LA CONQUESTA DE KHAYBAR
A la lluminosa Medina hi havia jueus que en aparença eren musulmans, però que en realitat eren hipòcrites (munàfiqs). Abans que Rasulul·lah sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam emigrés a Medina, la gent de Medina havia pres com a cap Abdul·lah ibn Ubayy ibn Salul. Fins i tot li havien donat una corona adornada amb pedres precioses. Quan Rasulul·lah sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam va honorar Medina amb la seva arribada, tota la gent de Medina va començar a mostrar respecte i afecte al nostre estimat Mestre, el Profeta, i el va seguir. Ibn Salul es va quedar en un racó, sense cap valor. Ja no li feien cas. Aleshores Ibn Salul es va posar en moviment per matar Rasulul·lah sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam o causar-li algun mal. Un dia, els jueus es van reunir al seu costat. Van fer alguns plans sobre aquest afer. Van demanar ajuda a Labid ibn Àssim. Labid va dir: «En tal barri hi ha una vella anomenada Khayra. És molt destra en la bruixeria. Busqueu-la.» Van trobar aquella dona maleïda i li van donar mil dírhams d’or i deu peces de roba. Li van dir: «Si fas perir Muhàmmad, encara et donarem moltes més coses.» La vella va clavar agulles en un colomí, va fer nusos en uns fils i els hi va enrotllar al damunt. El va posar dins d’un pou abandonat als afores de Medina i en va tapar la boca. Rasulul·lah sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam es va posar malalt. Els seus membres van quedar sense moviment. Li van donar diversos remeis, però no li van fer cap profit. Aquest estat va durar nou dies.
Després va venir Jibril alayhis-salam i el va informar del que passava. Van portar Rasulul·lah sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam fins allà. Va obrir el pou i en va treure el colom. Però no va ser possible desfer els nusos dels fils. Jibril alayhis-salam va portar les suras Mu’awwidhatayn (al-Falaq i an-Nas) i va dir: «Oh Muhàmmad alayhis-salam! Recita aquestes suras sobre aquests nusos.» Rasulul·lah sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam va començar a recitar aquelles suras. A cada aleia que recitava, un dels nusos es començava a desfer i una de les agulles a sortir. Quan va acabar de recitar del tot les suras (les 11 aleies de les dues suras), tots els nusos es van desfer. Rasulul·lah sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam es va alliberar completament de la malaltia i va recobrar la salut. Després va fer cridar aquella gent maleïda i els va renyar. La gent de Medina els va imposar càstigs tan durs que van perir. També el jueu Labid va ser capturat i portat a la presència del nostre Mestre Rasulul·lah. Quan el nostre Mestre, el Profeta, li va dir: «Per què has fet fer això?», ell va respondre: «Per amor a l’or.» Quan alguns dels nobles Companys van dir: «Ya Rasulal·lah! Si ens ho permets, tallarem el coll a aquest jueu!», el nostre estimat Profeta, que mai no castigava ningú per causa de la seva pròpia persona, va dir: «El càstig diví que veurà al final és més sever», i no va permetre que el matessin.1 Quan els jueus van ser expulsats de Medina, havien anat a les regions del nord d’Aràbia. Una part d’ells es va quedar i es va establir a Khaybar. Una altra part va anar a Síria, al nord. Els havien fet fora de les seves terres perquè havien tramat un atemptat contra el nostre Mestre Rasulul·lah. Però el rancor, la cobdícia i el desig de venjança que covaven contra els musulmans no es van apagar mai. Al contrari, es feien més violents dia rere dia: volien posar fi com més aviat millor a la vida del Sultà de l’univers, el habib d’Al·là ta’ala, i fer desaparèixer la religió de l’Islam.
Alguns dels seus notables van dir: «Anem a demanar ajuda als de Ghatafan i combatem amb ells contra els musulmans!» D’altres van dir: «Cridem en ajuda també els jueus de Fadak, de Tayma i de Wadi-l-Qurà i, abans que els musulmans ens ataquin, ataquem nosaltres la seva ciutat i prenguem tota la venjança que ens toca!…» Els jueus de Khaybar van acceptar aquesta proposta i van cridar en ajuda les tribus jueves dels voltants i els de Ghatafan. Només dels de Ghatafan en van venir molts guerrers escollits, i a Khaybar van començar els preparatius. Mentre ells feien aquests preparatius, el Mestre dels mons sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam es va assabentar de la situació dels jueus. Va posar tres Companys al costat de hazrat Abdul·lah ibn Rawaha i el va enviar immediatament a saber què passava a Khaybar. Abdul·lah ibn Rawaha i els seus tres companys van arribar de pressa a Khaybar. Era una ciutat rica, amb vuit fortaleses inexpugnables, altres fortaleses més petites, terres fèrtils i vinyes i horts en abundància. Hazrat Abdul·lah va enviar un dels companys a la fortalesa de Xiqq, un altre a la de Katiba i el tercer a la de Natat. Ell mateix va entrar en una altra fortalesa, i durant tres dies van examinar de prop la situació dels jueus i els seus preparatius de guerra. Al cap de tres dies es van reunir al lloc convingut, van tornar de pressa a Medina i van explicar un per un al nostre Mestre, el Profeta, els preparatius que feien.
