ELS MIRACLES DEL NOSTRE MESTRE, EL PROFETA

Els testimonis que mostren que el nostre estimat Profeta, Muhàmmad alayhis-salam, és el profeta d’Al·là ta’ala són tants que no es poden comptar. Al·là ta’ala va dir: «Si no fos per tu, no hauria creat el món!»1 Així com tots els éssers mostren l’existència i la unicitat d’Al·là ta’ala, mostren també que Muhàmmad alayhis-salam és profeta i en mostren la superioritat. Les karames que es manifesten en els awliyà (els amics d’Al·là) de la seva umma són totes miracles seus, perquè les karames es manifesten en els qui el segueixen i caminen seguint les seves petjades. Encara més: com que tots els profetes van desitjar ser de la seva umma – o, més ben dit, com que tots van ser creats del seu nur –, també els seus miracles es compten entre els miracles de Muhàmmad alayhis-salam. Els miracles (mújizes) del nostre estimat Profeta, Muhàmmad alayhis-salam, es divideixen, pel que fa al temps, en tres grups:

El primer – els que van tenir lloc des de la creació de la seva ànima beneïda fins al temps de la bi’tha (la missió profètica), quan li va ser fet saber que era profeta. El segon – els que van tenir lloc en el temps que va de la bi’tha fins al seu traspàs.

El tercer – les coses que han passat i que passaran des del seu traspàs fins al Dia del Judici. Els del primer grup s’anomenen irhas. Cada grup es divideix encara en dos: els miracles vistos amb els ulls i els que, sense ser vistos, es comprenen amb l’intel·lecte. Tots els miracles són tan nombrosos que no ha estat possible delimitar-los ni comptar-los. S’ha fet saber que els miracles del segon grup són uns tres mil. Aquests en són alguns dels més famosos. 1. El més gran dels miracles de Muhàmmad alayhis-salam és el noble Alcorà. Tots els poetes i els literats que hi ha hagut fins avui han quedat impotents i meravellats davant la composició i el sentit del noble Alcorà. No han pogut dir res de semblant a una sola noble aleia. La seva inimitabilitat (i’jaz) i la seva eloqüència no s’assemblen a la paraula humana: és a dir, si se li treu una paraula o se n’hi afegeix una altra, es fa malbé la bellesa de la seva expressió i del seu sentit. Els qui han buscat una altra paraula per posar-la en el lloc d’una de les seves no l’han trobada. La seva composició no s’assembla als poemes dels poetes àrabs. Dona notícia de moltes coses ocultes que ja han passat i que encara han de passar. Els qui l’escolten i els qui el reciten no se’n sacien mai del gust; encara que es cansin, no se n’enutgen. Innombrables experiències han mostrat que recitar-lo i escoltar-lo esvaeix les angoixes. S’han vist fins i tot persones que, en sentir-lo, el cor se’ls va omplir de terror i de temor, i que per això van morir. Molts enemics aferrissats de l’Islam, en escoltar el noble Alcorà, van sentir que el cor se’ls estovava i van abraçar la fe. Entre els enemics de l’Islam i entre els zindiqs (els qui amaguen la incredulitat sota aparença de fe) que porten nom de musulmans, anomenats mu’attila, malahida i qaramita, n’hi ha hagut que han intentat alterar i falsejar el noble Alcorà o dir-ne alguna cosa semblant, però cap d’ells no ha aconseguit el que volia. La Tawrat i l’Injil, en canvi, sempre han estat alterats pels homes, i encara ho continuen essent. Les coses belles que cap ciència i cap experiència no poden trobar, el bon caràcter, les virtuts que donen superioritat als homes, les bones obres que porten a la felicitat d’aquest món i de l’altra vida, els coneixements sobre el principi i el final dels éssers i totes les coses útils o nocives per als homes, tot això s’ha fet saber en el noble Alcorà, de manera clara o velada. El que és velat, ho poden comprendre els qui en són competents. Tots els coneixements i els secrets que hi ha en tots els llibres celestials – en la Tawrat, en el Zabur i en l’Injil – s’han fet saber en el noble Alcorà. Tots els coneixements que hi ha en el noble Alcorà, només Al·là ta’ala els coneix. La majoria d’ells els va fer saber al Seu estimat Profeta sal·lal·lahu ta’ala alayhi wa sal·lam. Alí i Hussayn (radiyal·lahu ta’ala anhuma) van fer saber que coneixien molts d’aquests coneixements. Recitar el noble Alcorà és un do molt gran. Al·là ta’ala ha concedit aquest do a la umma del Seu Habib. Els àngels estan privats d’aquest do; per això es reuneixen al lloc on es recita el noble Alcorà i l’escolten. Tots els tafsirs només fan saber una part molt petita dels coneixements del noble Alcorà. El Dia del Judici, quan Muhàmmad alayhis-salam pugi al mínbar i reciti el noble Alcorà, els qui l’escoltin en comprendran tots els coneixements. 2. Un dels més grans d’entre els miracles famosos de Muhàmmad alayhis-salam és que va partir la lluna en dues. Aquest miracle no va ser concedit a cap altre profeta. Quan Muhàmmad alayhis-salam tenia cinquanta-dos anys, a la Meca, els caps dels incrèduls de Qurayx van anar a trobar-lo i li van dir: «Si ets profeta, parteix la lluna en dues.» Muhàmmad alayhis-salam desitjava molt que tothom, i sobretot els seus coneguts i els seus parents, abracés la fe. Va alçar les mans i va fer una súplica. Al·là ta’ala la va acceptar i va partir la lluna en dues. Una meitat va aparèixer sobre una muntanya, i l’altra meitat sobre una altra muntanya. Els incrèduls van dir: «Muhàmmad ens ha embruixat», i no van abraçar la fe.

«S’han vist mil miracles de Muhàmmad alayhis-salam; amic i enemic, tothom ho ha dit. El més preuat de tants miracles era la seva bona educació i el seu bon caràcter» Riyad an-Nassihín

Poema:
El gos, en veure la lluna, borda –
Quina culpa en té, la lluna?
Els gossos borden a tota hora.
Què n’entén, d’això, l’insensat?
Dístic:
Perdre el gust a la boca és senyal de malaltia:
Al malalt, el xarop més dolç li sap amarg.

