EL TRASPÀS DEL NOSTRE MESTRE, EL PROFETA

El nomenament d’Ussama ibn Zayd com a comandant

Eren els darrers dies del mes de safar. El Mestre dels mons sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam volia, abans que l’Imperi Bizantí del nord esdevingués un gran perill per als musulmans, tornar a convidar els bizantins a l’Islam i, si no ho acceptaven, combatre’ls i sotmetre’ls a l’Estat islàmic. Per això va ordenar als seus heroics Companys que es preparessin per combatre els bizantins. Els nobles Companys es van dispersar per fer els preparatius. Rasul al-Àkram va fer cridar hazrat Ussama ibn Zayd i li va dir: «Oh Ussama! Ves, amb el nom i la benedicció d’Al·là ta’ala, fins a Síria, fins a la frontera de Balqà, fins a Darum, a Palestina, el lloc on el teu pare va caure xahid. Fes que els cavalls trepitgin aquelles terres. T’he nomenat comandant en cap d’aquest exèrcit. Cau de sobte sobre la gent d’Ubnà i ataca’ls com un llamp. Ves tan de pressa que la notícia no arribi abans que tu al lloc on vas. Pren amb tu guies i fes avançar al davant espies i guaites. Si Al·là ta’ala et concedeix la victòria, queda’t poc temps entre ells.» Després va ordenar que acampessin a Jurf i, lligant la bandera amb les seves mans beneïdes, l’hi va lliurar.4

Va pujar al mínbar de la mesquita i va dir: «Oh Companys meus! Així com Zayd, el pare d’Ussama, era digne del comandament i era per a mi el més estimat, així també, després d’ell, el seu fill Ussama és digne del comandament. Ussama és, per a mi, un dels homes més estimats.»

Entre els qui anirien a la guerra sota el comandament de hazrat Ussama hi havia també els principals dels Companys, com hazrat Abu Bakr, hazrat Úmar, hazrat Abu Ubayda ibn Jarrah i hazrat Sa’d ibn Abi Waqqàs.

Però, com que l’endemà el Sultà de l’univers va caure malalt de sobte, la partida de l’exèrcit va quedar per després que el nostre Mestre, el Profeta, passés a l’altra vida. El nostre estimat Profeta va ser atacat per unes febres violentes (humma). La febre li pujava dia rere dia, i la malaltia s’agreujava.

Una nit en què els dolors havien minvat, a mitjanit, es va aixecar del llit. Es va vestir i es va disposar a sortir. En veure-ho, la nostra mare hazrat Àïxa li va preguntar: «Que la meva mare, el meu pare i la meva vida siguin sacrificats per tu, ya Rasulal·lah! On vas?» El Sobirà del món sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam va respondre: «He rebut l’ordre de demanar perdó (istighfar) per als qui són enterrats al cementiri del Baqí. Hi vaig.»

Es va endur Abu Muwàyhib i Abu Rafi’, i hi va anar. Al cementiri va fer llargues súpliques i va implorar Al·là ta’ala que els perdonés i els concedís la Seva indulgència. Davant aquesta súplica insistent del nostre Mestre, el Profeta, els Companys que eren amb ell van dir: «Tant de bo nosaltres també fóssim enterrats aquí ara i tinguéssim l’honor d’obtenir aquesta súplica del nostre Mestre Rasulul·lah!» El nostre estimat Profeta es va girar cap a Abu Muwàyhib i li va dir: «Oh Abu Muwàyhib! Se m’ha deixat lliure d’escollir entre els tresors d’aquest món i els dons de l’altra vida. M’han dit: “Si vols, queda’t en aquest món i després ves al Paradís; si vols, obtén el Liqaul·lah (la trobada amb Al·là ta’ala) i entra al Paradís.” Jo he escollit el Liqaul·lah i després el Paradís.»

«Oh creients! Per amor d’Al·là, qui tingui algun dret sobre mi, que s’aixequi, que vingui i que el prengui aquí, abans del Dia del Judici» Hadit xarif

Un dia també va sortir per demanar perdó per als xahids que jeien a Úhud. Va fer súpliques per ells implorant llargament Al·là ta’ala. Després va venir a la mesquita i va dir als nobles Companys: «Jo seré el primer de vosaltres a arribar a l’estany del Kawthar, i el qui us rebrà. El lloc de la nostra trobada és allà… No tinc por per vosaltres que, després de mi, torneu al politeisme. Però tinc por que us deixeu arrossegar pel món, que per ell us envegeu els uns als altres, que us mateu els uns als altres i que, al final, desapareixeu com van desaparèixer els qui us van precedir…» Després va anar a la seva casa venturosa. La seva malaltia s’havia agreujat. Les seves esposes beneïdes van fer saber al nostre estimat Profeta que desitjaven que es quedés a casa de la nostra mare hazrat Àïxa i que li cedien els seus propis drets. Es va alegrar d’aquesta abnegació de les seves esposes pures, va fer súpliques per totes elles i va començar a passar els dies següents a casa de la nostra mare hazrat Àïxa. La febre de Rasul al-Àkram sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam havia pujat molt. Per la violència de la febre, s’havia de girar d’un costat a l’altre del llit. Mentre era en aquest estat, els nobles Companys anaven a visitar-lo i s’afligien en extrem pel gran patiment que passava el nostre Mestre. Abu Saïd al-Khudrí va explicar: «Havia anat a la presència beneïda de Rasulul·lah. Tenia al damunt una manta de vellut. L’escalfor de la febre traspassava la manta, i per la calor no podíem tocar la manta amb la mà. En veure el nostre astorament i la nostra aflicció, el nostre Mestre Rasulul·lah va dir:

“La calamitat més dura és la que ve sobre els profetes. Tot i això, l’alegria del profeta per les calamitats és més gran que la vostra alegria pels favors que se us concedeixen.”»

