EL VIATGE DE LA UMRAT AL-QADÀ

Havia passat un any des de la pau de Hudaybiya. Quan faltava un mes per a la festa del Sacrifici, a començament del mes de dhul-qada, Rasul al-Àkram sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam va ordenar als seus nobles Companys que es preparessin per a la umra. Per a la umra, hi havien de ser presents tots els qui havien anat a Hudaybiya i havien pres part en la Bay’at ar-Ridwan, llevat dels qui havien traspassat. Davant aquesta ordre, dos mil Companys van enllestir els preparatius. Es van comprar setanta camells per sacrificar. Van encarregar a Najiya ibn Jundub i a quatre companys seus que els portessin fins a la Meca fent-los pasturar pel camí. A més, es van posar cent genets a les ordres de hazrat Muhàmmad ibn Màslama, i el van enviar al davant per portar les armes de guerra, com cuirasses, llances i espases. No es podia confiar en els politeistes. En cas d’algun atac, es farien servir aquestes armes. Alguns dels nobles Companys van dir: «Ya Rasulal·lah! Segons la pau de Hudaybiya, no havíem de venir a la umra amb altres armes que les espases embeinades!» El Mestre dels mons va dir: «No farem entrar aquestes armes al Haram, on són els qurayxites. Però les tindrem a prop nostre, a mà, per si els qurayxites ens ataquen.»

A Madina al-Munàwwara es va deixar com a substitut Abu Dharr Ghifarí.1 També es transmet que hi va ser deixat Abu Ruhm al-Ghifarí. Dos mil Companys es van posar en camí cap a la Meca juntament amb el nostre estimat Profeta. Els nobles Companys estaven molt emocionats. Veurien les cases, les llars i la terra natal que durant anys havien deixat en el camí d’Al·là ta’ala i per amor del nostre estimat Profeta… Visitarien la Kaba al-Muàzzama, cap a la qual giraven la cara en els cinc namazs del dia… Retrobarien els parents que, tot i haver-se fet musulmans, no havien pogut venir a Medina a causa del pacte. Mostrarien la dignitat i l’honor de l’Islam als politeistes qurayxites, que durant anys els havien fet plorar sang en lloc de llàgrimes, els havien fet gemegar sota l’opressió i, per obligar-los a adorar els seus ídols, havien fet morir xahids molts dels seus germans. Potser, en veure-ho, l’amor a l’Islam entraria al cor dels politeistes i es farien musulmans!…

Els qui es van quedar a Medina van acompanyar el Mestre dels mons amb takbirs fins al pendent de Wada’ i, després d’acomiadar-lo, se’n van tornar… Quan el nostre estimat Profeta va arribar a Dhu-l-Hulayfa, a uns deu quilòmetres de Medina, es va posar en estat d’ihram. Els gloriosos Companys el van seguir. Tothom anava embolcallat de blanc. Havia començat el viatge a Makka al-Mukàrrama per fer la umra. Ara la terra i el cel ressonaven amb les veus de «Labbayk, Al·lahumma labbayk! Labbayk, la xarika laka labbayk! Innal-hamda wan-ni’mata laka wal-mulk, la xarika lak!» (Aquí em tens, Al·là meu, aquí em tens! He respost a la Teva crida una vegada i una altra, amb la paraula i amb tot el meu ésser; m’he sotmès a la Teva ordre. No tens cap copartícip; m’he girat cap a Tu amb tot el meu ésser. La lloança i el do són només Teus. El regne també és Teu. No tens cap copartícip.)

Com que anaven lloant Al·là ta’ala, suplicant-Li i invocant (dhikr) el Seu nom beneït, el viatge transcorria amb un gran goig.

