LA BATALLA DE MUTA

L’any vuitè de l’hègira, el Sobirà de l’univers alayhi afdalus-salawat, misericòrdia per als mons, va tornar a enviar ambaixadors a diverses tribus i Estats per a la difusió de l’Islam. D’alguns en van arribar resultats positius; però hazrat Hàrith ibn Umayr, enviat al governador de Bosra, va ser detingut per soldats cristians al poble de Muta, al districte de Balqà, a Síria. Portat davant del governador de Síria, Xurahbil ibn Amr, hazrat Hàrith, tot i ser ambaixador, va ser assassinat vilment i va morir xahid (màrtir).1

El nostre estimat Profeta es va entristir molt per aquesta notícia i va ordenar de seguida que els seus heroics Companys es reunissin. Els Companys que van rebre aquesta ordre es van acomiadar dels seus fills demanant-se perdó els uns als altres, i es van reunir a corre-cuita al campament de Jurf. El Habib al-Àkram, després de dirigir el namaz del migdia, va dir: «Per a aquesta gent que sortirà al jihad, he designat comandant Zayd ibn Hàritha! Si Zayd ibn Hàritha mor xahid, que el substitueixi Jà’far ibn Abi Tàlib. Si Jà’far ibn Abi Tàlib mor xahid, que el substitueixi Abdul·lah ibn Rawaha. I si Abdul·lah ibn Rawaha també mor xahid, que els musulmans escullin entre ells algú adequat i el facin el seu comandant!»

Aleshores els nobles Companys, comprenent que els herois els noms dels quals s’havien enumerat moririen xahids, es van posar a plorar: «Ya Rasulal·lah! Tant de bo es quedessin vius i en poguéssim treure profit!…» El nostre Mestre, el Profeta, no els va respondre i va callar.2 Hazrat Zayd, Jà’far i Abdul·lah, que eren allà, també ho van sentir i es van omplir d’una gran alegria. Perquè el seu objectiu més gran era morir xahids mentre escampaven la religió d’Al·là ta’ala. La bona nova ja havia estat donada, i l’havien sentit amb les seves pròpies orelles. Els mujàhids, acabats els preparatius, esperaven els seus comandants. El nostre estimat Profeta va lliurar l’estendard blanc de l’Islam a hazrat Zayd ibn Hàritha. Li va ordenar que anés fins al lloc on havien fet morir xahid Hàrith ibn Umayr i que hi comuniqués l’Islam. Li va ordenar que, si no l’acceptaven, combatés l’enemic. Hazrat Abdul·lah ibn Rawaha, mentre s’acomiadava juntament amb els comandants que l’acompanyaven, va plorar. Li van preguntar: «Oh fill de Rawaha! Per què plores?» El poeta Abdul·lah ibn Rawaha va dir:

La causa del meu plor
No és l’amor a aquest món,
I, per Al·là, tampoc no és
L’enyorança de vosaltres.
La veritable causa és aquesta:
En el seu noble Alcorà,
El nostre Senyor, en una aleia,
Diu així:
«Sapigueu-ho amb certesa:
No hi ha ningú d’entre vosaltres
Que no hagi de passar
Per l’Infern…»
Vaig sentir aquesta aleia
Quan Rasulul·lah la recitava.
Si he de passar per l’Infern,
Com ho podré suportar!

Els seus companys van suplicar per ell: «Que Al·là ta’ala t’uneixi al grup dels Seus servents estimats i que siguis dels virtuosos!» Aleshores hazrat Abdul·lah ibn Rawaha va dir: «Però jo desitjo que Al·là ta’ala em perdoni. I desitjo morir xahid per un cop d’espasa que faci brollar la sang i la faci escumejar, o per una llança clavada que em cremi el fetge i les entranyes!…» Quan l’exèrcit es preparava per partir, hazrat Abdul·lah ibn Rawaha va anar a trobar el nostre Mestre, el Profeta, i, després d’acomiadar-se’n, li va dir: «Ya Rasulal·lah! No em recomanaries alguna cosa que pugui aprendre de memòria i que no em surti mai del cap?» El nostre Mestre, el Profeta, li va dir: «Demà arribaràs a un país on es fan molt poques prosternacions a Al·là ta’ala. Allà multiplica les prosternacions i els namazs.» Quan Abdul·lah ibn Rawaha va dir: «Ya Rasulal·lah! No em donaries més consells?», el nostre estimat Profeta va dir: «Fes sempre el dhikr d’Al·là ta’ala. Perquè el dhikr d’Al·là ta’ala t’ajudarà a obtenir el que esperes.»