Umm Bixr bint Barà va explicar: «Havia anat a visitar Rasulul·lah. El seu cos beneït cremava com el foc. Li vaig dir: “Que la meva vida sigui sacrificada per tu, ya Rasulal·lah! No he vist mai una malaltia tan violenta!…” Ell va dir: “Oh Umm Bixr! La violència de la febre és perquè la meva recompensa sigui gran. Aquesta malaltia és l’efecte de la carn enverinada que vaig tastar a Khaybar. Sempre he sentit el dolor d’aquella carn. El verí que vaig menjar aquell dia ara m’està trencant l’àbhar, és a dir, l’artèria aorta.”»5

El nostre estimat Profeta va dir també a hazrat Abdul·lah ibn Mas’ud: «No hi ha cap musulmà afectat per una malaltia a qui Al·là ta’ala no faci caure les faltes i els pecats com cauen les fulles de l’arbre!»6 La malaltia s’agreujava dia rere dia. Els nobles Companys n’estaven molt afligits i no podien estar tranquils a casa seva. Es van reunir a la mesquita. Van enviar hazrat Alí a la presència del nostre Mestre, el Profeta, per saber com estava. El Mestre dels mons va preguntar per senyes: «Què diuen els meus Companys?» Ell va respondre: «Estan molt afligits i inquiets, i diuen: “I si Rasulul·lah se’n va d’entre nosaltres?!…”» El nostre estimat Profeta, que tenia una misericòrdia encara molt més gran envers els seus Companys, va suportar la violència de la malaltia, es va aixecar i, recolzant-se en hazrat Alí i en hazrat Fadl ibn Abbàs, va venir a la mesquita. Va pujar al mínbar i, després de lloar i glorificar Al·là ta’ala, va dir als nobles Companys:

«Oh Companys meus! He sabut que us inquieteu pensant en la meva mort. Que potser cap profeta s’ha quedat per sempre enmig de la seva umma, perquè jo també em quedi per sempre enmig de vosaltres? Sapigueu que em trobaré amb el meu Senyor. Aquest és el meu consell per a vosaltres: respecteu els grans dels muhàjirs! Oh muhàjirs! A vosaltres també us faig aquesta recomanació: feu el bé als ansar! Ells us han fet el bé. Us han acollit a casa seva. Tot i que vivien amb estretor, us han posat per davant d’ells mateixos. Us han fet partícips dels seus béns. Qui governi els ansar, que en tingui cura, i si n’hi ha que cometen faltes, que els perdoni», va dir. Després els va fer exhortacions molt belles i commovedores i va dir: «Al·là ta’ala ha deixat lliure un dels Seus servents d’escollir entre quedar-se en aquest món i trobar-se amb el seu Senyor. Aquest servent ha volgut trobar-se amb el seu Senyor.» Hazrat Abu Bakr va comprendre que amb aquestes paraules el nostre Mestre Rasulul·lah al·ludia al seu traspàs i, dient: «Que les nostres vides siguin sacrificades per tu, ya Rasulal·lah!», es va posar a plorar. L’oceà de misericòrdia, el nostre estimat Profeta sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam, li va dir: «No ploris, oh Abu Bakr!», i li va manar que tingués paciència i que ho suportés. Dels seus ulls beneïts queien llàgrimes. «Oh Companys meus! Estic molt satisfet d’Abu Bakr, que ha sacrificat els seus béns en el camí de la religió de l’Islam amb veracitat i sinceritat. Si fos possible prendre un company per al camí de l’altra vida, l’escolliria a ell», va dir, i va ordenar: «Tanqueu totes les portes que donen a la mesquita, llevat de la d’Abu Bakr!»

Després va baixar del mínbar i va tornar a la cambra de la nostra mare hazrat Àïxa. Els nobles Companys es van posar a plorar. Aleshores el nostre Mestre, el Profeta, recolzant-se en els braços de hazrat Alí i de Fadl ibn Abbàs, va tornar a la mesquita. Dret al graó més baix del mínbar, va dir als nobles Companys: «Oh muhàjirs i oh ansar! No serveix de res afanyar-se per arribar a una cosa que té el temps fixat. Al·là ta’ala no s’afanya per cap servent. Si algú intenta canviar el qada i el qadar d’Al·là ta’ala i posar-se per damunt de la Seva voluntat, Ell el sotmet i l’enfonsa en la desgràcia.

Qui vol fer trampes a Al·là ta’ala i enganyar-Lo veu com se li espatllen els afers, i s’enganya a si mateix. Sapigueu que jo soc compassiu i misericordiós amb vosaltres. Vosaltres també em retrobareu. El lloc on em retrobareu és la vora de l’estany de Kawthar. Qui vulgui entrar al Paradís i retrobar-me, que no parli en va. Oh musulmans! Esdevenir incrèdul (kàfir) i cometre pecats és causa que els dons canviïn i que el sustent minvi. Si els homes obeeixen les ordres d’Al·là ta’ala, els caps de govern, els seus superiors i els governadors els tracten amb misericòrdia i tendresa. Si s’abandonen al fisq (transgressió), a la disbauxa i als excessos i cometen pecats, no tenen caps misericordiosos. Així com la meva vida ha estat un bé per a vosaltres, la meva mort també és un bé i una misericòrdia. Si he pegat injustament algú o li he dit una mala paraula, accepto que em faci el mateix i que prengui el seu dret; si he pres injustament alguna cosa a algun de vosaltres, accepto que me la reclami, i estic disposat a demanar-li que me la perdoni. Perquè el càstig d’aquest món és molt més lleu que el càstig de l’altra vida. És més fàcil de suportar.» Així com abans havia manifestat la seva satisfacció amb hazrat Abu Bakr, en aquesta khutba va manifestar també la seva satisfacció amb hazrat Úmar i va dir: «Úmar és amb mi, i jo soc amb ell. Després de mi, la veritat serà amb Úmar.»

