L’EPISODI DE HUDAYBIYA

La intenció, la umra; el desenllaç, Hudaybiya

Era el mes de dhul-qada de l’any sisè de l’hègira. Una nit, Nabí al-Múhtaram (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va veure en somnis que anava amb els nobles Companys a Makka al-Mukàrrama i que feien el tawaf de la Kaba al-Muàzzama, i que una part d’ells s’escurçava els cabells i una altra part se’ls feia rapar. Quan el nostre Mestre Rasulul·lah va explicar aquest somni als seus Companys, es van emocionar moltíssim. Per primera vegada des de l’hègira anirien a la Meca, la seva bella terra, on havien nascut i crescut i que era plena de records amargs i dolços. Visitarien la sagrada Kaba, cap a la qual giraven el rostre en els cinc namazs diaris i que tant enyoraven, i en farien el tawaf. Quina bona nova més bella que era!… Així que van rebre la bona nova del nostre estimat Profeta: «Sens dubte, entrareu al Màsjid al-Haram!», els nobles Companys van començar de seguida els preparatius. Quan va haver enllestit els preparatius, Habib al-Àkram va deixar Abdul·lah ibn Umm Maktum com a lloctinent seu a Medina. El primer dilluns del mes de dhul-qada va muntar la seva camella, anomenada Qaswà. Amb mil quatre-cents Companys preparats per al viatge, es van acomiadar dels qui es quedaven a Medina. Formulant la intenció de la umra, es van posar en camí cap a la Meca, la terra sagrada. Van portar amb ells les espases, que són les armes del viatger, i setanta camells per sacrificar. De la caravana, dos-cents anaven a cavall, i quatre eren dones dels Companys. Una d’aquestes dones era la beneïda i puríssima esposa del nostre estimat Profeta, la nostra mare hazrat Umm Salama. Quan van arribar al lloc de miqat anomenat Dhu-l-Hulayfa, es van posar en estat d’ihram i van fer el namaz del migdia. Després van marcar les orelles dels camells que serien sacrificats i els van lligar cordes al coll. Najiya ibn Jundub al-Aslamí, amb uns quants ajudants, va ser encarregat de tenir cura dels camells. Abbad ibn Bixr va ser nomenat comandant d’una tropa de vint genets i enviat al davant per fer de descoberta. Bixr ibn Sufyan va ser enviat a la Meca com a missatger.1 El nostre estimat Profeta i els heroics Companys, vestits amb la roba de l’ihram, embolcallats de blanc, van començar a lloar Al·là ta’ala, a proclamar la grandesa de la Seva glòria i a implorar-Lo:

«Labbayka Al·lahumma labbayk! Labbayka la xarika laka labbayk! Innal-hamda wan-ni’mata laka wal-mulk, la xarika lak!»

(Aquí em tens, Al·là meu, aquí em tens! He respost a la Teva crida una vegada i una altra, amb la paraula i amb tot el meu ésser, i m’he sotmès a la Teva ordre. Tu no tens associat; amb tot el meu ésser m’he girat cap a Tu. La lloança i el do són només Teus. La sobirania també és Teva. Tu no tens copartícip.) Amb aquesta talbiya beneïda, la terra i el cel ressonaven, i Dhu-l-Hulayfa s’embolcallava d’una atmosfera lluminosa. Tothom, emocionat, havia sortit de Dhu-l-Hulayfa per arribar com més aviat millor a la Meca.

Pel camí, hazrat Úmar i hazrat Sa’d ibn Ubada es van acostar a Habib al-Àkram i li van manifestar la seva preocupació: «Ya Rasulal·lah! Anirem sense armes contra gent que està en guerra amb tu? Tenim por que els qurayxites t’ataquin i facin algun mal al teu cos beneït!…» El Sobirà dels dos mons els va dir: «He formulat la intenció de la umra. En aquest estat, no vull portar armes.»

El viatge transcorria tranquil. Passaven per diverses tribus que trobaven pel camí, i el nostre Mestre, el Profeta, les invitava a l’Islam. Unes dubtaven d’acceptar-ho; altres enviaven regals. Així van fer la meitat del camí i van arribar al lloc anomenat Ghadir al-Axtat, més enllà d’Usfan. Allà, hazrat Bixr ibn Sufyan, que abans havia estat encarregat de portar la notícia als habitants de la Meca, va tornar després d’haver parlat amb els qurayxites. Va explicar així al nostre Mestre, el Profeta, el que havia vist: «Ya Rasulal·lah! Els qurayxites s’han assabentat que vens. De por, han ofert convits a les tribus dels voltants i els han demanat ajut. Han posat en camí cap a tu una tropa de dos-cents genets per fer descoberta. Les tribus dels voltants han acceptat aquesta petició i s’han reunit al lloc anomenat Baldah. Han concentrat moltíssimes tropes i han jurat no deixar-te entrar a la Meca.»

