L’EXPEDICIÓ MILITAR DELS BANU QURAYZA
Rasul al-Àkram (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), quan va tornar de l’expedició del Fossat a Madina al-Munàwwara, va anar a casa de la nostra mare hazrat Àïxa. Es va treure les armes i la cota de malla. El seu cos beneït s’havia omplert de pols, i es va rentar. En aquell instant va arribar un genet amb la forma de hazrat Dihya, que duia la cota de malla i les armes. Era Jibril alayhis-salam. Quan el nostre Mestre, el Profeta, va anar al seu costat, Jibril li va transmetre l’ordre: «Oh Missatger d’Al·là ta’ala! Janab al-Haqq t’ordena que marxis immediatament contra els fills de Qurayza!» El Sultà de l’univers va fer cridar hazrat Bilal i li va donar aquesta ordre perquè l’anunciés als nobles Companys: «Oh Companys meus! Aixequeu-vos i munteu els vostres cavalls i els vostres camells! Els qui obeeixen, que facin el namaz de la tarda a la terra dels fills de Qurayza!»
Habib al-Àkram es va posar de seguida la cota de malla i es va cenyir l’espasa. Es va posar l’elm al cap beneït, es va penjar l’escut a l’esquena i va prendre la llança a la mà. Després va muntar a cavall. Va anar enmig dels seus Companys, va lliurar a hazrat Alí l’estendard de l’Islam i el va enviar, com a avantguarda, a la fortalesa dels jueus de Qurayza, que era a la plana que hi ha just al sud-est de Medina. Va deixar Abdul·lah ibn Umm Maktum com a lloctinent seu a Medina.1
Els gloriosos Companys, amb el nostre estimat Profeta enmig d’ells, van sortir de Medina entre els takbirs d’«Al·lahu akbar! Al·lahu akbar!» Pel camí es van trobar amb els fills de Ghanm. Armats, esperaven el nostre Mestre Rasulul·lah. El nostre Mestre, el Profeta, els va preguntar: «Ha passat algú per davant vostre?» Ells van dir: «Ya Rasulal·lah! Ha passat per davant nostre Dihya al-Kalbí. Anava muntat en una mula blanca ensellada. Sobre la mula hi havia un drap de vellut de setí.» El nostre estimat Profeta els va dir:
«Aquest és Jibril. Ha estat enviat als Banu Qurayza per sacsejar-los les fortaleses i sembrar la por en els seus cors…» Quan van arribar a la fortalesa dels jueus de Qurayza, el nombre de l’exèrcit de l’Islam ja havia arribat a tres mil. Hazrat Alí va plantar l’estendard de l’Islam davant la fortalesa dels jueus de Qurayza. En veure-ho, els jueus van proferir paraules contra el nostre Mestre, el Profeta. Hazrat Alí hi va anar i va explicar la situació al nostre Mestre. Rasul al-Àkram (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), després d’honorar aquell indret amb la seva presència amb tres mil soldats, els va invitar a l’Islam per compassió. Els jueus no van acceptar aquesta bella proposta. També van rebutjar la proposta del nostre estimat Profeta: «Doncs, sotmeteu-vos a l’ordre d’Al·là ta’ala i del Seu Missatger, baixeu de la fortalesa i rendiu-vos.»
Aleshores el Mestre dels mons va dir al mestre dels arquers, hazrat Sa’d ibn Abi Waqqàs: «Oh Sa’d! Avança i dispara’ls fletxes!» Hazrat Sa’d i els altres arquers, entre crits de takbir, van començar a disparar contra la fortalesa jueva les fletxes dels seus buiracs. Ells van respondre amb fletxes i pedres i van començar el combat. Aquella colla de jueus, que havia atacat els musulmans per l’esquena en els seus moments de feblesa i que, per enveja, no acceptava la profecia de Muhàmmad alayhis-salam, no tenia el coratge d’obrir la porta de la fortalesa i sortir a camp obert.
