ALGUNES SUNNES ZAWAÏD DEL NOSTRE MESTRE, EL PROFETA
Les coses que feia el nostre Mestre, el Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), es divideixen en tres. La primera: les coses que també els musulmans han de fer. A aquestes se les anomena «sunna». La segona: les coses pròpies del nostre Profeta (sal·lal·lahu ta’ala alayhi wa sal·lam). No és jàïz (no és lícit) que els altres les facin. A aquestes se les anomena «khassaïs». La tercera: les coses lligades al costum. Cada musulmà les ha de fer seguint el costum del lloc on viu. Si es fan contra el costum, es desvetlla la fitna (la discòrdia). I desvetllar la fitna és haram (prohibit per Al·là).1
Si el nostre Mestre Rasulul·lah (sal·lal·lahu ta’ala alayhi wa sal·lam) no va desaprovar, és a dir, no es va molestar amb qui deixava de fer les coses que ell mateix feia com a adoració, aquestes adoracions s’anomenen «sunnat al-hudà». Si les va fer de manera constant, s’anomenen «sunna muakkada (sunna confirmada)». Les coses que Rasulul·lah feia per costum s’anomenen «sunnat zàïda» o «mustahab (acte meritori)».2 Així són, per exemple, començar les bones obres per la dreta i fer-les amb la mà dreta, i les coses que feia i feia servir en la construcció, en el menjar, en el beure, en el seure, en l’aixecar-se (en l’ajeure’s), en el vestit i en els estris. Les coses aparegudes després s’anomenen «bid’a». Fer les coses que són «bid’a en el costum», com fer servir el sedàs de la farina i la cullera, és a dir, els costums apareguts després, no és extraviament (dalala). No és pecat.3 D’això es comprèn que menjar a taula, fer servir forquilla i cullera, dormir en un llit i, en les conferències i a les escoles, a les classes de moral i de ciències, fer servir la ràdio, la televisió i el magnetòfon, pujar a tota mena de mitjans de transport i aprofitar mitjans tècnics com les ulleres i la calculadora és jàïz, perquè aquestes coses són bid’es en el costum. Fer servir les bid’es i les novetats del costum per cometre el que és haram és haram. Sobre l’ús de la ràdio, de l’altaveu i del magnetòfon en el namaz, en l’adhan i en la predicació i la khutba de la mesquita, hi ha una informació àmplia en els llibres «Se’âdet-i Ebediyye» i «İslâm Ahlâkı». Fer bid’a en l’adoració, fer-hi un petit canvi, és un pecat molt gran. Fer el jihad, que el govern i l’exèrcit facin la guerra contra els enemics, és adoració. Però fer servir en la guerra tota mena de mitjans tècnics no és bid’a. Al contrari, dona molta recompensa (thawab), perquè es va ordenar fer servir en la guerra tota mena de mitjans tècnics. En les adoracions, cal adoptar les novetats que ajuden a fer el que s’ha ordenat. Fer novetats i canvis que ajuden a fer coses prohibides és bid’a. Per exemple, per recitar l’adhan cal pujar al minaret, perquè es va ordenar recitar-lo en un lloc alt. Però recitar l’adhan amb altaveu és bid’a, perquè no es va ordenar recitar-lo amb un aparell; es va ordenar que el recités una persona. A més, Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va prohibir que, per anunciar les hores del namaz i per fer altres adoracions, es fessin servir instruments musicals, com tocar campanes o fer sonar trompetes.4
«Seguir Rasulul·lah també en les coses lligades al costum fa guanyar molt a l’home en aquest món i en l’altra vida i obre el camí a tota mena de felicitats» Maktubat-i Rabbaní, II, carta 5
Deixar la «sunnat al-hudà» és makruh (reprovable). Deixar la «sunnat zàïda» no és makruh.5
La Casa de la Felicitat del nostre Mestre, el Profeta
Quan el nostre estimat Profeta va fer construir la seva mesquita a Medina, al costat de la mesquita va fer fer dues cambres de toves i les va fer cobrir amb troncs i branques de palmera. Quan es construïa la noble mesquita, es va fer una cambra per a Àïxa i una altra per a Sawda (radiyal·lahu anhuma). La porta de la cambra de la nostra mare hazrat Àïxa donava al camí que anava a la mesquita. La porta de la cambra feta per a la nostra mare hazrat Sawda donava a la tercera porta de la mesquita, la porta d’Al-i Uthman. Quan el nostre Profeta va prendre altres esposes, el nombre de cambres va augmentar i van arribar a ser nou. Aquestes es van construir entre la cambra de la nostra mare hazrat Àïxa i l’alquibla. Algunes de les cambres eren de toves, i d’altres, de pedra. Algunes eren fetes de branques de palmera (a l’estil de Bagdad), arrebossades per sobre amb morter de fang, i el sostre també era fet de branques de palmera. Hassan ibn Abi-l-Hassan radiyal·lahu anh diu: «Quan era adolescent, vaig entrar a les cases de Rasulul·lah i, allargant la mà, vaig arribar al sostre. La coberta de la cambra de Rasulul·lah no era res més que un teixit de pèl estès sobre un tronc de xiprer o de ginebre.»
Segons el que fa saber l’imam Bukharí, «la porta de la casa de Rasulul·lah no tenia picaporta, i s’hi trucava amb la punta d’un arc». Muhàmmad ibn Hilal i Ata al-Khurassaní també van veure les cambres de les esposes del nostre Profeta i van fer saber que eren fetes de branques de palmera i que, en lloc de portes, tenien cortines de tela gruixuda de pèl negre. Segons el testimoni de Dawud ibn Qays, que les havia vistes amb els seus propis ulls, l’amplada de cadascuna de les cambres, de la porta a les parets laterals, era d’uns 6–7 dhira’11 (3–3,5 m), i la profunditat interior, aproximadament de deu dhira’ (4,8 m). (Un dhira’ fa 48 cm.)
«El miswak és neteja de la boca i satisfacció del meu Senyor!» Hadit xarif
El dia que va arribar i es va llegir a Medina l’escrit del califa Abdulmàlik sobre l’expropiació de les cambres de les esposes del nostre Mestre, el Profeta, per annexar-les a la mesquita, molts no van poder retenir les llàgrimes, i els habitants de Medina van plorar com el dia que el nostre Profeta va traspassar.12
Saïd ibn Mussàyyab també va expressar la seva tristesa sobre aquesta qüestió, dient: «Per Al·là! Com m’hauria agradat que les haguessin deixat tal com eren! Els joves de Medina que s’estan fent grans i els qui venen de fora a Medina veurien amb què es conformava Rasul alayhis-salam en la seva vida, i la gent no tindria afany de posseir molts béns ni de vanagloriar-se’n.»
La conducta del nostre Mestre, el Profeta, dins de casa
Hazrat Hussayn explica: «Vaig preguntar al meu pare com s’ocupava el nostre Mestre, el Profeta, dins de casa. El meu pare m’ho va explicar així: Des que entrava a casa, el nostre Mestre, el Profeta, dividia el seu temps en tres parts: per a l’adoració d’Al·là, per als afers de la gent de casa i per als seus afers personals. El temps que es reservava per a ell, encara el repartia entre ell mateix i la gent. En aquell temps, només entraven a veure’l els Companys escollits. Per mitjà d’ells comunicava a la gent les qüestions religioses, i no es guardava ni acumulava res que interessés a la gent. El nostre Mestre, el Profeta, tenia el costum de repartir el temps destinat a la seva umma entre les persones de virtut, segons els seus graus de superioritat en la religió, i de cridar-les a la seva presència d’acord amb això. D’entre elles, unes tenien una necessitat, unes altres dues, i unes altres encara més. El nostre Mestre, el Profeta, s’ocupava de les seves necessitats religioses, donava a les seves preguntes les respostes que calia i després deia: “Que els qui són aquí ho comuniquin als qui no hi són! Presenteu-me vosaltres la necessitat de qui no pot venir ell mateix a presentar-me-la. Perquè, sens dubte, el Dia del Judici, Al·là mantindrà ferms sobre el Sirat els peus de qui presenti la necessitat d’aquell que no la pot presentar!”
Al costat del nostre Mestre, el Profeta, no s’esmentava ni es parlava de cap altra cosa. Per altra banda, ell mateix no acceptava de ningú res més que això. Els qui entraven a la presència del nostre Mestre, el Profeta, hi entraven buscant el coneixement, i en sortien com els savis més grans, havent tastat el gust del coneixement i essent guies per als altres!»
La conducta del nostre Mestre, el Profeta, fora de casa
Hazrat Hussayn va preguntar al seu pare, hazrat Alí, com es comportava el nostre Mestre, el Profeta, fora de casa. Ell li ho va explicar així:
El Mestre de l’univers, fora de casa, no parlava, tret que les seves paraules fossin útils als musulmans, els acostessin els uns als altres i esvaïssin la divisió i la fredor que hi havia entre ells. Honorava l’home de qualitats més altes de cada poble i el feia governador del seu poble.13 Protegia la gent dels dolents i de les maldats, i ell mateix es guardava de caure en aquestes situacions. No negava a ningú el seu rostre somrient ni el seu bon caràcter.
Si no veia els seus Companys, els buscava i preguntava als Companys què passava entre ells. Lloava i enfortia el bé; censurava i afeblia el mal. Tot el que feia era mesurat, sense contradicció. Per temor que caiguessin en la negligència, no deixava d’advertir els musulmans. Tots els seus estats eren constants. El nostre Mestre Rasulul·lah tenia una disposició completa per a l’adoració i l’obediència. No transgredia el dret ni deixava de complir-lo. Els qui li eren propers eren els millors dels homes.
Al seu costat, el més excels dels Companys era el de consell més ampli, i el de grau més alt era el qui millor ajudava i feia el bé als necessitats. El Mestre de l’univers no s’asseia ni s’aixecava sense esmentar Al·là.
A les reunions no es reservava cap lloc, i prohibia que es fes. Allà on fos, quan arribava al costat d’un grup que seia, no passava al lloc d’honor; s’asseia al final de la reunió i ordenava als musulmans que fessin el mateix.
Donava la seva part a cadascun dels qui seien amb ell i els honorava de tal manera que cadascun creia que no hi havia ningú més preuat que ell al costat de Rasulul·lah. Amb qui seia amb ell o venia a presentar-li la seva necessitat, tenia paciència en tot fins que s’aixecava i se n’anava.14
Quan algú li demanava alguna cosa, no la hi refusava: o la hi donava, o el feia tornar amb paraules dolces i amables. El seu bon caràcter era tan ampli que abraçava tots els homes. Per a ells havia esdevingut un pare compassiu. Pel que fa al dret, tothom era igual davant d’ell. La reunió del nostre Mestre, el Profeta, era una reunió de coneixement, de pudor, de paciència i de fidelitat.
A la seva reunió no s’alçaven les veus, no s’acusava ningú i no es divulgaven les faltes ni els errors comesos. Els qui eren a la reunió del Mestre de l’univers eren iguals entre ells, i la seva superioritat els uns sobre els altres només era per la taqwa. Tots eren humils. Honoraven els grans, mostraven tendresa i compassió als petits, preferien els necessitats als altres i s’esforçaven per satisfer les seves necessitats, i protegien i tenien cura dels forasters i dels qui venien de fora. El nostre Mestre, el Profeta, tenia sempre el rostre somrient i el caràcter afable. La seva clemència i el seu perdó eren abundants. No era dur de cor. No es barallava amb ningú. No cridava mai ni deia paraules lletges. No retreia res a ningú. No era avar. Feia veure que no veia el que no li agradava. No feia perdre l’esperança a qui esperava alguna cosa, i no manifestava el seu desgrat per res.
El nostre Mestre Rasulul·lah es mantenia lluny de tres coses:
- de discutir amb la gent,
- de parlar molt,
«Jo no menjo recolzat en res» Hadit xarif
- d’ocupar-se de coses inútils i vanes.
I deixava la gent en pau en tres coses:
- no censurava ni renyava ningú, ni a la cara ni d’amagat,
- no investigava els defectes ni les faltes de ningú,
- no deia a ningú cap paraula que no li portés recompensa i bé.
Quan el nostre Mestre, el Profeta, parlava, els qui eren a la seva presència es quedaven silenciosos i immòbils, com si se’ls hagués posat un ocell al cap; quan ell acabava de parlar i callava, deien el que havien de dir, però mai no discutien ni es barallaven davant d’ell. Quan algú parlava al costat del nostre Mestre, el Profeta, els altres callaven fins que acabava. Al costat del nostre Mestre, el Profeta, la paraula del darrer no era diferent de la del primer. Si els qui eren a la seva reunió reien d’alguna cosa, ell també reia amb ells; si s’admiraven d’alguna cosa, ell també s’admirava amb ells. Suportava la grolleria i la duresa de les paraules i de les preguntes dels forasters i dels estrangers que venien a la seva presència, perquè els seus Companys es comportessin com ell. El nostre Mestre, el Profeta, deia: «Quan vegeu algú necessitat que demana el que li cal, ajudeu-lo a obtenir-ho!»
El nostre Mestre, el Profeta, no acceptava lloances que no s’ajustessin a la veritat. No interrompia les paraules de ningú, tret que transgredís el dret. Quan el transgredia, l’interrompia prohibint-l’hi, o s’aixecava i deixava la reunió. El silenci del Mestre de l’univers es basava en quatre coses, és a dir, en el hilm (la mansuetud), el hàdhar (la prudència), el taqdir (la ponderació) i el tafàkkur (la reflexió). La seva ponderació es mostrava de seguida en el fet de mirar i escoltar tothom per igual. La seva reflexió es feia evident quan pensava en els afers d’aquest món i de l’altra vida.
La mansuetud i la paciència, les havia reunides en ell. Res d’aquest món no l’enfadava. Pel que fa a la prudència, per aquesta qualitat s’havien reunit en ell quatre virtuts:
- prenia el millor perquè fos seguit,
- deixava les coses lletges perquè la gent se n’abstingués,
- esmerçava el seu parer en les coses útils a la seva umma,
- concentrava tot el seu afany en les coses que assegurarien la felicitat de la seva umma en aquest món i en l’altra vida.
No va passar mai que el Mestre de l’univers digués «No!» a res. Quan li demanaven una cosa que volia fer, deia: «D’acord!»; quan li demanaven una cosa que no volia fer, callava, i per aquest silenci es comprenia que no la volia fer. S’esforçava per la felicitat de tothom en aquest món i en l’altra vida. En una expedició militar, quan li van demanar que fes una súplica perquè els incrèduls fossin anihilats, va dir:
«No he estat enviat per maleir, perquè la gent pateixi turment. He estat enviat per fer el bé a tothom, perquè la gent assoleixi la pau.»
En el noble meal de la cent setena aleia de la sura al-Anbiyà es va dir: «T’hem enviat com a misericòrdia i bé per als mons.» Per això s’esforçava sempre pel bé de tothom. Segons el que fa saber Anas ibn Màlik, quan el nostre Mestre, el Profeta, es trobava amb algú, li feia la musàfaha15; mentre aquella persona no retirava la mà, el nostre Mestre, el Profeta, tampoc no retirava la seva, i mentre ella no girava la cara, el nostre Mestre, el Profeta, tampoc no li girava la cara.
També hazrat Anas ibn Màlik explica: «Vam preguntar al nostre Mestre: “Ya Rasulal·lah! Ens hem d’inclinar els uns davant dels altres?” Va respondre: “No!” Vam preguntar: “Ens hem d’abraçar els uns als altres?” Va respondre: “No! Però feu la musàfaha!”»16
Hazrat Barà ibn Àzib va explicar: «El nostre Mestre, el Profeta, va dir: “Si dos musulmans es troben i fan la musàfaha, són perdonats abans fins i tot de separar-se!”»
El Mestre de l’univers era sempre pensarós. El seu silenci durava més que les seves paraules. Rasulul·lah no parlava sense necessitat. En començar a parlar i en acabar, esmentava el nom d’Al·là.
Parlava amb paraules breus i plenes de sentit. Les paraules de Rasulul·lah eren sempre veritables i oportunes. Quan Rasulul·lah parlava, no feia servir ni una paraula de més ni una de menys. No feria el cor de ningú ni menyspreava ningú.
