LA CONQUESTA DE LA MECA

Qui es refugiï al Màsjid al-Haram

Quan Abu Sufyan va deixar Medina, el nostre estimat Profeta va decidir conquerir la Meca, perquè els qurayxites no havien estat fidels a la seva paraula i havien trencat l’acord. Però guardava aquest secret amb molta cura: volia prendre la Meca sense donar als politeistes l’ocasió de preparar-se i sense que es vessés sang en el Haram ax-Xarif. Era una mesura de guerra, perquè, un cop conquerida la Meca, qui sap quants tindrien l’honor de fer-se musulmans! Només ho va fer saber a hazrat Abu Bakr i a uns quants dels principals dels seus Companys. Va ordenar als seus Companys que es preparessin per a una expedició, sense dir-los on anirien. Els nobles Companys van començar a preparar-se per al jihad. El nostre Mestre, el Profeta, va enviar a més un avís a les tribus musulmanes dels voltants – Àslam, Aixja’, Juhayna, Hussayn, Ghifar, Muzayna, Sulaym, Damra – i als fills de Khuza’a. L’avís deia: «Que els qui creuen en Al·là ta’ala i en el Dia de l’altra vida siguin a Medina a començament del noble mes de ramadà», i així eren convidats a prendre part en la guerra.

Com a mesura de precaució, Habibul·lah sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam va encarregar a hazrat Úmar que ocupés els camins que duien a la Meca i que tallés les comunicacions. Hazrat Úmar va posar de seguida sentinelles als camins de muntanya, als congosts i als altres encreuaments, i els va donar aquesta ordre: «Fareu tornar enrere tothom que vulgui anar a la Meca!»

Perquè aquesta empresa es dugués a terme en secret, el nostre estimat Profeta suplicava a Al·là ta’ala dient: «Senyor meu! Fins que arribem de sobte a la seva terra i ens hi trobem, reté els espies i els missatgers dels qurayxites, fes que no vegin ni sentin. Que ens vegin i ens sentin de sobte!»

Per donar la impressió que es marxaria contra els politeistes del nord o contra els bizantins, el nostre Mestre, el Profeta, va enviar hazrat Abu Qatada amb una tropa cap al nord, en direcció a la vall d’Izam. Mentrestant, el nostre estimat Profeta va revelar com a miracle l’existència d’una carta enviada per informar els politeistes de la Meca dels preparatius de Medina. Va enviar hazrat Alí i la va fer interceptar.

Fins al segon dia del mes de ramadà va anar arribant ajuda de les tribus veïnes, i tothom es va reunir al campament que hi havia al costat del pou d’Abu Inaba. El nombre dels nobles Companys va arribar a dotze mil. D’aquests, quatre mil eren ansar, set-cents eren muhàjirs, i la resta eren de les tribus musulmanes dels voltants.3

El nostre estimat Profeta va deixar hazrat Abdul·lah ibn Umm Maktum com a lloctinent seu a Medina.4 Va enviar al davant hazrat Zubayr ibn Awwam, com a avançada de reconeixement, al capdavant d’una tropa de dos-cents genets. L’any vuitè de l’hègira, el dia deu del noble mes de ramadà, un dimecres, el Mestre dels mons es va posar en camí des de Medina amb el nom d’Al·là ta’ala, al capdavant del seu immens exèrcit de dotze mil homes, que tenien el cor ple de l’amor d’Al·là ta’ala i del Seu Missatger. Anaven a la Meca, la seva terra, d’on vuit anys enrere havien estat obligats a emigrar sota turments i opressió. Anaven a purificar dels ídols la grandiosa Kaba, convertida en temple d’ídols…

