ELS MOVIMENTS D’APOSTASIA

Durant els vint-i-tres anys de la profecia del nostre Mestre, el Profeta, sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam, tota la península Aràbiga es va fer musulmana, i moltíssima gent d’altres terres també va venir en grups i va abraçar l’Islam. Van creure en Al·là ta’ala i van seguir, en cada paraula i en cada acte, el Profeta que Ell havia enviat. Quan Rasulul·lah va traspassar, a la faç de la terra hi havia més de cent vint-i-quatre mil Companys (segons una narració, uns cent cinquanta mil). Després del pelegrinatge del comiat, alguns d’entre els àrabs van començar a pretendre la profecia. El primer va ser Àswad al-Ansí, de la tribu dels Banu Ans. El seu nom veritable era Àbhala ibn Ka’b. Amb tota mena d’enganys va enganyar molta gent del Iemen. La gent de Najran també el va seguir. Es va apoderar de Sanà i va eixamplar el cercle de la sedició. El nostre Mestre Rasulul·lah, tot i estar malalt, va donar molta importància a les destrosses que causaven mentiders com Àswad al-Ansí. Al nostre Mestre, el Profeta, li va ser comunicat per revelació que aquest mentider havia estat mort. L’endemà, Rasulul·lah va donar als Companys la bona nova d’aquest fet dient: «Ahir a la nit, el mentider Àswad al-Ansí va ser mort per un dels nostres germans.»

Després del traspàs del nostre Profeta, instigats pels hipòcrites (munàfiqs), pels jueus i pels cristians, van començar moviments col·lectius d’apostasia (ridda), és a dir, d’abandó de la religió. Aquests moviments van assolir grans proporcions. En traspassar Rasulul·lah, els nobles Companys (alayhimur-ridwan), de comú acord, van elegir califa Abu Bakr as-Siddiq radiyal·lahu anh. Una part dels àrabs beduïns que, tot i semblar musulmans, encara no s’havien afeccionat a l’Islam, va aprofitar el traspàs del nostre Mestre, el Profeta, i va refusar les adoracions que són fard (obligació absoluta), sobretot el pagament de la zakat. Van matar com a xahids (màrtirs) aquells dels nobles Companys (radiyal·lahu ta’ala anhum ajma’in) que havien anat a trobar-los amb alguna missió. Eren musulmans i van abandonar la religió de l’Islam. Es van tornar murtads (apòstates). Els funcionaris del Iemen i d’altres llocs van començar a tornar portant notícies negres. El perill de l’apostasia va créixer de sobte. El terror ho va envair tot. Comparats amb el nombre dels apòstates, els musulmans eren molt pocs. Abu Bakr as-Siddiq radiyal·lahu anh va decidir afrontar els apòstates en combat. Contra l’enemic que es preparava per atacar Medina, va fer de nit una sortida violenta i va combatre fins a l’alba. Els va dispersar a tots. Va muntar el seu camell per anar a combatre els apòstates que eren lluny.

Hazrat Àïxa va dir: «Aquells dies en què els àrabs van apostatar, quan el meu pare va desembeinar l’espasa i va muntar el seu camell, hazrat Alí se li va acostar, va agafar les regnes del camell i li va dir: “Oh califa del Missatger! On vas? Et dic el que Rasulul·lah et va dir a la batalla d’Úhud. Aquell dia et va dir: ‘Torna l’espasa a la beina! No ens cremis amb la teva mort!’ Per Al·là, si et passa alguna cosa, després de tu els musulmans no trobaran l’ordre.”» Tots els nobles Companys (radiyal·lahu ta’ala anhum ajma’in) van donar la raó a hazrat Alí. L’excels califa va tornar a Madina al-Munàwwara. Va enviar destacaments contra els apòstates. Primer, el califa va marxar contra quatre tribus properes a Medina i les va fer obeir. Després va enviar destacaments contra onze tribus. D’entre aquestes forces, la tropa que era sota el comandament d’Ikrima no va poder fer front, a Yamama, als quaranta mil soldats de Musaylima.

«Oh Meu estimat Profeta! Digues-los: “Si estimeu Al·là i voleu que Al·là us estimi, seguiu-me! Al·là estima els qui em segueixen”» Al Imran: 31

