HILYA AS-SA’ADA

L’aspecte de Habib al-Àkram sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam s’anomena «Hilya as-Sa’ada». Els savis de l’Islam van descriure amb claredat, amb les seves fonts i els seus documents, tots els membres visibles de Muhàmmad alayhis-salam, la seva forma, els seus atributs, el seu bon caràcter i tota la seva vida, fins als detalls més fins. Aquestes informacions s’han recollit dels hadits xarifs, que són les paraules del mateix nostre Mestre, el Profeta, i de les notícies que van transmetre els seus Companys. Les obres que les contenen s’anomenen llibres de sira (siyar). Entre milers de llibres de sira, els més famosos que descriuen la Hilya as-Sa’ada del nostre Mestre, el Profeta, són «Ax-Xamail ar-Rasul», de l’imam Tirmidhí; «Xifà-i Xarif», de Qadi Iyad; els «Dalail an-Nubuwwa» de l’imam Bayhaqí i d’Abu Nu’aym Isfahaní; i també l’obra de l’imam hazrat Qastal·laní titulada «Mawahib al-Ladunniyya». En els hadits xarifs i en les notícies que van transmetre els nobles Companys, la Hilya as-Sa’ada del nostre estimat Profeta es descriu així: «El rostre beneït de l’Honor de l’univers, tots els seus nobles membres i la seva veu beneïda eren més bells que els rostres, els membres i les veus de tots els homes.

El seu rostre beneït era una mica rodó i, quan estava alegre, resplendia com la lluna.1 La seva alegria es notava al seu front beneït.

El nostre Mestre Rasulul·lah hi veia de nit igual que de dia; així com veia el que tenia davant, veia també el que tenia darrere. Quan havia de mirar de costat o enrere, es girava amb tot el cos per mirar. Mirava més la terra que el cel. Els seus ulls beneïts eren grans i les seves pestanyes, llargues. En els seus ulls beneïts hi havia una mica de vermellor, el negre dels ulls era molt negre, i de nit s’hi posava kohl. El front de l’Honor del món sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam era ample.

Les seves celles beneïdes eren fines, i l’espai entre elles, obert. La vena que hi havia entre les dues celles s’inflava quan s’enfadava. El seu nas beneït era bellíssim, una mica alt pel mig. El seu cap beneït era gran. La seva boca beneïda no era petita. Les seves dents beneïdes eren blanques, i les del davant, separades. Quan parlava, era com si li sortís nur d’entre les dents. Entre els servents d’Al·là ta’ala no s’ha vist ningú de parla més eloqüent ni més dolça que ell.

Quan l’Honor del món va arribar als quaranta anys,
Li va ser posada al cap la corona de la missió profètica (risala).
A cada instant venia una veu: «Oh Amín,
T’he fet misericòrdia per als mons.»

«Vaig preguntar al bisbe de cada església per on passava pels atributs i per la hilya (la figura, els trets) de Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), i ho vaig guardar tot, un per un, a la memòria. Quan vaig tornar a Medina, ho vaig explicar tot a Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam). Li va agradar» Mughira ibn Xu’ba (radiyal·lahu anh)

El noble Alcorà va baixar aleia per aleia, amb proves clares;
Es van manifestar miracles de moltes menes.
Encara que aquella persona pura era tota nur,
En cadascun dels seus membres hi havia miracles.
Primer: del seu cos beneït
L’ombra no queia mai a terra.
Del cap als peus, el seu cos era nur,
I és evident que el nur no fa ombra.
I damunt del seu cap beneït, en tot moment,
Un núvol li feia ombra.
On fos que anés, el núvol hi anava també,
I s’estava sempre damunt del seu cap.
I el miracle dels seus ulls beneïts,
Com era, també us ho diré:
Així com veia clarament el que tenia davant,
Igualment veia el que tenia darrere.
Escolteu també del seu nas beneït,
Mireu quin miracle hi havia:
Quan Jibril al-Amín baixava amb la revelació,
En el mateix instant que se separava del cel,
Ell sentia l’olor de Jibril
I sabia que baixava amb la revelació.
Quan aquell de rostre de lluna movia els llavis,
Es movia també al cel el disc del sol.

Les seves paraules beneïdes s’entenien amb molta facilitat; guanyaven els cors i atreien les ànimes. Quan parlava, les paraules s’enfilaven com perles. Si algú les hagués volgut comptar, hauria pogut comptar les seves paraules. De vegades, perquè s’entengués bé, repetia tres vegades el que deia. (Al Paradís (Janna) es parlarà com parlava Muhàmmad alayhis-salam.) La seva veu beneïda arribava on no arribava la veu de ningú. L’Honor del món sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam tenia sempre el rostre somrient. Reia somrient, i aleshores se li veien les dents beneïdes del davant.