«Oh Companys meus! Aixequeu-vos i munteu els vostres cavalls i els vostres camells! Els qui obeeixen, que facin el namaz de la tarda a la terra dels fills de Qurayza!» Hadit xarif
La guerra continuava en forma de setge. Els hipòcrites que hi havia entre els soldats de l’Islam enviaven missatges d’amagat a la fortalesa: «No us rendiu de cap manera! Encara que us demanin que deixeu Medina, no ho accepteu! Si continueu el combat, us ajudarem amb totes les nostres forces i no us negarem res. I si us fan fora de Medina, nosaltres també en sortirem amb vosaltres!…» Amb aquesta notícia, els jueus, que esperaven l’ajut dels hipòcrites, van continuar la defensa amb una nova determinació i una nova esperança. El setge es va allargar, i tot i que ja feia gairebé un mes, dels hipòcrites no en va venir cap ajut. La por els va entrar al cor i van fer saber que volien un acord.
Per fer l’acord, un jueu anomenat Nabbaix ibn Qays es va presentar davant el nostre Mestre Rasulul·lah i li va dir: «Oh Muhàmmad! Mostra’ns també a nosaltres la compassió que vas mostrar als fills de Nadir. Que els nostres béns i les nostres armes siguin teus! Només et demanem que no vessis la nostra sang. Permet-nos de sortir de la nostra terra amb els nostres fills i les nostres dones. I deixa’ns endur, a part de les armes, una càrrega de camell per família!…» El Mestre dels mons va dir: «No! No puc acceptar aquesta proposta!» Aquesta vegada ell va dir: «Renunciem a endur-nos els béns. No vesseu la nostra sang! Deixeu-nos endur les dones i els nostres fills!» El nostre estimat Profeta va dir: «No! No teniu cap altre remei que sotmetre-us al meu judici sense reserves ni condicions, obeir i rendir-vos!» El jueu Nabbaix va tornar a la fortalesa en un estat llastimós i va contar la conversa. Els fills de Qurayza, aquesta vegada, es van enfonsar en una gran desesperació i tristesa.2 Un dels seus caps, Ka’b ibn Àssad, entrant en raó, va fer al seu poble aquesta confessió i aquesta proposta: «Oh poble meu! Com veieu, ens ha caigut a sobre una gran calamitat. En aquesta situació, tinc tres consells per donar-vos. Podeu triar el que vulgueu i actuar d’acord amb ell! El primer: seguim aquest home i acceptem la seva profecia! Per Al·là, tots sabem que és el profeta enviat per Al·là, el que hem vist descrit en els nostres llibres. Si creiem en ell, la nostra sang, els nostres fills, les nostres dones i els nostres béns seran salvats. L’única raó que tenim per no seguir-lo és l’enveja que tenim dels àrabs i que ell no és dels Fills d’Israel. Però això és un afer que només Al·là sap. Veniu, seguim-lo!…» Els jueus s’hi van oposar tots alhora i van dir: «No! No ho acceptem, i no seguirem ningú més que nosaltres mateixos!»
Aleshores Ka’b va fer la segona proposta: «Matem tots els nostres fills i les nostres dones i, quan no ens quedi al darrere ningú per qui patir, marxem contra els musulmans i lluitem fins a la mort!…» Els jueus també ho van rebutjar.
En la tercera proposta, Ka’b va dir: «Aquesta nit és la nit de divendres a dissabte. Com que els musulmans saben que aquesta nit nosaltres no lluitarem, poden estar confiats i desprevinguts. Desembeinem les espases i sortim tots junts per la porta. Amb un atac per sorpresa així, potser podríem vèncer!…»
Els jueus també van rebutjar aquesta proposta, dient: «Nosaltres no podem trencar la prohibició de treballar el dissabte!» Només els germans Assid i Tha’laba, i amb ells Àssad, el fill del seu oncle, van acceptar la primera proposta i van tenir l’honor de fer-se musulmans. Van sortir de la fortalesa i es van unir als nobles Companys.3 Els jueus van discutir llargament entre ells. Finalment van hissar la bandera de la rendició i van demanar al nostre Mestre, el Profeta, que nomenés algú com a àrbitre perquè dictés el judici sobre ells. El nostre Mestre Rasulul·lah va dir: «Escolliu com a àrbitre qui vulgueu d’entre els meus Companys.» Ells van dir: «Acceptem el judici que dicti Sa’d ibn Mu’adh.» El nostre Mestre, el Profeta, ho va acceptar i va ordenar que portessin hazrat Sa’d ibn Mu’adh.