El nostre estimat Profeta va ordenar als seus Companys que es preparessin amb urgència. Per impedir que els jueus ataquessin Madina al-Munàwwara, va decidir marxar sobre Khaybar. Els jueus que vivien a Medina, quan van saber aquesta decisió, es van alarmar. Per abatre l’ànim dels musulmans, deien: «Us ho jurem: si haguéssiu vist les fortaleses de Khaybar i els guerrers valents que s’hi han aplegat, no hi posaríeu mai els peus!… Les fortaleses de torres altes al cim de les muntanyes les guarden guerrers valents amb cuirassa. Milers de soldats han vingut de tots els voltants a ajudar-los!… Que potser podeu conquerir Khaybar?!…» Davant d’això, els heroics Companys deien: «Al·là ta’ala ha promès al Seu habib que conqueriria Khaybar», i declaraven que mai no tindrien por dels jueus. Aquesta fermesa dels Companys entristia encara més els jueus i els omplia d’inquietud. El cap dels hipòcrites, Abdul·lah ibn Ubayy, va enviar de pressa un missatge a Khaybar: «Muhàmmad ve contra vosaltres amb poques forces. No hi ha motiu per tenir por, però sigueu prudents i ompliu les vostres fortaleses amb els vostres béns. Sortiu de les fortaleses i feu-los front!» Els nobles Companys van enllestir els preparatius, es van acomiadar dels de casa demanant-se perdó els uns als altres, i es van reunir al voltant del nostre Mestre, el Profeta. Eren dos-cents genets i mil quatre-cents soldats a peu. Es van posar a les ordres del seu estimat Profeta per escampar la religió d’Al·là ta’ala, fer el jihad i assolir el grau de xahid (màrtir). En aquell moment es va veure que algunes dones demanaven una tasca al nostre Mestre, el Profeta: a la guerra, preparar el menjar dels nobles Companys, tenir cura dels ferits i dels malalts, embenar les ferides, preparar remeis i fer altres feines que poguessin fer. El nostre Mestre Rasulul·lah en va tenir compassió i no les va privar d’aquesta recompensa (thawab). Així, als mujàhids s’hi van unir també vint dones mujàhides, al capdavant de les quals hi havia hazrat Umm Salama, la beneïda esposa del nostre estimat Profeta.2
Rasul al-Àkram sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam va deixar com a substitut seu a Medina hazrat Siba’, de la tribu de Ghifar, i va donar l’ordre de partir cap a Khaybar. (També es fa saber que hi va deixar Numayla ibn Abdul·lah.) La marxa va començar amb takbirs. Els Companys que, per algun impediment, no van poder prendre part en la guerra, i aquells a qui no es va permetre d’anar-hi perquè eren massa joves, miraven amb una enveja sana el nostre Mestre, el Profeta, i els seus propis pares, avis, oncles paterns, oncles materns i germans grans, tots ells herois, i els acomiadaven amb takbirs i súpliques.
«La fortalesa de Khaybar serà conquerida per mitjà d’Alí ibn Abi Tàlib» Hadit xarif
El calendari marcava el mes de muhàrram de l’any setè de l’hègira. L’estendard sagrat del nostre Mestre, el Profeta, el portava hazrat Alí, i el comandament de l’ala dreta era a càrrec de hazrat Úmar.3 Per a l’ala esquerra va designar un altre dels Companys. El viatge transcorria amb alegria. Els poetes, amb els seus poemes, lloaven Al·là ta’ala pels dons que concedeix, recitaven salawat pel nostre estimat Profeta i exaltaven els seus gloriosos Companys. I els Companys, com qui va a una festa, feien ressonar tots els voltants dient tots junts: «Al·lahu akbar! Al·lahu akbar! La ilaha il·lal·lahu wal·lahu akbar!»
A cada parada, el Sultà de l’univers feia aquesta súplica: «Al·là meu! Em refugio en Tu de la inquietud pel futur, de la pena pel passat, de la feblesa i de la mandra, de l’avarícia, de la covardia i del deute que doblega l’esquena, i del domini de la gent opressora i injusta!»