Davant aquesta notícia, el Mestre dels mons es va afligir molt i va dir: «Qurayx s’ha perdut. La guerra ja se’ls ha menjat del tot… Els politeistes de Qurayx es pensen que tenen alguna força? Per Al·là, no deixaré mai de lluitar contra ells fins que Al·là ta’ala no faci dominant i superior aquesta religió que m’ha enviat a escampar, o fins que el meu cap no se separi del meu cos!» Després es va girar cap als seus heroics Companys i els va demanar el seu parer i la seva opinió sobre aquest afer. Els gloriosos Companys, que s’havien consagrat a Rasulul·lah amb tot el seu ésser, li van dir: «Al·là ta’ala i el Seu Missatger ho saben millor. Que les nostres vides siguin sacrificades per tu, ya Rasulal·lah! Ens hem posat en camí amb la intenció de fer el tawaf de la Baytul·lah. No hem vingut ni a matar ningú ni a lluitar. Però, si ens volen impedir de visitar la Kaba, sens dubte lluitarem amb ells i assolirem el nostre objectiu!…» Aquesta determinació dels nobles Companys va agradar al nostre estimat Profeta. Va dir: «Doncs, avanceu amb el noble nom d’Al·là ta’ala!…» Els Companys, al voltant del nostre Mestre, el Profeta, van començar a avançar cap a la Meca dient la talbiya – «Labbayka Al·lahumma labbayk!…» – i el takbir – «Al·lahu akbar! Al·lahu akbar!…».

Un dia, a l’hora del migdia, Bilal al-Habaixí, amb tota la bellesa de la seva veu, va recitar l’adhan Muhammadí i va anunciar que havia arribat l’hora del namaz. En aquell moment, la tropa de dos-cents genets de Qurayx hi va arribar, es va interposar entre la Meca i els Companys i es va quedar a punt per a l’atac. Tot i així, el Mestre dels mons es va arrenglerar en files amb els seus sublims Companys i es va posar a fer el namaz. Era un espectacle digne de ser vist: uns mil quatre-cents Companys, en files darrere el nostre estimat Profeta, immòbils, drets en el qiyam, inclinant-se en el ruku. I quan es prosternaven tots junts en sajda, semblaven una muntanya imponent que s’inclinés i es tornés a redreçar.

«Pel dret d’Al·là ta’ala, acceptaré tot el que Qurayx em demani, a condició que es respecti la noble Casa» Hadit xarif

El viatge de Hudaybiya

La humilitat que van mostrar, fregant a terra els seus fronts honorables davant Al·là ta’ala, va fer entrar l’amor a l’Islam en el cor d’alguns dels genets de Qurayx. Quan els nobles Companys van donar el salam i van acabar el namaz, el comandant dels genets de Qurayx es va lamentar: «Si haguéssim aprofitat aquest estat dels musulmans per atacar-los per sorpresa, n’hauríem mort la majoria!… Per què no els hem atacat mentre feien el namaz?», i després va fer saber als seus companys que aquesta vegada no deixarien perdre l’ocasió: «No patiu. De tota manera, es tornaran a posar a fer un altre namaz, que estimen més que la seva pròpia vida i que els seus fills!…» Al·là ta’ala va fer saber aquestes paraules seves al nostre Mestre, el Profeta, enviant-li la revelació (wahy) per mitjà de Jibril alayhis-salam. En la noble aleia que va ser revelada es deia: «(Oh Meu Habib!) Quan siguis entre ells i (davant l’enemic) els (als teus Companys) dirigeixis el namaz, (divideix-los en dues parts, i) que una part d’ells resti dreta amb tu (en el namaz, i l’altra davant l’enemic). Que tinguin les armes amb ells. Els qui són amb tu en el namaz, després de fer un ràkat, que vagin davant l’enemic (guardant-se dels actes que invaliden el namaz). Després, que vingui l’altra part, que encara no ha fet el seu namaz, i que faci amb tu el segon ràkat; i que també ells tinguin amb ells les seves cotes de malla, els seus mitjans de protecció i les seves armes. (Que recitin amb tu el taixahhud. Quan tu donis el salam, que ells, sense donar el salam, vagin davant l’enemic; que els qui primer han fet un ràkat tornin, en facin un altre ràkat pel seu compte i donin el salam. Que els qui han fet el segon ràkat amb l’imam tornin també, en facin un altre ràkat, completin el namaz i donin el salam.) Els incrèduls desitgen que us descuideu de les vostres armes i de les vostres coses, per caure-us al damunt de sobte… Si la pluja us causa alguna dificultat, o si esteu malalts, no hi ha cap culpa per a vosaltres a deixar les armes. Però preneu igualment totes les precaucions. Sens dubte, Al·là ta’ala ha preparat per als incrèduls un càstig que els humiliarà i els envilirà.»2 A l’hora de la tarda, quan hazrat Bilal va fer l’adhan, els genets de Qurayx es van tornar a posar entre la Meca i els nobles Companys, a punt per a l’atac. El nostre Mestre, el Profeta, va dirigir el namaz dels seus Companys tal com s’indicava en la noble aleia. Els politeistes es van quedar astorats d’aquesta manera tan previsora com els musulmans feien el namaz. Al·là ta’ala els va posar la por al cor. No van gosar fer cap moviment. Se’n van anar d’allà per portar la notícia a la Meca. El nostre Mestre, el Profeta, i els seus Companys també es van posar en marxa des d’allà cap a la Meca. Quan van arribar als límits de la sagrada Meca, la camella del nostre Mestre Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), Qaswà, es va ajupir de sobte, sense cap causa aparent. Es van esforçar molt per fer-la aixecar, però no es va aixecar. Aleshores el Sultà de l’univers va dir: «No té el costum d’ajupir-se així. Però Al·là ta’ala, que en altre temps va retenir l’elefant (d’Abraha) i li va impedir d’entrar a la Meca, ara ha retingut també Qaswà. Juro per Al·là ta’ala, en el poder del qual és la meva existència, que, sigui quina sigui la cosa que Qurayx em demani d’entre les que Al·là ta’ala ha fet haram de fer dins del Haram (com ara deixar el combat i el vessament de sang), sens dubte els concediré aquesta petició!»