Sa’d ibn Mu’adh havia estat ferit greument a l’expedició del Fossat. El nostre Mestre Rasulul·lah el feia curar en una tenda, al Màsjid an-Nabawí. Quan el van escollir com a àrbitre, van portar hazrat Sa’d en llitera fins a la fortalesa de Qurayza. Pel camí, hazrat Sa’d deia per a si mateix: «Per Al·là, en el camí d’Al·là ta’ala no faré cas del retret de cap censurador!» Davant el nostre Mestre Rasulul·lah, el van baixar de la llitera. El nostre Mestre, el Profeta, li va dir: «Oh Sa’d! Aquests han acceptat rendir-se segons el teu judici. Vinga, fes-me saber el teu judici sobre ells.» Sa’d ibn Mu’adh, però, va dir: «Que la meva vida sigui sacrificada per tu, ya Rasulal·lah! Sens dubte, Al·là ta’ala i el Seu Missatger són més dignes de dictar el judici.» El nostre Mestre Rasulul·lah li va dir: «Al·là ta’ala t’ha ordenat que dictis el judici sobre ells.» Hazrat Sa’d va obtenir dels jueus la paraula ferma que acceptarien el seu judici. Tots dos bàndols van començar a esperar amb ànsia el judici que es dictaria. Aleshores hazrat Sa’d va anunciar aquest judici imponent, digne del seu rang, que mostrava la seva superioritat i que glaçava el moll dels ossos:
«El meu judici és aquest: que es talli el coll a tots els homes assenyats i púbers! Que les seves dones i els seus fills siguin fets captius, i que els seus béns siguin repartits entre els musulmans!…»
Davant aquest judici categòric, els jueus es van quedar glaçats, perquè en el seu propi llibre el càstig que s’havia de donar als qui cometessin una transgressió així era exactament aquest. Hi deia: «Quan t’acostis a una ciutat per combatre-la, invita-la a la pau. Si ho accepta i t’obre les portes, que tots els qui hi són et paguin tribut i et serveixin. Si decideixen combatre, assetja-la. Quan, pel favor d’Al·là ta’ala, els hagis vençut, passa a fil d’espasa tots els seus homes. Pren com a botí les seves dones, els seus fills i els seus béns!…»
Com que el judici que havia dictat hazrat Sa’d ibn Mu’adh concordava amb el judici diví, el Mestre dels mons, el nostre estimat Profeta, el va felicitar i li va manifestar la seva aprovació dient: «Has dictat sobre ells un judici conforme al judici d’Al·là ta’ala que és a la Lawh al-Mahfuz, per damunt dels set cels!»
Els jueus no van poder oposar res a aquest judici, que estava establert en el seu propi llibre. Tots els homes assenyats i púbers van ser portats a Medina amb les mans lligades al coll. L’endemà, per ordre de Rasulul·lah, hazrat Alí i hazrat Zubayr van executar el judici. Els infants, les dones i els béns es van repartir entre els nobles Companys.4 Així, aquell poble taimat, traïdor i sediciós, que havia atacat els musulmans per l’esquena en els seus moments més angoixosos, que havia trencat tots els pactes i que, des de la infantesa del nostre Mestre, el Profeta, havia intentat fer-lo desaparèixer, va quedar netejat de Medina i dels seus voltants. Entre els captius, una dona va obtenir la felicitat de fer-se musulmana. Aquesta dona, anomenada Rayhana, havia tocat en el repartiment al nostre Mestre, el Profeta. El nostre Mestre Rasulul·lah la va deixar lliure de quedar-se, si volia, en la seva religió o, si volia, de fer-se musulmana. Rayhana va dir que volia quedar-se en la seva religió. La van enviar a casa d’Umm Múndhir. Més endavant, pel consell i l’esforç de Tha’laba ibn Sa’ya, el seu cor es va escalfar envers l’Islam. Aleshores el nostre Profeta li va dir: «Vols seguir el camí d’Al·là ta’ala i del Seu Missatger? Jo considero que això és el que convé.» Rayhana li va dir: «Sí.» El nostre estimat Profeta, que es va alegrar moltíssim d’aquesta decisió seva, per compassió, perquè també ella s’alegrés i perquè el seu grau al Paradís fos molt elevat, la va alliberar i la va acceptar com a esposa. Li va donar el mahr i la va prendre en matrimoni (nikah). El seu casament també es va celebrar a casa d’Umm Múndhir. Així, Rayhana (radiyal·lahu anha) va obtenir l’honor de ser la mare de tots els musulmans.5
