CARTES D’INVITACIÓ

Les cartes enviades als sobirans

Després de tornar de Hudaybiya, el Nabí al-Múhtaram sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam desitjava que l’Islam s’escampés per tot el món i que els homes, salvats del turment de l’Infern (Jahannam), arribessin a la felicitat veritable. Perquè ell havia estat enviat com a misericòrdia per a tot el món. Per això va decidir enviar ambaixadors als sobirans dels voltants i convidar-los a l’Islam. Cap a la fi del mes de dhul-hijja de l’any sisè de l’hègira, a començament del mes de muhàrram de l’any setè, va enviar Amr ibn Umayya (radiyal·lahu anh) a Abissínia; Dihya al-Kalbí (radiyal·lahu anh), a Bizanci; Hàtib ibn Abi Bàlta’a (radiyal·lahu anh), al sobirà d’Egipte; i, amb la mateixa missió, Abdul·lah ibn Hudhafa (radiyal·lahu anh), al sobirà de Pèrsia; Xujà ibn Wahb (radiyal·lahu anh), a Ghassan; Salit ibn Amr (radiyal·lahu anh), a Yamama, i Alà Hadramí, a Múndhir ibn Sawí, l’emir de Bahrain.1 Aquests ambaixadors eren els més escollits dels nobles Companys, els de presència i de paraula més belles. A cada sobirà se li va escriure, per separat, una carta d’invitació a l’Islam. El nostre estimat Profeta va segellar les cartes al peu amb el segell que duia gravat a la pedra del seu anell de plata, on hi havia escrit, en tres línies, de baix a dalt: «Muhàmmad, Rasul, Al·là». Com a miracle (mújiza) del nostre Mestre, el Profeta, els ambaixadors que havien de ser enviats als sobirans es van llevar al matí sabent la llengua del país on anaven.2

Carta al Najaixí Àshama

Hazrat Amr ibn Umayya, que havia d’anar a Abissínia, també havia de demanar al Najaixí Àshama que enviés a Medina els nobles Companys que abans hi havien emigrat. El nostre Mestre Rasulul·lah havia enviat dues cartes al Najaixí. Amr ibn Umayya va arribar en poc temps a Abissínia i es va presentar davant el rei, el Najaixí Àshama. Primer li va lliurar la primera carta. El Najaixí va baixar del tron i va rebre la carta amb un respecte i un amor immensos. La va besar, se la va passar per la cara i pels ulls, i després la va obrir i la va fer llegir: «Bismil·lahir-rahmanir-rahim! De Muhàmmad alayhis-salam, el rasul d’Al·là ta’ala, al Najaixí Àshama, rei d’Abissínia!… Que la pau sigui sobre qui segueix la guia!…

«Oh sobirà! Et convido a creure en Al·là ta’ala, que no té igual ni copartícip, a adorar-Lo, a seguir-me i a creure en el que Al·là ta’ala m’ha enviat. Perquè jo soc el rasul d’Al·là ta’ala, encarregat de transmetre aquestes coses» El nostre estimat Profeta, Muhàmmad alayhis-salam

va enviar als sobirans

Al segell, a la part inferior esquerra de la carta, hi ha escrites en tres línies,
de baix a dalt, les paraules «Muhàmmad, Rasul, Al·là».
Aquest segell, gravat a la pedra d’un anell de plata,
s’estampava al peu de cada carta d’invitació que s’enviava.
Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va fer servir aquest anell com a segell de l’Estat
fins que va honorar l’altra vida amb la seva arribada.
Després va ser el segell de hazrat Abu Bakr, tot seguit de hazrat Úmar i, en tercer lloc,
de hazrat Uthman, durant els seus califats. Hazrat Uthman només el va poder fer servir sis mesos.
Un dia, l’anell va lliscar del dit del califa i va caure al pou d’Aris.
Malgrat totes les recerques, no es va poder trobar de cap manera.

Oh sobirà! Et desitjo la pau i lloo Al·là ta’ala pels dons que t’ha concedit. No hi ha cap déu fora d’Ell. Ell és el Màlik (l’únic que disposa de tot l’univers). És el Quddús (lliure de tota tara i de tota imperfecció). És el Salam (que guarda els Seus servents de tots els perills). És el Mu’min (que dona seguretat). És el Muhàymin (que vetlla per totes les coses i les protegeix).