Després d’això, van voler fer aixecar Qaswà. La camella es va aixecar d’un salt. No va entrar dins els límits del Haram; es va aturar just sobre el límit, al lloc anomenat Hudaybiya. El nostre Mestre, el Profeta, i els nobles Companys van acampar en aquell lloc, on hi havia poca aigua.

«Els politeistes de Qurayx es pensen que tenen alguna força? Per Al·là, no deixaré mai de lluitar contra ells fins que Al·là ta’ala no faci dominant i superior aquesta religió que m’ha enviat a escampar, o fins que el meu cap no se separi del meu cos!» Hadit xarif

Rasul al-Àkram (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va fer plantar la seva tenda fora del límit de la beneïda Meca. Es va posar a esperar allà amb els seus Companys. Quan arribava l’hora, feien els seus namazs dins del límit de Makka al-Mukàrrama. Als pous no quedava aigua per beure ni per fer servir. Només n’hi havia a l’aiguamans del nostre Mestre, el Profeta. Els Companys, en una situació difícil, li van dir: «Que les nostres vides siguin sacrificades per tu, ya Rasulal·lah! Entre nosaltres, només hi ha aigua al teu aiguamans. Estem perduts.»

El Mestre dels mons va dir: «Mentre jo sigui entre vosaltres, no estareu perduts.» Després, dient «Bismil·lah», va posar la seva mà beneïda sobre l’aiguamans. Quan la va aixecar i va dir: «Preneu!…», l’aigua va començar a rajar com d’una font d’entre els seus dits beneïts. Els nobles Companys van beure fins a saciar la set, van fer l’ablució, van omplir tots els seus odres i van abeurar els cavalls i els camells. El nostre estimat Profeta, oceà de misericòrdia, que contemplava somrient els seus Companys, va lloar Al·là ta’ala. Hazrat Jàbir ibn Abdul·lah, que era present aquell dia, va dir: «Érem mil quatre-cents. Encara que haguéssim estat cent mil, aquella aigua ens hauria bastat a tots.»

Bay’at ar-Ridwan

Mentre Rasul al-Àkram era a Hudaybiya, Budayl, el cap de la tribu de Khuza’a, que de temps enrere era amiga dels musulmans, es va presentar davant seu i li va fer saber que l’exèrcit de Qurayx, al qual s’havien unit les tribus dels voltants, havia acampat a Hudaybiya i que havien jurat lluitar fins que el seu exèrcit es dispersés. Aleshores el nostre Mestre, el Profeta, va dir: «No hem vingut aquí a lluitar amb ningú. Només hem vingut a fer la umra, a fer el tawaf de la Kaba al-Muàzzama i a visitar-la. Tot i així, lluitarem amb qui intenti impedir-nos de visitar la Baytul·lah. Sens dubte, les guerres han desgastat moltíssim Qurayx, l’han afeblit i li han causat molts danys. Si ells volen, els fixaré un termini de treva. Durant aquest termini, que estiguin segurs de part meva. Que no es fiquin entre mi i les altres tribus; que em deixin sol amb elles. Si jo vencés aquelles tribus, i Janab al-Haqq els concedís la guia recta (hidaya) i es fessin musulmanes, els politeistes de Qurayx, si volen, es podran fer musulmans com elles. I si jo, com ells es pensen, no pogués vèncer les altres comunitats, aleshores ells mateixos hauran trobat repòs i hauran guanyat força. Però si els politeistes de Qurayx no ho accepten i es posen a lluitar contra mi, juro per Al·là ta’ala, en el poder del qual és la meva existència, que lluitaré contra ells, per aquesta religió que m’esforço a escampar, fins que el meu cap no se separi del meu cos. Aleshores Al·là ta’ala també complirà, sens dubte, la Seva promesa d’ajudar-me!»