«La calamitat més dura és la que arriba als profetes. Malgrat això, l’alegria del profeta per les calamitats és més gran que la vostra alegria pels dons que se us concedeixen» Hadit xarif

Després d’aquesta khutba, el nostre Mestre Rasulul·lah va baixar del mínbar. Després del namaz va tornar a pujar al mínbar i, després de les seves recomanacions i exhortacions, va dir: «Us he confiat a Al·là ta’ala»; es va separar dels Companys i se’n va anar a la seva cambra. Un dia que patia dolors molt forts, el Mestre dels mons sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam va fer cridar hazrat Bilal al-Habaixí per demanar als nobles Companys que li perdonessin tot dret que tinguessin sobre ell, i no anar a l’altra vida carregat amb drets de les persones. Li va dir: «Crida la gent! Que es reuneixin a la mesquita. Els vull fer la meva darrera recomanació!…»

Hazrat Bilal va reunir els Companys a la mesquita. El nostre estimat Profeta, amb el suport de hazrat Alí i de Fadl, va anar a la mesquita. Es va asseure al mínbar i, després de lloar i glorificar Al·là ta’ala, va dir: «Oh Companys meus! Sapigueu que s’acosta el moment de separar-me de vosaltres. Qui tingui algun dret sobre mi, que me’l reclami. Qui m’és estimat, que em reclami el seu dret o que me’l perdoni, perquè em pugui trobar amb el meu Senyor i amb la Seva misericòrdia havent-ho saldat tot.» Després va baixar del mínbar i va dirigir el namaz del migdia. Després del namaz va tornar a pujar al mínbar i va repetir el que havia dit abans del namaz. Durant la malaltia, sempre que es recitava l’adhan, el nostre Mestre, el Profeta, sortia a la noble mesquita, feia d’imam dels nobles Companys i feia el namaz en congregació.7 Tres dies abans del traspàs del nostre estimat Profeta, la malaltia es va agreujar. Ja no va poder sortir a la mesquita per dirigir el namaz de la congregació. El primer namaz que no va poder fer en congregació va ser el namaz de la nit.

Hazrat Bilal, com sempre, va venir a la porta a aquella hora i va dir: «As-salat, ya Rasulal·lah!» El nostre estimat Profeta, de tan defallit, ja no tenia forces per anar a la mesquita. Va dir: «Digueu a Abu Bakr que dirigeixi el namaz dels meus Companys.» La nostra mare hazrat Àïxa va preguntar: «Que la meva vida sigui sacrificada per tu, ya Rasulal·lah! El meu pare té el cor tendre i s’entristeix molt. Si es posa al teu lloc i no t’hi veu, de tant plorar no podrà recitar. No manaries que fes d’imam Úmar?» El nostre Mestre, el Profeta, va tornar a dir: «Digueu a Abu Bakr que faci d’imam dels meus Companys i dirigeixi el namaz.» Hazrat Bilal ho va comunicar a Abu Bakr as-Siddiq. Quan hazrat Abu Bakr no va veure el nostre Mestre Rasulul·lah al mihrab, va quedar com si l’haguessin ferit al cor, i gairebé va perdre el seny. Va plorar!… va plorar!… Els nobles Companys també es van posar a plorar tots plegats. Quan Habibul·lah va preguntar què era aquell plany que venia de la mesquita, la nostra mare hazrat Fàtima li va exposar la situació: «Que la meva vida sigui sacrificada per tu, ya Rasulal·lah! Els teus Companys ploren perquè no poden suportar la separació de tu!…»8 L’oceà de misericòrdia, el nostre estimat Profeta sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam, es va commoure profundament. Per consolar els seus Companys, malgrat la gravetat tan gran de la malaltia, es va aixecar amb dificultat. Recolzant-se en hazrat Alí i en hazrat Abbàs, va anar a la mesquita. Després del namaz va dir: «Oh Companys meus! Sou sota la custòdia d’Al·là ta’ala, i us he confiat a Al·là ta’ala! Mantingueu-vos en la taqwa. Temeu Al·là ta’ala. Observeu l’ordre d’Al·là ta’ala i obeïu-Lo. Jo ja me’n vaig d’aquest món.»