Dono testimoni que Issa (alayhis-salam) és l’ànima (ruh) i la paraula d’Al·là ta’ala que Ell va infondre a Màryam, puríssima, casta, del tot apartada de qualsevol vida mundana. Així ella va quedar embarassada d’Issa. Al·là ta’ala va crear Issa tal com havia creat Adam, amb el Seu poder.

Oh sobirà! Et convido a creure en Al·là ta’ala, que no té igual ni copartícip, a adorar-Lo, a seguir-me i a creure en el que Al·là ta’ala m’ha enviat. Perquè jo soc el rasul d’Al·là ta’ala, encarregat de transmetre aquestes coses. Ara ja t’he transmès el que calia i t’he donat el consell que assegura la felicitat d’aquest món i de l’altra vida. Accepta el meu consell! Que la pau sigui sobre els qui han trobat la guia i han arribat al camí recte.»

El sobirà Àshama, que va escoltar la carta de Rasul al-Àkram sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam amb una gran reverència i humilitat, va pronunciar de seguida la kalimat ax-xahada i es va fer musulmà:

«Axhadu an la ilaha il·lal·lah wa axhadu anna Muhammadan abduhu wa rasuluh.» Després va dir: «Juro que ell és el profeta l’arribada del qual esperaven els jueus i els cristians, la Gent del Llibre, el profeta l’arribada del qual van anunciar els profetes anteriors. Si em fos possible anar al seu costat, hi aniria sens dubte i tindria l’honor de servir-lo!» Va desar la carta amb respecte en una bella capsa i va dir: «Mentre aquestes cartes siguin aquí, el bé i la benedicció no se n’aniran d’Abissínia.»3 El Najaixí Àshama va llegir amb respecte les ordres que li comunicava la segona carta i, per ordre del Profeta, va celebrar el nikah de la nostra mare Umm Habiba, la beneïda esposa del nostre estimat Profeta, amb Rasul al-Àkram. Després va acollir com a hostes la nostra mare Umm Habiba i els nobles Companys que eren allà durant uns dos mesos, i tot seguit els va fer embarcar en vaixells i els va enviar a Medina amb molts regals. En la carta que els va confiar feia saber que havia cregut.

Carta a Heracli, emperador bizantí

Hazrat Dihya al-Kalbí havia estat encarregat de convidar l’emperador bizantí a l’Islam. Havia de lliurar la carta a Hàrith, el sobirà de Ghassan a Bosra, i aquest l’enviaria a l’emperador bizantí Heracli. Hazrat Dihya, que va rebre amb gran respecte la carta d’invitació del nostre Mestre, el Profeta, sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam, va anar de pressa a Bosra. Es va entrevistar amb Hàrith i li va exposar la situació. Hàrith li va donar com a company Adí ibn Hàtim, que encara no era musulmà, i els va enviar a Heracli, que en aquell temps era a Jerusalem. Tots dos van arribar junts a Jerusalem i van fer gestions per trobar-se amb l’emperador. Els homes de l’emperador li van dir: «Quan entris a la presència de l’emperador, caminaràs amb el cap cot i, en acostar-t’hi, et prosternaràs a terra. Mentre no et permeti alçar-te de la prosternació, no aixecaràs de cap manera el cap de terra.» Aquestes paraules es van fer feixugues a hazrat Dihya, que els va dir: «Nosaltres, els musulmans, no ens prosternem davant de ningú fora d’Al·là ta’ala. A més, que un home es prosterni davant d’un altre home va contra la seva naturalesa.» Aleshores els homes de l’emperador van dir: «En aquest cas, l’emperador no acceptarà mai la carta que portes i et farà fora de la seva presença.» Hazrat Dihya va respondre: «El nostre profeta, Muhàmmad alayhis-salam, no permet que ningú es prosterni davant d’ell, ni tan sols que s’inclini una mica al seu davant. A qui vol parlar amb ell, ni que sigui un esclau, li fa cas. El rep a la seva presença, escolta la seva pena, li treu el destret i li consola el cor. Per això tots els qui el segueixen són lliures i honorats.»