L’exèrcit de l’Islam, de tres mil homes, es va posar en marxa entre els crits de «Al·lahu akbar! Al·lahu akbar!» El nostre estimat Profeta i els Companys que es quedaven a Medina van acompanyar els mujàhids ghazis fins al pendent de Wada’. Allà, el Mestre dels mons va adreçar aquestes paraules al beneït exèrcit de l’Islam: «Us recomano que compliu les ordres d’Al·là ta’ala i us guardeu de les Seves prohibicions, que sigueu un bé per als musulmans que són amb vosaltres i que els tracteu bé. Combateu en el camí d’Al·là ta’ala pronunciant el Seu nom. No cometeu frau en els béns del botí. No falteu als pactes. No mateu els infants! Allà trobareu, a les esglésies dels cristians, alguns homes que s’han apartat de la gent i s’han lliurat a l’adoració. Guardeu-vos de tocar-los! A part d’aquests, també trobareu alguns homes al cap dels quals els xaitans han fet niu: talleu-los el cap amb les vostres espases. No mateu les dones ni els vells decrèpits. No cremeu ni talleu els arbres. I no enderroqueu les cases!»

Al comandant en cap, Zayd ibn Hàritha, li va dir també: «Quan et trobis amb el teu enemic d’entre els politeistes, convida’ls a una de tres coses!… (Si es fan musulmans,) convida’ls a emigrar a Medina, la terra dels muhàjirs! Si accepten la teva invitació, fes-los saber que tindran els mateixos drets que tenen els muhàjirs i que tindran les mateixes obligacions que tenen els muhàjirs.

Si es fan musulmans i prefereixen viure al seu país, fes-los saber que seran com els àrabs nòmades d’entre els musulmans, que se’ls aplicarà el mateix judici diví que s’aplica als àrabs nòmades, que del botí de guerra no se’ls en reservarà res i que del botí només en gaudiran els qui combaten al costat dels musulmans!

Si no accepten l’Islam, convida’ls a pagar la jizya! Als qui ho acceptin, no els toquis! I si no consenten a pagar la jizya, combat-los refugiant-te en l’ajuda d’Al·là ta’ala!…»

Després d’aquests consells, es va acomiadar dels mujàhids. L’exèrcit de l’Islam va partir entre les veus del takbir. Els qui es quedaven saludaven amb la mà els qui marxaven i suplicaven: «Que Al·là ta’ala us guardi de tot perill i us faci tornar sans i estalvis…» Fins que van desaparèixer a l’horitzó, se’ls van quedar mirant amb els ulls plens de llàgrimes i amb una enveja sana…

«He designat comandant Zayd ibn Hàritha! Si ell mor xahid, que el substitueixi Jà’far ibn Abi Tàlib. Si ell mor xahid, que el substitueixi Abdul·lah ibn Rawaha. I si també ell mor xahid, escollireu algú d’entre vosaltres» Hadit xarif

L’estendard sagrat onejava a les mans de Zayd ibn Hàritha, i els mujàhids anaven, per un camí llarg i desconegut, a servir la religió d’Al·là ta’ala. L’exèrcit de l’Islam avançava de pressa cap a Síria. El viatge transcorria sense incidents i amb alegria. Els mujàhids estaven impacients per trobar-se com més aviat millor amb l’enemic. Un dels qui desitjaven amb més ardor morir xahid era hazrat Abdul·lah ibn Rawaha. Zayd ibn Arqam ho va explicar així: «Jo era un orfe que s’havia criat sota la tutela d’Abdul·lah ibn Rawaha. Quan va sortir a l’expedició de Muta, em va fer muntar també a la gropa de la seva camella. A la nit, quan havíem fet una mica de camí, li van sortir dels llavis aquests versos:

Oh camella meva! Si em portes al pou de les arenes
I d’allà em portes quatre jornades més enllà,
Ja no et faré sortir a cap altre viatge;
Aviat et quedaràs sense amo, sàpigues-ho.
Jo, segurament, no tornaré a casa meva;
Espero morir xahid en aquesta guerra.
A la darrera parada, els creients em van passar de pressa;
Oh fill de Rawaha, fins i tot els teus més pròxims
Han passat trencant els llaços de germanor,
T’han deixat a Haqq ta’ala i se n’han anat.
Ja no penso en els béns que deixo enrere:
Els arbres i les palmeres, res d’això no m’importa!

