L’EXPEDICIÓ MILITAR DE HUNAYN
Hunayn és una vall entre la Meca i Taïf. Aquesta batalla s’anomena també «expedició de Hawazin». Quan el Sobirà del món sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam va sortir de Medina amb la intenció de conquerir la Meca, dues grans tribus que vivien als voltants de la Meca, anomenades Hawazin i Thaqif, pensant que els musulmans marxarien contra elles, van començar a preparar-se per combatre. Quan van saber que el Mestre dels mons havia vingut a conquerir la Meca, es van tranquil·litzar una mica; però, pensant: «Després dels qurayxites, segur que ens tocarà a nosaltres», van apressar els preparatius. A més, van dir: «Ho jurem: els musulmans encara no s’han trobat amb un poble que sàpiga combatre bé. Abans que ell marxi contra nosaltres, marxem nosaltres contra ell i mostrem-li què vol dir fer la guerra!» Es van posar en marxa amb un exèrcit molt poderós de vint mil homes, sota el comandament de Màlik ibn Awf, cap dels Hawazin. Per augmentar el coratge dels soldats i perquè no fugissin quan les coses es posessin difícils, s’enduien també tots els seus béns preuats, les dones i els fills.
La notícia es va saber aviat a la Meca. Per assegurar-se que era certa, l’Honor de l’univers va enviar Abdul·lah ibn Abi Hàdrad a la tribu de Hawazin. Hazrat Abdul·lah, canviant d’aspecte i de vestit, es va ficar entre els enemics. Va conèixer les seves intencions i la seva manera d’actuar, i de seguida va informar de la situació el nostre estimat Profeta.
Rasul al-Àkram va reunir de seguida els seus gloriosos Companys. Va nomenar governador de la Meca hazrat Attab ibn Assid, de vint anys, i es va posar ràpidament en camí. Amb el seu exèrcit de dotze mil homes, volien sorprendre les tribus politeistes de Hawazin i Thaqif als seus campaments. L’estendard dels mujàhids el portava hazrat Alí1, i el comandament de les forces d’avantguarda el tenia hazrat Khàlid ibn Walid.2 El Mestre dels mons s’havia posat el casc i dues cotes de malla, l’una damunt de l’altra, i muntava la seva mula anomenada Duldul. El dia 11 del mes de xawwal van arribar a la vall de Hunayn. Aquella nit, el Sobirà del món va inspeccionar el seu exèrcit i el va posar en ordre de batalla. Després de dirigir el namaz de l’alba, es va posar en marxa.
El comandant dels politeistes, aprofitant la nit, havia situat el seu exèrcit als dos vessants de la vall de Hunayn i hi havia parat una emboscada. Hazrat Khàlid ibn Walid, que anava al davant amb les seves tropes, sense saber res de l’emboscada, havia llançat el cavall cap al congost. La penombra de l’alba impedia veure l’enemic. De sobte, milers de fletxes van començar a ploure damunt els mujàhids. Per escapar d’aquesta pluja inesperada de fletxes, els mujàhids es van veure obligats a recular.
«In xa Al·lah, demà ells (els Hawazin i els de Thaqif) seran botí per als musulmans» Hadit xarif
L’expedició militar de Hunayn
En aquell moment en què els awliyà i els profetes quedin perplexos,
I de tots s’alci amb terror el lament: «Nafsí!»,
Quan l’estat dels pecadors, per la desesperança, sigui desolat,
Amb el permís d’intercedir, el camp serà de nou teu.
Tu ets Àhmad, Mahmud i Muhàmmad, Mestre meu,
Tu ets per a nosaltres el sultà assistit pel Haqq, Mestre meu.
Şeyh Galib
Aquest retrocés precipitat va desordenar els soldats que venien al darrere. Quan ells també es van girar per recular, es va veure que les tropes enemigues, de vint mil homes, començaven a precipitar-se a la vall com una riuada. El nostre estimat Profeta es va llançar tot sol endavant, contra els politeistes que atacaven. Només hazrat Abbàs, hazrat Abu Bakr i un centenar de Companys heroics, arriscant-hi la vida, van poder arribar fins a Rasul al-Àkram. Van fer dels seus cossos un escut per al nostre estimat Profeta. Hazrat Abbàs, agafant les regnes de la mula, i hazrat Sufyan ibn Hàrith, agafant l’estrep, miraven de frenar-ne l’impuls i d’impedir que el nostre Mestre Rasulul·lah es llancés enmig de les tropes enemigues. El Mestre dels mons, afligit pel perill que la religió d’Al·là ta’ala desaparegués, va dir: «Oh Abbàs! Crida’ls dient: “Oh gent de Medina! Oh Companys que vau fer el jurament de fidelitat sota l’arbre Sàmura!”»