Anaven a mostrar la veritat, la justícia i la misericòrdia als politeistes, que de cap manera no volien renunciar a la seva obstinació… Anaven a escampar la religió d’Al·là ta’ala i a ser el mitjà perquè els d’allà se salvessin del turment etern de l’Infern. Oh Senyor meu! Quina misericòrdia tan gran!… Quan l’exèrcit de l’Islam va arribar a Dhu-l-Hulayfa, es va trobar amb hazrat Abbàs, oncle del nostre Mestre, el Profeta, que emigrava de la Meca amb la seva família. El nostre estimat Profeta es va alegrar molt de l’arribada del seu oncle i el va consolar dient: «Oh Abbàs! Així com jo soc el darrer dels profetes, tu ets el darrer dels muhàjirs.» Va enviar l’equipatge de hazrat Abbàs a Medina. Hazrat Abbàs es va quedar al costat del nostre Mestre, el Profeta, i va prendre part en la conquesta de la Meca.5 Quan va arribar a Qudayd, a prop de la Meca, Rasul al-Àkram sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam va fer formar en ordre de batalla els seus gloriosos Companys. A cada tribu li va donar estendards (banderes) separats i els va lliurar al portaestendard (abanderat) de cada tribu. La bandera dels muhàjirs la portaven hazrat Alí, Zubayr ibn Awwam i Sa’d ibn Abi Waqqàs (radiyal·lahu anhum). Els ansar tenien dotze portaestendards; els aixja’ i els sulaym, un cada un; els muzayna, tres; els àslam, dos; els fills de Khuza’a, tres; i els juhayna, quatre.6 Feia deu dies que havien sortit de Medina. A entrada de fosc ja eren molt a prop de la Meca, i a l’hora del namaz de la nit van arribar a Marr az-Zahran. El nostre Mestre, el Profeta, va ordenar als seus Companys que s’aturessin allà. A més, va encarregar a hazrat Úmar que fes encendre un foc a cada mujàhid.7 Quan de cop es van encendre més de deu mil fogueres, la Meca va quedar inundada de llum. Els politeistes de la Meca, que no sabien res de res, es van quedar astorats. Per saber què passava, van encarregar-ho a Abu Sufyan. Ell es va endur alguns homes i es va acostar d’amagat a l’exèrcit de l’Islam. En aquell moment, el nostre estimat Profeta va dir a alguns dels seus Companys: «Vigileu Abu Sufyan. Segur que el trobareu!» A mesura que avançaven, l’astorament dels qurayxites creixia i el terror se n’apoderava. Quants soldats s’havien aplegat al voltant de la Meca, i quantes fogueres havien encès!… Parlant-ne entre ells, van arribar a un indret anomenat Arak.

«Senyor meu! Fins que arribem de sobte a la seva terra i ens hi trobem, reté els espies i els missatgers dels qurayxites, fes que no vegin ni sentin. Que ens vegin i ens sentin de sobte!» Hadit xarif

Just en aquell moment, el nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Abu Sufyan ara és a Arak.» En aquell mateix instant, hazrat Abbàs es va dirigir de seguida cap a Arak, dient-se a si mateix: «Segur que hi trobaré algú i l’enviaré a la Meca, perquè els faci saber que l’exèrcit de l’Islam ve contra ells, i que els de la Meca vinguin a trobar Rasulul·lah alayhis-salam i li demanin salvaguarda (aman) abans d’entrar en guerra.» Mentre buscava algú per aquells indrets, va reconèixer Abu Sufyan per la veu i el va cridar: «Oh Abu Hànzala!» Abu Sufyan també el va reconèixer i va dir: «Oh Abu-l-Fadl! Ets tu! Que la meva mare i el meu pare siguin sacrificats per tu!» Després es van posar en camí junts cap al campament de l’Islam…