Quan ho vaig sentir, em vaig posar a plorar. Abdul·lah ibn Rawaha em va tocar amb el fuet i em va dir: “Oh entremaliat! Què et passa? Quin mal et fa que jo parli així? Si Al·là ta’ala em concedeix morir xahid, tu tornaràs damunt de l’animal i arribaràs a casa teva. I jo m’alliberaré de tots els mals, les penes, les preocupacions i els esdeveniments d’aquest món, i trobaré el repòs.” Va baixar i va fer un namaz de dos ràkats. Al final, després d’una llarga súplica, em va cridar: “Oh noi!” Quan vaig respondre: “Aquí em tens”, em va dir: “En aquest viatge, in xa Al·lah, em serà concedit morir xahid!”»

Quan els heroics Companys s’acostaven a Síria, el governador de Síria, Xurahbil ibn Amr, ja feia temps que sabia que l’exèrcit de l’Islam s’acostava. De seguida havia fet saber la situació a l’emperador bizantí Heracli i, amb la gran ajuda que n’havia rebut, s’havia tranquil·litzat. Perquè, segons les informacions que havia reunit, els musulmans eren només entre tres i cinc mil homes. El seu exèrcit, en canvi, passava dels cent mil, i les seves armes eren incomptables. Els nobles Companys alayhimur-ridwan, quan van arribar a Ma’an, a les terres de Síria, van saber que els bizantins venien contra ells amb un exèrcit de cent mil homes. Es van aturar allà i hi van passar dues nits. El comandant, hazrat Zayd ibn Hàritha, va reunir els seus companys i els va exposar la situació. Els va preguntar què pensaven que calia fer contra l’exèrcit bizantí. Alguns Companys deien: «Sense enfrontar-nos amb l’exèrcit bizantí, fem atacs per sorpresa al seu país. Fem presoners la seva gent i tornem a Medina»; d’altres deien: «Escrivim una carta al Missatger alayhis-salam i fem-li saber el nombre de l’enemic. Demanem-li que ens enviï soldats de pressa o preguntem-li què hem de fer.» Quan estaven a punt de decidir que la segona opinió era la més convenient, hazrat Abdul·lah ibn Rawaha va intervenir i va dir:

«Fes sempre el dhikr d’Al·là ta’ala. Perquè el dhikr d’Al·là ta’ala t’ajudarà a obtenir el que esperes» Hadit xarif

Oh poble meu, per quina raó dubteu?
Que no hem vingut a la batalla amb la intenció de morir xahids?
No ha estat mai per ser molts en armes i genets
Que hem combatut els incrèduls.
Per la força d’aquesta religió
Que Al·là ta’ala ens ha concedit, hem lluitat com lleons.
Aneu, combateu: sens dubte hi ha un bé en això;
La fi d’aquesta obra és o morir xahid o vèncer.
Per Al·là, el dia de Badr teníem dos cavalls;
A Úhud, un sol cavall, i ben poques armes.
Si el destí ens reserva vèncer en aquesta batalla,
Així ens ho han promès Al·là i el Profeta.
Haqq ta’ala no es fa mai enrere de la Seva promesa;
Per tant, oh creients, avanceu!
I, si el nostre destí és morir xahids,
Al Paradís retrobarem els nostres germans xahids.

Aquestes paraules de hazrat Abdul·lah ibn Rawaha van encoratjar els mujàhids. Van dir: «Per Al·là, el fill de Rawaha diu la veritat.» La decisió ja estava presa: continuarien la batalla fins a morir xahids. Quan els gloriosos Companys van arribar al poble anomenat Muta, es van trobar amb l’exèrcit bizantí de cent mil homes.