Budayl, el cap de la tribu de Khuza’a, es va posar en camí per portar les paraules del nostre Mestre, el Profeta, al campament de Qurayx. Després d’haver escoltat de boca de Budayl les paraules del nostre Mestre Rasulul·lah, els politeistes van enviar al nostre Mestre, el Profeta, un dels seus notables, Urwa ibn Mas’ud, per negociar. Quan Urwa va fer saber que Qurayx estava fermament decidit a no deixar entrar ningú a la Meca, Habib al-Àkram va dir: «Oh Urwa! Digues-ho per Al·là! Es pot impedir que aquests camells destinats al sacrifici siguin sacrificats, que aquesta Kaba al-Muàzzama sigui visitada i que se’n faci el tawaf?», i després va explicar també a Urwa el que havia dit al cap de la tribu de Khuza’a.

Urwa, mentre escoltava el nostre Mestre, el Profeta, observava atentament el comportament i les maneres dels nobles Companys, la manera com es tractaven entre ells i com tractaven el Mestre dels mons, el seu respecte i la seva veneració. Després d’escoltar la proposta del nostre estimat Profeta, es va aixecar i se’n va anar a explicar-la als qurayxites. Quan va arribar on eren, els va dir: «Oh comunitat de Qurayx! Sabeu que he anat com a ambaixador a la presència de molts sobirans, com l’emperador bizantí, el Najaixí i el Cosroes. Juro que fins ara no he vist mai que es tributés a cap sobirà el respecte i la veneració que els musulmans tributen a Muhàmmad. Cap dels seus Companys no parla si no li’n dona permís; si li cau un cabell del cap, l’agafen i se’l guarden al pit per obtenir-ne benedicció. Quan parlen davant seu, abaixen la veu fins que gairebé no se’ls sent. Pel respecte que li tenen, no gosen mirar-lo a la cara i abaixen els ulls. Si ell fa un senyal o dona una ordre als seus Companys, s’esforcen a complir-la, encara que els costi la vida.

Oh comunitat de Qurayx! Per molt que poseu la mà a les espases i recorreu a tots els mitjans, ells no us lliuraran ni un sol cabell del seu Profeta. Ni tan sols permetran que li arribi cap mal o que ningú li posi la mà a sobre. Aquesta és la situació. Penseu bé en el que vindrà després! Tal com estan les coses, Muhàmmad ens ofereix una bona treva; aprofiteu-la!»

Els politeistes qurayxites no van acceptar aquestes paraules, van tractar Urwa amb grolleria i el van ofendre. Com que no arribava cap notícia del campament de Qurayx, Rasul al-Àkram (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va enviar Khirax ibn Umayya com a ambaixador per repetir les seves propostes. Els politeistes van tractar molt grollerament l’ambaixador de l’Islam. Li van degollar el camell i se’l van menjar, i se li van llançar al damunt per matar-lo. Quan Khirax ibn Umayya, que a penes se’ls va escapar de les mans, es va presentar davant el nostre Mestre, el Profeta, i li va explicar el que havia passat, aquesta afronta feta al seu ambaixador el va entristir molt. En aquell moment, del campament politeista va aparèixer Hulays, el cap de la tribu dels Ahabix. Venia cap al nostre Mestre, el Profeta. Els politeistes l’havien encarregat d’anar-hi com a ambaixador. Quan el nostre estimat Profeta va veure que venia Hulays, va dir: «Aquest que ve és d’un poble que respecta els animals del sacrifici i que té cura de complir les ordres d’Al·là ta’ala i de fer l’adoració. (Oh Companys meus!) Dirigiu els camells del sacrifici cap a ell, que els vegi!» Els nobles Companys van deixar anar cap a ell els camells del sacrifici i van dir la talbiya: «Labbayka Al·lahumma labbayk!» Quan Hulays va veure els animals del sacrifici, amb el coll lligat i les orelles marcades, els va mirar llargament. Els ulls se li van omplir de llàgrimes i, amb una veu trista que li sortia del fons de l’ànima, no es va poder estar de dir: «Els musulmans no tenen cap altra intenció que fer el tawaf de la Kaba i visitar-la. Que n’és, de dolent, impedir-los-ho! Juro pel Senyor de la Kaba que els qurayxites periran per aquesta acció equivocada!» Quan va sentir aquestes paraules, el Mestre dels mons va dir: «Sí, és així, oh germà dels fills de Kinana.» Hulays, de vergonya, no tan sols no es va poder presentar davant el nostre Mestre Rasulul·lah, sinó que ni tan sols va poder mirar el seu rostre beneït. Va tornar al campament de Qurayx. Va explicar el que havia vist i va dir obertament la seva opinió: «No trobo correcte que li impediu de visitar la Kaba.» Els politeistes de Qurayx es van irritar moltíssim i van acusar Hulays d’ignorància.

