L’EXPEDICIÓ MILITAR DE TABUK

Tabuk és un indret conegut que hi ha a mig camí entre Madina al-Munàwwara i la ciutat de Damasc. Alguns van dir que és el nom d’una font. Com que aquesta va ser la darrera expedició del nostre Mestre, el Profeta, la van anomenar expedició (ghazwa) de Tabuk. També s’anomena Fàdiha, perquè en aquesta campanya els hipòcrites (munàfiqs) van quedar en evidència. També s’anomena Jaysh al-Usra. En aquesta expedició els musulmans van passar moltes penalitats. A més, la distància era llarga i feia molta calor. Els soldats enemics eren nombrosos i poderosos. Era temps de fam. Deu homes muntaven un sol camell. La major part dels soldats no van menjar res més que dàtils durant un mes. De vegades menjaven ordi torrat. De vegades ni això no trobaven. Es va sortir cap a Tabuk l’any novè de l’hègira, el mes de rajab, un dijous.

En aquest any novè, en què l’Islam s’escampava ràpidament per la península Aràbiga, els àrabs cristians van escriure una carta a Heracli, l’emperador bizantí, que envejava l’«Estat islàmic» i en volia impedir el creixement: «L’home que es va presentar amb la pretensió de ser profeta ha traspassat. Els musulmans ara pateixen fam i misèria. Si els vols convertir a la teva religió, ara és el moment just.» Arran d’aquesta carta, Heracli va posar en marxa un exèrcit de quaranta mil homes, sota el comandament de Qubad, per combatre els musulmans. En saber-ho, l’Honor de l’univers va reunir els seus Companys i els va ordenar que es preparessin per a la guerra. Com que aquell any hi havia sequera, els nobles Companys passaven grans estretors materials. Només la situació dels qui es dedicaven al comerç era una mica millor. L’exèrcit de l’Islam era molt nombrós. Els queviures i els mitjans de guerra eren pocs. Caldria passar penalitats. El nostre Mestre, el Profeta, també va desitjar que els seus Companys fessin una ajuda econòmica per equipar els soldats que prendrien part en la guerra. Aquest desig del nostre Mestre sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam va mobilitzar els Companys. Cadascú portava tot el que tenia a les mans i procurava preparar-se per al jihad amb els seus béns i amb la seva vida.

Hazrat Abu Bakr, el company de la cova del nostre Mestre, el Profeta, va portar tots els seus béns. Quan Rasul al-Àkram li va preguntar: «Què has deixat a la teva família, oh Abu Bakr?», ell va respondre: «Hi he deixat Al·là ta’ala i el Seu Missatger.» Hazrat Úmar va portar com a ajuda la meitat dels seus béns. El nostre Mestre, el Profeta, també li va preguntar a ell: «Què has deixat a la teva família, oh Úmar?» Ell va respondre: «Hi he deixat tant com he portat.» El nostre Mestre, el Profeta, va dir: «La diferència entre vosaltres dos és com la diferència entre les vostres paraules.» Aleshores hazrat Úmar, reconeixent-ne el mèrit, va dir: «Que la meva mare i el meu pare siguin sacrificats per tu, oh Abu Bakr! En totes les curses en el camí del bé em passes al davant. Ara he comprès bé que no et podré avançar en res.»1 Els nobles Companys miraven d’ajudar tant com podien. Però els hipòcrites se’n burlaven dient: «Vosaltres doneu per fer-vos veure.» El nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Qui avui faci una almoina (sadaqa), el Dia del Judici la seva almoina donarà testimoni a favor seu davant d’Al·là ta’ala.» Davant aquestes paraules beneïdes del nostre Mestre, el Profeta, els creients van començar a ajudar encara més. Hazrat Uthman ibn Affan va equipar la meitat de l’exèrcit.2 Uthman Dhun-Nurayn (radiyal·lahu anh) va donar a aquest exèrcit nou-cents cinquanta camells amb els seus arreus i cinquanta cavalls, va cobrir l’equipament dels seus genets i, a més, va enviar deu mil dinars, o set-centes ruqya d’or.3 Així va ser el qui més va ajudar d’entre els musulmans. Hazrat Uthman va atendre les necessitats de l’exèrcit de tal manera que ni tan sols es va descuidar de posar-hi l’agulla saquera que farien servir per apedaçar els odres d’aigua. Per aquesta ajuda seva, Rasul al-Àkram sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam va dir: «D’avui endavant, a Uthman no se li escriurà cap pecat.»4 I un dels Companys, que tenia una situació material molt pobra, per obtenir la recompensa (thawab) d’ajudar el jihad, va estar traient aigua tota aquella nit, fins al matí, en un palmerar; va portar al nostre Mestre, el Profeta, els dàtils que havia guanyat i li va dir: «Ya Rasulal·lah! Per guanyar la complaença del meu Senyor, he portat el que tenia a les mans. Accepta-ho.»