Pel camí, Abu Sufyan va preguntar a hazrat Abbàs: «Quines notícies hi ha?» Ell li va respondre: «Oh Abu Sufyan! Ai de tu! El Missatger alayhis-salam ve contra vosaltres amb un exèrcit al qual no podreu resistir. Juro que la situació dels qurayxites serà terrible. Ai del que els caurà al damunt!» Abu Sufyan i els qui eren amb ell, amb una gran esperança, van passar entre els mujàhids i van arribar a la noble presència del nostre estimat Profeta. El Sultà de l’univers els va rebre bé. Es va informar dels habitants de la Meca. Després de parlar amb ells fins tard, els va convidar a l’Islam. Hakim ibn Hizam i Budayl van pronunciar de seguida la kalimat ax-xahada i es van fer musulmans, radiyal·lahu anhuma. Però el dubte d’Abu Sufyan continuava. Quan es va fer de dia, el nostre estimat Profeta, oceà de misericòrdia, va dir: «Oh Abu Sufyan! Ai de tu! Encara no ha arribat el moment que sàpigues que no hi ha cap déu fora d’Al·là ta’ala?» Ell va respondre: «Que la meva mare i el meu pare siguin sacrificats per tu! En dolcesa de caràcter, en noblesa i en el respecte dels drets del parentiu, no hi ha ningú que et superi. Després de tantes crueltats com t’hem fet, tu encara ens crides al camí de la guia recta (hidaya). Que n’ets, de generós! He cregut que no hi ha cap déu fora d’Al·là… Si n’hi hagués cap altre, m’hauria servit d’alguna cosa. I tu ets el Missatger d’Al·là», i va tenir l’honor de ser un dels nobles Companys, radiyal·lahu anh.8

Hazrat Abbàs va dir: «Ya Rasulal·lah! No concediries a Abu Sufyan alguna cosa que li doni prestigi davant els habitants de la Meca?» El nostre Mestre, el Profeta, ho va acceptar i va dir: «Qui entri a casa d’Abu Sufyan i s’hi refugiï tindrà salvaguarda i se salvarà de ser mort.» Quan hazrat Abu Sufyan li va pregar: «Ya Rasulal·lah! No ho podries ampliar una mica més?», el nostre estimat Profeta va dir: «Qui entri al Màsjid al-Haram i s’hi refugiï tindrà salvaguarda! Qui tanqui la seva porta i es quedi a casa tindrà salvaguarda.» Perquè Abu Sufyan veiés la imponència i el gran nombre de l’exèrcit de l’Islam i ho expliqués als politeistes de la Meca, Rasul al-Àkram sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam va dir a hazrat Abbàs: «Porta’l al congost de muntanya on la vall s’estreny i els cavalls passen atapeïts. Que vegi l’esplendor dels musulmans, de l’exèrcit d’Al·là ta’ala.»

Calia que Abu Sufyan ho veiés, perquè expliqués als politeistes l’escena de què havia estat testimoni i ningú no s’hi oposés… I així no es vessés sang en el Haram ax-Xarif… Mentre hazrat Abbàs anava amb Abu Sufyan al congost, els mujàhids van prendre l’ordre de batalla. Cada tribu, amb els estendards desplegats, va començar a passar pel congost. Tots anaven coberts de cota de malla i armats. En passar, cada grup deia el takbir. Hazrat Abu Sufyan preguntava: «Qui són aquests?», i hazrat Abbàs responia: «Aquests són els fills de Sulaym! El seu comandant és Khàlid ibn Walid!», «Aquests són els fills de Ghifar!», «Aquests són els fills de Ka’b!…» Els crits de «Al·lahu akbar! Al·lahu akbar!» omplien la terra i el cel, i la multitud dels mujàhids i la lluïssor de les armes enlluernaven els ulls. El que hazrat Abu Sufyan desitjava veure més que res era l’Honor del món sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam. Esperava amb gran curiositat el pas dels soldats que l’envoltaven, i s’imaginava que serien diferents dels altres. Per això no es podia estar de preguntar a cada moment: «Aquesta és la tropa de Rasulul·lah?»… Finalment, el Sultà dels profetes, el Mestre dels mons, va aparèixer damunt la seva camella Qaswà, escampant nur com el sol. Al seu voltant hi havia els muhàjirs i els ansar. Cada un d’ells venia cobert de cap a peus de cotes de malla de Dawud, cenyit d’espases índies i muntat en cavalls de raça i en camells.

En veure’ls, hazrat Abu Sufyan va preguntar amb curiositat: «Qui són aquests, oh Abbàs?» Ell va respondre: «El del mig és el Missatger alayhis-salam. I els qui l’envolten són els ansar i els muhàjirs, que cremen pel desig de morir xahids!…» En passar pel seu costat, el nostre estimat Profeta sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam va dir a hazrat Abu Sufyan: «Avui és el dia en què Al·là ta’ala enaltirà la glòria de la Kaba. Avui és el dia en què la Baytul·lah serà coberta amb el seu vel! Avui és el dia de la misericòrdia… Avui és el dia en què Al·là ta’ala honorarà els qurayxites (amb l’Islam).»