«Oh Urwa! Digues-ho per Al·là! Es pot impedir que aquests camells destinats al sacrifici siguin sacrificats, que aquesta Kaba al-Muàzzama sigui visitada i que se’n faci el tawaf?» Hadit xarif

Aquesta vegada, els politeistes van enviar com a ambaixador Míkraz ibn Hafs, famós per la seva crueltat. També ell va rebre la seva resposta i se’n va tornar. Després de l’ambaixada de Míkraz, els politeistes van ser presa de la por que els musulmans fessin un atac per sorpresa.

El nostre Mestre, el Profeta, no volia deixar l’afer a mitges, i volia enviar algun dels seus Companys que tingués prestigi entre els qurayxites. Finalment es va decidir d’enviar hazrat Uthman. El nostre estimat Profeta va dir a Uthman ibn Affan: «Digues-los: “No hem vingut aquí a lluitar amb ningú. Només hem vingut a fer el tawaf de la Kaba al-Muàzzama i a visitar-la. Sacrificarem els camells que hem portat i ens en tornarem”, i invita’ls a l’Islam!» També li va recomanar que donés als musulmans que eren a la Meca la bona nova que la Meca seria conquerida en poc temps.3

Hazrat Uthman va anar on eren els politeistes i els va transmetre exactament el que havia dit el nostre Mestre, el Profeta. Ells van respondre negativament també a la proposta de hazrat Uthman. Li van dir que, si volia, només ell podia fer el tawaf de la Baytul·lah. Hazrat Uthman, però, va dir: «Mentre el Missatger alayhis-salam no faci el tawaf de la Baytul·lah, jo tampoc no el faré!» Els politeistes, molt irritats per això, el van retenir. Aquesta notícia va arribar als nobles Companys d’aquesta manera: «Uthman ha estat martiritzat.» Quan ho van fer saber al nostre Mestre, el Profeta, es va entristir molt i va dir: «Si aquesta notícia és veritat, no ens mourem d’aquí sense haver lluitat contra aquesta gent.» Després es va asseure sota un arbre anomenat Sàmura que hi havia allà i, dient: «Al·là ta’ala m’ha ordenat que rebi el vostre jurament de fidelitat (bay’a)», va invitar els seus Companys a la bay’a. Els heroics Companys, posant la mà sobre la mà beneïda del nostre Mestre, el Profeta, van donar la seva paraula: «Et jurem fidelitat per lluitar davant teu fins a fer realitat la conquesta, fins que Al·là ta’ala et concedeixi la victòria, o per morir xahids en aquest camí!» El nostre Mestre, el Profeta, posant una mà sobre l’altra, va fer ell mateix la bay’a en nom de hazrat Uthman, que no hi era present. Rasul al-Àkram (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) es va alegrar molt d’aquest jurament dels seus Companys i va dir: «Cap dels qui han jurat fidelitat sincerament sota l’arbre no entrarà a l’Infern.» Aquest jurament es va anomenar Bay’at ar-Ridwan.4 Els nobles Companys (radiyal·lahu anhum), amb les espases ja desembeinades, no es podien estar quiets al seu lloc i esperaven un senyal del Missatger alayhis-salam. En aquell moment, els espies de Qurayx que vigilaven el campament de l’Islam havien vist que els mujàhids havien jurat fidelitat al nostre estimat Profeta per lluitar en aquest camí fins a beure la copa del martiri, i que feien preparatius. Van anar de seguida al campament de Qurayx i van explicar el que passava. El nostre Mestre, el Profeta, per si de cas, deixava sentinelles a la nit per protegir els seus Companys. Una de les nits en què hazrat Uthman era retingut, una colla de cinquanta politeistes, sota el comandament de Míkraz, va atacar per sorprendre els soldats de l’Islam mentre dormien. Aquella nit, Muhàmmad ibn Màslama i els seus companys feien guàrdia. Després d’una breu lluita, van agafar ben agafats els incrèduls que havien vingut. Només Míkraz va poder fugir. Van portar els presoners a la presència del nostre Mestre Rasulul·lah. Una part van ser empresonats, i una altra part van ser perdonats. Els politeistes van voler atacar també la nit següent, però els van tornar a agafar. El nostre Mestre, el Profeta, també els va perdonar i els va deixar anar.

El tractat de pau de Hudaybiya

Quan els incrèduls van comprendre que l’exèrcit de l’Islam esperava nit i dia a punt per a la guerra i que podia atacar en qualsevol moment, la por va entrar al cor del seu exèrcit. Veient que no hi havia cap altra sortida que un acord, van escollir de pressa una delegació d’ambaixadors. A aquesta delegació, escollida sota la presidència de Suhayl ibn Amr, li van dir: «Feu un acord a condició que aquest any no entrin a la Meca.»