Quan es van acostar a Khaybar, es va veure que el nostre estimat Profeta feia aturar els seus Companys. Alçant les mans, va començar a suplicar: «Al·là meu, Senyor dels cels i del que cobreixen amb la seva ombra! Al·là meu, Senyor de les terres i del que hi ha al seu damunt! Al·là meu, Senyor dels xaitans i dels qui ells extravien! Al·là meu, Senyor dels vents i del que escampen! Et demanem el bé i la bondat d’aquesta terra, el bé i la bondat dels homes que hi viuen, i el bé i la bondat de tot el que hi ha en aquesta terra. I ens refugiem en Tu del mal d’aquesta terra, del mal dels homes i del mal de tot el que hi ha en ella!»
Dels llavis dels Companys en sortien les veus: «Amín, amín.» Després va dir als seus Companys: «Avanceu dient: “Bismil·lahir-rahmanir-rahim”.»
Els nobles Companys es van tornar a posar en marxa al voltant de Rasul al-Àkram. Van arribar a prop de la fortalesa de Natat, una de les més fortes de Khaybar.
Allà hi van plantar el seu campament. Era el capvespre. El noble costum del nostre Mestre Rasulul·lah era no atacar mai abans que es fes de dia i fer primer la invitació a l’Islam. Si no acceptaven la proposta, començaven la guerra. Per això els nobles Companys van esperar el matí. Cap dels jueus no s’havia adonat que l’exèrcit de l’Islam havia arribat. El Mestre de l’univers, després de dirigir el namaz de l’alba, va enllestir els preparatius i va posar en moviment els mujàhids. Dos-cents genets i mil quatre-cents soldats a peu, en formació ordenada, es van acostar a les muralles de la fortalesa de Natat. En aquell moment, els jueus que havien sortit de la fortalesa per treballar a les vinyes, als horts i als camps es van trobar de cop amb els soldats de l’Islam i es van quedar astorats.
Cridant: «Ho jurem: són Muhàmmad i el seu exèrcit ordenat!…», van començar a fugir enrere. En veure’ls en aquest estat, el nostre estimat Profeta va dir: «Al·lahu akbar! Al·lahu akbar! Khaybar ha quedat arruïnada», i va repetir tres vegades aquestes paraules beneïdes. El nostre Mestre, el Profeta, sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam, va fer saber als jueus «que o es feien musulmans, o es rendien i pagaven el kharaj i la jizya; altrament hi hauria guerra i es vessaria sang». Els jueus van anar a trobar Sal·lam ibn Mixkam, un dels seus notables, i li van exposar la situació. Sal·lam els va incitar a la guerra dient: «Ja us vaig dir abans que marxéssiu contra Muhàmmad, i no ho vau acceptar. Almenys ara no us mostreu febles a l’hora de combatre’l. Morir combatent contra els musulmans és millor que quedar-vos sols i desemparats en vida!…» Els jueus van aplegar de pressa els infants i les dones a la fortalesa de Katiba, les provisions a Naïm i els soldats a la fortalesa de Natat.
A la proposta de l’exèrcit de l’Islam que es fessin musulmans, els jueus van respondre llançant fletxes. Els mujàhids van rebre les fletxes amb els escuts. Per ordre del nostre estimat Profeta es van tibar els arcs, i entre les veus de «Al·lahu akbar!…» les fletxes van volar totes alhora sobre els jueus que eren a les torres de la fortalesa. La guerra havia començat. D’una banda, el Sultà de l’univers i els seus heroics Companys combatien per escampar l’Islam i perquè els jueus es fessin musulmans i se salvessin de l’Infern. De l’altra, hi havia els jueus, que no entenien de consells, que a cada ocasió volien atacar els musulmans per l’esquena i que s’obstinaven a no veure la veritat. En veure que el Segell dels Profetes no havia sortit del seu poble, per enveja no l’havien acceptat; des de la infància del nostre Mestre, el Profeta, havien recorregut a tots els paranys que se’ls acudien per fer-lo desaparèixer, però, per la protecció d’Al·là ta’ala, no havien pogut fer res.
Més de deu mil soldats jueus llançaven fletxes contra mil sis-cents gloriosos mujàhids. Els nobles Companys es protegien amb els escuts de les fletxes que venien l’una darrere l’altra i, sempre que en tenien ocasió, tornaven a llançar contra els jueus les fletxes caigudes a terra. Però alguns Companys van resultar ferits.
