EL CARÀCTER SUBLIM DEL NOSTRE MESTRE, EL PROFETA1

Al·là ta’ala, enumerant els béns i els dons que va concedir al Seu estimat Profeta sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam i acaronant-li el cor beneït, diu: «Tu has estat creat amb un bon caràcter.»2

En una noble aleia es va dir, segons el sentit: «Sens dubte, tu estàs en un khuluq azim (tu tens un caràcter sublim).» Khuluq azim vol dir tenir amb Al·là ta’ala secrets, coses amagades, i tenir entre els homes un bon caràcter. Hazrat Ikrima diu: «Vaig sentir dir a Abdul·lah ibn Abbàs: el “khuluq azim” d’aquesta noble aleia, és a dir, el bon caràcter, és el caràcter que fa saber el noble Alcorà.»

El bon caràcter de Rasulul·lah va ser la causa que molta gent entrés en la religió de l’Islam.

Les seves paraules eren dolcíssimes: guanyaven els cors i atreien les ànimes. Tenia tant d’enteniment que, vingut enmig d’homes durs i obstinats de la península Aràbiga, els va governar molt bé, va suportar amb paciència els seus mals tractes i els va portar a la suavitat i a l’obediència. La majoria d’ells van deixar la seva religió, es van fer musulmans i, en el camí de la religió de l’Islam, van combatre fins i tot contra els seus pares i els seus fills.

Per ell van sacrificar els seus béns i les seves llars, i van vessar la seva sang. I tanmateix, no estaven avesats a aquestes coses. El seu bon caràcter, la seva suavitat, el seu perdó, la seva paciència, la seva bondat i la seva generositat eren tan grans que deixaven tothom meravellat. Els qui el veien i els qui el sentien es feien musulmans de bon grat. En cap dels seus moviments, en cap de les seves accions, en cap de les seves paraules, en cap moment, no es va veure mai cap lletjor, cap defecte. Tot i que mai no s’ofenia amb ningú per ell mateix, era dur i sever amb els enemics de la religió i amb els qui allargaven la llengua i la mà contra la religió.

De Muhàmmad alayhis-salam es van manifestar milers de miracles (mújizes); tothom, amics i enemics, ho va dir. El més valuós d’aquests miracles era que fos cortès i de bon caràcter. Hazrat Abu Saïd Khudrí va dir: «Rasulul·lah sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam donava farratge als animals. Lligava el camell. Escombrava la casa. Munyia l’ovella. Cosia el descosit del calçat i apedaçava la roba.3 Menjava amb el seu servent. Quan el servent es cansava de fer girar el molí de mà, l’ajudava. Comprava coses al mercat i les portava a casa en un sac. Quan es trobava amb el pobre i amb el ric, amb el gran i amb el petit, era el primer a saludar. Era el primer a allargar la mà beneïda per fer-los la musafaha. Tenia per iguals l’esclau i l’amo, el senyor, el negre i el blanc. Fos qui fos qui el convidés, anava al lloc on era cridat. El que li posaven al davant, encara que fos poc, no ho tenia per poca cosa ni per menyspreable.

No guardava menjar del vespre al matí ni del matí al vespre. Era de bon caràcter. Li agradava fer el bé i vivia en bona harmonia amb tothom. Tenia el rostre somrient i la paraula dolça, i quan parlava no reia. Semblava entristit, però no arrufava les celles. Era humil de cor, però no de natural baix. Era majestuós i inspirava respecte i temor, però no era rude. Era delicat i generós, però no malgastava ni donava res en va, i tenia compassió de tothom. El seu cap beneït anava sempre inclinat endavant. No esperava res de ningú. Qui vulgui la felicitat i la pau ha de ser com ell.» Anas ibn Màlik va dir: «Vaig servir Rasulul·lah durant deu anys. Ni una sola vegada no em va dir “uf!”. Mai no em va dir: “Per què has fet això així?”, ni “Per què no has fet allò?”»4 Abu Hurayra va dir: «En una expedició (ghaza), li vam demanar que fes una súplica perquè els incrèduls fossin anihilats. Va dir: “No he estat enviat per maleir ni perquè els homes pateixin turment. He estat enviat per fer el bé a tothom i perquè els homes arribin a la pau.”»5 Al·là ta’ala diu, segons el sentit, en la noble aleia 107 de la sura al-Anbiyà: «T’hem enviat als mons com a misericòrdia, com a bondat.»