Hazrat Abu Sufyan havia vist el que havia de veure i havia sentit el que havia de sentir. Va dir: «He vist el poder de l’emperador i del Cosroes. Però mai no n’he vist cap de tan esplendorós com aquest. Mai no m’he trobat davant d’un exèrcit i d’una multitud com els d’avui. A un exèrcit així ningú no hi pot fer front. Ningú no té forces contra ells», i va prendre el camí de la Meca…

«Qui entri a casa d’Abu Sufyan i s’hi refugiï tindrà salvaguarda i se salvarà de ser mort… Qui entri al Màsjid al-Haram i s’hi refugiï tindrà salvaguarda! Qui tanqui la seva porta i es quedi a casa tindrà salvaguarda» Hadit xarif

Abu Sufyan va arribar a la Meca i, després d’anunciar als politeistes, que l’esperaven amb impaciència, que s’havia fet musulmà, va dir: «Oh gent de Qurayx! Muhàmmad alayhis-salam ha arribat al vostre costat amb un exèrcit tan gran que no hi podreu resistir. No us enganyeu a vosaltres mateixos en va. Feu-vos musulmans, perquè us salveu. Jo he vist el que vosaltres no heu vist. He vist herois, cavalls i armes sense nombre. Ningú no té forces contra ells. Qui entri a casa d’Abu Sufyan tindrà salvaguarda i se salvarà de ser mort. Qui es refugiï a la Baytul·lah tindrà salvaguarda. Qui entri a casa seva i tanqui la porta també tindrà salvaguarda.»9

Aleshores alguns dels més aferrissats d’entre els politeistes es van alçar contra hazrat Abu Sufyan i el van injuriar. Fins i tot van començar a preparar-se a corre-cuita per fer front a l’exèrcit de l’Islam. Però eren molt pocs. Els altres, sense fer-los cas, van córrer cap a casa seva. I alguns es van refugiar al Màsjid al-Haram.

El Sobirà del món sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam i els gloriosos Companys radiyal·lahu anhum van arribar a la vall de Dhu Tuwà i s’hi van reunir. Quan el Mestre dels mons va passar la mirada dels seus ulls beneïts pels seus nobles Companys, li va venir a la memòria la seva sortida de la Meca vuit anys enrere, l’hègira. Va recordar com els politeistes havien encerclat la seva casa venturosa, com n’havia sortit recitant nobles aleies de la sura Ya-Sin, com havia entrat amb hazrat Abu Bakr a la cova de Thawr sense que ningú no els veiés, i com, abans de deixar els límits de la Meca, l’havia mirada una última vegada i havia dit:

«(Oh Meca!) Per Al·là, sé que tu ets el millor dels llocs que Al·là ta’ala ha creat. Davant del meu Senyor, i també per a mi, ets el més estimat de tots. Si no m’haguessin fet sortir de tu per la força, mai no hauria sortit de tu, mai no m’hauria separat de tu.» Va recordar també com, davant d’aquesta tristesa seva, Jibril alayhis-salam li havia recitat la noble aleia 85 de la sura al-Qàssas, li havia consolat el cor beneït i li havia donat la bona nova que tornaria a Makka al-Mukàrrama, i com, amb un grapat de Companys, havia vençut els enemics a Badr, a Úhud, al Fossat, a Khaybar i a Muta. Ara, dotze mil Companys giraven al seu voltant com papallones al voltant de la flama i esperaven una sola ordre seva per entrar a la Meca. El Sobirà del món, ple dels sentiments més profunds de reconeixement i de gratitud, va lloar Al·là ta’ala, que li havia concedit tot això. Amb humilitat, va inclinar el seu cap beneït. L’Honor de l’univers va dividir els seus heroics Companys en quatre grups. Va nomenar hazrat Khàlid ibn Walid comandant de l’ala dreta i hazrat Zubayr ibn Awwam comandant de l’ala esquerra; va posar hazrat Abu Ubayda ibn Jarrah al capdavant de la infanteria i hazrat Sa’d ibn Ubada al capdavant de l’altre grup. Hazrat Khàlid havia d’entrar a la Meca pel sud, donar el càstig merescut a qualsevol politeista que se li oposés i reunir-se amb l’Honor de l’univers al turó de Safà. Hazrat Zubayr havia d’entrar a la Meca pel nord, clavar la seva bandera a l’indret anomenat Hajun i esperar-hi el Sobirà del món. Per l’oest avançaria hazrat Sa’d ibn Ubada.10