«Juro que ell és el profeta l’arribada del qual esperaven els jueus i els cristians, la Gent del Llibre, el profeta l’arribada del qual van anunciar els profetes anteriors» El Najaixí Àshama (rahmatul·lahi alayh)

Un dels qui escoltaven aquestes paraules va dir: «Ja que no et prosternaràs davant de l’emperador, t’indicaré un altre camí perquè puguis complir la missió que has pres al teu càrrec. Davant del palau hi ha un lloc on l’emperador descansa. Cada dia, després del migdia, surt a aquest pati i s’hi passeja. Allà hi ha un mínbar. Si a sobre hi ha algun escrit, primer el pren i el llegeix, i després descansa. Ves-hi ara, posa la carta damunt d’aquest mínbar i espera fora. Quan vegi la carta, et farà cridar. Aleshores compliràs la teva missió.»

Llavors hazrat Dihya va deixar la carta al lloc que li havien dit. Heracli va agafar la carta i va demanar un intèrpret que sabés àrab. L’intèrpret va començar a llegir la carta del nostre Mestre Rasulul·lah. A dalt de tot de la carta hi havia escrit: «Bismil·lahir-rahmanir-rahim! De Muhàmmad (alayhis-salam), el Rasul d’Al·là ta’ala, a Heracli, el gran dels bizantins.» Yannaq, fill del germà d’Heracli, es va enfadar molt que la carta comencés així i va clavar un cop de puny violent al pit de l’intèrpret. Per la força del cop, l’intèrpret va caure a terra i la carta beneïda li va caure de la mà. Quan Heracli va preguntar a Yannaq: «Per què has fet això?», ell va respondre: «No veus la carta? L’ha començada amb el seu propi nom, abans que el teu, i, sense dir que tu ets el sobirà, ha escrit: “A Heracli, el gran dels bizantins”. Per què no ha escrit “al sobirà dels bizantins” ni ha començat pel teu nom? Avui la seva carta no s’ha de llegir.»

Aleshores Heracli va dir: «Per Al·là, o ets molt insensat o ets un boig rematat. No sabia que fossis així. Abans que jo vegi què diu la carta, ja la vols esquinçar i llençar? Ho juro per la meva vida: si ell és Rasulul·lah, com diu, té raó d’escriure el seu nom abans que el meu a la carta i d’anomenar-me el gran dels bizantins. Jo només soc el seu amo, no el seu sobirà.» I va fer fora Yannaq de la seva presença. Després va fer cridar un home anomenat Uskuf, el més savi dels cristians, el seu cap i el seu propi conseller, i li va fer llegir la carta. La carta continuava així: «Que la pau sigui sobre els qui segueixen la guia d’Al·là ta’ala i arriben al camí recte!» I tot seguit: «(Oh gran dels bizantins!) T’invito a l’Islam. Accepta l’Islam, perquè trobis la salvació. Fes-te musulmà, perquè Al·là ta’ala et doni una recompensa doble. Si gires l’esquena, el pes del pecat de tots els cristians recaurà sobre tu. (Oh Meu Missatger!) Digues: “Oh Gent del Llibre (jueus i cristians)! Veniu a la paraula que és comuna entre nosaltres. És aquesta: no adorarem res fora d’Al·là ta’ala i no Li associarem res. Deixant Al·là ta’ala, no reconeixerem ningú d’entre nosaltres com a Senyor creador. Si s’aparten d’aquesta paraula, digueu: ‘Sigueu testimonis: nosaltres som veritables musulmans.’”»4

Mentre es llegia la carta de Rasul al-Àkram sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam, del front d’Heracli en queien gotes de suor. Quan es va acabar, va dir: «Des de Sulayman alayhis-salam, mai no havia vist una carta que comencés amb “Bismil·lahir-rahmanir-rahim”.» Quan Heracli va demanar a Uskuf la seva opinió sobre aquesta qüestió, Uskuf va dir:

«Per Al·là, ell és el profeta l’arribada del qual ens van anunciar Mussa i Issa (alayhimas-salam). De fet, nosaltres esperàvem que vingués.»

Heracli va preguntar: «Què em recomanes de fer en aquest cas, què creus que és convenient?» Uskuf va respondre: «Crec convenient que el segueixis.» Heracli va dir: «Sé molt bé això que dius. Però no tinc forces per seguir-lo i fer-me musulmà. Perquè perdré el regne i, a més, em mataran.» Aleshores va fer cridar hazrat Dihya i Adí ibn Hàtim. Adí va dir: «Oh sobirà! Aquest home que és al meu costat, un dels àrabs amos de ramats i de camells, parla d’un fet sorprenent que ha passat al seu país.» Quan Heracli va preguntar: «Quin és aquest fet del vostre país?», hazrat Dihya va respondre: «Entre nosaltres ha aparegut un home. Ha declarat que és profeta. Una part del poble el segueix i una altra se li oposa. Entre els qui creuen i els qui no creuen hi ha enfrontaments.»