3. En algunes de les seves expedicions militars, quan es quedaven sense aigua, Muhàmmad alayhis-salam ficava la seva mà beneïda en l’aigua d’un recipient; l’aigua li brollava d’entre els dits, i el recipient on era l’aigua vessava sense parar. D’aquesta aigua en van beure i se’n van servir a vegades vuitanta persones, a vegades tres-centes, a vegades mil cinc-centes, i a l’expedició militar de Tabuk setanta mil persones, totes elles, amb els seus animals. Quan treia la mà beneïda de l’aigua, l’aigua deixava de brollar. 4. Un dia va anar a casa del seu oncle Abbàs i el va fer seure al seu costat amb els seus fills. Els va cobrir amb el seu ihram i va dir: «Senyor meu! Així com jo cobreixo aquest oncle meu i la meva Ahl al-Bayt, protegeix-los Tu del foc de l’Infern!» De les parets es va sentir tres vegades una veu que deia: «Amín».2 5. Un dia, en resposta als qui li demanaven un miracle, va cridar un arbre que era lluny. L’arbre va venir arrossegant les arrels, el va saludar i va dir: «Axhadu an la ilaha il·lal·lah, wa axhadu anna Muhammadan abduhu wa rasuluh.» Després se’n va anar i es va tornar a plantar al seu lloc. 6. A l’expedició militar de Khaybar, quan li van posar al davant un xai rostit enverinat, es va sentir una veu: «Ya Rasulal·lah! No em mengis, que estic enverinat.»

7. Un dia va dir a un home que tenia un ídol a la mà: «Si l’ídol em parla, abraçaràs la fe?» L’home va dir: «Fa cinquanta anys que l’adoro, i no m’ha dit mai ni una paraula. Com t’ha de parlar a tu?» Quan Muhàmmad alayhis-salam va dir: «Oh ídol! Qui soc jo?», es va sentir una veu: «Tu ets el profeta d’Al·là.» L’amo de l’ídol va abraçar la fe immediatament.

8. A Medina, al Màsjid an-Nabawí, hi havia una soca de palmera clavada a terra. Rasulul·lah sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam s’hi recolzava, com en una columna, quan pronunciava la khutba. L’anomenaven Hannana. Quan es va fer el mínbar, ja no va anar al costat de la Hannana. Tota la congregació la va sentir plorar. Ell va baixar del mínbar i va abraçar la Hannana, i el plor es va callar. Va dir: «Si no l’hagués abraçada, hauria plorat fins al Dia del Judici per la separació de mi.»

Miracles com aquests s’han vist i s’han fet saber en gran nombre. 9. Moltes vegades es va veure que els còdols que agafava amb la mà i els bocins de menjar que sostenia glorificaven Al·là ta’ala amb un so com el brunzit de les abelles.

10. Un dia va venir un incrèdul i va dir: «Com puc saber que ets profeta?» Rasulul·lah sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam va dir: «Si crido aquell raïm de dàtils d’aquella palmera i ve, abraçaràs la fe?» L’incrèdul va dir: «Sí, abraçaré la fe.» Rasulul·lah va cridar el raïm de dàtils, i va venir fent salts. Rasulul·lah va dir: «Torna al teu lloc!» El raïm va pujar al seu lloc de l’arbre i s’hi va quedar penjat. L’incrèdul que ho va veure va abraçar la fe. 11. A la Meca, uns quants llops van arrabassar unes ovelles d’un ramat i se les van endur. Quan el pastor se’ls va llançar a sobre i va prendre les ovelles als llops, un dels llops va dir: «Ens prens de les mans el sustent que Al·là ta’ala ens ha enviat; que no tens temor d’Al·là ta’ala?» El pastor va dir: «Quina sorpresa! També parla el llop?» I el llop va dir: «Vols que et digui una cosa encara més sorprenent? A Medina, Muhàmmad sal·lal·lahu ta’ala alayhi wa sal·lam, el Profeta d’Al·là ta’ala, està mostrant miracles.» El pastor va venir, ho va explicar a Rasulul·lah sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam i es va fer musulmà.

12. Quan el nostre Mestre Muhàmmad sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam passava per un prat, va sentir tres vegades una veu: «Ya Rasulal·lah!» Va mirar cap a aquella banda i va veure una gasela lligada. Al seu costat dormia un home. Quan va preguntar a la gasela què volia, ella va dir: «Aquest caçador m’ha caçat. Al turó del davant hi tinc dues cries. Deixa’m anar! Aniré a alimentar-les i tornaré.» El Missatger alayhis-salam va dir: «Mantindràs la teva paraula i tornaràs?» La gasela va dir: «Et dono la meva paraula per Al·là; si no torno, que el càstig d’Al·là caigui sobre mi!» Rasulul·lah va deixar anar la gasela. Poc després va tornar. L’home es va despertar i va dir: «Ya Rasulal·lah! Tens alguna ordre per a mi?» El nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Allibera aquesta gasela!» L’home va deslligar la corda de la gasela i la va deixar anar. La gasela va dir: «Axhadu an la ilaha il·lal·lah wa annaka Rasulul·lah» i se’n va anar.

13. Un dia va convidar un beduí a abraçar la fe. Aquest va dir: «Si ressuscites la filla d’un veí meu musulmà, que és morta, abraçaré la fe.» Van anar a la seva tomba, i va cridar la noia pel seu nom. Primer es va sentir una veu des de dins de la tomba, i després la noia en va sortir. «Vols tornar al món?», va preguntar el nostre Mestre Rasulul·lah. La noia va dir: «Ya Rasulal·lah! No vull tornar al món. Aquí estic més tranquil·la que a casa del meu pare. L’altra vida del musulmà és millor que el seu món.» En veure això, el beduí va abraçar la fe immediatament. 14. Jàbir ibn Abdul·lah (radiyal·lahu ta’ala anh) va cuinar una ovella. Rasulul·lah sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam se la va menjar amb els seus Companys. «No trenqueu els ossos!», va dir. Després va aplegar els ossos, hi va posar a sobre les mans beneïdes i va fer una súplica. Al·là ta’ala va ressuscitar l’ovella. 15. Van portar a Rasulul·lah un infant que, ja gran, no havia parlat mai. «Qui soc jo?», va preguntar ell. L’infant va respondre: «Tu ets Rasulul·lah.» I va parlar fins que va morir.