El califa va enviar Khàlid ibn Walid en ajuda seva. Khàlid va desfer Tulayha ibn Khuwàylid, Sajah bint Hàrith i Màlik ibn Nuwayra i va tornar a Medina. A Yamama també va obtenir una gran victòria. Va matar vint mil apòstates. Prop de dos mil musulmans van morir xahids. Amr ibn As, per la seva banda, va portar a la fe la tribu de Khuza’a. Alà ibn Hadramí va lliurar durs combats a Bahrain i va dispersar els apòstates. Hudhayfa, Àrfaja i Ikrima es van unir a Oman i a Bahrain i van derrotar els apòstates. Van matar deu mil apòstates. El califa va enviar Khàlid ibn Walid cap a l’Iraq. Va cobrar de Hira cent mil monedes d’or de jizya. Va derrotar l’exèrcit persa que comandava Hurmuz. A Bàssora va desfer un exèrcit de trenta mil homes. De l’exèrcit enemic que havia vingut en socors, van morir setanta mil incrèduls. Després, en diversos combats, va prendre grans ciutats. El califa va reunir un exèrcit a Medina i va enviar Abu Ubayda cap a Síria i Amr ibn As a Palestina. Després va enviar Yazid ibn Abi Sufyan en ajuda cap a Síria. Més tard va tornar a reunir tropes i va enviar hazrat Mu’àwiya en ajuda del seu germà Yazid. També va enviar Khàlid ibn Walid de l’Iraq a Síria. Khàlid va deixar una part de les tropes a Muthanna i, després de molts combats i victòries, va arribar a Síria. Els soldats de l’Islam es van unir i van vèncer a Ajnadayn un gran exèrcit bizantí. Després, a Yarmuk, quaranta-sis mil soldats de l’Islam van lliurar llargs i duríssims combats contra els dos-cents quaranta mil soldats d’Heracli i en van sortir vencedors. Van morir més de cent mil soldats bizantins. Tres mil musulmans van morir xahids. En aquesta batalla també van combatre dones musulmanes. Es van veure les gestes admirables del comandant en cap, Khàlid ibn Walid, i del comandant de divisió Ikrima. Totes aquestes victòries van ser obra del coratge, del geni, de la bona administració i de la benedicció (baraka) del califa. Els moviments de rebel·lió i d’apostasia que, en traspassar el nostre Mestre, el Profeta, havien envoltat com un incendi tota la península Aràbiga van ser sufocats en un temps tan curt com un any, gràcies a la ferma determinació de hazrat Abu Bakr, a la seva voluntat inquebrantable i a les disposicions encertades que va prendre en l’exèrcit. Hazrat Úmar radiyal·lahu anh va prestar grans serveis en l’enviament de l’exèrcit d’Ussama a Síria i a l’hora de prevenir els desordres. Abdul·lah ibn Suhayl, amb els seus discursos, va impedir l’apostasia de molta gent. Abu Dujana també va prestar serveis molt grans en la repressió dels desordres. Numan ibn Muqàrrin i Khàlid ibn Saïd van participar en els combats contra els apòstates i hi van obtenir grans èxits. Així, no es va deixar créixer la sedició de l’apostasia, es va evitar una gran calamitat i es va apagar el foc d’una gran sedició que pretenia sacsejar la unitat de l’Islam.

Tanmateix, algunes persones que havien comprès que no assolirien obertament els seus objectius i s’havien llançat a l’apostasia van participar també en els moviments de sedició de les èpoques posteriors. Van ser causa de les divisions religioses i polítiques que van sorgir entre els musulmans.

En la història de l’Islam, després d’aquests fets, es van començar a fer servir els termes «irtidad» (apostasia) i «murtad» (apòstata) en el sentit de rebutjar la religió i abandonar-la. En la lluita contra els apòstates, la contribució de hazrat Abu Bakr va ser gran. Si no hi hagués hagut un home tan sagaç, el perill s’hauria escampat per tota Aràbia. Per això hazrat Àïxa va dir: «Quan l’ànima de Rasulul·lah va ser presa, els àrabs van apostatar. La hipocresia (nifaq) es va inflar. El que va caure sobre el meu pare, si hagués caigut sobre les muntanyes, sens dubte les hauria reduïdes a pols!»1

Hazrat Abu Hurayra també va dir: «Si no hagués estat per Abu Bakr, després del traspàs de Muhàmmad alayhis-salam, la umma de Muhàmmad hauria perit!»2 I va dir també, repetint aquestes paraules tres vegades: «Juro per Al·là, fora del qual no hi ha cap déu, que, si Abu Bakr no hagués pres sobre si el califat, no hi hauria ningú que adorés Al·là Altíssim!»

Abu Raja al-Utaridí explica: «Quan vaig entrar a Medina, vaig veure que la gent s’havia aplegat i que un home besava el cap d’un altre dient: “Que jo sigui sacrificat per tu! Per Al·là, si no hagués estat per tu, sens dubte hauríem perit!” Vaig preguntar: “Qui és el qui besa i qui és el besat?” Em van dir: “És Úmar, que besa el cap d’Abu Bakr perquè va combatre els apòstates!”»3

Hazrat Àïxa explica així aquells dies: Amb el traspàs de Rasulul·lah, moltes de les tribus àrabs van apostatar. Els musulmans van quedar desconcertats, com qui és sorprès per la pluja en una nit fosca. Fins i tot, en aquell moment, la majoria dels habitants de la Meca es preparaven per abandonar l’Islam. Hazrat Suhayl ibn Amr es va plantar a la porta de la Kaba i es va adreçar als habitants de la Meca. Els va fer un discurs commovedor, va dissipar els seus dubtes i va impedir que abandonessin la religió. Els va dir: «Oh habitants de la Meca! Vosaltres vau ser els darrers a fer-vos musulmans. Guardeu-vos de ser els primers dels qui apostaten i abandonen l’Islam! Per Al·là, Al·là Altíssim, tal com va dir Rasul alayhis-salam, durà a terme aquesta obra sens dubte! Jo el vaig sentir dir, dret tot sol en aquest mateix lloc on soc ara: “Digueu amb mi La ilaha il·lal·lah, perquè els àrabs, en veure-us, entrin en la religió i els qui no són àrabs us paguin la jizya! Per Al·là, els tresors del Cosroes i de l’emperador bizantí es gastaran en el camí d’Al·là!”