En un moment donat, es va veure que hazrat Habbab ibn Múndhir s’acostava amb gran respecte a la presència de Habibul·lah i li preguntava: «Que la meva vida sigui sacrificada per tu, ya Rasulal·lah! No podríem plantar el nostre campament en un altre lloc?» El nostre Mestre, el Profeta, va dir: «In xa Al·lahu ta’ala, quan es faci fosc el canviarem!» Els mujàhids havien quedat a l’abast de les fletxes. Les fletxes que els jueus llançaven des de la fortalesa arribaven fins a la part del darrere del campament de l’Islam.4 Aquell dia, fins al vespre, el combat va continuar amb fletxes. Uns cinquanta Companys van ser ferits per les fletxes. Al vespre, van encarregar a hazrat Muhàmmad ibn Màslama que busqués un lloc nou per al campament. Quan ell va indicar que l’indret anomenat Rají era adequat, el campament de l’Islam s’hi va traslladar.
«Nosaltres, els profetes, no deixem herència. El que deixem és almoina per als pobres» Hadit xarif
L’expedició militar de Khaybar
Els ferits van començar a rebre atenció.5 L’endemà, els heroics Companys es van presentar davant de Natat i van combatre fins al vespre. El tercer, el quart i el cinquè dia el setge va continuar. Els jueus es van mantenir sempre a la defensiva. Aquells dies, el nostre estimat Profeta va patir un fort mal de cap i durant dos dies no va poder estar entre els mujàhids. El primer dia va donar l’estendard a hazrat Abu Bakr, i el segon, a hazrat Úmar. Tots dos, al capdavant dels nobles Companys, van combatre molt durament contra els jueus, però no va ser possible conquerir la fortalesa. Mentrestant, es va veure que els jueus, amb el coratge refet, obrien les portes de la fortalesa i passaven a l’atac. Ara ja es combatia cos a cos. La batalla s’havia encès moltíssim. Cada vegada que el nostre Mestre, el Profeta, deia als seus Companys: «Dieu el takbir: Al·lahu akbar! Al·lahu akbar!…», ells, entre les veus del takbir, descarregaven l’espasa contra l’enemic amb amor i amb fervor. En un moment donat, Mahmud, germà de Muhàmmad ibn Màslama, va morir xahid. Els combats van continuar amb violència fins al vespre.
L’endemà, Marhab, un dels comandants més famosos de Khaybar, va sortir de la fortalesa cobert de cuirasses. Era un home fort i corpulent, com un gegant. Fins aleshores no havia aparegut davant d’ell cap campió capaç de vèncer-lo. Girant-se cap als mujàhids, va començar a vanagloriar-se: «Jo soc Marhab, conegut pel seu coratge i la seva valentia!» Mentre es vanagloriava així, es va veure que un mujàhid es llançava endavant d’entre els Companys. Va cridar contra Marhab: «I jo soc Àmir, que no té por de llançar-se enmig de les batalles terribles i violentes!», i se li va plantar immediatament al davant. El gegant Marhab va descarregar amb tota la seva força contra hazrat Àmir l’espasa on hi havia escrit: «A qui toca, el fa perir!…» El valent Àmir va alçar l’escut en un instant. Quan l’ampla espasa va topar contra l’escut, un so violent va retrunyir pertot arreu, i l’espasa va quedar clavada a l’escut.
Hazrat Àmir, refugiant-se en el Creador, va dir: «Ya Al·lah!» i va descarregar l’espasa contra les cames cuirassades de Marhab. Tot just l’espasa va tocar la cuirassa d’acer, va rebotar i de cop va tocar la cama del mateix Company. El violent rebot de l’espasa va tallar l’artèria de la cama de hazrat Àmir. Els nobles Companys van córrer, van agafar Àmir en braços i el van portar al campament perquè el curessin. Però Àmir radiyal·lahu anh va morir allà xahid i va volar al Paradís excels.6
El combat continuava amb tota la seva violència. Cap al vespre, el nostre estimat Profeta va proposar als politeistes de Ghatafan, que havien vingut amb quatre mil soldats a ajudar els jueus i havien entrat en la batalla, que se’n separessin i tornessin a la seva terra. També els va prometre que, si ho feien, els donaria la collita de dàtils de Khaybar d’un any. Però els de Ghatafan van rebutjar la proposta. Aleshores el Mestre dels mons sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam va ordenar als seus Companys que passessin la nit al voltant de la fortalesa on eren els de Ghatafan. Els de Ghatafan van tenir molta por que els mujàhids els ataquessin de nit i no van poder dormir de cap manera. Aquella nit, una veu que no se sabia d’on venia anunciava «que el país de Ghatafan havia estat atacat per sorpresa i que s’havien emportat els seus fills i els seus béns». Aquesta veu es va repetir tres vegades, i tots els de Ghatafan la van sentir amb un gran espant. El seu comandant, Uyayna, també va sentir la mateixa veu tres vegades i, quan era a punt de clarejar, va prendre el seu exèrcit, es va allunyar a corre-cuita de Khaybar i va agafar el camí de la seva terra. Al matí, els jueus es van estranyar que els de Ghatafan haguessin abandonat Khaybar sense cap motiu, i es van desesperar. També els va saber molt de greu haver-los cridat en ajuda.