Abu Saïd Khudrí va dir: «El pudor (haya) de Rasulul·lah era més gran que el pudor de les noies musulmanes verges.»6

Anas ibn Màlik diu: «Quan Rasulul·lah feia la musafaha amb algú, no n’apartava la mà beneïda fins que l’altre no retirava la seva.7 No n’apartava el rostre beneït fins que l’altre no apartava el seu. Quan seia al costat d’algú, seia sobre els dos genolls; per respecte a l’altre, no seia amb la cama beneïda alçada.»

Jàbir ibn Sàmura diu: «Rasulul·lah parlava poc. Parlava quan era necessari o quan li preguntaven alguna cosa.» D’aquí es comprèn que tot musulmà ha de callar, sense dir coses vanes i inútils. En les seves paraules beneïdes hi havia tartil i tarsil, és a dir, parlava d’una manera molt clara i ordenada, i s’entenia fàcilment. Anas ibn Màlik va dir: «El Missatger alayhis-salam visitava els malalts, seguia els enterraments i anava on era convidat. També muntava en ase. Vaig veure el Missatger alayhis-salam a l’expedició de Khaybar. Anava damunt d’un ase que tenia per ronsal una corda. Quan el Missatger alayhis-salam sortia del namaz de l’alba, els nens i els treballadors de Medina li portaven al davant els seus recipients plens d’aigua i li demanaven que hi fiqués el dit beneït. Encara que fos hivern i l’aigua fos freda, no rebutjava la seva petició i els alegrava el cor.»8

Anas diu també: «Si una nena petita agafava el Missatger alayhis-salam de la mà i se l’emportava per algun afer, ell hi anava amb ella i li resolia la dificultat.»

«Sens dubte, tu estàs en un khuluq azim (tu tens un caràcter sublim)» Qàlam: 4

Jàbir va dir: «Mai no es va sentir que el Missatger alayhis-salam digués “no en tinc” quan li demanaven alguna cosa.»

També en el pudor (haya), el nostre Mestre, el Profeta, era superior a totes les criatures. Davant les coses inconvenients, els seus ulls eren com tancats. No s’adreçava a ningú amb allò que li desagradava.

La nostra mare hazrat Àïxa va explicar: «Quan feien saber al nostre Mestre Rasulul·lah que algú havia fet una cosa desagradable, ell, sense dir el nom de la persona, deia en termes generals: “Per què fan això?” D’aquesta manera, sense donar-ne el nom, apartava aquella persona del mal que havia fet o dit.»9

Anas ibn Màlik va explicar: «Un dia va entrar a la presència del nostre Mestre, el Profeta, un home que tenia a la cara una taca d’una cosa de color groc. No li va dir res. No li va dir res que el pogués entristir. Quan l’home va sortir, va dir: “Tant de bo li haguéssiu dit que es rentés el que tenia a la cara!”»10

El nostre Mestre Rasulul·lah unia els pobles. No feia que s’odiessin els uns als altres. Honorava el cap de cada poble i el feia seure al lloc d’honor.

No privava ningú del seu semblant beneït. Buscava els nobles Companys i preguntava pels qui no venien. Aconsellava els qui seien al seu costat i donava a cadascú la part que li tocava.

Amb la seva manera de tractar la gent, a ningú no li passava pel cor el pensament que estimés més l’un que l’altre. Amb qui venia a queixar-se al seu costat, mostrava paciència i l’escoltava.