«Senyor meu! Així com jo cobreixo aquest oncle meu (Abbàs) i la meva Ahl al-Bayt, protegeix-los Tu del foc de l’Infern!» Hadit xarif

16. Un home va trepitjar un ou de serp i es va quedar cec dels dos ulls. El van portar a Rasulul·lah sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam. Quan li va passar pels ulls la seva saliva beneïda, l’home va començar a hi veure. Fins i tot als vuitanta anys enfilava l’agulla.

17. Muhàmmad ibn Hàtib explica: «Jo era petit. Em va caure a sobre aigua bullent, i se’m va cremar el cos. El meu pare em va portar a Rasulul·lah sal·lal·lahu ta’ala alayhi wa sal·lam. Amb les seves mans beneïdes, em va passar la seva saliva pels llocs cremats i va fer una súplica. Les cremades es van guarir immediatament.»

18. Una dona va portar un fill seu calb. Rasulul·lah li va passar les mans beneïdes pel cap. El noi es va guarir, i els cabells li van començar a créixer.

19. En els llibres «Sunan» de Tirmidhí i de Nassaí es diu: un home cec (orb) dels dos ulls va venir i va dir: «Ya Rasulal·lah! Fes una súplica perquè els meus ulls s’obrin.» El nostre Mestre, compadint-se’n, li va dir que fes una ablució perfecta i que després recités aquesta súplica: «Senyor meu! Et suplico. Et demano posant d’intermediari el Teu estimat Profeta Muhàmmad alayhis-salam. Oh profeta meu tan estimat, hazrat Muhàmmad! Prenent-te com a mitjà (wassila), suplico el meu Senyor. Li demano que accepti la meva súplica per consideració a tu. Senyor meu! Fes d’aquest Profeta excels el meu intercessor! Accepta la meva súplica pel respecte que se li deu!» L’home va fer l’ablució i la súplica, i els ulls se li van obrir. Els musulmans han recitat sempre aquesta súplica i han obtingut el que desitjaven. 20. Rasulul·lah anava per un desert amb Abu Tàlib. Abu Tàlib va dir que tenia molta set. Rasulul·lah sal·lal·lahu ta’ala alayhi wa sal·lam va baixar de la cavalcadura, va dir: «Tens set?», i va colpejar la terra amb el taló del seu peu beneït. Va brollar aigua. «Oncle, beu d’aquesta aigua!», va dir. 21. En el viatge de Hudaybiya, van acampar al costat d’un pou de poca aigua. Els soldats es van queixar de la set. Va demanar una galleda d’aigua, en va fer l’ablució, hi va escopir i la va fer abocar al pou. Després va agafar una fletxa i la va llançar al pou. Al cap de poc van veure que el pou s’havia omplert d’aigua fins a dalt.

22. En una expedició militar, els soldats es van queixar de la set. El Missatger alayhis-salam va enviar dos soldats a buscar aigua. Van veure una dona dalt d’un camell amb dos odres plens d’aigua i la van portar. El Missatger alayhis-salam va demanar a la dona una mica d’aigua i la va fer abocar en un recipient. Tot l’exèrcit va venir i, l’un darrere l’altre, van omplir els seus recipients i els seus odres. Van donar a la dona uns quants dàtils i també li van omplir d’aigua els odres.

Rasulul·lah li va dir: «No hem minvat la teva aigua. Qui ens ha donat l’aigua és Al·là ta’ala.»

23. A Medina, mentre pronunciava la khutba al mínbar, un home va dir: «Ya Rasulal·lah, sal·lal·lahu ta’ala alayhi wa sal·lam! Per la sequera s’estan morint els nostres fills, els nostres animals i els nostres camps. Socorre’ns!» Va alçar les mans i va fer una súplica. Al cel no hi havia ni un núvol, però, abans que es passés les mans beneïdes per la cara, els núvols es van aplegar. De seguida va començar a ploure, i la pluja va durar uns quants dies. Quan tornava a ser al mínbar pronunciant la khutba, aquell home va dir: «Ya Rasulal·lah! Morirem per la pluja.» El Missatger alayhis-salam va somriure i va dir: «Senyor meu! Concedeix la Teva misericòrdia també a altres servents Teus!» Els núvols es van dispersar i va sortir el sol. 24. Jàbir ibn Abdul·lah (radiyal·lahu ta’ala anh) explica: tenia molts deutes. Ho vaig fer saber a Rasulul·lah sal·lal·lahu ta’ala alayhi wa sal·lam. Va venir al meu hort i va fer tres voltes al voltant del munt de dàtils. Després va dir: «Crida els teus creditors, que vinguin!» A cadascun d’ells se li va donar el que li corresponia, i el munt no va minvar gens. 25. Una dona li va enviar mel de regal. Ell va acceptar la mel i va retornar el recipient buit. Pel poder d’Al·là ta’ala, el recipient va tornar ple de mel. La dona va venir i va dir: «Ya Rasulal·lah! Quin és el meu pecat? Per què no has acceptat el meu regal?» Ell va dir: «Hem acceptat el teu regal. La mel que has vist és la benedicció (baraka) que Al·là ta’ala ha donat pel teu regal.» La dona, contenta, es va endur la mel a casa. Ella i els seus fills en van menjar durant mesos, i no minvava gens. Un dia, per descuit, van passar la mel a un altre recipient; en van menjar i se la van acabar de seguida. Ho van fer saber a Rasulul·lah, i ell va dir: «Si hagués quedat en el recipient que jo vaig enviar, se l’haurien menjada mentre durés el món, i no hauria minvat mai.»

26. Abu Hurayra explica: vaig portar uns quants dàtils a Rasulul·lah i li vaig demanar que fes una súplica perquè tinguessin benedicció. Va fer una súplica perquè tinguessin benedicció i em va dir: «Agafa’ls i posa’ls en el teu recipient. Quan en vulguis treure, treu-los de dins amb la mà; no el buidis per agafar-los de terra!» Sense separar-me mai, ni de dia ni de nit, del sac on eren els dàtils, en vaig menjar fins al temps d’Uthman (radiyal·lahu anh). També en vaig donar a menjar als qui eren amb mi i en vaig donar grapats d’almoina. El dia que Uthman (radiyal·lahu anh) va morir xahid, el meu sac es va perdre. 27. Rasulul·lah sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam, com Sulayman (alayhis-salam), entenia la llengua de tots els animals. Moltes vegades es van veure animals que venien a queixar-se a ell dels seus amos o d’altres. Rasulul·lah ho feia saber als nobles Companys. A l’expedició militar de Hunayn, va dir a la mula blanca que muntava, anomenada «Duldul»: «Ajup-te a terra!» Quan Duldul es va ajupir de seguida, va agafar de terra un grapat de sorra i el va llançar contra els incrèduls.