Quan reia, el seu nur es reflectia a les parets. El seu plor era suau com el seu riure. No reia a riallades ni plorava en veu alta; però, quan s’entristia, li queien llàgrimes dels ulls beneïts i se sentia el so del seu pit beneït. Plorava quan pensava en els pecats de la seva umma, per temor d’Al·là ta’ala, quan sentia el noble Alcorà i, de vegades, també mentre feia el namaz. Els dits beneïts de l’Honor del món eren grossos i els seus braços beneïts, carnosos. Els palmells de les seves mans beneïdes eren amples. L’olor de tot el seu cos era més agradable que el mesc. El seu cos beneït era alhora suau i fort. Anas ibn Màlik diu: “Vaig servir Rasulul·lah durant deu anys. Les seves mans beneïdes eren més suaus que la seda.”

La seva pell beneïda feia una olor més agradable que el mesc i les flors. Els seus braços, les seves cames i els seus dits beneïts eren llargs. Els dits dels seus peus beneïts eren grossos, i les plantes, no gaire arquejades i suaus. El seu ventre beneït era ample i quedava al mateix nivell que el pit. Els ossos de les espatlles eren grossos i el seu pit beneït, ample. El noble cor del nostre Mestre Rasulul·lah era el lloc on es posa la mirada divina (nazargah-i ilahí). Rasul al-Àkram no era gaire alt, però tampoc no era baix. Si se li posava al costat un home alt, Rasul al-Àkram semblava més alt que ell. Quan seia, les seves espatlles beneïdes quedaven més amunt que les de tots els qui seien.

Els seus cabells i els pèls de la seva barba beneïts no eren ni gaire arrissats ni gaire llisos: eren ondulats de natural. Els seus cabells beneïts eren llargs; al principi es deixava un serrell al front, i més endavant se’ls partia en dos. De vegades es deixava créixer els cabells beneïts; de vegades se’ls tallava i se’ls escurçava. No es tenyia els cabells ni la barba. Quan va traspassar, els pèls blancs dels seus cabells i de la seva barba eren menys de vint. Es retallava el bigoti beneït. La llargada i la forma del bigoti eren com les de les seves celles beneïdes. Tenia barbers particulars al seu servei.

El nostre Mestre Rasulul·lah sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam no se separava mai del seu miswak ni de la seva pinta. Quan es pentinava els cabells i la barba beneïts, es mirava al mirall. L’Honor de l’univers caminava de pressa, mirant endavant, i quan passava per un lloc, el seu bon perfum feia saber que hi havia passat. El nostre Mestre Rasulul·lah era àrab, és a dir, de pell blanca barrejada amb rosat; era bellíssim, lluminós i encantador.» Qui digui que el nostre Mestre, el Profeta, era negre esdevé incrèdul (kàfir). La paraula «àrab», en el sentit lèxic, vol dir «bell». Per exemple, «lisan al-arab» vol dir «llengua bella». En el sentit tècnic, és a dir, en geografia, àrab vol dir la persona que ha nascut i crescut a la península anomenada Aràbia, que s’ha criat amb el clima, l’aire, l’aigua i els aliments d’allà i que és de la sang d’aquella gent. Així com s’anomenen turcs els qui venen de la sang d’Anatòlia, búlgars els qui han nascut i crescut a Bulgària i alemanys els d’Alemanya, també Rasulul·lah sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam és àrab perquè va néixer a la península Aràbiga. Els àrabs són blancs, de pell color de blat. Sobretot el llinatge del nostre Profeta era blanc i molt bell. De fet, el seu avantpassat Ibrahim alayhis-salam era blanc i fill d’un creient blanc anomenat Taruh, que era dels habitants de la ciutat de Bàssora. Àzar, que era incrèdul, no era el pare d’Ibrahim alayhis-salam, sinó el seu oncle i padrastre.

