EL TAWASSUL PER MITJÀ DEL NOSTRE MESTRE, EL PROFETA

Sempre s’ha fet tawassul1 per mitjà del nostre Mestre, el Profeta: abans que fos creat, després de ser creat, durant la seva vida en aquest món i després del seu traspàs, en el món del barzakh (de la tomba); i se’n farà també el Dia del Judici, després de la resurrecció, a la plana d’Arassat, i al Paradís (Janna). Wassila és tot allò que Al·là ta’ala ha fet causa d’apropament a Ell (qurb) i de la satisfacció de les necessitats. El tawassul per mitjà de Rasul al-Àkram, és a dir, prendre el nostre Mestre Rasulul·lah com a mitjà (wassila) davant d’Al·là ta’ala i demanar el seu ajut i la seva intercessió, és jàïz (lícit). És una de les coses que han fet els Sàlaf as-Salihín (els Companys, els Tabi’in i els Tabi’ at-Tabi’in), els savis i els altres musulmans. Cap musulmà no ho ha tingut per dolent. Fins ara no s’ha trobat ningú que no ho acceptés, fora dels qui tenen una creença corrompuda. El pare dels homes, Adam alayhis-salam, quan va ser fet baixar a la terra, va prendre el nostre Mestre, el Profeta, com a mitjà. El nostre estimat Profeta ho va explicar així en un hadit xarif: «Quan Adam (alayhis-salam) va ser tret del Paradís a causa de la seva relliscada, va dir: “Senyor meu! Perdona’m per l’honor de Muhàmmad.” Al·là ta’ala va dir: “Oh Adam! Com has conegut Muhàmmad, si encara no l’he creat?” Adam (alayhis-salam) va dir: “Senyor meu! Quan em vas crear i em vas donar l’ànima, vaig obrir els ulls, vaig mirar i vaig veure escrit a la vora de l’Arx: ‘La ilaha il·lal·lah, Muhammadun Rasulul·lah.’ Aquell el nom del qual estimes juntament amb el Teu nom és ell.” Al·là ta’ala va dir: “Has dit la veritat, oh Adam! D’entre les Meves criatures, ell és el que més estimo. Com que has demanat perdó per l’honor d’ell, t’he perdonat.”»2 Segons una narració, va dir: «Ell és un profeta que vindrà de la teva descendència. Si no l’hagués creat, no t’hauria creat ni a tu ni els teus fills. Com que l’has presentat com a intercessor, t’he perdonat i t’he esborrat la falta.»3

D’exemples d’això, n’hi ha milers. Tot seguit se n’esmenten uns quants. Un home cec dels dos ulls va demanar al nostre Mestre Rasulul·lah que fes una súplica perquè se li obrissin els ulls. Rasulul·lah sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam li va dir: «Si vols, faré la súplica. Però, si tens paciència i ho suportes, serà millor per a tu.» «Ja no em queden forces per tenir paciència. T’imploro que facis la súplica», va dir l’home. Aleshores li va dir: «En aquest cas, fes l’ablució (wudú) i recita aquesta súplica!»

«Al·lahumma inni as’aluka wa atawajjahu ilayka bi-nabiyyika Muhammadin nabiyyi-r-rahma. Ya Muhammad! Inni atawajjahu bika ila Rabbi fi hajati hadhihi li-tuqda li. Al·lahumma xaffi’hu fiyya.»

L’imam Nassaí, un dels savis del hadit, fa saber que, quan aquell home va recitar aquesta súplica, Al·là ta’ala la va acceptar i se li van obrir els ulls. Sobre prendre el nostre Mestre Rasulul·lah com a mitjà, hazrat Uthman ibn Hunayf explica aquest fet: «Quan Uthman ibn Affan era califa, un home que passava un gran destret, com que tenia vergonya de presentar-se davant del califa, se’m va queixar a mi. Jo li vaig dir: “Fes de seguida l’ablució! Ves a la Mesquita de la Felicitat! Fes la súplica que s’ha esmentat més amunt i digues el que demanes.” El pobre home, després de fer la súplica, va anar al lloc on era el califa i el van fer passar a la seva presència. El califa el va fer seure damunt la seva pròpia catifa d’oració, va escoltar el seu problema i li va concedir el que demanava. El pobre home, en veure que el seu afer s’havia resolt de sobte, va venir a trobar-me tot content i em va dir: “Que Al·là ta’ala estigui satisfet de tu! Si tu no ho haguessis dit al califa, no m’hauria pogut alliberar d’aquest destret.” Es pensava que jo havia parlat amb el califa.»