El nostre estimat Profeta va rebre els ambaixadors de Qurayx. La primera petició dels ambaixadors va ser que deixessin anar els seus homes empresonats. El Mestre dels mons va dir: «Mentre no deixeu anar els meus Companys que heu retingut a la Meca, no deixaré anar aquests homes vostres!» Suhayl va dir: «La veritat és que ens has tractat amb molta justícia i equitat», i va fer alliberar hazrat Uthman, retingut a la Meca, i uns deu Companys que abans havien empresonat. Després d’això, van ser alliberats els politeistes que havien estat agafats i empresonats durant l’atac.

Després de llargues converses, es va arribar a un acord. Era l’hora de redactar-lo. Hazrat Alí va ser escollit com a escrivà. Es van preparar paper i tinter per escriure el tractat de pau. Habibul·lah, enviat com a misericòrdia per als mons, va dir a hazrat Alí: «Escriu:

“Bismil·lahir-rahmanir-rahim!”» Suhayl s’hi va oposar de seguida: «Juro que no sé què vol dir la paraula “Rahman”. No ho escriguis així; escriu “Bismika Al·lahumma”! Si no, no accepto la pau!» El nostre Mestre, el Profeta, veia en la consecució de la pau una saviesa molt gran. Per això va dir: «“Bismika Al·lahumma” també és bell», i va ordenar a hazrat Alí que ho escrivís així. Després que es va haver escrit, quan el nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Aquests són els articles sobre els quals Muhàmmad Rasulul·lah ha arribat a un acord i ha fet la pau amb Suhayl ibn Amr, i que ha signat perquè les parts en compleixin les condicions», es va veure que Suhayl agafava la mà de hazrat Alí; es va girar cap al nostre Mestre, el Profeta, i li va dir: «Juro que, si haguéssim reconegut que tu ets Rasulul·lah, no ens hauríem oposat a tu ni t’hauríem impedit de visitar la Kaba. Per això, en lloc de “Rasulul·lah”, escriu “Muhàmmad, fill d’Abdul·lah”!»

El nostre Mestre, el Profeta, també ho va acceptar i va dir: «Per Al·là, encara que vosaltres em desmentiu, jo soc, sens cap mena de dubte, el Missatger d’Al·là ta’ala. Fer escriure el meu nom i el nom del meu pare no anul·la pas la meva profecia. Oh Alí! Esborra això i escriu “Muhàmmad ibn Abdul·lah”.»

Cap dels nobles Companys no va consentir de cor que s’esborrés la paraula «Rasulul·lah». Oblidant-ho tot en un instant, van dir: «Oh Alí! Escriu “Muhàmmad Rasulul·lah”; si no, entre nosaltres i aquests politeistes només l’espasa decidirà!…» El nostre Mestre, el Profeta, es va alegrar d’aquest zel dels seus Companys, però amb les seves mans beneïdes els va fer senyal que callessin. Quan va ordenar a hazrat Alí que ho esborrés, ell s’hi va excusar dient: «Que la meva vida sigui sacrificada per tu, ya Rasulal·lah! La meva mà no gosa esborrar aquest atribut beneït teu!…» El nostre estimat Profeta li va demanar que li mostrés el lloc. Quan l’hi va mostrar, li va prendre l’escrit de la mà, ho va esborrar amb el seu dit beneït i va fer escriure «fill d’Abdul·lah». Després van començar a escriure els articles: 1) L’acord serà vigent durant deu anys; durant aquest temps, les dues parts no es faran la guerra.

«Cap dels qui han jurat fidelitat sincerament sota l’arbre no entrarà a l’Infern» Hadit xarif

2) Els musulmans no visitaran la Kaba aquest any, però la podran visitar d’aquí a un any. 3) Els musulmans que vinguin a visitar la Kaba s’hi quedaran tres dies i no portaran cap altra arma que les armes del viatger. 4) Mentre els musulmans facin el tawaf de la Kaba, els politeistes de la Meca sortiran lluny de la Kaba i els permetran de fer el tawaf lliurement.

5) Si algú dels qurayxites que es faci musulmà va a Medina sense el permís del seu tutor, serà retornat; però si un dels musulmans es passa al bàndol de Qurayx i va a la Meca, no serà retornat. Quan hazrat Úmar va preguntar sobre aquest article: «Ya Rasulal·lah! També acceptaràs aquesta condició?», el nostre estimat Profeta li va dir somrient: «Sí. Que Al·là ta’ala allunyi de nosaltres els qui de nosaltres se’n vagin amb ells!»

6) Si algú dels Companys ve a la Meca amb la intenció de fer el pelegrinatge o la umra, la seva vida i els seus béns estaran segurs.

7) Si algú dels politeistes, anant a Síria, a Egipte o a un altre lloc, passa per Medina, també la seva vida i els seus béns estaran segurs.