Després d’això, Heracli va començar a investigar sobre el nostre Mestre, el Profeta. Va ordenar al governador de Damasc que trobessin algú del mateix llinatge que Rasul al-Àkram. Mentrestant va escriure també a un savi de Roma, amic seu, que sabia hebreu, i li va preguntar sobre aquesta qüestió. De l’amic de Roma va arribar una carta que deia que l’home de qui parlava era el Profeta dels darrers temps. El governador de Damasc, per la seva banda, es va trobar amb una caravana de Qurayx que anava a comerciar. Entre ells hi havia també Abu Sufyan, el cap de Qurayx, que encara no era musulmà. Abu Sufyan explica: «Érem a Gaza quan el governador de Damasc d’Heracli va venir cap a nosaltres com qui ve a atacar-nos i ens va preguntar: “Sou del poble d’aquell home de l’Hijaz?” Vam dir: “Sí.” I ell: “Som-hi! Vindreu amb nosaltres a la presència de l’emperador!”» Va portar Abu Sufyan i els qui l’acompanyaven a Damasc. El governador de Damasc va fer comparèixer Abu Sufyan i els seus acompanyants davant d’Heracli. En aquell moment, Heracli era a Jerusalem, al Bayt al-Maqdis. Seia amb el seu visir i duia la corona al cap. Allà va rebre Abu Sufyan i la trentena d’habitants de la Meca que l’acompanyaven.

Va cridar un intèrpret i els va preguntar: «Qui de vosaltres és el més pròxim per llinatge a l’home que diu que és profeta?» Abu Sufyan va respondre: «El més pròxim a ell per llinatge soc jo.» Heracli va demanar que li acostessin Abu Sufyan i va dir als altres que es quedessin darrere seu. Quan Heracli va preguntar: «Quin és el vostre grau de parentiu?», ell va dir: «És fill del meu oncle.» (Perquè l’avi d’Abu Sufyan és Umayya, i l’avi de Rasulul·lah és Abdulmúttalib. Els seus avis són cosins germans. Per això va dir: «És fill del meu oncle.» Els seus llinatges s’uneixen en Abd Manaf, l’avi dels seus avis.) Tot i que al principi havia mentit, Abu Sufyan es va espantar per l’amenaça del sobirà i ja no va poder mentir.

«Per Al·là, ell és el profeta l’arribada del qual ens van anunciar Mussa i Issa (alayhimas-salam). De fet, nosaltres esperàvem que vingués» Uskuf de Jerusalem

Aleshores van tenir aquesta conversa. Heracli va preguntar: «Quin és, entre vosaltres, el llinatge de l’home que diu que és profeta?» «És el de més noble llinatge del seu temps. Pel llinatge, és el més escollit de nosaltres.» «Hi ha hagut entre vosaltres, abans d’ell, algú que pretengués ser profeta?» «No n’hi ha hagut.» «Hi ha hagut cap rei entre els seus avantpassats?» «No.» «El segueixen els notables del poble o bé els pobres i els febles?» «Els qui el segueixen són els pobres, els febles, els joves i les dones. Dels vells i dels notables del seu poble, gairebé ningú no el segueix.» «Els qui el segueixen augmenten o disminueixen?» «Augmenten.» «Hi ha algú que, després d’entrar en la seva religió, se n’hagi tornat enrere per desgrat o per enuig?» «No n’hi ha.» «Abans que digués que era profeta, l’havíeu vist mentir mai?» «No.» «Aquest profeta ha trencat mai un pacte o ha faltat a la paraula?» «No, mai. Però ara hem fet un pacte amb ell per deixar de combatre durant un temps. No sabem què farà durant aquest temps.» «Què us ordena?» «Ens ordena adorar només Al·là, que és Únic, i no associar-Li res. Ens prohibeix adorar el que adoraven els nostres avantpassats (els ídols). Ens ordena fer el namaz, ser veraços, ajudar els pobres, guardar-nos del que és haram (prohibit per Al·là), ser fidels als pactes, no trair el que ens han confiat i visitar els parents.» Aquesta conversa va tenir lloc al Bayt al-Maqdis, i allà es va llegir la carta beneïda de Rasulul·lah sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam. Quan Heracli va besar la carta, se la va passar pels ulls i se la va posar sobre el cap, l’aldarull entre els bizantins va créixer encara més.