El nostre Mestre Rasulul·lah no s’enfadava per aquest món ni pels afers d’aquest món. Però quan algú volia trepitjar un dret, res no podia aturar la seva ira fins que aquell dret no era restituït.
Mai no s’enfadava ni es venjava per la seva pròpia persona. Quan assenyalava alguna cosa, no l’assenyalava amb el dit, sinó amb tota la mà. Quan s’admirava i se sorprenia, girava la posició de la mà: si el palmell mirava al cel, el girava cap a terra, i si mirava a terra, el girava cap al cel. Quan parlava, feia moviments amb la mà i anava picant amb el palmell de la seva mà dreta beneïda la part interior del polze de la mà esquerra. Quan s’enfadava, deixava de seguida l’enuig i no el deixava veure. Quan s’alegrava i s’esbargia, tancava els seus ulls beneïts. El seu riure més fort era el somriure. I quan somreia, les dents beneïdes de la seva boca beneïda semblaven grans de perla.17
Li agradava donar preferència al costat dret en les bones obres;
En l’ablució i en vestir-se, s’hi apressava aquella mina de generositat.
Jeia sobre el costat dret, amb el rostre girat cap a l’alquibla;
A cada alè contemplava l’invisible aquella mina de generositat.
«Si dos musulmans es troben, se saluden i fan la musàfaha, són perdonats abans fins i tot de separar-se!» Hadit xarif
El seu jaç era de cuir; el coixí, ple de fibra de palmera;
Quan jeia de nit, dormia poc, sempre despert, aquella mina de generositat.
Li dormien els ulls, però el cor no dormia: era amb l’Amic;
Des de l’eternitat el captivava la Seva bellesa, aquella mina de generositat.
Com jeia i dormia el nostre Mestre, el Profeta
Quan el nostre Mestre, el Profeta, volia dormir al seu jaç, s’ajeia sobre el seu costat dret beneït, posava la seva mà dreta beneïda sota la seva galta dreta beneïda i després feia aquesta súplica: «Al·là meu! M’he lliurat a Tu. He girat el meu rostre cap a Tu. T’he confiat el meu afer. He recolzat l’esquena en Tu. Temo el Teu càstig i espero la Teva misericòrdia. No hi ha cap refugi fora de la Teva misericòrdia, ni res de què calgui protegir-se fora del Teu càstig.
Només en la Teva misericòrdia es troba refugi, i només per la Teva misericòrdia s’obté la salvació. He cregut en el Teu Llibre que has fet baixar i en el Teu Profeta que has enviat.
Senyor meu! He posat el meu costat a terra amb el Teu nom. Si retens la meva ànima, tracta-la amb la Teva misericòrdia! Si la deixes anar, protegeix-la com protegeixes els Teus servents virtuosos!
Al·là meu! Amb el Teu nom moro i amb el Teu nom revisc. Al·là meu, que ens dones menjar i beure, que satisfàs totes les nostres necessitats, que ens dones aixopluc i refugi! Et lloo infinites vegades. Quanta gent hi ha que no té ningú que li satisfaci les necessitats ni ningú que li doni aixopluc! Al·là meu! El dia que reuneixis els Teus servents a la Teva presència, protegeix-me del Teu càstig! Al·là meu! Tu ets el Primer (Àwwal)! No hi ha res abans de Tu! Tu ets el Darrer (Àkhir)! No hi ha res després de Tu! Tu ets el Manifest (Zàhir)! No hi ha res que Et superi!»
En despertar-se, deia: «No hi ha cap déu fora de Tu! Et glorifico i Et declaro lliure de tota imperfecció. Al·là meu! Et demano el perdó dels meus pecats i la Teva misericòrdia.
Lloat sigui Al·là, que ens ha fet reviure després de fer-nos morir. I el Dia del Judici el nostre retorn també serà a Ell.»18 Després feia aquesta súplica: «Al·là meu! Augmenta el meu coneixement! Després d’haver-me mostrat el camí recte, no facis desviar el meu cor! Concedeix-me també, de la Teva excelsa presència, una misericòrdia! Perquè Tu ets Aquell que més perdona!» Hazrat Barà ibn Àzib explica: «El Mestre de l’univers em va dir:
“Quan vagis al lloc on t’ajeus, fes l’ablució tal com la fas per al namaz! Després ajeu-te sobre el costat dret i digues: ‘Al·là meu! M’he lliurat a Tu. He girat el meu rostre cap a Tu. He recolzat l’esquena en Tu. Temo el Teu càstig i espero la Teva misericòrdia. No hi ha on refugiar-se de Tu fora de la Teva misericòrdia, ni cap protecció contra el Teu càstig! Només en la Teva misericòrdia es troba refugi, i només per la Teva misericòrdia s’obté la salvació. He cregut en el Teu Llibre que has fet baixar i en el Teu Profeta que has enviat!’ Si mors aquella nit, moriràs en la fitra de l’Islam. Qui digui això i mori aquella nit morirà en la fitra de l’Islam!”»
El nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Quan un de vosaltres s’aixequi del jaç durant la nit i després hi torni per ajeure’s, que l’espolsi tres vegades, perquè no sap què ha passat després que ell se n’ha aixecat, ni què hi ha vingut a ocupar el lloc.» Abdul·lah ibn Tikhfa (radiyal·lahu anh), un dels Ashab as-Suffa, explica: «A l’alba, jo dormia a la mesquita ajagut panxa avall, és a dir, de cara a terra, quan algú em va tocar amb el peu.
“Qui és aquest?”, va preguntar.
“Soc Abdul·lah ibn Tikhfa”, vaig respondre.
I què veig? Era el Mestre de l’univers! Em vaig redreçar de seguida.
“Aquesta és la manera d’ajeure’s que Al·là Altíssim menys estima!”, va dir.»19 El nostre Mestre, el Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), no trepitjava la terra sense ablució.
Mai no es va veure el nostre Mestre Rasulul·lah anar al lloc de fer les necessitats sense fer després l’ablució.
La manera de caminar del nostre Mestre, el Profeta
Hazrat Hind ibn Abi Hala explica: «Quan el Mestre de l’univers caminava, aixecava els peus de terra amb vigor, no es gronxava cap als costats, feia passes llargues, s’inclinava una mica endavant, com qui baixa d’un lloc alt, i caminava amb dignitat i serenitat, sense esforç.
Quan volia mirar cap a algun costat, es girava del tot per mirar-hi. No mirava al seu voltant a la babalà.
La seva mirada cap a la terra era més llarga que la seva mirada cap al cel.
I mirava la terra amb la cua de l’ull. Pel camí, caminava darrere dels seus Companys.
Quan es trobava amb algú, era ell el primer a saludar.»
Hazrat Abu Hurayra explica: «No he vist ningú més ràpid caminant que el Mestre de l’univers. Quan caminava, era com si la terra es plegués sota els seus peus! Nosaltres ens esforçàvem al màxim per atrapar-lo, mentre que el Mestre de l’univers, en caminar, no s’esforçava gens.»20
La manera de seure del nostre Mestre, el Profeta
La majoria de vegades seia agenollat. També se l’ha vist seure a la manera de la qurfussa, és a dir, amb els genolls alçats i encerclant-los amb els braços.21 Mai no estirava els peus cap als qui eren a la seva reunió. Generalment seia girat cap a l’alquibla. Sovint estenia sota els hostes que venien a veure’l el mantell (aba) que portava a l’esquena i els hi feia seure. De vegades fins i tot donava als hostes el seu propi coixí. Hànzala ibn Hidhyam va explicar: «Quan vaig anar a veure el nostre Mestre, el Profeta, el vaig veure assegut amb les cames encreuades.» Jàbir ibn Sàmura també va fer saber que el nostre Mestre, el Profeta, quan havia fet el namaz de l’alba, seia amb les cames encreuades al lloc on havia fet el namaz fins que sortia el sol.
«Adorneu-vos amb el caràcter d’Al·là ta’ala!» Hadit xarif
Xarid ibn Suwayd diu: «El nostre Mestre, el Profeta, va passar pel meu costat. Jo seia aleshores amb la mà esquerra posada darrere l’esquena, recolzat sobre la meitat del palmell. El Mestre de l’univers va dir: “Seus com seuen els qui han incorregut en la ira (els jueus)?”» Abu Juhayfa explica: «El nostre Mestre, el Profeta, va dir: “Jo no menjo recolzat en res.”»22
Seia amb les cames encreuades, o agenollat, o amb un genoll alçat;
Ple de bones maneres, en públic i en privat, era aquella mina de generositat.
Menjava amb tres dits i se’ls llepava amb gust;
Bevia l’aigua fresca en tres alens aquella mina de generositat.
Li agradaven la mel i la halwa, la carbassa, el vinagre i el tharid, però
Mai no va menjar pa d’ordi fins a saciar-se aquella mina de generositat.
De vegades, de fam, es lligava una pedra al ventre beneït;
«Que el meu cor no tremoli», deia aquella mina de generositat.
A la Casa de la Felicitat, durant mesos no s’encenia el foc;
Amb conformitat menjava dàtils i magranes aquella mina de generositat.
Com menjava i bevia el nostre Mestre, el Profeta
El nostre Mestre, el Profeta, va dir:
«La benedicció del menjar és a fer l’ablució abans de menjar i a rentar-se les mans després de menjar!»23
«Qui dormi sense rentar-se de la mà l’olor i la brutícia de la carn i del greix, i li passi alguna cosa, que no en culpi ningú sinó ell mateix!» «La benedicció del menjar és al mig! Quan un de vosaltres mengi, que mengi de la vora del plat i no del mig, perquè la benedicció baixa al mig!» La nostra mare hazrat Àïxa fa saber: «El Mestre de l’univers va dir: “Quan un de vosaltres hagi de menjar, que digui Bismil·lahir-rahmanir-rahim i que esmenti el nom d’Al·là Altíssim. Si s’oblida de dir-ho abans de començar a menjar, que digui: ‘Bismil·lahir-rahmanir-rahim pel començament i pel final del menjar!’”»24
Segons el que fa saber Umayya ibn Makhxí, un home menjava sense dir la bàsmala.
El nostre Mestre, el Profeta, es va adonar que no havia dit la bàsmala i li va dir: «Digues Bismil·lahir-rahmanir-rahim pel començament i pel final del menjar!» Quan l’home va dir «Bismil·lahir-rahmanir-rahim», el nostre Mestre, el Profeta, va somriure i va dir: «El xaitan anava menjant amb tu. Quan has esmentat el nom d’Al·là Altíssim, el xaitan ha vomitat tot el que tenia al ventre, sense deixar-hi res!»
Segons el que fa saber hazrat Abdul·lah ibn Úmar, el nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Quan un de vosaltres mengi, que mengi amb la mà dreta. I quan begui alguna cosa, que begui també amb la mà dreta. Perquè el xaitan menja amb la mà esquerra i beu amb la mà esquerra!»25
Salama ibn Akwa’ va fer saber el que havia sentit del seu pare: quan el nostre Mestre, el Profeta, va veure un home de la tribu d’Àxja’, conegut com a Busr ibn Ra’i al-Ir, que menjava al seu costat amb la mà esquerra, li va dir: «Menja amb la mà dreta!» L’home va mentir dient: «No en tinc la força, no puc menjar amb la mà dreta!» Aleshores el nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Que no en tinguis la força! L’única cosa que l’impedeix de menjar amb la mà dreta és la supèrbia i l’orgull!» Des d’aquell moment, l’home ja no va poder alçar mai més la mà fins a la boca!26 El nostre Mestre, el Profeta, deia: «Al·là ta’ala, que és Aziz i Jalil, sens dubte està satisfet del servent que menja alguna cosa o beu alguna beguda i per això Li dona lloança!»
El nostre Mestre, el Profeta, seia a terra i també menjava a terra. Deia: «Jo m’assec com s’asseu el servent i menjo com menja el servent. Jo no soc res més que un servent! Qui gira l’esquena a la meva sunna no és dels meus!»27
Úmar ibn Abi Salama diu: «Jo era un infant que es criava sota la tutela del Mestre de l’univers. Quan menjava, la mà se me n’anava per tot el recipient del menjar. El Mestre de l’univers em va dir: “Fill meu! Digues la bàsmala. Menja amb la mà dreta! Menja del que tens al davant!”28 Des d’aleshores vaig continuar menjant sempre així.» El nostre Mestre, el Profeta, no va menysprear ni criticar mai cap menjar. No lloava cap do perquè li agradés, ni en criticava cap perquè no li agradés. Si tenia ganes d’un menjar, el menjava; si no en tenia ganes, el deixava i callava. Mostrava respecte fins i tot pel do més petit, i no en criticava cap. El nostre Mestre Rasulul·lah no deia: «Feu això, feu allò.» Menjava el que hi havia. La nostra mare hazrat Àïxa explica: El nostre Mestre, el Profeta, venia a trobar-me i em preguntava: «Tens res per menjar?» Jo li responia: «No!» Aleshores ell deia: «En aquest cas, dejuno!»29 La nostra mare hazrat Àïxa explica: «Des que el nostre Mestre, el Profeta, va arribar a Medina fins que va traspassar, la gent de casa seva no es va atipar de pa de blat tres nits seguides.30 La majoria de vegades, el que menjaven era pa d’ordi i dàtils, i encara no en gran quantitat. En el ventre del nostre Mestre, el Profeta, no es van ajuntar mai en un mateix dia dues menes de menjar: quan saciava el seu ventre beneït amb dàtils, no el saciava amb pa, i quan el saciava amb pa, no el saciava amb dàtils. Això és el que em fa plorar.»31
Al nostre Mestre, el Profeta, li agradaven la halwa i la mel, el tharid de pa, el tharid de dàtils i els plats de verdura. Quan li portaven i li oferien llet, deia: «En la llet hi ha dues benediccions.»32
«Quan un de vosaltres mengi, que mengi amb la mà dreta. I quan begui alguna cosa, que begui també amb la mà dreta. Perquè el xaitan menja amb la mà esquerra i beu amb la mà esquerra!» Hadit xarif
Abdul·lah ibn Abbàs explica: «Jo, Khàlid ibn Walid i el Mestre de l’univers vam anar junts a casa de la meva tia materna, Maymuna bint Hàrith. La meva tia ens va preguntar: “Voleu que us serveixi llet?”
El Mestre de l’univers va dir: “D’acord!” La meva tia va anar a buscar llet i la va portar en un recipient. El Mestre de l’univers el va prendre i en va beure. Jo era a la dreta del Mestre de l’univers, i Khàlid ibn Walid, a la seva esquerra. El nostre Mestre Rasulul·lah em va donar el que havia quedat de la llet i va dir: “Beu tu. Si vols, la pots oferir preferentment a Khàlid.”
Quan li vaig dir: “Quan es tracta de beure el que tu has deixat, no posaré mai ningú per davant de mi mateix!”, el nostre Mestre Rasulul·lah va dir:
“Aquell a qui Al·là ta’ala doni de menjar algun aliment, que digui: (Al·lahumma barik lana fihi wa at’imna khayran minhu / Al·là meu! Concedeix-nos la benedicció en aquest menjar i dona’ns de menjar alguna cosa encara millor que aquesta)!
I aquell a qui Al·là ta’ala doni de beure llet, que digui: (Al·lahumma barik lana fihi wa zidna minhu / Al·là meu! Concedeix-nos la benedicció en aquesta llet i augmenta’ns el Teu do d’aquesta llet)! Perquè no hi ha res, fora de la llet, que ocupi el lloc del menjar i de la beguda.”»33
Quan els musulmans de Medina veien els primers dàtils, els primerencs, els portaven al nostre Mestre, el Profeta. El nostre Mestre Rasulul·lah els prenia a la mà, feia la súplica de la benedicció i després cridava el més petit dels infants que veia i els hi donava. Deia: «En una casa on no hi ha dàtils, la gent de la casa passa gana.» Al nostre Mestre, el Profeta, li agradava menjar el que quedava al fons del recipient. Deia: «Qui, després de menjar en un plat o en un recipient, l’escura, aquell plat fa istighfar per ell!» També es fa saber que el nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Oh Abu Dharr! Quan cuinis carn, posa-hi més brou, pensa en els teus veïns i reparteix-ne també amb ells.»34
«Qui s’atipa mentre el seu veí passa gana no és un creient perfecte!»