«Avui és el dia en què Al·là ta’ala enaltirà la glòria de la Kaba. Avui és el dia en què la Baytul·lah serà coberta amb el seu vel! Avui és el dia de la misericòrdia… Avui és el dia en què Al·là ta’ala honorarà els qurayxites (amb l’Islam)» Hadit xarif

Rasul al-Àkram va dir als comandants de l’exèrcit: «Mentre no se us ataqui, no lluitareu amb ningú de cap manera. No matareu ningú.» Tanmateix, qualsevol dels qui havien estat assenyalats pel nom, allà on fos atrapat, havia de ser decapitat, encara que s’amagués sota el vel de la Kaba.11

La veritat ha vingut i la falsedat ha desaparegut

Ikrima ibn Abi Jahl, Safwan ibn Umayya i Suhayl ibn Amr, amb alguns homes dels Banu Bakr i dels Banu Hàrith, quan van saber que Khàlid ibn Walid s’acostava, van ocupar l’entrada del camí i s’hi van posar a esperar. El primer dels mujàhids a entrar en acció va ser hazrat Khàlid ibn Walid. Quan van arribar al peu de la muntanya de Khandama, al sud de la Meca, va veure que els aferrissats politeistes qurayxites els feien ploure fletxes al damunt. Dos mujàhids van caure xahids: l’un era Kurz ibn Jàbir; l’altre, Habaix ibn Aix’ar. Hazrat Khàlid va donar als seus soldats, ja en ordre de batalla, aquesta ordre: «Només no seran morts els qui siguin derrotats i fugin», i es van llançar endavant. En un instant van fer recular els politeistes i van avançar fins al Màsjid al-Haram. Durant el combat van ser morts setanta politeistes.12 Dels politeistes, una part va fugir cap al cim de les muntanyes i una altra part cap a casa seva.

La conquesta de Makka al-Mukàrrama

Els gloriosos Companys que van entrar a la sagrada Meca per les altres bandes no van trobar cap resistència. Dels qui s’havia ordenat matar, cinc van ser atrapats i van rebre de seguida el seu càstig. Els altres van fugir de la Meca. El dijous vint de ramadà, els mujàhids entraven a la Meca plens d’emoció, onada rere onada, entre els takbirs «Al·lahu akbar! Al·lahu akbar!». El Sobirà del món sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam, damunt la seva camella Qaswà i amb Ussama ibn Zayd a la gropa, entrava amb gran humilitat a la ciutat on havia nascut, la sagrada Meca. Lloava Al·là ta’ala, que li havia fet veure aquells dies, i recitava la sura al-Fath, que havia anunciat la conquesta de la Meca.

L’Honor de l’univers, ple de joia, es va dirigir cap a la Kaba al-Muàzzama enmig dels seus Companys victoriosos. Amb hazrat Abu Bakr a la dreta i hazrat Ussayd ibn Hudayr a l’esquerra, es va acostar a la Kaba al-Muàzzama. Després de saludar la Pedra Negra, va pronunciar la talbiya i el takbir. Els Companys el van seguir, i els cels de Makka al-Mukàrrama van començar a ressonar amb les veus de «Al·lahu akbar! Al·lahu akbar!». Davant aquesta escena sublim, els musulmans vessaven llàgrimes de joia, i els politeistes, refugiats en el Haram ax-Xarif o tancats a casa seva, esperaven plens de por.