«Vaig servir Rasulul·lah durant deu anys. Les seves mans beneïdes eren més suaus que la seda. La seva pell beneïda feia una olor més agradable que el mesc i les flors» Anas ibn Màlik (radiyal·lahu anh)

La bellesa d’Abdul·lah, el pare del nostre estimat Profeta, s’havia escampat fins a Egipte, i, a causa del nur que tenia al front, prop de dues-centes noies havien vingut a la Meca per casar-s’hi. Però el nur de Muhàmmad alayhis-salam li va tocar a Àmina. El seu oncle Abbàs i Abdul·lah, el fill d’Abbàs, també eren blancs. Els descendents del nostre Profeta, fins al Dia del Judici, també són bells i blancs. Els Companys de Rasulul·lah també eren blancs i bells. Uthman radiyal·lahu anh era blanc i ros. Dihya al-Kalbí, l’ambaixador que el nostre Mestre Rasulul·lah va enviar al govern d’Heracli, l’emperador bizantí, era molt bell, i, quan passejava pels carrers, les noies bizantines sortien al carrer per veure-li la cara. Jibril alayhis-salam venia moltes vegades amb la figura de Dihya radiyal·lahu anh. Els nadius d’Egipte, de Síria, d’Àfrica, de Sicília i d’Espanya no són àrabs. Però, com que els àrabs van sortir de la península Aràbiga i van anar a aquestes terres per escampar l’Islam pel món, avui també n’hi ha, en aquestes terres. Així mateix, també n’hi ha a Anatòlia, a l’Índia i en altres països. Però avui no seria correcte anomenar àrabs els habitants de cap d’aquests països.

Els habitants d’Egipte són morens. Els habitants d’Abissínia són negres; s’anomenen habaixs. Els habitants de Zanzíbar s’anomenen zanjís; també són negres. Estimar i respectar els parents i els descendents del nostre Profeta és adoració (ibada). Tot musulmà els estima. Fel·lahs, abissinis i zanjís negres que venien a Anatòlia com a hostes es presentaven com a àrabs per ser honorats i ben acollits, i els musulmans de cor pur d’Anatòlia, creient les seves paraules, els estimaven, perquè en aquest amor no hi ha distinció entre negre i blanc. Un musulmà negre és molt superior, més valuós i més estimable que un incrèdul blanc. Ser negre no disminueix l’honor de la fe. Hazrat Bilal Habaixí i Ussama, a qui Rasulul·lah estimava molt, eren negres. Els incrèduls Abu Làhab i Abu Jahl, la maldat i la baixesa dels quals tothom coneix, eren blancs. Al·là ta’ala no dona valor al color de la persona, sinó a la força de la seva fe i a la seva taqwa (el temor d’Al·là). Però el fet que els negres es presentessin com a àrabs va servir als enemics de l’Islam, els jueus. D’una banda, van presentar els negres com a gent inferior i repugnant. Els van fer servir com a esclaus.

D’altra banda, cridant els gats i els gossos negres «Àrab, àrab!» i anomenant àrabs les figures i les caricatures negres que publicaven en diaris i revistes, es van esforçar a presentar a la joventut l’àrab com a negre i, d’aquesta manera, a refredar els infants musulmans envers el nostre Profeta.

Totes les bones qualitats es reunien en el nostre estimat Profeta. Les seves bones qualitats eren donades (wahbí), és a dir, concedides per Al·là ta’ala, i no adquirides (kasbí), és a dir, guanyades després amb esforç. Mai no va maleir cap musulmà dient-ne el nom, i mai no va pegar ningú amb la seva mà beneïda. Es va venjar per Al·là; per ell mateix no es va venjar mai de ningú. Tractava bé i amb humilitat els parents, els Companys i els servents. Dins de casa era molt suau i tenia el rostre somrient. Anava a visitar els malalts i assistia als enterraments. Ajudava els Companys en les seves feines i prenia els seus fills a la falda. Però el seu cor no s’ocupava d’aquestes coses. La seva ànima beneïda era en el món dels àngels. Qui veia de sobte el nostre Mestre Rasulul·lah quedava ple de temor. Si ell mateix no s’hagués mostrat suau, a causa dels estats de la profecia ningú no hauria pogut seure al seu costat ni hauria tingut forces per escoltar les seves paraules. I tanmateix, per pudor (haya), no mirava ningú a la cara amb els seus ulls beneïts.

L’Honor del món sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam era el més generós dels homes. Mai ningú no el va veure dir «no en tinc» quan li demanaven alguna cosa. Si tenia el que li demanaven, ho donava; si no ho tenia, no responia.

Tenia tantes bondats i feia tants dons que ni els emperadors bizantins, ni els xas de Pèrsia, ni cap sobirà no van poder donar tant com ell. Però ell mateix estimava viure en l’estretor; portava una vida tal que ni li passava pel cap menjar i beure. Mai no deia: «Porteu menjar, que mengem», o «Cuineu tal plat». Si li portaven menjar, en menjava; qualsevol fruita que li donessin, l’acceptava. De vegades, durant mesos, menjava poc i estimava la fam. De vegades també menjava molt. Al final del menjar no bevia aigua. Bevia l’aigua assegut.2 Quan menjava amb altres, era l’últim a retirar la mà.3 Acceptava el regal de tothom. A qui li portava un regal, li donava a canvi moltes vegades més.