«Adoreu Al·là! Doneu de menjar! Escampeu el salam, perquè entreu als paradisos!»35
«Amb el menjar d’un n’hi ha prou per a dos. Amb el menjar de tres n’hi ha prou per a quatre. Amb el menjar de quatre n’hi ha prou per a vuit!»36
Hazrat Asmà bint Abi Bakr va explicar: El nostre Mestre Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) recomanava que el menjar cuit es mantingués tapat fins que deixés de bullir i de fumejar, i deia: «Aquesta és la benedicció més gran!» En la conquesta de la Meca, el nostre Mestre Rasulul·lah va anar a casa de hazrat Umm Hani, filla del seu oncle Abu Tàlib. Li va preguntar: «Teniu res per menjar?» Hazrat Umm Hani va dir: «No! Només hi ha engrunes de pa sec i vinagre! Però em fa vergonya oferir-t’ho!» El nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Porta-les. Esmicola-les dins l’aigua. Porta també sal!» Després d’abocar-hi el vinagre per sobre i de menjar, va donar gràcies a Al·là Altíssim i va dir: «Oh Umm Hani! Que bon companatge és el vinagre! Una casa on hi ha vinagre no es pot dir que no tingui companatge!»37 Menjava el pa sol, o amb dàtils, amb vinagre, amb fruita, amb sopa, o sucat en oli d’oliva. Menjava també carn de gallina, de llebre, de camell, de gasela, de peix i carn assecada, i també formatge. Li agradava la part de l’espatlla. L’agafava amb les mans i se la menjava mossegant-la. (També és jàïz tallar-la amb ganivet i menjar-la.) La majoria de vegades prenia llet o menjava dàtils. D’entre els aliments, li agradaven la carn de xai, el brou de carn, la carbassa, els dolços, la mel, els dàtils, la llet, la nata, la síndria, el meló, el raïm i el cogombre.38 Bevia l’aigua a poc a poc, en tres glops, començant amb la bàsmala, i al final deia «Al-hamdu lil·lah» i feia una súplica. El nostre Mestre, el Profeta, bevia de l’aigua dolça que portaven de Buyut as-Suqya. L’aigua de Buyut as-Suqya era a dos dies de camí de Medina.39 Quan li van preguntar: «Quina és la beguda més deliciosa?», el nostre Mestre, el Profeta, va respondre: «L’aigua dolça i fresca!»40
El nostre Mestre, el Profeta, deia: «Quan un de vosaltres begui alguna cosa, que no respiri dins del recipient!» Així com prohibia respirar dins del que es menja i es beu, prohibia també menjar i beure en recipients d’or i de plata. Quan bevia un got d’aigua, el nostre Mestre, el Profeta, prenia alè dues o tres vegades i deia: «Així és més profitós i treu més bé la set.» I deia: «Quan un de vosaltres begui alguna cosa, que no la begui d’una sola glopada.» I també: «No begueu d’un sol alè, com els camells! Begueu en dos o tres alens! Quan aneu a beure, digueu: “Bismil·lah!”, i quan aparteu la boca del recipient, digueu: “Al-hamdu lil·lah!”»41
Hazrat Nawfal ibn Mu’àwiya explica: «Quan el Mestre de l’univers bevia alguna cosa, prenia alè tres vegades. Al començament esmentava el nom d’Al·là Altíssim dient “Bismil·lahir-rahmanir-rahim”, i al final Li donava lloança dient “Al-hamdu lil·lah”.»42
Segons el que fa saber Abu Umama al-Bahilí, el nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Quan el meu Senyor, que és Aziz i Jalil, em va proposar de convertir en or la vall de la Meca, jo vaig dir: “No, Senyor meu! Que un dia estigui sadoll i un altre dia tingui gana. Quan tingui gana, Et suplicaré i T’invocaré. I quan estigui sadoll, Et lloaré i T’agrairé!”»43
Aprendre el coneixement del menjar i del beure ve abans d’aprendre el coneixement de l’adoració. Rentar-se les mans abans i després de menjar, menjar amb la mà dreta i beure amb la mà dreta era el costum de Rasulul·lah. Quan es renten les mans abans de menjar, es renten primer els joves, i després de menjar, primer els grans.44 Menjar de la vora del plat, menjar del que es té al davant i seure sobre el peu esquerre amb el peu dret alçat és la sunna de Rasulul·lah. No s’ha de menjar ni ensumar res que sigui massa calent.
«Qui s’atipa mentre el seu veí passa gana no és un creient perfecte!» Hadit xarif
El nostre Mestre, el Profeta, no considerava convenient menjar sense dir ni una paraula. És un costum dels adoradors del foc. Cal conversar amb alegria.
Començar i acabar el menjar amb sal és la sunna de Rasulul·lah, i és guariment. Una de les primeres bid’es que van aparèixer en l’Islam és menjar fins a atipar-se. Menjar carn cada dia oprimeix el cor. Els àngels no ho estimen. En canvi, menjar carn massa poc espatlla el caràcter. Menjar sobre la sufra, és a dir, sobre unes estovalles esteses, i estendre-la a terra és bo. Antigament, la sufra era de cuir. L’aliment vegetal és molt bo. Una sufra on no hi ha aliment vegetal s’ha comparat a un vell sense seny.
L’imam Jà’far as-Sàdiq va dir: «Qui vulgui tenir molts béns i molts fills, que mengi molt aliment vegetal!» Primer cal seure a la sufra, i després portar-hi el menjar.
El nostre Profeta va dir: «Jo soc un servent. Com els servents, m’assec a terra i menjo.»45
No s’ha de menjar sense tenir gana; cal aixecar-se abans d’estar sadoll [no s’ha de menjar molt], i no s’ha de riure si no hi ha res de què sorprendre’s. El nostre Mestre, el Profeta, deia: «El cap de tots els béns és la fam. El cap de tots els mals és la sacietat.» El gust del menjar creix a la mida de la gana. La sacietat fa oblidar. Encega el cor i, com les begudes alcohòliques, espatlla la sang. La fam neteja l’intel·lecte i fa lluir el cor. No s’ha de menjar ni beure amb els fàssiqs (transgressors) ni amb la gent dolenta. El menjar que bull s’ha de deixar refredar tapat.
El nostre Mestre Rasulul·lah deia: «Mengeu amb la mà dreta. Begueu amb la mà dreta.» Menjar amb tres dits és sunna. El nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Oh Alí! Menja el menjar amb tres dits, perquè el xaitan menja amb dos dits.» El nostre Profeta prenia el pa amb la mà dreta i després menjava la síndria amb la mà esquerra. El pa no s’ha de partir amb una sola mà, sinó amb les dues.46 La mossegada ha de ser petita i s’ha de mastegar bé. No s’ha de mirar a la dreta, a l’esquerra ni amunt, sinó que s’ha de mirar la pròpia mossegada i el que es té al davant. No s’ha d’obrir gaire la boca. A la sufra, no s’ha d’eixugar la mà a la roba ni al cap. Quan s’ha de tossir o esternudar, cal girar el cap enrere. No s’ha de seure a una sufra on no s’ha estat convidat. A la sufra, no s’ha de menjar més que tots els altres. Quan s’està sadoll, cal fer una súplica per no fer servir aquesta sacietat per cometre pecats. Cal pensar en el compte que se’n retrà el Dia del Judici. Cal menjar amb la intenció d’enfortir-se per a l’adoració. Fins i tot quan es té gana, cal menjar a poc a poc. Els grans han de començar primer. No s’ha d’importunar ningú dient-li «Menja!» més de tres vegades. El nostre Mestre Rasulul·lah menjava poc i insistia molt a no menjar massa. Deia: «El cor de l’home és com el sembrat del camp. El menjar és com la pluja. Així com l’excés d’aigua asseca el sembrat, l’excés d’aliment mata el cor. Al·là ta’ala no estima qui menja molt i beu molt.»
Rasulul·lah recomanava que un terç de l’estómac es destinés al menjar i un terç a la beguda. Que el terç que queda sigui per a l’aire, és a dir, que quedi buit, és el grau més baix. El millor grau és menjar poc i dormir poc. Menjar molt és el cap de les malalties; menjar poc és el cap dels remeis. L’hoste no ha d’esperar de l’amfitrió res més que pa i sal. L’amfitrió ha d’oferir mossegades a l’hoste. Li ha d’abocar aigua a les mans. Li ha de posar a la boca allò que li agrada. Allò que l’hoste deixa caure en un lloc net, l’ha de recollir i donar-l’hi. Si s’ha embrutat, l’ha de deixar per al gat i els altres animals. La benedicció d’una casa així augmenta. Arriba fins i tot als nets. Si no es recull el que cau a terra, se’l menja el xaitan.
Escurar el recipient i menjar-ne les restes és sunna. Posar aigua al que queda de coses com la compota o l’ayran, remenar-ho i beure-ho té molta recompensa. És jàïz deixar restes al plat o al got. A Rasulul·lah li agradava menjar el que deixava el creient.
Netejar-se les dents amb el miswak i amb l’escuradents després de menjar és la sunna de Rasulul·lah. És neteja. La neteja enforteix la fe. Després de menjar, es fa una súplica per l’amo de la casa, demanant per a ell benedicció, misericòrdia i perdó. Després es demana permís per marxar. I es convida a menjar.
Mentre es menja, no s’han d’explicar coses terribles ni repugnants. No s’ha de parlar de la mort ni de malalties. No s’han de mirar fixament els plats que porten a la sufra. No s’ha de prendre una segona mossegada a la mà abans d’empassar-se la primera. Enmig del menjar, no s’ha d’aixecar de la sufra per res, ni tan sols per al namaz. El namaz s’ha de fer abans. Si els plats preparats s’han de refredar o espatllar, i el temps del namaz permet de fer-lo després de menjar, cal menjar abans del namaz. Cal aixecar-se de la sufra després que s’ha retirat el menjar. No s’ha de menjar pel carrer, dret ni caminant. No s’ha d’anar a dormir amb olor de carn o de menjar a la boca o a les mans. També cal rentar les mans als infants. No s’ha d’anar a dormir amb l’estómac ple. Els aliments s’han de comprar mesurant-los segons la necessitat, i no sense mesura ni en excés. Altrament, és malbaratament. Els recipients del menjar i de la beguda han de tenir tapa. No s’ha de beure d’un riu o d’una bassa ajupint-se i xuclant amb la boca. Tampoc no s’ha de beure pel broc del gerro o del càntir. No s’ha de beure per la part esberlada de la tassa o del got. A l’estiu, cal beure fresc. A Rasulul·lah li agradava beure sorbet fresc. L’aigua de Zamzam es pot beure dret. S’ha dit que el viatger pot beure dret qualsevol aigua. No s’ha de beure aigua amb l’estómac buit. L’aigua s’ha de beure a poc a poc, xarrupant-la. Al nostre Mestre Rasulul·lah li agradava el plat anomenat keixkek. Jibril alayhis-salam va ensenyar al nostre Mestre, el Profeta, a coure la harissa, és a dir, el keixkek. La harissa enforteix molt la persona. Tots els profetes van menjar pa d’ordi. A Rasulul·lah li agradaven el dolç de carbassa i la sopa de llenties, la carn de caça i la carn de xai. Del xai, li agradaven la part del braç, del pit i de l’espatlla. Li agradava molt la carn de l’espatlla del cabrit. La carn de cabrit es digereix fàcilment. Convé a tothom.47
«El cap de tots els béns és la fam. El cap de tots els mals és la sacietat» Hadit xarif
La carn de l’animal mascle es digereix més fàcilment que la de la femella, i la carn fosca, més que la blanca. Per la facilitat de la digestió i pel gust, la carn de xai i la llet de vaca són les millors.
De les carns de caça, la millor és la de cérvol. La carn de llebre és halal. El nostre Profeta en va menjar. És diürètica; en excés, treu la son. Convé a tothom. La carn d’ocell i de pollastre és bona per a tothom. Dels animals de corral, el que té la millor carn és la gallina.
El nostre Profeta va dir: «Que bon aliment és el vinagre!» El vinagre és el més profitós dels aliments. El dàtil també és companatge, és a dir, es menja amb pa. El raïm és alhora companatge i fruita. Menjar raïm amb pa és sunna. Menjar els dàtils en nombre senar és sunna. Menjar panses, nous i ametlles és sunna. En la mel hi ha guariment. Setanta profetes van fer súpliques demanant benedicció per a la mel. Al nostre Mestre Rasulul·lah li agradaven molt els dàtils. Menjava els dàtils juntament amb meló i síndria. El meló i la síndria netegen els ronyons i treuen el mal de cap. Expulsen els cucs. Donen força als ulls. Quan es menja pilaf, cal recitar el noble salawat. El nostre Mestre, el Profeta, va lloar menjar les faves amb la tavella. Va dir: «La habbat as-sawdà, és a dir, el comí negre, és remei per als mals.» Menjar nous amb formatge és guariment. Menjar-los sols és perjudicial. S’han de menjar amb alguna altra cosa. El nostre Mestre prenia el raïm amb la mà esquerra i menjava els grans amb la mà dreta.48 El codony treu l’angoixa del cor. En cada meló, en cada síndria i en cada magrana hi ha una gota d’aigua del Paradís. Cadascú s’ha de menjar la seva magrana sol, sense que se’n perdi ni una gota. La magrana és bona per a les palpitacions. Enforteix l’estómac. Si es premsa juntament amb la polpa i es beu, expulsa la bilis i treu el restrenyiment. La figa dona alleujament al cor. Treu el mal d’esquena i els dolors dels òrgans digestius.
Menjar cogombre verd amb sal, i menjar nous amb dàtils i mel, és la sunna de Rasulul·lah.49 El nostre Profeta va lloar l’albergínia i va dir: «Feu-la amb oli d’oliva.»
Va lloar també la verdolaga. L’api treu la desmemòria. És diürètic. Produeix sang i llet. Neteja el fetge. El kharxaf, és a dir, la carxofa, desfà els càlculs biliars, neteja la sang i és bona per a l’enduriment de les artèries. També treu l’olor de la suor. Per a qui arriba a un país, és bo per a la salut menjar primer una mica de ceba crua. La ceba augmenta la força de resistència contra els microbis. Si després de la ceba es menja api, aquest en treu la mala olor. S’ha dit que menjant ruda també se’n va l’olor. En el darrer menjar que va prendre Rasulul·lah hi havia ceba. Deia: «Mengeu la ceba i l’all cuits.» La seva olor molesta els àngels. El rave és diürètic. Facilita la digestió.
La barba i els cabells beneïts del nostre Mestre, el Profeta
Els cabells beneïts i el pèl de la barba del nostre Mestre, el Profeta, no eren ni gaire arrissats ni gaire llisos; per naturalesa eren ondulats. Els seus cabells beneïts eren llargs. Al principi es deixava serrell; després se’ls va començar a partir en dues bandes. De vegades es deixava créixer els cabells beneïts, i de vegades se’ls tallava i se’ls escurçava.
Quan, sobre la descripció dels cabells beneïts del nostre Mestre Rasulul·lah, van preguntar a hazrat Anas ibn Màlik: «Com eren els cabells beneïts del nostre Mestre Rasulul·lah?», va respondre: «No eren gaire arrissats, ni tampoc gaire llisos. Eren entre una cosa i l’altra, d’un tipus mitjà. Pel que fa a la llargada, arribaven a mig camí entre les orelles i la part alta de les espatlles.»50 Hazrat Ibn Abbàs va dir: «L’Honor del món es deixava caure els cabells beneïts sobre el front. Després es va començar a partir els cabells beneïts.»51 Els savis han dit: «Partir-se els cabells en dues bandes és la sunna de l’Honor de l’univers, perquè després ho va fer així. Deixar-los caure sobre el front és jàïz, i partir-los en dues bandes també és jàïz. Però partir-los és més excel·lent.»