Mentre el visitant no se n’anava, no el deixava plantat per anar-se’n. Oferia a tots els homes, de la millor manera, el seu bon caràcter i els seus bons modals. Davant d’ell, pel que fa al dret i a la justícia, tothom era igual. Ningú no tenia cap superioritat ni cap privilegi sobre ningú. La nostra mare hazrat Àïxa va dir: «No he vist mai ningú de caràcter tan bell com el nostre Mestre Rasulul·lah. Sempre que algú dels seus Companys o de la seva família (Ahl al-Bayt) el cridava, ell responia infal·liblement: “Digues!”»11

El nostre Mestre Rasulul·lah cridava els seus Companys amb els noms més bells i no tallava la paraula a ningú. Mentre la persona amb qui parlava no havia acabat de parlar o no s’havia aixecat per anar-se’n, no li tallava la paraula. Sobre el seu bon tracte, la seva tendresa i la seva compassió, Al·là ta’ala va dir, segons el sentit, en la noble aleia 128 de la sura at-Tawba: «El vostre patiment li dol i l’entristeix. Està molt pendent de vosaltres; amb els creients és molt compassiu i els desitja molt de bé.»

I en la noble aleia 107 de la sura al-Anbiyà va dir, segons el sentit: «(Oh Meu Habib!) No t’hem enviat sinó com a misericòrdia per als mons.»

El nostre Mestre, el Profeta, per por que algunes coses resultessin feixugues a la seva umma, les facilitava. Va dir: «Si no fos per no imposar dificultats a la meva umma, els ordenaria que fessin servir el miswak a cada ablució (wudú).»12 També pel que fa a complir la paraula, entre els homes no hi ha hagut ningú superior al nostre Mestre, el Profeta. Abdul·lah ibn Abi-l-Hamsà va explicar: «Abans que se li fes saber la profecia, havia fet un tracte amb el nostre Profeta. Hi havia quedat un romanent a favor seu. Li vaig prometre que ens trobaríem a tal hora en tal lloc, i me’n vaig oblidar. Tres dies després, quan em vaig recordar de la promesa, vaig córrer de seguida cap a aquell lloc. En veure que feia tres dies que m’esperava allà, em vaig quedar glaçat d’astorament. Em va dir: “Noi, m’has cansat! Fa tres dies sencers que t’espero aquí.”» La humilitat del nostre Mestre, el Profeta, era tan gran i tan sense igual que no es trobaria en ningú, ni tan sols en cap profeta (alayhimus-salam).

El sentiment de supèrbia no va néixer mai en ell. Quan al nostre Profeta se li va deixar triar entre ser un profeta rei i ser un profeta servent, va escollir ser un profeta servent.13 Aleshores Israfil alayhis-salam va dir al nostre Mestre, el Profeta: «Sens dubte, Al·là ta’ala t’ha concedit també allò en què has mostrat humilitat. Perquè el Dia del Judici tu ets el més gran dels fills d’Adam. Ets el primer home que s’aixecarà de la tomba. I ets també el primer que intercedirà.»

El nostre Mestre, el Profeta, va dir a la nostra mare hazrat Àïxa:

«Se’m va oferir que les pedres i la terra de la Meca es tornessin or. Vaig dir: “No, Senyor meu! Que passi un dia amb gana i un dia saciat. El dia que passi gana, T’imploraré i Et faré súpliques. El dia que estigui saciat, Et lloaré i Et glorificaré.”»14

Jibril alayhis-salam va venir al nostre Mestre, el Profeta, i li va dir:

«Al·là ta’ala et saluda. Si ell vol, convertiré en or per a ell aquestes muntanyes. Vagi on vagi, aquestes muntanyes d’or seran amb ell.»

El nostre estimat Profeta va dir: «Oh Jibril! Aquest món és la casa de qui no té casa. I, encara, (és) el bé de qui no té béns. L’acumula qui no té seny.»15 Aleshores Jibril alayhis-salam va dir: «Oh Muhàmmad! Al·là ta’ala t’ha fet ferm amb la paraula ferma (qawl thàbit).»

La nostra mare hazrat Àïxa va dir: «De vegades passàvem un mes sencer sense encendre foc a casa (per cuinar). Només hi havia dàtils i aigua.»