«El dia que vam prendre la fortalesa de Khaybar, Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va prohibir menjar carn d’ase domèstic i prendre dona amb el matrimoni de mut’a» Hazrat Alí (radiyal·lahu anh)
L’heroisme de hazrat Alí
Aquell dia també hi va haver combats violents davant de Khaybar, però la fortalesa no es va poder conquerir. Al vespre, el Sultà de l’univers va donar aquesta bona nova: «Demà donaré l’estendard a un valent que estima Al·là ta’ala i el Seu Missatger, i a qui Al·là ta’ala i el Seu Missatger també estimen. Al·là ta’ala farà realitat la conquesta per les seves mans!»
Aquella nit, els nobles Companys van esperar el matí plens d’emoció. Cadascun esperava que l’estendard li fos donat a ell, i per això feia súpliques a Al·là ta’ala. Hazrat Bilal al-Habaixí va recitar l’adhan de l’alba amb la seva veu ardent i bella. Mentre es recitava l’adhan, tothom sentia una emoció especial, un goig especial, i d’aquell goig diví ningú no se’n saciava. El nostre estimat Profeta, després de dirigir per als seus Companys el namaz de l’alba, es va posar dret. Va ordenar que portessin el beneït estendard de l’Islam. Mentre portaven l’estendard sagrat, els nobles Companys esperaven drets i paraven tota l’atenció per sentir les paraules que sortirien dels llavis beneïts de Rasul al-Àkram.
Finalment, el Mestre dels mons va dir: «Juro per Al·là ta’ala, que ha honorat la persona de Muhàmmad amb la profecia, que donaré aquest estendard a un valent que no sap què és fugir», i, passejant els seus ulls beneïts entre els seus Companys, va preguntar: «On és Alí?» Els Companys van dir: «Ya Rasulal·lah! Té mal d’ulls.» El nostre Mestre va dir: «Crideu-lo.» Aquells dies, hazrat Alí patia un mal d’ulls i no els podia obrir. Van anar a trobar-lo, li van comunicar què passava i, agafant-lo pel seu braç beneït, el van portar a la presència del nostre Mestre Rasulul·lah. El Sultà de l’univers va suplicar a Al·là ta’ala que hazrat Alí es guarís, es va mullar els dits beneïts a la boca i els hi va passar pels ulls. En aquell mateix instant, als ulls de hazrat Alí no hi va quedar cap dolor. A més, va suplicar per ell dient: «Senyor meu! Allunya d’ell el destret de la calor i del fred.» Després, amb les seves mans beneïdes, va posar una cuirassa a hazrat Alí, li va cenyir a la cintura la seva pròpia espasa, li va donar a la mà l’estendard blanc de l’Islam i li va dir: «Combat fins que Al·là ta’ala et concedeixi la victòria. No et giris enrere de cap manera!» Hazrat Alí va dir: «Que la meva vida sigui sacrificada per tu, ya Rasulal·lah! Combatré contra ells fins que entrin a la religió de l’Islam.» El nostre estimat Profeta va dir: «Per Al·là, que Al·là ta’ala, gràcies a tu, guiï cap al camí recte un sol home d’entre ells és millor per a tu que posseir molts camells vermells i donar-los com a almoina (sadaqa) en el camí d’Al·là ta’ala.»7
Mentre hazrat Alí avançava cap a la fortalesa dels jueus amb l’estendard a la mà, els gloriosos Companys caminaven darrere seu. Quan es va haver acostat molt a la fortalesa i va clavar l’estendard al peu d’una roca, es va veure que s’obria la porta de la fortalesa de Natat.