8) Les altres tribus àrabs es podran posar sota la protecció de la part que vulguin i seran lliures d’unir-se als musulmans o als politeistes.5

Havia arribat l’hora de signar l’acord. En aquell moment, es va veure un home que venia cap a l’exèrcit de l’Islam arrossegant les cadenes que duia als peus. Es va anar acostant, acostant, i va cridar: «Salveu-me!…» En sentir aquella veu, el cap de la delegació de Qurayx va saltar de seguida del seu lloc. Amb una branca d’espines que va agafar, el va començar a colpejar al cap i a la cara. Ell, reunint totes les seves forces, es va llançar als genolls beneïts del nostre Mestre Rasulul·lah i li va implorar: «Salva’m, ya Rasulal·lah!» Era un musulmà que el seu pare havia encadenat perquè havia tingut l’honor de fer-se musulmà a la Meca. Cada dia el torturaven durament i l’obligaven a adorar els ídols. Aprofitant que els politeistes havien anat a Hudaybiya, havia trencat les cadenes, havia sortit de la Meca sense que ningú el veiés i s’havia llançat enmig dels musulmans. Aquesta persona beneïda, que havia arribat a la guia recta, era hazrat Abu Jàndal, fill de Suhayl, el cap de la delegació dels politeistes. Suhayl, assenyalant el seu fill Abu Jàndal, va dir al nostre Mestre, el Profeta: «Segons l’acord que acabem d’escriure, aquest és el primer home que m’has de retornar!»

El nostre Mestre, el Profeta, i els Companys es van commoure profundament. Tothom esperava amb ànsia la resposta que donaria el nostre Mestre Rasulul·lah. D’una banda, el tractat de pau; de l’altra, un Company sota la tortura… El Mestre dels mons va dir a Suhayl: «Encara no hem signat aquest tractat de pau!» Suhayl s’hi va obstinar: «Oh Muhàmmad! Els articles de l’acord ja els havíem acabat d’escriure abans que el meu fill arribés aquí. Si no em retornes el meu fill, jo no signaré mai aquest tractat de pau!» Tot i que el nostre Mestre, el Profeta, li va dir: «Deixa’l fora de l’acord per consideració a mi», els politeistes no ho van acceptar. Mentre Suhayl ibn Amr s’enduia el fill arrossegant-lo, Abu Jàndal clamava: «Ya Rasulal·lah! Oh germans musulmans!… M’entregueu als politeistes, a mi, que he tingut l’honor de fer-me musulmà i que m’he refugiat en vosaltres? Trobeu just que cada dia em facin patir tortures insuportables? Ya Rasulal·lah! Em retorneu perquè em facin abandonar la meva religió?!…»

Era molt difícil de suportar aquella súplica que esqueixava el cor. Els Companys, amb el cor ferit, es van posar a plorar. També els ulls beneïts del nostre estimat Profeta, oceà de misericòrdia, s’havien omplert de llàgrimes. Va anar al costat de Suhayl i li va pregar: «Vinga, no ho facis! Regala-me’l!» Però Suhayl li va respondre: «És impossible; no te’l regalaré!» Aleshores el nostre estimat Profeta va consolar Abu Jàndal dient-li: «Oh Abu Jàndal! Tingues una mica més de paciència! Suporta el que et fan! Demana’n la recompensa a Al·là ta’ala. Al·là ta’ala, sens dubte, concedirà a tu i als musulmans febles i desemparats com tu una amplitud i una sortida», i va afegir: «No ens escau faltar a la paraula donada.» Ell, dient: «D’acord, ya Rasulal·lah», va fer saber que tindria paciència.

Ni tan sols els politeistes de la delegació no van poder suportar aquell fet que esqueixava el cor i van dir: «Oh Muhàmmad! Per consideració a tu, prenem Abu Jàndal sota la nostra protecció. No permetrem que Suhayl el torturi!»

Després d’això, el nostre Mestre Rasulul·lah i els nobles Companys es van alleujar una mica. (Suhayl ibn Amr es va fer musulmà després de la conquesta de la Meca i va ser un dels nobles Companys.) El tractat de pau es va escriure en dues còpies i les parts el van signar. Els politeistes van tornar al seu campament.6 La delegació de Qurayx estava molt contenta d’aquests articles, que semblaven contraris als musulmans. Al contrari, aquell tractat de pau era una gran victòria per als creients, i aquells articles eren a favor dels musulmans. Abans de res, els politeistes reconeixien que els musulmans eren un Estat. Si un politeista de la Meca, anant a Síria o a Egipte per comerciar o per qualsevol altra cosa, passava per Medina, la seva vida i els seus béns estarien segurs. Així, els politeistes veurien de prop la vida dels musulmans, quedarien admirats de la justícia de l’Islam i del bon tracte que tenien els Companys entre ells, i estimarien l’Islam. Al final es farien musulmans i entrarien a les files dels Companys. Amb aquell acord, que havia de durar deu anys, els musulmans es multiplicarien i s’enfortirien. L’Islam s’escamparia per tot arreu. Però per l’article «Si algú dels qurayxites es fa musulmà i es vol refugiar a Medina, serà retornat», el nostre Mestre, el Profeta, s’havia entristit i havia dit: «Al·là ta’ala, sens dubte, crearà per a ells una amplitud, una sortida»… Ja no hi havia res més a fer amb els politeistes. Rasul al-Àkram (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va dir als nobles Companys: «Aixequeu-vos! Sacrifiqueu els vostres animals. Després de rapar-vos el cap, sortiu de l’ihram.» El nostre Mestre, el Profeta, va sacrificar el seu animal abans que ningú. Després el seu barber, hazrat Khirax ibn Umayya, li va rapar el cap. Els nobles Companys es van disputar a l’aire aquells cabells beneïts abans que caiguessin a terra i els van guardar per obtenir-ne benedicció. Els Companys també van sacrificar els seus animals; una part es van rapar el cap, i una part es van escurçar els cabells.7