Quan el destacament que anava al davant sota el comandament de Muhàmmad ibn Màslama es va acostar a la Meca, els politeistes qurayxites el van veure. S’hi van acostar amb por i, com qui diu «Que potser és això el que vam pactar fa un any?», li van preguntar: «Què és això?» Muhàmmad ibn Màslama els va donar aquesta resposta, que els va glaçar fins al moll de l’os: «Aquests són els genets del Missatger d’Al·là ta’ala… Si Al·là ta’ala ho permet, demà ell també honorarà aquest lloc amb la seva arribada!…» Els politeistes, tremolant de por, van tornar enrere i van portar la notícia a la Meca, i els politeistes de la Meca deien: «Us ho jurem: nosaltres hem estat fidels al pacte. Per què hauria de combatre contra nosaltres, Muhàmmad?…» Immediatament van enviar una delegació d’entre ells perquè parlés amb el nostre Mestre, el Profeta.

«Labbayk, Al·lahumma labbayk! Labbayk, la xarika laka labbayk! Innal-hamda wan-ni’mata laka wal-mulk, la xarika lak!» Talbiya

En aquell moment, el Mestre dels mons sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam havia arribat al lloc anomenat Batn Ya’jaj, des d’on es podia veure la Meca. Allà van deixar totes les armes, llevat de les espases que portaven a sobre. Per guardar les armes, van posar dos-cents Companys de sentinella. Acabats aquests preparatius, la delegació de Qurayx va demanar permís per parlar amb el nostre Mestre, el Profeta, i ser rebuda a la seva presença. Quan la van rebre, van dir: «Oh Muhàmmad! Des del pacte de Hudaybiya no hem comès cap traïció contra vosaltres. Malgrat això, entraràs a la Meca, on hi ha el teu poble, amb aquestes armes? Segons el nostre pacte, no havíeu de dur amb vosaltres res més que les espases embeinades!…» A això, el Mestre dels mons va respondre: «Des de la meva infància fins avui soc conegut per complir la paraula donada i per la meva lleialtat. No entrarem al Haram amb altres armes que les nostres espases embeinades. Però vull que les armes siguin en un lloc a prop meu.» La delegació, comprenent que la notícia que els havia arribat era diferent, es va tranquil·litzar i va dir: «Oh Muhàmmad! La veritat és que de tu sempre hem vist lleialtat i bondat. I això és el que t’escau.» I se’n van tornar. Van arribar a la Meca i van fer saber la situació als qurayxites. Ells també es van tranquil·litzar.

Els notables de Qurayx, pel rancor i l’enveja, per no veure aquests moments feliços del nostre Mestre, el Profeta, i dels seus Companys, van deixar la Meca i van pujar a les muntanyes. El nostre estimat Profeta va enviar al davant, al lloc anomenat Dhu Tuwà, els camells marcats per al sacrifici. Després, quan va haver enllestit els preparatius amb els seus Companys, es va posar en marxa per entrar a la sagrada ciutat de la Meca. Els nobles Companys havien posat el Mestre dels mons al mig. El Sultà de l’univers, damunt de la seva camella Qaswà, escampava nur al seu voltant com un sol que amaga l’existència de milers d’estrelles. Ai, Senyor meu! Quina bellesa! Quin espectacle tan majestuós era aquell!…

A les llengües, les veus de «Labbayk, Al·lahumma labbayk! Labbayk, la xarika laka labbayk!…»; als cors, l’amor d’Al·là ta’ala i del Seu Missatger.

Avançaven pas a pas cap a l’excelsa Kaba. Com més s’hi acostaven, més creixia la seva emoció; era com si es desbordessin. Les veus de la talbiya, dita per tots a una sola veu, omplien la Meca, i els politeistes, com més veien aquest espectacle magnífic, més se’ls fonia l’interior i sentien que pel cor els lliscava, tèbia, una beguda dolça d’amor. En el cor de molts d’ells ja hi havia entrat l’amor a l’Islam… Finalment, el Sultà de l’univers, el Mestre dels dos mons, el nostre estimat i honorable Profeta Muhàmmad sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam, havia vençut…