Van sortir les tropes d’assalt dels jueus. Eren els herois més escollits de Khaybar. Cadascun anava cobert amb doble cuirassa i embolcallat de proteccions de ferro. Es va veure que un d’ells avançava cap a hazrat Alí i se li plantava davant per combatre. Era Hàrith, germà de Marhab, que no tenia igual en coratge. Va atacar amb rapidesa… Mentre el so dels dos acers omplia el camp, es va veure que Dhu-l-Fiqar baixava com un llamp i separava del cos el cap de Hàrith. En aquell moment, les veus de «Al·lahu akbar! Al·lahu akbar!» pujaven fins al cel. Marhab, quan va saber que havien mort el seu germà, va avançar al galop cap al camp amb els soldats que tenia a les seves ordres i es va plantar davant de hazrat Alí. Ell també duia doble cuirassa. Cenyit amb dues espases, amb el seu cos enorme, semblava un gegant. Amb tota la seva fúria, va començar a vanagloriar-se: «Jo soc Marhab, que es llança al mig quan les batalles són més violentes i combat com un heroi! Fins i tot els lleons que rugeixen, els crivello amb la meva llança o la meva espasa!…»
El nostre honorable hazrat Alí karramal·lahu wajhah wa radiyal·lahu anh li va respondre: «Jo soc aquell a qui la mare va donar el nom de Hàydar (Lleó). Soc com un lleó imponent! Soc el valent que t’estendrà a terra d’un sol cop!…»
Quan Marhab va sentir de boca de hazrat Alí la paraula «Hàydar», la por li va entrar al cor. Perquè aquella nit, en somnis, un lleó l’havia esquinçat. Potser era aquest el lleó que havia vist en somnis? Aleshores es va veure que el gegant Marhab atacava i que hazrat Alí rebia l’embat amb l’escut. Després, refugiant-se en Al·là ta’ala i dient «Ya Al·lah!…», va descarregar Dhu-l-Fiqar sobre el cap de l’incrèdul amb tanta força que es va veure com partia en dos l’escut gruixut d’acer que el corpulent Marhab oposava a Dhu-l-Fiqar i el casc d’acer, com li obria el cap des de dalt fins al clatell, com la sang li brollava del coll a raig i com el seu cos de gegant queia estès a terra. El so terrible de Dhu-l-Fiqar es va sentir per tots els racons de Khaybar. El nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Alegreu-vos! La conquesta de Khaybar ara ha esdevingut planera i fàcil.» Els nobles Companys van quedar meravellats d’aquest heroisme de hazrat Alí i van fer ressonar el cel amb els crits de «Al·lahu akbar! Al·lahu akbar!…»
El combat continuava amb tota la seva violència. En un moment en què els nobles Companys, combatent, havien arribat a tocar de la porta de la fortalesa, un jueu va colpejar amb l’espasa l’escut de hazrat Alí. L’escut va caure a terra, però no hi havia temps per ajupir-se a recollir-lo. El jueu, que no volia deixar escapar l’ocasió, va arrabassar l’escut i va fugir enrere. El Lleó d’Al·là ta’ala, molt afligit per això, després de dispersar amb Dhu-l-Fiqar els enemics que l’envoltaven, es va proposar fer de la porta de la fortalesa el seu escut. Dient «Bismil·lahir-rahmanir-rahim», es va penjar de les anelles de l’enorme porta de ferro. En va sacsejar els ganxos i els va arrencar de la muralla… Mentre hazrat Alí arrencava la porta, la fortalesa va trontollar de dalt a baix. Fent servir com a escut, amb una sola mà, aquesta porta, que vuit o deu homes forçuts no haurien pogut moure de lloc, va començar a combatre. Aquest fet increïble va ser un miracle (mújiza) del nostre estimat Profeta i una karama del nostre honorable hazrat Alí.8
Davant d’ell van sortir, l’un darrere l’altre, sis campions més, els més valents dels jueus. Hazrat Alí, que amb el permís d’Al·là ta’ala també els va vèncer, va entrar a la fortalesa amb els seus heroics companys. Ara ja es combatia dins de la fortalesa. En poc temps no va quedar ningú que els pogués fer front. Van clavar l’estendard de l’Islam a la fortalesa. Així va ser conquerida Natat, la seva fortalesa més inexpugnable. El nostre estimat Profeta va besar hazrat Alí als ulls i va dir: «Per l’heroisme que has mostrat, Al·là ta’ala i el Seu Missatger estan satisfets de tu.» Quan va sentir aquestes paraules beneïdes, Alí va plorar d’alegria. Quan el nostre Mestre, el Profeta, li va preguntar: «Per què plores?», ell va respondre: «Que la meva vida sigui sacrificada per tu, ya Rasulal·lah! Ploro d’alegria. Perquè Al·là ta’ala i el Seu Missatger estan satisfets de mi.» Aleshores el nostre estimat Profeta va dir: «No només jo: Jibril, Mikaïl i tots els àngels estan satisfets de tu.» En aquell moment, quatre-cents musulmans de la tribu de Daws van venir a ajudar el nostre Mestre, el Profeta.9 Després d’això, els combats per conquerir les altres fortaleses van continuar amb violència. Quan les set fortaleses inexpugnables que quedaven a Khaybar van caure l’una darrere l’altra, els jueus, sense sortida, van enviar una delegació i van demanar la pau. El nostre Profeta sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam va acceptar la proposta i es van posar d’acord en aquestes condicions: 1. No es vessarà la sang dels jueus que han combatut contra els musulmans en aquesta expedició. 2. Els jueus que abandonin Khaybar només es podran endur els seus fills i una càrrega de camell amb els estris de casa necessaris. 3. Tots els altres béns, mobles i immobles; totes les armes, com cuirasses, espases, escuts, arcs i fletxes; tota la roba, llevat de la que porten posada; les teles, l’or i també els tresors; tots els animals, com cavalls, camells i ovelles… tot el que hi hagi quedarà per als musulmans. 4. No s’amagarà de cap manera res del que s’ha de deixar als musulmans. Els qui ho amaguin quedaran fora de la salvaguarda i de la protecció d’Al·là ta’ala i del Seu Missatger…