LA BATALLA DE MUTA

Muntanyes i pedres eren plenes de soldats enemics. D’una banda, un exèrcit de l’Islam de tres mil homes, que havia sortit de la llunyana Medina i havia vingut fins a Síria per escampar la religió d’Al·là ta’ala; de l’altra, un ramat de cent mil incrèduls reunits per ofegar l’Islam… En aparença, la proporció de forces no admetia comparació: segons aquesta proporció, cada musulmà havia de combatre contra més de trenta bizantins. Els dos bàndols es van posar en ordre de batalla. En aquell moment es va veure que, per ordre del nostre Mestre, el Profeta, sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam, una delegació de l’exèrcit de l’Islam avançava cap al campament bizantí. Van proposar a l’exèrcit bizantí que abracés l’Islam o, altrament, que pagués la jizya. Però ells van rebutjar aquesta invitació. Ja no hi havia temps a perdre. El comandant, hazrat Zayd ibn Hàritha, amb l’estendard sagrat de l’Islam a la mà, va donar al seu exèrcit l’ordre d’atacar. Els mujàhids, que esperaven aquest moment, es van llançar endavant com fletxes entre els crits de «Al·lahu akbar!» Desembeinant les espases com llamps, es van endinsar com una tempesta enmig de l’enemic… Els renills dels cavalls, el dring de les espases, les veus del takbir i els crits dels ferits pujaven fins al cel, i ja al començament de la batalla el camp s’havia convertit en un llac de sang. A cada cop d’espasa, els gloriosos Companys feien caure o un cap o un braç.

Hazrat Zayd, amb l’estendard blanc de Rasulul·lah a la mà, combatia ben al mig de l’enemic dient «Al·là, Al·là». Amb els cops d’espasa s’obria pas al seu voltant en un instant i feia que l’enemic lamentés haver-li sortit al davant. Els gloriosos Companys, en veure el seu comandant combatre heroicament, no es quedaven enrere: cadascun, tot sol, s’esforçava per arribar amb l’espasa a trenta enemics i abatre’ls. En un moment donat, es va veure que diverses llances es clavaven alhora al pit beneït del comandant hazrat Zayd. Darrere d’aquestes en van venir d’altres. El cos del gloriós Company estava tot traspassat. Aleshores es va veure que Zayd ibn Hàritha queia sobre la terra calenta i bevia la dolça beguda de la mort de xahid, que tant havia desitjat.

Hazrat Jà’far, que venia després de Zayd ibn Hàritha, de seguida va agafar l’estendard. Els mujàhids, en veure onejar l’estendard de l’Islam, continuaven la batalla amb un nou fervor. Hazrat Jà’far també combatia heroicament, com Zayd ibn Hàritha. D’una banda atacava l’enemic; de l’altra, donava coratge i ardor als seus companys. Aquest nou comandant, que combatia amb valentia, brandava l’espasa amb moviments encara més ràpids i més àgils i no deixava respirar l’enemic. Hazrat Jà’far, combatent fora de si, s’havia avançat força respecte dels seus companys. Combatia tot sol enmig dels bizantins, descarregant l’espasa sobre cadascun d’ells. Però no va trigar a comprendre que d’aquell camí no se’n tornava. L’heroic comandant deia: «El que em toca és colpejar amb la meva espasa cadascun dels incrèduls!», i treia una nova força espiritual de les paraules beneïdes «Al·lahu akbar!… Al·lahu akbar!…» A cada cop d’espasa eliminava un enemic i no deixava que ningú se li acostés. No deixava de tenir als llavis el nom beneït d’Al·là ta’ala, i combatia amb una força inesgotable. Finalment, un soldat enemic va descarregar l’espasa sobre el braç dret de hazrat Jà’far. Hazrat Jà’far, amb la mà dreta tallada, va agafar amb la mà esquerra l’estendard sagrat de l’Islam abans que caigués a terra. El va alçar i el va tornar a fer onejar. Aleshores, un altre cop d’espasa… També li havien tallat la mà esquerra. Aquesta vegada va mirar de fer onejar l’estendard estrenyent-lo contra el pit entre els braços tallats. Però, sota les espases enemigues que queien amb violència l’una darrere l’altra, va assolir el grau de xahid que tant havia desitjat. La seva ànima beneïda va volar als graus més alts del Paradís… Al seu cos es van comptar més de noranta ferides d’espasa i de llança.3 Els heroics mujàhids, en veure que el seu comandant havia mort xahid, van agafar l’estendard de l’Islam caigut a terra i el van lliurar a hazrat Abdul·lah ibn Rawaha.