Faltaven tres dies per al traspàs del nostre estimat Profeta. Jibril alayhis-salam va venir a visitar el nostre Mestre Rasulul·lah i li va dir: «Ya Rasulal·lah! Al·là ta’ala et saluda. Tot i que coneix el teu estat, et pregunta com estàs i com et sents.» El Mestre dels mons va respondre: «Estic afligit!» Jibril alayhis-salam va tornar a venir el diumenge i li va dir el mateix. El nostre Mestre, el Profeta, li va tornar a donar la resposta d’abans. Jibril alayhis-salam li va anunciar també que Àswad al-Ansí, que deia ser profeta al Iemen, havia estat mort. Rasul al-Àkram ho va comunicar als seus Companys. Abans de la malaltia li havien arribat unes quantes monedes d’or; n’havia donat unes quantes als pobres i unes quantes a hazrat Àïxa. El diumenge, la malaltia de Rasulul·lah es va agreujar. Al comandant de l’exèrcit, hazrat Ussama, que va venir a la seva presència, no li va dir res. Però va aixecar els seus braços beneïts i els hi va passar per damunt. Es va comprendre que feia una súplica per ell. El tretzè i darrer dia de la seva malaltia… Aquell dia, com el dia que el nostre estimat Profeta va honorar el món amb la seva vinguda, era el dotze de rabí al-awwal, i era dilluns. El Sultà de l’univers va sentir un cert alleujament en el seu cos beneït… Quan els nobles Companys es disposaven a fer el namaz de l’alba darrere hazrat Abu Bakr as-Siddiq, el Mestre dels mons va venir a la noble mesquita. Va veure la seva umma que feia l’adoració, fila rere fila. Va somriure d’alegria. Els nobles Companys també, en veure Rasulul·lah a la mesquita, es van alegrar pensant que la malaltia havia passat. Abu Bakr as-Siddiq (radiyal·lahu anh), en adonar-se que el nostre estimat Profeta havia arribat, va voler fer-se enrere. El nostre Mestre li va fer un senyal que volia dir: «Queda’t al teu lloc!» I ell mateix, seguint hazrat Abu Bakr, va fer el namaz darrere seu.9 Així, per ordre de Rasulul·lah, hazrat Abu Bakr va dirigir disset namazs dels nobles Companys. Després del namaz, Rasul al-Àkram sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam va anar a la cambra de hazrat Àïxa i es va ajeure. Va dir: «Vull presentar-me davant Al·là ta’ala sense deixar béns d’aquest món. Reparteix també als pobres les monedes d’or que et queden!» Després la febre li va pujar. Al cap d’una estona va tornar a obrir els ulls i va preguntar a hazrat Àïxa si havia repartit l’or. Ella li va dir que el repartiria. Ell li va manar una vegada i una altra que el repartís de seguida. Quan el van repartir tot seguit i l’hi van fer saber, va dir: «Ara estic tranquil.» Després de reposar una estona al llit, va fer cridar hazrat Alí a la seva noble presència. Va posar el cap beneït a la seva falda. El seu front beneït estava amarat de suor, i el seu color beneït havia canviat. La nostra mare hazrat Fàtima, en veure el seu pare beneït en aquell estat, no va poder suportar de mirar-lo i se’n va anar al costat dels seus fills, hazrat Hassan i hazrat Hussayn. Els va agafar de la mà i es va posar a plorar: «Oh pare meu! Qui tindrà cura de la teva filla? A qui confies Hassan i Hussayn? Ai, pare meu! Que la meva vida sigui sacrificada per tu! Què serà de mi després de tu? Després del teu rostre beneït, cap a qui miraran els meus ulls?» Quan el nostre Mestre Rasulul·lah va sentir aquestes paraules de la seva filla, que cremaven els cors, va obrir els ulls beneïts, la va cridar al seu costat i va fer aquesta súplica: «Senyor meu! Concedeix-li paciència.» Després va dir: «Oh Fàtima! Oh llum dels meus ulls! El teu pare és en l’agonia!», i ella va plorar encara més, amb gemecs que li sortien de les entranyes. Quan hazrat Alí va dir: «Oh Fàtima! Calla, t’ho prego, no afligeixis més Rasulul·lah!», el nostre estimat Profeta va dir: «No l’afligeixis, oh Alí! Deixa que els seus ulls vessin llàgrimes pel seu pare!…» Després va tancar els ulls beneïts i va quedar com si perdés els sentits. Aleshores hazrat Hassan es va acostar a la noble presència del seu avi beneït i, plorant, va dir: «Oh avi meu beneït! Qui podrà suportar la teva absència? A qui confiarem el desconsol dels nostres cors? Després de tu, qui tindrà tendresa per la meva mare, pel meu pare i pel meu germà? On trobaran les teves esposes i els teus Companys aquell bell caràcter teu?..» Aleshores les esposes beneïdes del nostre Mestre, el Profeta, ja no es van poder contenir i es van posar a plorar totes juntes en silenci. Els nobles Companys, que esperaven a fora molt commoguts, en sentir que el mal del nostre Mestre, el Profeta, s’havia agreujat molt, van sentir que els cors se’ls cremaven. Es van posar a plorar. Per veure, ni que fos per darrera vegada, el rostre beneït del seu estimat Profeta, suplicaven a la porta: «Us ho preguem, obriu la porta! Que vegem una vegada més el rostre beneït de Rasul alayhis-salam!..» El habib d’Al·là ta’ala, el Seu estimat, enviat com a misericòrdia per als mons, en sentir aquestes súpliques dels seus Companys, se’n va compadir i va dir: «Obriu la porta.» Els més destacats dels Companys van entrar. El nostre estimat Profeta, després de recomanar-los paciència, va dir: «Oh Companys meus! Vosaltres sou els més excelsos i els més honorables dels homes. Vingui qui vingui després de vosaltres, vosaltres entrareu al Paradís abans que tots ells. Sigueu ferms a mantenir dreta la religió i preneu el gran Alcorà com a imam (guia).

«Oh Companys meus! Sou sota la custòdia d’Al·là ta’ala, i us he confiat a Al·là ta’ala! Mantingueu-vos en la taqwa» Hadit xarif

No negligiu els preceptes de la religió», va dir. Després, dient: «Senyor meu! He transmès el missatge?», va tancar els ulls beneïts. El seu rostre beneït es va cobrir de suor. Hazrat Alí va fer senyal als Companys perquè sortissin. Quan se’n van haver anat, la nostra mare hazrat Àïxa es va acostar a la seva noble presència i li va demanar un consell. El nostre Mestre, el Profeta, li va dir: «Oh Àïxa! Queda’t asseguda en un racó de casa teva i guarda’t!», i tot seguit dels seus ulls beneïts van començar a córrer les llàgrimes. El Sultà de l’univers plorava… Els cors dels presents van quedar ferits, i les seves entranyes, esqueixades. Quan la nostra mare hazrat Umm Salama li va preguntar: «Que la meva vida sigui sacrificada per tu, ya Rasulal·lah! Per què plores?», ell va dir: «Ploro perquè es tingui misericòrdia de la meva umma.»