28. Un dia va dir a la seva esposa Hafsa (radiyal·lahu anha): «Abu Bakr i el teu pare prendran a les seves mans el govern de la meva umma.» Amb aquestes paraules va anunciar la bona nova que Abu Bakr i Úmar, el pare de Hafsa (radiyal·lahu anhum), serien califes.

«Oh Hafsa! Abu Bakr i el teu pare prendran a les seves mans el govern de la meva umma» Hadit xarif

29. Havia encarregat Abu Hurayra (radiyal·lahu ta’ala anh) de guardar els dàtils que havien arribat a Medina com a zakat. Abu Hurayra va atrapar un home robant dàtils i li va dir: «Et portaré a Rasulul·lah.» Però quan el lladre es va posar a suplicar dient: «Soc pobre, tinc molts fills», el va deixar anar. L’endemà, Rasulul·lah va cridar Abu Hurayra i li va preguntar: «Què havia fet l’home que vas deixar anar ahir a la nit?» Quan Abu Hurayra li ho va explicar, va dir: «T’ha enganyat. Tornarà.» La nit següent, efectivament, l’home va tornar i va ser atrapat. Va tornar a suplicar dient: «Per amor d’Al·là, deixa’m anar!», i es va escapar una altra vegada. La tercera nit, quan va tornar i va ser atrapat, les súpliques ja no li van servir de res. Aleshores va dir: «Si em deixes anar, t’ensenyaré unes quantes coses que et seran molt útils.» Abu Hurayra va acceptar. «Si, quan et fiques al llit a la nit, recites l’Àyat al-Kursí, Al·là ta’ala et protegirà i cap xaitan no se t’acostarà», va dir l’home, i se’n va anar. L’endemà, Rasulul·lah va tornar a preguntar a Abu Hurayra i, rebuda la resposta, va dir: «Aquesta vegada ha dit la veritat, tot i que ell mateix és un gran mentider. Saps amb qui has parlat durant tres nits?» Quan Abu Hurayra va dir: «No, no ho sé», ell va dir: «Era el xaitan.»

30. Quan va enviar un exèrcit al lloc anomenat «Muta» per lluitar contra els exèrcits de l’emperador bizantí, tres comandants d’entre els Companys (Zayd ibn Hàritha, Jà’far ibn Abi Tàlib i Abdul·lah ibn Rawaha) van caure xahids (màrtirs) l’un darrere l’altre; i ell, tot i que era a Medina, dalt del mínbar, ho va veure perquè Al·là ta’ala l’hi va fer veure, i ho va fer saber als qui eren amb ell. 31. Quan va enviar Mu’adh ibn Jabal (radiyal·lahu ta’ala anh) com a governador al Iemen, el va acompanyar fins fora de Medina, li va donar molts consells i li va dir: «Tu i jo ja no ens tornarem a trobar fins al Dia del Judici.» Mentre Mu’adh era al Iemen, Rasulul·lah sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam va traspassar a Medina.

32. Quan era a punt de traspassar, va dir a la seva filla Fàtima: «D’entre els meus parents, tu seràs la primera a reunir-te amb mi.» Sis mesos després, Fàtima (radiyal·lahu anha) va traspassar. Cap dels seus parents no va traspassar abans que ella.

33. Va dir a Qays ibn Xammas (radiyal·lahu anh): «Viuràs una vida bella i moriràs xahid.» En temps del califat d’Abu Bakr (radiyal·lahu ta’ala anh), Qays va morir xahid a la batalla lliurada a Yamama contra Musaylima al-Kadhdhab. També va fer saber que hazrat Úmar al-Faruq, hazrat Uthman i hazrat Alí (radiyal·lahu ta’ala anhum ajma’in) moririen xahids. 34. Va anunciar la bona nova que els països del Cosroes, rei de Pèrsia, i de l’emperador bizantí passarien a mans dels musulmans i que els seus tresors es repartirien en el camí d’Al·là. 35. Va fer saber que molts de la seva umma anirien en expedició militar per mar i que una dona d’entre els Companys, anomenada Umm Haram, seria en aquella expedició. En temps del califat de hazrat Uthman, els musulmans van anar amb naus a l’illa de Xipre i hi van lluitar. Aquesta dona era amb ells, i allà va morir xahid.3

36. Un dia, el Missatger alayhis-salam seia en un lloc alt. Es va girar cap als qui eren amb ell i va dir: «Veieu també vosaltres el que jo veig? Juro que veig les discòrdies (fitna) que sorgiran entre les vostres cases, pels carrers.» En els dies en què Uthman (radiyal·lahu anh) va ser mort xahid, i més tard, en temps de Yazid, van sorgir a Medina grans discòrdies, i pels carrers es va vessar la sang de molta gent.

37. Un dia va fer saber que una de les seves esposes es rebel·laria contra el califa. Quan Àïxa (radiyal·lahu ta’ala anha) va riure d’aquestes paraules, ell va dir: «Oh Humayrà4! No oblidis aquestes paraules meves! Tant de bo aquesta dona no siguis tu!» Després es va girar cap a Alí (radiyal·lahu anh) i li va dir: «Si l’assumpte d’ella et cau a les mans, tracta-la amb dolcesa!» Trenta anys després, Àïxa (radiyal·lahu anha) va lluitar contra Alí (radiyal·lahu anh) i va caure presonera seva. Alí (radiyal·lahu anh) la va enviar de Bàssora a Medina amb honor i respecte.