Heu vist que els qui se’n burlaven s’han tornat recaptadors de la zakat i de l’almoina (sadaqa). Per Al·là, la resta també s’acomplirà! Per Al·là, sé bé que, mentre el sol surti i es pongui, aquesta religió continuarà! Que aquelles persones que hi ha entre vosaltres no us enganyin! El que jo sé d’aquest afer, ells també ho saben. Però l’enveja que tenen als fills de Hàixim els ha segellat els cors. Oh gent! Jo soc, d’entre els qurayxites, el qui té més mitjans de transport per terra i per mar. Obeïu el vostre emir i pagueu-li la vostra zakat. Si l’obra de l’Islam no continua fins al final, jo em faig garant de tornar-vos la vostra zakat!» Va dir això i es va posar a plorar. Aleshores la gent es va calmar.4

Quan Suhayl ibn Amr, amb el seu discurs commovedor, va fer desistir de l’apostasia els habitants de la Meca, el governador de la Meca, Attab ibn Assid, va poder sortir en públic.

«Si no hagués estat per Abu Bakr, després del traspàs de Muhàmmad alayhis-salam, la umma de Muhàmmad hauria perit!» Abu Hurayra (radiyal·lahu anh)

Vista des del davant, és a dir, des del costat de l’alquibla, de les nobles tombes del nostre estimat Profeta (alayhis-salatu wa-s-salam)
i dels seus dos Companys que són com les nines dels ulls dels musulmans,
hazrat Abu Bakr i hazrat Úmar (radiyal·lahu anhuma).

Suhayl ibn Amr era entre els presoners a la batalla de Badr. Hazrat Úmar volia que el matessin. Aleshores el nostre Mestre, el Profeta, havia dit a hazrat Úmar: «Per què el vols matar? Deixa’l; potser Al·là el portarà a una posició que fins i tot tu aprovaràs. I és cosa esperada (és d’esperar) que algun dia s’adreci a la gent!» Així es va comprendre que la bona nova anunciada en aquest hadit xarif era aquest discurs que Suhayl ibn Amr radiyal·lahu anh va pronunciar en una posició digna d’aprovació.5 Quan hazrat Úmar va sentir el discurs de Suhayl, va recordar les paraules que el nostre Profeta havia dit sobre hazrat Suhayl i, encara que el nostre Profeta ja no hi era, no es va poder estar de dir: «Dono testimoni que tu, sens dubte, ets Rasulul·lah!»6

El teu amor és remei per a tots els mals, ya Rasulal·lah,
al teu costat els precs són atesos, ya Rasulal·lah.
Els ulls que han vist el teu nur no busquen ni lluna ni estels,
del teu nur, les nits i els dies reben la claror, ya Rasulal·lah.
De la teva suor s’obren les roses; de la teva paraula, mel i sucre,
amb tu, els cors malalts troben guariment, ya Rasulal·lah.
Ets l’estimat dels reis, el metge dels mals i dels sospirs,
la teva intercessió és goig per al pecador, ya Rasulal·lah.
La lluna, el sol i les set estrelles, tots plegats et lloen,
tota paraula fora de la teva paraula és error, ya Rasulal·lah.
Iblís t’envieja – que neci és, i que vana la seva trampa!
Idrís, perquè t’estima, és enaltit, ya Rasulal·lah.
Sempre toquen el teu tabal; la teva sunna dels cinc temps de pregària es manté,
qui vingui a casa teva hi és convidat, ya Rasulal·lah.
Els arços s’han vestit de seda, els deserts s’han tornat perfum,
el dolor de patir per tu és fidelitat, ya Rasulal·lah.
Yússuf de Canaan va ser venut d’amagat per poca cosa;
veure’t, per a mi, val mil vides, ya Rasulal·lah.
La teva tomba beneïda, a la terra, és plena de nur i n’és nodrida,
però la teva ànima resplendeix en els cels, ya Rasulal·lah.
Sobre Dawud hi ha el teu mantell d’honor; a la taula del Khalil, el teu do;
a la mà de Mussa, el teu senyal és el bastó, ya Rasulal·lah.
El teu lloc és la Kaba i Zamzam, sempre ferm i sòlid;
Khidr dona de beure a la teva umma a tota hora, ya Rasulal·lah.
Şeyyad Hamza demana a aquell rei que el deslliuri dels sospirs;
lloar-te és un do d’Al·là, ya Rasulal·lah.
Şeyyad Hamza

«Dono testimoni que tu, sens dubte, ets Rasulul·lah!» Hazrat Úmar (radiyal·lahu anh)

El cementiri de Jannat al-Baqí, a Madina al-Munàwwara, era el cementiri on hi havia els mausoleus de milers de nobles Companys (radiyal·lahu anhum).