El sol pujava cap al zenit. L’hora s’acostava… El cap beneït del nostre estimat Profeta reposava sobre el pit de la nostra mare hazrat Àïxa. El Mestre dels mons vivia ja els seus darrers moments, i dels seus llavis beneïts brollaven aquestes paraules: «Compte! Compte! Tracteu bé els esclaus que teniu a les mans! Vestiu-los i sacieu-los la fam. Parleu-los amb dolçor. El namaz, el namaz: persevereu-hi. Temeu Al·là ta’ala pel que fa a les vostres dones i als vostres esclaus!.. Al·là meu! Perdona’m! Concedeix-me la Teva misericòrdia!… Fes-me arribar a la companyia d’ar-Rafiq al-A’là!…» Les llàgrimes de la nostra mare hazrat Fàtima corrien com un torrent, i els seus gemecs cremaven les entranyes. El nostre estimat Profeta sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam la va fer seure al seu costat i va dir: «Filla meva, tingues una mica de paciència, no ploris. Perquè els Hamalat al-Arx (els àngels) ploren quan tu plores.» Va eixugar les llàgrimes de la nostra mare hazrat Fàtima. La va consolar, va demanar a Al·là ta’ala paciència per a ella i va dir: «Oh filla meva, la meva ànima serà presa. Digues: “Inna lil·lahi wa inna ilayhi raji’un.” Oh Fàtima! Per cada desgràcia que arriba, es dona una recompensa.» Després de tenir una estona els ulls beneïts tancats, va dir: «D’ara endavant el teu pare ja no tindrà tristesa ni gussa (pena, angoixa). Perquè s’allibera del món perible i del lloc de les proves.» Després va dir a hazrat Alí: «Oh Alí! Dec a cert jueu tal quantitat de béns. Els vaig manllevar per equipar l’exèrcit. No t’oblidis de pagar aquest deute. Ben segur que em deslliuraràs d’aquesta obligació, i tu seràs el primer dels qui em retrobaran a la vora de l’estany de Kawthar. Després de mi et vindran molts mals; tingues paciència. Quan els homes vulguin aquest món, escull tu l’altra vida.»

Ussama va tornar a venir. El nostre Mestre Rasulul·lah li va dir: «Que Al·là ta’ala t’ajudi! Ves, parteix cap a la batalla!» Ell va sortir, va anar al seu exèrcit i de seguida va donar l’ordre de marxa.10

El Mestre dels mons exhalava ja els darrers alens… L’hora era a tocar… Al·là ta’ala va revelar a Azraïl alayhis-salam: «Ves al Meu Habib en la forma més bella! Si et dona permís, pren-li l’ànima amb molta dolçor i lleugeresa. Si no te’n dona, torna!» Azraïl alayhis-salam, en la forma més bella, amb aspecte d’home, va arribar a la porta de la casa venturosa del nostre estimat Profeta i va dir: «As-salamu alaykum, oh amo de la casa de la profecia! Em dones permís per entrar? Que Al·là ta’ala tingui misericòrdia de tu!»

La nostra mare hazrat Àïxa va dir a hazrat Fàtima, que seia al costat del nostre estimat Profeta sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam: «Respon tu a qui ha vingut.» Ella va anar a la porta i, amb una veu plena de tristesa, va dir: «Oh servent d’Al·là ta’ala! Rasulul·lah ara està ocupat amb el seu propi estat.» Azraïl alayhis-salam va tornar a demanar permís. Se li va donar la mateixa resposta. Quan per tercera vegada va repetir la salutació i va dir en veu alta que de totes passades havia d’entrar, el nostre Mestre, el Profeta, se’n va adonar i va dir: «Oh Fàtima! Qui hi ha a la porta?»

Hazrat Fàtima va respondre: «Ya Rasulal·lah! A la porta hi ha algú que demana permís per entrar. Li he respost unes quantes vegades. Però a la tercera crida m’he estremit de cap a peus.» Aleshores el nostre Mestre Rasulul·lah va dir: «Oh Fàtima! Saps qui és el qui és a la porta? És el qui destrueix els plaers, el qui dispersa les reunions, el qui deixa les dones vídues i els infants orfes, el qui arruïna les cases i omple les tombes: l’àngel de la mort, Azraïl. Oh Azraïl, entra!» Aleshores la nostra mare hazrat Fàtima va caure en una aflicció indescriptible, i de la seva boca beneïda van sortir aquestes paraules: «Ai, Medina, has quedat en ruïnes!» El nostre Profeta va agafar la mà de hazrat Fàtima, la va posar sobre el seu pit beneït i va tancar els ulls beneïts. Els presents van pensar que la seva ànima beneïda havia estat presa. La nostra mare hazrat Fàtima, sense poder-se contenir, es va inclinar cap a l’orella beneïda del seu pare i el va cridar amb una veu que feria els cors: «Papa meu!…» Com que no va arribar cap resposta, aquesta vegada va dir: «Que la meva vida sigui sacrificada per tu, ya Rasulal·lah! T’ho prego, obre un moment els teus ulls beneïts i digues-me alguna cosa…» El Mestre dels mons va obrir els ulls beneïts, va eixugar les llàgrimes de la seva filla i li va dir a l’orella que traspassaria. Aleshores hazrat Fàtima es va posar a plorar. Aquesta vegada li va dir a l’orella: «De la meva Ahl al-Bayt, la primera que vindrà al meu costat seràs tu.» Ella es va alegrar d’aquesta bona nova i va trobar consol.