La nostra mare hazrat Àïxa as-Siddiqa va dir: «Els cabells beneïts del nostre Mestre, el Profeta, eren per sobre de la jumma i per sota de la wafra.»52 S’anomena «jumma» el cabell que arriba a la part alta de les espatlles, i «wafra», el que arriba al lòbul de l’orella. En resum, segons la narració de la nostra mare hazrat Àïxa, la llargada dels cabells beneïts del nostre Mestre Rasulul·lah era tal que baixaven per sota del lòbul de les seves orelles beneïdes, però no arribaven a les espatlles. Eren entre totes dues coses.
Hazrat Qadi Iyad va dir: «Aquestes narracions que s’han esmentat es concilien així: els cabells del costat de les seves orelles beneïdes arribaven fins al lòbul de les seves orelles beneïdes, i els del darrere arribaven a les seves espatlles beneïdes.» I van dir també: «Que en una narració es digui que baixaven fins a l’orella i en una altra que baixaven fins a l’espatlla beneïda vol dir que en un temps eren d’una manera i en un altre temps, d’una altra. Totes les narracions són veritables. El nostre Mestre, el Profeta, de vegades es deixava créixer els cabells beneïts, i li baixaven fins a la part alta de les espatlles. I de vegades se’ls tallava, i li arribaven fins al lòbul o fins a la meitat de les seves orelles beneïdes.» Per als homes, rapar-se el cap, o bé deixar-se créixer els cabells, pentinar-los i partir-los en dues bandes, és sunna. Cal fer-ho segons la situació, el costum i l’època. Recargolar-se o trenar-se els cabells és makruh. Deixar-se la cara llisa i lluent com la d’una dona, fer-se afaitar la barba per assemblar-se a les dones, o rapar-se la barbeta i deixar-se créixer la barba sobre les galtes és haram.
Hazrat Anas descriu així la barba beneïda del nostre Mestre Rasulul·lah: «En la barba beneïda del nostre Mestre, el Profeta, hi havia molt poc blanc. En el seu cap beneït i en la seva barba beneïda, els pèls blancs no passaven de disset o divuit.»
Un dia, quan hazrat Abu Bakr as-Siddiq li va dir: «T’han sortit cabells blancs, ya Rasulal·lah», ell va respondre: «Les sures Hud, al-Waqia, al-Mursalat, an-Naba (Amma yatassa’alun) i at-Takwir (Idha-x-xamsu kuwwirat) m’han fet tornar blancs els cabells.»53
És a dir: en aquestes sures s’esmenten molt els estats del Paradís i de l’Infern. «Pensant en quin serà l’estat de la meva umma, amb pena i tristesa, se m’han tornat blancs els cabells i la barba», va dir. Amr ibn Xuayb va dir: «El nostre Mestre Rasulul·lah s’escurçava l’amplada i la llargada de la seva barba beneïda.» En el hadit xarif que fa saber hazrat Tirmidhí, el nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Qui no s’escurça el bigoti no és dels nostres.»54 I en un altre hadit xarif es va dir: «Deixeu-vos créixer la barba i escurceu-vos ben bé el bigoti.»55 Ibn Abdulhakim va dir: «Cal escurçar-se ben bé el bigoti i no tallar-se la barba. Escurçar-se ben bé el bigoti no vol dir afaitar-se’l.» L’imam hazrat Nawawí va dir: «El que convé, quan es talla el bigoti, és tallar-lo fins que es vegi la vora del llavi; no s’ha de tallar arran de l’arrel, sinó que s’ha d’escurçar.»
«Mengeu la ceba i l’all cuits» Hadit xarif
Els savis han considerat reprovable retallar la part de dalt del bigoti i deixar penjar les puntes per les dues bandes. Ibn Úmar explica: «Van parlar al nostre Mestre Rasulul·lah de la comunitat dels mazdeistes. Aleshores el nostre Mestre Rasulul·lah va dir: “Ells es deixen créixer les puntes del bigoti i s’afaiten la barba. Per tant, feu el contrari que ells.”»56
Quan Abu Umama va dir: «Ya Rasulal·lah! La Gent del Llibre es retalla la barba i es deixa créixer el bigoti», el nostre Mestre Rasulul·lah va dir: «Vosaltres, retalleu-vos les puntes del bigoti i deixeu-vos créixer la barba.»
Segons el que fan saber els savis, retallar-se el bigoti escurçant-lo fins al gruix de les celles és sunna. Deixar-se créixer la barba un pam de mà closa i tallar el que passa d’aquest pam és sunna. Deixar-se la barba més curta d’un pam tampoc no s’ajusta a la sunna. Deixar-se la barba curta amb la intenció de seguir la sunna es converteix en bid’a. És haram. Deixar-se la barba és sunnat zawaïd. Per complir l’ordre del bé (amr bil-ma’ruf), per assegurar-se el sustent o per impedir que sorgeixi la fitna, és jàïz, i fins i tot necessari, afaitar-se la barba del tot. Aquestes són excuses vàlides per deixar la sunna. Però no són excuses per cometre la bid’a de deixar-se la barba curta.
La roba que portava el nostre Mestre, el Profeta
Es posava qualsevol cosa que trobés d’entre les que és jàïz posar-se. Es cobria, a la manera de l’ihram, amb peces no cosides de tela gruixuda, es cenyia un drap a la cintura, i es posava també camisa i túnica (jubba). Eren teixides de cotó, de llana o de pèl. La majoria de vegades vestia de blanc, i de vegades, de verd. També es posava roba cosida. Els divendres i els dies de festa, quan arribaven ambaixadors estrangers i en temps de guerra, es posava camises i túniques de valor. El color de la seva roba era la majoria de vegades blanc. De vegades també era verd, vermell o negre. Es cobria els braços fins als canells i les seves cames beneïdes fins a mitja canyella. L’imam Tirmidhí (rahimahul·lahu ta’ala) diu en el seu llibre «Xamail-i Xarif»: «A Rasulul·lah li agradava posar-se el qamís, és a dir, la camisa. Les mànigues de la seva camisa arribaven fins als canells. A les mànigues i al coll de la seva camisa no hi havia botons. El seu calçat era de cuir i tenia una corretja i dos qibals. El qibal és una tira de cuir que té un extrem cosit a la corretja i l’altre a la punta del davant del calçat. Passa entre dos dits. En el vestit i el calçat se segueix el costum. Apartar-se del costum és causa de notorietat. Cal guardar-se de la notorietat. Quan va entrar a la Meca, portava enrotllat al seu cap beneït un turbant negre.» La majoria de vegades blanca, i de vegades negra, s’enrotllava al cap una mussolina a manera de turbant i en deixava penjar la punta, d’un pam de llarg, entre les dues espatlles. El seu turbant no era ni gaire gran ni gaire petit; feia uns tres metres i mig de llargada. S’enrotllava el turbant sense casquet, i de vegades es posava un casquet embuatat sense turbant. El nostre Mestre, el Profeta, tenia un vestit anomenat Hibara, fet d’una tela del Iemen de ratlles, teixida amb fil de cotó i de lli. Li agradava molt posar-se aquest vestit. El nostre Mestre, el Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), tenia també un vestit blanc. Deia: «D’entre la vostra roba, poseu-vos la blanca! Que els vostres vius es vesteixin de blanc. I emboliqueu també els vostres morts amb un sudari blanc! Perquè és la millor i la més excel·lent de les vostres vestidures!»57
«Qui es posa un vestit per fama i ostentació, Al·là el rebutja fins que se’l treu! El Dia del Judici, li farà vestir la roba de la humiliació!» Hadit xarif
També s’ha vist el nostre Profeta vestit de verd. Hazrat Abu Rimtha explica que va veure el nostre Profeta portant un vestit verd de dues peces, una a sota i l’altra a sobre.58 El nostre Profeta es posava també la hul·la de ratlles. Hazrat Barà ibn Àzib va dir: «D’entre els qui porten el vestit anomenat hul·la vermella (de ratlles) i tenen els cabells fins al lòbul de l’orella, no he vist ningú més bell que Rasulul·lah alayhis-salam!»59 El nostre Profeta tenia una túnica (jubba) vermella que es posava els divendres i els dies de festa. Tenia també una túnica feta al Iemen. En els viatges, el nostre Profeta es posava aquella túnica feta a Damasc, d’obertures de mànigues estretes. En les batalles, quan es trobava amb l’enemic, el nostre Profeta es posava també una túnica feta de la tela taylassan que portaven els xas de Pèrsia, amb un tros de setí al coll i amb un ribet de setí a les dues obertures del faldó, la del davant i la del darrere, i a les mànigues.
Aquesta túnica va ser a mans de hazrat Àïxa fins que va traspassar, i després d’ella la va prendre Asmà bint Abi Bakr. Amb l’aigua en què es rentava aquesta túnica que el nostre Profeta s’havia posat, es rentaven els malalts, i es guarien.60 Entre el botí que es va prendre en l’expedició militar de Dumat al-Jandal, una túnica va tocar en la part del nostre estimat Profeta. La trama i l’ordit eren teixits de seda, la tela era de setí, i en els brodats hi havia fulles de palmera fetes amb fil d’or. El nostre Mestre, el Profeta, es va posar aquesta túnica, va pujar al mínbar, s’hi va asseure i en va baixar sense dir ni una paraula. Els nobles Companys la tocaven amb les mans, la miraven i se’n meravellaven de la bellesa. El nostre Mestre, el Profeta, va preguntar: «Us meravelleu de la bellesa d’això? Us ha agradat molt?» Ells van dir: «No hem vist mai un vestit més bell que aquest!» El nostre Profeta va dir: «Juro per Al·là, que té el meu ésser en el Seu poder, que els mocadors de Sa’d ibn Mu’adh al Paradís són més bells i més agradables que això que veieu!»
El nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Qui es posa un vestit per fama i ostentació, Al·là el rebutja fins que se’l treu! El Dia del Judici, li farà vestir la roba de la humiliació!»
I també va dir: «A qui es posa un vestit per fama i ostentació, el Dia del Judici Al·là li farà vestir un vestit semblant. I després el farà cremar en flames!»
Hazrat Sahl ibn Sa’d diu: «Una dona va portar a Rasulul·lah alayhis-salam una burda61 amb vores que ella mateixa havia teixit i li va dir: “Ya Rasulal·lah! Això ho he teixit amb les meves mans. T’ho he portat com a regal per a la teva excelsa persona.” El nostre Mestre Rasulul·lah va acceptar el seu regal. Va sortir on érem nosaltres embolcallat amb aquesta burda. Un dels presents la va tocar amb la mà i va dir: “Ya Rasulal·lah! No hi pot haver res més bell que aquesta burda! Me la donaries?” El nostre Mestre Rasulul·lah va dir: “D’acord!” Després de conversar amb nosaltres a la mesquita i de donar-nos consells, va tornar a casa, va fer embolicar la burda i la va enviar a aquell home. Els presents el van renyar dient: “No has fet gens bé! Has demanat a Rasulul·lah una cosa que ell portava i que necessitava! Tu també saps que Rasulul·lah alayhis-salam no rebutja mai ningú que li demani res ni el fa tornar amb les mans buides!” L’home va dir: “Per Al·là, no l’he demanada per posar-me-la. L’he demanada perquè sigui el meu sudari el dia que mori!” I, en efecte, aquella burda va ser el seu sudari el dia que va morir.»62 També va passar que el nostre Profeta es posés un vestit negre de llana. La nostra mare hazrat Àïxa va dir: «Van fer per a Rasulul·lah alayhis-salam un vestit de llana negra. Quan se’l va posar i va suar, va sentir l’olor de la llana. Se’l va treure de seguida i el va deixar, perquè només li agradava la bona olor.» El nostre Mestre, el Profeta, permetia que el faldó del caftà que es porta per sobre baixés només fins a mitja cama o una mica més avall, fins als turmells, i prohibia que baixés més avall dels turmells, és a dir, fins al punt d’arrossegar per terra. Deia que el Dia del Judici Al·là Altíssim no mirarà amb la mirada de la misericòrdia els homes que, per supèrbia, arrosseguen els caftans per terra.
Un dia, el nostre Mestre, el Profeta, va dir a hazrat Jàbir ibn Sulaym: «Deixa baixar el faldó del teu caftà fins a mitja cama! Si no ho pots fer, deixa’l baixar fins als turmells! Guarda’t de deixar-lo baixar fins al punt d’arrossegar per terra! Perquè això és senyal d’orgull. I Al·là ta’ala no estima l’orgull!» Per això, Abdul·lah ibn Úmar radiyal·lahu anhuma portava el caftà fins a mitja cama.63
«Sento que del costat del Iemen bufa el vent de la misericòrdia» Hadit xarif
El nostre Mestre, el Profeta, tenia una camisa feta d’una tela teixida amb fil de cotó senzill. La nostra mare hazrat Àïxa explica: Hazrat Abu Jahm havia regalat al nostre Mestre, el Profeta, una catifa de namaz (sajjada) estampada. Un dia, mentre el nostre Mestre, el Profeta, feia el namaz damunt d’aquesta catifa, els seus ulls beneïts es van quedar fixos en l’estampat. En fer el salam, va dir: «Porteu això a Abu Jahm. Fa un moment m’ha distret en el meu namaz. Que em porti la que és llisa, sense estampat.»
Com que la terra de Medina és humida i salabrosa, quan el nostre Mestre, el Profeta, va traspassar, aquesta catifa es va estendre al fons de la seva tomba beneïda.
La Khirqa-i Xarif que va enviar a hazrat Uways al-Qaraní
Uways ibn Àmir al-Qaraní radiyal·lahu anh és un dels grans dels Tabi’in. És del poble de Qaran, al Iemen. Després de fer-se musulmà, tota la vida va cremar d’amor pel nostre estimat Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) i no va oblidar el seu Senyor ni un instant. En la seva condició de servent va arribar a un grau tal que cadascun dels seus estats, cadascun dels seus moviments i cadascuna de les seves paraules van esdevenir per a la gent lliçó i consell. No es va sentir ofès per ningú i no va ofendre ningú. Les seves qualitats més importants són l’amor al nostre Mestre, el Profeta, la constància de cos i ànima en l’adoració i el respecte a la seva mare. Va servir molt la seva mare i en va rebre la súplica de bé. Aquest amor seu pel nostre estimat Profeta i aquesta fidelitat a l’Islam van ser causa que el nostre Mestre el lloés. El nostre Mestre Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) girava de tant en tant el seu rostre beneït cap al costat del Iemen i deia: «Sento que del costat del Iemen bufa el vent de la misericòrdia.» I va dir: «El Dia del Judici, Al·là ta’ala crearà setanta mil àngels amb la figura d’Uways, i portaran Uways enmig d’ells a l’Arasat. Anirà al Paradís, i cap criatura, fora dels qui Al·là ta’ala vulgui (dels qui Ell en faci saber), no sabrà quin d’ells és Uways.» «Hi ha un home de la meva umma que el Dia del Judici intercedirà per tantes persones com pèls tenen les ovelles de les tribus de Rabia i de Múdar.» Els nobles Companys van preguntar: «Ya Rasulal·lah, qui és?» Va respondre: «Un dels servents d’Al·là.» Van dir: «Tots nosaltres som servents; quin és el seu nom?» Va respondre: «Uways.» Van preguntar: «D’on és?» Va respondre: «És de Qaran.» Quan li van preguntar: «Ell t’ha vist?», va respondre: «No m’ha vist amb els ulls del cap.»
Van dir: «Quina cosa més estranya! Que t’estimi tant i que no vingui corrents a servir-te i a ser a la teva presència!» Va respondre: «Per dues raons. La primera és que està dominat pels seus estats. La segona és per la seva fidelitat a la meva religió. Té una mare vella que ha abraçat la fe. Els seus ulls no hi veuen, i les mans i els peus no se li mouen. Uways fa de dia de pastor de camells i gasta el jornal que rep en el seu sustent i en el de la seva mare.» Van preguntar: «El veurem?» A hazrat Abu Bakr li va dir: «Tu no el veuràs en el teu temps.» I a hazrat Úmar i a hazrat Alí els va dir: «Vosaltres el veureu. Té el cos pelut. Al costat esquerre i al palmell de la mà té una blancor de la mida d’una moneda de plata. No és la blancor del vitiligen (baras). Quan el trobeu, doneu-li la meva salutació i feu-li saber que faci súpliques per la meva umma.»