«(Oh Adam!) Ell és un profeta que vindrà de la teva descendència. Si no l’hagués creat, no t’hauria creat ni a tu ni els teus fills. Com que l’has presentat com a intercessor, t’he perdonat i t’he esborrat la falta» Hadit qudsí

Quan hazrat Úmar era califa, hi va haver una vegada una sequera. Bilal ibn Hàrith, un dels nobles Companys, va anar al mausoleu de Rasulul·lah i va dir: «Ya Rasulal·lah! La teva umma és a punt de morir de fam. T’imploro que siguis el mitjà perquè plogui.» Aquella nit, el nostre Mestre Rasulul·lah se li va aparèixer en somnis i li va dir: «Ves a trobar el califa! Porta-li la meva salutació! Que surti a fer la súplica per la pluja!» Quan hazrat Úmar va sortir a fer la súplica per la pluja, va començar a ploure. Al·là ta’ala accepta les súpliques per consideració als qui estima. Al·là ta’ala ha fet saber que estima molt Muhàmmad alayhis-salam. Per això, si algú fa una súplica dient: «Al·lahumma inni as’aluka bi-jahi nabiyyika-l-Mustafa», la seva súplica no serà rebutjada. Tanmateix, prendre Rasulul·lah com a mitjà per a petits afers d’aquest món no és conforme al respecte. Burhanuddín Ibrahim Malikí va dir: «Un pobre que tenia molta gana va anar a la Cambra de la Felicitat i va dir: “Ya Rasulal·lah! Tinc gana.” Poc després algú va venir, se’l va endur a casa seva i li va donar menjar fins que es va saciar. Quan el pobre va dir que la seva súplica havia estat acceptada, l’altre li va dir: “Germà meu! Has deixat la dona i els fills i has vingut de camins llunyans, passant penes, per visitar Rasulul·lah. Escau presentar-se davant Rasulul·lah per un mos de pa? En aquella excelsa presència hauries hagut de demanar el Paradís i els dons eterns! El que aquí es demana, Al·là ta’ala no ho rebutja.” Els qui tenen l’honor de visitar Rasulul·lah han de fer súpliques perquè intercedeixi per ells el Dia del Judici.» Un dia, l’imam Abu Bakr Muqrí era assegut a la Mesquita de la Felicitat amb l’imam Tabaraní i amb Abu Xaykh. Com que feia uns quants dies que no menjaven res, tenien molta gana. L’imam Abu Bakr, que ja no ho podia aguantar més, va dir: «Tinc gana, ya Rasulal·lah!», i es va retirar a un racó. Un home d’entre els sayyids va venir amb dos servents i va dir: «Germans meus! Heu demanat ajut al meu avi Rasulul·lah per la fam. M’ha ordenat que us doni menjar.» Van menjar junts el que havia portat. El que va sobrar els ho va deixar i se’n va anar. Un dels savis de l’Islam, Abu Abdul·lah ibn Nu’man Marrakuixí Tilimsaní (683 / 1284 dC), en el seu valuós llibre «Misbah az-Zalam», descriu llargament centenars de musulmans que van aconseguir el que desitjaven prenent el nostre Mestre Rasulul·lah com a mitjà, i les súpliques que van fer. Un dels qui van aconseguir el que desitjaven prenent Rasulul·lah com a mitjà és Muhàmmad ibn Múnkadir. Explica: «Un home havia deixat vuitanta peces d’or al meu pare i se n’havia anat al jihad. Li havia dit: “Guarda-les! També en pots ajudar qui estigui molt necessitat.” A Medina hi va haver una sequera. El meu pare va repartir totes les peces d’or entre els qui patien fam. L’amo de les peces d’or va venir i les va reclamar. El meu pare li va dir: “Torna d’aquí a una nit.” Va anar a la Cambra de la Felicitat i va implorar Rasulul·lah fins al matí. A mitjanit va venir un home i li va dir: “Allarga la mà!” Li va donar una bossa d’or i després va desaparèixer d’allà. El meu pare, a casa, va comptar les peces d’or i, en veure que n’hi havia vuitanta, es va alegrar i les va donar de seguida al seu amo.»

Hazrat Abu Abdul·lah Tilimsaní, en aquest llibre seu, explica també així un fet que li va passar:

«L’any 637 (1239 dC) vam sortir de la fortalesa de Sadr amb un grup de gent distingida. Anava amb nosaltres un home que ens feia de guia. Després de caminar una estona, se’ns va acabar l’aigua. Vam començar a buscar-ne. Jo, mentrestant, me’n vaig anar a fer les meves necessitats. En aquell moment em va venir una son terrible. Vaig pensar: “Total, quan se’n vagin, ja em despertaran”, i vaig posar el cap a terra.