L’emperador va ordenar que fessin sortir Abu Sufyan i els qurayxites que l’acompanyaven. Abu Sufyan, que encara no era musulmà, havia dit allà sota jurament que creia que la causa del nostre estimat Profeta acabaria triomfant. Hazrat Dihya es va posar davant d’Heracli i, amb el seu bell rostre beneït i la seva veu dolça, va dir: «Oh emperador! M’ha enviat a tu un home de Bosra (Hàrith) que és millor que tu. Juro per Al·là ta’ala que aquell que em va enviar a ell (Rasulul·lah) és millor que ell i que tu. Has d’escoltar les meves paraules amb humilitat i acceptar els consells que se’t donen! Perquè, si ets humil, comprendràs els consells. Si no acceptes els consells, no podràs ser just!»

Quan Heracli va dir: «Continua», hazrat Dihya va dir: «Doncs bé, et convido a creure en Al·là ta’ala, a qui Issa alayhis-salam feia el namaz. Et convido a creure en aquest Profeta ummí, l’arribada del qual van anunciar i fer saber primer Mussa alayhis-salam i després Issa alayhis-salam. Si en saps alguna cosa i vols guanyar la felicitat d’aquest món i de l’altra vida, posa aquestes coses davant dels teus ulls. Altrament, perdràs la felicitat de l’altra vida i et quedaràs en la incredulitat (kufr) i en el xirk. Sàpigues bé també que Al·là ta’ala, que és el teu Senyor, és el qui fa perir els opressors i el qui canvia els dons.»

Heracli va dir: «Jo no deixo cap escrit que em caigui a les mans sense llegir-lo, ni cap savi que vingui a trobar-me sense preguntar-li i aprendre’n el que no sé. D’això només en trec bé i profit. Dona’m temps per pensar-hi fins que trobi la veritat.» Més tard, Heracli va cridar hazrat Dihya i va parlar amb ell a soles. Li va obrir el cor així: «Sé que l’home que t’ha enviat és el Profeta dels darrers temps, l’arribada del qual anunciaven els llibres i que tothom esperava. Però, si el segueixo, tinc por que els bizantins em matin. T’enviaré a Safàtir: és el més gran dels seus savis i el respecten més que a mi. Tots els cristians el segueixen. Si ell creu, tots els bizantins creuran. Aleshores jo també faré públic el que tinc al cor i la meva creença.»

Després d’això, Heracli va escriure una carta, la va donar a hazrat Dihya i el va enviar a Safàtir.

El monjo Safàtir

El nostre Mestre Rasulul·lah també havia enviat una carta a Safàtir. Safàtir va llegir les cartes i, quan va sentir les qualitats del nostre Mestre, el Profeta, va dir que no hi havia cap dubte que ell era el Profeta dels darrers temps l’arribada del qual havien anunciat hazrat Mussa i hazrat Issa, i va creure. Se’n va anar a casa, s’hi va tancar i durant tres setmanes no va sortir a fer els sermons que feia cada diumenge. Els cristians cridaven: «Què li passa, a Safàtir, que des que va parlar amb aquell àrab no surt de casa? El volem veure!»

Safàtir es va treure l’hàbit negre de sacerdot. Es va posar una roba blanca i, amb el bastó a la mà, va anar a l’església. Després de reunir els habitants de la ciutat, es va posar dret i va dir: «Oh cristians! Sapigueu que ens ha arribat una carta d’Àhmad (alayhis-salam). Ens convida a la religió veritable. Sé clarament i crec que ell és el veritable rasul d’Al·là ta’ala.» Quan els cristians ho van sentir, es van llançar sobre Safàtir i el van matar a cops, i així va morir xahid (màrtir). Hazrat Dihya va venir i va informar Heracli del que havia passat.