«Oh Úmar! La diferència entre vosaltres dos (tu i Abu Bakr) és com la diferència entre les vostres paraules» Hadit xarif

Mentre els homes musulmans miraven d’ajudar tant com podien, les dones també complien com calia el deure que els pertocava en aquest camí. Quan es preparaven per a l’expedició de Tabuk, els musulmans passaven un temps de grans estretors. La fam era tan severa que molts dels nobles Companys, que no tenien res a les mans, venien a la presència del nostre Mestre Rasulul·lah i li deien: «Ya Rasulal·lah! Ens hem quedat a peu! Ni tan sols tenim res per menjar! En aquesta expedició no ens volem separar de tu, i volem obtenir la recompensa del jihad.» El nostre estimat Profeta, entristit, els feia saber que ja no li quedava res en què fer-los muntar. Una vegada, Sàlim ibn Umayr, Abdul·lah ibn Mughàffal, Abu Layla al-Maziní, Ulba ibn Zayd, Amr ibn Humam, Harami ibn Abdul·lah i Irbad ibn Sàriya van venir a la presència del nostre estimat Profeta amb la mateixa petició. Quan el nostre Mestre, amb una gran tristesa, els va dir: «No trobo res en què fer-vos muntar», es van posar a plorar per la pena de quedar-se separats del nostre Mestre, el Profeta, i de no poder prendre part en el jihad. Aleshores Al·là ta’ala va fer baixar aquesta noble aleia; segons el sentit, s’hi diu: «(Oh Meu Missatger! Per prendre part en el jihad,) quan van venir a tu, els vas dir: “No tinc cap mitjà per proporcionar-vos cavalcadura.” I se’n van tornar vessant llàgrimes de pena perquè no tenien res per gastar en aquest camí (i no podien prendre part en la guerra). Sobre ells no hi ha cap responsabilitat (pecat).»5 Finalment, hazrat Abbàs i hazrat Uthman també els van equipar per a l’expedició. Quan els preparatius es van acabar, el nostre Mestre, el Profeta, va reunir l’exèrcit a Thaniyyat al-Wada’. Els qui no van prendre part en l’expedició eren tan pocs que gairebé no n’hi havia cap. Quan Rasul al-Àkram va haver reunit l’exèrcit i va decidir posar-se en marxa, va deixar Muhàmmad ibn Màslama a Medina com a lloctinent seu.6 En el moment de començar el viatge, el nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Emporteu-vos calçat de més. Mentre tingueu calçat de recanvi, no passareu penalitats.»