38. A hazrat Mu’àwiya li va dir: «Si un dia governes la meva umma, recompensa els qui fan el bé i perdona els qui fan el mal!» Hazrat Mu’àwiya va ser governador a Damasc durant vint anys, en temps de hazrat Úmar i de hazrat Uthman, i després va ser califa durant vint anys. 39. Un dia va dir: «Mu’àwiya no serà vençut mai.» Quan Alí (radiyal·lahu ta’ala anh) va sentir aquest hadit a la batalla de Siffín, va dir: «Si l’hagués sentit abans, no hauria lluitat contra Mu’àwiya (radiyal·lahu ta’ala anh).» 40. Va dir a Ammar ibn Yàssir (radiyal·lahu ta’ala anh): «Et mataran persones rebels (baghí), insurrectes.» Ammar va morir xahid lluitant al costat d’Alí (radiyal·lahu anh) contra Mu’àwiya (radiyal·lahu anh). 41. Sobre Hassan, el fill de la seva filla Fàtima (radiyal·lahu ta’ala anhuma), va dir: «Aquest fill meu és molt bo. Al·là ta’ala en farà la causa de la pau entre dos grans exèrcits dels musulmans.» Quan Hassan, al capdavant d’un gran exèrcit, es disposava a lluitar contra Mu’àwiya (radiyal·lahu anh), per evitar la discòrdia i perquè no es vessés la sang dels musulmans, va lliurar a Mu’àwiya (radiyal·lahu anh) el califat, que era dret seu. 42. Abdul·lah ibn Zubayr (radiyal·lahu ta’ala anhuma) es va beure la sang que havia sortit de Rasulul·lah sal·lal·lahu ta’ala alayhi wa sal·lam quan li van fer una hijama (ventoses). En veure-ho, ell li va dir: «Saps el que et vindrà de la gent? I de tu també vindrà molt a la gent. El foc de l’Infern no et cremarà.» Quan Abdul·lah ibn Zubayr es va proclamar califa a la Meca, Abdulmàlik ibn Marwan va enviar Hajjaj de Damasc a la Meca amb un gran exèrcit. Van agafar Abdul·lah i el van matar. 43. Mirant la mare d’Abdul·lah ibn Abbàs, va dir: «Tindràs un fill. Quan neixi, porta-me’l!» Quan li van portar l’infant, li va recitar a l’orella l’adhan i la iqama i li va passar per la boca la saliva de la seva boca beneïda. Li va posar el nom d’Abdul·lah, el va donar a la falda de la seva mare i va dir: «Pren i emporta’t el pare dels califes!» Quan el pare de l’infant, hazrat Abbàs, ho va sentir i va venir a preguntar-ho, ell va dir: «Sí, això he dit. Aquest infant és el pare dels califes. Entre ells hi haurà Saffah, Mahdí i un que farà el namaz amb Issa alayhis-salam.» Molts califes van estar al capdavant de l’Estat abbàssida. Tots ells eren de la descendència d’Abdul·lah ibn Abbàs.

«Oh Mu’àwiya! Si un dia governes la meva umma, recompensa els qui fan el bé i perdona els qui fan el mal!» Hadit xarif

44. Un dia va dir: «En la meva umma sorgiran moltes persones anomenades rafidís. Aquests se separaran de la religió de l’Islam.»

45. Va fer súpliques de bé per molts dels seus Companys; totes van ser acceptades, i ells en van veure el profit. Alí (radiyal·lahu ta’ala anh) explica: Rasulul·lah sal·lal·lahu ta’ala alayhi wa sal·lam em va voler enviar al Iemen com a cadi (jutge). Jo li vaig dir: «Ya Rasulal·lah, sal·lal·lahu ta’ala alayhi wa sal·lam! No sé exercir el càrrec de cadi.» Em va posar la mà beneïda sobre el pit i va dir: «Senyor meu! Fes conèixer al seu cor les coses justes. Concedeix-li de dir sempre la veritat!» Des d’aleshores, d’entre els litigants que venien a mi, comprenia de seguida qui tenia raó, i jutjava d’acord amb el dret.

46. Els deu homes als quals Rasulul·lah va anunciar la bona nova que anirien al Paradís s’anomenen Axara al-Mubaxxara. A l’expedició militar d’Úhud, va dir sobre un d’ells, Sa’d ibn Abi Waqqàs (radiyal·lahu anh): «Senyor meu! Fes que les seves fletxes arribin als seus blancs i accepta les seves súpliques!» Des d’aleshores, totes les súpliques de Sa’d van ser acceptades, i totes les fletxes que llançava encertaven l’enemic.

47. Va posar la mà beneïda al front del fill del seu oncle, Abdul·lah ibn Abbàs, i va dir: «Senyor meu! Fes-lo un savi profund en la religió, fes-lo amo de saviesa (hikma)! Concedeix-li els coneixements del noble Alcorà!» Des d’aleshores, Abdul·lah ibn Abbàs es va convertir en l’únic del seu temps en totes les ciències, i sobretot en les del tafsir, del hadit i del fiqh. Els Companys i els Tabi’in ho aprenien tot d’ell. Es va fer famós amb els noms de «Turjuman al-Qur’an», «Bahr al-Ilm» i «Raïs al-Mufassirin», i els països de l’Islam es van omplir dels seus deixebles.5

48. Per Anas ibn Màlik, un dels seus servents, va fer aquesta súplica: «Senyor meu! Fes abundants els seus béns i els seus fills, llarga la seva vida, i perdona els seus pecats!» Amb el pas del temps, els seus béns i les seves propietats es van multiplicar. Els seus arbres i les seves vinyes donaven fruit cada any. Va tenir moltíssims fills. Va viure cent deu anys. Al final de la seva vida va dir: «Senyor meu! De les súpliques que el Teu Habib va fer per mi, n’has acceptat i concedit tres! I la quarta, el perdó dels meus pecats, com serà?», i va sentir una veu: «També he acceptat la quarta. Estigues tranquil!»

«Senyor meu! Fes-lo (Abdul·lah ibn Abbàs) un savi profund en la religió, fes-lo amo de saviesa (hikma)! Concedeix-li els coneixements del noble Alcorà!» Hadit xarif

49. Va fer una súplica per Màlik ibn Rabia (radiyal·lahu ta’ala anh) dient: «Que els teus fills tinguin benedicció!» Màlik va tenir vuitanta fills.

50. Quan el famós poeta anomenat Nàbigha va recitar alguns dels seus poemes, el nostre Profeta va dir la súplica coneguda entre els àrabs: «Que Al·là ta’ala no et faci caure les dents!» Nàbigha va arribar als cent anys, i les seves dents, blanques i netes, estaven arrenglerades com perles. 51. Per Urwa ibn Ja’d (radiyal·lahu ta’ala anh) va fer aquesta súplica: «Senyor meu! Dona benedicció al seu comerç!» Urwa explica: «Des d’aleshores, tots els negocis que vaig fer van donar guany. No vaig tenir mai pèrdues.» 52. Un dia, la seva filla Fàtima (radiyal·lahu ta’ala anha) va venir a trobar-lo. Tenia la cara esgrogueïda de fam. Li va posar la mà sobre el pit i va dir: «Oh Senyor meu, que sacies els famolencs! No deixis amb fam Fàtima, la filla de Muhàmmad!» De seguida la sang va tornar a la cara de Fàtima, i es va reanimar. Fins que va morir, no va tornar a sentir mai més la fam.