«Oh poble meu, per quina raó dubteu? Que no hem vingut a la batalla amb la intenció de morir xahids?» Abdul·lah ibn Rawaha (radiyal·lahu anh)

Ell, muntat al cavall i fent onejar l’estendard, es va llançar amb violència contra l’enemic. D’una banda abatia l’enemic que li sortia al davant; de l’altra deia així:

Oh nafs meu (el meu ego), sens dubte et sotmetràs a mi;
Avui moriré xahid: ho he jurat en aquesta batalla.
O bé tu mateix hi consentiràs de grat,
O bé jo t’ho faré acceptar per força.
Si no et maten en aquesta batalla, digues-me, oh nafs meu,
Que potser no has de morir mai?
Si fas el que van fer Jà’far ibn Abi Tàlib
I Zayd ibn Hàritha, sàpigues que faràs bé.
Ells han mort xahids; oh nafs meu, no et quedis enrere,
Si no, seràs desventurat: som-hi, llança’t endavant!

Hazrat Abdul·lah també, entre els crits de «Al·lahu akbar!», va emprendre una lluita implacable contra l’enemic. En un moment donat, un cop d’espasa li va tocar un dit, i el dit tallat va començar a penjar-li de la mà. Aquest comandant beneït, que cremava d’amor per Al·là ta’ala i pel Seu Missatger, va saltar de seguida del cavall a terra, es va posar sota el peu el dit ferit que li impedia combatre i, dient: «No ets només un dit ferit? I aquesta desgràcia l’has patida en el camí d’Al·là ta’ala!», el va arrencar d’una estirada. Va saltar al cavall com un llamp i va tornar a combatre amb totes les seves forces. Però, com que per més que combatia no assolia el grau de xahid, va començar a fer-se retrets a si mateix… Es va llançar una vegada i una altra contra l’enemic. Finalment, va caure a terra d’un cop de llança. Va morir xahid combatent en el camí d’Al·là ta’ala i del Seu Missatger, i la seva ànima beneïda va volar al Paradís… En aquell moment, Abu-l-Yusr Ka’b ibn Umayr, que combatia al costat de hazrat Abdul·lah, va mirar de fer onejar l’estendard. Passejant la mirada pels Companys, va buscar algú més gran i més experimentat que ell. Quan va veure Thàbit ibn Àqram, li va lliurar l’estendard. Hazrat Thàbit va clavar l’estendard davant dels mujàhids i va dir: «Oh germans meus! Escolliu de pressa un d’entre vosaltres com a comandant i seguiu-lo!» Ells van dir: «T’escollim a tu», però hazrat Thàbit no ho va acceptar. Els ulls se li van posar en hazrat Khàlid ibn Walid. Li va dir: «Oh Abu Sulayman! Pren tu l’estendard!» Hazrat Khàlid, que feia poc que s’havia unit als musulmans, per respecte no va voler prendre l’estendard sagrat, i dels seus llavis beneïts van sortir aquestes paraules: «No et puc prendre aquest estendard! Tu en ets més digne que jo. Perquè ets més gran i has tingut l’honor de combatre al costat de Rasulul·lah a l’expedició de Badr!…» Però el temps era preciós. Al seu voltant, els nobles Companys combatien sense treva contra l’enemic, esforçant-se a fer retrocedir un enemic de cent mil homes. Hazrat Thàbit va repetir les seves paraules: «Oh Khàlid! Pren de pressa l’estendard sagrat de Rasulul·lah! Per Al·là, l’he pres per donar-te’l a tu. Tu coneixes l’art de la guerra millor que jo!», i va preguntar als mujàhids del seu voltant: «Oh germans meus! Què us sembla que Khàlid sigui el comandant?» Ells van dir a una sola veu: «L’hem fet el nostre comandant.» Aleshores hazrat Khàlid va prendre amb gran respecte i reverència l’estendard que el Mestre dels mons havia lliurat amb la seva mà beneïda, i el va besar. Va saltar al cavall i es va llançar contra l’enemic amb tota la seva majestat i la seva fermesa.4