Quan l’exèrcit es va posar en marxa, el cap dels hipòcrites, Abdul·lah ibn Ubayy, per atemorir els musulmans, va dir coses que mai no havien de passar. Fins i tot deia: «Juro que és com si el veiés, a ell i als seus Companys, lligats amb cordes de dos en dos…» Però els nobles Companys no feien gens de cas d’aquestes paraules, i el seu desig ardent de prendre part en el jihad creixia cada vegada més. En veure-ho, els hipòcrites es consumien de ràbia. Quan el nostre Mestre Rasulul·lah s’anava a posar en camí de Thaniyyat al-Wada’ cap a Tabuk, va fer desplegar les banderes de l’exèrcit (els estendards i els penons). Va donar el gran estendard a hazrat Abu Bakr, i un altre estendard a hazrat Zubayr ibn Awwam. Va donar l’estendard de la tribu d’Aws a Ussayd ibn Hudayr, i l’estendard de la tribu de Khazraj a Abu Dujana.7 El nombre dels nobles Companys sota el comandament del nostre Mestre, el Profeta, era de trenta mil, deu mil dels quals eren genets. Per al comandament de l’ala dreta va ser nomenat hazrat Talha ibn Ubaydul·lah, i per a l’ala esquerra, hazrat Abdurrahman ibn Awf.8 Els gloriosos Companys es van posar en marxa amb una calor molt forta i sota el comandament del seu Profeta. Amb el habib d’Al·là ta’ala al capdavant, ni la manca de menjar i de beguda no els podia fer tornar enrere, ni la llargada del camí que havien de fer ni el gran nombre dels soldats enemics no els podien fer por. Amb aquest esperit, s’hauria pogut anar a qualsevol lloc. El nostre estimat Profeta i els heroics Companys, a cada lloc de parada, després de reposar una estona, continuaven el camí. La vuitena parada va ser Hijr, on havia estat aniquilat el poble de Sàlih alayhis-salam. Com que no havien escoltat l’ordre del seu profeta, Al·là ta’ala els havia aniquilat amb un crit terrible (sayha). El Sultà de l’univers va dir als seus Companys: «Aquesta nit bufarà una tempesta forta i de direcció contrària. Que ningú no s’aixequi si no té un company amb ell. Que cadascú lligui el genoll del seu camell. Aquest és un lloc on va baixar el càstig. Que ningú no begui d’aquesta aigua ni hi faci l’ablució!…» Tothom va obeir aquesta ordre. A la nit es va aixecar una tempesta violenta que va començar a capgirar-ho tot. En aquell moment, un home que s’havia descuidat de lligar el seu camell es va aixecar tot sol per buscar-lo; la tempesta se’l va endur, el va arrossegar i el va llançar al peu de la muntanya de Tayy. Un altre tenia una gran necessitat; allà on va anar a fer les seves necessitats, el va atacar la malaltia anomenada khunnaq (ofec). Per la súplica del nostre Mestre, el Profeta, va recobrar la salut.

Aquell matí no quedava gens d’aigua als recipients. Tothom era a punt de morir de set. Els hipòcrites, aprofitant l’ocasió, van intentar sembrar la discòrdia dient: «Si Muhàmmad fos realment profeta, faria una súplica i faria ploure.»

Quan es va exposar la situació al Mestre dels mons, va alçar les seves mans beneïdes i va implorar Al·là ta’ala que concedís la pluja. Enmig d’un temps calorós i sense núvols, de seguida van aparèixer núvols de pluja. Va començar una pluja intensa. Tothom va omplir els recipients, va fer l’ablució i va abeurar els animals. Quan la pluja es va aturar i els núvols es van dispersar, es va veure que la pluja havia caigut només damunt de l’exèrcit.

«Qui avui faci una almoina, el Dia del Judici la seva almoina donarà testimoni a favor seu davant d’Al·là ta’ala» Hadit xarif