Hazrat Uways al-Qaraní, després que la seva mare va traspassar, va sortir del poble de Qaran i se’n va anar a la ciutat de Kufa. Quan es va acostar el traspàs del nostre Mestre, el Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), li van preguntar: «A qui hem de donar la teva khirqa?» Va respondre: «Doneu-la a Uways al-Qaraní.» Després que Rasulul·lah va traspassar, quan hazrat Úmar i hazrat Alí van arribar a Kufa, hazrat Úmar va dir: «Oh gent del Najd, hi ha entre vosaltres algú de Qaran?» Van respondre: «Sí.» Els va preguntar per hazrat Uways. Van dir: «El coneixem. És algú molt per sota del que vosaltres busqueu. És un boig, no té seny i té el costum de fugir de la gent.»
«Senyor meu! Per l’honor d’aquesta Khirqa-i Xarif, per l’honor del nostre estimat Mestre, el Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), perdona tota la umma de Muhàmmad» Hazrat Uways (radiyal·lahu anh)
Khirqa-i Xarif
La khirqa beneïda que el nostre estimat Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) va regalar a hazrat Uways al-Qaraní (rahmatul·lahi alayh)
es pot visitar durant el noble mes de ramadà, a Istanbul, al barri de Fatih,
a la mesquita de la Khirqa-i Xarif.
Hazrat Úmar radiyal·lahu anh va dir: «És ell qui busco; on és?» Van respondre: «És a la vall d’Arna fent de pastor dels nostres camells, i nosaltres, a canvi, li donem el sopar. Té els cabells i la barba embolicats, no ve a les ciutats, no conversa amb ningú, no menja el que menja la gent; no coneix ni la tristesa ni l’alegria: quan la gent riu, ell plora, i quan la gent plora, ell riu.» Va dir: «És ell qui busco.» Li van indicar el lloc on era. Hazrat Úmar i hazrat Alí hi van anar. El van trobar fent el namaz. Al·là ta’ala havia encarregat a un àngel que li pasturés els camells. Quan va acabar el namaz i va fer el salam, hazrat Úmar es va aixecar i el va saludar. Ell va tornar la salutació. Hazrat Úmar li va preguntar: «Quin és el teu nom?» Va respondre: «Abdul·lah, és a dir, servent d’Al·là.» Quan li va preguntar: «Tots som servents d’Al·là; quin és el teu nom veritable?», va respondre: «Uways.» Li va dir: «Ensenya’m la mà dreta.» Quan la hi va ensenyar, hazrat Úmar li va dir:
«El nostre Mestre, el Profeta, et saluda. T’ha enviat la seva khirqa beneïda i ha deixat aquest encàrrec: “Que la prengui i se la posi, i que faci súpliques per la meva umma.”»
Uways va dir: «Oh Úmar! Jo soc un servent feble, impotent i pecador.
Fixa-t’hi bé: no deu ser aquest encàrrec per a una altra persona?» Ell va respondre: «No, oh Uways, el qui busquem ets tu. El nostre Mestre, el Profeta, va descriure clarament la teva figura i les teves qualitats.»
Aleshores hazrat Uways va prendre la «Khirqa-i Xarif» amb respecte, la va besar, la va ensumar i se la va passar per la cara i pels ulls. Va plorar molt i, dient «Espereu-vos aquí», es va allunyar d’ells. Una mica més enllà es va prosternar. Amb llàgrimes als ulls, va començar a implorar Al·là ta’ala i a fer súpliques pel perdó de la umma de Muhàmmad. Plorant entre sanglots i implorant, va fer aquesta súplica: «Senyor meu! El nostre estimat Mestre, el Profeta, tot i que jo, aquest servent Teu pobre i impotent, no en soc digne, m’ha enviat la seva Khirqa-i Xarif per mitjà de hazrat Úmar i de hazrat Alí. Ha dit que faci súpliques per la seva umma pecadora. Senyor meu! Per l’honor d’aquesta Khirqa-i Xarif, per l’honor del nostre estimat Mestre, el Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), perdona tota la umma de Muhàmmad… Perdona, Al·là meu, perdona… Al·là meu…» Quan se li va fer saber que molts musulmans pecadors havien estat perdonats, es va posar la «Khirqa-i Xarif» amb respecte.
Aquesta «Khirqa-i Xarif» regalada a Uways al-Qaraní va arribar fins als beis d’Irisan, als voltants de Van, i l’any 1618 va ser portada i regalada al sultà Osman Khan II, un dels sobirans otomans. El sultà Abdulmecid Khan va fer construir a Fatih, per a aquesta Khirqa-i Xarif, la «Mesquita de la Khirqa-i Xarif». Aquesta Khirqa-i Xarif beneïda, de color crema com l’escuma de la mel, que encara conserva, amb la mateixa frescor, el perfum de rosa de la pell beneïda del nostre estimat i honorable Mestre, el Profeta, s’exposa cada any, durant el noble mes de ramadà, darrere un vidre, perquè la gent la visiti.
La Khirqa-i Sa’adat que va donar a hazrat Ka’b ibn Zuhayr
Hazrat Ka’b ibn Zuhayr radiyal·lahu anh, fill d’una família de poetes, també era poeta. Abans recitava poemes contra el nostre Mestre, el Profeta, i contra l’Islam. Ho van fer saber al nostre Mestre, i ell va ordenar que el matessin allà on el veiessin.
«Dono testimoni que no hi ha cap déu digne d’adoració fora d’Al·là. Muhàmmad alayhis-salam és el Seu servent i el Seu missatger» Ka’b ibn Zuhayr (radiyal·lahu anh)
El seu germà hazrat Bujayr radiyal·lahu anh, que s’havia fet musulmà abans, li va fer saber per carta aquesta decisió i li va escriure que, si es feia musulmà, el nostre estimat Profeta, oceà de misericòrdia, el perdonaria. Hazrat Ka’b, en llegir la carta, es va submergir en una reflexió profunda. Va començar a comprendre l’absurditat d’adorar els ídols, la grandesa de l’Islam i la grandesa del nostre Mestre, el Profeta, i el seu cor es va començar a il·luminar. Finalment, decidit a fer-se musulmà, va prendre el camí de la lluminosa Medina. Va escriure un llarg poema que lloava el nostre Mestre, el Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), i que feia saber que s’havia penedit i s’havia fet musulmà. En arribar a Medina, es va presentar davant el nostre Mestre, el Profeta, amb un amic de la tribu de Juhayna. El nostre Mestre conversava amb els seus Companys. Hazrat Ka’b, abans de donar-se a conèixer, va dir: «Ya Rasulal·lah! Ka’b ibn Zuhayr, penedit del que ha fet, ha vingut com a musulmà a demanar seguretat. Si te’l porto, li donaràs seguretat i acceptaràs que es faci musulmà?» El nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Sí.» Aleshores ell va dir: «Dono testimoni que no hi ha cap déu digne d’adoració fora d’Al·là. Muhàmmad alayhis-salam és el Seu servent i el Seu missatger.» El nostre Mestre, el Profeta, va preguntar: «Qui ets tu?» Va respondre: «Soc Ka’b ibn Zuhayr, ya Rasulal·lah.» Quan un dels ansar va dir: «Ya Rasulal·lah, permet-me que talli el coll a aquest home que ha estat contra tu», el nostre Mestre va dir: «Deixa’l estar. Ha vingut penedit de l’estat en què es trobava i girat cap al Haqq.» Aleshores Ka’b ibn Zuhayr radiyal·lahu anh va recitar la seva cèlebre qassida, que explicava com s’havia fet musulmà i contava la grandesa i el valor del nostre estimat Profeta i dels nobles Companys. Aquesta qassida, que començava amb les paraules «Banat Su’ad / L’estimada s’ha allunyat» i continuava així, va agradar molt al nostre Mestre, el Profeta, que en va quedar molt satisfet:
Tot home, sens dubte, un dia serà dut damunt el fèretre…
He vingut a la teva excelsa presència, ya Rasulal·lah, demanant perdó…
El seu perdó és el que més s’espera…
En la seva presència s’accepta la disculpa…
Tingues compassió de mi, ya Rasulal·lah…
Perdona’m, ya Rasulal·lah…
Sens dubte, Rasulul·lah és, d’entre les espases tallants de Haqq ta’ala
Que anihilen els mals, una espasa desembeinada…
És un nur que escampa la guia (hidaya) i mostra el camí recte…
El va perdonar. I quan va arribar a aquest vers:
Innar-Rasula la-nurun yustada’u bihi,
Muhammadun min suyufil·lahi maslulu.
Rasulul·lah és un nur; amb ell la gent s’il·lumina,
És una de les espases desembeinades de Haqq ta’ala,
el Sobirà dels dos mons, l’Honor del món, Muhàmmad Mustafa (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam), es va treure de les seves espatlles beneïdes la seva «Khirqa-i Sa’adat» i la va posar sobre les espatlles de hazrat Ka’b ibn Zuhayr.64
Hazrat Mu’àwiya, durant el seu califat, va enviar a dir a Ka’b ibn Zuhayr: «Ven-nos la khirqa de Rasulul·lah!» Li va enviar deu mil dírhams. Ka’b ibn Zuhayr va rebutjar el desig de hazrat Mu’àwiya dient: «Pel que fa a portar la khirqa de Rasulul·lah, no puc posar ningú per davant de mi mateix!» Quan hazrat Ka’b ibn Zuhayr va traspassar, hazrat Mu’àwiya la va comprar als fills de Ka’b per vint mil dírhams. Aquesta khirqa beneïda que el nostre Profeta havia donat a hazrat Ka’b ibn Zuhayr va passar en herència de califa en califa.
Després de la caiguda del regne omeia, la va comprar per tres-cents dinars el primer califa abbàssida, Abu-l-Abbàs as-Saffah ibn Abdul·lah ibn Muhàmmad. Els califes se la posaven els dies de festa. Quan els abbàssides van venir a Egipte, la van portar amb ells. Quan hazrat Yavuz Sultan Selim Khan va conquerir Egipte i va esdevenir califa, aquesta khirqa beneïda va ser portada a Istanbul entre les «Relíquies Beneïdes» que hi havia a Egipte. A Istanbul, tothom la pot visitar a la «Secció de la Khirqa-i Sa’adat del palau de Topkapı».
Aquesta khirqa beneïda fa 124 centímetres de llargada, té les mànigues amples i és feta de tela de llana negra. L’interior de la khirqa és folrat de tela de llana de color crema. Embolicada en diversos fardells de tela, es troba dins una arca d’or amb tapa que s’obre per dalt, que va fer fer el sultà Murad III. Aquesta arca de la Khirqa-i Sa’adat és extraordinària des del punt de vista artístic, i a més està adornada amb maragdes. Sobre l’arca hi ha escrit:
«La ilaha il·lal·lah, wa ma arsalnaka il·la rahmatan lil-alamin. La ilaha il·lal·lahul-Malikul-Haqqul-Mubin, Muhammadur-Rasulul·lah, as-Sadiqul-wa’dil-amin.»
El jaç del nostre Mestre, el Profeta
La coberta del matalàs (llit) sobre el qual s’ajeia i dormia el nostre Mestre, el Profeta, era de cuir. Per dins era farcit de fibra de palmera. Ell i la seva esposa hi dormien. El coixí que el nostre Profeta es posava sota el seu cap beneït també tenia la coberta de cuir i era farcit de fibra de palmera. El nostre Mestre, el Profeta, no donava importància a aquest món ni a les coses d’aquest món.
Abdul·lah ibn Mas’ud explica: El Mestre de l’univers s’havia ajagut i adormit sobre una estora, i l’estora li havia deixat marques al seu costat beneït. Quan es va despertar, li vaig fregar el seu costat beneït i li vaig dir: «Que el meu pare i la meva mare siguin sacrificats per tu, ya Rasulal·lah! Tant de bo ens ho haguessis fet saber, i hauríem estès sobre l’estora alguna cosa que et protegís!» Després li vaig dir: «I si et procuréssim un matalàs tou?»
El Mestre de l’univers va dir: «Què hi tinc a veure jo, amb les coses d’aquest món? El meu exemple, el meu estat respecte a aquest món, és com l’exemple, l’estat, d’un genet que es posa una estona a l’ombra d’un arbre i després el deixa i continua el seu camí!»65 La nostra mare hazrat Àïxa explica: «Va venir a veure’m una dona dels ansar. Quan va veure el jaç de Rasul alayhis-salam, se’n va anar i va enviar un matalàs farcit de llana.
Rasul alayhis-salam va venir a trobar-me i em va preguntar: “Què és això?” Vaig respondre: “Ya Rasulal·lah! M’ha vingut a veure una dona dels ansar, que es diu tal. Quan ha vist el teu jaç, se n’ha anat i t’ha enviat això.” Va dir: “Torna-l’hi de seguida!” Però jo no l’hi vaig tornar. M’agradava tenir-lo a casa. Rasul alayhis-salam va repetir aquestes paraules tres vegades. Finalment va dir: “Per Al·là, oh Àïxa! Si jo volgués, Al·là faria caminar al meu costat muntanyes d’or i de plata!”66 El matalàs del Profeta alayhis-salam també consistia en dos mantells (aba).
«Rasulul·lah feia treure els anells d’or i de ferro i no s’oposava als anells de plata» Amr ibn Xuayb (radiyal·lahu anh)
Una nit, quan va venir a casa meva, jo havia doblegat aquell mantell i l’havia fet més estret. Ell hi va dormir. Després em va preguntar: “Oh Àïxa! Per què el meu jaç d’aquesta nit no era com sempre?” Vaig respondre: “Ya Rasulal·lah! El vaig doblegar per a tu i el vaig fer més estret.” Va dir: “Torna’l a posar com era abans!”»67
També la nostra mare hazrat Àïxa explica: «Per als qurayxites, a la Meca, no hi havia res més agradable que dormir en un llit (sarir). Quan Rasul alayhis-salam va arribar a Medina i es va allotjar a casa d’Abu Ayyub, li va preguntar: “Oh Abu Ayyub! No teniu un llit?” Abu Ayyub li va respondre: “Per Al·là, no en tenim.” Sa’d ibn Zurara radiyal·lahu anh, dels ansar, en saber-ho, va enviar a Rasulul·lah un llit que tenia les columnes de fusta de teca i era cobert amb una estora teixida de fibra de lli. Rasulul·lah hi va dormir fins que es va traslladar a casa seva, i hi va dormir fins que va traspassar. Quan Rasulul·lah alayhis-salam va ser rentat i amortallat, el van posar damunt d’aquest llit, i el namaz fúnebre també es va fer mentre ell era damunt d’aquest llit. La gent ens el demanava per portar-hi els seus morts i buscava en ell la benedicció (tabarruk). També els cossos de hazrat Abu Bakr i de hazrat Úmar van ser portats damunt d’ell.»
Hazrat Àïxa diu: «Rasul alayhis-salam tenia una estora sobre la qual feia el namaz de nit, i de dia l’estenia i s’hi asseia amb la gent.»68
Els anells del nostre Mestre, el Profeta
El nostre Profeta va fer saber que per als homes només és halal l’anell de plata, i que portar un anell d’or, de ferro o de llautó és haram. Ell mateix, fins que va traspassar, només va fer servir anell de plata.
El nostre Mestre Rasulul·lah es posava l’anell a la seva mà dreta beneïda. També se l’ha vist portar-lo a la mà esquerra. És jàïz portar-lo tant a la mà dreta com a l’esquerra. Es porta al dit petit o al del costat. Els dies de festa és mustahab que tothom el porti. Portar-lo per ostentació i per vanagloriar-se és haram.
Entre els regals que el Najaixí d’Abissínia, Àshama, va enviar al nostre Profeta hi havia també un anell d’or amb una pedra d’Abissínia. El nostre estimat Profeta va cridar hazrat Umama, filla d’Abu-l-As i filla de la seva filla, i li va dir: «Filla meva! Posa-te’l tu!»69
Un dia, hazrat Nu’man ibn Baixir va venir a veure el nostre Mestre Rasulul·lah (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam). Portava al dit un anell d’or. El nostre Mestre va dir: «Per què has fet servir un ornament del Paradís abans d’entrar al Paradís?» Ell es va posar a portar un anell de ferro. En veure-ho, va dir: «Per què portes un objecte de l’Infern?» També se’l va treure i es va posar un anell de bronze. En veure-ho, el nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Per què sento en tu olor d’ídol?» Ell va preguntar: «Ya Rasulal·lah, quin anell he de fer servir?» El nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Pots portar un anell de plata. Que el seu pes no passi d’un mithqal (4,8 g), i porta’l a la mà dreta!»