Els heroics Companys van tornar a passar a l’atac darrere el seu nou comandant. Hazrat Khàlid combatia amb un coratge i una destresa mai vistos, i abatia tothom qui li sortia al davant. En un moment donat, hazrat Qutba ibn Qatada va separar del cos el cap de Màlik ibn Zàfila, un dels comandants enemics. L’ànim dels bizantins es va ensorrar. Però el temps s’havia escurçat: s’havia fet de vespre i començava a fosquejar. Combatre a les fosques era molt perillós. Perquè, per error, podien colpejar els seus propis companys…

Per això els dos bàndols es van retirar als seus campaments. Els ferits van començar a rebre atenció. Hazrat Khàlid era un geni en l’art de la guerra. Volia presentar-se al matí davant l’enemic amb una tàctica nova i desconcertar-lo. Aquella nit va canviar de lloc els soldats: va passar els de la dreta a l’esquerra, els de l’esquerra a la dreta, els del davant al darrere i els del darrere al davant.

Al matí, els heroics mujàhids, que es van tornar a llançar a l’atac, van començar a combatre entre els crits de «Al·lahu akbar». Els soldats enemics veien per primera vegada els qui els atacaven. No eren els homes amb qui havien combatut el dia abans.

Segur que havia vingut un nou exèrcit a ajudar els musulmans!… Els soldats bizantins, pensant que havien arribat reforços, es van espantar i es van desmoralitzar. Els va agafar el pànic i van començar a fugir. L’exèrcit de l’Islam, aprofitant l’ocasió, els va atacar amb violència.

Després de desbaratar l’enemic, van arribar a la fortalesa de Muta. Van conquerir també la fortalesa i van matar molts dels seus notables. Hazrat Khàlid i els heroics Companys, combatent aquell dia encara millor, van colpejar l’enemic i van enviar a l’Infern les ànimes de milers d’ells. Aquell dia, a les mans de hazrat Khàlid ibn Walid es van trencar nou espases.5 Pel favor d’Al·là ta’ala i per la benedicció de les súpliques de Rasul al-Àkram sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam, tres mil mujàhids ghazis van desbaratar un exèrcit enemic de cent mil soldats. En aquesta gran batalla campal hi va haver quinze xahids. Així, a l’Imperi Bizantí se li van fer saber els seus límits, i se li va impedir d’organitzar noves incursions cap al sud… Rasul al-Àkram, el Nabí al-Múhtaram, abans que li arribés cap notícia del camp de batalla, va reunir els seus Companys a la mesquita per fer-los saber el que havia passat a Muta. Pel rostre beneït del nostre estimat Profeta es veia que estava molt trist, i ningú no gosava preguntar-li res per por d’entristir-lo encara més. Finalment, un dels nobles Companys va dir: «Que les nostres vides siguin sacrificades per tu, ya Rasulal·lah! Des que hem vist la tristesa que hi ha en tu, el nostre interior plora sang; només Janab al-Haqq sap com és de gran la nostra pena!» Dels ulls beneïts del nostre estimat Profeta van brollar llàgrimes, i va dir: «La tristesa que veieu en mi, el que m’ha deixat afligit, ha estat que els meus Companys hagin mort xahids. Aquest estat ha durat fins que els he vist al Paradís, com germans asseguts en trons l’un davant de l’altre. Zayd ibn Hàritha va prendre l’estendard a la mà. Finalment va morir xahid. Ara ha entrat al Paradís. Hi va corrent d’un lloc a l’altre. Després va prendre l’estendard Jà’far ibn Abi Tàlib. Es va llançar contra els exèrcits enemics, va combatre i finalment també va morir xahid. Ha entrat al Paradís com a xahid, i vola on vol amb dues ales de robí. Després de Jà’far, va prendre l’estendard Abdul·lah ibn Rawaha. Amb l’estendard a la mà, va combatre contra els enemics, va morir xahid i va entrar al Paradís. Se m’han mostrat al Paradís sobre trons d’or. Al·là meu! Perdona Zayd!… Al·là meu! Perdona Jà’far! Al·là meu! Perdona Abdul·lah ibn Rawaha!»