«No! No teniu cap altre remei que sotmetre-us al meu judici sense reserves ni condicions, obeir i rendir-vos!» Hadit xarif
Sa’d ibn Mu’adh mor xahid
Després de dictar el judici sobre els jueus dels Banu Qurayza, Sa’d ibn Mu’adh va ser portat de nou a la seva tenda. La ferida se li va agreujar i el seu estat va empitjorar. El nostre Mestre, el Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), va anar al seu costat, el va abraçar i va fer aquesta súplica: «Al·là meu! Sa’d ha fet jihad en el Teu camí per obtenir la Teva satisfacció. També ha confirmat el Teu Missatger. Concedeix-li facilitat…» Quan va sentir aquestes paraules beneïdes del nostre estimat Profeta, hazrat Sa’d ibn Mu’adh va obrir els ulls i va xiuxiuejar: «Ya Rasulal·lah! Et saludo i et presento els meus respectes. Dono testimoni que tu ets el profeta d’Al·là ta’ala.» Després d’això, els parents de Sa’d ibn Mu’adh el van portar de la tenda on era a la casa dels fills d’Abd al-Àixhal. Aquella nit el seu estat es va agreujar molt. Jibril alayhis-salam va venir al nostre Mestre, el Profeta, i li va dir: «Ya Rasulal·lah! Qui és aquell de la teva umma que ha traspassat aquesta nit i el traspàs del qual s’ha anunciat com una bona nova entre els àngels?» Aleshores el Sultà de l’univers va preguntar de seguida per l’estat de Sa’d ibn Mu’adh. Li van dir que l’havien portat a casa seva. El nostre Mestre, el Profeta, amb alguns dels nobles Companys, va anar al costat de Sa’d ibn Mu’adh. Com que anaven molt de pressa pel camí, els nobles Companys li van dir: «Estem cansats, ya Rasulal·lah!» El nostre Mestre, el Profeta, els va explicar la raó de la pressa dient: «Així com els àngels van arribar abans que nosaltres al funeral de Hànzala, també arribaran abans que nosaltres al funeral de Sa’d. No hi arribarem abans que ells.»
Quan el nostre Mestre, el Profeta, va arribar al costat de Sa’d ibn Mu’adh, el va trobar ja traspassat. Es va posar a la seva capçalera i, dient la kunya de Sa’d ibn Mu’adh, va dir: «Oh Abu Amr! Tu eres el millor dels caps. Que Al·là ta’ala et concedeixi la felicitat, la benedicció i la millor de les recompenses! Has complert la paraula que havies donat a Al·là ta’ala. I Al·là ta’ala també et donarà el que t’ha promès!» En aquell moment, la mare de Sa’d ibn Mu’adh, plorant, va recitar aquest vers:6
Com ho podrà suportar, ai, la pobra mare seva!
Cal paciència; ploro el que m’ha caigut al damunt!
Àslam ibn Hàrith ho va explicar així: «Rasulul·lah va venir a casa de Sa’d ibn Mu’adh. Nosaltres esperàvem a la porta. Rasul al-Àkram (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va entrar; caminava fent unes passes molt llargues. Nosaltres el vam seguir. Quan Rasulul·lah ens va fer senyal que ens aturéssim, ens vam aturar i vam tornar enrere. A dins no hi havia ningú més que el cos de Sa’d. Després de quedar-s’hi una estona, Rasulul·lah va sortir. Jo tenia curiositat i li vaig preguntar: “Ya Rasulal·lah! Quina és la saviesa de caminar amb unes passes tan llargues?” Aleshores ell va dir: “Mai no m’havia trobat en una reunió tan plena de gent. (Els àngels l’havien omplerta.) Un dels àngels m’ha pres sobre la seva ala, i només així m’he pogut asseure.” Després, dient la kunya de Sa’d ibn Mu’adh, va dir: “Que sigui per al teu bé, ya Aba Amr! Que sigui per al teu bé, ya Aba Amr! Que sigui per al teu bé, ya Aba Amr!”»