Ibn Abbàs va dir: «El nostre Mestre Rasulul·lah i la seva família (Ahl al-Bayt) moltes nits se n’anaven a dormir sense sopar. Al vespre no trobaven res per menjar.» La nostra mare Àïxa va dir: «El ventre beneït del nostre Mestre Rasulul·lah no es va saciar mai de menjar. No se’n va queixar mai a ningú. La necessitat era per a ell millor que la riquesa. Encara que passés tota la nit retorçant-se de fam, això no l’impedia de fer dejuni (sawm) durant el dia.16

«Se’m va oferir que les pedres i la terra de la Meca es tornessin or. Vaig dir: “No, Senyor meu! Que passi un dia amb gana i un dia saciat. El dia que passi gana, T’imploraré i Et faré súpliques. El dia que estigui saciat, Et lloaré i Et glorificaré”» Hadit xarif

Si hagués volgut, hauria demanat al seu Senyor tots els tresors de la terra, els seus aliments i una vida d’abundància. Juro que, quan el veia en aquest estat, me’n compadia i plorava. Li acaronava amb la mà el ventre beneït i li deia:

“Que la meva vida sigui sacrificada per tu! No estaria bé que obtinguessis d’aquest món algun profit que et donés forces?”

I ell em deia: “Oh Àïxa! Què n’he de fer, jo, d’aquest món? Els meus germans profetes ulu-l-azm van suportar coses encara més dures que aquesta. Però van continuar vivint en aquell estat. Van anar a trobar el seu Senyor. Per això el seu Senyor va fer bellíssim el seu retorn a Ell i els va augmentar les recompenses. Jo tinc vergonya de viure una vida d’abundància, perquè una vida així em deixaria endarrere d’ells. Per a mi, la cosa més bella i més estimada és reunir-me amb els meus germans, amb els meus amics, i ajuntar-me amb ells.”»

La nostra mare hazrat Àïxa va dir: «Rasulul·lah va traspassar més o menys un mes després d’aquestes paraules.» La generositat del nostre Mestre, el Profeta, també va córrer de boca en boca. Tampoc en aquesta bella qualitat ningú no podia igualar el nostre Profeta.

Ibn Abbàs va dir: «Pel que fa a fer el bé, el nostre Mestre Rasulul·lah era el més generós dels homes. En el noble mes de ramadà i quan es trobava amb Jibril alayhis-salam, era més generós que el vent del matí.» Anas ibn Màlik diu: «Anava amb el Missatger alayhis-salam. Duia un burd najraní, és a dir, un mantell de teixit del Iemen. Un pagès va venir per darrere i el va estirar pel coll amb tanta força que el coll del mantell li va esgarrapar el coll beneït i li va deixar marca. El Missatger alayhis-salam va riure del que havia fet l’home i va ordenar que li donessin alguna cosa.» El Missatger alayhis-salam tenia una veïna, una dona gran. Va enviar la seva filla al Missatger alayhis-salam i li va suplicar: «No tinc roba per cobrir-me per fer el namaz. Envia’m una peça de roba per cobrir-me en el namaz.» En aquell moment el Missatger alayhis-salam no tenia cap altra roba. Es va treure la túnica que duia damunt l’esquena beneïda i la va enviar a aquella dona. Quan va arribar l’hora del namaz, no va poder anar a la mesquita sense roba. Els nobles Companys, quan ho van saber, van dir: «El Missatger alayhis-salam és tan generós que, quedant-se sense camisa, no pot venir a la mesquita per al namaz en comunitat. Repartim també nosaltres tot el que tenim entre els pobres.» Al·là ta’ala va revelar immediatament la noble aleia 29 de la sura al-Isrà. Primer va dir al Seu habib, segons el sentit:

«No et lliguis les mans al coll, ni les obris del tot (no siguis avar, no deixis de donar)», i després: «No reparteixis els teus béns fins al punt que no et quedi res (fins al punt de caure en l’estretor, de perdre el namaz i d’entristir-te)! (En l’almoina, sigues moderat.)»