Hazrat Amr ibn Xuayb diu: «Rasulul·lah feia treure els anells d’or i de ferro i no s’oposava als anells de plata.»
Quan el nostre estimat Profeta va voler fer escriure cartes al xa de Pèrsia, a l’emperador bizantí i al Najaixí d’Abissínia, li van dir: «Ya Rasulal·lah! Ells no llegeixen una carta si no és segellada!» Aleshores el nostre Profeta es va fer fer un anell de plata en la pedra del qual hi havia gravat, en tres línies: «Muhammadur-Rasulul·lah».
La inscripció de l’anell de segellar era en tres línies, de dalt a baix: «Al·lah», una línia; «Rasul», una línia; i «Muhammad», una línia. La pedra de l’anell de plata del nostre Mestre, el Profeta, era una pedra d’Abissínia.70 També es diu que la pedra d’aquest anell de plata era de plata.
Hazrat Amr ibn Saïd havia vingut a veure el nostre Profeta. En veure l’anell que portava al dit, el nostre estimat Profeta li va preguntar: «Què és aquest anell que portes a la mà?» Hazrat Amr ibn Saïd va dir: «Ya Rasulal·lah! És una anella. L’he feta jo.» El nostre Profeta va preguntar: «Què hi ha gravat?» Amr ibn Saïd radiyal·lahu anh va dir: «Muhammadur-Rasulul·lah.» El nostre Mestre, el Profeta, va dir: «Deixa-me’l veure.» El va prendre i el va fer servir com a segell personal, i va prohibir als altres que gravessin en els seus anells les paraules «Muhammadur-Rasulul·lah».71 El nostre estimat Profeta va traspassar amb aquest anell de segellar al seu dit beneït.
El nostre Profeta portava l’anell amb la part de la pedra girada cap a l’interior del seu palmell beneït. Quan havia d’entrar al lloc de fer les necessitats, es treia l’anell del seu dit beneït. Després que el nostre estimat Profeta va traspassar, es van posar el seu anell de segellar al dit hazrat Abu Bakr, després d’ell hazrat Úmar, i després de hazrat Úmar, hazrat Uthman. Hazrat Uthman, quan era califa, un dia que seia a la vora del pou d’Aris, el va deixar caure dins el pou. Tot i que es va fer treure tota l’aigua del pou i que el van buscar durant tres dies, anant i venint, aquest anell beneït no es va trobar.72 El costum d’escriure inscripcions a la pedra de l’anell va continuar també després del nostre Profeta.
A l’anell de hazrat Abu Bakr hi havia escrit «Ni’mal-qadiru Al·lah» (Que bé que basta el poder d’Al·là ta’ala sobre totes les coses), i a l’anell de hazrat Úmar, «Kafa bil-mawti wa’izan ya Umar» (Com a consell, n’hi ha prou amb la mort).
A l’anell de hazrat Uthman hi havia escrit «La-nasbiranna» (Certament serem pacients), i a l’anell de hazrat Alí, «Al-mulku lil·lah» (La sobirania pertany només a Al·là ta’ala).
«Feu els namazs amb les sandàlies, per no assemblar-vos als jueus» Hadit xarif
A l’anell de hazrat Hassan hi havia escrit «Al-izzatu lil·lah» (La majestat i la grandesa pertanyen a Al·là ta’ala).
A l’anell de hazrat Mu’àwiya hi havia escrit «Rabbighfir li» (Senyor meu, perdona’m), i al de hazrat Ibn Abi Layla, «Ad-dunya ghururun» (El món és enganyós i mentider).
A l’anell de l’Imam A’zam hazrat Abu Hanifa hi havia escrit «Qulil-khayra wa il·la faskut» (O digues el bé, o calla!).
A l’anell de l’imam hazrat Abu Yússuf hi havia escrit «Man amila bi-ra’yihi nadima» (Qui obra segons el seu propi parer se’n penedeix), i al de l’imam hazrat Muhàmmad Xaybaní, «Man sabara zafira» (Qui és pacient assoleix la victòria).
A l’anell de l’imam hazrat Xafií hi havia escrit «Al-barakatu fil-qana’a» (La benedicció és en la conformitat). Feien servir els anells com a segells.
El Naqx-i Qadam-i Xarif del nostre Mestre, el Profeta
El Naqx-i Qadam-i Xarif són les petjades beneïdes del nostre estimat Profeta, Muhàmmad alayhis-salam. Un dels miracles del nostre Mestre, el Profeta, era que, quan trepitjava matèries toves, com ara la sorra, les seves petjades no s’hi marcaven, però quan trepitjava la pedra i les matèries dures, les petjades hi apareixien. Algunes pedres i marbres que el seu peu beneït va trepitjar i on va deixar petjada s’han conservat durant segles com a record, s’han confiat de mà en mà com un dipòsit i s’hi ha cercat la benedicció.
Sobretot els homes d’estat i els sobirans musulmans han posat aquests records preuats sota una protecció especial en llocs importants; els han guardat, els han visitat i els han fet visitar. Els més famosos dels Naqx-i Qadam-i Xarif coneguts i conservats són aquests: 1. El Naqx-i Qadam-i Xarif que es troba al mausoleu de Fath Khan, fill de Firuz Xah Tughluq, a l’Índia. 2. Les dues petjades beneïdes que es troben al mausoleu de Qaytbay, al Caire. 3. Les dues petjades beneïdes de la mesquita d’Athar an-Nabí, al Caire. 4. La petjada beneïda del peu dret al mausoleu de Khàlid ibn Zayd Abu Ayyub al-Ansarí (Eyyûb Sultan), a Istanbul. Aquest Naqx-i Qadam del Profeta va ser portat del palau al mausoleu el 1734, per ordre de Mahmud Khan I.
5. Les dues petjades que es guarden dins un armari a la paret del costat de la Mesquita Nova, al mausoleu d’Abdulhamid Khan I.
6. Les dues petjades beneïdes damunt d’una pedra que es guarden dins un armari fet expressament a la paret, al mausoleu del sultà Mustafa Khan III, a Laleli. 7. Les petjades que es troben a la secció de les Relíquies Sagrades del palau de Topkapı, a Istanbul. A la secció de la Khirqa-i Sa’adat del palau de Topkapı hi ha sis Naqx-i Qadam-i Xarif, quatre de pedra i dos de maó. Un d’ells és la petjada beneïda que va quedar damunt la roca que el nostre Mestre, el Profeta, va trepitjar quan va pujar al Mi’raj, i es guarda dins un armari a la sala de la Khirqa-i Sa’adat. Damunt d’aquesta roca beneïda que el nostre Mestre Rasulul·lah va trepitjar quan va pujar al Mi’raj es va construir l’edifici conegut amb el nom de Qubbat as-Sakhra. Els Naqx-i Qadam-i Xarif, abans de ser traslladats als llocs on són, es van guardar durant segles en llocs diversos. Finalment es van posar en els llocs d’avui. Els Naqx-i Qadam-i Xarif autèntics es visiten per obtenir-ne la benedicció (tabarruk).
El Qadam-i Xarif i el sultà Ahmed Khan I
El sobirà otomà sultà Ahmed I, que va pujar al tron als tretze anys i va morir als vint-i-vuit, estava lligat de cor a l’Islam i al nostre Mestre Rasulul·lah. El sultà Ahmed I, que escrivia també poemes amb els pseudònims de Bahtí i Ahmadí, es va fer fer un plomall per al turbant guarnit de pedres precioses en forma de Naqx-i Qadam-i Xarif, i al mig hi va fer escriure en or, sobre esmalt blau, aquests versos seus:
Què hi ha de més, si porto sempre al cap, com la meva corona,
La petjada pura d’aquell hazrat, el rei dels Missatgers?
La rosa del roserar de la profecia és l’amo d’aquella petjada;
Oh Àhmad, no t’aturis: frega el rostre a la petjada d’aquella Rosa.
Sultan Ahmed I (Bahtî)
El sultà Ahmed I es posava aquest plomall al cap els divendres i els dies de festa, i també els altres dies beneïts. Mehmed Münîb Efendi, d’Ayıntab, va escriure una obra titulada Âsâr-ul-Hikem fî Nakş-il Kadem, que explica com es va trobar el Naqx-i Qadam-i Xarif que hi ha al mausoleu del sultà Abdulhamid I i com s’hi va col·locar. El sultà Ahmed Khan va escriure aquesta estrofa amb la seva pròpia cal·ligrafia i la va enviar al seu xaikh, Aziz Mahmud Hüdâyî Efendi. A més, el sultà Ahmed va fer pintar aquest poema en una taula i la va fer penjar davant el tron del sultanat. Aquesta taula amb el poema escrit encara avui és penjada a la noble mesquita del Sultà Ahmed.
Les Na’layn-i Xarif del nostre Mestre, el Profeta
Les sandàlies que es feien servir en temps del nostre Mestre, el Profeta, eren diferents de les d’avui. Tenien la forma d’un calçat amb la sola de cuir, obert per dalt i lligat amb corretges. Rasulul·lah i els nobles Companys feien el namaz amb les sandàlies que portaven pel carrer. Les seves sandàlies eren netes, i el sòl del Màsjid an-Nabawí era cobert de sorra. No s’hi entrava amb sandàlies brutes.
En un hadit xarif es va dir: «Feu els namazs amb les sandàlies, per no assemblar-vos als jueus.»
Es creia que fins i tot la imatge de les Na’layn-i Sa’adat seria causa de benedicció, i la gent la penjava a les cases i als llocs de treball. A la secció de la Khirqa-i Sa’adat, juntament amb les Na’layn-i Sa’adat, es guarden també models seus fets de metall i de fusta.
Les set coses que portava el nostre Mestre, el Profeta
El nostre estimat Profeta sortia de viatge portant amb ell la pinta, el mirall, el miswak, l’oli de roses, el kohl i les tisores, i, de viatge i a casa, no se’n separava. Hazrat Àïxa va dir: «Per a les expedicions militars, jo preparava l’oli de roses de Rasul alayhis-salam, la seva pinta, el seu mirall, les seves dues tisores, el seu pot de kohl i el seu miswak.» I també la nostra mare hazrat Àïxa va dir: «De viatge i a casa, Rasul alayhis-salam portava amb ell set coses:
1. l’ampolla d’oli de roses, 2. la pinta, 3. el mirall, 4. el pot de kohl, 5. el miswak, 6. dues tisores, 7. l’os per fer-se la clenxa.»73
El bastó i les vares del nostre Mestre, el Profeta
Els divendres, quan pronunciava la khutba, el nostre Mestre, el Profeta, es recolzava en un bastó o en un arc; de viatge, en un arc. El nostre estimat Profeta deia que recolzar-se en el bastó és propi del caràcter dels profetes; ell mateix s’hi recolzava i recomanava de recolzar-s’hi. Durant el califat de Mu’àwiya ibn Abi Sufyan (radiyal·lahu anhuma), el bastó del nostre Mestre, el Profeta, era en mans de Sa’d al-Qaraz. Hazrat Mu’àwiya ibn Abi Sufyan havia vingut a fer el pelegrinatge l’any cinquanta de l’hègira. Va voler fer desmuntar el mínbar de la mesquita del nostre estimat Profeta i traslladar-lo a Damasc. També va fer demanar el bastó que tenia Sa’d al-Qaraz. Hazrat Jàbir ibn Abdul·lah i hazrat Abu Hurayra van anar a trobar-lo i li van dir: «Oh Príncep dels Creients! No és correcte arrencar del lloc on és el mínbar de Rasul alayhis-salam i endur-se’l, ni traslladar el seu bastó a Damasc!» Aleshores hazrat Mu’àwiya ho va deixar estar i va demanar disculpes.
El nostre Profeta va portar hazrat Abdul·lah ibn Unays de la mesquita a casa seva, li va donar un bastó i li va dir: «Guarda aquest bastó amb tu, oh Abdul·lah ibn Unays!» Quan Abdul·lah ibn Unays radiyal·lahu anh va anar amb aquell bastó on era la gent, li van preguntar: «Què és aquest bastó?» Ell va respondre: «Me l’ha donat Rasul alayhis-salam i m’ha ordenat que el guardi amb mi.» Van dir a hazrat Abdul·lah ibn Unays: «Per què no tornes a Rasul alayhis-salam i li preguntes per què te l’ha donat?»
La forma de les Na’layn-i Xarif del nostre Mestre, el Profeta
Na’layn-i Xarif
Les sandàlies de Rasulul·lah s’eleven fins als cels,
I totes les criatures són a la seva ombra.
Mentre a Mussa, al Tur, se li va dir: «Treu-te les sandàlies»,
A ell, damunt l’Arx, se li diu: «Tu no te les treguis».
Aquesta és la forma de les sandàlies del Missatger més honorable;
Fins i tot els estels volen ser la terra que ell trepitja.
Els habitants dels set cels sospiren per elles,
Les corones dels sultans les envegen.
No es troba res igual a les sandàlies de Mustafa,
Nur per als ulls, pau per al cor: tot ve d’elles.
Tingues en altíssima estima la imatge de les sandàlies;
Tots els caps desitgen ser-ne els peus.
Quan les calamitats i les desgràcies m’envolten per tot arreu,
Les Na’layn-i Xarif són per a mi una fortalesa segura.
Estic en seguretat en aquesta fortalesa ferma;
Quan em refugio en la seva bella forma, em protegeix.
El cor, servint la forma de les nobles sandàlies,
Desitja viure a la seva ombra en els dos mons.
Ibn Mas’ud va ser feliç servint les seves sandàlies,
I la meva felicitat em ve per la seva imatge.
Yússuf Nabhaní
Aleshores Abdul·lah ibn Unays va tornar al nostre Profeta i li va preguntar: «Ya Rasulal·lah! Per què m’has donat aquest bastó?» El nostre estimat Profeta va dir: «És un senyal entre nosaltres el Dia del Judici! Aquell dia, al Paradís, els qui es recolzaran en un bastó seran molt pocs! Tu t’hi recolzaràs al Paradís!» Abdul·lah ibn Unays el duia amb ell juntament amb l’espasa i no se’n separava mai. Quan va caure al llit de mort, va deixar recomanat a la gent de casa seva que el posessin dins el seu sudari i que l’enterressin amb ell. El van posar entre el seu cos i el sudari, i es va complir la seva última voluntat. El nostre Mestre, el Profeta, tenia un mihjan d’un colze (68 cm) de llargada o una mica més. S’anomena mihjan una vara de punta corba. El nostre Profeta feia l’istilam de la Pedra Negra assenyalant-la de lluny amb aquesta vara. Quan muntava al camell, la penjava davant seu. El nostre Mestre tenia també una mikhsarra anomenada Urjun (feta d’una branca seca de palmera). S’anomena mikhsarra una vara feta d’una branca d’arbre. Quan el nostre Profeta anava a Baqí al-Gharqad, la duia amb ell, s’hi recolzava i, quan seia, la feia voltar a la mà. De vegades el nostre Profeta també pronunciava la khutba amb aquesta mikhsarra a la mà. El nostre Profeta tenia també un qadib (vara prima) tallat d’arbres de muntanya, anomenat Mamxuq. Mentre hazrat Uthman, amb el qadib del nostre Mestre, el Profeta, a la mà, pronunciava la khutba al mínbar, Jahjah ibn Saïd, o Jahjah ibn Qays, s’hi va acostar, va prendre el qadib de la mà de hazrat Uthman, el va doblegar recolzant-lo al genoll i el va trencar. La gent va cridar contra Jahjah. Això va tocar el zel diví (ghayra), i Al·là ta’ala va fer aparèixer a la mà o al genoll de Jahjah la malaltia de l’àkila (la picor). Abans que passés un any de la mort xahid de hazrat Uthman, Jahjah va morir gratant-se.