El seu traspàs va entristir molt Rasulul·lah i els nobles Companys, que van vessar llàgrimes i van plorar. Tots els nobles Companys es van reunir per al seu funeral. El nostre estimat Profeta va dirigir el namaz fúnebre (janaza) i va portar el seu fèretre. Quan els nobles Companys portaven el fèretre de Sa’d ibn Mu’adh, van dir: «Ya Rasulal·lah! No havíem vist mai un fèretre tan fàcil de portar!» Aleshores el nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Han baixat els àngels; són ells els qui el porten.» Mentre passava el seguici, els hipòcrites, per menysprear-lo, van dir: «Que lleuger que és!», i el nostre estimat Profeta va dir: «Setanta mil àngels han baixat al funeral de Sa’d. Fins ara no havien baixat mai a la terra en un nombre tan gran.»
Abu Saïd al-Khudrí va transmetre que el seu avi havia dit: «Jo vaig ser un dels qui van cavar la tomba de Sa’d ibn Mu’adh. Quan vam començar a cavar-li la tomba, de la tomba es va escampar pels voltants una olor de mesc!» I Xurahbil ibn Hàssana va dir: «Quan enterraven Sa’d ibn Mu’adh, algú va prendre un grapat de terra de la seva tomba. Després, quan el va portar a casa, aquella terra es va convertir en mesc. Quan baixaven el seu cos a la tomba, el nostre Profeta era assegut al costat de la tomba; els ulls beneïts se li van omplir de llàgrimes i, agafant-se la barba beneïda amb la mà, es va entristir molt. Va dir: “Per la mort de Sa’d ibn Mu’adh, l’Arx ha tremolat.”» Una vegada, van regalar al nostre Profeta una peça de roba molt preuada. Quan els nobles Companys van dir com n’era de bonica, ell va dir: «Els mocadors de Sa’d ibn Mu’adh al Paradís són més bonics que això.»
Abu Sufyan busca venjança
Després de tornar de l’expedició del Fossat, un dia que era assegut enmig de la seva tribu, Abu Sufyan els va dir: «No hi ha ningú que ens vengi de Muhàmmad?!» Un beduí va sentir aquestes paraules i va anar a trobar Abu Sufyan. Li va dir: «Si em cobreixes les necessitats, faré aquesta feina. Conec bé el camí. Tinc també un punyal esmolat. I no tinc por de ningú.» Abu Sufyan li va cobrir les necessitats i li va concedir el que desitjava. Li va donar un camell i li va dir que mantingués l’afer en secret. El beduí va sortir de la Meca de nit i en poc temps va arribar a Medina. Es va assabentar que el Profeta alayhis-salam era amb la tribu dels Banu Abd al-Àixhal. Va lligar el camell en un lloc i hi va anar a peu. El Profeta alayhis-salam donava consells a la mesquita d’aquella tribu. Quan va veure el beduí de lluny, va dir: «Aquest home que ve porta un mal pensament. Però el favor i la bondat d’Al·là ta’ala seran un vel entre ell i jo.»
El beduí va caminar cap a Rasulul·lah. En aquell moment, Ussayd ibn Hudayr el va agafar i el va estirar enrere. «Allunya’t de Rasulul·lah, maleït!», li va dir, i li va portar la mà al cinturó, on va veure el punyal que duia a la cintura. Va comprendre que tenia males intencions. El beduí es va llançar als peus d’Ussayd i va cridar: «No vessis la meva sang!» Ussayd el va portar on era Rasulul·lah. El Profeta alayhis-salam li va dir: «Oh beduí, digues la veritat: qui ets? Res no et servirà sinó la paraula veritable. Si menteixes, Al·là ta’ala ja m’ha fet saber el teu pensament.» El beduí va demanar un salconduit (aman) i va explicar el que havia passat. Per ordre de Rasulul·lah alayhis-salam, el van empresonar.