Heracli va dir: «No t’ho vaig dir? Per als cristians, Safàtir és més estimat i més apreciat que jo. Si ho sentissin, a mi també em matarien com a ell.» En canvi, en la narració que Bukharí recull en el seu «Sahih» i que va transmetre Zuhrí, es diu: «Heracli va convocar els grans dels bizantins al seu palau de Homs i va fer tancar les portes. Després va pujar a un lloc elevat i va dir: “Oh poble dels bizantins! Voleu arribar a la felicitat i a la pau, que el vostre domini es mantingui ferm per sempre i seguir el que va dir hazrat Issa?” Els bizantins van preguntar: “Oh sobirà nostre! Què hem de fer per aconseguir-ho?” Heracli va dir: “Oh poble dels bizantins! Us he reunit per a una cosa bona. M’ha arribat una carta de hazrat Muhàmmad. Em convida a la religió de l’Islam. Per Al·là, ell és el profeta que esperàvem sense parar, que trobem escrit en els nostres llibres i els senyals del qual coneixem. Veniu, seguim-lo i trobem la salvació en aquest món i en l’altre!” Aleshores tothom, dient paraules lletges i remugant, va córrer cap a les portes per fugir. Però, com que les portes eren tancades, no van poder sortir. Heracli, en veure aquest comportament dels bizantins i en comprendre que fugien així de l’Islam, va tenir por per la seva vida i va dir: “Oh poble dels bizantins! Les paraules que he dit eren per posar a prova la vostra fidelitat a la vostra religió. He vist amb els meus ulls la vostra fidelitat a la vostra religió i la vostra actitud, que m’ha alegrat.” Aleshores els bizantins es van prosternar davant d’Heracli i, quan es van obrir les portes del palau, van sortir i se’n van anar.»5 Heracli va cridar hazrat Dihya i li va explicar el que havia passat. Li va donar regals, cadascun més preuat que l’altre. A més, va escriure una carta al nostre Mestre, el Profeta, sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam. Va enviar al nostre estimat Profeta, per mitjà de hazrat Dihya, la carta i els regals que havia fet preparar.

«No hi ha cap dubte que ell és el Profeta dels darrers temps l’arribada del qual van anunciar hazrat Mussa i hazrat Issa» El monjo Safàtir

Heracli havia volgut fer-se musulmà, però, per por de perdre el càrrec i de morir, no va creure. En la carta que va escriure al nostre Mestre, el Profeta, deia: «A Muhàmmad, el Missatger d’Al·là, anunciat per hazrat Issa, de part de l’emperador, sobirà dels bizantins! El teu ambaixador m’ha arribat amb la teva carta. Dono testimoni que tu ets el veritable rasul d’Al·là. De fet, t’hem trobat escrit en l’Injil, i hazrat Issa ens havia anunciat la teva vinguda. He convidat els bizantins a creure en tu, però no hi han volgut accedir. Si m’haguessin escoltat, sens dubte hauria estat un bé per a ells. Desitjo molt ser al teu costat, servir-te i rentar-te els peus.» Hazrat Dihya va deixar Heracli i va arribar a Hisma. Pel camí, a la vall de Xanar, una de les valls de Judham, Hunayd ibn Us, el seu fill i els seus homes van desvalisar hazrat Dihya. Li van prendre tot el que tenia excepte la roba vella. En aquell indret, Dubayb ibn Rifa’a ibn Zayd i la seva gent havien acceptat l’Islam. Quan Dihya hi va anar i els va explicar el que havia passat, van marxar contra Hunayd ibn Us i la seva tribu i van recuperar tots els béns.

Més tard, el nostre Mestre Rasulul·lah va enviar Zayd ibn Hàritha contra Hunayd ibn Us i els seus homes. Tots els qui vivien en aquella contrada van creure. Quan hazrat Dihya va arribar a Medina, sense passar per casa seva, va anar directament a la porta del Habib al-Àkram. Va trucar a la porta. El nostre Profeta va preguntar: «Qui hi ha?» Dihya va respondre: «Dihyat al-Kalbí.» El Mestre dels mons va dir: «Entra.» Hazrat Dihya va entrar i ho va explicar tot amb tots els detalls. Va llegir al nostre Mestre, el Profeta, la carta d’Heracli. Ell va dir: «Encara li queda un temps (al tron). Mentre la meva carta sigui amb ells, el seu regne continuarà.»

Tot i que Heracli havia escrit en la seva carta que creia en el nostre Profeta, el nostre Mestre Rasulul·lah sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam va dir: «Menteix. No ha abandonat la seva religió.» Heracli va embolicar la carta del nostre estimat Profeta en un setí de seda i la va guardar dins d’una capsa rodona d’or. La família d’Heracli va conservar aquesta carta i la va mantenir amagada de tothom. Deien, i ho creien, que mentre tinguessin aquesta carta a les mans el seu regne continuaria. I així va ser realment.6