«Oh Khàlid! Pren de pressa l’estendard sagrat de Rasulul·lah! Per Al·là, l’he pres per donar-te’l a tu. Tu coneixes l’art de la guerra millor que jo!» Thàbit ibn Àqram (radiyal·lahu anh)

Dels ulls beneïts del Mestre dels mons encara brollaven llàgrimes. Entre llàgrimes, va continuar així: «Després d’Abdul·lah ibn Rawaha, ha pres l’estendard Khàlid ibn Walid. Ara la batalla s’ha encès. Al·là meu! Ell (Khàlid ibn Walid) és una de les Teves espases. Ajuda’l!…»6 Amb el permís d’Al·là ta’ala, el nostre estimat Profeta havia vist com a miracle el que passava al camp de batalla, a més de mil quilòmetres de distància, i ho havia fet saber als seus Companys. El dia que hazrat Jà’far ibn Abi Tàlib va caure xahid, després d’haver explicat aquest fet, es va aixecar i se’n va anar a casa de hazrat Jà’far. La seva esposa, Asmà, havia enllestit les feines de la casa, havia rentat els fills i els havia pentinat. El nostre estimat Profeta va dir: «Oh Asmà! On són els fills de Jà’far? Porta-me’ls!» Quan la senyora Asmà va portar els infants, el nostre Mestre Rasulul·lah els va estrènyer contra el pit i els va besar i olorar llargament, sense saciar-se’n. El seu cor beneït no ho va poder resistir, i dels seus ulls beneïts les llàgrimes van començar a rajar sense parar. En veure-ho, l’esposa de hazrat Jà’far li va preguntar, suplicant: «Que la meva mare, el meu pare i la meva vida siguin sacrificats per tu, ya Rasulal·lah! Per què mostres als meus fills la compassió que es mostra als orfes? Que potser has rebut una notícia amarga de Jà’far i dels seus companys?!» El Mestre dels mons, profundament commogut, va respondre: «Sí!… Avui han caigut xahids!…» La nostra mare hazrat Asmà també es va posar a plorar, estrenyent contra el pit els seus petits orfes. El nostre estimat Profeta no va poder suportar gaire aquella escena i se’n va anar.7

En tornar a la seva casa venturosa, Habib al-Àkram sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam va dir a les seves esposes pures: «No deixeu de preparar menjar per a la família de Jà’far!» Durant tres dies es va enviar menjar a les famílies dels xahids. Al cap d’uns quants dies, hazrat Ya’la ibn Umayya va portar a Medina la bona nova. Abans que expliqués el que havia passat, Rasul al-Àkram li va dir: «Si vols, explica-ho tu; si vols, t’ho explicaré jo», i li va contar amb tots els detalls el que havia succeït al camp de batalla. Aleshores hazrat Ya’la ibn Umayya va dir: «Juro per Al·là ta’ala, que t’ha enviat com a Profeta amb la religió veritable i amb el Llibre, que no has deixat sense explicar ni un sol dels fets que han viscut els mujàhids.» El nostre Mestre va respondre: «Al·là ta’ala va suprimir per a mi la distància que ens separava, i vaig veure el camp de batalla amb els meus propis ulls.»

Uns quants dies després, els missatgers van anunciar que l’exèrcit de l’Islam s’acostava a Medina. El nostre Mestre, el Profeta, es va aixecar amb els seus Companys i va sortir fora de Medina a rebre’l. Lluny s’alçava un núvol de pols i onejava el sagrat estendard de l’Islam. La lluïssor de les espases i dels escuts feia resplendir els voltants com un mirall… En tothom s’hi veia una emoció profunda. Poc després, amb hazrat Khàlid ibn Walid al capdavant, els mujàhids victoriosos van entrar a Medina, radiyal·lahu ta’ala anhum ajma’in…

«Al·là meu! Perdona Zayd!… Al·là meu! Perdona Jà’far! Al·là meu! Perdona Abdul·lah ibn Rawaha!» Hadit xarif

Van venir les donzelles huris,
El van embolcallar amb bolquers de nur,
Van tocar Muhàmmad amb el rostre,
La nit que va néixer Muhàmmad.
La porta dels cels es va obrir,
Sobre el món es va vessar misericòrdia,
Es van tallar vestidures del Paradís,
La nit que va néixer Muhàmmad.
Yunus diu: «Oh germans,
Dels ulls brollen llàgrimes de sang,
Muntanyes i pedres es van prosternar,
La nit que va néixer Muhàmmad.»

Makka al-Mukàrrama [1890]