L’endemà el va fer portar i li va dir: «T’he donat el salconduit; ves on vulguis. Però deixa’m proposar-te una cosa més excel·lent que això.» El beduí li va preguntar: «Què és?» El Profeta alayhis-salam li va dir: «Vull que donis testimoni de la unicitat d’Al·là i de la meva missió de missatger (risala).» El beduí va pronunciar de seguida la kalimat ax-xahada i va dir: «Ya Rasulal·lah! Mai no he tingut por de ningú. Quan t’he vist, he perdut el seny. Has conegut el que tenia al pensament. Ningú no ho sabia fora de mi i d’Abu Sufyan. He comprès que tu ets el Missatger d’Al·là i que ets sota la Seva protecció; el pensament d’Abu Sufyan és un pensament de xaitan.»
«Al·là meu! Sa’d ha fet jihad en el Teu camí per obtenir la Teva satisfacció. També ha confirmat el Teu Missatger. Concedeix-li facilitat» Hadit xarif
Com que d’Abu Sufyan havia sortit una maldat així, el Preceptor de l’univers (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va ordenar a Amr ibn Umayya i a Damra ibn Àslam que anessin a la Meca i que, si en trobaven l’ocasió, matessin Abu Sufyan. Aquells dos Companys van arribar al Haram i, mentre feien el tawaf, una esclava els va reconèixer. Va cridar: «Oh gent de la Meca, no us descuideu! Aquests són Amr ibn Umayya i Damra ibn Àslam!» Quan la gent els va reconèixer, tots dos es van separar. Amr va entrar en una cova d’una de les muntanyes de la Meca i s’hi va amagar. Ibn Àslam, en canvi, va anar a Medina. Al cap d’uns quants dies, Amr també va sortir de la cova. Li van sortir al davant dos espies d’Abu Sufyan. En va matar un amb una fletxa; l’altre va fugir. Després Amr va arribar sa i estalvi a Medina. Quan Abu Sufyan ho va saber, va tenir molta por.
Alguns fets importants de l’any cinquè de l’hègira
Rasul al-Àkram es va casar el mes de dhul-qada amb Zaynab bint Jahx.7 Aquell any van ser revelades les nobles aleies del hijab, i es va ordenar a les dones musulmanes que es cobrissin.8 La tribu de Muzayna, que vivia a prop de Madina al-Munàwwara, va enviar una delegació, es va fer musulmana i va ser comptada entre els muhàjirs.9 Aquell mateix any hi va haver un terratrèmol i un eclipsi de lluna. A més, aquell any el pelegrinatge (hajj) va esdevenir fard (obligació absoluta). Després de l’expedició del Fossat, una part de les tribus dels voltants va reconèixer el poder de l’Estat islàmic. Van començar a pensar que el camí més encertat era viure en amistat amb els musulmans, i fins i tot fer-se musulmans. Alguns es van presentar davant el nostre Mestre, el Profeta, i van tenir l’honor de fer-se musulmans.
El Mestre dels mons (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), perquè s’escampés la religió de l’Islam, va formar destacaments dels seus Companys i els va enviar a invitar a l’Islam les tribus dels voltants. A algunes tribus hi va anar ell mateix. Tribus com la gent de Dumat al-Jandal van acceptar els consells que se’ls van donar i es van fer musulmanes. Tribus com els de Ghatafan i els fills de Lihyan, per por d’enfrontar-se amb l’exèrcit de l’Islam, van fugir. Així, les tribus dels voltants van quedar intimidades.
L’expedició militar dels Banu Lihyan
Els politeistes havien martiritzat, en l’episodi de Rají, Àssim ibn Thàbit, Khubayb ibn Adiyy i els seus companys (radiyal·lahu anhum ajma’in). El nostre Mestre, el Profeta, se n’havia entristit i afligit moltíssim. Esperava un moment oportú per demanar comptes als Banu Lihyan d’aquest fet, perquè havien comès una traïció. Quan les condicions van ser favorables, es van posar en marxa contra els Banu Lihyan amb una força de dos-cents homes. Van deixar Abdul·lah ibn Umm Maktum com a lloctinent a Medina. Per enganyar l’enemic, van fer veure que anaven a Síria i van arribar a l’aigua de Rají, on aquells creients havien mort xahids (màrtirs). Allà van demanar a Janab al-Haqq el perdó per a Àssim i els seus companys. Quan la gent dels Banu Lihyan es va assabentar que arribava l’exèrcit de l’Islam, va fugir a les muntanyes.