«Al·là meu! Perdona’m! Concedeix-me la Teva misericòrdia!… Fes-me arribar a la companyia d’ar-Rafiq al-A’là!…» Hadit xarif

La nostra mare hazrat Fàtima va preguntar: «Papa meu! Avui és el dia de la separació! Quan et tornaré a trobar?» El nostre Mestre Rasulul·lah li va dir: «Oh filla meva! El Dia del Judici em trobaràs a la vora de l’estany (hawd). Donaré aigua als de la meva umma que vinguin a l’estany.» Quan hazrat Fàtima li va preguntar: «I si no et trobo allà, què faré?», el nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Em trobaràs al costat de la Balança (Mizan). Allà intercediré per la meva umma.»

Quan la nostra mare hazrat Fàtima va dir: «I si allà tampoc no et trobo, ya Rasulal·lah?», el nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Em trobaràs al costat del Sirat. Allà suplicaré al meu Senyor: “Senyor meu! Protegeix la meva umma del foc!”»

Després d’això, hazrat Alí va preguntar amb una veu trista: «Ya Rasulal·lah! Quan hauràs lliurat l’ànima, qui et farà el rentat, amb què t’amortallarem, qui dirigirà el teu namaz i qui et posarà a la tomba?» El nostre Mestre, el Profeta, va dir:

«Oh Alí, renta’m tu, i que Fadl ibn Abbàs t’aboqui l’aigua. Jibril serà el tercer de vosaltres. Quan acabeu el ghasl (rentat), amortalleu-me. Jibril portarà del Paradís un perfum. Després porteu-me a la mesquita i sortiu-ne. Perquè primer Jibril, després Mikaïl, després Israfil i després els àngels, grup rere grup, faran el meu namaz. Després entreu vosaltres i poseu-vos en files. Que ningú no es posi davant meu.»11 Després va preguntar a Azraïl alayhis-salam, que esperava: «Oh Azraïl! Has vingut de visita o a prendre’m l’ànima?..», i Azraïl alayhis-salam va dir: «He vingut alhora com a hoste i com a encarregat d’una missió. Al·là ta’ala m’ha ordenat que entri a la teva presència només amb el teu permís. Només amb el teu permís prendré la teva ànima beneïda. Ya Rasulal·lah! Si em dones permís, obeiré la teva ordre i prendré la teva ànima. Si no, me’n tornaré i aniré al meu Senyor.» El nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Oh Azraïl! On has deixat Jibril?..» Ell va respondre: «He deixat Jibril al cel d’aquest món. Els àngels li donen el condol pel teu traspàs.» Mentre parlaven així, va arribar Jibril alayhis-salam. El nostre Mestre Rasulul·lah va dir: «Oh germà meu Jibril! Ha arribat l’hora de partir d’aquest món. Què hi ha per a mi davant d’Al·là ta’ala? Dona-me’n la bona nova, perquè lliuri el dipòsit al seu Amo amb el cor en pau.» Jibril alayhis-salam va dir: «Oh estimat d’Al·là ta’ala! He deixat oberta la porta del cel. Els àngels s’han posat en files i esperen la teva ànima amb amor.» El nostre Mestre, el Profeta, va dir: «La lloança és només d’Al·là ta’ala. Dona’m tu la bona nova! Què hi ha per a mi davant del meu Senyor?..» Jibril alayhis-salam va dir: «Ya Rasulal·lah! Per la teva arribada s’han obert les portes del Paradís, han començat a córrer els rius del Paradís, s’han inclinat els arbres del Paradís i s’han engalanat les huris.»

El nostre Mestre, el Profeta, va tornar a dir: «La lloança és només d’Al·là ta’ala. Dona’m una altra bona nova, oh Jibril!..» Jibril alayhis-salam va dir: «Ya Rasulal·lah! El Dia del Judici tu seràs el primer que intercedirà i el primer la intercessió del qual serà acceptada.» Quan el nostre estimat Profeta va tornar a dir: «La lloança és només d’Al·là ta’ala. Oh Jibril! Dona’m una altra bona nova», Jibril alayhis-salam va dir: «Ya Rasulal·lah! Què és el que preguntes?..» Aleshores el nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Tota la meva inquietud, la meva tristesa i la meva pena és la meva umma, que deixo enrere després de mi.» Hazrat Jibril va dir: «Oh habib d’Al·là ta’ala! El Dia del Judici, Al·là ta’ala perdonarà la teva umma fins que n’estiguis satisfet. A tu et farà entrar al Paradís abans que tots els profetes, i la teva umma, abans que totes les ummes.» El nostre estimat Profeta va dir a Jibril alayhis-salam: «Tinc tres desitjos davant d’Al·là ta’ala: el primer, que em faci intercessor dels pecadors de la meva umma; el segon, que no els castigui pels pecats que hagin comès en aquest món; el tercer, que els dijous i els dilluns em siguin presentades les obres de la meva umma. (Si les seves obres són bones, faré una súplica, i Al·là ta’ala l’acceptarà. Si són dolentes, intercediré i demanaré que siguin esborrades del registre de les obres.)» Jibril alayhis-salam va portar de part d’Al·là ta’ala la notícia que aquests tres desitjos havien estat acceptats. Aleshores el nostre estimat Profeta es va quedar en pau.