Hazrat Abbàs era corpulent i imponent. Quan cridava, la seva veu se sentia de molt lluny. Va cridar amb totes les forces: «Oh gent de Medina! Oh Companys que vau donar la paraula al nostre Profeta sota l’arbre Sàmura, no us disperseu! Reuniu-vos aquí!» Els nobles Companys, en sentir-ho, van voler tornar. Però l’esglai extrem de les seves cavalcadures els impedia de girar-se. Finalment, agafant les cotes de malla, les espases i les llances, es van veure obligats a llançar-se de les muntures. Van arribar ràpidament al costat del nostre Mestre Rasulul·lah i es van enfrontar amb l’enemic en un combat terrible. Els crits de «Al·lahu akbar! Al·lahu akbar!» feien retrunyir la terra i el cel i omplien l’enemic de por i de terror. Els Companys que havien mostrat un heroisme immens a Badr, a Úhud, al Fossat i a Khaybar, sobretot hazrat Alí, Abu Dujana i Zubayr ibn Awwam, envestien una vegada i una altra, deixaven l’enemic fora de combat i el feien recular.
El Mestre dels mons seguia aquest combat que els seus Companys lliuraven amb tota l’ànima, i dels seus llavis beneïts se sentien aquestes súpliques: «Al·là meu! Fes baixar damunt nostre el Teu ajut. Sens dubte, Tu no vols que ells ens vencin.» Enmig de les seves súpliques a Al·là ta’ala, el nostre estimat Profeta va agafar de terra un grapat de sorra i el va llançar contra els politeistes dient: «Que els seus rostres s’ennegreixin!» Com a miracle del nostre estimat Profeta, no va quedar ni un sol dels soldats enemics que no tingués els ulls plens de sorra. Els àngels també havien vingut a ajudar. El nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Juro per Al·là ta’ala que han estat derrotats.» Els politeistes van començar a desbandar-se i a girar cua per fugir. Cada vegada que es giraven, veien al seu darrere els gloriosos Companys i, abandonant les dones, els fills i els béns que havien portat al camp de batalla, fugien a tota velocitat. Una part dels fugitius es va refugiar a la fortalesa de Taïf.3 Una altra part se’n va anar a Nakhla i a Awtas. Van deixar al camp de batalla setanta morts, sis mil presoners i béns sense compte.
En aquesta batalla, amb el permís d’Al·là ta’ala i per l’ajuda espiritual (himma) i la benedicció del nostre Mestre Rasulul·lah sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam, la victòria va ser una altra vegada dels musulmans. Hi va haver quatre xahids, i alguns Companys van ser ferits. Quan el nostre estimat Profeta va saber que també hazrat Khàlid ibn Walid estava ferit, va anar on era; li va passar les seves mans beneïdes per la ferida, i la ferida es va curar a l’instant.
El destacament (sariyya) d’Awtas
Després de ser desfets a la batalla de Hunayn, els politeistes de Hawazin es van reunir a Awtas. Rasulul·lah va enviar contra Awtas un destacament sota el comandament d’Abu Àmir, oncle d’Abu Mussa al-Aix’arí. A Awtas hi va haver de nou combats violents. Abu Àmir va caure xahid. Hazrat Abu Mussa al-Aix’arí en va ocupar el lloc i va desfer l’enemic.4 Els mujàhids van tornar amb molts presoners i un gran botí.
«Oh Abbàs! Crida’ls dient: “Oh gent de Medina! Oh Companys que vau fer el jurament de fidelitat sota l’arbre Sàmura!”» Hadit xarif
Entre els presoners hi havia Xaymà, germana de llet de Rasulul·lah. Va dir: «Soc germana de llet del vostre Profeta.» No la van creure. La van fer muntar en un camell i la van portar davant de Rasulul·lah. Xaymà va explicar amb detall molts records dels dies de la infantesa. El Missatger alayhis-salam va estendre a terra el seu mantell (rida) i hi va fer seure la seva germana de llet. Ell també s’hi va asseure i va plorar llargament.5 Va preguntar per la senyora Halima i pel pare de Xaymà. Ella va respondre: «Fa molt de temps que van traspassar.» Davant l’honor i les atencions que va rebre, va abraçar la fe.6 El Missatger alayhis-salam li va dir: «Si vols, queda’t amb nosaltres.7 Aquí se’t donarà tota mena d’atencions. Si vols, t’enviarem allà on vulguis anar.» D’acord amb el hadit xarif «L’amor a la pàtria forma part de la fe», Xaymà va voler tornar a la seva terra. Aleshores Rasulul·lah sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam li va regalar una serventa, tres esclaus i uns quants camells i ovelles, i la va enviar a la seva terra.
El setge de Taïf
El Sultà de l’univers sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam volia marxar també contra l’enemic que havia fugit de Hunayn a Taïf i obtenir un resultat definitiu. El seu comandant, Màlik ibn Awf, era entre els qui s’havien refugiat a Taïf. Aquesta fortalesa, propera a la Meca, era una de les darreres fortaleses de la incredulitat (kufr), però de les més sòlides. Abans de l’hègira, el nostre Mestre, el Profeta, havia anat a Taïf i durant un mes els havia donat consells. Però els de Taïf havien infligit al Mestre dels mons turments i opressions mai vistos. Fins i tot li havien deixat els peus beneïts banyats de sang. Allà, el nostre Mestre havia viscut amb hazrat Zayd ibn Hàritha els dies més tristos i més dolorosos de la seva vida.