L’expedició militar de Tabuk

El nostre estimat Profeta i els Companys van dir el takbir. Van lloar Al·là ta’ala. I van dir als hipòcrites: «Ja no us queda cap excusa. Creieu en Al·là ta’ala i en el Seu Missatger i sigueu musulmans virtuosos!…» Però els desvergonyits hipòcrites van replicar: «I què ha passat?… Un núvol, de passada, ha plogut i se n’ha anat!…» La fam també havia arribat al límit, fins al punt que dues persones es partien un sol dàtil. Malgrat la calor intensa i la fam i la set que patien, es van acostar a Tabuk. Habib al-Àkram sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam va dir: «Demà, in xa Al·lah, arribareu a la font de Tabuk a mig matí. Fins que jo no hi arribi, no allargueu la mà a aquella aigua.» L’endemà hi van arribar. L’aigua de la font era molt escassa. El nostre estimat Profeta va fer posar una mica d’aquella aigua en un recipient, hi va ficar la seva mà beneïda i va fer una súplica. Després la van tornar a abocar a la font. L’aigua va créixer i augmentar en un instant. L’exèrcit de l’Islam, de trenta mil homes, en va beure i no va minvar gens. Més tard, amb aquesta aigua, que va ser un miracle de l’Honor de l’univers, es van regar tots els voltants. Aquella regió es va convertir en una plana verdejant, desbordant de benediccions. Quan Rasul al-Àkram va arribar a Tabuk amb els seus gloriosos Companys, no hi van trobar al davant els exèrcits bizantins, formats per bizantins i per tribus àrabs cristianitzades com els amila, els lakhm i els judham. A Muta, un exèrcit bizantí de cent mil homes havia estat vençut davant de tres mil mujàhids. Ara, en canvi, tenien al davant trenta mil mujàhids, i el seu comandant era el Mestre de l’univers. Quan els bizantins van saber que el nostre estimat Profeta havia reunit els seus heroics Companys i venia, cadascun d’ells va buscar un lloc on fugir.

El nostre Mestre Rasulul·lah, després de consultar els seus Companys, no va anar més enllà de Tabuk. En aquell temps, algunes tribus i estats que vivien en aquella regió van sentir que l’exèrcit de l’Islam havia arribat. Per por, van enviar cadascun una delegació al nostre Mestre, el Profeta, i van demanar salvaguarda (aman) a canvi de pagar la jizya. El nostre Mestre, el Profeta, per misericòrdia, va acceptar les seves propostes; amb cadascun d’ells es van redactar per separat les clàusules d’un acord, i se’ls va dir que eren en seguretat.

El Sobirà de l’univers alayhi afdalus-salawat va esperar l’enemic prop de vint dies. A Tabuk va tenir moltes converses amb els seus nobles Companys i els va rentar els cors en l’oceà del nur. Va fer vessar en els seus cors les efusions espirituals (fayd) i les benediccions que brollaven del seu cor beneït. En una d’aquestes converses sense igual, va dir: «Voleu que us digui qui és el millor i el més honorable dels homes?» Els nobles Companys van respondre: «Digues-nos-ho, ya Rasulal·lah!»

Aleshores va dir: «El millor dels homes és el qui, damunt el llom del seu cavall o del seu camell, o damunt dels seus dos peus, treballa fins a l’últim alè en el camí d’Al·là ta’ala. I el pitjor dels homes és el depravat que llegeix el Llibre d’Al·là ta’ala i no en treu cap profit.»

I a un home que li va preguntar sobre la condició de xahid, li va dir: «Juro per Al·là ta’ala, que té la meva existència en el Seu poder, que el Dia del Judici els xahids vindran amb les espases penjades al coll. S’asseuran damunt de mínbars de nur.»9

En aquesta expedició es van veure molts miracles del nostre Mestre, el Profeta. Així, quan es feien els preparatius per tornar de Tabuk a Medina, els Companys, que ja no podien resistir la fam, van exposar la seva situació al nostre Mestre, el Profeta. El nostre Mestre Rasulul·lah va fer reunir damunt una estora de pell el menjar que els quedava. Amb prou feines va omplir una olla petita. El Sobirà del món sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam va renovar l’ablució i va fer un namaz de dos ràkats. Obrint les seves mans beneïdes, va suplicar que els aliments fossin plens de benedicció. Després va ordenar als seus Companys que portessin els seus recipients. En aquell immens exèrcit es van omplir tots els recipients, sense que en quedés ni un de buit. A més, es va veure que, tot i que tots els mujàhids van menjar fins a saciar-se, el menjar que hi havia damunt l’estora no va minvar gens.

«Demà, in xa Al·lah, arribareu a la font de Tabuk a mig matí. Fins que jo no hi arribi, no allargueu la mà a aquella aigua» Hadit xarif