«Oh Abu Jàndal! Tingues una mica més de paciència! Suporta el que et fan! Demana’n la recompensa a Al·là ta’ala. Al·là ta’ala, sens dubte, concedirà a tu i als musulmans febles i desemparats com tu una amplitud i una sortida» Hadit xarif

Es van quedar a Hudaybiya uns vint dies. El nostre Mestre, el Profeta, es va posar en camí amb els seus companys per tornar a Medina. Pel camí, Al·là ta’ala va revelar al nostre Mestre, el Profeta, la sura al-Fath i li va donar la bona nova que completaria el Seu do i el Seu auxili. Els dies en què el Sultà de l’univers (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), victoriós, va honorar la lluminosa Medina amb la seva vinguda, Abu Bassir, de la tribu de Thaqif de Qurayx, havia tingut l’honor de fer-se musulmà. Comprenent que no podria viure entre els politeistes, Abu Bassir va venir a peu a Medina. Però, com exigia l’acord de Hudaybiya, va deixar Medina i es va establir al lloc anomenat Is, a la costa del mar Roig.8

Aquell lloc era sobre la ruta comercial per on els politeistes de Qurayx anaven a Síria. A partir d’aleshores, els qurayxites que es feien musulmans deixaven la Meca i anaven, no pas a Medina, sinó a Is, al costat d’Abu Bassir. El primer va ser hazrat Abu Jàndal. D’aleshores ençà, això ja no es va aturar. Van arribar a ser cinquanta, cent, dos-cents, tres-cents homes. La caravana de Qurayx, quan anava a Síria, es veia obligada a passar per allà. Hazrat Abu Bassir i els musulmans que eren amb ell aturaven els politeistes que passaven per allà i els demanaven que es fessin musulmans. Lluitaven amb els qui no es feien musulmans i els deixaven en una situació difícil. Veient tallades les seves rutes comercials cap a Síria, els politeistes de la Meca van enviar una delegació a Medina. Van implorar que s’abolís l’article del tractat de pau de Hudaybiya: «Si algú dels qurayxites que es faci musulmà va a Medina sense el permís del seu tutor, serà retornat!…» El nostre Mestre, el Profeta, per compassió, va acceptar aquesta petició seva. Així es van tornar a obrir per als qurayxites les rutes comercials de Síria. I els musulmans, en recompensa de la seva paciència, van venir a Medina, al costat del nostre Mestre, el Profeta.

OH BELL ENTRE ELS BELLS!

Oh bell entre els bells, m’has cremat amb el teu amor!
Els meus ulls no veuen res; el meu seny, a cada instant, somia en tu!
Tu ets el rei de «Qaba qawsayn», i jo, un esclau rebel;
Com gosaria aquest esbalaït dir que seria el teu hoste?
Amb una mirada compassiva, has fet reviure els cors morts;
Refugiant-me en la teva compassió sense fi, he trucat a la teva porta!
Ets font de bondat, ets oceà de remeis!
Concedeix-me una gota del teu favor: m’he quedat sense remei per al meu mal!
Tothom ve a la Meca – a la Kaba, a Safà i a Marwa;
Jo, per tu, he travessat muntanyes i turons!
Anit, en un somni, el meu cap va tocar els cels:
Em vaig pensar que els servents de la teva porta em trepitjaven el clatell!
Oh hazrat Jamí, rossinyol del meu estimat!
D’entre els teus poemes he triat aquest dístic:
«Com els gossos sarnosos amb la llengua penjant,
Esperant una sola gota, he arribat a l’oceà de la teva generositat.»
Mawlana Khàlid al-Baghdadí (quddissa sirruh)

«Sens dubte, t’hem concedit una conquesta evident» Fath: 1

Les cartes d’invitació del nostre Mestre Rasulul·lah

El sol no hauria tocat el món
Si no hagués vingut aquella ànima;
No hauria donat llum al món
Si no hagués arribat l’hora del seu naixement.
No s’hauria pastat amb cristall,
Amb alegria, el seu rostre de rosa,
Si, amb el nur que es reflecteix en els cors,
No s’hagués fet cos de carn.
Eyyübî