Al·là ta’ala va revelar: «Oh Meu Habib! Qui ha posat en el teu cor beneït tant d’amor i tanta tendresa per la teva umma?..» El nostre Mestre, el Profeta, va respondre: «El meu Senyor Altíssim, que m’ha creat i m’ha educat.» I Janab al-Haqq va dir: «La Meva misericòrdia i la Meva compassió per la teva umma són mil vegades més grans que les teves. Deixa’ls a Mi.» Aleshores el nostre estimat Profeta va dir: «Ara estic en pau. Oh Azraïl! Compleix la missió que se t’ha ordenat!» Azraïl alayhis-salam, per complir la seva missió, es va acostar a la noble presència del Sultà de l’univers, en honor del qual ell mateix havia estat creat. El nostre estimat Profeta va ficar les seves dues mans beneïdes al recipient d’aigua que tenia al costat, es va passar les mans molles pel seu rostre beneït i va dir: «La ilaha il·lal·lah! Al·là meu! Ar-Rafiq al-A’là!…» Azraïl alayhis-salam va començar a prendre l’ànima beneïda del Mestre dels mons. El rostre beneït del nostre Mestre Rasulul·lah ara s’envermellia, ara empal·lidia. Quan va dir a Azraïl alayhis-salam: «També prendràs la vida dels de la meva umma amb aquesta duresa i per força?..», ell va respondre: «Ya Rasulal·lah! No he pres mai la vida de ningú tan fàcilment.» El nostre estimat Profeta, que ni tan sols en el seu darrer instant no va oblidar la seva umma, va dir: «Oh Azraïl! La duresa que hauries de fer servir amb la meva umma, fes-la servir amb mi! Perquè ells són febles, no la podran suportar…» Després va dir: «La ilaha il·lal·lah! Ar-Rafiq al-A’là!..», i la seva ànima beneïda va ser presa i elevada al més alt dels Il·liyyin…

Xafa’a, ya Rasulal·lah!
Dakhilak, ya Rasulal·lah!
As-salatu wa-s-salamu alayka ya Rasulal·lah!
As-salatu wa-s-salamu alayka ya Habibal·lah!
As-salatu wa-s-salamu alayka ya Sayyidal-awwalina wal-akhirin!

Jibril alayhis-salam es va acomiadar del nostre Mestre, el Profeta, dient: «As-salamu alaykum, oh Missatger d’Al·là ta’ala! El meu propòsit i el meu anhel eres tu. D’ara endavant ja no tornaré mai més a la faç de la terra!..»

Quan l’ànima beneïda de Rasul al-Àkram se’n va anar al món excels, la nostra mare hazrat Fàtima i les azwaj tahirat (les seves esposes beneïdes) (radiyal·lahu anhunna) es van posar a plorar en silenci.12 En aquell moment, una veu de la qual no es veia l’amo

«Oh Fàtima! Saps qui és el qui és a la porta? És el qui destrueix els plaers, el qui dispersa les reunions, el qui deixa les dones vídues i els infants orfes, el qui arruïna les cases i omple les tombes: l’àngel de la mort, Azraïl» Hadit xarif

va saludar dient: «As-salamu alaykum ya Ahl al-Bayt! Wa rahmatul·lahi wa barakatuh», i va recitar la noble aleia 185 de la sura Al Imran, que diu, segons el sentit: «Sapigueu que tot ésser vivent tastarà la mort. I el Dia del Judici se us donaran completes les vostres recompenses.» Després, per consolar-los, els va donar el condol amb aquestes paraules: «Confieu en els dons i en la generositat d’Al·là ta’ala. Aferreu-vos a Ell i poseu en Ell la vostra esperança. No us lamenteu a crits! El veritable dissortat és el qui queda privat de la recompensa (thawab)!»

Tots els presents van sentir aquestes paraules i van respondre a la seva salutació. Qui les deia era Khidr alayhis-salam.13 Quan els senyals del mawt (la mort) es van fer visibles en la persona de Rasul al-Àkram, Umm Àyman va enviar avís al seu fill Ussama. Ussama, hazrat Úmar i Abu Ubayda, en rebre aquesta notícia amarga, van deixar l’exèrcit i van venir al Màsjid an-Nabawí. Quan Àïxa as-Siddiqa i les altres dones van esclatar en plors, els nobles Companys que eren a la noble mesquita es van quedar desconcertats. No entenien què els passava. Van quedar com si els haguessin colpejat al cap. Hazrat Alí es va quedar immòbil com un mort. A hazrat Uthman se li va travar la llengua. Hazrat Abu Bakr, en aquell moment, era a casa seva. Va venir corrent. Va entrar de seguida a la Hujra as-Sa’ada. Va descobrir el rostre de l’Honor del món i va veure que havia traspassat. El seu rostre beneït i tot el seu cos, delicats i purs, resplendien com el nur. «Que bella és la teva mort, com la teva vida, ya Rasulal·lah!», va dir, i el va besar. Va plorar molt. Li va cobrir el rostre beneït. Va consolar els de la casa. Va anar a la noble mesquita. Va pujar al mínbar i va pronunciar una khutba davant els nobles Companys. Va lloar i glorificar Al·là ta’ala i, després de recitar la salat per Rasul al-Àkram sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam, va dir: «Qui hagi cregut en la persona de Muhàmmad alayhis-salam, que sàpiga que Muhàmmad alayhis-salam ha traspassat. Qui adori Al·là ta’ala, que sàpiga que Ell és Hayy (Viu) i Baqí (no mor, és etern).» Després va recitar la noble aleia 144 de la sura Al Imran, que diu, segons el sentit: «Muhàmmad (alayhis-salam) és rasul. Abans d’ell també han vingut rasuls. Ell també morirà. Si traspassa o és mort, us girareu enrere de la vostra religió? Si algú abandona la seva religió, no farà cap mal a Al·là ta’ala. Es farà mal a si mateix. Als qui no es girin enrere de la seva religió, Al·là ta’ala els donarà recompenses.» Va exhortar els nobles Companys i va posar ordre en tot. Així, tots van quedar convençuts que Rasulul·lah havia traspassat.14 La pena i la tristesa es van clavar al cor dels nobles Companys com un punyal enverinat. Els ulls ploraven, les llàgrimes corrien a raig, i el foc de l’enyorança cremava les entranyes de tothom. Els nobles Companys (alayhimur-ridwan), com a primera cosa, van elegir califa hazrat Abu Bakr perquè administrés tots els afers. Li van fer el jurament de fidelitat (bay’a), el van seguir i van començar a portar els afers segons les seves ordres.15 Rasul al-Àkram, l’any onzè de l’hègira (632 dC), el dia 12 del mes de rabí al-awwal, un dilluns, abans del migdia, va passar a l’altra vida. Tenia aleshores 63 (61 segons el calendari solar) anys segons el calendari lunar.16