Heus aquí que el nostre estimat Profeta i els seus gloriosos Companys, amb les espases a la cintura, entraven a la Kaba al-Muàzzama. Hazrat Abdul·lah ibn Rawaha anava al davant portant les regnes de Qaswà, la camella del nostre Mestre, el Profeta. Alguns politeistes de la Meca, amb les seves dones i els seus fills, s’havien arrenglerat a Dar an-Nadwa i observaven el nostre estimat Profeta i els seus heroics Companys. A mesura que avançava, Abdul·lah ibn Rawaha deixava caure aquests versos com una maça sobre el cap dels politeistes i els feia arribar fins al fons del cor:

Oh incrèduls, aparteu-vos del camí del Profeta,
Perquè Al·là ta’ala li ha enviat l’Alcorà.
Tot bé i tota bondat són en la seva religió,
I morir per aquesta religió és la millor mort.
Ell és el veritable Rasulul·lah, l’he acceptat de cor,
He cregut cada paraula seva, ara l’he acceptat.
Oh incrèduls! Quan vosaltres vau negar
Que l’Alcorà baixava d’Al·là ta’ala,
Com us vam descarregar els cops de sobte,
I com us vam separar el cap del cos!
Si tampoc no creieu en el seu sentit,
De la mateixa manera us cauran cops al cap.
Començo amb el nom beneït d’Al·là,
Fora de la religió del qual no hi ha religió veritable.
I començo encara amb el nom d’Al·là:
Muhàmmad és el Seu servent i el Seu rasul.

Hazrat Úmar no s’hi va poder estar i el va voler advertir: «Oh Ibn Rawaha! Com pots recitar poesia davant de Rasulul·lah i al Haram ax-Xarif?» Però el nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Oh Úmar! No l’hi impedeixis. Juro per Al·là ta’ala que les seves paraules fan efecte en aquests politeistes qurayxites més de pressa i amb més força que una pluja de fletxes. Oh Ibn Rawaha, continua!»

Poc després, el nostre Mestre, el Profeta, va dir a hazrat Abdul·lah ibn Rawaha: «Digues: “No hi ha cap déu fora d’Al·là ta’ala! Ell és l’Únic! Ell és qui compleix la Seva promesa! Ell és qui ajuda aquest servent Seu! Ell és qui enforteix els Seus soldats! I només Ell desbarata les tribus coalitzades!”»

Aleshores Abdul·lah ibn Rawaha va començar a dir:

No hi ha cap altre déu fora d’Al·là ta’ala!
No té copartícip, la ilaha il·lal·lah!
Ell és qui dona força a l’exèrcit dels musulmans!
I Ell és qui dispersa i venç els incrèduls!

Els musulmans també repetien aquestes paraules. Quan el nostre estimat Profeta va entrar a la Baytul·lah, es va descobrir l’espatlla dreta beneïda. La bellesa del seu cos beneït enlluernava els ulls, atreia els cors i escampava nur com el sol. Després va dir: «Que Al·là ta’ala, amb la Seva misericòrdia, perdoni els valents que avui es mostraran forts i vigorosos davant d’aquesta gent del xirk!» Aleshores els nobles Companys es van descobrir l’espatlla dreta i, caminant de pressa amb un posat imponent, van fer tres voltes de tawaf al voltant de la Kaba. Però entre el Rukn Yamaní i el cantó de la Pedra Negra van caminar a poc a poc. El nostre Mestre, el Profeta, i els seus Companys s’acostaven a la Pedra Negra i la besaven, o bé, des de lluny, alçaven les mans i les adreçaven cap a la Pedra Negra.

«Juro per Al·là ta’ala que les seves paraules (d’Ibn Rawaha) fan efecte en aquests politeistes qurayxites més de pressa i amb més força que una pluja de fletxes» Hadit xarif

Els politeistes seguien de lluny els Companys i s’estranyaven del seu caminar imponent i altiu. Perquè els havien dit que els musulmans, des que havien anat a Medina, s’havien afeblit i emmalaltit, i s’havien escampat notícies semblants. I ara eren testimonis del contrari, i la seva sorpresa creixia més i més.