«Jo soc aquell a qui la mare va donar el nom de Hàydar (Lleó). Soc com un lleó imponent!» Hazrat Alí (radiyal·lahu anh)
Kinana ibn Rabí, que no va complir aquestes condicions i va enterrar els seus tresors dins d’odres, va ser castigat. El botí obtingut no tenia mesura ni compte. Les terres fèrtils i els palmerars de Khaybar van quedar del tot per a l’exèrcit de l’Islam.10 En aquell moment, els de Ghatafan, que havien tornat a la seva terra, van tornar a Khaybar per ajudar els jueus. Quan van veure que el nostre Mestre, el Profeta, havia conquerit Khaybar i havia fet rendir els jueus, van dir: «Oh Muhàmmad! Ens vas prometre que, si abandonàvem Khaybar, ens donaries els dàtils de Khaybar d’un any. Nosaltres hem complert la paraula. Som-hi, dona’ns-els!» El nostre Mestre els va dir: «Que tal muntanya sigui vostra.» Els de Ghatafan van intentar amenaçar: «Doncs combatrem contra vosaltres.» Rasul al-Àkram va dir: «Que el lloc del nostre combat sigui Janafa.» Janafa era el nom d’una de les contrades dels de Ghatafan. Quan ho van sentir, els de Ghatafan es van retirar de por i se’n van anar.
El nostre estimat Profeta sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam i els seus heroics Companys s’havien cansat molt durant la conquesta de Khaybar. D’una banda es curaven els ferits; de l’altra, descansaven.
Zaynab, l’esposa de Sal·lam ibn Mixkam, un dels notables dels jueus, va voler matar el nostre Mestre, el Profeta, enverinant-lo. Per això va sacrificar una ovella, la va coure i va posar a la carn una gran quantitat de verí. Després es va presentar davant del nostre Mestre Rasulul·lah i va dir que portava un regal. Rasul al-Àkram el va acceptar i va cridar els seus Companys, i tots junts es van asseure a menjar. El Mestre dels mons va arrencar un tros de la carn rostida i, dient «Bismil·lahir-rahmanir-rahim», se’l va posar a la boca beneïda. Després de mastegar-lo unes quantes vegades, se’l va treure de seguida de la boca beneïda i va dir: «Oh Companys meus! Aparteu les mans d’aquest menjar! Perquè aquesta carn d’espatlla m’ha fet saber que està enverinada.» Els Companys van apartar immediatament les mans del menjar. Però el cos de hazrat Bixr ibn Barà, que n’havia menjat un mos, es va tornar morat de seguida, i va morir xahid. Jibril alayhis-salam va venir al nostre estimat Profeta i li va dir que, per alliberar-se de l’efecte del verí barrejat amb la seva saliva beneïda, es fes aplicar ventoses (hijama) entre les seves espatlles beneïdes i se’n fes treure sang. Així es va fer. Després van enterrar la carn rostida enverinada. Zaynab, que havia fet això, va ser capturada i portada a la seva presença.
El nostre Mestre li va dir: «Ets tu qui ha enverinat aquesta carn d’ovella rostida?» Ella va reconèixer el que havia fet: «Sí! Jo l’he enverinada!» Quan el nostre Mestre, el Profeta, li va preguntar: «Per què ho has volgut fer?», ella va dir: «Tu has mort el meu marit, el meu pare i el meu oncle. Em vaig dir: “Si ell és realment profeta, Al·là l’hi farà saber. Si no ho és, aquest verí li farà efecte i morirà. Així ens haurem alliberat d’ell.”» Els nobles Companys es van afligir molt per aquest fet. Quan van preguntar: «Que les nostres vides siguin sacrificades per tu, ya Rasulal·lah! La matem?», el Mestre dels mons, que perdonava tota ofensa feta a la seva persona, també li va perdonar aquesta. Zaynab, en veure aquesta gran misericòrdia, va pronunciar la kalimat ax-xahada i es va fer musulmana.11 Entre els botins i els captius presos a Khaybar hi havia també Safiyya, filla de Huyayy ibn Akhtab. Li va tocar al nostre Mestre, el Profeta, com a part que corresponia al comandant en cap. El Mestre dels mons va alliberar la seva captiva. Ella, molt commoguda, va pronunciar amb tot el cor la kalimat ax-xahada i es va fer musulmana. El nostre estimat Profeta, molt content d’això, va honorar i alegrar la nostra mare hazrat Safiyya amb el seu nikah. Així, hazrat Safiyya va esdevenir mare dels creients. Les seves noces es van celebrar al lloc anomenat Sahba, i es va oferir una walima, és a dir, un banquet de noces, de meló i dàtils.12
Als ulls beneïts de la nostra mare Safiyya s’hi veia una taca morada.