«No es troba res igual a les sandàlies de Mustafa; nur per als ulls, pau per al cor: tot ve d’elles» Yússuf Nabhaní (rahmatul·lahi alayh)
Les espases del nostre Mestre, el Profeta
El nostre Mestre, el Profeta, tenia nou espases.
L’espasa que havia heretat del seu pare, anomenada Ma’thur, la duia el nostre Profeta quan va emigrar a Medina.74 Abd: aquesta espasa l’havia regalada al nostre Mestre, el Profeta, hazrat Sa’d ibn Ubada, i ell se la va endur quan va anar a l’expedició militar de Badr.
Dhu-l-Fiqar: era l’espasa de Munàbbih ibn Hajjaj, o d’As ibn Munàbbih, un dels politeistes de Qurayx, i havia quedat com a botí a l’expedició militar de Badr. El nostre Mestre, el Profeta, va regalar Dhu-l-Fiqar a hazrat Alí. El pom de l’empunyadura, i les anelles i les cadenes del tahalí, eren de plata.75
Després del traspàs del nostre Profeta, quan hazrat Abbàs va recórrer a hazrat Abu Bakr per reclamar Dhu-l-Fiqar a hazrat Alí, hazrat Abu Bakr va dir: «Aquesta espasa, sempre l’he vista a la seva mà. No em sembla bé de prendre-li-la!» I hazrat Abbàs també la va deixar a hazrat Alí.
Les llances del nostre Mestre, el Profeta
Dels jueus dels Banu Qaynuqa, al nostre Mestre, el Profeta, li havien tocat com a botí tres llances. Una de les llances del nostre Profeta es deia Muthwí, i una altra, Muthnà. El nostre Profeta tenia també una gran harba (llança curta) anomenada Baydà, i una harba més petita que una llança, anomenada Ànaza. El Najaixí d’Abissínia, hazrat Àshama, havia enviat al nostre estimat Profeta tres ànazes (llances), anomenades Nab’a, i una harba. El nostre Profeta se’n va quedar una per a ell, va donar la segona a hazrat Alí i la tercera a hazrat Úmar.
Bilal al-Habaixí (radiyal·lahu anh), en les festes del Ramadà i del Sacrifici, portava la llança del nostre Profeta davant d’ell fins al lloc on es feia el namaz, i allà la clavava a terra davant del nostre Mestre, el Profeta. I el nostre estimat Profeta dirigia el namaz de la festa girat cap a aquella llança. Després del traspàs del nostre Mestre, el Profeta, hazrat Bilal al-Habaixí, en les festes, portava aquesta llança davant de hazrat Abu Bakr i la clavava davant d’ell al lloc del namaz. Després de hazrat Abu Bakr, en temps de hazrat Úmar i, després d’ell, de hazrat Uthman, aquesta tasca la va complir de la mateixa manera el muetzí hazrat Sa’d al-Qaraz. En temps dels governadors de Medina es va continuar fent així.
Els arcs del nostre Mestre, el Profeta
El nostre estimat Profeta (sal·lal·lahu alayhi wa sal·lam) tenia sis arcs. Tres d’ells, anomenats Rawhà, Baydà i Safrà, li havien tocat com a botí dels jueus dels Banu Qaynuqa. L’arc Safrà era fet de fusta de l’arbre nab’.76 L’arc anomenat Katum també era de fusta de nab’, i es va trencar a l’expedició militar d’Úhud. L’arc trencat se’l va quedar com a record hazrat Qatada ibn Nu’man. A més, tenia uns altres arcs anomenats Sadad i Zawrà.77
«No hi ha jove com Alí, ni espasa com Dhu-l-Fiqar!» Hadit xarif
Els escuts del nostre Mestre, el Profeta
El nostre Profeta tenia tres escuts. Sobre l’escut anomenat Zaluq hi havia la figura d’un cap de marrà. Aquest escut l’havien regalat al nostre Profeta. Però, com que tenia una figura, al nostre Profeta no li va agradar. Quan es va fer de dia, Al·là havia esborrat aquella figura de l’escut i l’havia fet desaparèixer.78
Les cotes de malla del nostre Mestre, el Profeta
El nostre Mestre Rasulul·lah tenia set cotes de malla. Aquestes cotes de malla eren:
Dhat al-Fudul: la hi havia regalada al nostre Profeta hazrat Sa’d ibn Ubada quan sortia cap a l’expedició militar de Badr.79
Sa’diyya i Fidda: aquestes dues cotes de malla també li havien tocat al nostre Profeta com a botí dels jueus dels Banu Qaynuqa. La cota anomenada Sa’diyya era la cota històrica que hazrat Dawud alayhis-salam havia portat per combatre contra Jalut. A l’expedició militar d’Úhud, el nostre Profeta es va posar la Fudul i la Fidda l’una damunt de l’altra.80 Quan el nostre Profeta va traspassar, la cota anomenada Dhat al-Fudul era empenyorada a un jueu dels Banu Zàfar anomenat Abu-x-Xahm, a canvi de trenta sa’ d’ordi comprats per a les necessitats de la seva família.81
Les altres cotes de malla seves eren Dhat al-Wixah, Dhat al-Hawaxí, Batrà i Khírniq.82
A l’expedició militar de Hunayn, el nostre Profeta es va posar la Dhat al-Fudul i la Sa’diyya.83
Els elms del nostre Mestre, el Profeta
El primer dels elms de Rasulul·lah és el Muwàxxah. Aquest elm li havia tocat com a botí dels jueus dels Banu Qaynuqa. L’elm anomenat Dhu-s-Subugh, o Dhu-s-Sussub, o Maxbugh, era el que el nostre Profeta portava al cap a l’expedició militar d’Úhud. Es va trencar pels cops d’espasa dels politeistes i per les pedres que llançaven, i dues de les seves anelles es van clavar a les galtes beneïdes del nostre estimat Profeta.
Quan va entrar a la Meca per conquerir-la, el nostre Profeta també portava elm.
L’exèrcit va muntar, alçant estendards i banderes,
Van tocar el mehter84, els timbals i els panderos.
Les banderes i els estendards del nostre Mestre, el Profeta
En les expedicions militars, el nostre Mestre, el Profeta, feia servir dues menes de bandera (estendard). La seva raya era negra; el seu liwà, més petit, era blanc. Yunus ibn Ubayd, l’alliberat de Muhàmmad ibn Qàssim, explica: «Muhàmmad ibn Qàssim em va enviar a Barà ibn Àzib a preguntar-li per la bandera de Rasulul·lah alayhis-salam. I Barà ibn Àzib va dir: “Era negra, quadrada, de namira (teixit de llana de ratlles negres i blanques).”» Aquesta bandera era un faldar de hazrat Àïxa, teixit de llana i guarnit amb motius de basts de camell, i era negra. L’anomenaven Uqab. La bandera del nostre estimat Profeta la guardava hazrat Alí. A l’expedició militar de Khaybar, el nostre Profeta va dir: «Donaré la bandera a un home que estima Al·là i el Seu Missatger, i a qui Al·là i el Seu Missatger estimen!», i va cridar hazrat Alí i li va donar la seva bandera.85 Al·là ta’ala va concedir a hazrat Alí la conquesta de Khaybar.
Sobre l’estendard (la bandera) de Rasulul·lah anomenat Liwà al-Hamd hi havia escrit: «La ilaha il·lal·lah Muhammadun Rasulul·lah». En el destacament de Kharrar, el nostre Profeta va lligar un estendard blanc (bandera, liwà) per a hazrat Sa’d ibn Abi Waqqàs. Quan va enviar hazrat Alí al Iemen, va lligar un turbant a la punta d’una llança i va dir: «Així és el liwà!» El liwà només el tenia i el portava el comandant de l’exèrcit. L’estendard blanc del nostre Profeta el va portar hazrat Hamza a l’expedició militar d’Abwà (Waddan); Sa’d ibn Abi Waqqàs, a la de Buwat; hazrat Alí, en la persecució de Kurz ibn Jàbir al-Fihrí; i hazrat Hamza, a l’expedició militar de Dhu-l-Uxayra.
Quan va sortir cap a l’expedició militar de Badr, el nostre Profeta va donar el seu estendard blanc (liwà) a Mussab ibn Umayr, i hazrat Alí va portar davant del nostre Profeta el seu estendard negre (raya) (l’Uqab).86 L’estendard blanc (liwà) del nostre Profeta el van portar hazrat Hamza a l’expedició militar dels Banu Qaynuqa; hazrat Alí a les expedicions de Qarqarat al-Kudr, d’Úhud i de Badr al-Maw’id; i Zayd ibn Hàritha a l’expedició militar del Fossat (Khandaq). El nostre Profeta també va conquerir la Meca amb el seu estendard blanc. A l’expedició militar de Tabuk, el nostre Mestre, el Profeta, va fer portar el seu estendard gran a hazrat Abu Bakr, i el petit, a Zubayr ibn Awwam.
Els cavalls del nostre Mestre, el Profeta
El primer cavall del nostre estimat Profeta és el que va comprar a Medina a un beduí dels Banu Fazara per deu uqiyyes87 de plata; la gent del desert l’anomenava Daris, i el nostre Profeta li va posar el nom de Sakb. A l’expedició militar d’Úhud el muntava.88 Sakb tenia una taca blanca al llavi. Tres potes tenien balzanes; només una de les de la dreta no en tenia. Sakb era molt ràpid, és a dir, quan corria, lliscava com l’aigua. El cavall anomenat Múrtajiz, el nostre Profeta l’havia comprat a un beduí dels Banu Murra. Múrtajiz era bell i harmoniós, i renillava com qui recita un poema.89 El cavall anomenat Lizaz l’havia regalat al nostre Profeta Muqàwqis, rei d’Alexandria. Lizaz corria molt de pressa.90
El cavall anomenat Zàrib l’havia regalat al nostre Profeta Farwa ibn Umayr al-Judhamí. Zàrib era un cavall molt fort i resistent.
Lahif (o Luhayf). Aquest cavall l’havia regalat al nostre Profeta Rabia ibn Abi Barà al-Kalbí. Lahif tenia la cua llarga; la cua li escombrava el terra. Ya’sub era el millor dels cavalls del nostre Profeta.
«Donaré la bandera a un home que estima Al·là i el Seu Missatger, i a qui Al·là i el Seu Missatger estimen!» Hadit xarif
Muràwih era un cavall de curses; Ubayd ibn Yàssir l’havia regalat al nostre Profeta a Tabuk. Muràwih corria tan de pressa com el vent.
El cavall anomenat Mirwah l’havien regalat al nostre Profeta els delegats dels Banu Rahà, que van venir a Medina l’any deu de l’hègira. Quan el van fer caminar muntat davant del nostre Profeta, li va agradar molt. Ward: aquest cavall l’havia regalat al nostre Profeta Tamim ad-Darí. Ward era de pelatge castany. El nostre Profeta el va regalar a hazrat Úmar. I hazrat Úmar va combatre damunt de Ward en el camí d’Al·là ta’ala, i el va fer córrer d’expedició en expedició. El nostre Profeta feia participar tres dels seus cavalls en curses. El genet de Zàrib era hazrat Sahl ibn Sa’d, i el de Lizaz, hazrat Abu Ussayd as-Sa’idí. Lizaz anava al davant de tot, Zàrib darrere d’ell, i Sakb darrere de Zàrib.
L’ase i les mules del nostre Mestre, el Profeta
El nostre Mestre Rasulul·lah tenia també un ase i una mula. Muqàwqis, rei d’Alexandria, havia regalat al nostre Profeta una mula grisa i un ase gris. La mula s’anomenava Duldul, i l’ase, Ya’fur o Ufayr.91 La primera mula blanca que es va veure en l’Islam va ser Duldul. La que el nostre Profeta muntava a l’expedició militar de Khaybar era aquesta mula grisa; a la de Hunayn, en canvi, era l’altra mula grisa. El nostre Profeta va esperonar la mula perquè volia avançar contra els Hawazin; hazrat Abbàs, que tenia la mula per les regnes, i hazrat Abu Sufyan ibn Hàrith, que la tenia per l’estrep, van procurar frenar-ne l’impuls i impedir que el nostre Profeta es llancés enmig dels enemics. Es relata que a l’expedició militar de Khaybar van posar una albarda a Ya’fur, li van passar un cabestre de corda de fibra de palmera i el nostre Profeta també el va muntar. Quan el nostre Profeta va tornar del Pelegrinatge del Comiat, Ya’fur s’havia mort; i Duldul, després del traspàs del nostre Profeta, va quedar per a hazrat Alí. El va muntar hazrat Alí fins que va morir xahid, després hazrat Hassan, després hazrat Hussayn i, més endavant, hazrat Muhàmmad ibn al-Hanafiyya. Duldul va viure fins al temps de hazrat Mu’àwiya.
Els camells del nostre Mestre, el Profeta
Qaswà: aquesta camella del nostre Mestre, el Profeta, que també s’anomenava Jad’à i Adbà, era del bestiar dels Banu Quxayr ibn Ka’b ibn Rabia ibn Àmir, o dels Huraysh ibn Ka’b; hazrat Abu Bakr l’havia comprada per quatre-cents dírhams i l’havia cedida pel mateix preu al nostre estimat Profeta. El nostre Profeta va emigrar a Medina muntat en la Qaswà. Hi va anar muntat a la umra de Hudaybiya. I també va conquerir la Meca muntat en ella. El nostre Mestre, el Profeta, feia córrer la Qaswà en curses, i cap camell no la podia avançar. Però un beduí va entrar en una cursa amb un camell de dos anys i la va avançar. En el Pelegrinatge del Comiat, va pronunciar la khutba d’Arafat damunt de la Qaswà. En temps del califat de hazrat Abu Bakr, la Qaswà va ser deixada lliure al cementiri de Jannat al-Baqí. Allà va pasturar a la seva lliure fins que es va morir.92
«Al·là meu! Tal com has creat bella la meva figura, fes bell també el meu caràcter» Hadit xarif
El camell pres com a botí a Abu Jahl: a l’expedició militar de Badr, el famós camell d’Abu Jahl va tocar com a botí en la part del nostre estimat Profeta. Fins a la umra de Hudaybiya, el nostre Profeta sortia també a les expedicions militars muntat en aquest camell. Per a la umra, li va posar el senyal d’animal destinat al sacrifici. Els politeistes el van voler comprar oferint-ne cent camells. El nostre Profeta va dir: «Si no l’haguéssim apartat i marcat com a animal de sacrifici, us hauria concedit el que demaneu.» Les camelles de llet: el nostre Profeta tenia set camelles de llet que pasturaven als prats de Dhu-l-Jadr i de Jamma, anomenades Hanna, Samra, Urays, Sa’diyya, Baghum, Yassira i Dabba; la família del nostre Profeta vivia de la seva llet, dos odres plens que els portaven cada nit.93 Però, quan el nostre Profeta va traspassar, ja no en quedava cap.
Els béns que el nostre Mestre, el Profeta, va constituir en fundació pia (waqf)
El primer waqf de l’Islam van ser els set horts i jardins, amb els noms següents, que Mukhàyriq, mort xahid a Úhud, havia disposat en testament que fossin lliurats al nostre Profeta, i que el nostre Profeta va rebre i va constituir en waqf: 1. Mithab, 2. Sàfiya, 3. Dalal, 4. Husnà, 5. Búrqa’, 6. A’waf, 7. Màxraba.94 Mukhàyriq, que abans de fer-se musulmà era un dels savis i dels rics dels jueus, a l’expedició militar d’Úhud va encarar els de la seva raça i va manifestar la seva posició dient: «Vosaltres mateixos sabeu prou bé que Muhàmmad és el nabí dels darrers temps. A la Tawrat hi són escrites ben clarament les seves qualitats. Ara ens escau seguir-lo i ser al seu costat en els seus dies difícils.» Els jueus van dir: «Tens raó, però avui és dissabte. No es pot fer cap feina!» Veient que insistir no servia de res, es va cenyir l’espasa i va declarar que s’havia fet musulmà. Als seus parents els va deixar aquest testament: «Si em maten, tots els meus béns són de Muhàmmad. És lliure de fer-ne l’ús que vulgui.» Va anar a unir-se a l’exèrcit de l’Islam. I va assaborir el xarbet del martiri, radiyal·lahu anh.