Les altres quatre voltes del tawaf es van completar a poc a poc, amb passos lents i pausats. Després del tawaf, van fer un namaz de dos ràkats al Maqam Ibrahim. Tot seguit van fer set vegades el sa’y entre els turons de Safà i Marwa. Un cop sacrificats els animals, el nostre Mestre, el Profeta, es va fer afaitar el cap beneït. Els seus cabells beneïts se’ls disputaven a l’aire. Els nobles Companys també es van afaitar el cap. Així es va complir el somni que Rasul al-Àkram sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam havia tingut just un any abans. Acabada la visita de la umra, havia arribat l’hora del migdia. Quan el Mestre dels mons va ordenar a hazrat Bilal que recités l’adhan a la Kaba, Bilal al-Habaixí va complir de seguida l’ordre. Mentre ell recitava a la Kaba l’adhan Muhammadí, tota la Meca es va trasbalsar. Els nobles Companys escoltaven l’adhan amb un gran recolliment i el repetien en veu baixa. Quan es va acabar, Habibul·lah es va posar d’imam. L’efecte que el namaz del migdia, fet per tots junts, va tenir en el cor dels politeistes va ser ben especial.

Al nostre estimat Profeta li havien plantat a Àbtah una tenda de cuir. Els Companys es van allotjar tres dies a les tendes del voltant. A les hores del namaz es reunien a la Baytul·lah i feien els seus namazs en comunitat. A les altres hores visitaven els seus parents i, amb el bon caràcter que l’Islam els havia concedit, eren un exemple per a ells. Els parents, davant d’aquest bon comportament dels Companys, gairebé es fonien i no podien amagar la seva admiració. En aquests tres dies, la Meca va quedar com conquerida per dins.

S’havien complert els tres dies… Havia arribat l’hora de la separació. Cap al vespre, quan el nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Cap dels musulmans (que han vingut per a la umra) no passarà la nit a la Meca; tots es posaran en camí!», tothom es va aplegar i es van posar en camí cap a Medina… Quan era a Juhfa, es va trobar amb hazrat Abbàs, i hazrat Abbàs li va proposar: «Ya Rasulal·lah! Maymuna bint Hàrith s’ha quedat vídua. Per què no la prens per esposa?» Aleshores el nostre Mestre, el Profeta, va enviar Abu Rafi i un home dels ansar a la Meca a demanar-la en matrimoni. Hazrat Maymuna va rebre la notícia que Rasulul·lah la demanava en matrimoni quan era dalt d’un camell, i va dir: «El camell i qui hi ha a sobre són de Rasulul·lah.» Es va oferir al nostre Mestre, el Profeta. Va confiar a la seva germana gran, Umm al-Fadl, que fes el que calia, i aquesta ho va confiar al seu marit, hazrat Abbàs. Quan tornaven de la umra cap a Medina, en arribar al lloc anomenat Sarif, hazrat Abbàs va rebre del nostre Profeta sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam un dot (mahr) de quatre-cents dírhams i va celebrar el nikah de hazrat Maymuna amb Rasulul·lah. Les noces també es van fer allà. Hazrat Maymuna, honorada amb el nikah de Rasulul·lah, va ser la seva darrera esposa. Després d’això, el nostre Profeta no es va tornar a casar.

«Que Al·là ta’ala, amb la Seva misericòrdia, perdoni els valents que avui es mostraran forts i vigorosos davant d’aquesta gent del xirk!» Hadit xarif

He gosat oferir-te un canelobre, ya Rasulal·lah!
El meu anhel és servir el teu llindar excels, ya Rasulal·lah!
No és digne de la teva Rawda el meu humil present;
Accepta’l, concedeix-me bondat i favor, ya Rasulal·lah!
Qui tinc fora de la teva excelsa persona, a qui pugui fer saber el meu estat?
De tu venen la bondat i la generositat, ya Rasulal·lah!
Demano empara, protecció, cent vegades protecció: he caigut a la teva porta;
Tingues compassió, intercedeix per mi, ya Rasulal·lah!
En els dos mons, pren sota la teva ala el just Khan Mahmud;
Al principi i a la fi, la sobirania és teva, ya Rasulal·lah!
Mahmud Khan II