53. Va fer una súplica de benedicció per Abdurrahman ibn Awf, un dels Axara al-Mubaxxara. Els seus béns es van multiplicar tant que van córrer de boca en boca.

54. Va dir: «La súplica de cada profeta és acceptada. Cada profeta va fer súpliques en aquest món per la seva umma. Jo, en canvi, faig la súplica que el Dia del Judici em sigui donat permís per intercedir per la meva umma. In xa Al·lah, la meva súplica serà acceptada. Intercediré per tots els qui no són politeistes.»

55. Va anar a alguns pobles de la rodalia de la Meca i es va esforçar molt perquè abracessin la fe. No ho van acceptar. Aleshores va fer una súplica perquè patissin una estretor com la fam que hi va haver a Egipte en temps del profeta Yússuf (alayhis-salatu wa-s-salam). Aquell any hi va haver allà una fam tan gran que van arribar a menjar carronya. 56. Utayba, fill del seu oncle Abu Làhab, tot i ser gendre de Rasulul·lah (alayhis-salatu wa-s-salam), no va creure en Rasulul·lah i va afligir molt aquell Sobirà sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam. Es va divorciar de la seva filla beneïda, Umm Kulthum Khatun, i va dir coses lletges. Molt afligit per això, el nostre Profeta va dir: «Senyor meu! Envia contra ell un dels Teus gossos!» Una nit que Utayba anava a Damasc a comerciar, dormia enmig dels seus companys de viatge. Va venir un lleó, va ensumar els companys i els va deixar. Quan va arribar el torn d’Utayba, el va agafar i el va esquarterar. 57. Un home menjava amb la mà esquerra. El nostre Profeta li va dir: «Menja amb la mà dreta!» L’home va mentir dient: «El meu braç dret no es mou.» El nostre Profeta va dir: «Doncs que la teva mà dreta ja no es mogui més!»6 Fins que va morir, aquell home no va poder portar-se la mà dreta a la boca.

58. Va escriure una carta al rei persa Cosroes Parwiz perquè abracés la fe. El vil Cosroes va esquinçar la carta i va fer morir xahid l’emissari que l’havia portada. Quan el Missatger alayhis-salam ho va saber, es va afligir molt i va dir: «Senyor meu! Així com ell ha esquinçat la meva carta, esquinça Tu el seu reialme!» Quan Rasulul·lah encara era viu, el seu propi fill Xirawayh va esquarterar Cosroes a cops de punyal. I en temps del califat d’Úmar (radiyal·lahu ta’ala anh), els musulmans van conquerir tot el país persa, i de Cosroes no en va quedar ni descendència ni reialme.

59. Quan el Missatger alayhis-salam, al mercat, ordenava el bé i prohibia el mal (amr bil-ma’ruf i nahy anil-munkar) i donava consells, un home vil anomenat Hàkam ibn As, pare de Marwan, anava darrere de Rasulul·lah sal·lal·lahu ta’ala alayhi wa sal·lam obrint i tancant els ulls i arrufant la cara, i així se’n burlava. Quan el Missatger alayhis-salam es va girar i va veure aquella actitud lletja, va dir: «Queda’t tal com t’has mostrat!» Fins que va morir, la cara i els ulls d’aquell home van quedar tremolant. 60. Al·là ta’ala protegia el Seu Habib de les desgràcies. Abu Jahl era el pitjor enemic de Rasulul·lah sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam. Quan va aixecar una gran pedra per colpejar-li el cap beneït, va veure una serp sobre cadascuna de les espatlles de Rasulul·lah; la pedra li va caure de la mà, i va fugir.

61. Mentre el nostre Profeta feia el namaz al costat de la Kaba al-Muàzzama, el vil Abu Jahl, dient una altra vegada: «Ara és el moment», va voler llançar-se-li a sobre amb un ganivet, però de sobte va fer mitja volta i va fugir. Quan després els seus companys li van preguntar: «Per què has tingut por?», va dir: «He vist entre Muhàmmad sal·lal·lahu ta’ala alayhi wa sal·lam i jo un fossat ple de foc. Molta gent m’esperava. Si hagués fet un pas, m’haurien agafat i m’haurien llançat al foc.» Quan els musulmans ho van sentir i ho van preguntar a Rasulul·lah sal·lal·lahu ta’ala alayhi wa sal·lam, va dir: «Els àngels d’Al·là ta’ala l’haurien agafat i l’haurien esquarterat.»

62. L’any quart de l’hègira, als Banu Nadir, mentre Rasulul·lah sal·lal·lahu ta’ala alayhi wa sal·lam parlava amb els seus Companys al peu de les muralles de la fortalesa dels jueus, un jueu va voler llançar-li des de dalt una gran mola de molí. Quan va allargar les mans cap a la pedra, se li van quedar paralitzades totes dues. 63. L’any novè de l’hègira, la gent venia de terres llunyanes, en grups, a abraçar la fe. Dos incrèduls, anomenats Àmir i Àrbad, es van barrejar amb els qui venien. Mentre Àmir deia a Rasulul·lah sal·lal·lahu ta’ala alayhi wa sal·lam que havien vingut a abraçar la fe, Àrbad va passar darrere seu i va voler treure l’espasa de la beina. Però la mà no li va obeir. Quan Àmir, des del davant, li va fer un senyal com qui diu: «Què esperes?», el Missatger alayhis-salam va dir: «Al·là ta’ala m’ha protegit del mal de tots dos.» Quan es van allunyar d’allà, Àmir va preguntar a Àrbad: «Per què no has complert la teva paraula?» Ell va dir: «Què havia de fer? Quantes vegades he volgut treure l’espasa! I sempre et veia a tu entre nosaltres dos.» Al cap d’uns quants dies, amb el cel serè, de sobte els núvols el van cobrir. Va caure un llamp sobre Àrbad, i va morir juntament amb el seu camell.