Quan em vaig despertar, em vaig trobar tot sol enmig del desert. Els meus companys m’havien oblidat i se n’havien anat. La solitud em va omplir d’una gran por. Vaig començar a caminar pel desert a dreta i a esquerra. No sabia on era ni cap on havia d’anar. Pertot arreu hi havia sorra plana. Al cap de poc es va fer fosc. De la caravana amb què viatjàvem no n’hi havia ni rastre. Jo estava tot sol en la foscor de la nit. La por em va créixer encara més. Neguitós, vaig començar a caminar més de pressa. Després de caminar una estona, molt assedegat, cansat i esgotat, vaig caure a terra. Ja havia perdut l’esperança de viure i sentia que la mort se m’acostava. Patia un dolor indescriptible; la meva angoixa i la meva pena havien arribat al límit. De sobte em va venir una idea. En la foscor de la nit, aplegant totes les meves forces, amb sinceritat i amb puresa d’intenció, vaig gemegar una darrera vegada: “Ya Rasulal·lah! Auxili! Et demano que m’ajudis, amb el permís d’Al·là ta’ala!” Tan bon punt vaig acabar de dir-ho, vaig sentir que algú em cridava. Quan vaig mirar cap al lloc d’on venia la veu, vaig veure en la foscor de la nit una persona que escampava llums al seu voltant, vestida amb roba blanquíssima, que mai no havia vist fins aleshores, i que em cridava. Se’m va acostar i em va agafar la mà. En aquell instant van desaparèixer tot el meu cansament i tota la meva set. Vaig quedar com si hagués tornat a néixer. El meu cor se li va afeccionar de seguida. Vam caminar una estona agafats de la mà. Vaig sentir que vivia un dels moments més dolços de la meva vida. Quan vam passar un turó de sorra, vaig veure les llums de la caravana amb què viatjava i vaig sentir les veus dels meus companys. Ens hi vam acostar. L’animal que jo muntava els seguia, el darrer de tots. De sobte va venir i es va aturar davant meu. En veure la meva cavalcadura davant meu, vaig fer crits d’alegria. Quan vaig cridar, la persona que havia vingut amb mi va retirar la seva mà de la meva. Després em va agafar per la mà i em va fer pujar a la cavalcadura. Després, dient: “A qui ens demana alguna cosa i a qui sol·licita el nostre ajut, no el despatxem amb les mans buides”, es va girar i se’n va anar. Aleshores vaig comprendre que era el nostre Mestre Rasulul·lah. Mentre se n’anava, es veia com els nurs que escampava al seu voltant s’elevaven cap al cel en la foscor de la nit. Quan va desaparèixer de la meva vista, de sobte vaig tornar en mi. “Com és que no he besat les mans i els peus del nostre Mestre Rasulul·lah!”, em vaig lamentar, però ja era tard: l’ocasió se m’havia escapat.» Abu-l-Khayr Aqta’ havia passat cinc dies amb gana a Medina. Va anar al costat de la Cambra de la Felicitat i va saludar Rasulul·lah. Li va fer saber que tenia gana. Es va retirar a un costat i es va adormir. En somnis va veure que venia Rasulul·lah. A la seva dreta hi havia Abu Bakr as-Siddiq, a la seva esquerra Úmar al-Faruq i al davant Alí al-Murtadà.

Hazrat Alí va venir i li va dir: «Oh Abu-l-Khayr! Aixeca’t! Què hi fas, ajagut? Ve Rasulul·lah!» Es va aixecar de seguida. Rasulul·lah va venir i li va donar un pa gros. Abu-l-Khayr diu: «Com que tenia molta gana, vaig començar a menjar de seguida. Quan me n’havia menjat la meitat, em vaig despertar. Vaig trobar l’altra meitat a la mà.»