Aquell dia, després del namaz, hazrat Alí va venir al costat de Rasulul·lah i li va dir: «Ya Rasulal·lah! Avui he manllevat vuit dírhams de plata per al manteniment de la meva família. Te’n dono la meitat. Compra’t una túnica (un vestit).» El Missatger alayhis-salam va anar al mercat i va comprar una túnica per dos dírhams. Mentre anava a comprar menjar amb els dos dírhams que li quedaven, va veure un cec assegut que deia: «Qui em dona una camisa per la satisfacció d’Al·là i per obtenir els vestits del Paradís (Janna)?» Li va donar la túnica que havia comprat. Quan el cec va agafar la túnica, va sentir una bona olor com de mesc. Va comprendre que aquella olor venia de la mà beneïda del Missatger alayhis-salam, perquè tot el que el Missatger alayhis-salam s’havia posat una sola vegada, encara que es fes vell i s’esfilagarsés, feia en cada tros una bona olor com de mesc.

El cec va fer una súplica dient: «Senyor meu! Per consideració a aquesta camisa, obre’m els ulls!» I se li van obrir de seguida tots dos ulls. El Missatger alayhis-salam se’n va anar d’allà. Va comprar una túnica per un dírham. Mentre anava a comprar menjar amb l’altre dírham, va veure una noia serventa que plorava, i li va dir: «Filla meva, per què plores així?» La noia va dir: «Soc serventa d’un jueu. M’ha donat un dírham i m’ha dit que comprés una ampolla amb mig dírham i oli amb l’altre mig. Els he comprat i, quan me n’anava, m’han caigut de les mans. He perdut l’ampolla i l’oli, i ara no sé què fer.» El Missatger alayhis-salam va donar a la noia el seu darrer dírham i li va dir: «Compra amb això l’ampolla i l’oli i porta’ls a casa.» Però la pobra noia li va dir: «Tinc por que el jueu em pegui perquè he fet tard.» Ell li va dir: «No tinguis por! Vindré amb tu i li diré que no et faci res.» Van arribar a la casa i van trucar a la porta. El jueu va obrir la porta i, en veure el nostre Mestre Rasulul·lah sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam, es va quedar parat. Li va explicar al jueu el que havia passat i va intercedir per la noia perquè no li fes res. El jueu es va llançar als peus de Rasulul·lah i va dir: «Oh gran Profeta, corona del cap de milers d’homes, les ordres del qual milers de lleons esperen per complir-les! Has honorat per una serventa la porta d’un pobre desgraciat com jo. Ya Rasulal·lah! En honor teu he alliberat aquesta noia. Ensenya’m la fe, l’Islam. Que em faci musulmà en la teva presència.» El Missatger alayhis-salam li va ensenyar l’Islam, i es va fer musulmà. Va entrar a casa i ho va explicar a la seva família. Tots es van fer musulmans. Tot això va passar per la benedicció del bon caràcter de Rasulul·lah.

Tot musulmà ha de prendre com a exemple per a ell aquests estats de Rasulul·lah. Cal que tot musulmà s’adorni amb el caràcter d’Al·là ta’ala, perquè el nostre Mestre Rasulul·lah va dir: «Adorneu-vos amb el caràcter d’Al·là ta’ala!» Per exemple, un dels atributs d’Al·là ta’ala és «Sattar», és a dir, Aquell que cobreix els pecats.

També el musulmà ha de cobrir el defecte i la falta del seu germà de religió. Al·là ta’ala perdona els pecats dels Seus servents. Per això també els musulmans s’han de perdonar les faltes i els errors els uns als altres. Al·là ta’ala és Karim i Rahim, és a dir, el Seu favor i la Seva generositat són abundants, i la Seva compassió és molt gran. El musulmà ha de ser generós i compassiu. Igualment passa amb tot el bon caràcter.

«Sí! Ja sé que vosaltres ho fareu tot. Però no vull seure apartat dels qui treballen. Al·là ta’ala no estima qui seu apartat dels seus companys» Hadit xarif

Les belles qualitats del Missatger alayhis-salam són moltíssimes. Cada musulmà les ha d’aprendre i ha d’adornar-se amb un caràcter com el seu. Així li serà concedit de salvar-se de les calamitats i de les afliccions, en aquest món i en l’altra vida, i d’assolir la intercessió d’aquell Mestre dels dos mons.