64. Un dia, el Missatger alayhis-salam va fer l’ablució i es va calçar una de les seves botes de cuir (mest); quan allargava la mà cap a l’altra, un ocell va arrabassar la bota i la va sacsejar enlaire. De dins va caure una serp. Després l’ocell va deixar caure la bota a terra. Des d’aquell dia, és sunna sacsejar el calçat abans de calçar-se’l. 65. El Missatger alayhis-salam havia designat d’entre els seus Companys guardes que el protegissin a les expedicions i als deserts. Quan va ser revelada la noble aleia 67 de la sura al-Màïda, que diu, segons el sentit: «Al·là et protegeix del mal dels homes», va renunciar als guardes. Anava sol entre els enemics, dormia sol i no tenia gens de por.

«Oh Profeta gloriós! Al·là et protegeix del mal dels homes» Màïda: 67

66. Hazrat Anas explica: Rasulul·lah tenia un mocador amb què s’eixugava el rostre beneït. S’eixugava la cara amb ell i, quan el mocador s’embrutava, el llançava al foc. La brutícia es cremava, però el mocador no es cremava i en sortia netíssim. 67. Van treure aigua d’un pou amb una galleda; ell va beure de la galleda, i el que va sobrar ho van tornar a abocar al pou. Des d’aleshores, del pou en sortia sempre una olor de mesc. 68. Al cos d’Utba ibn Farqad (radiyal·lahu anh) li va sortir la malaltia anomenada ortigada (urticària). El Missatger alayhis-salam el va despullar, es va escopir a les seves pròpies mans beneïdes i les hi va passar pel cos. El malalt es va guarir. El seu cos feia olor de mesc, i això va durar molt de temps. 69. Mentre el Missatger alayhis-salam feia el namaz, el xaitan va venir per fer-li malbé el namaz. El va agafar amb les seves mans beneïdes. No el va deixar anar fins que li va fer donar la paraula que no tornaria ni li faria malbé el namaz.

70. Abdul·lah ibn Ubayy ibn Salul, el cap dels hipòcrites (munàfiqs) de Medina, quan era a punt de morir, va cridar Rasulul·lah. Li va suplicar: «Fes de la camisa que portes posada el meu sudari.» Com que tenia el costum de donar tot el que li demanaven, li va donar la seva camisa. Fins i tot va fer per ell el namaz fúnebre. Els mil hipòcrites que hi havia a Medina, admirats d’aquesta generositat de Rasulul·lah sal·lal·lahu ta’ala alayhi wa sal·lam, van abraçar tots la fe. 71. D’entre els incrèduls de Qurayx, Walid ibn Mughira, As ibn Wa’il, Hàrith ibn Qays, Àswad ibn Yaghuth i Àswad ibn Múttalib passaven de la mida més que els altres a l’hora de turmentar i ofendre Rasulul·lah sal·lal·lahu ta’ala alayhi wa sal·lam. Jibril alayhis-salam va venir, va portar la noble aleia 95 de la sura al-Hijr, que diu, segons el sentit: «Nosaltres donarem el seu càstig als qui es burlen de tu…», i va assenyalar el peu de Walid, el taló del segon, el nas del tercer, el cap del quart i els ulls del cinquè. A Walid se li va clavar una fletxa al peu. Com que era molt orgullós, li va semblar indigne ajupir-se per arrencar la fletxa i llençar-la. La punta de ferro se li va clavar a la vena del taló, i va contreure la ciàtica. A As se li va clavar una espina al taló, i el taló se li va inflar com un odre. Del nas de Hàrith li rajava sang sense parar. Àswad, mentre seia alegrement sota un arbre, es va donar un cop de cap contra l’arbre; l’altre Àswad es va quedar cec; i tots van perir.

72. A Medina hi havia una dona de gran bellesa, de la tribu dels Banu Najjar. Un jinn se’n va enamorar i la venia a veure sempre. Després que el Missatger alayhis-salam va arribar a Medina, un dia que aquest jinn seia sobre la paret del davant de casa de la dona, ella el va reconèixer i li va dir: «Per què has deixat de venir a mi?» El jinn va dir: «El Profeta d’Al·là ta’ala sal·lal·lahu ta’ala alayhi wa sal·lam ha prohibit la fornicació (zina) i totes les coses haram.»

73. A la batalla anomenada «Bi’r Maüna», els incrèduls, trencant la paraula donada, van fer morir xahids tots els setanta Companys llevat d’un o dos. Entre ells hi havia Àmir ibn Fuhayra (radiyal·lahu ta’ala anh), que havia estat esclau d’Abu Bakr (radiyal·lahu anh) i alliberat per ell, i que era dels primers que havien abraçat la fe. Quan el van travessar amb la llança, els àngels el van alçar al cel davant dels ulls dels incrèduls. Quan ho van explicar a Rasulul·lah sal·lal·lahu ta’ala alayhi wa sal·lam, va dir: «L’han enterrat els àngels del Paradís, i la seva ànima ha estat elevada al Paradís.»

74. Sa’d ibn Mu’adh (radiyal·lahu ta’ala anh) va ser ferit a l’expedició militar del Fossat (Khandaq) i, al cap d’un temps, va traspassar. Rasulul·lah sal·lal·lahu ta’ala alayhi wa sal·lam va fer saber que setanta mil àngels havien estat presents en el seu namaz fúnebre. Quan li cavaven la tomba, es va escampar pertot arreu una olor de mesc. 75. Un Company anomenat Safina, alliberat per Umm Salama (radiyal·lahu ta’ala anha), una de les esposes de Rasulul·lah sal·lal·lahu ta’ala alayhi wa sal·lam, no s’apartava mai del servei de Rasulul·lah. En una expedició militar contra els bizantins, es va separar de l’exèrcit i va caure presoner dels incrèduls. Quan fugia i tornava, li va sortir al pas un lleó terrible. Safina va dir: «Soc el servent de Rasulul·lah», i va explicar al lleó el que li havia passat. El lleó li va fregar el cap i la cara i va caminar al seu costat. No es va apartar d’ell, perquè no li vingués cap mal de l’enemic. Quan va aparèixer l’exèrcit de l’Islam, va fer mitja volta i se’n va anar. 76. Un home anomenat Jahjah al-Ghifarí es va rebel·lar contra el califa Uthman (radiyal·lahu ta’ala anh). Va trencar contra el genoll el bastó que Rasulul·lah sal·lal·lahu ta’ala alayhi wa sal·lam portava sempre a la mà. Al cap d’un any, li va sortir al genoll la malaltia anomenada xir-panja (àntrax), que va ser la causa de la seva mort.