Després, el Mestre dels mons i els seus gloriosos Companys van començar el tawaf. Acabada la setena volta, el nostre estimat Profeta va baixar de la camella i va fer un namaz de dos ràkats al Maqam Ibrahim. Després va beure de l’aigua de Zamzam que hazrat Abbàs havia tret del pou. Va voler fer l’ablució amb aigua de Zamzam. Mentre l’Honor de l’univers feia l’ablució, els nobles Companys es disputaven a l’aire, sense deixar-la caure a terra, l’aigua de l’ablució que havia tocat el cos beneït del nostre estimat Profeta. En veure-ho, els politeistes es van quedar astorats i van dir: «En tota la nostra vida no hem vist mai ni hem sentit dir d’un sobirà així.» El Sobirà del món sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam va voler que fossin enderrocats tots els ídols de pedra i de fusta que hi havia al voltant de la Kaba. Recitant la noble aleia que diu, segons el sentit: «Quan arriba la veritat, la falsedat se’n va; la falsedat sempre és destinada a anar-se’n»13, va allargar cap als ídols el bastó que tenia a la mà beneïda. Cada ídol que el bastó tocava queia de bocaterrosa, l’un rere l’altre. Tres-cents seixanta ídols van ser arrasats.14 Quan va arribar l’hora del migdia, Rasul al-Àkram va ordenar a hazrat Bilal que recités a la Kaba l’adhan Muhammadí. Ell va complir de seguida aquest sagrat deure. Mentre es recitava l’adhan, en el cor dels creients naixia una joia immensa, mentre que els politeistes es consumien en un dolor i una aflicció extrems.15

El nostre estimat Profeta va demanar la clau de la Kaba. Li la van portar. Després de fer treure les imatges que hi havia a dins i tots els ídols enderrocats, va entrar a la Kaba.

Hi havia amb ell hazrat Ussama ibn Zayd, hazrat Bilal i hazrat Uthman ibn Talha. A dins, el nostre Mestre, el Profeta, d’esquena a la porta, va fer un namaz de dos ràkats. A cada cantó va dir el takbir i va fer súpliques. Hazrat Khàlid ibn Walid era dret davant la porta i procurava impedir que la gent s’hi amuntegués.

«Quan arriba la veritat, la falsedat se’n va; la falsedat sempre és destinada a anar-se’n» Isrà: 81

El Sultà de l’univers tenia agafats amb les seves dues mans beneïdes els dos batents de la porta de la Kaba. Tots els qurayxites havien omplert el Màsjid al-Haram i miraven el nostre estimat Profeta amb una por barrejada d’esperança. Perquè havien injuriat el nostre Mestre, el Profeta, havien intentat apallissar-lo i havien atemptat contra la seva vida!… Havien infligit als seus Companys tota mena de turments. Els havien lligat cordes al coll i els havien arrossegat. Els havien llançat al foc per cremar-los. Els havien posat roques roents damunt el pit i els havien turmentat fins que perdien el coneixement. Els havien clavat al cos asts enrogits al foc. Durant tres anys els havien tancat en un barri, afamats i assedegats, privant-los de tot. Els havien lligat pels peus a camells i, estirant-los en direccions oposades, els havien esquarterat. I, per damunt de tot, els havien fet fora de la seva terra. Com si això no fos prou, quantes vegades els havien fet la guerra per anihilar-los del tot! Però, malgrat tot això, tenien esperança. Perquè davant seu hi havia l’oceà de misericòrdia, enviat com a misericòrdia per als mons. El nostre estimat Profeta, després de mirar-los una estona, va dir: «Oh gent de Qurayx! Què us penseu que faré ara amb vosaltres?» Ells van respondre: «Esperem de tu el bé, esperem el bé. Perquè tu ets un germà generós. Ets fill d’un germà nostre generós i benefactor. Ens has vençut. De tu esperem bondat.» Rasul al-Àkram sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam els va somriure i va dir: «La meva situació i la vostra serà com el que Yússuf alayhis-salam va dir als seus germans. Com ell, jo també dic: “Avui ja no us demanaré comptes del que heu fet (no us tiraré en cara les vostres faltes). Que Al·là ta’ala us perdoni.”16 Aneu-vos-en. Sou lliures, sou deslliurats.»