«Qui pateixi algun mal, que faci una ablució perfecta i un namaz de dos ràkats! Després, que digui: “Senyor meu! T’ho demano a Tu. T’imploro prenent com a mitjà el Teu Profeta Muhàmmad alayhis-salam, que és misericòrdia per als mons. Oh Muhàmmad! Et prenc com a mitjà davant el meu Senyor perquè accepti la meva petició. Senyor meu! Fes-lo el meu intercessor!”» Hadit xarif

També en el llibre «Misbah az-Zalam» s’explica: Àhmad ibn Muhàmmad Sufí diu: «Als deserts de l’Hijaz vaig perdre tot el que tenia. Vaig venir a Medina. Al costat de la Cambra de la Felicitat vaig saludar Rasulul·lah. Em vaig asseure en un racó i em vaig adormir. El nostre Mestre Rasulul·lah se’m va aparèixer i em va dir: (Ja has vingut, Àhmad? Obre el palmell de la mà!) Em va omplir el palmell d’or. Em vaig despertar. Tenia les mans plenes d’or.» L’imam Samhudí també explica així, en el seu llibre titulat «Història de Medina», un fet que li va passar: «Em va caure la clau de la porta. No la vaig trobar. Vaig anar davant la Cambra de la Felicitat i vaig dir: “Ya Rasulal·lah! M’ha caigut la clau. No puc entrar a casa!” En aquell moment va venir un nen. Ensenyant-me la clau que tenia a la mà, em va dir: “He trobat això. Potser és teva?”»

Mustafa Ixqí Efendi, de Kilis, diu en el seu llibre d’història «Mevârid-i Mecîdiyye»: «Vaig viure vint anys a la Meca. L’any 1247 [1831 dC] vaig estalviar seixanta peces d’or i, amb la dona i els fills, vam venir a Medina. Pel camí es van acabar els diners. Em vaig allotjar a casa d’un conegut i vaig anar a la Cambra de la Felicitat. Vaig demanar ajut a Rasulul·lah. Tres dies després, un senyor de posició va venir a la casa on érem i em va dir que m’havia llogat una casa. Hi va fer portar les meves coses. Va pagar el lloguer d’un any. Uns quants mesos després vaig caure malalt i vaig passar un mes al llit. A casa no quedava res per menjar ni res per vendre. Amb l’ajut de la meva dona vaig voler pujar al terrat i, de cara al mausoleu de Rasulul·lah, explicar-li el meu destret i demanar-li ajut. Quan vaig alçar les mans, em va fer vergonya demanar coses d’aquest món. No vaig poder dir res. Vaig baixar a la meva cambra. L’endemà algú va venir i em va dir que un tal senyor m’enviava de regal aquestes peces d’or. Vaig agafar la bossa. Tot i que la nostra subsistència s’havia arreglat, no em podia deslliurar de la malaltia. Amb ajut, vaig anar davant la Cambra de la Felicitat i vaig demanar guariment a Rasulul·lah. Vaig sortir de la mesquita i vaig caminar fins a casa sense demanar ajut a ningú. Quan vaig entrar a casa, ja no em quedava gens de malaltia. Perquè no em toqués el mal d’ull, uns quants dies vaig sortir al carrer recolzat en un bastó. Però els diners s’havien acabat. Deixant la dona i els fills a les fosques, vaig anar al Màsjid an-Nabawí. Després del namaz de la nit, vaig explicar el meu destret a Rasulul·lah. Pel camí, una persona que no coneixia se’m va acostar i em va posar una bossa a la mà. A dins hi havia quaranta-nou peces d’or de nou kuruş cadascuna. Vaig comprar espelmes i les coses necessàries i vaig tornar a casa.»

En el segon volum de la traducció del llibre «Şakâyık-i Nu’mâniyye» es diu que el gran savi de l’Islam Mawlana Xamsuddín Muhàmmad ibn Hamza Fanarí, el primer xaykh al-Islam de l’Estat otomà i el renovador (mujàddid) del seu temps, va tenir una cataracta als ulls i va deixar de veure-hi. Una nit, quan el nostre Mestre Rasulul·lah li va dir: «Fes el tafsir de la sura Ta-Ha!», ell va respondre: «Així com no tinc forces per fer el tafsir del noble Alcorà en la teva excelsa presència, tampoc els meus ulls no hi veuen.» El nostre Mestre Rasulul·lah, el metge dels profetes, va treure de la seva khirqa beneïda un tros de cotó, el va mullar amb la seva saliva beneïda i li’l va posar sobre els ulls. Molla Fanarí es va despertar, va trobar el cotó sobre els ulls, el va treure i va començar a veure-hi. Va lloar Al·là ta’ala i Li va donar gràcies. Va guardar els fils del cotó i va deixar com a darrera voluntat que, quan morís, els hi posessin sobre els ulls. Quan va traspassar a Bursa, l’any 834 [1431 dC], van complir la seva voluntat.