Es van quedar allà un dia. Es van enviar soldats pels voltants, però, malgrat totes les recerques, no va ser possible trobar-los. Amb aquella por, però, ja en van tenir prou. Després van arribar a Usfan. Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va dir a hazrat Abu Bakr (radiyal·lahu anh): «Amb una força de deu homes, recorreu els voltants fins a Ghanim i torneu.» Els incrèduls van sentir la remor de l’exèrcit de l’Islam, i la por els va entrar al cor. Es van esfumar per les muntanyes. Els musulmans no van trobar ningú. Però aquella expedició va ser, per als politeistes dels voltants, com un document que provava el domini dels musulmans. Després van tornar a Medina. Aquesta expedició va durar catorze dies.
L’expedició militar de Ghaba
També s’anomena l’expedició de Dhu Qarad. Rasulul·lah tenia vint camelles amb les seves cries. El fill d’Abu Dharr (radiyal·lahu anh) les pasturava al camp. Un home de la tribu de Fazara, anomenat Uyayna ibn Hisn, va venir la nit de dimarts a dimecres amb quaranta genets; van martiritzar el fill d’Abu Dharr i es van endur les camelles.
Quan la notícia va arribar a Rasulul·lah, va deixar Abdul·lah ibn Umm Maktum com a lloctinent seu a Medina i es va posar en camí amb cinc-cents genets. Va lliurar l’estendard a hazrat Miqdad ibn Àswad (radiyal·lahu anh) i el va enviar al davant, com a avantguarda, amb una part dels Companys. També va enviar Salama ibn Akwa’ (radiyal·lahu anh) contra els incrèduls. Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va establir el campament al lloc anomenat Dhu Qarad.
L’avantguarda va atrapar la rereguarda de l’enemic. Abu Qatada (radiyal·lahu anh) va matar l’incrèdul Mas’ada al-Fazarí. Ukkaxa (radiyal·lahu anh) també va matar un incrèdul anomenat Ibban ibn Amr. Dels musulmans, un va morir xahid. Salama ibn Akwa’ (radiyal·lahu anh) va sortir a perseguir els incrèduls. Disparava molt bé amb l’arc. Va matar molts d’aquells maleïts i en va ferir la majoria. Els va obligar a abandonar moltes de les seves coses. Va prendre deu camells de les mans dels incrèduls. Quan Abu Qatada (radiyal·lahu anh) va arribar al campament, Rasulul·lah va fer aquesta súplica per ell: «Al·là meu! Dona salut a Abu Qatada i fes-lo viure vigorós fins a la fi de la seva vida!» Rasulul·lah va donar a hazrat Abu Qatada el cavall i les armes de Mas’ada al-Fazarí. Després d’Abu Qatada, va arribar també Salama ibn Akwa’. Duia amb ell dos cavalls que havien deixat els politeistes. El nostre Profeta, després de rebre’l i felicitar-lo, va dir: «Avui, el millor dels nostres genets és Abu Qatada, i el millor dels nostres soldats de peu és Salama ibn Akwa’.»
Aquella expedició va ser una lliçó inoblidable per als politeistes que, amb una gran gosadia, havien allargat la mà als béns del Profeta, i també per a les altres tribus. Es van quedar a Dhu Qarad una nit i un dia. Després van tornar a Medina. Aquesta expedició va durar cinc dies.
«Els mocadors de Sa’d ibn Mu’adh al Paradís són més bonics que això» Hadit xarif
La teva vinguda és misericòrdia, delícia i joia, ya Rasulal·lah,
La teva aparició és remei per al mal dels enamorats, ya Rasulal·lah.
Ja eres profeta quan Adam encara era entre l’aigua i el fang;
És just que siguis l’imam dels profetes, ya Rasulal·lah.
Els perfectes han assolit la perfecció pel teu nur;
En el teu ésser es manifesten plenament els noms d’Al·là, ya Rasulal·lah.
Per tu han arribat a l’Essència i a tota mena de delícies;
La teva obra és un do per als necessitats, ya Rasulal·lah.
Intercedeix per Hüdâyî, tant en el que es veu com en l’ocult:
És un captaire que s’ha acollit a la teva porta, ya Rasulal·lah!
Aziz Mahmûd Hüdâyî