Quan el nostre estimat Profeta li va preguntar: «Què és aquesta marca?», ella va dir: «Una nit vaig veure en somnis que la lluna baixava del cel i m’entrava a la falda. Quan ho vaig explicar al meu marit, Kinana, em va dir: “Has posat l’ull a ser l’esposa d’aquest rei àrab que ve contra nosaltres!”, em va clavar una bufetada a l’ull i, com veus, se’m va tornar morat.» Després de la conquesta de Khaybar, els jueus van venir al nostre Mestre, el Profeta, amb aquesta proposta: «Oh Muhàmmad! Nosaltres ens n’anirem de Khaybar. Però entenem molt d’agricultura i de la cura dels camps, de les vinyes i dels horts. Si vols, arrenda’ns aquestes terres fèrtils. Que les conreem nosaltres, aquestes propietats, i et donarem la meitat de la collita!» El nostre estimat Profeta i els Companys no tenien temps d’ocupar-se de les feines del camp. S’esforçaven per escampar la religió de l’Islam i, per al jihad fi sabilil·lah, treballaven sense parar, ajuntant la nit amb el dia.13 El nostre Mestre, el Profeta, va quedar satisfet d’aquesta proposta i va dir: «Amb la condició que us farem sortir quan vulguem.» Els jueus ho van acceptar i van començar a conrear les terres de Khaybar.14 El nostre Mestre, el Profeta, va tornar victoriós a Medina amb els seus Companys. Aquells dies, els darrers Companys que quedaven dels qui havien emigrat a Abissínia, entre els quals hi havia també Umm Habiba (radiyal·lahu anha), van embarcar, sota el comandament de Jà’far ibn Abi Tàlib, en dos vaixells que els havia proporcionat el Najaixí, i van desembarcar al port de Jar. D’allà, muntats en camells, van venir a Medina. Quan el nostre Profeta va veure arribar, encapçalats per Jà’far ibn Abi Tàlib, els seus Companys que dotze anys abans havien emigrat a Abissínia, es va alegrar molt. Va besar hazrat Jà’far al front, el va estrènyer contra el pit i va dir:
«Oh Companys meus! Aparteu les mans d’aquest menjar! Perquè aquesta carn d’espatlla m’ha fet saber que està enverinada» Hadit xarif
«No sé si m’he d’alegrar per la conquesta de Khaybar o per l’arribada de Jà’far. La vostra hègira és doble: heu emigrat tant a la terra d’Abissínia com a la meva terra.» Van presentar a Rasulul·lah els regals i la carta que enviava el Najaixí Àshama. Les noces amb la nostra mare Umm Habiba també es van celebrar aquell any. La nostra mare Umm Habiba tenia aleshores trenta-sis anys. El botí obtingut a Khaybar es va repartir entre tots els nobles Companys que havien pres part en el pacte de Hudaybiya, els qui havien participat en la conquesta de Khaybar, els Companys que havien emigrat des d’Abissínia i la tribu de Daws, que havia pres part en la conquesta.15
Amb la conquesta de Khaybar, tots els jueus d’Aràbia passaven a estar sota les ordres del nostre Mestre, el Profeta. Ja no tenien possibilitat d’ajudar els politeistes. Les tribus i els Estats dels voltants també van comprendre que els musulmans, que havien pres la fortalesa de Khaybar, la conquesta de la qual semblava impossible per les armes i els soldats que tenia, posseïen un gran poder, i van començar a guardar-se d’aquest Estat de l’Islam. Els politeistes de la Meca, amb la conquesta de Khaybar, van caure en una gran tristesa i en la desesperació. Després d’aquesta conquesta, moltíssimes tribus, petites i grans, van venir a Madina al-Munàwwara per fer-se musulmanes i van tenir l’honor de comptar-se entre els nobles Companys; fins i tot els de Ghatafan… Algunes tribus que no entraven en raó van ser sotmeses enviant-hi tropes.