Hazrat Alí, hazrat Abbàs, hazrat Fadl ibn Abbàs i hazrat Ussama ibn Zayd van rentar el nostre Mestre, el Profeta.17

«Confieu en els dons i en la generositat d’Al·là ta’ala. Aferreu-vos a Ell i poseu en Ell la vostra esperança. No us lamenteu a crits! El veritable dissortat és el qui queda privat de la recompensa (thawab)!» Khidr alayhis-salam

La part de la noble mesquita del nostre Mestre, el Profeta (alayhis-salatu wa-s-salam),
anomenada «ar-Rawda al-Mutàhhara / Jardí del Paradís».
S’hi veu el mihrab on el nostre estimat Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) dirigia el namaz
com a imam.
Tot i que no es veu en aquesta fotografia, a la banda esquerra hi ha la seva noble tomba beneïda
(la Hujra as-Sa’ada).

S’hi veu el mínbar des del qual el nostre estimat Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) pronunciava
la khutba del divendres.
El noble mínbar d’aquell temps tenia tres graons i un metre d’alçada.
Es va cremar del tot en l’incendi de l’any 654 [1256 dC]. En diversos anys
es van fer diversos mínbars; l’actual mínbar de marbre, de dotze graons i set metres d’alçada,
el va enviar des d’Istanbul el sultà Murad Khan III l’any 998 de l’hègira (1590 dC).

Durant el rentat, del seu cos beneït es va escampar una olor de mesc com ningú no n’havia sentit mai fins aleshores. Després, sense treure-li la túnica beneïda, el van rentar tres vegades i el van embolcallar en una mortalla blanca i nova de tres peces. El van portar sobre un llit fins a la mesquita. Tal com el nostre estimat Profeta havia anunciat abans, tothom va sortir de la mesquita. Els àngels van venir grup rere grup i van fer el seu namaz. Quan els àngels van acabar, una veu de la qual no es veia l’amo deia: «Entreu! Feu el namaz del vostre Profeta!» Aleshores els nobles Companys van entrar. També ells van venir grup rere grup i van fer, sense imam, el namaz del nostre estimat Profeta. No el van poder acabar fins al vespre del dimecres. Per cavar la tomba beneïda del nostre estimat Profeta, els nobles Companys van seguir aquest hadit xarif que hazrat Abu Bakr els va recordar: «Els profetes són enterrats al lloc on lliuren l’ànima.» Va ser enterrat a la noble tomba que hazrat Abu Talha al-Ansarí havia cavat en forma de lahd (nínxol lateral), cap a la mitjanit de la nit que uneix el dimarts amb el dimecres (la nit del dimecres). Qútham, fill de hazrat Abbàs, un cop acabat el servei a la tomba, va ser el darrer a sortir-ne. Va dir: «Jo soc el darrer que va veure el rostre beneït de Rasulul·lah. Els seus llavis beneïts es movien. M’hi vaig inclinar i hi vaig parar l’orella: suplicava: “Senyor meu! La meva umma!… Senyor meu! La meva umma!..”»18 El dia que el nostre estimat Profeta va passar a l’altra vida, hazrat Abdul·lah ibn Zayd va fer aquesta súplica: «Senyor meu! Jo volia aquests ulls per mirar el rostre beneït i lluminós del Teu Habib. Ara que ja no es veu, què en faré? Senyor meu, pren-me la vista!», i es va quedar cec…

Quan va traspassar el nostre Mestre Rasulul·lah, la seva honorable tia Safiyya bint Abdulmúttalib radiyal·lahu anha va recitar aquesta elegia:

Ya Rasulal·lah! Tu eres la nostra esperança,
Tu eres qui sempre ens feia el bé.
No vas ser mai dels qui cometen injustícia,
Eres dels compassius i dels qui mostren el camí,
I un oceà de saber que no es pot descriure.
Avui el plany dels qui ploren és per tu.
Pel teu camí siguin sacrificats tots els meus avantpassats!
Els meus béns, la meva vida, tot el meu ésser siguin sacrificats.
Ah! Si ara fossis viu entre nosaltres,
Que feliços seríem, si et quedessis!
Aquest és el decret de Haqq ta’ala; diem: «Paciència!»,
No sabem què fer; només ens lamentem.
La salutació d’Al·là sigui amb tu, ya Rasulal·lah!
Que entris al Paradís d’Adn i hi romanguis, ya Rasulal·lah!