El califa abbàssida Abu Jà’far Mansur parlava amb l’imam Màlik dins el Màsjid an-Nabawí. «Oh Mansur! Aquesta és la Mesquita de la Felicitat! Parla en veu baixa! Haqq ta’ala, dient en la sura al-Hujurat, segons el sentit: “No alceu la veu per damunt de la veu de Rasulul·lah!”4, va renyar un grup de gent. I amb la noble aleia “Els qui abaixen la veu al costat de Rasulul·lah…”5 va lloar els qui parlen en veu baixa. Mostrar respecte a Rasulul·lah després del seu traspàs és com mostrar-li respecte quan era viu», li va dir. Mansur, abaixant el cap, va preguntar: «Oh Abu Abdul·lah! M’he de quedar dret de cara a l’alquibla, o de cara a la Tomba de la Felicitat?» L’imam hazrat Màlik va dir: «No apartis el rostre de Rasulul·lah! Aquell Profeta excels sal·lal·lahu ta’ala alayhi wa sal·lam, intercessor del Dia del Judici, serà el Dia del Judici el mitjà de la teva salvació i de la del teu pare Adam alayhis-salam. Has de girar-te cap a la Tomba de la Felicitat i, aferrant-te a l’ànima beneïda de Rasulul·lah, demanar-ne la intercessió! En la noble aleia 64 de la sura an-Nissà es va dir, segons el sentit:

“Si els qui han estat injustos amb ells mateixos (els qui s’han perjudicat a si mateixos) vinguessin a tu i demanessin a Al·là ta’ala de ser perdonats, i si el Meu Missatger també demanés perdó per ells, trobarien que Al·là ta’ala accepta el penediment i és compassiu.” Aquesta noble aleia promet que serà acceptat el penediment dels qui prenen Rasulul·lah com a mitjà.» Aleshores Mansur es va aixecar d’on era, es va posar dret davant la Cambra de la Felicitat i va començar a implorar dient: «Senyor meu! En aquesta noble aleia has promès d’acceptar el penediment dels qui prenen el Teu Missatger com a mitjà. Jo també vinc a l’excelsa presència del Teu Profeta excels i Et demano perdó. Perdona’m també a mi, com als Teus servents que Et van demanar perdó quan ell era viu i a qui vas perdonar! Senyor meu! T’imploro prenent com a mitjà el Teu Profeta excels, que és el Nabiyy ar-Rahma (el Profeta de la misericòrdia). Oh Muhàmmad alayhis-salam, el més excels dels profetes! Fent tawassul per mitjà teu, he implorat el meu Senyor. Senyor meu! Fes que aquell Profeta excels sigui el meu intercessor!» Va fer la súplica dret, d’esquena a l’alquibla i de cara a la finestra de la Muwàjaha as-Sa’ada. El Mínbar an-Nabawí li quedava a l’esquerra. El consell que l’imam Màlik va donar al califa Mansur mostra que els qui fan súpliques davant la Cambra de la Felicitat han d’estar molt desperts. S’ha dit que no és correcte que es quedin gaire temps a Madina al-Munàwwara els qui no siguin capaços de mostrar el respecte i la veneració que escauen a aquell lloc. Un pagès d’Anatòlia havia viscut molts anys a Madina al-Munàwwara, s’hi havia casat i havia entrat en un determinat servei a la Cambra de la Felicitat. Un dia el va agafar una malaltia amb febre i li van venir ganes de beure ayran. Li va passar pel cor aquest pensament: «Si fos al meu poble, faria fer ayran de iogurt i me’l beuria.» Aquella nit, Rasulul·lah es va aparèixer en somnis al senyor xaykh al-Haram i li va ordenar que el servei d’aquell home es donés a un altre. Quan el xaykh al-Haram va dir: «Ya Rasulal·lah! Aquest servei el fa tal persona de la teva umma», va dir: «Digues a aquell home que se’n torni al seu poble i que begui ayran!..» L’endemà, quan li van comunicar aquesta ordre, el pagès va dir: «A les vostres ordres!», i se’n va anar a la seva terra.

«Si els qui han estat injustos amb ells mateixos vinguessin a tu i demanessin perdó a Al·là ta’ala, i si el Meu Missatger també demanés perdó per ells, trobarien que Al·là ta’ala accepta el penediment i és compassiu» Nissà: 64

Si un simple pensament que va passar pel cor va causar tant de mal, d’aquí cal comprendre quin mal tan gran causarà – Al·là ens en guardi – una paraula inconvenient, encara que sigui de broma, o un gest contrari al respecte.

Ets la fe en el cor del creient que t’estima;
Mai no tindrà tristesa: ets el remei del seu mal;
Espera la teva intercessió: ets qui mana en el seu cor;
Qui espera auxili, sens dubte l’obté, ya Rasulal·lah.