Aquesta immensa misericòrdia va estovar els cors endurits i va convertir l’odi en amor. Quan el Mestre dels mons els va convidar a l’Islam, es van aplegar per fer-se musulmans.

El nostre estimat Profeta va pujar al turó de Safà, on havia anunciat als qurayxites la seva missió de profeta i els havia convidat per primera vegada a l’Islam. Allà mateix va acceptar el jurament de fidelitat (bay’a) de tots els habitants de la Meca, grans i petits, dones i homes. Així els qurayxites, en fer-se musulmans, van tenir l’honor d’entrar entre els nobles Companys. Després de fer el pacte amb els homes, també es va prendre la paraula de les dones sobre algunes qüestions.17 No cometre xirk (no associar copartícips a Al·là ta’ala), no desobeir el nostre Mestre, el Profeta, no robar, guardar la castedat i l’honor, no cometre buhtan (calúmnia) i no matar les filles: aquestes eren algunes d’aquestes qüestions. Les dones que eren davant del nostre Mestre, el Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), van acceptar totes aquestes coses i van fer el pacte només de paraula. Rasulul·lah sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam va fer per elles una súplica de bé i va demanar perdó per elles.

Hind radiyal·lahu anha, esposa d’Abu Sufyan i mare de Mu’àwiya radiyal·lahu anhuma, era entre elles, i fins i tot n’era la capdavantera. En aquest jurament de les dones (bay’at an-nissà), va ser ella qui va parlar en nom de les dones. (Per aquest pacte seu i per haver obtingut aquesta súplica de perdó (istighfar), és molt d’esperar que hagi obtingut la salvació. Qualsevol dona musulmana que accepti aquestes condicions i les compleixi és comptada dins d’aquest pacte i es beneficia d’aquesta súplica.) Tots els qui es van fer musulmans van trencar tots els ídols que tenien a casa. Es van enviar destacaments a les tribus dels voltants, i els ídols d’allà també van ser arrasats. Així, amb la vinguda de la veritat, la falsedat va ser arrencada d’arrel.

Els condemnats

Hi havia persones condemnades a mort per diversos crims comesos des dels primers dies de l’Islam fins a l’any vuitè de l’hègira. Rasulul·lah sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam en va dir els noms (onze homes i sis dones) i va ordenar: «On sigui que trobeu aquestes persones, mateu-les allà mateix.» Els homes condemnats eren Ikrima ibn Abi Jahl, Wahxí ibn Harb Habaixí, Abdul·lah ibn Abi Sarh, Habbar ibn Àswad, Safwan ibn Umayya, Ka’b ibn Zuhayr, Abdul·lah ibn Zibarí, Abdul-Uzza ibn Khàtal, Huwàyrith ibn Mu’adh, Maqís ibn Sababa i Hàrith ibn Tula. Les dones eren Hind bint Utba, Qarita, Qarite, una altra serventa d’Ibn Hànzala, Sara, serventa dels Banu Abdulmúttalib, i Umm Sa’d.

Els qui van obtenir la misericòrdia

Hind bint Utba: entre les dones que es van fer musulmanes hi havia Hind, l’esposa de hazrat Abu Sufyan, el nom de la qual figurava en la llista dels qui havien de ser morts. Però el nostre estimat Profeta, que és misericòrdia per als mons, també la va perdonar. Ella solia afligir i turmentar els musulmans. Els ultratges fets a hazrat Hamza i als altres xahids d’Úhud s’havien fet per instigació seva. El dia de la Meca, l’excels Honor del món sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam va pujar al turó de Safà i s’hi va asseure. Hazrat Úmar al-Faruq es va asseure una mica més avall. Primer els homes, després les dones, van venir i es van fer musulmans un per un. Entre les dones hi havia Umm Hani, germana de hazrat Alí, i Hind, mare de hazrat Mu’àwiya. Va fer el jurament de fidelitat a Rasulul·lah. Va fer el pacte amb Rasulul·lah en nom de les dones. Va obtenir una súplica de bé.

