La súplica per la pluja

L’any sisè de l’hègira hi va haver una sequera terrible; del cel no en va caure ni una gota. Per això no creixia l’herba a la terra, i els homes i els animals van caure en l’angoixa de la fam. Un divendres del noble mes de ramadà, van fer saber el que desitjaven al nostre estimat Profeta: «Ya Rasulal·lah! Si fessis una súplica perquè Al·là ta’ala ens concedís la pluja!…» El nostre Mestre, el Profeta, va sortir al camp amb els seus Companys i van fer un namaz de dos ràkats, sense adhan ni iqama. El nostre Mestre, el Profeta, va girar del revés el seu beneït mantell (rida) i va dir el takbir. Després va alçar les seves mans beneïdes fins que, entre les mànigues, es van veure les seves aixelles beneïdes, i va començar a suplicar: «Al·là meu! Concedeix-nos la pluja!…» Els nobles Companys deien: «Amín! Amín!» En aquell moment el cel era ben clar; no hi havia ni un núvol. Mentre Rasul al-Àkram suplicava, va començar a bufar un vent, i es va veure que els núvols cobrien el cel. Després va començar a caure una pluja menuda. Aleshores el Mestre dels mons va suplicar: «Al·là meu! Fes caure aquesta pluja a bots i barrals i fes-la beneficiosa per a nosaltres!» En aquell mateix instant, la pluja va començar a caure a bots i barrals. A la roba del nostre Mestre, el Profeta, i dels nobles Companys no va quedar cap lloc sec. Abans que arribessin a casa, l’aigua havia convertit tots els voltants en un llac. Tothom caminava amb l’aigua fins a mitja cama. La pluja continuava. Aquell dia, l’endemà… L’endemà passat… El divendres següent, a l’hora del namaz del divendres, els nobles Companys van dir: «Ya Rasulal·lah! Les nostres cases han començat a ensorrar-se per les aigües de la pluja, i els nostres animals a ofegar-se. Si fessis una súplica a Al·là ta’ala perquè la pluja s’aturés!…» El nostre estimat Profeta va somriure, va alçar les seves mans beneïdes i va fer aquesta súplica:

«Senyor meu! Envia aquesta pluja als sembrats, als llocs on creixen arbres i a les valls!» En aquell mateix instant es va aturar la pluja que havia caigut durant una setmana, i els llocs pels quals s’havia suplicat van començar a mullar-se.

Els mons es van anegar de nur
La nit que va néixer Muhàmmad;
Es van distingir el creient i l’hipòcrita
La nit que va néixer Muhàmmad.
Del cel a la terra es va llançar el nur,
Es van aplegar els Set i els Quaranta,
Al monjo se li va travar la llengua
La nit que va néixer Muhàmmad.

«Avui, el millor dels nostres genets és Abu Qatada, i el millor dels nostres soldats de peu és Salama ibn Akwa’» Hadit xarif