L’any vuitè de l’hègira, el mes de xawwal, després de la batalla de Hunayn, el nostre estimat Profeta va deixar a Ji’rana el botí obtingut i es va dirigir a Taïf. Va enviar al davant hazrat Khàlid ibn Walid.8 Ell mateix, amb els seus gloriosos Companys, va arribar després davant de Taïf. La tribu de Thaqif havia emmagatzemat per endavant una gran quantitat de queviures a la seva sòlida fortalesa. En veure arribar els nobles Companys, van tancar les portes i es van posar a la defensiva. Rebien a fletxades els mujàhids que s’acostaven a la fortalesa. I la lluita continuava així. Els de Taïf de cap manera no gosaven sortir de la fortalesa i lluitar a camp obert, cos a cos.
Alguns dels nobles Companys van proposar que es llancessin pedres dins la fortalesa amb catapultes. El nostre Mestre, el Profeta, ho va trobar adequat i va fer construir catapultes anomenades dabbaba. Amb elles va fer llançar pedres contra els politeistes i va continuar el setge. Els nobles Companys s’hi esforçaven amb tota l’ànima, mirant de conquerir la fortalesa com més aviat millor. Però la gran solidesa de la fortalesa n’impedia la conquesta. Mentrestant, dotze Companys van assolir el grau de xahid. Abu Sufyan ibn Harb, mentre lluitava heroicament, va perdre un ull.9
Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va dir: «Oh Abu Sufyan! Què prefereixes? Si vols, faré una súplica i el teu ull tornarà al seu lloc. Si vols, que Al·là ta’ala et doni un ull al Paradís.» Abu Sufyan va dir: «Ya Rasulal·lah! Vull que se’m doni un ull al Paradís», i va llançar a terra l’ull que tenia al palmell de la mà.10 Cap al vintè dia del setge, una nit, Rasul al-Àkram sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam va veure en somnis que un gall picotejava un recipient ple de mantega que li havien regalat i la vessava per terra. Ho va interpretar en el sentit que Taïf no seria conquerida aquell any, i va aixecar el setge.
Vuit anys enrere, quan els de Taïf l’havien turmentat i un àngel li havia dit sobre ells: «Si m’ho permets, faré caure aquestes muntanyes damunt els seus caps», el nostre estimat Profeta, oceà de misericòrdia, havia respost: «Jo he estat enviat com a misericòrdia per als mons. L’única cosa que vull és que Al·là ta’ala faci sorgir de la descendència d’aquests politeistes una generació que adori Haqq ta’ala sense associar-Li cap copartícip.» I ara, mostrant de nou misericòrdia, feia aquesta súplica: «Senyor meu! Mostra el camí recte als de Thaqif! Porta’ls cap a nosaltres.»
Habib al-Àkram, amb els seus Companys, va deixar Taïf i, la primera setmana del mes de dhul-qada, va arribar a Ji’rana, on s’havien reunit els presoners i el botí presos a Hunayn. A més dels sis mil presoners, s’havien pres com a botí més de vint mil caps de bestiar gros, més de quaranta mil de bestiar menut i objectes d’ornament sense compte. Els havia repartit entre els mujàhids que hi tenien dret. En aquell moment es va saber que una delegació de la tribu de Hawazin demanava de ser rebuda en la seva presència. El nostre estimat Profeta els va rebre. Quan la delegació va anunciar que tota la tribu de Hawazin s’havia fet musulmana, el Mestre dels mons se’n va alegrar molt. Aleshores va alliberar de seguida els presoners que li havien tocat i els va retornar. Els nobles Companys, seguint el nostre estimat Profeta, van fer el mateix. Un sol gest de misericòrdia del nostre Mestre Rasulul·lah va fer que, en un instant, sis mil presoners recobressin la llibertat. Quan aquesta notícia va arribar a Màlik ibn Awf, cap de la tribu de Hawazin, refugiat a Taïf, ell també va venir i es va fer musulmà, i el nostre Mestre, el Profeta, el va colmar de favors.11 Allà ja no hi quedava res a fer. Després de quedar-s’hi tretze dies, el nostre Mestre Rasulul·lah, la nit de dimarts a dimecres, va entrar en estat d’ihram amb la intenció de fer la umra. El Sultà de l’univers, victoriós com sempre, va arribar a la Meca amb els seus Companys. Va fer el tawaf de la Kaba al-Muàzzama i va complir la seva umra. Va nomenar Attab ibn Assid governador de la Meca i li va confiar també el càrrec d’emir del pelegrinatge (hajj).12
«L’amor a la pàtria forma part de la fe» Hadit xarif