Ikrima ibn Abi Jahl: era fill d’Abu Jahl. També ell era entre els homes que van obtenir la misericòrdia. El dia de la conquesta va matar un dels Companys, que va caure xahid, i va fugir al Iemen. Quan aquesta notícia va arribar a Rasulul·lah, va somriure. Quan els Companys li’n van preguntar el motiu, va dir: «Ikrima i aquell a qui ha fet xahid es passegen pel Paradís agafats de la mà.» La seva esposa, Umm Hakim bint Hàrith ibn Hixam, s’havia fet musulmana en el jurament de les dones i havia demanat a Rasulul·lah salvaguarda (aman) per a Ikrima. Ikrima va tornar a la Meca amb Umm Hakim, es va presentar davant Rasulul·lah i li va demanar perdó. Rasulul·lah, per la seva banda, va alçar les mans i va demanar perdó per ell. Ikrima radiyal·lahu anh, després d’abraçar la fe, va mostrar molt d’esforç i de zel. Va esdevenir un dels herois dels nobles Companys. Va fer el jihad a Oman i al Iemen, i va caure xahid a la batalla del Yarmuk.

Wahxí ibn Harb Habaixí: a la batalla d’Úhud havia fet xahid hazrat Hamza radiyal·lahu anh. Els musulmans desitjaven molt matar-lo. A Úhud, Rasulul·lah havia fet súpliques contra uns quants incrèduls. Quan li van preguntar: «Per què no maleeixes Wahxí?», va respondre: «La nit del Mi’raj vaig veure Hamza i Wahxí que entraven junts al Paradís, braç a braç.» El dia de la conquesta de la Meca, Wahxí va fugir. Penedit, va venir a Medina amb els de Taïf, a la mesquita, i va saludar. Rasulul·lah li va tornar la salutació. Va abraçar la fe. Va obtenir el perdó. Però se li va ordenar que anés cap a la banda de Yamama. Va viure molt avergonyit davant Rasulul·lah, amb el cap cot. No va tornar mai més a Medina. En abraçar la fe, va quedar del tot purificat. Va esdevenir més elevat que tots els awliyà (els amics d’Al·là).

«La meva situació i la vostra serà com el que Yússuf alayhis-salam va dir als seus germans. Com ell, jo també dic: “Avui ja no us demanaré comptes del que heu fet (no us tiraré en cara les vostres faltes). Que Al·là ta’ala us perdoni” (Sura Yússuf: 92). Aneu-vos-en. Sou lliures, sou deslliurats» Hadit xarif

L’any onzè de l’hègira hi va haver a Yamama una batalla molt violenta contra els murtads (apòstates). De l’exèrcit de Musaylima van morir vint mil homes, i de l’exèrcit de Khàlid ibn Walid, dos mil. Al començament, els musulmans van cedir. Aleshores hazrat Wahxí va atacar heroicament i, amb la mateixa llança amb què havia fet xahid hazrat Hamza, va matar Musaylima al-Kadhdhab.18 En veure-ho, els musulmans es van llançar a l’atac i es va obtenir la victòria. Així es va fer evident que el fet que Rasulul·lah hagués enviat en el seu moment Wahxí cap a la banda de Yamama era un gran miracle. Va ser també a la batalla del Yarmuk, lliurada l’any dotzè de l’hègira, i va mostrar contra els bizantins grans gestes d’heroisme. Es va establir a Homs i hi va traspassar en temps de hazrat Uthman.

Acceptava l’excusa dels culpables amb perdó i bondat,
De caràcter sublim, compassiu i tendre, aquella mina de generositat.
No estimava la riquesa, estimava la pobresa i se’n gloriava,
Feia dels pobres els seus germans aquella mina de generositat.
Apedaçava els seus vestits i calçava sandàlies senzilles,
Anava a portar remei a cada malalt aquella mina de generositat.
Els serveis de la seva família els feia ell mateix, de bon grat,
Feia fàcils totes les dificultats aquella mina de generositat.
Encara que fos per a pa d’ordi i sopa de llenties,
Si el convidaven, s’hi feia hoste aquella mina de generositat.
Muntava ara camell, ara cavall, ara mula, ara ase,
De vegades anava descalç aquell sultà, aquella mina de generositat.