Finalment, la batalla es va acabar i les ferides van ser embenades. Els parents de Mukhàyriq van ser fidels al testament i van deixar els seus béns al Habibul·lah. I el nostre Mestre, el Profeta, va constituir en waqf aquestes terres d’aigua fresca i fruits abundants, i les va obrir al profit dels pobres i dels necessitats. Així va començar la tradició del waqf en la civilització islàmica. El nostre Mestre el va lloar dient: «Mukhàyriq és un home bo de la raça dels jueus.»
Els waqfs del nostre Profeta a Medina provenien, en general, dels béns de Mukhàyriq.
Ibn Humayd diu: «El califa Úmar ibn Abdulaziz va voler que li portessin dàtils dels palmerars de waqf de Mukhàyriq. Els hi van portar en una safata. Quan Úmar ibn Abdulaziz va dir: “Abu Bakr ibn Hazm m’ha escrit que aquests dàtils són d’una palmera que ve del temps del Missatger alayhis-salam, i que el Missatger alayhis-salam en menjava”, jo li vaig dir: “Oh Príncep dels creients! Reparteix-los entre nosaltres!” Els va repartir. A cadascun de nosaltres ens en van tocar nou.»
Úmar ibn Abdulaziz va dir: «Quan vaig entrar en aquell palmerar com a governador de Medina, vaig menjar dàtils d’aquella palmera, i no he vist mai un dàtil tan exquisit i tan dolç com aquell!»
Amr ibn Muhàjir diu: «Els objectes del Missatger alayhis-salam es guardaven en una cambra, a casa d’Úmar ibn Abdulaziz, i ell els mirava cada dia. També hi feia entrar els qurayxites que venien a reunir-se al seu voltant; després es girava cap a aquests objectes i deia: “Heus aquí l’herència de l’excelsa persona amb la qual Al·là us ha honorat!”» Eren: 1. un llit teixit amb fulles de palmera,
2. un coixí amb funda de cuir, farcit de fibra de palmera, 3. una safata força gran, 4. un got per a l’aigua,
5. un vestit, 6. un molí de mà,
7. un buirac, 8. un cobrellit de vellut.
(Aquest cobrellit, pels perfums que s’hi havien impregnat del cos beneït del nostre Mestre Rasulul·lah, feia una olor més bona que el mesc. Quan Úmar ibn Abdulaziz (radiyal·lahu anh) es posava malalt, es rentava amb l’aigua amb què havien rentat aquell cobrellit, i es guaria.)
Quan el mar de l’amor es va agitar en onades,
Va aparèixer aquella perla única (Durr-i Yatim),
I el Creador pur va dir en honor seu:
(Lawlaka lama khalaqtul-aflak.)
Quan va néixer, la claror d’aquell Sol
Va omplir l’univers sencer;
Qui segueix les seves petjades
Troba el bé en tot el que fa.
Tot i que regnes sencers eren sota el seu comandament,
No posseïa ni tres camises.
A casa seva no hi havia gaires béns;
En el seu traspàs es va veure la seva cota en penyora.
Al costat del que veia la major part del temps,
Què val aquest món?
Els seus favors eren abundants per a tothom,
Dir «no hi ha res», ell no ho coneixia.
De vegades donava tant
Que els seus enemics, tots, s’inclinaven.
Era un pare amorós per a cada orfe,
La seva tendresa abundava fins i tot per al vil.
En cada obra seva hi havia molta saviesa,
Mai no va retreure a ningú un favor.
Visitava el malalt
I guaria l’afligit.
«Ya Rasulal·lah! No tinc forces per lloar-te; tots hem estat creats en honor teu. En resum, oh Rei del país de la fidelitat, per tu dono la vida, per tu ho dono tot!» Hussayn Hilmi ibn Saïd (rahmatul·lahi alayh)
Mai no deixava el namaz de tahajjud,
Pel temor d’Al·là no s’ajeia.
El Profeta tenia tothom, sempre,
Per igual a si mateix.
S’enorgullia de ser servent,
Estava adornat amb el caràcter diví.
Qui aspira a aquest camí
S’adorna amb belles qualitats.
Era assidu d’una escola
On Al·là era el seu mestre.
Per descriure’l, el Rahman
En va fer en l’Alcorà una bella exposició.
Fins al Dia de la Reunió, sobre el Rei dels profetes,
Siguin salawat sense fi!
Sobre la seva família i els seus Companys
Siguin salat i salam, amb humilitat!
El Canaló d’Or / La Kaba
Vista exterior del Màsjid an-Nabawí / Madina al-Munàwwara
HILYA-I SA’ADAT
Després d’aconsellar els seus Companys,
L’Honor del món va dir: després de mi,
Si algú veu la meva hilya pura,
Serà com si hagués vist el meu rostre;
Si, en veure-la, l’amor li neix al cor,
És a dir, si s’enamora de la meva bellesa,
Si té el desig de veure’m,
Si té el cor ple del meu amor,
L’Infern li serà haram (prohibit),
El meu Senyor li concedirà el Paradís.
I el Haqq no el ressuscitarà nu,
Obtindrà el perdó del Haqq.
S’ha dit: si la mà d’algú
Escriu amb amor la hilya del Missatger,
El Haqq el guardarà de la por,
Encara que la faç de la terra s’ompli de calamitats.
El seu cos no coneixerà malaltia en aquest món,
Tot el seu cos no patirà mai dolor.
Encara que aquest home hagi pecat,
L’Infern serà haram per al seu cos.
A l’altra vida es salvarà del turment,
En aquest món tota obra seva li serà fàcil.
I el Senyor, excels en majestat, el ressuscitarà
Amb els qui en aquest món van veure el Missatger.
Tot i que és difícil d’exposar la hilya del Profeta,
Comencem, tant com ens és possible.
Refugiant-nos en l’Amo de la Majestat,
La descrivim amb humilitat.
En aquestes paraules les ummes s’han posat d’acord:
L’Honor del món era blanc i rosat.
El seu rostre beneït era d’un blanc pur,
Com una rosa, tirava a vermell.
La suor del seu rostre, com perles,
Feia encara més bella aquella joia preciosa.
Quan suava ell, font d’alegria,
Era com si onegés un mar de nur.
Els seus ulls semblaven sempre pintats amb antimoni,
Els seus bells ulls atreien els cors.
El blanc dels seus ulls era blanquíssim,
El seu Senyor el va lloar amb una aleia.
El negre dels seus ulls no era petit,
Per a ell el prop i el lluny eren u.
Tenia els ulls grans, bells i delicats,
El seu rostre beneït sempre escampava nur.
La força de la vista de Mustafa
Era tan potent de nit com de dia.
Si volia mirar cap a alguna banda,
També el seu cos pur s’hi girava.
Feia que el cos seguís el cap,
I això no ho va deixar de fer mai.
Rasul al-Àkram tenia, certament, un cos,
Però escau que l’anomeni ànima feta cos.
Bell i amable era el Missatger,
Molt estimat del Haqq era el Missatger.
Màlik i Abu Hala van dir:
Tenia les celles obertes, com el creixent de lluna.
L’espai entre les seves dues celles, sempre,
Es veia clar com la plata.
El seu rostre beneït era una mica rodó,
La seva pell era clara i resplendent.
El mihrab de les seves celles negres
Era l’alquibla del món sencer.
Mirat de costat, el seu nas beneït
Es veia una mica alçat al mig.
Era molt bell, fi i delicat,
Qui el veia no el podia descriure del tot.
Les seves dents eren una mica separades,
Brillaven com un fil de perles.
Cada vegada que es veien les seves dents del davant,
Un nur ho cobria tot arreu.
Quan somreia el Sobirà dels dos mons,
El Profeta de tota cosa, viva o inanimada,
Se li veien les dents del davant, puríssimes,
Delicades com grans de calamarsa.
Ibn Abbàs diu: el Habib d’Al·là
Per modèstia, s’estava de riure.
Pel seu pudor ell, el pilar de la religió,
Mai, diuen, no va riure a riallades.
Delicat i pudorós era el noble Missatger,
Sempre evitava, per pudor, de fixar la mirada.
El seu rostre s’assemblava a la lluna plena,
La seva persona era un mirall dels noms del Mawla excels.
Aquell bell rostre era sempre lluminós,
Per la seva resplendor no es podia mirar.
Aquell bell Profeta va guanyar els cors,
Cent mil Companys se’n van enamorar.
Els qui només un cop el van veure en somnis
Van dir: no hi ha en aquest món un goig com aquest.
I que se sàpiga: les seves belles galtes
No eren gaire carnoses, diuen.
Janab al-Khàliq, amb amor, li havia fet
El rostre blanc i el front obert.
El nur del seu coll, a cada instant,
Resplendia entre els seus cabells.
De la seva barba beneïda, sàpigues-ho bé,
Només disset pèls s’havien tornat blancs.
No era arrissada ni tampoc llarga,
Era proporcionada com cadascun dels seus membres.
El coll pur del Missatger dels horitzons
Era blanquíssim i claríssim.
Molts Companys de bones maneres
Van dir tots: el seu ventre i el seu pit eren a nivell.
Si el seu pit beneït s’hagués obert,
El tresor del coneixement hauria escampat fayd95.
Allà on l’amor va fer la seva noble estada,
Pot ser d’una altra manera aquell pit noble?
El seu pit beneït era ample,
Hi havia descendit el coneixement ladunní.
Blanc i clar era aquell gran pit,
Els qui el veien creien veure la lluna plena resplendent.
El foc de l’amor per l’Ésser Etern
Havia abrandat aquell bell en flames.
Això ho saben, és clar, vells i joves:
L’Honor del món tenia els omòplats amples.
El mig de l’esquena també era carnós,
Era l’amo de la generositat, l’afortunat.
En la seva pell de plata hi havia delicadesa,
Hi havia un segell de la profecia força gran.
El segell de la profecia era a l’esquena,
A prop del costat dret, certament.
Els qui el van descriure ens han fet saber:
El noble segell era una gran piga.
El seu color era fosc, tirant a groc,
Era de la mida d’un ou de colom.
Al seu voltant, com si fossin línies traçades,
Hi havia pèls petits, ben junts els uns als altres.
Els qui van descriure aquell home de llinatge excels
Van dir: el Profeta tenia els ossos grossos.
Cada os era gros i viril,
La seva figura i el seu caràcter eren de rei.
Cadascun dels seus membres beneïts
Havia estat creat proporcionat i fort.
Cada membre del Profeta era tan bell
Com les aleies de l’Alcorà.
Els palmells d’aquell sultà
I també les plantes dels seus peus
Eren amples, purs, delicats i agradables,
Tendres i estimats com una rosa fresca.
Molt ben proporcionades, diuen els qui hi veuen clar,
Eren aquelles mans beneïdes, dotades de karama.
Si el Profeta saludava algú,
Sempre somreia.
Encara que passessin un o dos dies,
I fins i tot si s’allargava més d’un mes,
Pel seu bon perfum es reconeixia
Aquella persona entre la gent.
El seu cos sense pèl era com el cristall,
Com podré lloar aquell costat!
Per contemplar l’Amic, aquell noble
S’havia tornat ull amb tot el seu cos delicat.
La seva pell delicada era perfecta,
El Creador hi havia mostrat la Seva saviesa.
Al pit i al ventre no hi tenia
Ni un sol pèl – com una làmina de plata.
Només del mig del pit cap avall
S’arrenglerava, recta, una filera de pèls.
Aquesta línia negra en aquest cos beneït
Era bella com el halo al voltant de la lluna.
Tota la vida van romandre així
Els seus membres beneïts, com en la joventut.
A mesura que el Profeta s’anava fent gran,
Es refrescava sempre com una poncella.
I no pensis tampoc que el Sultà de l’univers
Fos gaire gras.
No era ni flac ni gaire carnós,
Era equilibrat i molt fort.
La gent del cor va dir d’ell:
Els seus membres no eren ni més grans ni més petits els uns que els altres.
L’Artífex va bastir el palau del seu cos
Sobre els fonaments de la justícia i de l’equitat.
El seu cos pur era d’una proporció justa,
Tot el seu cos era submergit en nur.
Era d’estatura mitjana aquell que té la Sidra per estatge,
Per ell el món va trobar el seu ordre.
Els qui van contemplar el miracle de la seva estatura
Van dir tots, lloant la seva excelsa persona:
No hem vist mai un bell com aquest, de rostre de rosa,
Bell d’estatura, de caràcter i de rostre.
Tot i que el Profeta era d’estatura mitjana,
Si caminava amb algú que era alt,
Per alt que fos aquell home,
El Profeta semblava igualment més alt.
Aquella joia era més alta que l’home alt
L’amplada d’un palmell.
Quan anava per un camí amb dignitat,
Caminava molt de pressa.
Diem encara, en descriure les seves nobles qualitats:
En caminar s’inclinava endavant.
És a dir, com qui baixa per un pendent,
Sempre s’inclinava una mica endavant.
Gloriós i honorable era aquell excels,
D’ell s’enorgullia l’ànima del Khalil.
La persona que Al·là vol,
Cada membre seu és, sens dubte, el més excels.
Si, anant pel camí, algú
De sobte veia Rasulul·lah,
El temor li entrava al cor
Per la grandesa de Rasulul·lah.
I si algú, amb el Profeta, contínuament
Conversava i en sentia les paraules,
Per la dolçor de les seves paraules
Se’n faria servent, si el Missatger l’acceptava.
El Creador etern l’havia adornat
Amb un bell caràcter, sense igual ni rival.
Ya Rasulal·lah! No tinc forces per lloar-te,
Tots hem estat creats en honor teu.
En resum, oh Rei del país de la fidelitat,
Per tu dono la vida, per tu ho dono tot!
Hüseyin Hilmi Işık
(qaddassal·lahu ta’ala sirrahul-aziz)
Una vista antiga de Makka al-Mukàrrama
LA QASIDA D’AHL AS-SUNNA
La creença d’Ahl as-Sunna és el primer que et cal,
Hi ha setanta-tres grups, però la resta són per a l’Infern.
Els musulmans són tots sunnites; el cap de tots ells és Nu’man.
Han rebut la bona nova del Paradís els qui els segueixen en la fe.
Fes ferma la teva creença; després lliga’t a l’Islam!
Compleix les cinc condicions de l’Islam; guarda’t de seguida de les coses haram!
Si cometes un pecat, penedeix-te, no deixis passar el temps!
Qui no segueix l’Islam, un dia, sens dubte, se’n lamentarà.
No et deixis enganyar per qui no té religió: tu també periràs, vigila!
Si creus les paraules dolces, després el teu estat serà dolent!
Els de dues cares s’han multiplicat: per fora àngel, per dins serp,
Per fer-te caure al parany es mostren amics, i amics de tot cor.
Tothom es creu que té raó: «Dolent – diu – és qui no em segueix.»
L’Islam és la balança; ell és qui distingeix qui té raó!
Sàpigues que qui no segueix l’Islam és un home desviat del camí recte;
Aquesta paraula, sens dubte, la creu qui entén bé la història.
Per què corre al metge qui té mal en algun lloc?
Perquè ningú no estima morir; més dolça que tot és la vida.
«El desig de viure per sempre no el tinc» – hi ha ningú que ho digui?
Morir no és deixar d’existir; creu en la vida a la tomba!
El Paradís és etern, i l’Infern també; ho va fer saber l’Alcorà,
Cal guardar-se del dolor etern, encara que només fos un dubte.
N’hi ha que no ho creuen; el ratpenat fuig de la llum.
El corb troba gust al femer; el rossinyol és qui busca la rosa.
No pot estimar l’Islam, és clar, qui és esclau del seu nafs i del seu plaer.
Poden ser u aquests dos? El bé és ben distint del mal!
Els musulmans reconeixen el dret i fan el bé a tota criatura,
Els qui no tenen fe són com serps; troben plaer a fer mal.
Pietat, Senyor meu, pietat! Que difícils que són els darrers temps,
El coneixement de la religió s’ha oblidat; molt pocs fan ja el namaz.