan els politeistes de Qurayx van abandonar el campament i van fugir, les altres tribus politeistes que els havien seguit també van abandonar Medina. Es van ofegar en la pena i la tristesa d’una derrota enorme, que no podrien oblidar mai. Mentre ells patien aquesta derrota, el Mestre de l’univers (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) i els seus gloriosos Companys (radiyal·lahu anhum) es prosternaven en sajda d’agraïment a Al·là ta’ala, Li donaven lloança i Li expressaven el seu agraïment.

«Al·là meu! T’agraeixo que hagis tingut compassió de mi i dels meus Companys» Hadit xarif

Els mujàhids van prendre el camí de la lluminosa Medina entre crits de «Al·lahu akbar! Al·lahu akbar!…» Els carrers de Medina es van omplir en un instant d’infants, que havien sortit a rebre el Sultà de l’univers i els seus beneïts pares, oncles paterns, oncles materns i germans grans. El nostre Mestre, el Profeta, també els responia somrient… En l’expedició del Fossat hi va haver sis xahids… Sobre aquesta expedició, Al·là ta’ala diu en les nobles aleies, segons el sentit: «Al·là ta’ala ha fet tornar aquells incrèduls (de l’expedició del Fossat) amb la seva ràbia, sense que haguessin obtingut cap bé ni cap victòria. Així, Al·là ta’ala ha bastat als creients (amb els àngels i el vent) en el combat (perquè tinguessin èxit). Al·là ta’ala té poder sobre totes les coses. Ell és Aziz, ho venç tot.»15

«Oh vosaltres que heu cregut! Recordeu els dons d’Al·là ta’ala sobre vosaltres. Quan (a l’expedició del Fossat) us van atacar exèrcits, Nós vam enviar contra ells un vent i exèrcits (d’àngels) que vosaltres no vèieu…»16

Després d’aquesta batalla, el nostre estimat Profeta va dir: «Ara el torn és vostre. D’ara endavant, Qurayx ja no podrà venir contra vosaltres.»

L’expedició militar dels Banu Qurayza