Tenia el costum de vestir roba diversa. Quan venien ambaixadors d’Estats estrangers, s’abillava, es posava roba valuosa i fina i mostrava el seu bell rostre. Portava un anell d’argent amb una pedra d’àgata, que també feia servir de segell. A l’anell hi havia escrit «Muhammadun Rasulul·lah». El seu llit era de cuir, farcit de fibres de palmera. De vegades dormia en aquest llit, de vegades sobre un cuir estès a terra, i de vegades sobre una estora o sobre la terra seca. Dormia sobre el costat dret, posant el palmell beneït de la mà sota la galta dreta.4 Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) no acceptava béns de zakat, no menjava coses com la ceba i l’all crus i no componia poesia. Els ulls beneïts del nostre Mestre, el Profeta, dormien, però el seu noble cor no dormia. Se n’anava a dormir amb gana i es llevava saciat. No badallava mai. El seu cos beneït era lluminós, i la seva ombra no queia a terra. Damunt la seva roba no s’hi posaven mosques, i els mosquits i els altres insectes no li bevien la sang beneïda.

Després que Al·là ta’ala li va fer saber que era Rasulul·lah, els xaitans ja no van poder pujar als cels per obtenir notícies, i els endevins (kahin) ja no van poder predir res. El Sobirà del món sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam viu ara amb una vida que nosaltres no coneixem. El seu cos beneït no es descompon mai. Un àngel s’està a la seva tomba i li fa saber les nobles salawat que la seva umma recita per ell. El lloc entre el seu mínbar i la seva noble Tomba s’anomena Rawda al-Mutàhhara. Aquest lloc és un dels jardins del Paradís. Visitar la seva noble Tomba és la més gran de les obres d’obediència i la més valuosa de les adoracions. Els grans d’entre els nobles Companys van descriure així la bellesa del nostre Mestre, el Profeta. Abu Hurayra va dir: «No he vist ningú més bell que Rasulul·lah. Era com si el sol, amb tota la seva resplendor, li brillés al rostre. Quan reia, les seves dents escampaven claror sobre les parets.»

«Els qui més m’estimen de la meva umma són els qui vindran després de mi i que donarien la família i els béns per veure’m» Hadit xarif

Ibn Abi Hala va dir: «El rostre beneït del nostre Mestre, el Profeta, resplendia com la lluna plena.» Hazrat Alí va dir: «Qui el veia de sobte quedava ple de temor davant la seva majestat. Però qui conversava amb ell i el coneixia, de seguida se li afeccionava i l’estimava.»

Jàbir ibn Sàmura va dir: «Rasulul·lah em va passar la mà beneïda per la cara. En la seva mà vaig trobar una bona olor i una frescor com si acabés de sortir de la bossa d’un perfumista (attar), és a dir, d’algú que ven perfums. Quan el nostre Mestre Rasulul·lah tocava amb la mà la mà d’algú per fer la musafaha, en tot aquell dia aquella bona olor no se n’anava de la mà d’aquella persona.»5

La nostra mare hazrat Àïxa va dir: «Quan Rasulul·lah acariciava el cap d’un nen, aquell nen es distingia de seguida dels altres nens per la seva bona olor.»6

Un dia, el nostre Mestre Rasulul·lah sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam dormia a casa seva. Va venir Umm Sulaym, la mare d’Anas ibn Màlik. Mentre dormia, al rostre beneït del nostre Mestre Rasulul·lah hi havien aparegut gotes de suor. Umm Sulaym va començar a recollir la suor beneïda del nostre Mestre, el Profeta. Quan es va despertar i li’n va preguntar la causa, Umm Sulaym, que era tia materna de llet del nostre Mestre, el Profeta, va dir: «La barregem amb els nostres perfums. La teva suor és el més bell i el més fragant dels perfums.»7

Abu Hurayra va dir: «No he vist ningú que caminés més de pressa que Rasulul·lah. Era com si la terra s’enrotllés davant seu. Quan caminàvem amb ell, ens hi havíem d’esforçar amb totes les nostres forces.»

El nostre Mestre, el Profeta, parlava d’una manera extraordinàriament bella. Sabia de la manera més perfecta per on començar a parlar i on acabar. Les seves paraules eren clares en la manera de dir-les, summament eloqüents i escaients. En els seus discursos i en les seves paraules es manifestava sempre la veritat del sentit. Com que la seva capacitat d’expressió era extraordinàriament elevada, quan parlava no es cansava mai ni sentia cap dificultat.