77. Mu’àwiya (radiyal·lahu ta’ala anh), que havia vingut de Síria per al pelegrinatge, va voler endur-se a Síria, per obtenir-ne la benedicció, el noble mínbar de Rasulul·lah sal·lal·lahu ta’ala alayhi wa sal·lam que hi havia a Medina. Quan van moure el mínbar del seu lloc, el sol es va eclipsar. Tot es va enfosquir al voltant, i van aparèixer les estrelles. Va renunciar a aquest desig. 78. A l’expedició militar d’Úhud, un dels ulls d’Abu Qatada li va sortir de l’òrbita i li va caure sobre la galta. El van portar a Rasulul·lah. Ell li va posar l’ull al seu lloc amb la seva mà beneïda i va dir: «Senyor meu! Fes-li bell l’ull!» Aquell ull va quedar més bell que l’altre, i hi veia millor que amb l’altre. Un dia, un dels nets d’Abu Qatada va anar a trobar el califa Úmar ibn Abdulaziz. El califa li va preguntar: «Qui ets tu?» Ell va recitar un dístic i va fer saber que era net de l’home a qui Rasulul·lah havia posat l’ull al seu lloc amb la seva mà beneïda. En sentir aquests versos, el califa el va tractar amb gran honor i el va omplir de regals. 79. Iyàs ibn Salama explica: a l’expedició militar de Khaybar, Rasulul·lah em va enviar a buscar Alí (radiyal·lahu anhuma). Alí tenia mal d’ulls. El vaig agafar per la mà i el vaig portar amb dificultat. Rasulul·lah es va escopir als dits beneïts i els hi va passar pels ulls. Li va donar l’estendard i el va enviar a lluitar a la porta de Khaybar. Alí (radiyal·lahu anh) va arrencar del seu lloc la porta que feia molt de temps que ningú no podia obrir, i els nobles Companys van entrar a la fortalesa. 80. Un dia, el nostre Mestre Rasulul·lah va passar per casa de la seva filla, hazrat Fàtima, i li va preguntar com estaven. Hazrat Fàtima va respondre: «Papa! Fa tres dies que els meus fills i jo no hem menjat ni begut res. Suportem la fam amb paciència. El meu estat no importa. Però l’estat de Hassan i de Hussayn m’afligeix molt.» Aleshores el Sobirà del món va dir: «Oh Fàtima! Filla meva estimada! Tu fa tres dies que tens fam. Jo, en canvi, fa quatre dies que en tinc.» I es va afligir molt perquè els seus nets beneïts, hazrat Hassan i Hussayn, tenien fam… 81. Hazrat Alí es va posar en camí per treballar i guanyar alguna cosa, per comprar alguna cosa als seus fills beneïts i saciar-los. Quan va sortir de Medina, va veure un beduí que mirava d’abeurar els seus camells al costat d’un pou. S’hi va acostar i li va dir: «Oh àrab! No necessites algú que abeuri els teus camells a jornal?» El beduí va dir: «Sí. Precisament buscava algú així. Si vols, vine i abeura els meus camells! Per cada galleda que treguis, et donaré tres dàtils.» Hazrat Alí va acceptar i va començar a treure aigua. N’havia tret nou galledes quan, de sobte, la corda de la galleda es va trencar, i la galleda es va quedar dins del pou. En veure-ho, el beduí es va aixecar furiós i va tenir la dissort de pegar amb la mà a la cara de hazrat Alí. Després li va donar vint-i-quatre dàtils per les vuit galledes d’aigua. Hazrat Alí, molt afligit per això, va allargar els braços dins del pou. Va treure la galleda que hi havia a dins, la va deixar a la vora del pou i se’n va anar. El beduí es va quedar glaçat de sorpresa! Com havia pogut arribar la seva mà al fons d’un pou tan profund?! Potser aquell home era de la religió que s’havia anunciat que vindria? Capficat en aquests pensaments, el beduí, meravellat, va dir: «El seu Profeta és un profeta veritable. Hi crec!» Li va saber greu l’atreviment que acabava de mostrar i el gran crim que havia comès. Dient: «Les mans que s’aixequen contra un home així s’han de tallar i se n’han de trencar els ossos», va agafar l’espasa amb una mà i la va abatre amb força sobre el canell de l’altra… Havia passat el que volia. Va sentir un dolor immens, però ara tenia el cor tranquil. Va agafar amb l’altra mà la mà tallada i se’n va anar dret al Màsjid an-Nabawí. Va preguntar als nobles Companys on era el seu Profeta. Li van dir que havia anat a casa de la seva filla. Es va informar de quina era la casa de hazrat Fàtima i hi va anar. En aquell moment, el nostre Mestre, el Profeta, tenia asseguts als seus genolls beneïts els seus nets, hazrat Hassan i hazrat Hussayn, i els donava a menjar els dàtils que havia portat Alí. Com més pensava el beduí en la gravetat de l’error que havia comès, més semblava que es tornava boig, i dels ulls li rajaven llàgrimes com d’una font. En aquest estat va arribar a casa de hazrat Fàtima i va trucar a la porta. De dins va sortir el Mestre dels mons, escampant nur com un sol. Tan bon punt va veure el nostre Mestre, el beduí li va suplicar: «Hi crec, tu ets el Missatger d’Al·là! Em sap greu el que he fet; perdona’m, ya Rasulal·lah!» Quan el nostre estimat Profeta li va preguntar: «Per què t’has tallat la mà?», va dir: «Perquè m’ha fet vergonya portar aquesta mà que ha colpejat el rostre beneït d’algú que creu en tu!.. Que la meva vida sigui sacrificada per tu, ya Rasulal·lah!» El nostre estimat Profeta, oceà de misericòrdia, va prendre de la mà del beduí la mà tallada i, dient «Bismil·lahir-rahmanir-rahim», la va ajuntar al canell que sagnava. Amb el permís d’Al·là ta’ala, com a miracle del nostre Mestre, el Profeta, la mà va tornar al seu estat anterior. Al·là ta’ala té poder sobre totes les coses; tot Li és possible.

«Senyor meu! Aquest és el meu oncle, germà del meu pare. I aquests són la meva Ahl al-Bayt. Així com jo els cobreixo amb aquest mantell meu, cobreix-los Tu també i protegeix-los del foc de l’Infern!» Hadit xarif